1

La Júlia Bardís va mirar cap al final del llarg moll, negat entre el ball de reflexos que el sol d’hivern arrencava de les aigües de la badia. En altres èpoques la barca de proveïment anava i venia diàriament entre la Ràpita i les salines, però ara es trobaven en el punt més baix de l’activitat salinera, i la guerra, d’altra banda, havia deixat les botigues del poble amb ben poca cosa per oferir. Per això, llevat dels camàlics i dels xiquets que corrien entre els rails cap a la punta del moll així que veien aparèixer una vela o sentien un motor, la resta de la petita comunitat que habitava els casalots vora les basses de sal es mirava de reüll l’arribada de la barca: era d’il·lusos esperar-ne res, tret del correu o d’algun nou mort de gana.

I així i tot, la vida a les salines s’havia ressentit ben poc dels rigors de la guerra. La majoria de la dotzena de famílies que passaven l’hivern allà dins s’havien espavilat per conrear alguns solcs d’horta, i pels patis corria alguna gallina. La mar tampoc no sabia de guerres, o si de cas, era més pròdiga, perquè a la badia hi havia menys mariners.

Aquell dia del març del 1938 la Júlia Bardís va veure des del primer pis de l’edifici principal, on hi havia les oficines de la companyia, com la barca maniobrava per atracar al final del moll. Igual que ella, el director de l’explotació, el cap d’oficina, els dos ajudants i l’enginyer dissimulaven la curiositat que cada nou viatge de la Lola generava des que les visites s’havien fet més i més escadusseres. Al cap de mitja hora, van poder comprovar que el carregament es reduïa un cop més al correu. Però hi havia passatge nou. Un home rodanxó, de galtes plenes, vestit com un drapaire i mal afaitat, que semblava sortir de les trinxeres, havia acompanyat l’encarregat del proveïment al llarg de la passarel·la rectilínia. S’ha via esperat a baix, al carrer, i a la fi el director el va cridar. «No sé qui t’ha confós, però aquí, de feina, no en tenim, ara; la feina és a l’estiu». L’home va mastegar alguna cosa en castellà sobre la revolució i la solidaritat. El director es va girar de mala gana cap al comissari polític que havien imposat a la companyia en col·lectivitzar-la, el qual va fer un signe d’assentiment que no admetia discussió, i el director va rectificar: «Ja ho veus, no és que lliguem precisament els gossos amb llonganisses però si vols t’hi podràs guanyar el plat de calent; ara, pensa que aquí no volem problemes, ¿d’acord?, si has vingut a buscar brega ja te’n pots tornar». L’home gras va escopir alguna consigna amenaçant i indesxifrable, i el comissari, després de dir-li que més tard li explicaria quina seria la seva feina, es va dirigir al director per demanar-li calma.

També en això, fins aleshores, les salines havien estat l’excepció i s’havien vist lliures de les salvatjades sanguinàries que assolaven pobles de la comarca. En veure l’actitud desafiant del nou operari, l’ombra de l’amenaça va recórrer l’atapeïda oficina de la Companyia de Sal Ibèrica. ¿S’havia acabat l’oasi? Era improbable que de la seixantena d’habitants del poblat n’hi hagués cap que estigués disposat a secundar aquell Miguel Calatayud si pretenia acabar una convivència que era aliena al terror instaurat pertot arreu o a les lluites dels camps de bata lla. Però això no podia calmar la inquietud de la Júlia, que contemplava des de la finestra com el nouvingut intentava fer-se entendre per un xiquet a l’esplanada de davant del moll.

Una vegada més, l’absència de correu li va despertar sentiments contradictoris. Amb cada carta que no arribava del front, la imatge del Vicent dient-li adéu i prometent-li que en acabar-se la guerra es casarien es feia més i més difusa, s’anava tenyint del color sèpia de les fotos, anava adquirint el regust de les coses somiades o imaginades, com gairebé tot allò que no tingués una relació directa amb la vida immediata. Els records i les promeses pertanyien a un món que havia deixat d’existir amb la guerra, ja que feien referència al passat i al futur, i el passat i el futur no comptaven ara. La mort ho encercla va tot i només deixava lloc per al present, i la Júlia s’imaginava avançant pel passadís cada cop més estret entre el foc del passat i el foc del futur. La Júlia havia après que cada dia era un regal, una fruita que no es podia deixar pansir, i per això el devorava amb golafreria i amb por. I avui la por tenia nom, tenia el nom d’aquell home que es passejava amb les mans al cinturó com si acabés de prendre possessió de la plaça.

S’estimava més no pensar, no recordar ni projectar. S’estimava més abandonar-se a la llum que de bon matí inundava la badia i la gran planícia. Quedar-se embadocada observant l’ala del flamenc que encomanava el color d’ungla rosada a les aigües dels estanys. Als cap vespres cada cop més llargs, la Júlia s’endinsava per aquestes aigües tèbies com si desafiés un miratge, caminava amb un llibre a la mà; s’aturava per llegir un fragment, continuava en direcció a enlloc i deixava que la mirada se li perdés als límits llunyans i difusos, entre les maresmes i la mar, que marcaven uns matolls o la pura imaginació. El far de la Banya li indicava el sud, a l’oest la massa calitjosa del Montsià elevant-se abrupta a l’altra banda de la badia, a l’est la invisible mar oberta, i a l’esquena, en direcció nord, els edificis apagats de les salines.

Estava sola enmig del ball de xiscles i mutacions visuals incessants que tenia lloc en aquell espai allunyat de cap altra presència humana. La línia sinuosa, flamejant com una bandera, del vol de les grues, les gavines en colles desperdigolades. ¿Què passaria si també ella cridés, si saltés, si volés? S’aturava en un punt i començava a girar i a girar sobre si mateixa fins que la barreja de xiulets i xiscles, l’amalgama de traços grocs, blaus, turquesa, morats, la deixaven a prop del desmai. Aleshores s’havia de quedar una estona recolzada amb les mans als genolls per no caure, per recuperar l’alè i la claror a la mirada, abans de tornar a caminar en direcció a les salines. Cada passa de la Júlia descosia la quieta superfície de la bassa, una ferida que cicatritzava a l’instant. Caminava amb la serenor i la plenitud del dia que es desplomava, com si s’hagués impregnat de l’energia dels peixos que li passa ven sallant entre els peus, del vol sedós i lliure dels flamencs, de l’avidesa escandalosa del gavinam. S’havia fet un nus a la faldilla per no mullar-se-la, tot i que la fondària rarament passava de mitja braça, i s’anava fent una trena mentre tornava.

S’estimava més deixar-se guanyar per la llum i per l’olor de salnitre, notar l’aire dens a la cara, la humitat als peus. S’estimava més abandonar-s’hi encara que res sonessin lluny les canonades que mai no s’apoderarien d’aquell espai aïllat i remot, oblidat. S’estimava més aquell èxtasi que no pas la tortura dels records que havien mort i de les esperances destinades a no nàixer.

Era el primer passeig aquàtic de la Júlia després dels mesos d’hivern. La làmina d’aigua havia rebut prou insolació durant el dia perquè els peus no se li gelessin, però amb el sol post l’aire era fresc, i es notava la pell de les cames i de la cara tibant. Es palpava la butxaca per comprovar si havia perdut el llibre durant les tombarelles quan va descobrir una figura asseguda al canyar que creixia a la separació de les salines i les basses salvatges. La figura somreia sense saber que la foscor impedia a la Júlia apreciar gaire més que una silueta. En canvi ell sí que podia observar com ella s’aturava i es desfeia instintivament el nus de la faldilla. Llavors va avançar més a poc a poc, escrutant, els trets de la cara una mica contrets per la frescor i exposats gràcies a la trena: les galtes roges, el nas estilitzat, els ulls grossos, la boca com si s’hagués quedat a mig dir, el coll desprotegit, pàl·lid. Estaven a cinquanta metres l’un de l’altre. La figura es va aixecar d’un bot i va sacsejar els braços imitant matusserament un aleteig, una veu divertida va cridar: «No sabia que poguessis caminar sobre les aigües!».

La veu de la Júlia va sonar alleujada: «¿Tomàs? Ah, ja te ho havia dit, que no passa del pam d’aigua». La Júlia va anar, ara decidida, cap al Tomàs i van tornar a seure tots dos al sorral del canyar, de cara a l’aigua quieta de l’estany que absorbia l’últim fil de llum. El Tomàs volia parlar, xerrar, dir coses sense importància: «¿Hi véns sovint?», «¿No està massa freda encara l’aigua?», «¿Com és que desapareixes de l’oficina tan bon punt pleguem?». Però la Júlia semblava lluny, i ell trobava que era una impertinència destorbar-la amb assumptes tan nimis, tacar l’estampa de la Júlia pensativa, el seu perfil retallat contra el núvol morat de flamencs que s’alçaven silenciosos. Li havia envaït clarament el territori, i era tan difícil aconseguir una mica d’intimitat enmig d’un grup tan petit de gent… Sempre tothom sap el que fa tothom i on va i quanta estona hi està. El Tomàs callava. Eren tots dos allà, davant l’exclamació salvatge de la bellesa natural que els ignorava i els integrava alhora, i era com si veiessin el món per primer cop. Ells dos, amb les seves vides segades pel passat i pel futur, desvinculats del que havien estat abans de començar l’orgia bèl·lica, del que ha vien de ser un cop s’acabés. Poques vegades més el Tomàs tornaria a notar amb aquella intensitat que no hi havia temps, que no hi havia abans ni després i, per tant, no hi havia motius ni conseqüències. Només ell i la Júlia, que semblava tan lluny…

La Júlia va pestanyejar, va somriure, les dents blanques en la penombra, com si en comptes d’haver estat una eternitat callada hagués passat només un segon des que s’havien assegut. Es feia difícil distingir la remor sorda, com ofegada sota terra, llunyana, que de tant en tant feia acte de presència com si es tractés d’una obsessió antiga que hagués adoptat una forma fantasmagòrica. ¿Ho havien sentit? ¿Eren o no eren canonades, obusos, morterades? Va trencar el silenci el Tomàs: «Les últimes notícies asseguren que en poques setmanes seran aquí. Es veu que ja han entrat a Castelló. Els franquistes conti nuaran avançant per la costa i, si cau Terol, també per l’interior. Aleshores l’Ebre es convertirà en la frontera entre els dos exèrcits: a l’oest els nacionals, a Test els republicans. Però aquí no trigaran gaire a arribar, hi podrien ser demà mateix, si volguessin, per mar…».

La Júlia li tapa la boca amb la mà; ell li aparta la mà i se la queda mirant, li passa els braços per sota les aixelles i l’estira cap a ell, l’abraça; es queden així un moment, el Tomàs veu el clatell blanc de la Júlia, la trena; li besa el coll fred, els llavis esponjosos, els ulls humits; quan la torna a besar a la boca, ella se n’aparta. «Tomàs, ¿quan me diràs qui ets? Qui ets realment».

Tornen caminant cap a les cases per la platja, sense a penes parlar. El cel és transparent i ple de traços blanquinosos: l’Orió, l’Óssa Major. El cel és alt, i ells, insignificants. Es torna a sentir el fragor ofegat, remotíssim, i la Júlia pensa en el seu Vicent que se n’ha anat a la guerra per derrotar els qui li han robat a ell i a son pare i al pare de son pare «des de sempre», els qui l’han humiliat per la seva manera de parlar o de vestir, pel que és i pel que no té. I se l’imagina sol lluitant contra l’Orió i contra Centaure i contra Mart en una batalla desigual, impossible, sense adonar-se que la batalla que compta és la d’ell mateix davant la mort. El Vicent se n’ha anat a la guerra perquè «ningú se’n torne a riure de natros», i no està disposada a ser ella la primera de riure-se’n. Se l’imagina: la pell ennegrida, baixant de la barca amb els cabells esvalotats després de tot el dia a la mar, els rissos al vent, el braç musculós, salnitrós; els ulls clars, la paraula enginyosa, enjogassada; l’estreny com si fos una nina; l’olor penetrant de peix entre la cridòria festiva, optimista, de la llotja. I les últimes cartes desanimades des del front: «¿Què tinc a vore jo i els que són com jo en estos carnissers malfaeners que mos havien de dur a la victòria? Dalt d’una barca els voldria vore; allà si no t’espaviles te se fot la gana».

Quan s’atansen al poblat, els arriba l’aroma de l’arròs de la cuina comunitària. La Júlia se’l mira, somriu, i pensa un cop més «¿Qui ets de debò, Tomàs?».

2

«Primer s’omplen les basses més grans d’aigua de la mar. Com que a les basses hi ha molt poca fondària i no hi ha res que hi tape el sol, una part de l’aigua es va evaporant i augmenta el grau de salinitat de la que es queda. Estes basses s’anomenen escalfadors. Després, l’aigua passa a un segon escalfador, i quan la salinitat ja és molt alta, entra a les basses de sal, a on amb la força del sol de l’estiu s’acabarà d’evaporar tota l’aigua i quedarà una capa gruixuda de sal. Los treballadors carreguen en pales terrossos de sal a les vagonetes, que corren pels rails de vora les basses. Les vagonetes porten lo carregament hasta la maquinària que mol los terrossos i els convertix en sal més fina, que es va amuntegant a la garbera. La garbera, a finals d’estiu, pot arribar a fer set o vuit metres d’alt. Quan ve un barco a buscar sal, s’han de tornar a carregar les vagonetes que la locomotora durà hasta la punta del moll, perquè si els barcos vinguessen més a prop tocarien en terra i embarrancarien. Una vegada allà, s’aboca la sal per un tobogan cap a les bodegues de l’embarcació».

El més gran dels seus alumnes va interrompre la Júlia: «Peró a vegades no és la locomotora qui estira les vagonetes, sinó les mules». La Júlia va somriure. Era el fill del boter, que va continuar: «i les peülles de les cavalleries fan malbé els taulons del moll; llavors ha d’anar mon pare a canviar-los, jo l’hai ajudat moltes vegades: los taulons són de fusta de pi o d’eucaliptus i fan dos metres i mig de llarg per trenta centímetres d’amplada».

La Júlia havia entrat a les salines als divuit anys i la seva formació li permetia combinar la poca feina de l’oficina amb l’ensenyament de les beceroles als fills petits de les famílies que hi vivien tot l’any. Ella i els seus vuit alumnes es preparaven per sortir a fer una passejada i observar sobre el terreny el que els acabava d’explicar quan va aparèixer el Miguel Calatayud. «No he entendido una palabra de lo que has dicho, pero seguro que es muy interesante. Con una maestra así hasta yo habría aprendido a leer, ¡no te jode!». I malgrat que la Júlia va fer els possibles per evitar-ho, el Miguel es va apuntar a la classe pràctica. Caminava darrere del grup, es quedava ressagat observant el salt platejat dels cabeçuts a la mar, després s’hi tornava a afegir i demanava traducció. Semblava un altre, després d’una setmana fent vida entre els saliners: més despert, menys agressiu, més en dreçat. Feia preguntes sobre l’evaporació de l’aigua, sobre els sistemes de recollida, s’interessava per les condicions en què es treballava durant la temporada, a l’estiu, bromejava amb els xiquets, que no li entenien paraula. «En vez de tantas matemáticas, les podrías enseñar castellano, joder; si no, no hay quién les entienda…».

Després de la llarga caminada i de visitar la garbera pràcticament exhausta, la Júlia va deixar que els petits correguessin sols fins a l’esplanada del poblat. El vent de migjorn bufava sense ganes, el sol primaveral havia dut unes gotetes al front del Miguel, els colors al de la Júlia. Ell feia un tomb al voltant de la garbera sense parar de xiular. La tebior de l’aire, la fortor de la mar, van recordar a la Júlia els temps en què, cap a aquesta hora, veia atansar-se la vela llatina del Vicent, corria cap al moll i xerraven una estona abans que ell continués la jornada de pesca i ella fes cap al menjador de la companyia. El Miguel va treure el cap per sobre d’un muntet de sal i la va cridar. ¿Quant de temps li costaria aprendre a llegir?

S’hi posaven una hora cada migdia, quan acabaven els petits. Després, el Miguel Calatayud s’esplaiava explicant les seves gestes com a cap anarquista de la localitat d’Urrea de Gaén, a Terol. Havia treballat al camp des dels vuit anys i sabia el que era passar gana i haver de plegar-te als capricis de l’amo. En tenia vint quan el pare va gosar aixecar la veu perquè després que la parella i els dos fills s’havien escarrassat tot l’any a la terra, va arribar la collita i a penes els va tocar un badall; l’autoritat, al servei del cacic, va respondre posant el pare a la presó per desacatament i amenaces. Llavors va venir la república i el Miguel ho va celebrar desenterrant la destral que guardava des de feia temps, des de feia generacions. Va fer colla i es va tirar a la muntanya. Atacaven per sorpresa i feien rodar el cap del cacic o arrossegaven un capellà per carrers i places. Però la guàrdia civil també es defensava i el Miguel Calatayud es va anar quedant sol; aleshores va passar a Terol, a la capital, i va abraçar el reduït cercle cenetista, però aviat va entendre que un cop organitzats eren tan burgesos com els quatre rics de la seva comarca i se’n va tornar a la muntanya. En esclatar la guerra es va allistar de seguida per anar al front a matar feixistes, però hi va durar poc perquè l’exèrcit republicà estava dominat pels estalinistes que li exigien disciplina, i al Miguel Calatayud, perquè algú el manés, no li hauria calgut moure’s d’Urrea de Gaén. Un company li va explicar que si anava a Barcelona li podrien encomanar autèntiques missions d’acció. I efectivament, Miguel Calatayud havia trobat el seu lloc en el món. Li assenyalaven un objectiu i ell l’aconseguia ple d’ardor, convençut que així contribuïa a la dinamitació definitiva de la civilització burgesa, sigui en el vessant capitalista o comunista, que eren una cosa semblant, segons el que havia après i com provat. La seva efectivitat encoratjava els cervells pen-sants, que li encomanaven serveis cada cop més valuosos, mentre el seu prestigi creixia entre els cercles de l’anarquisme.

La Júlia menyspreava els homes que parlaven dels altres homes com si fossin fitxes en una partida d’escacs. Menyspreava els homes incapaços de construir res, de fer-se, els que basaven tot el seu afany a destruir els altres o a ells mateixos, perquè només eren un miratge que dissimulava la seva adscripció al gran buit. Però no podia sentir odi per ells, perquè fóra com sentir odi pel seu temps, sentir odi pel món, i aleshores també ella es convertiria en insignificant, en una disfressa del no-res. Si, en canvi, es mostrava freda i indiferent, si no s’indignava ni es revoltava contra els uns i els altres, si feia la sensació de no ser-hi, de no oferir resistència i ser aparentment permeable als colors monstruosos de la seva època, era quan veritablement comptava, quan era ella mateixa i exercia la seva humanitat com a acte propi, com a presència pròpia, no com a reacció enverinada. La Júlia escoltava les revelacions sanguinàries del Miguel Calatayud i no gosava aturar-lo, ja fos per no interposar-se en el camí de la daga, ja fos perquè si el deixava parlar potser revelaria quina en portava de cap, en aquells moments. La sirena que els invitava a dinar va irrompre a l’aire impregnat de salnitre i de sang; la blanca sang i la sal vermella.

El Miguel bromejava a taula amb els altres treballadors, arranava la teca que podia i li pegava fort al vi. A les tres setmanes de vida a les salines el Miguel Calatayud semblava integrat, o si més no, feia l’efecte que la fera que mirava pels seus ulls el dia que va arribar, alimentada, s’havia amansit. Complia la seva feina al mateix ritme alentit que s’apoderava de totes les activitats hivernals a l’explotació i que consistien sobretot en el manteniment de les instal·lacions o en la preparació de la maquinària amb vista a la temporada que aviat arrencaria. Les màquines que es feien servir per a la neteja de la sal s’omplien de rovell, que els homes havien de picar i rascar, abans de repassar-les amb un raspall d’acer i deixar-les a punt de pintar amb un anticorrosiu; també s’havien de netejar les vagonetes i els coixinets de tot el comboi. Uns altres dies es desplaçaven al mur que delimitava les basses d’escalfament i la platja que donava a la mar oberta, i hi feien alguna feina de consolidació del banc de sorra. I calia emblanquinar els quatre grans casalots.

Havien entrat a abril. Les notícies que venien de fora sobre la guerra a penes afectaven el ritme morós de la vida al poblat, la vella cordialitat. Però les llunyanes detonacions eren una presència cada cop més poc dissimulada, el corcó anava fent la seva feina sense descans. La Júlia es demanava per què el Miguel Calatayud no complia la seva missió i desapareixia. S’havia convertit en un malson. Només ella sabia que era com un voltor a l’aguait, esperant el moment oportú; però, ¿era possible això, que el Miguel calculés tant la jugada, que no actués a cop calent?, ¿per quina enigmàtica raó demorava tant el seu cop i s’exposava ell mateix tant? Eren suposicions, ja que l’altre no havia afirmat mai que portés intenció d’atacar. Però la Júlia es despertava preguntant-se si aquell seria el dia, si en sortir a la llum del sol s’assabentaria dels estralls i de la fuga del Miguel.

Tres setmanes i això no succeïa. Si era qui deia que era no li quedava molt temps: l’entrada dels franquistes s’anunciava imminent. ¿¿S’havia deixat vèncer el Miguel Calatayud pel caliu de la gent del poblat, l’havia estovat la bona vida, l’havia retingut la claror esclatant dels dies a la península plana i havia ajornat i ajornat l’estocada? La pregunta surava a l’aire, i els ulls de la Júlia no la podien dissimular el migdia de primers d’abril del 1938, mentre observava els progressos del Miguel amb la lectura i la remor de les explosions ressonava a fora, a l’immens amfiteatre muntanyós al qual queda encarat el delta de l’Ebre. No va caldre preguntar en veu alta. Els ulls del Miguel van passar de la serenor a la tristesa, després es van avivar, plens d’energia: «Esto se acaba», va exclamar, i es va posar a llegir d’una tirada, sense interrupcions ni obstacles, el text de Baroja que la Júlia feia servir per ensenyar-n’hi. «Pero, ¿qué significa esto? O sea que sabías leer. ¿Tú qué te has creído? ¿Por quién me has tornado?», va saltar ella indignada. I de seguida, ell: «Por favor, no te enfades, no te lo tomes a mal… Lo he hecho por ti, Julia…». «¿Qué, qué has hecho por mí?, hacerme perder el tiempo, supongo…».

Miguel Calatayud li va fer el gest que abaixés la veu i va començar a parlar amb els ulls brillants, sense permetre que la Júlia s’alcés de la taula on estaven asseguts cara a cara. «No me gusta el miedo que veo en tus ojos, Julia. No debes temerme a mí, sino a esos tipos de la oficina. A ellos debes temer, a los explotadores y fascistas que se esconden ahí como cobardes. Pero no a mí, joder. Llegué aquí con la misión de matar a un hombre, y te juro que muchos se alegraran cuando sepan que ya no respira. Y no debo marcharme sin cumplir mi misión, sin eliminar a este enemigo del pueblo. Pero…». La Júlia no volia sentir, no volia saber, va intentar interrompre’l, aturar-lo: «Pero, qué, ¿cómo te atreves a contarme esto, por qué quieres que te crea si me has engañado con…?». «Pero entonces te encontré a ti. Sí, no me mires así. Sabia que si me cargaba al jodido opresor debería huir y no te volvería a ver. Por eso me he esperado y por eso me inventé que no sabia leer, para poderte ver cada día». Ell li agafa la mà i ella s’aixeca d’un bot i fuig cap a la porta, però el Miguel treu una pistola i crida: «No te muevas, aún no hemos terminado», la Júlia es queda enganxada a la porta, mirant l’arma, «antes tienes que decirme quién es August Franch». La Júlia tremola de por i diu en veu baixa: «Aquí no hi ha cap August Franch!». «¡Contesta, confío!», fa el Miguel. «Digo que aquí no hay ningún August Franch. Trabajo en oficinas y lo sabría». El Miguel no s’impacienta i parla molt a poc a poc: «Bien, como quieras. Los fascistas no van a tardar ni una semana en llegar. Ese es el tiempo que tienes para averiguarlo. Apunta bien, porque si no lo haces o tardas demasiado voy a vaciar el cargador a discreción. ¿Entendido? Y no se te ocurra faltar mañana a clase o largarte de la boca…», va concloure deixant la pistola sobre la taula.

3

Una nit més, a la finestra de l’habitació del Tomàs hi va haver llum fins molt tard. Després d’aquell primer encontre amb la Júlia als afores del territori saliner es notava exaltat i confós. L’havia vist ballar a dins l’aigua, no, sobre l’aigua i a dins la llum violàcia. S’havia imaginat que eren dos escollits, dos privilegiats que podien ignorar el tro dels canons; però quan l’havia abraçat amb la mateixa naturalitat que el canyar es vinclava del vent… adéu, el somni s’havia esvaït. I a sobre de la decepció, ara havia de suportar el remordiment sense haver pogut treure partit de la gosadia. Però decepció i remordiment eren ben poca cosa, sorolls desafinats i inaudibles, al costat de la plenitud simfònica que l’envaïa només de tornar-se-la a imaginar. Hi pensava i s’oblidava de qui era, on era i què estava passant al seu voltant. Llavors reapareixia la veu de la Júlia: «¿Qui ets de debò, Tomàs?».

L’exaltació no el deixava dormir, i una nit més deixava córrer les hores vora la llum oliosa de l’espelma llegint, observant les formes vaporoses que es passejaven per les parets. Obria un moment la finestra perquè l’asserenés la placidesa de la nit de març, el vent calmat, la mar ben just llepant la platja. Es quedava una estona respirant l’aire fresc i jugant a fer ombres amb la llum que ara li venia de l’esquena; els vidres a penes reflectien la seva cara allargada, la barbeta de pera, les ulleres que només usava per llegir, la blanca camisa, els elàstics. A fora no es veia una ànima. De vegades havia de fer esforços per prendre consciència que continuava viu, que aquella bombolla on s’havia refugiat per no morir als trenta anys no era la mort mateixa.

Acudia voraç a la petita biblioteca de la companyia. En realitat, uns quants prestatges carregats de llibres d’història local que semblava que mai ningú no havia ni desplegat, i llegia el que li caigués a les mans amb la il·lusió que així l’illa imaginària on li havia tocat replegar-se es feia més extensa, amb la il·lusió que així el parèntesi de temps que li havia estat atorgat s’eixamplava. Moltes nits, obria un petit quadern de tapes blaves, on hi havia escrit el títol Cròniques de l’illa inaudita, i copiava un fragment:

El Tomàs pensava en la figura grotesca d’Ortega; en els dos patètics infants que tan bon punt van ser a l’estranger es van desdir de la renúncia de Tortosa i tot se guit morien d’una estranya febre; en l’aguerrit Ramon Cabrera tornat un gentleman a l’ombra victoriana de l’acabalada Marian Katherine Richards, al plàcid Wentworth; i sobretot en la caixa de cabals dels Hortets.

Imaginava el gran port dels Alfacs, mut, assistint a l’arribada de les naus d’Ortega, i podia veure la badia de Palamós amb els vaixells de la companyia familiar que exportaven suro. Un episodi i l’altre semblaven igual de remots: l’esquadra fantasma d’Ortega rumb a un port equivocat, en una data inoportuna, amb un objectiu nebulós, la pura quimera; la flota de Palamós expropiada, el carregament decomissat, la família escampada fugint de l’amenaça revolucionària. Ell mateix un vaixell a la deriva, amagat a Barcelona, l’ànim esvaït. I tot envoltat per la mateixa teranyina persistent: la tirada del país a la bronquina estèril, a la demostració sanguinària.

El jove Tomàs havia estudiat a la Barcelona dels anys vint i havia tornat a l’Empordà per continuar en el negoci familiar. S’havia casat amb Emília Brull a la primavera del 1936. Un dia, assegut a la platja de Fornells, escrivia en el quadern blau que després es titularia Cròniques de Villa inaudita:

El jove Tomàs, culte, adinerat, elegant, flirtejava amb la política sense donar del tot la cara: l’esquerra civilitzada, reformista, en què hauria pogut encaixar s’anava diluint en mans dels revolucionaris; el nacionalisme tendia a tocar ben poc de peus a terra, és a dir, a la nació; els liberals eren massa poc catalanistes. I a poc a poc tot es va anar solsint de manera irreparable, com una casa vella apuntalada per totes bandes. Ni aquestes idees ni cap altra no havien de tenir ja cap valor quan va esclatar la revolució, quan la confrontació política o la reivindicació laboral va donar pas a la venjança personal o al pur deliri sanguinari dels descontrolats que assaltaven i incendia ven.

El Tomàs va fugir d’una mort segura en mans dels exaltats al juliol del trenta-sis amagat entre els sacs del seu propi vaixell que salpava en direcció a Barcelona. Un cop a la ciutat no era fàcil que ningú el reconegués. Es va estar alguns mesos en una fosca pensió del barri gòtic. Passava el dia deambulant per la ciutat com una ànima en pena, amb l’únic consol d’haver pogut establir comunicació un parell de vegades amb la resta de la família, que s’havia refugiat a Perpinyà. A primers del trenta-set va descobrir que la daga li tornava a rondar a prop i va canviar de pensió; operació que va haver de repetir diverses vegades al llarg de l’any, gràcies a l’ajut de més d’un amic de Governació de la Generalitat. A finals d’any va conèixer un altre amagat, Emili Bou, propietari de les salines del Delta; malgrat que havien estat expropiades i col·lectivitzades, podia ser un bon amagatall per al Tomàs si s’hi presentava com un jornaler més. L’Emili Bou hi conservava gent de confiança i li va explicar com fer-los saber que anava de part d’ell sense delatar-se ni l’un ni l’altre.

A primers del trenta-vuit el Tomàs va arribar amb un dels escassos vaixells que atracaven a l’hivern al moll de les salines. Quan va desembarcar i va avançar per la llarga passarel·la cap a les edificacions blanques, va tenir la sensació que respirava per primer cop en un any i mig. ¿On havia desembarcat, en realitat? Les salines estaven situades a la península dels Alfacs, unida a la resta del delta de l’Ebre per l’estret istme del Trabucador, vuit fràgils quilòmetres que de vegades inundaven els temporals de llevant. Aleshores les salines quedaven aïllades. Una illa completament plana, exposada a tots els elements, d’unes quatre vegades la superfície de l’explotació salinera, amb algunes zones de dunes daurades i amb l’única vegetació dels arbustos que creixien vora les basses: sosars i salobrars, a banda de les palmeres i les figueres del poblat. El Tomàs recorria els centenars de metres del moll cap al miratge sorrenc, les teulades d’un vermell gastat de la solada, de color mel, com si s’allunyés d’ell mateix, de la por, de la guerra, com si caminés cap als límits del temps, cap a l’illa inaudita.

Va ser molt fàcil entendre’s amb el director. Hi havia una mica de feina de comptabilitat que podria fer amb la mateixa actitud absent que els altres oficinistes. El cap d’oficina va començar a parlar-li del magatzem d’abastament, dels coneixements d’embarcament, de les factures de sal mòlta, grossa i mitjana, carregada en sacs o a dojo, de les nòmines. N’hi hauria prou amb unes hores diàries, que li assegurarien el plat a taula al menjador comunitari.

Pel que fa a les altres hores, el Tomàs s’afegia sovint a les colles que sortien a marisquejar pel Trabucador. Caminant aigua a mitja cama, només els calia ajupir-se de tant en tant per tornar carregats de tellerines o de grumols. Va aprendre a reconèixer la marca del canyut. Sovint es trobaven amb pescadors de la Ràpita que tira ven les xarxes a la mar de Fora i enganxaven palaies, sèpies, llagostins. Els rapitencs feien burla del parlar empordanès del Tomàs, que començava a imitar l’humor encafrat dels deltaics. Els mariners explicaven als saliners les últimes barbaritats comeses a terra ferma a l’empar de la guerra. El Tomàs contenia la respiració.

Un pescador, a dalt de la barca, encara que aquesta faci dotze pams, és l’amo del món, és el rei d’un reialme concret. Entre la mentalitat d’un pescador i la d’un pagès hi ha un abisme: el pagès tem per la collita futura, el mariner toca cada dia peix fresc, cada dissabte la setmanada. Al Delta, generacions de pagesos havien dut a terme la gesta titànica, com una maledicció bíblica, de convertir el fangar en terra fèrtil, però aquesta terra era d’un amo que els ofegava. En esclatar la revolució, la col·lectivització del camp va triomfar i des d’Amposta, la capital dels arrossaires, es va escampar per la comarca la falç sanguinària, un terror llargament covat que va acabar sent indiscriminat. Mentrestant, els mariners continuaven devots de la vella política: la xarxa plena de moixarres; i a la Ràpita es respirava una relativa calma.

Les minves de gener aixecaven a les vores del Trabucador llenques d’arena emergida però encara xopa, plena de rierols i tollets on la claror solar feia jocs de miratges. El Tomàs hi avançava com si caminés per un somni de llum; la platja sembrada de petxines. Als pocs dies, va canviar l’oratge i, després d’una mestralada, es va girar temporal de llevant. Les onades més fortes s’arrossegaven pels rogles despoblats de dunes i passaven de la mar oberta a l’interior de la badia. En acabar el temporal, la superfície de la sorra havia quedat llisa, tibant, neta, només s’hi marcaven les potes de les gavines.

El Tomàs tornava a la seva cambra amb els ulls extasiats, el goig li sobreeixia i l’havia d’escampar d’alguna manera. Era com si no existís res d’anterior a la seva arribada en aquella illa perduda, com si també la plena-mar hagués netejat el seu interior i la seva memòria. I escrivia al quadern blau més Cròniques de Villa inaudita:

Els avions italians van bombardejar Alcanar i Ulldecona el tretze de març. El dinou li va tocar a la Ràpita. El Tomàs tractava d’imaginar-se des de la seva cambra a l’illa inaudita la visió del pilot italià just abans de soltar l’artefacte. Un mapa com qualsevol altre: la mar, els camps quadriculats, un camí a la serra, les cases d’un poble, una escola. Una visió que diferia ben poc dels mapes amb què simulaven a l’acadèmia; un lloc on el pilot no havia estat mai ni tornaria mai. Un pont que mai no veuria assolat, unes cares en les quals mai no veuria la ganyota de dolor. Accionava el mecanisme fent cas de l’ordre encara més llunyana i marxava, oblidava. El Tomàs havia bufat l’espelma i contenia la respiració: ¿hi figuraven les salines com a blanc, en aquell mapa?

4

L’endemà del bombardeig, en plegar de l’oficina, el Tomàs va comprovar que la Júlia agafava el camí de la platja. Hi va deixar passar una hora, i va sortir en la mateixa direcció. Es va repetir l’escena d’uns dies abans: la Júlia avançant per dins les aigües sornes, diluint-se en l’esfondrament malva del vespre. El cel, que poques hores abans els avions bombarders havien fet trontollar, s’havia tornat sedós, rivetejat a l’horitzó per derrotats castells de núvols, una calma inconcebible.

El Tomàs no es va esperar al canyar, aquesta vegada, sinó que va començar a caminar cap al centre de l’estany, on la Júlia estava immòbil. Va trigar una bona estona a arribar-hi perquè no tenia la mateixa destresa d’ella per trepitjar la sorra i fer avançar els peus per dins l’aigua. La Júlia continuava impassible. Li va tocar l’esquena: «Júlia, agafaràs fred, tanta estona…». Aquestes paraules van tenir l’efecte de treure-la de l’encanteri; es va girar amb els ulls plens de llàgrimes: «Han caigut algunes bombes a la Ràpita, esta nit, i no puc saber què fan mos pares, les amigues… Tothom me diu que és més segur que em quede aquí…». El Tomàs la va abraçar, ella s’hi va aferrar. El Tomàs tornava a imaginar com veuria aquesta imatge un d’aquells pilots, com els veurien des de l’aire: una ombra enmig de la gran superfície d’aigua llisa. I de més amunt: un punt en un racó de la planícia, de l’illa inaudita. El món que bramava allà fora, que s’entossudia a destruir-se, els ignorava, no eren enlloc, i ells es tenien l’un a l’altre, un cos abraçat a l’altre, forma i volum i tacte i escalfor i mirada.

Tornaven caminant per l’aigua cap a l’espessor difusa del canyar. A mesura que avançaven, la Júlia anava abandonant l’estat de prostració en què l’havia trobada el Tomàs. Primer feia els passos maquinalment, la mirada clavada al blancall somort del poblat llunyà. Després, en començar a enraonar, semblava que aterrés, que recuperés el sentit. Hi havia alguna cosa que la invitava a desensopir-se, potser el mormol amb què l’aigua contestava les seves passes, potser el sol fet de notar com els seus dos cossos joves avançaven dreçats, plens de vitalitat encara que carregats de recança; era l’instint de felicitat que els cridava a la vida, que s’imposava al dolor i a la memòria.

Caminaven pel pam d’aigua de fondària de la gran bassa i semblaven dues aus que temptessin la possibilitat d’enlairar-se. Fregaven l’aigua, hi caminaven, però sem blava que ho fessin en vol rasant, com si res del que els lligava a la terra, del que els encadenava al present, no tingués cap poder sobre aquesta vitalitat que els naixia a dins, que els esclatava als ulls i a les mans. Una alegria sense causa, una joia gratuïta, desfermada, que els anava aflorant als rostres i que no podia tenir cap correspondència en forma de paraules, que s’encomanava a través de les mirades, dels gestos. Havien travessat uns quants centenars de metres però els semblava que s’havien retrobat en un país remot, després de molts anys, perquè en esborrar-se el passat i el futur, el temps s’accelerava o bé havia desaparegut. Res no tenia raó de ser i res no tindria conseqüències: els sentiments i els instints prenien cos sense cap rastre d’inhibició. No hi hauria futur, no hi hauria temps per a lamentacions ni per a celebracions, per penedir-se ni per enorgullir-se.

En trepitjar l’arenal on creixia el canyar es van abraonar explorant-se i palpant-se amb urgència, besant-se i mossegant-se de goig. Amb llàgrimes, amb saliva, amb gemecs. Van saltar camises, faldilla, pantalons, desafiant el fred. Les mans inexpertes busquen amb més passió i cada gest és engolit pel remolí del tacte. El cel és fosc, i dos cossos s’agiten com si haguessin de guanyar la llum a força de rastrejar-se i reconèixer-se a fons; s’acoblen i galopen com el cavall que fuig desbarrat cap a la plana oberta, cap a la llibertat que desconeix i anhela i tem.

El Tomàs ha quedat ajagut, amb l’esquena a la sorra; la Júlia, al seu damunt, encara es pot sentir els batecs desbocats del cor. No volen aixecar-se ni marxar. No volen reintegrar-se al temps ni saber si una altra nit el cel es cobrirà de remors. Cadascun tem que un cop abandonin el canyar el primer enemic amb qui s’haurà d’enfrontar serà ell mateix: les veus que semblaven escanyades pel passat arrasat i les esperances que semblaven esvaïdes pel teló de la guerra ara es poden alçar acusatòries.

Per distreure’s del retret que li comença a créixer a dins, per apaivagar l’amargor que li puja estómac amunt, mentre caminen cap al poblat pel camí de la platja, el Tomàs comenta: «Després d’aquests bombardejos, la resistència dels republicans per aquestes terres deu haver quedat en ben poca cosa. Els nacionals tenen el camí ben aplanat. Serà qüestió de dies…». La Júlia s’agafa al to de veu del Tomàs per mirar d’estirar-li la llengua: «Es com si te n’alegresses, de l’avanç dels feixistes…». I finalment ell comença a contar: «Veuràs, Júlia, no hi tinc cap simpatia, jo, pel general aquest. Però ens van cremar la casa i ens van prendre la companyia que havíem pujat amb l’esforç d’unes quantes generacions. Una cosa és que em semblés bé la república i l’altra que hagi de fer costat als revolucionaris. Sí, sí, no em miris així: vaig haver de fugir de la meva terra simplement per això; m’haurien fet la pell. Però jo no tinc res a veure amb el caciquisme o amb el no sé què… Som comerciants, fem funcionar l’economia, m’entens. El govern republicà ja ha demostrat que no pot controlar aquests vàndals, la situació se li va escapar de les mans fa molt temps; per tant, no em queda més remei que esperar que els altres em tornin el que és meu. I després ja en parlarem!».

El Tomàs ho deia amb tant poc d’èmfasi que la Júlia no tenia ni ganes de discutir, de posar el crit al cel, de recordar-li la culpa històrica que la gent com ell tenien en l’esclat revolucionari i que ara acabarien de contreure girant l’esquena al govern democràtic. Va veure que quan el Tomàs deia que em tornin el que és meu es referia també a la seva vida, per la qual temia tant com ella mateixa. Les vides de l’un i de l’altre valien ben poc als mapes de l’aviador que potser aquella nit o l’endemà tornaria a sobrevolar la zona. Es van aturar i es van abraçar en silenci. «Primer entraré jo. Tu espera’t una mica», va dir la Júlia, «no mos poden vore junts en esta fila que fem».

Els dies següents va ploure i la Júlia no va poder anar a les basses. Primer ho va agrair, perquè sabia que el Tomàs la seguiria, que ella tractaria d’evitar que es repetís la febrada del canyar, però que finalment tornarien a rodolar per la sorra. Intentava fer com si allò no hagués tingut lloc, com si es tractés d’un somni (l’absència de voluntat és perdonable en els somnis), d’un moment de bogeria que no es repetiria mai més. Però les imatges d’aquell somni tornaven amb una força tan astoradora que es feia difícil d’ignorar, especialment durant les hores en què tots dos compartien l’espai reduït de l’ofici na de la companyia salinera, on procuraven evitar cap gest que els delatés davant dels altres.

Després dels dies de pluja, va refrescar; com si la primavera hagués fet una sortida en fals i l’hivern li enviés la darrera urpada. Havia passat una setmana des de la trobada al canyar, la nit que la Júlia es va decidir a travessar els passadissos de la casa gran. A la seva cambra, el Tomàs llegia un dia més fins tard per conjurar l’absència de l’aroma de la Júlia a la sorra i per silenciar els neguits que l’assaltaven.

Dos gots damunt la petita taula carregada de llibres i papers, amb l’ampolla ja buida d’un vi aspre, van quedar com a únics testimonis quan els dos cossos que havien gemegat en veu baixa, aferrant-se a la vida, van caure vençuts de son. En una paret, pe rúnica decoració, una reproducció d’un mapa francès del 1733, Plan des Rades de Saufa, és a dir, de les rades dels Aufacs o Alfacs. Una mica més tard, la llum de l’espelma es va gronxar per les parets quan tot l’amfiteatre muntanyenc que abraça el Delta va retronar amb l’esclafit dels obusos. La Júlia es va despertar primer i va bufar instintivament l’espelma; el Tomàs es va trobar a les fosques. De sobte van tenir fred. La Júlia ni respirava, intentant reconèixer el zumzeig de les hèlixs dels avions. El Tomàs tornava a figurar-se la imatge del pilot just abans d’amollar la ferralla. ¿Havia arribat l’hora ja?

5

Els bombardeigs de l’aviació es van succeir durant la set mana següent, al llarg dels primers dies d’abril. Va ser quan el Miguel Calatayud va perdre la paciència i va com minar la Júlia a dir-li qui era August Franch, l’home pel qual havia anat a parar en aquell racó de món. La Júlia, tenallada per la por, no faltava cap dia a la classe amb el Miguel, però tampoc no li podia oferir cap novetat. August Franch no existia. El Miguel Calatayud, que ja no podia continuar simulant que no sabia llegir, ara obligava la Júlia a llegir en veu alta pel pur plaer de sentir la seva veu, deia. Alguns dies el Miguel l’amenaçava directament a ella o jurava que entraria a l’oficina disparant a tort i a dret si no li deia d’una vegada qui de tots era August Franch; uns altres dies, però, semblava que se n’hagués oblidat i que ja li anés bé que la Júlia demorés la revelació, perquè també ell, d’aquesta manera, la podia sentir i veure més temps.

Passaven els dies i, malgrat la por de la Júlia, el Miguel mai no li havia posat la mà a sobre; al contrari: es quedava embadalit mentre ella llegia les pàgines de Jules Verne, amb veu trèmula primer, serena més tard i finalment insuflada d’una dignitat orgullosa. La Júlia es va adonar molt aviat del que estava fent, es va adonar que cada frase que llegia, cada paràgraf, cada pàgina, podia significar una hora o un dia més de vida per a algú; i aquesta certesa l’obligava i l’animava a llegir amb l’entonació més convincent, a modular la veu de la millor manera que sabia, perquè la lectura fos atractiva i el Miguel en volgués més. Les hores del vespre que no passava amb el Tomàs, les dedicava a seleccionar bé entre els escassos llibres de què disposava el passatge que hauria de llegir el dia següent. La veu melodiosa acabava quan sonava la sirena que els reclamava al menjador. Aleshores, el Miguel Calatayud es transformava i renovava l’amenaça.

Als vespres, la Júlia es lliurava als braços del Tomàs, desficiosa, morta de por. Copulaven ansiosos, mentre els raids aeris es repetien una nit i una altra; s’acoblaven com dos animals obligats a fugir sense descans, sense treva, sense possibilitat de retorn, en una fugida sense esperança, instintiva. L’endemà tornava a sortir el sol, que platejava la superfície de la badia, arribava l’olor intensa del salnitre, del cabàs de moixarres que un mariner acabava de desembarcar al moll. Eren vius.

La Júlia tenia la certesa íntima de qui era realment l’August Franch, i per aquest motiu havia deixat de preguntar al Tomàs qui era ell de veritat. Fins que un matí li va tapar la boca perquè no ho pogués dir, però va fer tard; s’hauria d’haver tapat les orelles, també, per no sentir-ho.

Els franquistes ja eren a Vinaròs i Benicarló, a les por tes de Catalunya. El migdia del setze d’abril, el Miguel Calatayud va dir prou: «O sueltas quién es el jodido o me despido de los camaradas con un tiroteo en el comedor; no me queda mas tiempo para largarme, los fascistas nos pisan los talones. Está en tus manos», li va dir posant-li l’arma a les mans. La Júlia va amollar de seguida la pis tola i no va dubtar gens. S’havia acabat el joc. «Juan. El jefe de oficina».

6

A la matinada es van sentir dos trets. Juan Laborda era mort al llit. Unes quantes hores més tard es va confirmar que Miguel Calatayud s’havia esfumat, havia fugit a peu pel Trabucador. Al cap de dos dies, el dinou d’abril del 1938, les tropes feixistes van entrar a Sant Carles de la Ràpita i de seguida va sortir una expedició cap a les salines per prendre’n també possessió.

A les vint-i-quatre hores de l’alliberament, va arribar una ordre en funció de la qual August Franch quedava arrestat «por colaboración en actividades catalanistas». Va tenir temps d’enrotllar i posar-se a la bossa d’equipatge el Plan des Rades de Saufa, el mapa de l’illa inaudita on no tornaria mai més, i d’estrènyer la Júlia Bardís abans de pujar escortat per dos soldats africans a la barca. Però es va deixar el quadern blau. Hi havia un últim capítol:

7

Gairebé seixanta anys més tard, l’Ignasi Moll demanava a l’àvia com havia tingut la sang freda d’assenyalar un innocent sabent que el Miguel Calatayud l’abatria. «No hi havia escapatòria. O li donava un nom qualsevol o li donava el nom del pare del fill que ja duia al ventre, el fill que seria el teu pare. ¿Què hauries fet tu?».

L’Ignasi va callar llargament. Després va tornar a preguntar tímidament pel Tomàs, l’August Franch. La vella contestava sense miraments: «No el vaig vore mai més, encara que sí que vaig saber que havia sobreviscut i tornat a l’Empordà…». L’Ignasi es revoltava, les protestes se li amuntegaven sense que les arribés a pronunciar: «¿Per què no el va buscar…?», «¿Com va poder resistir…?». La Júlia Bardís sabia el que es preguntava el nét i feia breus comentaris, deslligats: «Jo hai aguantat, saps, i hai sigut feliç veient-vos feliços», «Natros sempre aguantem…». L’Ignasi es demanava a qui es referia amb natros. I ella ho va repetir rotunda: «Sempre aguantem».

El seu xicot, el Vicent Moll, va tornar del front, ferit, per aquells mateixos dies. La Júlia va abandonar les salines i va passar al poble, a la Ràpita; el va cuidar i es van casar al mes de maig. Per Nadal, quan el petit Vicent va venir al món, encara ressonaven els canons Ebre amunt. El nou Vicent Moll s’embarcaria amb son pare als dotze anys i seguiria la nissaga de pescadors fins que arribés la febre del petroli; aleshores ja havia tingut cinc fills amb Cinta Ferrer, el més petit dels quals, l’Ignasi.

Mentrestant, l’August Franch passaria alguns mesos com a presoner del bàndol franquista fins que les gestions familiars per rescatar-lo tindrien efecte. Els Franch van emetre totes les adhesions al Movimiento que van caldre per recuperar el pols econòmic i social de sempre. Una filla del feliçment retrobat matrimoni d’August Franch i Emília Brull, Emília Franch, contrauria matrimoni amb l’Estanislau Llong, de Llafranc, que davant de la decadència del comerç marítim va reinvertir la fortuna familiar en l’adquisició de diverses finques costaneres pel Baix Empordà, on s’edificarien posteriorment pròspers establiments hotelers i gastronòmics. Algunes dècades més tard, l’August Franch va desenrotllar el Plan des Rades de Saufa, el va emmarcar i el va penjar a la paret del menjador de la casa de Llafranc, d’on només el baixaria perquè la néta, la Clàudia, el copiés i n’arribés a saber de cor cada replec.

I a Urrea de Gaén sabien que Miguel Calatayud s’ha via incorporat a la riuada humana que va haver de fugir a França després de la desfeta republicana a l’Ebre. Ho sabia sobretot una neboda seva, Mercedes Calatayud, que cansada de suportar l’estigma familiar en l’ambient opressiu del poble, es va casar amb Celestino Roble i van emigrar a Barcelona als anys seixanta, on van tenir un fill, el Víctor, abans que el Celestino morís esclafat al port. L’única notícia que la Mercedes va tenir del seu oncle Miguel va ser l’enviament d’un petit telescopi; era el seu regal de bodes, encara que va arribar a Urrea de Gaén molt tard, quan la parella ja vivia a Barcelona, i es va quedar al poble fins que un estiu el petit Víctor s’hi va enjogassar.

Res de tot això no hauria sabut l’Ignasi —i no hauria sabut jo— si aquell dia ell no hagués assistit mut a la veu feble però decidida de l’àvia, que contaria i contaria sense fre, amb avidesa, com si no hagués de poder descansar fins que no hagués estat tot relatat i donat a saber. La llum del dia se’n va anar, i quan va haver acabat se la veia exhausta i satisfeta. La murrieria que l’Ignasi sempre li havia vist als ulls ja no tenia cap filtre ara, no n’hi calia cap. L’àvia podia mirar amb la golafreria de qui veu el que hi ha i el que no hi ha, el que és present i allò que ha desaparegut, la llavor del que s’esdevindrà demà. Present i passat tal vegada són presents en el futur, i el futur, contingut en el passat. I ara l’Ignasi comprenia per què l’àvia havia callat tant i la planyia i l’admirava alhora.