1

La Clàudia es va despertar a la planta segona de la clínica Patmos. A tocar de la finestra, una palmera filtrava estàtica la tímida llum del matí. La Clàudia es va notar el coll adolorit i els braços pesats com si hagués transportat durant hores una càrrega feixuga. Va obrir el palmell de la mà i el va fregar per la superfície tèbia, blanca, del llençol. No gosava moure el cap i només gira va els ulls per explorar l’habitació on havia anat a raure. No hi havia ningú més. Va fer un esforç per recordar i va anar recuperant horroritzada la imatge de la cara desen caixada de l’Ignasi, les mans d’ell prement-li el coll, primer dubitatiu, com si se sorprengués del que feia i temptegés les seves pròpies forces, després amb dues, tres, estrebades fortes; i ella que perdia el món de vista. L’Ignasi havia fugit de tomballons, ensopegant amb cada moble de la sala i amb les portes. A la Clàudia li va que dar un fil de força per prémer el número premarcat de la clínica al mòbil. A penes va articular paraula, només el nom i l’adreça. Després, no res. No recordava res més.

No recordava ni tan sols què havia motivat la reacció de l’Ignasi, que s’hi havia presentat amb la intenció i la urgència d’explicar-li alguna cosa sobre el mapa de l’avi, això sí, però tampoc no recordava que n’hi hagués arribat a explicar res.

Es va poder veure un braç, a la fi, i es va adonar que hi duia alguna cosa enganxada, o més ben dit clavada, un tub. Aleshores va veure l’ampolla penjada a la banda del llit oposada a la finestra i va comprendre que duia el comptagotes. Es va començar a amoïnar: potser és greu, potser no em podré moure, potser no podré parlar. Va mirar en totes les direccions de l’habitació que els ulls li permetien sense moure el coll i es va adonar que estava sola. I era estrany, perquè a jutjar per la claror que les tires de la cortina deixaven passar hauria dit que ja era mig matí. ¿Com és que no hi ha ningú, llavors, ni se sent cap soroll? ¿Que potser m’he mort i això és una mena d’avantsala? Però no, no podia ser que s’hagués mort, perquè una vegada havia llegit un conte en què un mort explicava tot el que li havia succeït en les hores anteriors al desenllaç i se sorprenia del fet de poder-ho recordar tot, de veure-ho tot, fins i tot allò que mentre era viu no veia ni sabia ni sentia, especialment les intencions i les motivacions que duien a actuar les altres persones, allò que quasi sempre ignorem. Ella no podia ser morta, per tant, ja que no era capaç de recordar per què l’Ignasi l’havia atacada; i encara més: ni tan sols recordava si ell li havia explicat el que amb tant d’afany pretenia fer-li saber.

Aleshores va fer la prova de moure els dits dels peus, després les cames; ho va fer amb torpor, amb moviments encarcarats i descontrolats, però ho va aconseguir, i a més a més, amb prou enrenou perquè l’infermer que l’havia vetllat tota la nit se n’adonés i s’hi atansés. La Clàudia va trobar reconfortant el rostre afable del noi i el fet de poder entendre les seves paraules tranquil·litzadores. Ha de descansar una mica més, està molt cansada, oi. Ella encara no va provar de parlar per si de cas; li feia tant de mal el coll que estava convençuda que no podria, però sí que va fer una girada d’ulls interrogativa en direcció al gota a gota i el tub del braç. L’infermer va somriure. Fa una estona ha passat el doctor i diu que l’ha trobat molt bé. Més tard li podrem treure la nosa aquesta.

Va tancar els ulls en un gest d’agraïment a l’atenció del noi i va mirar de fer-li cas reposant una mica més. Però si físicament es notava feixuga i baldada, mental ment es trobava cada cop més desperta. Va iniciar una exploració sensitiva del seu cos, sense moure’s gaire, només parant atenció a aquelles parts que no fossin el coll: es va adonar que sota el llençol a penes duia res, només una fina camisa de dormir també blanca. Però totes aquestes operacions puerils li costaven molt més esforç del que havia previst i les va abandonar. A més, l’acabaven d’assaltar un seguit de noves i imperioses preocupacions: si, com sembla, em van venir a buscar a casa, ¿com deu haver quedat, oberta, tancada, qui en deu tenir les claus?, ¿i què deuen pensar al diari, que no hi hagi anat a treballar després de l’incident d’ahir? Els he d’avisar de seguida, no voldria que interpretessin que…

Tot això era superior a les seves forces. La Clàudia va notar que s’esvaïa, que li fugien els pensaments i que se li barrejaven els colors de la llum que entrava per la finestra. Va tornar a caure lentament en el son.

2

El Víctor Roble no havia sentit ni el despertador ni les trucades successives de la Caria des de la feina. De matinada, després de treure’s els pantalons però no el polo, s’havia quedat adormit al sofà, a sobre del diari, un doblec del qual li havia deixat una marca a la galta dreta de la cara. En despertar-se, es va adonar per la claror que venia de l’exterior que feia tard, però la ressaca li impedia actuar amb moviments ràpids o passablement eficaços.

Es va posar a la dutxa i va tenir la il·lusió, com tantes altres vegades, que l’aigua i el sabó s’endurien avall no solament la son i la mandra i l’olor corporal, sinó també les inconveniències del dia anterior i de la vida anterior, que l’aigua netejava i renovava i et deixava a punt per tornar a començar, que un cop passat per l’aigua ja no et pot afectar res del que has fet abans, perquè ha quedat abolit. Era una il·lusió que s’anava esvaint tan bon punt el Víctor comprovava que la dutxa ni tan sols tenia poder sobre la ressaca, que el mal de cap i el baldament i la desorientació persistien o remetien molt poc.

Un cop dutxat, es va adonar que no s’havia afaitat, i aquesta era de les badades que més l’empipaven, un signe segur d’un mal començament de dia. Es va afaitar recelós i es va anar vestint amb una lentitud acusadora. Aleshores, mentre es feia el nus de la corbata davant del mirall, va tenir el segon pressentiment: una ombra imprecisa que no aconseguia identificar, però que sabia perfectament que responia a alguna mala impressió del dia anterior que li havia quedat gravada encara que no pas registrada a la memòria.

Va obrir les portes de la terrassa i de la finestra del saló perquè també l’aire fresc netegés i renovés, perquè s’endugués la malastrugança. Però mentre prenia el cafè amb llet l’ombra es va tornar a passejar per davant seu, com si jugués a fet a amagar. El Víctor va rastrejar la sala amb la mirada, per veure si hi descobria algun indici que el tragués de l’amnèsia.

I l’indici continuava al damunt del sofà. El diari. El va anar a buscar amb por, els pressentiments transformant-se en sospites. El va començar a repassar lentament, pàgina per pàgina, com si d’aquesta manera no hagués d’arribar mai a la secció d’economia, com si així hagués de poder esquivar la veritat. I finalment, vet-ho aquí: no ho havia somiat ni era cap conjectura ni el resultat del pànic reprimit durant anys. Vet-ho aquí: l’ombra a la carretera fosca del Montseny, i el cop sec, i l’udol escanyat. La seva por i ell, finalment mirant-se de fit a fit.

Procurava llegir la informació de manera ordenada, però l’angúnia feia que se saltés línies, que hagués de tornar endarrere, que no comprengués i que transités entre l’acovardiment i la irritació. L’impacte que li provocava la contundència de la notícia era tan destarotador que es veia incapaç d’assumir el que en derivava, no ho podia processar. «Víctor Roble va fugir després d’haver atropellat un nen de dotze anys en un camí del Montseny». La vista se li ennuvolava. Mirava de calmar-se i tornava a llegir la informació breu però explosiva del diari. El fet de tenir a la fi la certesa de què era el que havia atropellat aquella nit, si bé d’una banda l’omplia de consternació, de l’altra també l’alliberava d’un llarg suplici, el que pot arribar a alimentar la imaginació desbocada. I amb tot, no era capaç de comprendre com el podien acusar de la mort del noi sense que ningú l’hagués interrogat o investigat abans. ¿Què significava tot allò i qui hi havia al darrere? ¿Què collons pretenia l’Innocenci Pla publicant aquella porqueria? ¿Hi era el Lluís Miquel Aplom també? Imbècils, fills de la gran puta, no sabeu on us heu posat, ara comprovareu qui és el Víctor Roble!

Però l’enardiment del Víctor no podia ser complet, perquè estava enverinat i barrejat una vegada més per la misteriosa actitud de la Clàudia. Si no hagués estat per la pèrdua de control que el dia abans ja havia deixat entreveure amb la polèmica sobre l’absorció de la cervesera, tota l’artilleria del Víctor ja s’hauria girat cap a ella. ¿Però després d’haver dinat plegats i haver passat dues hores xerrant, podia creure’s ara que ella s’havia apuntat a una traïció d’aquella magnitud? I en cas negatiu, ¿com era que, un cop més, no l’havia posat en guàrdia?

Es va acabar el cafè amb llet a glopades, va prendre un altre gelocatil per atenuar els efectes de la ressaca i va intentar ordenar els passos que havia de seguir. Primer, comprovar que la informació que treia L’Independent era certa i que hi havia una denúncia contra ell. Segon, par lar amb l’advocat. Tercer, parlar amb l’Aplom i redactar una nota de premsa. I quart, quart… Merda, el primer que cal fer és trucar a la Clàudia, que m’expliqui què collons significa tot això. Són les onze. Ha de ser al diari. Els de Med que s’esperin.

Al diari, d’entrada, li diuen que no s’hi pot posar. Insisteix, sense donar-se a conèixer, i aconsegueix que el passin amb el col·laborador més directe de la Clàudia, l’Àngel. Procura dissimular la veu i es fa passar per «un cosí de Palafrugell». I aleshores l’Àngel diu que han trucat els pares de la Clàudia informant que està ingressada a la clínica Patmos. Em sembla que no és res de greu, eh. Però, escolta, escolta, quin cosí… Ei, ¿no ets el Víctor, tu? Víctor! Víctor, no…!

3

L’Ignasi Moll dormia vestit al llit sense desfer de l’única habitació de l’apartament de Rius i Taulet. No s’hauria despertat fins més tard perquè les cortines espesses impedien que entrés la poca llum de l’ombrívol pati interior. I no s’hauria despertat si una veïna no hagués explicat a un altre veí a través del pati el sarau que acabava de presenciar a la plaça: els nois motoritzats del barri, habituals de la plaça, s’havien encarat amb els caps rapats que emprenyaven els avis que aprofitaven els bancs per prendre el sol. «Els de la floristeria i els del quiosc i els de la cafeteria ja s’hi queixen, ja, al districte; però, mira, per una orella els entra i per l’altra els surt… Avui, una mica més i anem a parar a terra jo i cabàs, que vinc del mercat carregada de peix i una pinya natural i les ampolles…».

L’Ignasi va notar la incomoditat de la roba i es va començar a palpar en la foscor. En adonar-se que dormia vestit i que, d’acord amb la vitalitat de la veïna, el matí havia d’estar prou avançat, va intentar rememorar el que havia fet la nit anterior abans d’anar-se’n al llit, però no podia passar més enllà de la cara del taxista, que el va despertar a la porta de casa. De moment ho va deixar córrer i va endollar la ràdio, que no donava els embussos circulatoris de cada dia perquè ja els havia donat feia hores, sinó que obria els micròfons a un seguit de gent que desitjava a tothom una bona entrada al segle XXI. A hores d’ara ja no s’atrevia ningú a discutir si començava aquest any o el següent. Només hi faltaven tretze hores, anava recordant el locutor com si es tractés d’una gesta.

Finalment es va tirar del llit i va comprovar que tenia el cos adolorit com si tornés d’una batalla. Va passar per davant del nom de Woody Alien, al cartell de Bales sobre Broadway, en anar cap al finestral de l’estudi, i va trobar la plaça tranquil·la, sense rastre del batibull que s’havia inventat la veïna. Va seure a la butaca i va deixar que el sol l’acariciés un moment. Havia de fer memòria, havia de fer memòria. Tant de temps desitjant parlar amb la Clàudia per fer-li saber què havia passat entre els seus avis, qui eren ells dos…, tant de temps imaginant-se quina podia ser la seva reacció… i ara que per fi havia tingut l’oportunitat d’explicar-se, era incapaç de recordar quina cara havia fet ella, què havia dit, com ho havia encaixat… Es torturava intentant evocar una espurna, un detall que li permetés reconstruir l’escena. ¿Com era possible que se li hagués esborrat el que havia presenciat tan poques hores abans? Només podia reconstruir fins a l’arribada a la casa i les primeres copes de vi; i les sensacions que li arribaven eren agradables, tenia la imatge d’una Clàudia riallera, receptiva. Però, ¿què venia després? ¿Que potser s’havia deixat arrossegar per la nostàlgia o per l’atractiu de la Clàudia i havia renunciat a dir-li la veritat? La remota possibilitat que s’haguessin ficat al llit va inundar de felicitat el rostre de l’Ignasi, que tot seguit va comprendre que això era sobretot improbable ¿per què no s’hi havia quedat, aleshores? En tot cas una pena (ja que no en recordava ni una engruna).

Fos com fos, segur que la Clàudia no va beure tant com jo, pensa, i no va acabar en un estat tan lamentable, amb la qual cosa la seva opinió sobre mi deu haver empitjorat força. Comença a sentir-se avergonyit i preocupat per l’amnèsia etílica cada cop més evident. De moment, intenta convèncer-se que la foscor sobre aquelles hores no és total, fent un esforç per recordar detalls, que en realitat corresponen a moments anteriors o posteriors. Procura no pensar en el perill que implica el fet que hagi estat unes hores en blanc, sense consciència, sense registre, completament alienat, sense control dels seus actes. Recorda les paraules de Lady Macbeth que altres vegades ha pronunciat divertit: «Jo els deixaré amb barreges de vins tan convençuts, que la memòria, vigilant del cervell, es farà fum, i el guardià del seny, un alambí».

Per distreure’s d’aquesta amenaça, que anirà planant sobre ell a mesura que el forat de memòria es faci més evident, engega l’ordinador i es connecta a la xarxa. Va directe a la web de L’Independent per comprovar si el Pla ha fet ús de la seva informació, i, en trobar la notícia, assaboreix cada línia del text que posa en evidència qui és el Víctor Roble. S’imprimeix la pàgina, malgrat que té la intenció de comprar el diari més tard, i també envia un e-mail al Gabriel amb el document adjunt.

En acabat s’adona que té gana, molta gana. Comença a fer-se el dinar. Mentre té la cassola al foc fa el gest de marcar el número de la Clàudia però s’atura en adonar-se que en aquella hora ja no la trobarà pas a casa. I al diari no li vol trucar. Té la intenció de demanar-li excuses per si va cometre alguna inconveniència en plena borratxera, esperant la típica resposta: ah, no, no, i ara, jo tampoc no sabia gaire el que em feia. La situació és delicada, perquè no sap el que la Clàudia sap, el que ell mateix li va dir o li va continuar ocultant. L’Ignasi s’agafa el cap amb les dues mans i el recolza sobre la taula, mentre l’arròs, que bull, fa timbalejar la tapa i reclama de nou la seva atenció.

Menja amb voracitat, cremant-se la llengua. El cas del Víctor! ¿Com pot no haver-ho tingut en compte quan ha pensat a trucar a la Clàudia? Sort que no hi ha parlat, al final. Confia que l’Innocenci Pla mantindrà la paraula de no revelar-n’hi la font… Pensa que hauria pogut ser un cap d’any rodó, només que el dia abans hagués begut una mica menys: amb el Víctor empalat i la Clàudia… ¿la Clàudia, què? La Clàudia, misteri: ¿com deu haver reaccionat aquest matí en saber quina mena de tipus és el Víctor?, ¿i com va reaccionar anit en saber que ella i jo som cosins?, si és que li vaig arribar a explicar, és clar…

Són poc més de les dotze i l’Ignasi ha acabat de dinar. Està fet un garbuix de suposicions, de sospites, de pressentiments, d’impulsos contradictoris, però l’estómac ha agraït el premi alimentari i la seva ansietat s’ha calmat una mica; si més no, prou perquè pugui posar en ordre els plans més immediats. Conclou que cap de les seves temences ni de les seves esperances no es resoldrà ni es realitzarà més aviat si s’està en aquell apartament menjant-se la closca; i d’altra banda no vol ser a la ciutat a l’hora del famós pas de segle i de mil·lenni. Es prepara l’equipatge, surt de casa i aconsegueix fer arrencar el Clio de segona mà. Posa rumb a l’autopista del sud.

4

Quan la Clàudia es va tornar a despertar, una llum d’oli d’oliva inundava l’habitació. El coll continuava tibant, però tenia la sensació que havia dormit una setmana, es notava els músculs refets. Va veure el nom de l’infermer a la butxaca que duia a la dreta del pit, a la bata blanca, «Manuel». I va provar de pronunciar-lo. Efectivament, podia parlar. Amb veu un pèl farfallosa i baixa, però l’havia cridat. Manuel va somriure i va acabar de descórrer la cortina. «¿Es troba millor? Ara ha fet una bona dormida… Per cert, hi ha algú que la vol veure. Ens hem estimat més no despertar-la. Fa no res, un quart, que s’espera».

El Víctor va entrar amb un ram de roses d’un groc molt pàl·lid i va procurar dissimular el sobresalt que li produïa veure la Clàudia en aquell estat: el coll morat, sota els ulls una ombra fosca. La impressió mateixa de veure-la abatuda en aquell llit. Però els ulls de la Clàudia de seguida van saltar vivaços. «¿Què ha passat? ¿Què t’ha passat?», murmurava més que preguntava el Víctor, assegut en una cadira a la vora del capçal. La Clàudia va treure forces de flaquesa: «Tu no és que facis molt bona cara, guapo», va dir amb la veu cada cop més desensopida, «¿vols dir que no vas avançar un dia la gresca de cap d’any?». El Víctor somreia i li havia agafat la mà. Van estar un moment mirant-se, inspeccionant-se, el Víctor va esclatar a riure: «Sembla que tornem d’una batalla!». De seguida se’n va penedir, perquè es va adonar que la Clàudia, ben just havia començat a riure, ja va fer un gest de dolor. El coll li tibava.

En aquell moment va aparèixer el doctor i el Víctor es va retirar. Deu minuts més tard va tornar a entrar ansiós: «¿Què t’ha dit?». La Clàudia parlava amb la veu baixa, greu, de manera que li representés menys esforç. «Diu que em vaig escapar d’una i bona de poc. Si triguen una estona més a atendre’m, no la conto. Però es veu que ara la cosa és més escandalosa que res. De fet, aquesta tarda ja podré marxar de la clínica, encara que hauré de dur un collar algunes setmanes i hauré de fer repòs a casa uns quants dies. No res, ja està, ja ha passat!». El Víctor intentava no atabalar-la però no se’n sortia del tot: «Clàudia, ¿però com va ser, anant cap a Sant Cugat, vas anar per Vallvidrera?, et devia patinar el cotxe en un revolt, és clar…». «No, no va ser anant a Sant Cugat, Víctor». «Doncs explica-m’ho, ¿què t’ha passat?».

El Víctor comença a estar nerviós, s’aixeca i passeja amunt i avall per l’habitació. El fet que la Clàudia s’aturi, que begui aigua, que parli a poc a poc, l’impacienta. «Clàudia, hi ha massa coses que no entenc; el teu accident, una altra vegada això del diari…». «Si em deixes parlar potser ho sabràs!», diu ella, i ell torna a seure a la cadira del costat del capçal, es posa les mans a la cara i s’encorba una mica, torna a mirar la Clàudia, que parla sense mirar-lo perquè no pot girar el coll. «Ahir al ves pre va venir a casa l’Ignasi. Sí, home, que el coneixes; em va dir que us coneixeu molt del futbol». «No em diguis que…», fa el Víctor com si es despertés d’un somni. Ella, ràpida: «No et dic res. Deixa’m parlar, vols, que prou em costa». Però el Víctor hi torna: «Ja està, us devíeu fotre a un barranc, amb aquella merda de cotxe que té. ¿Com se t’ocorre pujar al cotxe de l’Ignasi?».

La Clàudia s’atura i assenyala un altre cop l’ampolla d’aigua. El Víctor la hi serveix recelós, amb cara gairebé d’ultratjat. Qui havia de dir que l’Ignasi Moll i la Clàudia… «Tornem-hi. No sé si t’ho havia explicat mai però l’Ignasi i jo ens vam conèixer a Londres, fa una eternitat. Ara fa un temps que anava obsessionat darrere d’un mapa antic del meu avi, que segons ell significava no sé quantes coses. Total: que ahir em va trucar dient-me que m’havia d’explicar un descobriment molt important que havia fet sobre la història aquesta del mapa en relació amb les salines del seu poble». Es torna a aturar fatigada. El Víctor s’ha relaxat una mica; quan li fan un referit massa llarg sempre li passa que va perdent l’interès, bada.

«¿Podries seure més cap allà, Víctor, així et podré veure?». «Sí, sí, perdona, no me n’havia adonat». La Clàudia agafa forces, sospesa un moment si està en condicions per parlar-n’hi ara o és millor deixar-ho per més endavant. «Víctor. L’Ignasi em va explicar coses terribles de tu… Necessito saber si són veritat…». El Víctor salta de la cadira: «¿Com? ¿Què coi sap de mi, aquest Ignasi Moll?». «Es a dir, que no va gaire errat…», dedueix en veu alta la Clàudia. «¿Però què m’estàs dient, Clàudia? T’he vingut a veure a l’hospital, anit et vaig estar buscant com un desesperat, i ara em surts amb acusacions». «Encara no t’he acusat de res! Mira, que estafessis tot el teu veïnat no és que em faci feliç, però què hi farem, no… Ara, això del Montseny, això del nen, Víctor, m’has de dir què passa!».

El Víctor reacciona com un animal ferit. «La notícia del diari, és clar! És a dir, que has tornat a ser tu. Merda, Clàudia. Jo que tenia l’esperança que…». Comença a cridar, mentre a la sala contigua l’infermer es posa en guàrdia: «¿Es pot saber què t’he fet jo? Es pot saber per què no parlaves amb mi abans de fer una cosa així!». La Clàudia se sent impotent per respondre, per calmar-lo, per explicar-se, però abans que intenti res, l’infermer ha entrat a l’habitació i crida l’atenció al Víctor, que se’l mira amb cara de menyspreu però comprèn que si no s’atura el faran fora.

«¿Pots escoltar algú, per una vegada en la vida?», diu la Clàudia, «no sóc jo qui ho ha portat al diari, això! Ara recordo, per fi, el que va passar anit: l’Ignasi em va confessar que havia revelat aquesta informació a l’editor de L’Independent, l’Innocenci Pla, i que ho pensaven treure a l’edició d’avui, saltant-se’m a mi una vegada més!». La cara del Víctor no surt de l’estupefacció, els ulls li brillen de ràbia. La Clàudia continua: «Ara me’n recordo, ara me’n recordo. Quan li vaig dir que pensava fer el possible per parar-ho, i vaig anar cap al telèfon per trucar al diari o a qui fos, se’m va tirar a sobre i…», s’ha d’aturar perquè no pot suportar les punxades de dolor al coll. Ara és el Víctor qui demana ajut a l’infermer.

Una estona més tard, el dolor ha afluixat i la Clàudia es mira alleujada un Víctor sorprenentment satisfet, que li agafa una mà i li fa un petó a una galta. «Aquest bord de l’IgnasiMoll se’n va sortir. Mira el diari!». Ella fa, amb la veu recobrada: «Víctor, ahir al migdia et volia dir que…, però necessito saber si és veritat, ¿ho entens?». «T’ho explicaré fil per randa, segur que no és com t’ho va pintar ell. Has de refiar-te de mi, ¿d’acord? Però ara tu has de reposar, i jo, a banda de parlar amb l’advocat, he de tenir una conversa amb aquest Moll». El parlar del Víctor s’ha tornat brusc un cop més. La Clàudia li prem la mà i diu: «¿No seria millor que passessis d’ell? No sé què en trauràs», llavors fa, amb un gest d’estranyesa: «Per cert, que amb tot això ja no em va arribar a contar allò tan important de les salines».

«Víctor, ¿has dit que ahir al vespre em buscaves o ho he entès jo?». «Ah, sí, potser sí, que ho he dit». «Com que potser sí…, ¿em buscaves o no?». «Sí, sí, però deixem-ho córrer, han passat tantes coses en aquest entremig…». La Clàudia se’l mira compassiva i confosa. Un dia va pensar que no hi havia res que el pogués derrotar, el Víctor, sempre propulsat per una energia estranya, que s’auto-alimentava, capaç d’esquivar tots els obstacles que calgués per arribar on es proposava d’anar; però mai no s’havia imaginat que se saltaria una barrera com aquella, i, d’altra banda, si bé estava comprovat que el Víctor era capaç d’entrar en un camí determinat i seguir-lo sense descans, fins al final, en canvi no semblava tan clar que tingués prou instint per encertar el camí que duia a la felicitat. O volia dir a ella, quan deia a la felicitat. El camí que l’hauria dut a ella.

Per la cara del Víctor desfilen les ombres subtils que fan les fulles de la palmera que a pocs pams de la finestra es gronxen en la llum cada cop més clara del migdia. Hi ha un moment que la pau passa pel seu rostre, després una dolçor que podria ser tendresa i que de seguida es veu avortada per un rampell de determinació. «Clàudia, tornaré més tard, ara cal que trobi el Moll aquest. No te’n vagis, eh», fa mentre s’acomiada somrient.

5

A l’ascensor que el baixa a l’aparcament de la clínica, el Víctor es busca el mòbil. Butxaques dels pantalons i de l’americana. No el troba i comença a maleir. En sortir de l’aparell dispara l’obertura remota i el BMW groc li somriu des d’un extrem de la planta. Sort que alguna cosa funciona. Accelera el pas i arriba al cotxe ben bé corrent, torna a accionar l’obertura i quan posa la mà a la porta per obrir-la es troba que l’acaba de tancar. Pega un cop de peu a la roda i torna a prémer el botonet d’obertura. Hi entra, marca la mostra dels pneumàtics al terra pintat de l’aparcament i quan s’atura per pagar, ni tan sols li fan mala cara. Es planta a la Bonanova amb dos cops de volant i no sap en quin sentit tirar. El mòbil és al damunt del seient de l’acompanyant; marca el telèfon de l’Ignasi, que ha deixat enregistrat un missatge apocalíptic: «Si no és que el món s’acaba, em podràs trobar al 977 etcètera».

Sense entretenir-se a marcar el nou número, el Víctor surt en direcció a l’autopista de Tarragona. Falta una mica més de deu hores per al final, insisteixen un, dos, tres, anuncis abans de deixar la Diagonal. S’atura a dinar a la primera àrea de servei. Menja un bistec model sola de sabata amb patates fregides un segle abans i, mentrestant, truca i parla frenèticament: indaga, proposa, pressiona, ordena, insulta i persuadeix. Una de les trucades que fa mentre mastega i beu i fuma és al número de Sant Carles de la Ràpita que l’Ignasi ha deixat al contestador: li responen que no ha arribat, però que els ha avisat que hi anava. Torni a trucar d’aquí a mitja hora. S’empassa dos cafès. No obre la porta del cotxe fins que no és al davant mateix.

El punt groc es mou per la línia que dibuixen els altres punts en un sentit i en l’altre, un bisturí que talla les vinyes del Penedès, un fil d’aram més a la madeixa industrial del Tarragonès, la mossegada calcària als penya-segats del golf de Sant Jordi. Més enllà de Tarragona, el Víctor condueix gairebé sol, ja no es pot entretenir observant com el punt llunyà creix a mesura que s’hi atansa i torna a esquifir-se al retrovisor quan el va deixant enrere. Quan marca de nou el número de l’Ignasi, la mateixa veu d’abans li diu que quina llàstima, ara fa cinc minuts que ha marxat cap a les salines. I el Víctor es fa explicar com s’hi arriba un cop fora de l’autopista a Amposta.

Travessa el pont de l’Ebre i trenca tot seguit cap a la plana quadriculada del Delta. Ha de conduir una dotzena de quilòmetres en direcció a la mar, fins que s’acabin els arrossars, i un cop a la platja dels Eucaliptus, li ha dit la veu, girar a la dreta seguint sempre el camí de la platja per arribar al Trabucador —¿què coi és el trabucador?, pensa—; des d’allà ja es veuen les salines, al final.

El sol va baixant, fa vent, l’horitzó es va enrogint, els camps mig inundats retornen llenques de cel blavenc, tofes de núvols esfilagarsats. El Víctor es torna a imaginar a ell mateix com un punt que es desplaça amunt i avall sense descans, fins i tot ara, enmig de la planícia solitària i immòbil, un arbre isolat al final d’un camí inexistent. Per si la fúria se li havia diluït, el desperten dos revolts violents i inadvertits de la carretera, per travessar una sèquia i tot seguit un canal sec. Un cop a la platja, el BMW cueja un parell de vegades i amolla ruixims de sorra per les rodes. El Víctor s’impacienta, però si corre més va a perill de bolcar el cotxe i arrebossar-lo com una croqueta.

Quan arriba al Trabucador i albira els edificis de les salines al final del passadís de sorra entre dues mars, respira. La mar oberta bromereja, la mar de la badia estaria plana com la pell d’un timbal si el vent no la ganivetegés. Té la sensació que condueix cap al final del món: més enllà no hi ha res, tret de les muntanyes imaginàries dels núvols que clivellen la llum crepuscular.

Hauria pogut fugir. Ho havia dit la Clàudia un dia abans, però semblava que en fes un segle. Hauria pogut abandonar la cursa sense repòs que sempre l’havia estimulat i ara ja només l’encadenava, obligat a remar com un esclau a galeres. No es podia girar, ni aturar-se, ni canviar de direcció. I la meta no arribava mai, però en comptes de deixar-lo esgotat s’alçava com un miratge per engrescar-lo a continuar corrent, a continuar sent un punt en moviment perpetu, com els que envaeixen les autopistes cada dia i el cel de les ciutats i la mar dels ports i les pantalles dels ordinadors de totes les oficines i les dels televisors de totes les cases. El moviment immemorial dels astres i les constel·lacions. La condemna.

El BMW va tornar a brandar i el Víctor va veure pel retrovisor com escopia una onada fangosa. Quan va frenar al davant de la tanca que delimitava l’explotació salinera, el cotxe va lliscar un parell de metres per dins del fang. Va sortir decidit, els cabells al vent, posant-se la caçadora mentre caminava cap a la silueta que havia de ser de l’Ignasi. Només hi havia un altre cotxe aparcat.

L’Ignasi l’havia vist arribar i va caminar cap a ell, primer preguntant-se qui podia ser, després sorprès i alarmat en comprovar que es tractava del Víctor.

«¿Què fots aquí, no veus que t’hi trobaran de seguida, pallasso? Si m’ho haguessis preguntat t’hauria pogut recomanar llocs cent vegades millors, per amagar-t’hi. No n’aprendràs mai». L’Ignasi s’hi atansa serè, però alertat en veure que el Víctor camina com si es barallés amb el vent, la cara amb una expressió de còlera insòlita en ell. «¿Què, no contestes, desgraciat? Fill de la gran puta. ¿Ara t’amagues, ara?». «Ei, Víctor, tranquil·litza’t, home, tot té una explicació…». Però abans que hagi acabat la frase, l’altre li ha clavat una empenta copejant-lo al pit amb les dues mans obertes. La sacsada ben just l’ha desplaçat dos pams i l’Ignasi conserva la calma. «Però, ¿què fas, home; parlem-ne! Pensa que jo…». I aquesta vegada el puny del Víctor va al coll de l’Ignasi, que es defensa simplement traient-se’l de sobre. Però el Víctor s’excita encara més i se li llança a l’estómac com si es tractés d’un jugador de rugbi, com si el volgués aixecar enlaire. L’altre es doblega, pica amb les dues mans l’esquena desprotegida del Víctor, i en fer aquest moviment perd l’equilibri i van a parar tots dos a terra. El Víctor s’acarnissa, fent contorsions, pegant cops de genoll; l’altre ben just es defensa, mira de tornar-se a alçar, però no ho aconsegueix i rodolen per la sorra esbatussant-se. Finalment és el Víctor qui es pot incorporar i amolla uns quants cops de peu a les cames, a la panxa, als braços, de l’Ignasi, que es rebolca i fuig embogit. Quan es pot recuperar, i encara a mig moviment de redreçar-se, etziba un cop de puny entre el nas i l’ull dret del Víctor, que cau de genolls, es tapa la cara amb les mans i després es doblega de dolor.

Han quedat a pocs metres l’un de l’altre, la roba estripada, empastifats de fang. L’un i l’altre esbufeguen, es caragolen, noten el fuet del vent fred a la cara i a les mans mullades. A l’Ignasi li ha semblat sentir que l’altre deia: «¿És així com et vas espolsar la Clàudia, també?». Quan ha recuperat l’alè, contesta: «La Clàudia, deixem-la tranquil·la, desgraciat!». «I tan tranquil·la, sí, senyor, ja ho crec, s’està molt tranquil, mort!». Aquestes parau les ressonen al cap de l’Ignasi com una campana, li desperten els pitjors pressentiments, el corc que se’l menja per dins. S’aixeca, fa un gest de treva i va cap al Víctor: «¿Què, què has dit, què has dit de la Clàudia?». «Ara fes el desesperat, sí; després de deixar-la mig morta, plora si et sembla!».

L’Ignasi té por de perdre el sentit, sent com si bordes sis gossos per tots els cantons, la llum que fuig, el desert d’arena, l’horror de si mateix. Li fan figa les cames i s’asseu a la sorra entollada. «Víctor, m’has de creure, no sé de què em parles…», gairebé plorinya. I l’altre no afluixa: «¿Ara no saps de què parlo?, ¿ara no saps de què hòsties parlo?, gran cabronàs; doncs ja t’ho explicaré: vinc de la Patmos, comprens, de la clínica. El metge ha dit que la van poder salvar per qüestió de minuts. Estrangulament. D’això, parlo!».

L’Ignasi sent com si li haguessin buidat el cap i per dins només hi corregués el vent, un vent que xiula i udola. Ja no escolta res del que li diu el Víctor, que, encara rabiós, s’ha tret la caçadora i l’ha rebatut contra el fang abans de marxar cap al cotxe.

Mentrestant, l’Ignasi comença a caminar com un somnàmbul cap al moll. La llarga passarel·la que durant un segle va permetre l’exportació de la sal per via marítima i que ara s’endinsa al crepuscle de les aigües sornes de la badia.

6

L’Ignasi avança amb pas insegur pel pantalà desballestat. Camina absort fins on li permet la solsida que fa dècades va escapçar el moll. S’atura i s’hi asseu com un autòmat. El vent s’ha calmat en pondre’s el sol i la mar ni respira sota les pilastres carregades de musclos.

Les cames, penjant, no se les nota; amb les mans s’abraça a ell mateix; la mirada, esbarriada; es deixa anar a l’interior d’un moment on no corre el temps. Ara con templa la successió d’esdeveniments que han marcat la seva vida des que va conèixer la Clàudia a Londres. (Per quin atzar no va seguir la pista de la Cloe, la irlandesa pigada de l’abric llarg?). Els inicis engrescadors a la universitat. El fulgor de l’Alba i l’enlluernament de la seva gent. L’arraconament posterior, lent però implacable. La desesperació i el contrast amb l’estrella ascendent del Víctor i la Clàudia. El mur psicològic que li impedia retornar a la Clàudia. I les paraules detonants de l’àvia. Primer veu cada personatge i cada situació separadament, nítidament, després els veu com es barregen i com es congria la tempesta, creant un efecte multiplicador del vendaval que durà el seu vaixell contra les roques. Tot sembla disposat perquè primer s’elevi i després es desplomi, perquè s’origini una ficció d’ell mateix que tot seguit s’ha d’esvair. Tot orientat al fet que un dia les seves mans vagin al coll de la Clàudia i premin amb força i amb ganes: «Doncs vine aquí de pressa, perquè et pugui vessar el meu coratge a l’orella, i castigar amb la valentia dels meus llavis tot el que t’impedeix arribar al cèrcol d’or…». Perquè sigui ell la Negra Figura. Les mans al coll de la Clàudia, que són les mans al seu propi coll: les mans al coll del que havia volgut ser i com volia ser-ho, les mans al coll del que creia i estimava, les mans al coll de les seves idees. La tornada a la campana de vidre.

¿Però era ell qui premia el coll de la Clàudia? No en recorda ni una espurna. No hi ha registre, no hi ha memòria. ¿Quina culpa o quin mèrit té del que pogués fer durant aquelles hores? No era gaire diferent d’un gos rabiós, d’un aligot famolenc, o de la branca que s’esgalla i esclafa un vianant, del temporal que enfonsa el vaixell que uns minuts abans navegava confiat. No és responsable del que fes durant aquelles hores, perquè no era pas ell, no tenia el comandament sobre ell mateix, la possibilitat de decidir, voluntat. I aleshores, ¿on era ell, durant aquelles hores?, on la seva voluntat i la seva consciència. Si ell mateix hagués mort durant aquell temps, ¿hauria mort sense consciència de morir-se, sense oposició, sense recança?, ¿hauria mort ningú? ¿Què som quan no hi som, quan no governem, quan no decidim? ¿Quin significat i quin valor té el que decidim o fem o perpetrem quan no hi som?, ¿res pon a un instint amagat, sinistre, el pòsit del que hem callat o desitjat? («¿Tens por de ser en els teus propis actes i valor el mateix que ets en el desig?», continua instigant Lady Macbeth), o encara pitjor: ¿és producte de l’atzar, de la ruleta russa? I si no, ¿qui respon en nom nostre, qui decideix, qui ens fa actuar o inhibir-nos, quan no tenim voluntat ni consciència, qui hi ha a dins nostre en compte de nosaltres?

I, ara mateix, ¿com puc saber del cert en quin estat em trobo?, equina seguretat tinc que en aquest mateix instant el meu cos esbarrat no està perpetrant una altra malifeta o bé socorrent algú que ho necessita o bé estimant la persona equivocada o bé inhibint-se d’actuar en una situació dramàtica? ¿Qui m’assegura que aquesta bèstia desbocada, en realitat, no ha passat anys actuant contra la meva voluntat i fora de la meva consciència i memòria i registre? Si durant unes hores jo no era enlloc, no era l’amo dels meus actes, i ni tan sols sabia que no l’era, ¿com puc tenir la certesa que l’hagi estat mai?, ¿com puc saber que no són tot imaginacions meves la Clàudia, el Víctor, l’Alba i fins i tot jo mateix? ¿Hi ha algú o alguna cosa que me’n pugui convèncer, donar certesa?

L’Ignasi té la mirada clavada a les aigües immòbils. Encara que s’ha fet fosc, la poca fondària permet veure els solquets de l’arena sota l’aigua, i és com si l’Ignasi els recorregués, amunt i avall, a cavall de les seves obsessions. ¿Hi ha alguna manera de reparar el que ja està fet; d’esmenar el que vaig fer jo quan no era jo; el que va fer el monstre en nom meu? Perquè no es tracta d’esmenar-ho, sinó de desfer-ho, d’aconseguir que mai no hagi estat fet, que el temps reculi i jo pugui escollir i no quedi mai constància del que ha fet qui m’hagi suplantat. Que s’esborri del tot, que no hagi estat escrit, ja que jo no ho volia, ni ho vaig voler, ni ho vull, ni ho he volgut. ¿Qui hi ha que em pugui concedir no ja el perdó, sinó l’absolució?

Una mà li va tocar l’espatlla, i l’Ignasi va fer un bot que de poc no va anar a parar dins l’aigua. Es va girar i va veure la cara del Víctor, que tremolava de fred.

«Eh, m’has d’ajudar, tio! El puto cotxe se m’ha clavat a la sorra. Fa una hora que provo de tot, estic histèric. A més, no hi ha cobertura en aquesta merda de lloc i no puc avisar una fotuda grua. Vinga, hem de sortir d’aquí! ¿Que no tens fred, tu?».

7

S’havia fet fosc, amb la ventada de la tarda havien entrat colls de mar per algunes zones de la barra d’arena, i l’Ignasi conduïa cautelós, buscant la part de sorra més dura encara que es trobés a fora del camí marcat per les roderes dels cotxes. El Víctor manipulava incongruent-ment la calefacció del vell Clio, que s’anava impregnant de l’olor de roba mullada. L’Ignasi hauria sabut treure el cotxe del Víctor del bassal si l’hagués agafat a temps, però el van haver de deixar per impossible, amb les quatre rodes pràcticament enterrades, estacades.

El soroll del motor només puntejat pel xiscle d’una gavina que els passa a frec. El Víctor es decideix a trencar el silenci: «¿Per què, Ignasi, per què tot aquest ciri de la premsa?». L’Ignasi trigarà a respondre mentre fa veure que està massa enfeinat intentant evitar que se li estaqui el cotxe. Només podrà explicar una part de les seves motivacions, perquè l’altra seria incomprensible per al Víctor, com ho és per a la Clàudia. No poden entendre la fondària del seu odi, les dimensions de la seva enveja; no saben el que és viure a l’ombra, viure amb el no permanent, convertir-te en una caricatura del que volies ser; no tenen la més remota idea del dolor que això destil·la diàriament; hi passen cada dia entremig i no s’adonen de la presència dels exèrcits silenciosos dels vençuts, la massa adolorida sobre la qual ells s’eleven victoriosos. Inútil parlar-li d’això, la llum no sap de les tenebres. «Calia començar per tu, em sap greu…». «¿Què vol dir això?». «L’Innocenci Pla t’ha fotut contra les cordes perquè no sap que el tens agafat dels collons: a ell i l’Aplom, de Med, i de retop l’insigne Maties Palafolls, per l’assumpte aquell de la urbanització del Marroc…». «No sé on vols anar a parar, Ignasi, però em fa l’efecte que…».

El Clio va fer una batzegada, va cuejar i va quedar ben bé entravessat al camí. L’Ignasi va provar de prémer suaument l’accelerador però es va aturar de seguida perquè anava a perill de fer clot i que el Clio acabés igual que el BMW del Víctor. «Hem de baixar, no t’amoïnis, porto uns fustons al maleter». Els va treure i els van posar sota les rodes de manera que fessin falca. S’havia fet de nit, el cel era net, transparent; el rugit de la mar s’havia convertit en una remor apagada. Els quedava un quilòmetre per arribar al camí asfaltat. El cotxe va sortir lentament del fangar.

«El que et deia», continuava l’Ignasi, ja tranquil per la carretera, «és que tinc ganes de veure com pren foc la ciutat». «Tu suposes que jo l’emprendré contra ells com a reacció a la publicació del meu, de la meva, del meu accident, vaja…». «Ja t’ho deia, em sap greu però havia de començar per tu. Fa tant de temps que somio aquest moment! Ara cauran totes les màscares: la cervesera, el diari, i el reverenciat Maties Palafolls, conseller de Cultura des de fa dos mesos!». «¿Qui ho havia de dir, tio, que planejaves tota aquesta traca… Però, ja t’ho dic, pressuposes que jo…». «És clar, t’he servit amb safata l’ocasió per posar-los al descobert. Ja riurem, ja».

L’Ignasi fa una rialla triomfal, desencaixada; lluny d’adonar-se que condueix un cotxe atrotinat per una carretera deserta enmig de la quieta planúria, s’imagina en la situació d’un general que dirigeix l’atac definitiu contra la ciutat assetjada. El Víctor no abandona l’hermetisme, deixa que l’altre s’esplaï, desbordat per segona vegada en poques hores per la insospitada temeritat del seu vell company de partits al camp del Barca habitualment circumspecte; després, va dient de manera inconnexa i sense comprovar si l’altre l’escolta o l’entén: «ja són les sis passades», «parem a fer un cafè de seguida que puguem», «he dit a la Clàudia que la passaria a buscar a la tarda», «m’has de dur a Barcelona, ¿sents?».

En qualsevol altre lloc els haurien pres per dos nàufrags, però al bar del Poblenou del Delta estan acostumats a veure caçadors o pescadors que tornen de les bas ses. El Víctor es busca el mòbil i de seguida sospita que el deu haver rebatut juntament amb la caçadora a les salines, però no té més ganes d’enfurismar-se i recorre a la cabina del local. Triga més de vint minuts a tornar a la barra i ho fa amb un aspecte renovat. «¿Som-hi? ¿Quant trigarem amb el trasto aquest, un parell d’hores?». «Potser més i tot», replica l’Ignasi, que afegeix, «però passem per la Ràpita a canviar-nos de roba…». «Res», el talla l’altre, «hem de marxar ja. Vull passar per la clínica com més aviat millor. Si ja són les set gairebé!».

A l’autopista els recorden cada tant que falten cinc hores, quatre i mitja, quatre, per al final. L’Ignasi insisteix que no pot córrer més; si ho fa, el cotxe dirà prou i els deixarà tirats. «Bé, doncs anem per feina», diu el Víctor, «així que tu t’imaginaves que m’enduria els peixos grossos…». «No ho són gaire, els tens a l’abast de la mà». «Ignasi, Ignasi…, encara que aconseguís fer saltar tota l’empanada aquesta del Marroc, l’escàndol mai no els arribaria a esquitxar a ells, ¿ho comprens?, als big guys mai no els arriben les bastonades, com pots ser tan ingenu!, hi ha mil capes, mil pantalles, mil filtres, abans d’arribar a ells; els seus noms mai no es veurien implicats. I el Maties Palafolls, és clar, ¿però què et deus imaginar? És clar: esquitxarem el Maties Palafolls, i ¿què més?, això desequilibrarà el pacte de govern, s’alçaran els independentistes, hi intervindrà l’exèrcit espanyol, ¿i què més?, això crearà un conflicte al si de l’OTAN, i acabarà desencadenant una guerra mundial. ¿T’ha passat tota aquesta pel·lícula pel caparró, de veritat? ¿Al·lucines tant com jo em penso?».

L’Ignasi va començar a dubtar si el Víctor no s’havia amorrat a l’ampolla de whisky mentre era a la cabina suposadament trucant. L’incomodava que el tractés d’aquella manera: qui estava sota denúncia per homicidi era el Víctor, no pas ell… ¿No pas ell? ¿No es trobava ell en una situació ben similar a la del Víctor? Però no estava pas desvariant, sabia molt bé on volia anar a parar.

«Si pensaves fer saltar la ciutat pels aires, ho sento, tinc males notícies. Per començar, aquest matí he parlat amb el meu advocat i m’ha assegurat que les possibilitats d’èxit de l’acusació són mínimes. No hi ha proves de cap tipus. I en el cas que es demostrés que el noi va morir per culpa meva, encara faltaria demostrar que jo me’n vaig adonar i que vaig fugir. I en el cas que també es provés tot això, creu-me, no sé quants mesos hauria de passar per la presó, potser no gaires, al final. No hi ha cas, ¿ho comprens? I no hi ha final del món tampoc. Em sap greu». L’Ignasi no estava disposat a deixar-se intimidar tan fàcilment, però li costava una mica mantenir alhora l’atenció al volant i a la seguretat insultant del Víctor, que continuava: «La qual cosa no vol dir que, com tu has afirmat abans, no m’hagis servit una ocasió d’or. Efectivament, he fet saber al Pla i a l’Aplom el que tinc a les mans, i com que, encara que les vegin tan lluny, a ningú no li fa gràcia veure les orelles del llop, s’han començat a moure de seguida. El meu advocat els ha explicat que la denúncia contra mi no té cap fonament i que jo no voldria que ells en sortissin perjudicats tampoc… Resultat: L’Independent se’n desdirà de la manera més elegant que pugui i, mentrestant, el Lluís Miquel Aplom m’ha ofert el càrrec de director comercial, que ara serà adjunt al president; perquè te’n facis una idea, l’any vinent doblaré els ingressos d’aquest. Tinc motius per estar-te agraït, Ignasi». Ara era el Víctor qui somreia triomfalment, amb una arrogància que no cabia dins d’aquell cotxe.

L’Ignasi va conduir una estona en silenci, concentrat en la carretera i preguntant-se com la intel·ligència del Víctor s’havia pogut oblidar de dos detalls elementals, els fonaments de l’edifici que acabava de bastir, un mer cas tell de cartes. A la fi va parlar. «Tot això, amic meu, es basa en el supòsit que no hi ha proves, no hi ha testimonis, no hi ha acusació. Em sorprens». «No t’hauria de sorprendre. Aquest migdia hem parlat amb la família del pobre noi. Lamento que te n’hagis volgut aprofitar de la manera que ho has fet, Ignasi, jo mai no m’hauria atrevit a una cosa semblant. Se m’ha trencat el cor, saps. Només hi ha una cosa que jo pugui fer per ells, ara per ara…». L’Ignasi va reduir la velocitat i va mirar un moment a la cara el Víctor: «Fill de puta, ¿no deus haver estat capaç de…?». «Calma’t, Ignasi, i vigila el volant, que ara sí que ens la juguem. Es el mínim que podia fer, no et sembla: una quantitat ics, un trist consol, ja ho sé, però…».

L’Ignasi condueix commocionat. S’arrapa a la ratlla blanca de la carretera. Se sent afeblit, un regust enverinat li corre per l’estómac. Ja no li queden forces ni per albirar la ciutat que fa dues hores estava decidit a incendiar. Només queda l’últim acte i ho sap perfectament. El tem. L’espera. Ara el silenci, dins del vehicle, és dens. S’atansen a l’últim peatge i un gran rètol proclama que només queden dues hores i mitja, i també alguns minuts i segons, segons que es dilaten, que es fan corporis, que desfilen parsimoniosament per davant dels dos homes, esperant que es decideixin a triar-ne un per parlar.

«T’oblides del puntal principal del cas. Que la família es faci enrere només debilita l’acusació, però no són ells qui t’han acusat, sinó jo, Ignasi Moll, d’acord amb les teves paraules, amb la teva confessió… Ho tens magre». Des de l’últim peatge fins a Barcelona, l’autopista està il·luminada, i l’Ignasi ho agraeix, perquè té la vista cansada després de dues hores d’esforç, i el pols alterat pels nervis. El Víctor se’l mira amb un gest d’incredulitat. «Vinga, vinga, no siguis somiatruites, Ignasi. ¿Què et costa facilitar les coses? Ningú no et vol cap mal, en el fons. ¿Ja no te’n recordes, d’on anem, ja no te’n recordes, del que van fer les teves mans, ahir a la nit?».

Una altra pausa silenciosa. Una ambulància els avança amb estrèpit i té la virtut de tornar l’Ignasi al malestar que l’excitació de la partida d’escacs amb el Víctor li ha fet oblidar, l’horror d’ell mateix, pels seus actes. Ara el Víctor fa una veu compassiva que no és del tot imposada: «N’he parlat amb la Clàudia i està disposada a no presentar denúncia… ni jo tampoc…». Quan estan a punt d’entrar a la Diagonal i llegeixen que només falten dues hores, el Víctor ensenya l’última carta: «El Lluís Miquel Aplom ha acceptat com a part del pacte consolidar el càrrec d’arquitecte de l’empresa; ara Med el necessita, i se t’oferirà a tu. ¿Què me’n dius?».

Per la banda dreta de la Diagonal llisquen i s’aturen i tornen a embalar-se els punts vermells; per la banda esquerra, corren i s’avancen i enlluernen els punts de llum groga, de llum crema. El riu vermell i el riu groc són amples a l’entrada i es fan cada cop més estrets entre les gegantines figures estàtiques, fins que a l’altura de Francesc Macià conflueixen i es barregen. El cotxe de l’Ignasi també s’atura i arrenca, frena i accelera sota la batuta impertorbable dels semàfors. Havia de saquejar la ciutat i ara obeeix reverencial i adotzenat les ordres inefables d’aquests pallassos lluminosos. A la tercera cruïlla, abans de girar en direcció a la clínica, el color verd que li dóna pas il·lumina un moment el rostre de l’Ignasi, que es gira un instant cap al Víctor i, amb una barreja de tristesa i alleujament i irritació i acceptació, mou el cap amunt i avall assentint alliçonat.

8

L’Ignasi i el Víctor van entrar a la clínica Patmos amb la roba estripada, enfangada, rebregada, amb senyals de cops a la cara i a les mans, amb un caminar baldat, i de seguida els van indicar que l’entrada d’urgències era una altra. Quan van assegurar que no volien que els visitessin a ells, el personal de recepció es va mostrar reticent a deixar-los accedir a l’àrea de les habitacions. No se’n refiaven. Aleshores van fer les comprovacions oportunes i la resposta va ser: «La senyora Clàudia Llong ha deixat la clínica fa més d’una hora». El Víctor es va mirar l’Ignasi: «Ja t’ho deia jo, que faríem tard!», i va afegir cap a la recepcionista: «Però, ¿com pot ser? ¿Ha marxat sola?». «En això no el puc ajudar. Només li puc dir que ja no hi és».

Ara només faltava una hora i mitja. El trànsit s’havia calmat. Ja era tothom al seu lloc. El Clio va encarar el túnel de Vallvidrera amb l’Ignasi i el Víctor a dins. Conduïen cap a casa la Clàudia, a Sant Cugat, sense haver comprovat si hi era, però amb la certesa que s’hi ha vien de trobar abans del final, i no hi havia temps a perdre.

Faltava menys d’una hora per a les dotze quan hi van arribar. Faltava menys d’una hora per al final. O per al començament. Quan hi van arribar van trobar la Clàudia xerrant animadament amb la persona que l’havia passat a buscar per la clínica, la mateixa que l’havia assistit la matinada anterior i que havia demanat una ambulància. I aquesta persona era jo.

El Víctor va entrar al davant i va abraçar la Clàudia. Al darrere venia ell amb el cap moix. La Clàudia el va cridar: «Em sembla que ens has d’explicar moltes coses…». I aleshores em va veure a mi i va exclamar, amb la veu i l’expressió que em devia des de feia tant temps, «Cloe!».

9

Torna a sonar la música mentre els tres nàufrags i jo brindem per l’any nou. El segle i el mil·lenni entren com si res, i el Víctor, l’Ignasi i la Clàudia s’expliquen durant tota la matinada. Però no ho vaig saber tot, encara, aquell dia, perquè ningú no va dir tot el que sabia ni de la manera que ho sabia. Especialment, l’Ignasi, que ja s’havia adonat que allò que per a ell era vital no tenia gaire valor per als altres dos i que no calia que els seus amics sabessin el que no volien ni necessitaven saber.

L’ombra del passat sobre el present dependrà sempre de l’interès que tinguem a projectar-la o a ignorar-la, és clar, i en conseqüència, serà pàl·lida o densa, serà grotesca o rellevant, serà paralitzant o alliçonadora en funció de com sigui el nostre present. Així, l’Ignasi s’adonava ja aquella matinada que la peripècia de la seva àvia Júlia i el Tomàs, l’avi de la Clàudia, s’anava empetitint i gairebé s’evaporava tan bon punt li sortia dels llavis, ara que no li feia cap falta com a pal·liatiu del seu fracàs sentimental arrossegat durant anys. Així, el Víctor provaria de fer ombres xineses des del present cap al futur, o contra el futur que temia, amb la intenció de poder-lo conjurar, amb l’esperança que, retirada la denúncia contra ell i vista la debilitat de les proves, el col·lapse judicial acabarà de convèncer el jutge perquè desestimi el cas. I mentrestant, la Clàudia acabaria d’encaixar les peces del seu trencaclosques familiar, però lluny de sentir-se llastrada com li hauria passat uns anys endarrere, aprèn la fosca lliçó de l’August Franch: s’adaptarà al seu temps i jugarà totes les cartes que li han posat a les mans. Aquesta set mana han anunciat que L’Independent serà el primer diari de Barcelona dirigit per una dona…

En fer-se de dia ningú no tornaria a ser el mateix que havia estat abans. I ara que ja fa quatre mesos que vam passar aquella frontera imaginària, un cop esvaït el miratge obsessiu de la Clàudia, l’Ignasi ha descobert que l’atzar no s’equivocava tant quan ens va fer coincidir al concert de Schubert al Purcell Room de Londres.

Confio a no despertar-lo mentre teclejo les últimes frases i sé que encara falta la meva veritat. Al començament he escrit: «Però l’atzar va voler que la matinada del trenta al trenta-u de desembre, la Clàudia Llong marqués equivocadament el meu número pensant-se que havia marcat el d’un telèfon d’urgències. En sentir la veu agonitzant de la Clàudia que demanava auxili vaig sortir a corre-cuita cap a casa seva alhora que avisava una ambulància, que va arribar uns minuts més tard que jo».

No sé si podré confessar mai a l’Ignasi el que va passar realment. Adormida com estava, ben just vaig identificar la veu de la Clàudia. Em va estranyar que es tallés de seguida la comunicació. Vaig provar de trucar-li, però la línia estava ocupada. Aleshores vaig intuir que potser tenia problemes i vaig decidir anar-hi, però ni em va passar pel cap d’avisar una ambulància.

Quan hi vaig arribar, la Clàudia, efectivament, agonitzava. Em vaig asseure a terra, al seu costat, i me la vaig quedar mirant horroritzada, i llavors, llavors… Vaig pensar en com s’havia interposat injustament durant anys entre l’Ignasi i jo, com se n’havia sortit amb enganys des de la primera cita a l’apartament que compartíem a Holland Park per a la suposada festa, i vaig pensar en la ceguesa d’ell, en la paret subtil que ens separava en les nostres trobades posteriors.

Vaig pensar en tot això i juro que no vaig desitjar que es morís, però així i tot, no vaig poder evitar pensar que si ella es moria, jo em desfaria, per fi, de l’ombra que m’havia impedit ser feliç, tenir del tot l’Ignasi. La tenia a les meves mans, i marxava… Però ningú no em podrà acusar de no haver-la assistit, perquè, com després vaig saber, la Clàudia havia aconseguit marcar el número de veritat d’urgències abans de caure inconscient, i l’ambulància va arribar quan feia escassos minuts que jo estava asseguda al seu costat, paralitzada. L’ambulància que va salvar la Clàudia i em va salvar a mi.

Si calgués, podria defensar-me dient que no vaig fer res de què se’m pugui acusar, però malgrat això, dins meu es repeteixen aquells minuts en què, sense desitjar la seva mort, vaig notar que me n’alegraria si s’arribava a produir, si més no en un aspecte, si més no per un motiu, i això ja és prou. Aquells minuts durant els quals tampoc no vaig fer res per evitar la seva mort i, per tant, d’alguna manera, la vaig matar. Per això algunes nits encara em desperto i em sembla que torno a sentir el telèfon. I no sé quant de temps hauré de viure amb aquest fantasma, que em visita a mi, també, de la mateixa manera que l’Ignasi té el seu i la Clàudia i el Víctor conviuen amb els seus. I per això, també, des d’aleshores, les meves mans són del mateix color que són les d’ells.