1

La Clàudia Llong que la matinada del trenta al trenta-u de desembre va fer una trucada agònica a urgències des de casa seva tenia ben poc a veure amb la que el matí abans conduïa l’A-3 platejat que feia córrer com un dimoni als revolts de la carretera de Sant Cugat a Barcelona. Havia optat per evitar l’autopista perquè aniria massa plena i les retencions no farien més que exacerbar el seu estat de nervis. El vespre del vint-i-nou havia deixat les pàgines d’economia perfectament tancades, però al matí, en recollir el diari de la bústia, havia comprovat que incloïen una informació que de cap manera no li havia pogut passar per alt el vespre anterior. Va haver de llegir-ho dos cops per donar-hi crèdit. Era la primera vegada que li passava una cosa així; mai ningú no s’havia atrevit a tant; i no podia deixar de pensar en el director, donant per fet que era ell qui havia colat aquella informació sobre Cervesa Med.

La Clàudia Llong hauria pogut entrar furiosa al diari i encarar-se obertament amb el director, perquè li havien modificat una pàgina sense comentari ni avís. Si no ho va fer, si es va contenir i es va empassar saliva i es va presentar educadament al despatx del director del diari, va ser precisament perquè la notícia que havien afegit a esquena seva contenia una informació que no li era gens indiferent. La inquietava que li haguessin colat tot just una notícia que afectava la companyia del Víctor Roble.

En arribar al diari, va dubtar un moment si recollir la brossa escampada pel cotxe en forma de paperassa, precintes dels magazins dels diaris del diumenge i una ampolla de plàstic buida. L’enrabiava de manera automàtica veure el cotxe brut, però ara tenia pressa i les mans ocupades, ja ho trauria a la tarda, notava que s’estava atabalant. A l’ascensor que la duia de l’aparcament a la redacció, la Clàudia Llong ja havia canviat el to desafiant que li hauria sortit en un primer moment, la llista de greuges, per una tàctica de veure-les venir. En realitat, tenia la intenció de situar-se a l’expectativa, i si el Francesc Urgell l’acusava de mercadeig d’informació amb el Víctor, llavors jugaria les cartes defensives, però no abans, no d’entrada.

«Ja m’imagino per què em véns a veure», va fer el director, «suposo que em vols convidar a dinar». La Clàudia es va tranquil·litzar perquè el Francesc ho va dir amb un somriure, sense ganes de guerra, aparentment. «A quarts de deu del matí se’m fa una mica difícil pensar en el dinar, però, per cert, ¿com és que has vingut tan d’hora avui…?». «Ja saps com va això del Mil·lenni. Reunió a les deu amb l’editor del diari. Vull dir que no tinc gaire temps, Clàudia, si et puc servir en alguna cosa…».

Des del despatx del Francesc Urgell, a l’últim tram de la Diagonal, el passeig marítim i les torres olímpiques semblaven a tocar. El mar apareixia mut i els vaixells que posaven proa al port, petrificats, al costat del ball de vehicles i un fragor esmorteït però omnipresent: el trànsit insaciable de la Ronda. La Clàudia no comprenia com el Francesc podia tenir sempre aquelles piles de papers en equilibri precari al voltant de la taula. Els pòsters que L’Independent havia regalat en diverses èpoques dominaven les parets del despatx i això feia témer a la Clàudia que el director no hagués quedat afectat pel simplisme pel qual havien apostat per atreure’s un segment nou de lectors quan van planejar aquell llançament.

«Les pàgines de la meva secció no han sortit exacta ment com jo les vaig tancar ahir». «Ah, és això! Perdona que estigui tan despistat. Suposo que no et deu haver sabut greu… Sí, sí, a última hora va arribar la cosa aquesta de la cervesera. Vaig pensar que no valia la pena molestar-te. Ep, suposo que no…». «Home, m’hauria estimat més que m’ho comentessis, és clar, però vaja…». Allà al fons, com que havia parat de ploure, un vaixell mercant semblava que acabés d’emergir, blanc de sol.

«¿Puc saber, si més no, per quina font ens ha arribat, quin seguiment n’hem de fer?». Fins en aquell moment el Francesc Urgell se l’havia escoltada relativament, mentre anava donant cops d’ull a la pantalla i no treia la mà del ratolí. Però aquesta última pregunta va tenir l’efecte d’incorporar-lo d’un cop a la conversa, com si fins aleshores no hagués fet més que jugar. Va mirar la Clàudia als ulls i va aixecar un dit per fer un gest antiquat que significava «això ve de més amunt»; la Clàudia el va menysprear pel fet de ser un director que es deixava imposar per l’editor sense ni tan sols pestanyejar, però sobretot el va odiar per haver fet aquell gest passat de moda: el despatx de l’editor era una planta més avall. Per això va donar per acabada la conversa i se’n va anar cap a la redacció.

La gran sala començava a guanyar animació a mesura que es despertaven els teclats, a mesura que els redactors tornaven més xerraires de la pausa de l’esmorzar, a me sura que la claror que venia del mar desfeia la sensació de bombolla aïllada que la pluja havia creat en un espai dominat per finestrals que s’obrien als quatre cantons. La Clàudia en un primer moment havia maleït la moda dels espais de treball oberts a conseqüència de la qual ella no disposava d’un despatx del tot separat, però aviat va percebre com un consol el caràcter optimista i foteta de la majoria dels periodistes amb qui compartia sala. «Fa dues hores que el Víctor Roble, de Cervesa Med, ens tortura», li van dir de seguida, tal com s’esperava. El problema era que no li podia dir res mentre no hagués parlat amb Tedi tor dels nassos, i això podia ser una qüestió d’hores.

Es va asseure i, mentre posava en marxa el PC, va fer un petit moviment amb la cadira giratòria per comprovar si les mitges havien resistit bé el ralli. Va respirar a fons i va decidir sortir a l’atac: va marcar el número del Víctor i un segon abans que ell s’abraonés al telèfon, se’l va imaginar amb els colls llargs de la camisa gris clar, la corbata d’un color cridaner; segurament, a hores d’ara, amb les mànigues arromangades; els cabells foscos, que es devia haver pentinat cap endarrere en sortir de casa, ara segur que ja se li havien rebel·lat. La Clàudia havia de nedar i guardar la roba, el Víctor no tenia ni idea que ella anava tan perduda com ell, però no ho havia de saber, mai no s’hauria permès una flaquesa com aquesta davant del dinamisme en persona. Mentre no aclarís per què Tedi tor havia decidit publicar aquell cromo, havia de guanyar temps, fer evident, si més no, que el Víctor es trobava en fals, encara que fos a risc de descobrir la feblesa de la posició d’ella. Era tan infreqüent veure el Víctor en inferioritat de condicions… Es clar que tampoc no podia forçar gaire la situació, no fos cas que perdés la confiança de míster impuls. Que s’enrabiï una mica, de moment: «¿Des de quan tu ets el president de Cervesa Mediterrània? ¿Des de quan tu saps tot el que passa…?». Però en adonar-se que el pobre Víctor es trobava tan en fals, va decidir concedir-li un descans, ja que, d’altra banda, se li feia cada cop més difícil amagar el que ella mateixa no sabia. El Víctor acabava de dir: «Molt bé, Clàudia, molt bé. Emetrem un comunicat d’aquí a una hora, ¿ho entens? Ni tan sols ens molestarem a convocar la premsa». Era el moment de sol·licitar temps o d’ajornar el partit: «Víctor, parla amb el Lluís Miquel. Si vols quedem per dinar, eh…».

La Clàudia Llong que va penjar suaument el telèfon passades les deu del matí del dia trenta tenia ben poc a veure amb la que a la matinada faria una trucada agònica a urgències. Va bufar d’alleujament perquè havia guanyat dues hores, el temps suficient per parlar amb l’editor de L’Independent. Es preguntava per què cada conversa amb el Víctor havia de ser com una partida d’escacs, es demanava si era lògica la seva necessitat constant de quedar bé davant del Víctor, ¿quin nou capítol els espera va, en l’escalada per demostrar-se mútuament que sempre controlaven la situació, que sabia més l’un que l’altre? Va mirar al seu voltant mentre acariciava l’auri cular sense adonar-se’n. Estava segura que moltes orelles havien estat atentes a la seva conversa: en aquell olimp del disseny, les mampares de vidre glaçat no passaven de fer un paper psicològic. Va mirar l’enfilall de missatges que ja tenia en aquella hora però no en va obrir cap; va escoltar l’agenda que li recitava l’Àngel, el seu col·laborador més directe, i li va dir que «quedava tot en suspens fins a la tarda». Va tornar a l’atac, i per a sorpresa seva, l’editor li va dir que la rebria «d’aquí a mitja hora», a les onze.

2

Potser feia dos mesos que no l’havia vist, l’Innocenci Pla, anava pensant la Clàudia mentre baixava les escales que duien al seu despatx. Tinc trenta-tres anys, tinc trenta-tres anys i en fa uns quants que treballo en el món del periodisme… Deixem córrer això dels trenta-tres. ¿Sóc la cap d’economia o no sóc la cap d’economia…? Si volem que cada cap es responsabilitzi al màxim de la seva secció, no podem… Parlar amb l’Innocenci requeria un extra de fermesa: d’una banda, la que calia per defensar la seva professionalitat i la independència de la informació, i d’una altra, la necessària per fer front al paternalisme que sens dubte esgrimiria ell. A l’Innocenci li quedaven tan bé els vestits com el despatx, va pensar la Clàudia en veure aquell home que anava cap a la seixantena. ¿Però qui sabia qui era l’Innocenci Pla, més enllà d’una cordialitat que desarmava i de l’aurèola que li conferia el fet que es digués d’ell que posseïa una important col·lecció de pintura catalana a la casa pairal empordanesa? En entrar-hi, la Clàudia el va veure avançar entre els tons verd clar de les parets, el blau llunyà i imprecís del mar, l’evocació terrosa fluvial d’un quadre de Gimeno que convivia amb l’aspror africana d’un Barceló. La Clàudia va tornar a maleir la teoria dels espais oberts a què l’havien condemnat, la que li impedia de dur una conversa privada per telèfon. Va tenir la sensació que l’Innocenci l’embolcallava, la transportava i l’acomodava sense arribar a tocar-la; i tot seguit arrencava a parlar sense que ella pogués badar boca, però ho feia tan bé…

«Quan he sentit la teva veu al telèfon, he pensat: per fi; els Llong no s’han oblidat del tot de mi. ¿Com és que no em véns a veure mai? Vinga, posa’t còmoda. Et demano un cafè amb llet, ¿oi? ¿Què m’expliques? Ara farà un parell de mesos vaig dinar a casa vostra, i no paro d’enviar-hi gent: l’altre dia van venir uns directius d’una ràdio de Madrid, i em van demanar on es podia menjar a l’Empordà… Aquesta gent! ¿Com s’atreveixen a preguntar on es pot…? Naturalment, a casa el meu amic Llong, a Llafranc! Pensa que el teu pare i jo, totes aquelles cales, les vam fer remant i fins i tot nedant quan encara ningú no sabia ni qui era el Dalí. ¿M’entens? Un dia érem a Nova York, sopant amb els teus pares, tots quatre, ¿com es diu ara?, al Tavern on the Green, i apareix el Dalí… Uf, perdona! Ja deus estar pensant que som més vells que l’anar a peu…».

La Clàudia se sentia com una nena de sis anys que s’hagués perdut a la plaça de Catalunya i l’haguessin reconegut uns amics dels seus pares, que ara li anaven fent gracietes perquè s’entretingués i no es posés a plorar. Es va tornar a mirar-se les cuixes, per si les mitges i si la faldilla i si l’Innocenci anava donant-hi llambregades. Caram, la nena del Llong!, va pensar de cop i volta l’Innocenci.

«Tu pots fer aquest gran diari, sempre em deia el teu pare. I estic convençut que anem pel camí de tenir-lo, ¿no et sembla? Pensa que el factor escènic hi fa molt: quan la gent veu aquest edifici diu, ep, això és seriós, tu, això és sòlid. Hem tingut l’atreviment de posar-nos en aquesta banda de la Diagonal, però espera’t un parell d’anys i veuràs què passa!».

«Senyor Pla, justament li volia parlar d’això, del diari. Jo també hi crec, en el model; és per això que m’ha estranyat tant el que ha passat avui. Vull dir, ahir». «¿A què es refereix, vull dir, a què et refereixes, Clàudia?». «No sé per què m’ho fa tan difícil. Em sembla que em mereixo una explicació. Simplement». «Endavant». «No entenc per què les meves pàgines no han sortit tal com jo les vaig tancar ahir». «Vaja, si haguessis començat per aquí…». L’Innocenci Pla es va aixecar lentament i va anar cap a la finestra, per guanyar temps i per donar un to solemne al que havia de dir; era una escenografia que tenia ben estudiada; calia combinar solemnitat i complicitat, perquè l’interlocutor arribés a creure que li explica ves un gran secret, és a dir, que el feies partícip del teu poder, encara que en realitat li estiguessis explicant com l’havies trepitjat. Però el que la Clàudia va pensar va ser: ¿com és que els paios es refugien a les finestres quan es troben en una dificultat?, ¿no dominen els espais tancats, busquen instintivament una fugida? L’Innocenci va resoldre: «Un amic necessitava un favor. Ve-t’ho aquí. Això és tot».

Però ella va saltar ràpida: «No en tinc prou. Si sóc la cap d’economia, he d’estar al corrent de tot el que…». «Clàudia, Clàudia. Et demano disculpes… No sé quants directors o editors t’han demanat mai disculpes… No te’n trobaràs gai res». L’Innocenci Pla s’havia posat seriós, s’estava excitant: ¿on pretenia anar a parar la nena aquella?

La Clàudia havia de decidir en un instant per quin camí volia tirar. Era conscient que l’editor no tenia per què donar-li explicacions, però ella volia saber per què li havia amagat tot just aquella informació, ja que l’Innocenci hauria pogut aconseguir el mateix resultat sense necessitat d’ocultar-la-hi a ella. ¿Estava l’Innocenci al corrent dels mètodes que feien servir el Víctor i la Clàudia? ¿Ho havia de considerar un avís, el fet que l’editor prescindís d’ella, a l’hora de parlar de Cervesa Med? Entre atacar o defensar-se va triar el camí del mig.

«Així, ¿què n’hem de fer ara? Quin seguiment, em refereixo. Diuen que desmenteixen el rumor i no pensen ni convocar la premsa». Els ulls de l’Innocenci s’havien tornat vidriosos. «Informació incorrecta. Envia algú a cobrir la roda de premsa a les dotze». Era una declaració, una amenaça encoberta. La Clàudia Llong va decidir plegar veles. «Entesos. Si no m’ha de dir res més…».

Ja obria la porta per sortir del despatx quan l’Innocenci Pla va afegir: «Clàudia, vigila, t’estan fallant les fonts». Ella es va aturar ja de cara al passadís, es va girar i el va mirar interrogativa. Ell va continuar: «Quan es juga amb foc s’ha d’anar amb molt de compte. El teu amic s’agafarà els dits. No oblidis que l’amo de Med és el Lluís Miquel Aplom». No oblidis, no oblidis, recorda, vigila, sàpigues. La Clàudia va recular i va semblar que comencés una altra conversa, la que fins ara havia surat a l’ambient sense que cap dels dos en digués paraula.

«Ja n’hi ha prou d’aquest color. Qui s’ha beneficiat dels meus mètodes d’obtenir informació és L’Independent. No em vingui amb històries ara». Sabia que si arrencava aniria a parar massa lluny. «Si no li agrada el que estic fent…». Es va aturar, però ja no hi havia aturall. «Endavant, Barcelona és plena de periodistes i economistes». L’Innocenci aprovava en el fons la insolència d’aquella cap de secció que es creia que era el centre de la ciutat. Si la polia una mica, podia arribar a ser una bona directora. I calia abaixar-li els fums immediatament, fer-se l’ofès i, sobretot, deixar ben clar qui era qui.

«Clàudia, si us plau, tornem-hi. ¿A tu et sembla que et vull fer fora? Miro d’explicar-te que l’audàcia de vegades s’ha de combinar amb la prudència… No voldria que oblidessis com vas començar en aquesta casa…». «¿Què vol dir amb això?». «Els començaments són difícils…». «Digui, digui. Si vol que parlem de la meva formació, els estudis que jo…». «Sento haver-t’ho de dir, Clàudia Llong, però fa cinc anys hi havia cinquanta candidats que tenien la teva preparació. A veure si comencem a tocar de peus a terra! Ets una cap de secció molt bona. Tots els mèrits per a tu, sóc el primer de proclamar-ho, t’ho has guanyat a pols. I si no fossis tan tossuda, no m’hauria vist obligat a recordar-te…». «Vinga, va, ¿què és el que m’ha de recordar?, ¿amb quina me’n sortirà, ara?». «Clàudia! Prou! Tu ja saps l’amistat que jo i el teu pare…».

La Clàudia es va aixecar d’una revolada. Mitges i escot, cuixes i ral·li. Va abandonar el despatx sense mirar l’Innocenci Pla a la cara i amb un cop de porta que es faria cèlebre a la casa. Ara entenia el pròleg de la conversa. Ara, la maleïda cordialitat de l’Innocenci. Es va posar l’abric i va sortir al carrer, caminava carregada de fúria, primer, i després cada cop més desolada, més derrotada. L’aire fred que venia del mar li crispava la pell de la cara, li feia volar els curts cabells. Semblava que caminés decidida i amb pressa cap a algun lloc, però només fugia d’una ombra i no sabia en quina direcció. Fugia de la seva ombra. Se sentia com una formiga que, després de trigar tres dies a pujar un tram d’escales, un simple corrent d’aire la torna en un instant al punt de partida. Però en el seu cas eren anys, era mitja vida. Estava tan convençuda que era tan lluny de la situació a la qual l’Innocenci Pla l’acabava de retornar! La llarga lluita per separar-se del clan, per tenir-hi veu pròpia, per ser ella mateixa; un esforç dolorós contra un magnetisme que semblava desactivat de molts anys endarrere i que ara es mostrava implacable, un monstre de cent braços.

3

Abans que la imatge de l’avi, la imatge dels mapes de l’avi. I abans que la imatge dels mapes, la imatge dels seus propis dibuixos. Primer calçats, amb paper de seda, que feia pessigolles a l’orella si el sacsejaves o hi bufaves, posat sobre els mapes de paper esgrogueït i una olor que relacionaria per sempre més amb casa els avis. El llapis avançant lent i precís pels solcs que marcava el vell aties. I encara millor, el traç acurat de la mà de vuit anys de la Clàudia que copiava un mapa que no era pas a l’aties. Per copiar el mapa del quadre que l’avi despenjava de la paret li calia una cartolina sencera. Eren línies capricioses, plenes de noms estranys, una terra llunyana. «La meva illa», deia ella, però l’avi corregia que no era cap illa, que no era a Amèrica ni a l’Àfrica; de fet ja no era enlloc, perquè el mapa era molt antic i la mar i el riu n’havien fet canviar els contorns. La mà de la petita Clàudia dibuixava els límits sinuosos, aprimats, trencadissos, del seu país imaginari: camins i llacunes, illes i penínsules, rius i conreus, les corbes que indicaven la fondària de la mar a les badies, els ports en miniatura, els fars, les poblacions, els vaixells enfonsats.

Més tard, la Clàudia Llong adolescent veuria cada divendres en tornar a casa la cartolina emmarcada, que havia dibuixat als vuit anys, penjada a la paret de la seva habitació. Durant la setmana, interna al col·legi de Girona, la imatge casolana que li retornava més sovint no era pas la de la platja de Llafranc, ni la del far de Sant Sebastià, sinó la d’aquell mapa que feia molt temps que havia deixat de tenir cap correspondència geogràfica i s’havia convertit en el seu país imaginari, el territori dels seus somnis.

Des del col·legi de Girona, Llafranc quedava com una explosió estiuenca de llum. De l’últim estiu, el dels setze anys, només n’havia passat mig al poble; les altres set manes havia estat a Irlanda estudiant anglès, escrivint postals i repetint la humitat gironina, a banda de fer amistat amb la Cloe. A l’estiu era com si els pares no hi fossin, perquè passaven el dia enfeinats amb la direcció dels quatre selectes hotels que tenien escampats pel litoral empordanès. A l’hivern, des que feia BUP, només els veia el cap de setmana, tret del parell de mesos en què també tancaven el restaurant i es dedicaven a viatjar. Als setze anys, a la Clàudia Llong no se li hauria acudit de fer cap retret als pares, pel fet que s’haguessin convertit gairebé en uns estranys. Ni tampoc als disset ni als vint. La Clàudia veia la vida com una prova contínua en forma d’assignatures; matemàtiques, literatura, història, física i música; i la seva missió consistia a superar aquestes proves l’una darrere l’altra; si ho feia, complia amb la seva obligació i es podia presentar dignament davant dels professors, de les monges i dels pares; si no ho aconseguia, significava que havia defraudat la confiança que havien dipositat en ella i subvertia algun ordre universal que percebia però no se sabia explicar en què consistia: un pes que li queia a sobre.

A l’estiu dels setze va aparèixer el noi que venia amb bicicleta de Palafrugell. Nedaven i remaven junts. I quan ell marxava a la tarda —la bicicleta roja, el jersei blanc amb un nom estampat misteriós: «Olympia», els cabells mullats, el sol a la baixa—, la Clàudia tenia unes ganes irresistibles de continuar al seu costat. Mirar-lo, parlar-hi, riure. Se la menjava una tristesa dolça de pensar que no el tornaria a veure fins al matí. L’endemà albirava des de lluny el grup que s’atansava i es desullava mirant d’esca tir si ell hi era. Quan el descobria es quedava descansada i, de seguida, quan el grup ja era molt a prop, el cor li tornava a fer un bot, es ruboritzava i somreia sense dir a penes res. Jugaven a capbussar-se dins l’aigua, braços i cames de carn dura, de pell tibant, brillant. A la sorra, quan el sol els eixugava, els quedaven camins de sal a la pell ennegrida, tot ulls que somreien.

A l’octubre va començar el curs i la Clàudia va tornar a Girona; la primera setmana tremolava de pensar el que li estava passant. Se sentia envaïda per una alegria boja, per una tendresa desconeguda. Sempre havia escoltat amb escepticisme o enveja el que n’explicaven les amigues, però ara era ella qui ho experimentava. Sabia que era a causa d’ell. Divendres a la tarda l’Hèctor va baixar amb moto a buscar-la a Llafranc, van parar en un revolt del camí del far i van seure davant del penya-segat, entre els pins. No sabien com es deia el que es deia. No sabien com es feia el que es feia. Ell es va aixecar, va xutar una pedra. Ella es va aixecar, va fer petar una branqueta de pi. «L’he enyorat». «Jo també». L’Hèctor li va besar els llavis i ella va abaixar el cap avergonyida. Es va sentir l’espetec d’una altra moto. Es van separar.

Sempre que pensava en l’Hèctor li venia al cap aquella trobada absurda, que després recordarien cent vegades entre rialles, però en realitat havien trigat temps a començar a sortir. Durant dos cursos més tota la seva atenció va continuar centrada en la cursa per treure les millors notes possibles. Si li preguntaven per la ciutat on havia passat quatre anys, Girona, hauria dit el color groc, el color magenta, perquè eren els de les cases del riu que sempre sortien a les postals, però a penes en recordava res que no fos la façana severa del col·legi, el jardí ple d’ocells on donava la finestra de la seva habitació. L’Hèctor, el veia els caps de setmana, com a la resta de la colla, sempre que no fos època d’exàmens. L’Hèctor l’esperava a la parada d’autobusos i la duia a Llafranc. L’Hèctor la mantenia en contacte amb els amics, l’avisa va de quan sortien, l’anava a buscar, moto amunt i moto avall pels prats solitaris de l’hivern, les mans gelades, als ulls l’alegria, els pantalons clars de pana, les camises amples de franel·la. Els pares de l’Hèctor tenien una joieria a Palafrugell i ell continuaria la nissaga. Es trobaven a la parròquia. Passejaven agafats de la mà per la muntanya de Sant Sebastià i la Clàudia s’imaginava que Déu somreia amb la bondat de l’Hèctor, que l’esperava com l’Hèctor l’esperava, que tenia les mans grans i les espatlles amples, una força en repòs.

La Clàudia trobava que l’Hèctor s’entenia millor amb el pare que no pas ella mateixa. Potser és el fill que hauria volgut tenir, pensava. Els mirava com parlaven, quins gestos feien, i trobava que ella mai no parlaria amb aquella seguretat. Parlaven d’un negoci que arrencava, d’un que grinyolava, d’una família amiga, d’una casa que es venia, de com anirien les eleccions, del futur del turisme, de la convergència europea, i ho feien amb un aplom i una calma com si els ajudés una estranya força hereta da. L’Estanislau Llong havia convertit el restaurant i l’hotel de Llafranc en un pol d’atracció. Amb el reclam del prestigi de la cuina i l’atractiu d’un dels pocs racons preservats de la Costa Brava havia adquirit la rara habilitat de convocar gent rellevant. I l’Hèctor no se’n sabia avenir: «A estones tinc la sensació que els negocis i la política del país es couen als fogons de casa vostra, ¿saps què et vull dir?». La Clàudia se’n va adonar tard, d’això, perquè en aquella època més aviat ho defugia, l’atabala va, i no hi trobava cap al·licient ni utilitat. El pare insistia: «demà hi haurà el conseller de Medi Ambient i el director general de La Caixa; l’arquitecte…», «el cap de setmana hi ve el director de L’Actualitat i l’alcalde de Barcelona; i ¿saps aquell pintor que…». La Clàudia s’estimava més les llargues caminades fins a les cales recòndites, s’abocava als estudis d’economia que acabava de començar a la universitat, a Barcelona, com si el món fos un mapa acabat, immutable, que calia estudiar amb deteniment i silenci. L’Hèctor la tornaria a esperar cada divendres.

La Clàudia no s’havia mirat mai la ciutat amb els ulls amb què se la mirava aquell diumenge d’octubre que hi va anar per començar el curs a la universitat. Des del tren, les portes de la ciutat, entrant pel Vallès, semblaven presagiar una catàstrofe: edificis arraïmats a la carena de la muntanya com si s’haguessin de començar a desplomar ara l’un, ara l’altre; el tub gegantí estrangulat d’una fàbrica de ciment; l’asfalt, l’aire i les façanes recremades dels primers barris; una ganyota d’infelicitat a cada cara. A les escales automàtiques que la pujaven de les andanes de llum somorta al gran vestíbul il·luminat de l’estació de Sants mirava a tot arreu insegura; a dins del taxi que la duia a la residència de Sarrià respirava alleujada i devorava els carrers: el bram constant del trànsit, la pressa inútil de la gent, botigues i més botigues. Se sentia perduda i alhora eufòrica, com si hagués desembarcat al país imaginari convertit en real del seu mapa escolar, perquè per primer cop era ella mateixa, ella sola davant de la promesa imprecisa de la ciutat.

Barcelona, una explosió. Estudis i amics i cinema i concerts. Un fenomenal decorat que s’aixecava quan ella hi arribava i desapareixia quan se’n tornava. Perquè arri bava a l’Empordà i tenia la sensació que res del que havia vist, res del que havia fet durant la setmana, no existia, tot havia quedat enrere, com una visió ràpida des del tren. Barcelona només existia quan ella hi era. No se n’enduia res. Li costava tant parlar a casa o a l’Hèctor dels dies barcelonins! I a la inversa: els companys de classe, a la residència, a penes sabien res de la seva vida a Llafranc. Al començament es va sorprendre d’aquesta capacitat per separar tan nítidament els dos mons, però amb el temps això es va convertir en una necessitat i en una conquesta: viure en més d’un món a la vegada és més intel·ligent i menys melodramàtic que haver de desfer lligams per sentir-se lliure.

Tot just el tren abandonava la ciutat i es llançava per la verdor premonitòria del Vallès i de la Selva, el somriure de l’Hèctor se li començava a fer present, les mans que ja no eren tímides i eren càlides, la força dels braços i la musculatura del tòrax. Els seus dos cossos que havien après a abraçar-se i a contorsionar-se i a esperar-se i a acoblar-se. L’embriaguesa a l’interior angulós del cotxe, a refugi de la nit glaçada i ventosa, la pell que crema. La plenitud del món a l’arena tèbia d’un pinar al capvespre violeta. La impaciència a la taula que grinyola de les golfes de casa els avis.

4

Una sirena d’ambulància, o de bombers o de policia, no ho sabia mai, que ressonava pels túnels propers de la Ronda la va retornar bruscament al present. He quedat per dinar amb el Víctor i aquesta ventada em deixarà els cabells fets un fàstic, va pensar. Va sospesar la possibilitat d’anar a la perruqueria abans de migdia. Impossible. Les mans que acaricien, la veu que demana què et ve de gust, la cançó de les tisores, els contrastos d’aromes i perfums, el mirall al davant, el mirall a la dreta, el perfil esquerre, el clatell. Havia aixecat el braç per aturar un taxi, però no. Massa lluny. Massa tard.

Va tornar cap al diari, no tenia ganes que una absència massa llarga —i suposadament al despatx de l’editor— alimentés els temes de conversa de la redacció i, a més, calia que s’hi posés un parell d’hores si volia complir la promesa del dinar. Caminava cap a l’edifici de L’Independent, que ara lluentejava al sol, i li semblava que havia esbargit una part de la fúria que havia sentit vint minuts abans; la fúria, que després havia estat abatiment, ara s’anava transformant en incertesa: quan entrés a la redacció, ¿seria encara la cap d’economia d’aquell diari? El que no podria suportar, en tot cas, era tornar a veure l’Innocenci; ja n’havia tingut prou amb un, de recordatori.

Inevitablement el tema del dia a mig Barcelona econòmica era el rumor que ells havien publicat sobre la compra de Med per part d’una corporació alemanya. Trucaven col·legues d’altres mitjans mirant d’espicossar alguna cosa, ja hi havia un redactor preparant una radio grafia de cada empresa i un altre que aniria a cobrir la roda de premsa. Uns dies abans, havia semblat que el calendari informatiu del canvi de segle estigués més que apamat, perquè des de tots els sectors s’havia tingut una cura especial per controlar al màxim els últims i els primers dies. Feia l’efecte que tothom arriava veles per deixar passar una tempesta imaginària; era segur que aquells dies es produirien poques sorpreses, i la secció de la Clàudia ja tenia a punt des de feia setmanes enfilalls d’estadístiques i informes que anaven dosificant dia a dia per omplir paper. I llavors s’havia disparat el kamikaze del Lluís Miquel Aplom mirant de nedar sobre la cresta d’un rumor que només existia a la seva imaginació, secundat per l’editor de L’Independent. El lobby gironí, com hauria dit el seu amic Ignasi Moll.

La Clàudia va agrair que tot el seu departament obviés la manera com s’havia produït la publicació i anés per feina. Ningú es volia complicar la vida el trenta de desembre, a poc més de vint-i-quatre hores de cap d’any i de segle i de mil·lenni. «A la tarda, un cop tinguem les declaracions, ho acabarem d’afinar», va dir, i va tornar a sortir amb l’abric en una mà i a l’altra les claus del cotxe. A dins de TA3, la suite de Bach no la podia abstreure del trànsit endimoniat de la Diagonal. L’havia de travessar tota. Arrencava i frenava com si cada cop volgués envolar-se i la fessin aterrar; el cotxe basculava. A la cruïlla amb Aragó li van deixar caure un drap llardós sobre el vidre del davant; en empipar-se, es va adonar que tenia calor perquè anava amb l’abric posat. Va voler baixar a treure-se’l, però es va fer enrere perquè ho va trobar perillós. No hi havia res a fer, un noiet amb més forats que dents somreia parant la mà. Ella feia que no. Però llavors va tenir una idea: per fi es podia treure de sobre tota aquella brossa. Va donar una moneda i el paperam que havia arreplegat d’una revolada al noi, que se la mirava incrèdul. El cotxe del darrere ja feia sonar el clàxon, un col·lega del netejador la increpava. Va pujar el vidre i va arrencar. El desdentat, que paralitzat per la sorpresa, primer havia entomat el munt de papers, va reaccionar i li va abocar el cubell d’aigua sutjosa al darrere del cotxe quan ja sortia fent renillar les rodes i deixant olor de sofrim.

La Clàudia tenia un nas especial per als mals presagis, i quan va entrar a la sala on el Víctor havia començat a impartir el seu mestratge en domini dels periodistes, tenia encara el cor encongit per l’incident del semàfor, no podia participar de l’atracció palpable amb què els altres seguien les paraules del seu amic. De cop i volta havia agafat fred.

El Víctor parlava, embadocava, triomfava, i ella no el sentia. Des d’un racó del final de la sala, només li veia la cara convincent, la mirada decidida, els gestos harmoniosos, com si veiés per la tele un debat sense veu. Es va posar l’abric a les cuixes desprotegides, va alçar el cap com si mirés al sostre i va aclucar els ulls un moment. Llavors sí que el va sentir: un to amical que buscava la complicitat i que tot d’una se sincopava amb una pausa que reclamava l’atenció, feia presagiar una revelació. «Víctor, Víctor…», feia ella en veu baixa, com renyant-lo.

Tornava a obrir els ulls i la veu s’allunyava, li venia a la memòria la cara desdentada del netejavidres. S’imaginava que algú posava sobre la taula un dossier que deia: 2/3/97: les pàgines d’economia de L’Independent s’avancen als altres mitjans en la publicació de la informació sobre el mal moment pel qual passa la cervesera Mediterrània. 3/4/97: Víctor Roble, nomenat nou director de màrqueting de Cervesa Mediterrània dins d’un pla d’ampli abast per renovar l’empresa. 4/9/97: les pàgines d’economia de L’Independent destapen l’escàndol immobiliari de la Vila Olímpica. 20/12/98: la cap d’economia de L’Independent rep el premi a la millor informació borsària de l’any. 2/4/99: el suplement d’economia de L’Independent dedica la doble pàgina central al rellançament de Cervesa Med, amb un reportatge exclusiu sobre la campanya publicitària més agosarada de l’any.

I la llista continuava i entrava en detalls sobre cadascun dels episodis. Us d’informació privilegiada, tràfic d’influències, publicació d’informació interessada. Paraules que s’encenien i s’apagaven a la seva retina com si es tractés d’un salva-pantalles impertinent. No hi havia res d’incorrecte a avançar-se als altres en l’obtenció de la informació, i no era assumpte seu si el Víctor sabia de terminades coses perquè se n’havia anat al llit amb la secretària i amant massa xerraire del Lluís Miquel Aplom o si s’aprofitava de les amistats que conservava al sector immobiliari i a la borsa. ¿Era o no era certa la informació? Aquesta era la clau. Que gràcies al gota a gota d’aquelles informacions el Víctor aconseguís indirectament un ascens o un èxit professional no era il·legítim, sempre que el que s’havia publicat fos cert. I, de la mateixa manera, si el Víctor corresponia amb l’aportació de noves filtracions, no s’havia de considerar un pagament de favors, simplement calia jutjar la veracitat de la informació.

M’estic tornant paranoica, va pensar. Perquè aquell mètode era tan habitual en la premsa com obrir els llums al matí i tancar-los a la nit; i no es feia amb una sola persona, sinó amb una dotzena. Quan aconseguia tranquil·litzar-se, tornaven a venir les ombres: ¿què significava, llavors, l’ocultació de l’Innocenci Pla, la seva amenaça encoberta?

La roda de premsa s’havia acabat, però el Víctor la faria esperar tant com pogués; de vegades tenia aquestes maneres infantils de demostrar l’empipament. «Així, ¿què? ¿Anem a dinar, doncs?», va escometre’l ella, a la fi. «No tinc gaire temps. De fet, a hores d’ara hauria de ser a l’aeroport, si no fos per… Vaja, ja saps el que vull dir. Som-hi! Acompanya’m a buscar la gavardina». «No siguis pesat. T’espero aquí». L’esperava i feia esforços per calmar-se; el Víctor no la podia veure nerviosa de cap de les maneres; calia fer la sensació que dominava la situació, si no, ell furgaria i furgaria, ella s’estovaria i l’acabaria desarmant; però si per contra la veia segura es dedicaria a l’atac frontal, amb la qual cosa ella s’enfortiria. I tot plegat era una bestiesa. Tot era una bestiesa. ¿Per què havia de ser tot tan complicat i havien de passar el dia amagant el que realment volien dir? «Víctor, Víctor», va tornar a sospirar mentre el veia venir de l’altra banda del vestíbul, la gavardina al vol, el gest decidit com si dirigís l’assalt d’una tropa d’infanteria.

Li agradava aquell restaurant per fer-hi un dinar ràpid perquè era com un refugi enmig del bullici de la part més concorreguda de la Diagonal; situat en un soterrani del passeig, tenia l’encant que els feixos de llum del carrer que es filtraven per les claraboies servien d’il·luminació per a les taules. I a banda d’això, a la Clàudia la interessava mostrar-se de tant en tant davant les pro bables candidates de la fàbrica Med a caure als braços del Víctor o bé el Víctor als d’elles, i aquell era el lloc idoni.

El Víctor havia assumit que ella li amagava alguna estratègia en funció de la qual no l’havia interessat fer-li saber el rumor de compra de la cervesera abans de publicar-lo. Això li anava bé perquè la situava en un nivell més alt de poder, però l’obligava a suportar tota mena d’especulacions: «Sempre seràs el mateix cabronàs, Víctor, ¿com se’t pot ocórrer que jo me’n vagi al llit amb el carcamal aquest de l’Aplom?». Alhora, havia de fonamentar la suposada desconfiança del president de l’empresa envers ell, cosa que se li feia molt difícil, perquè li acabava d’encarregar que fes de portaveu de la companyia. Aguanta, Clàudia, aguanta, i pensa, fes circular les idees, i ràpidament. Però entre tanta especulació se li havia escapat el que constituïa l’amenaça real de tot aquell joc: l’editor del diari, el gironí Innocenci Pla, li havia donat un missatge ben clar per al Víctor, i això no era cap invenció. «T’escolto, t’escolto. Tinc una hora sencera per escoltar-te», havia fet el Víctor amb una imper tinència que va estar a punt de trencar la paciència d’ella i engegar-ho tot a rodar. «Víctor, com t’he de dir que el Lluís no va per tu, que només pretén cobrir-se».

5

La meitat de les bromes dels amics universitaris de la Clàudia feien referència a programes de televisió que ella no havia vist mai; com si durant els quatre anys del seu relatiu enclaustrament gironí s’hagués emès la part més substanciosa de l’imaginari d’aquells barcelonins; com si ella tornés d’una altra època. Una sensació que la conduïa a una altra, la que tenia en veure els adolescents carregats de carpetes que sortien empaitant-se d’un institut de l’Eixample: el vertigen de notar que t’has deixat perdre alguns moments irrepetibles. Però interpretat com un detonant.

Els dijous a la nit començaven a Velódromo, del carrer Muntaner. Seguien a Juan Sebastián Bar: grans riallades i converses que s’entretallen, una massa informe i eufòrica ballant o saltant Soy mecánico en el jardín botánico, Huesos, huesos tú eres solo huesos, Born in de iu-es-ei… El carrer, ple de gent amb qui parlar, a qui saludar, amb qui riure; al carrer, la frescor de la nit que la Clàudia ni notava de tan mirada, afalagada, convidada, que se sentia. Com si amb això ja n’hi hagués prou: tenir-ho tot a l’abast de la mà però no fer mai el pas. Hi havia l’Hèctor a Palafrugell, els caps de setmana, i la Clàudia acceptava que havia de pagar algun preu per fer compatibles el dijous i el dissabte. Com si tot depengués d’un equilibri molt fràgil que calia preservar.

Mentrestant, s’entretenia i es divertia amb les reaccions dels nois a les seves mirades, als seus gestos, a les seves paraules de doble tall. La Clàudia jugava i desconeixia encara la drecera que du del joc a la crueltat, que comença quan un dels dos no juga o no sap o no tria…

Però el Víctor Roble, que havia conegut a classe d’estadística, també jugava, i no coneixia el desànim: anem al cine o a tal conferència o vine amb nosaltres a prendre alguna cosa, ¿aniràs a Zeleste?, però si hi va tothom! Tothom coneixia el Víctor, en aquell curs, perquè era l’especialista a aconseguir els apunts, que el professor repetia com un lloro cada any, i els comercialitzava a bon preu. Un cop els tenies, podies anar fent campanes tranquil·lament, i com que una de les classes tenia lloc els funestos divendres al matí, el Víctor hi feia l’agost. Si algú no havia recorregut a aquest servei, encara li queda va la possibilitat de conèixer el Víctor com a organitzador de la festa de la Castanyada, la de Carnaval, la de la Setmana Verda, o la de Sant Jordi. «Jo tinc uns amics que es poden encarregar de la música, i conec una gent que pot dur el tema de la barra; però, ho dic clarament, si es fa alguna altra proposta l’estudiarem…», van ser les paraules que va sentir la Clàudia quan entrava a la reunió per a la primera festa del curs.

«Sírius, Vega, Altair, Centaure…», anava dient insegur el Víctor. S’havien escapat de Zeleste a mig concert i la Clàudia es deixava portar per carrers plens de tolls que esquivaven o saltaven. Quan van arribar a l’edifici, el cor li bategava massa fort, es notava el pols al coll, i pensava: qui em manava posar-me en aquesta cova. El Víctor li va donar la mà perquè el seguís escales amunt. Encara anaven agafats de la mà quan es va adonar que tenia raó: el cel era com una cara pigada. «Si no fóssim enmig de la ciutat en podríem veure fins a un miler, però avui és dels dies que se’n veuen més, ja t’ho havia dit». La Clàudia mirava amunt, la cara al vent, i s’adonava que només li calia fer un pas per trobar-se als braços del Víctor; un gest insignificant i se situaria a l’altra banda de la ratlla. Li va soltar la mà i va pujar un graó que duia a un nivell més alt; recolzada amb una mà en un dipòsit d’aigua, si mirava cap amunt veia l’escampada sideral, el cel lletós, si mirava cap avall veia tallers escapçats, feixos de llum difusa. I la Clàudia no es volia perdre res. Si el món li posava al davant el dia i la nit, la ciutat i les estrelles, l’Hèctor i el Víctor, parlar i somiar, ¿per quin estrany designi sempre calia triar, escollir una part i renunciar a l’altra?

Aquesta pregunta, que s’havia anat formant a dins seu, ara emergia com un crit, com una acusació sense destinatari. Perquè mentre pujaven i pujaven les escales fosques cap als estels del terrat, havia tingut la intuïció que aquella partició no existia, i que resignar-se a veure el món d’aquella manera —dividit per una ratlla que calia anar amb compte de no travessar— significava sotmetre’s a l’arbitrarietat més empobridora. La vida apareixia al seu davant tumultuosa, una invitació indiscriminada. Ho acabava de descobrir i n’estava esgarrifada, paralitzada per la por, com si amb aquesta constatació també s’haguessin esborrat del seu subconscient les línies que als quaderns escolars marquen per on s’ha de continuar escrivint. Per on s’ha de continuar vivint.

El Víctor la cridava suaument, dolçament. La Clàudia es va asseure al seu davant, li rodava el cap i se sentia ingràvida, com si tornés d’un llarg viatge, li coïen els ulls d’haver estat tanta estona de cara al fort vent. El Víctor, la bufanda embolicada al coll, a dins del llarg abric, sem blava decebut, però també alleujat perquè a la fi ella havia baixat de la plataforma. La Clàudia, abans d’abraçar-lo, li va dir amb els ulls molt oberts: «¿Víctor, podrem ser bons amics…?».

6

El Víctor s’havia embalat. Ella no parava de donar-li pis tes i ell responia llançant-li la cavalleria per sobre o fent el gallet: «Si s’ha de protegir de mi no és gaire discret, això d’encarregar-me la roda de premsa, ¿no et sembla?». Per seguir-li el fil, la Clàudia va especular amb la possibilitat que es tractés d’un complot organitzat per l’Aplom i el Pla per enxampar-los a tots dos: fer veure que ella, inventant-se la notícia del rumor, havia centrat una pilota d’or al Víctor Roble, i que aquest l’havia rematada a gol amb una roda de premsa en la qual no havia seguit les directrius del president de Med. «¿Què et sembla? Els perills de voler ser sempre a la foto, encara que sigui per què et facin un passaport a l’infern!». Malgrat que ho acabava d’improvisar, la Clàudia es va adonar espantada que allò podia ser perfectament el guió del que estava passant. I se li va tornar a aparèixer el dossier que els havia d’acusar d’ús d’informació reservada, tràfic d’influències, publicació interessada… Es va mirar el Víctor buscant la seva complicitat, buscant l’escalf de la seva mirada, de la seva comprensió, esperant que ell s’adonaria que una vegada més anaven al mateix vaixell. Va pensar que després de gairebé dues hores asseguts en aquella taula se’n començava a sortir, que havia aconseguit dur-lo cap a on volia. Necessitava tant parlar-li, explicar-li com se sentia, que ell se la mirés als ulls, que li agafés la mà, que li parlés amb paraules només per a ella!

Temia que el joc s’hagués acabat feia massa temps; un joc que entre ells dos no podia desembocar en la crueltat, però que tampoc no hi havia manera que desemboqués en la tendresa. El Víctor no hi veia, no hi sentia, parlava com fora de si, continuava enderiat per les suposades sospites que s’alçaven contra ell, es defensava com un gat de panxa enlaire i l’esgarrapava a ella perquè era qui tenia més a prop.

A l’altura del cafè, però, el Víctor es va anar calmant, se li havia relaxat la cara, s’anava esclafant a la cadira. Primer va demanar ella tabac a un cambrer, tot seguit s’hi va apuntar ell, trencant d’aquesta manera ella dos mesos i ell un any sense fumar. La Clàudia parlava i par lava, i de tant en tant, ell assentia o mig somreia, com si fes un esforç impagable per entendre el que li deia.

«Devem ser les úniques persones que encara no saben què faran demà a la nit. Té gràcia que el final de segle ens agafi amb trenta-tres anys, que s’acabi el mil·lenni i també nosaltres tinguem trenta-tres anys…».

7

Potser l’havia començat a estimar aquella nit, i tots els altres dies durant tant de temps en què ell va acceptar passejar al seu costat, anar junts al cine o al Palau de la Música, acompanyar-la a les festes que es multiplicaven pels pisos d’estudiants de TEixample i de Sants i de Gràcia. Al terrat del Poblenou havia descobert astorada que podia dur tantes vides com fos capaç de viure, que cap mà invisible no s’alçaria per acusar-la o per premiar-la, però que la torna d’aquest descobriment era que hauria de suportar ella sola, ella mateixa, el dolor o l’alegria que derivés dels seus actes. Ho sabia, ja, però encara no tenia valor per fer ús del repte de la llibertat que acabava d’entreveure, necessitava un temps per fer-se forta, abans d’abandonar les posicions segures on s’havia refugiat fins ara i llançar-se a la intempèrie. A més a més, no havia estat educada per escoltar-se a ella mateixa, no li havien ensenyat a reconèixer què era el que profundament desitjava o anhelava.

Passejava al costat del Víctor i li semblava que ell fos l’ésser més fresc i més lliure del món: expressava tot el que sentia d’una manera oberta, sense a penes un filtre, un fre, una segona intenció. Podia semblar un tabalot però era com els cavalls que corrien lliures, que no havien conegut les brides. Ella l’escoltava, l’explorava, i s’adonava que el Víctor, quan trobaven algú conegut, celebrava o lamentava espontàniament de saludar-lo, però que no expressava mai ressentiment, ni es reservava cap arma amagada, que era com un vidre transparent, com una branca al vent, com la mar oberta. ¿Com dimonis s’ho feia perquè tot fos tan clar, tan fàcil, tan directe?

Per la seva banda, ella va començar a fer els primers passos a fora de la fortalesa: va pactar amb els pares que es passaria a periodisme, tal com volia, però que també acabaria empresarials. I els seus dos mons van anar creixent cadascun pel seu compte, com si la Clàudia que el cap de setmana sortia amb l’Hèctor i finalment es deixa va arrossegar a les convocatòries de gent rellevant dels pares fos una persona diferent de la que durant la setmana estudiava a Bellaterra i vivia en un pis de l’Eixample barceloní.

«Quatre d’abril del mil nou-cents noranta. Els carrers de la ciutat estan perfumats, sembla que passegis pel camp: olor de rosa, de clavell, alguna cosa inexplicable que et fa vibrar; et posaries a ballar pel carrer; la gent sembla feliç. He vist somriure el quiosquer per primera vegada en tres anys, i això que no li duia el canvi exacte! Els aparadors són una temptació contínua; de vegades tinc la sensació que sóc com una abella que es deixa entabanar per aquestes flors esclatants; i de reüll, descobreixo que no sóc l’única, m’ho diuen alguns altres somriures còmplices que remenen la roba. Tinc ganes de poder estrenar els pantalons i l’americana que m’he comprat, i les sabates. Tinc ganes de posar-me dins dels colors, noto com la pell se’m regenera quan camino pel sol, quan somric.

»Voldria sentir què en diu el Víctor, del conjunt nou, però ja no podrà ser, perquè l’he de posar a la maleta per anar a Llafranc i quan me’l vegi ja no serà el mateix. Sé que no faig la mateixa cara la segona vegada que em poso la roba. He passat tota la vida fent i desfent maletes, des que vaig anar a Girona a fer BUP. Uf! Em pregunto si el meu cervell ja està definitivament organitzat en dos temps, si quan faig la maleta es comença a posar en funcionament l’altra banda del cervell. Ara el Víctor s’ha posat en cos i ànima en la feina de la immobiliària, passa el dia parlant de la gran sort que ha tingut d’enxampar el boom olímpic; però, és clar, ell parla com si hi tingués cap pes dins la immobiliària, i és l’últim mico! No pot ser d’una altra manera, ja ho sé, el Víctor entra a cada batalla com si fos l’última, s’hi juga totes les forces a cada moviment. Es com aquells ninots que si els aixeques enlaire continuen movent les cames amb la mateixa fúria. Espero que no s’estavelli, que no li parin els peus. Ara el veig tan poc!

»D’altra banda, l’Hèctor ja comença a tenir la mosca al nas, fa càlculs: un curs més i ja acabo, diu. I després… Tenim com un pacte de silenci sobre què passarà després, i em fa por, perquè crec que no en parlem perquè no existeix aquest després. Em costa cada dia més d’imaginar-me vivint amb l’Hèctor a Palafrugell. Déu meu, si ell ho sabés! Com m’agraden els meus amics despenjats de la facultat, i els penjats que em trobo a les festes; els que viuen com si això no s’hagués d’acabar mai, m’agraden tant! I jo no sóc ni dels uns ni dels altres. Jo què sóc? Buf! Potser sóc més l’amiga del Víctor que la nòvia de l’Hèctor. ¿Però jo qui sóc, quan la festa s’ha acabat i torno caminant a casa, la ciutat callada, quan sec solitària al tren del diumenge a la nit per venir a Barcelona?

»És en aquests moments que, de vegades, m’agafa un pànic absurd. Com si jo fos del tot inconsistent, com si un matí, en despertar-me, no m’hagués de reconèixer ningú i se m’haguessin de tancar totes les portes. És difícil de descriure. ¿Com és possible que l’amalgama suposada ment tan atapeïda d’idees, de relacions, de possessions i de sensacions que ens conforma es torni de cop i volta tan fràgil, tan propera al no-res? Aquest vertigen meu és un secret que no ha de saber ningú. Si no fos per aquesta por triaria sense dubtar el que vull ser, amb qui vull viure, com comportar-me; però com que hi ha aquesta bèstia fosca amagada a dins meu, m’esforço per tenir a tothom, per no limitar gaire el meu radi d’acció, per no descartar res ni ningú. Hauré d’aprendre les lleis ocultes que fan moure la gent i les coses, per poder-les retenir al costat meu, per sobreviure i no caure al pou fosc del no-res.

»Ara sé que el món no és un diagrama acabat que pots arribar a conèixer a través de l’estudi. El món, i més en un dia exultant com avui, és el que no és, el que faré demà, el que somio, el que desitjo. Els camins no estan marcats, ni les normes escrites, ni la sort dictada…».

Quan hi era a dins, mentre ho vivia, tot semblava tan natural… I en canvi ara, si pensava que en tot aquell temps el Víctor i l’Hèctor no van saber mai l’un de l’existència de l’altre! Mirar enrere amb la precipitació a què l’havien obligat les paraules de l’Innocenci Pla al matí comportava aquesta mena de falsejament: et mires a tu mateix des de fora, com a espectador, i suposes que aquest distanciament també el tenies aleshores. Però és mentida, perquè les coses et succeeixen a dins del temps, en un llarg i complicat encadenament, sense a penes marge per sospesar les decisions. La idea de les grans determinacions, dels canvis bruscos, només apareix quan fas una abstracció al cap dels anys, quan t’arrenques a tu mateix de les urpes del temps. ¿S’aprèn, així? ¿Es cert que, com ara sembla, hauríem pogut triar una opció diferent de la que vam agafar, o aquesta llibertat és un pur miratge fruit de l’especulació, una possibilitat que no va existir mai en la realitat?

El màster a Londres va sorgir com una salvació: una pròrroga per poder continuar sent i no sent a la vegada, un parèntesi per allargar la indecisió, per no haver de decidir-se. Encara que en el fons la decisió ja estava presa de temps, i el que volia ajornar era l’assumpció del fet que el seu món familiar i cordial, així com la seva relació amb l’Hèctor, havien deixat de créixer i s’havien aturat en algun moment del passat. Quan la Clàudia anava a Llafranc ja no anava al poble present, sinó al del passat, a un que ja no existia; i tampoc no veia l’Hèctor tal com era sinó com havia estat. Ella mateixa no es mostrava tal com era en aquell moment sinó en una aparença que equivalia al que l’Hèctor i els de casa esperaven d’ella i que ella havia deixat de ser feia temps. La Clàudia ja no vivia en dos mons alhora, sinó en dos temps alhora.

Paradoxalment, va ser en arribar a Londres que es va adonar de fins a quin punt Barcelona s’havia convertit en casa seva: la fesomia dels carrers, els colors i les olors, els gestos de la gent en parlar; tot allò que no té una presència estrident però que fa que ens sentim a casa o a l’estranger abans que arribem a detectar de què es tracta. En ser a Londres es va adonar de fins a quin punt Barcelona l’havia enxampat, l’havia engolit, s’havia convertit en la seva ciutat. Londres seria un parèntesi, un any fora del temps, perquè en tornar tot continuaria igual, les seves il·lusions i les seves pors. La coneixença de l’Ignasi hauria estat com un gran remolí al final del qual es tornaria a trobar al punt d’origen.

8

Es va mirar el Víctor i va tornar a tenir la sensació que feia un gran esforç per escoltar-la però que no la sentia. Estava calmat, assaborint un segon cigarret i un segon cafè. El restaurant gairebé s’havia quedat buit, ella i ell asseguts en una taula que semblava a dins d’una bombo lla de fum que els raigs de llum que filtrava la claraboia feien més densa i més blanca. Els cambrers retiraven els serveis i les estovalles de les taules buides. Una part del local havia quedat a la penombra. El neguit que el Víctor amagava va ser el mateix neguit que es va apoderar de la Clàudia quan es va adonar que tenia molt poc temps, que havia deixat passar massa temps, que aviat seria tard, faria tard, farien tard. S’acabava el temps i se li acabava el temps.

«Si poguéssim marxar, Víctor, si poguéssim fugir de tota aquesta bogeria… ¿Què era el que preteníem, el que buscàvem, tu te’n recordes? ¿Què és el que pretenem ara: ser director general de Med, ser directora de L’Independent? Suposo que només ens queda un pas. Però, digue’m una cosa, ¿t’ho passes bé ara? Vull dir, quan arribes a casa tard al vespre, ¿tens la sensació que t’estàs deixant la pell per una cosa que val la pena? Mira, no em facis cas, potser estem en un impasse, potser ens està posant a prova la vella guàrdia… Però… Però, escolta’m, Víctor, ¿no trobes que ens hem deixat alguna cosa pel camí, alguna cosa que si no ens espavilem la perdrem definitivament? No ho sé, tu i jo hem passat la vida jugant al gat i la rata: hem estat amics, ens hem fet la punyeta, aquells dies al Montseny ens vam…».

9

En tornar d’Anglaterra la Clàudia es va abocar a la feina i es va oblidar de l’Ignasi Moll, que veia rarament i amb desgana, com si fos una figura fora de context. La sort li anava de cara des que ja a Londres havia començat a oferir entrevistes a diverses publicacions.

Caminava eufòrica sota el plugim en sortir d’un hotel de salons entapissats, de pesats cortinatges que feien oblidar el món exterior i creaven un paradís càlid, barroc, a la vora del British Museum. Havia conegut el recent premi Nobel d’economia, Jan Vossecky, en una de les poques conferències que el guru feia a fora del seu país, Hongria, i s’havia llançat a sol·licitar-li una entrevista. El veterà economista, les celles espesses, el gest contundent i civilitzat, parlava de cara al magnetòfon des de la butaca del Montague. La dona, trenta anys més jove, passava i tornava a passar pel saló per saber si havien enllestit; a la fi, li va deixar un missatge: se n’anava a comprar sola. La Clàudia ben bé saltava d’alegria pel carrer, perquè en una entrevista que l’hongarès havia acceptat per pura simpatia, havia acabat parlant sense embuts del dolorós exili a París, de l’anonimat a la universitat americana, del retorn al seu país i de la llarga cursa de fons fins que les seves teories havien estat reconegudes. Era migdia. Va sortir un ull de sol. Es va tornar a ennuvolar. La Clàudia va passar la tarda a l’apartament de Holland Park transcrivint l’entrevista, consultant documents, traçant un retrat de Jan Vossecky. A les sis va posar les notícies: Jan Vossecky acabava de morir a l’habitació de l’hotel. La Clàudia es va impressionar per la mort d’aquell vell simpàtic i generós; i uns minuts més tard es va adonar del que allò significava: el valor de l’entrevista s’havia multiplicat per cinc i el pobre senyor Vossecky havia ampliat decisivament la porta per la qual ella tornaria a Barcelona.

En tornar a la ciutat, a les primeres feines periodístiques va ser com si la seva habilitat i la seva audàcia es despertessin des del pou dels segles per entrar en acció. Tornava a girar la vista cap al Víctor, en ple desenfrè borsari, i mirava d’emular-lo, encara que als circuits de la premsa la velocitat de creuer havia de ser per força més petita: si continuava fent de free-lance no passaria mai de la barrera refractària que constituïa cada redacció davant del perill extern. I va començar a L’Independent, un diari que havia canviat de mans editorials i que estava en procés de renovació i de rellançament. Al cap d’un any era nomenada cap de la secció d’economia. El diari se li menjava tot el temps. En realitat, ella es menjava el temps, el devorava traçant relacions amb el màxim nombre d’agents econòmics de la ciutat i tirant cables a través de tots els contactes de què disposava al món empresarial per aconseguir la informació que no surt als comunicats de premsa. Els dinars eren de feina, els sopars eren de feina, els somnis eren de feina. Trigava dues, tres, setmanes a anar a Llafranc i es trobava un Hèctor que no s’acabava de decidir a engegar-la, mentre que per a ella ja només era un estrany i obsessiu recordatori. Una casa en ruïna on ja ningú no s’atreveix a entrar però tampoc a enderrocar-la, l’estocada final. I allò podia durar segles. Ja n’havia durat.

La dèria de la Clàudia per no perdre’s cap tren l’havia dut a un cul-de-sac, perquè si la relació amb l’Hèctor s’havia marcit, si l’antiga ombra familiar amenaçant s’havia esvaït com un núvol i ara era ella el valor en alça, si havia consolidat el seu món autònom, professional brillant, que li permetia presentar-se en peu d’igualtat davant la constel·lació del pare, ¿què ho feia, que s’hi mantingués unida per aquell fil absurd i escarransit en què s’havia convertit la seva relació amb l’Hèctor?

Pensava en l’Hèctor i el veia com una part d’ella de la qual ja no podria prescindir mai, bé que ja no s’apassionés o s’il·lusionés amb aquesta part d’ella mateixa. «Fa tants anys que ho hauríem d’haver deixat… que ara seria com acomiadar-me d’un germà; no em puc imaginar a mi mateixa sense tu». Aquesta conversa es repetia, es deien que ho deixaven, i al cap d’un mes, quan la Clàudia tornava a Llafranc li trucava, quedaven, sortien. L’Hèctor, fos el que fos, s’havia convertit en el seu punt de referència més estable, la part d’ella que no variava i que li donava consistència, com a contrapès a la brevetat i la fugacitat de les coneixences i amistats barcelonines, gent i més gent que se situava en una zona ambigua entre l’interès professional i el personal, un remolí que no s’aturava mai. ¿I era aquella la situació ideal?: l’excitació dels mil rostres, els camins laberíntics cap al poder i el plaer, el mirall trencat que li tornava una imatge esmicolada d’ella mateixa, contrapesada amb la continuïtat d’una relació devaluada però que li proporcionava una imatge integrada, nítida, invariable. La Clàudia pràcticament se n’havia convençut, i l’Hèctor estava molt a prop d’haver-s’hi resignat.

Llavors va arribar la invitació del Víctor, de qui feia mesos que no sabia res, per anar a la masia del Montseny. La Clàudia conduïa amb compte per unes carreteres que desconeixia. Notava com anava deixant enrere la xafogor asfixiant de primers de setembre de la ciutat, els colors estridents, els sorolls previsibles, l’aire cansat. Va apagar l’aire condicionat, va obrir les finestres, va apujar el volum de la música i va deixar que el camp s’inundés de la Resurrecció de Mahler. Conduïa amb la pell de gallina, es mirava els ulls de color terra intens al retrovisor i s’alegrava de retrobar-hi la vivacitat que la feina anodina del diari a l’estiu li havia fet perdre. En aparcar el cotxe al jardí i aturar el motor es va quedar un instant escoltant el silenci abans de començar a caminar cap a la casa. El Víctor la venia a rebre amb uns pantalons texans tallats per damunt del genoll i un jersei blau marí de cotó amb molts botons de color fusta fosca descordats. De seguida li va notar els gestos més pausats, que sostenia la mirada, que les mans musculades semblava que embolcallessin les coses que deia.

La Clàudia parlava, la Clàudia saltava. Havia fet vent: l’aire era diàfan, semblava que es poguessin tocar els arbres i les carenes llunyanes. Al fons de la vall surava un tel ataronjat i grisenc. La Clàudia escoltava i assaboria el vi, tenia la sensació que al voltant seu tot havia anat callant o difuminant-se, com en una foto on sortissin ben enfocats la taula i ells dos, i tota la resta quedés borrosa o moguda: arbres, casa, el terrat dels estels, els anys d’amistat.

Van fer l’amor a la bassa i a l’ampit de la finestra i a les escales. La Clàudia s’imaginava que tenien l’energia de dos cossos celestes que, després d’haver passat molt a prop l’un de l’altre, haguessin necessitat segles de rodar i rodar en la soledat per tornar a coincidir, i que en trobar-se de nou haguessin col·lidit amb tota la força de la inèrcia acumulada. L’endemà, el matí fresc, les cortines al vol, el cos vençut del Víctor al seu costat, es va alçar com qui es desperta a una altra vida: ara trobava que s’havia equivocat tant amb la seva dèria de no renunciar a res! Ara s’adonava que havia estat purament la por el que li havia impedit de tallar lligams, de fer una opció clara pel que li agradava i l’apassionava. Havia perdut tant de temps vivint a mig gas, estimant a mig gas i enganyant-se pen sant que vivia el doble! Tot ho veia tan senzill, ara!

Es va aixecar del llit, va anar cap a la finestra i es va imaginar el seu cos nu corrent d’alegria pel prat com un cérvol. Es mirava als vidres dels batents oberts, dreta i esquerra. Comparada amb la cara que feia uns anys enrere, ara tenia les galtes una mica més primes, el gest de la boca i els ulls més rotund, potser ho feia el cabell, més curt, que donava més protagonisme al rostre. Els braços, que un temps havien estat massa prims, ara tenien una mica més de forma. La Clàudia agafava aire i feia les espatlles enrere per comprovar, a dreta i a esquerra, que els pits, tirant a petits i ben túrgids, continuaven sent els de sempre.

Va recolzar els avantbraços a l’ampit de la finestra i va tancar els ulls per assaborir la frescor densa de pi i de terra humida, per notar com se li posava la pell de gallina. Va pensar en un retrat de Matisse. Va notar que les idees i les sensacions li afloraven amb una facilitat inusual. Caminava per l’habitació, feia saltets com si comprovés que efectivament era lliure, transparent, que era viva.

Va passar una setmana. Deu dies. El Víctor veia la Clàudia transformada, alliberada d’un pes enigmàtic, eufòrica. Ella va dir que havia d’anar uns dies a Llafranc per resoldre «un tema familiar» i que després tornaria. Va dir que tornaria com qui augura un esdeveniment.

Va buscar l’Hèctor. Tot seria ben simple, deixarien les coses clares d’una vegada i ho donarien per acabat. Però encara va ser més fàcil: l’Hèctor havia marxat de vacances a Sicília amb l’Antònia, una amiga mútua. Li explicava en una carta breu que definitivament havien de passar a dir-se només amics, ja que feia prop d’un any que havia començat alguna cosa molt maca entre ell i l’Antònia, i que ara s’havien decidit a tirar endavant obertament. Petons de tots dos. La platja de Llafranc s’havia buidat de gent, la llum rogenca de la tarda es filtrava per la persiana de l’habitació de la Clàudia. Havia de sortir i caminar. Ara necessitava caminar per pensar, com el Víctor. Era com si les hores següents haguessin de ser les primeres d’una nova vida, i calia administrar-les molt bé.

Va agafar el camí que voreja el roquer i la pineda entre Llafranc i Calella. Tornaré al Montseny i demanaré al Víctor que ens casem. Mitja hora després començava a fosquejar, les onades d’un lila mòrbid; feia el camí a la inversa, de Calella a Llafranc. En realitat, és com si hagués estat deu anys casada, i ara que me n’allibero, tornem-hi. Em sembla que no hi estic preparada. A més, és arriscat prendre decisions sota un xoc emocional tan fort. I d’altra banda, em sento lliure, plena, eufòrica, em sento capaç de tot. El Víctor entendrà que de moment no fem res. Ara puc volar. Obria els braços, de cara al vent, i feia saltets imitant les gavines.

Va deixar passar uns dies, va tornar al remolí de la feina. La va cridar l’Innocenci Pla per comunicar-li que la feien cap de la secció d’economia. Es va tornar a submergir en les llargues jornades de feina al diari, més dinars i sopars i reunions sense final. Va passar un mes, dos mesos, i va comprendre que les seves òrbites els tornaven a allunyar i a allunyar…

10

El Víctor s’havia mirat el rellotge dues vegades, acaricia va la gavardina, i a la Clàudia li costava trobar el camí del que li volia dir. Havia començat a pensar que no era el millor dia, amb tot l’embolic del diari i la filtració sobre la compra de Med, però li va venir al cap una antiga idea. «De vegades m’imagino que som dos cometes que passen l’un a prop de l’altre només una vegada cada no sé quants anys… I si no aprofitem l’ocasió… Víctor, potser aquesta és l’última oportunitat, saps. Aquella vegada al Montseny… Vaig llegir el teu diari. Em sap greu. El vaig llegir». El Víctor, que havia somrigut i arrugat el front en sentir parlar dels cometes, ara havia reaccionat amb cara de pànic, primer, i de seguida amb un gest d’irritació. «Em sap greu. Em sap greu. Tant se val, ara. Deixa’m parlar, si us plau, Víctor. Al començament, quan vaig llegir el que havies escrit sobre les dones, sobre el que significaven per a tu, em vaig horroritzar, vaig tenir l’impuls de sortir corrents, de fugir. Vaig pensar que allò era monstruós, però vaig sentir més pena que por, més tristesa que decepció. De tota manera, no va ser per això que no hi vaig tornar. Tant se val ara, perquè no hi vaig tornar. Ha passat prou temps perquè la meva vida hagi acabat assemblant-se prou a la teva, ara entenc molt bé el que deies, i no crec que siguis cap monstre. O bé ho som tots dos. O bé ho és tothom que coneixem. Però tot plegat, el que et volia dir és que, a la nostra manera, ens entenem tan bé, em sento tan bé amb tu encara que sigui barallant-m’hi. Aquesta vegada, Víctor, no podem deixar que… Mira, això de les òrbites i els cometes és una ximpleria, d’acord, però hi ha un rellotge natural que em diu que la pròxima vegada ja serà massa tard. Tenim trenta-tres anys». La va interrompre el cambrer amb el compte. El Víctor va pagar ràpidament, es va alçar, es van posar els abrics, van sortir plegats del restaurant i la Clàudia va pensar que ara potser sí que s’allunyaven definitivament, dues òrbites perdudes en la solitud sideral.

«Devem ser les úniques persones del planeta que encara no saben què faran demà a la nit», va dir la Clàudia escales amunt cap a la Diagonal mirant de fer una veu desafectada. El Víctor odiava els soterranis i es va refer en veure la llum ataronjada de la tarda curta al carrer; li va passar pel cap que aquell seria el color del proper anunci de Med, la llum cervesa, i la Clàudia, que li havia llegit el pensament, se’l va mirar amb ràbia, amb pena, amb compassió. El Víctor es va despertar quan la seva estrella ja era massa lluny: «Demà ens trucarem, ¿d’acord?».

La Clàudia es va tapar bé el coll i va començar a caminar Diagonal avall amb passos lents. Ni tan sols l’havia sentida. El Víctor no tenia ni idea del que li estava dient, tenia el cap en una altra banda. Però no era només amb ell que li passava, feia dies que notava que quan parlava la gent no l’entenia; al diari, els amics, a les taules dels sopars, la mare; tothom feia que sí amb el cap com si volguessin evitar que els expliqués res més, com si defugissin una història que no volien sentir. Has passat la vida fent la teva, ¿no?, doncs ¿ara què vols? No m’expliquis com et sents, no m’encomanis el teu malestar ni em traspassis el teu dolor ni em facis còmplice de les teves errades. ¿No era això el que calia esperar? El soroll del trànsit li arribava esmorteït, com si caminés a dins d’una bombolla, la vista velada, els braços abraçats al seu propi cos. Es impossible que m’hagi entès. ¿Com m’havia d’entendre si no he arribat a dir-li el que li havia de dir? Es tan senzill que no ho sé dir i ell no ho sap sentir. Entre les branques nues dels arbres del passeig, que esgarrapaven la llum, el cel es feia morat, platejat, s’esborrava. T’estimo. Un dia més i això s’acaba i tinc por d’entrar sola a l’altre segle. Trenta-tres. Trenta-tres anys. Vull tenir fills. Tenia les galtes gelades.

Havia perdut la noció del temps. Podia fer vint minuts o tres quarts que caminava, quan va arribar a Francesc Macià, on un rellotge gegant indicava les hores i els minuts i els segons que faltaven perquè arribés el nou mil·lenni. No va ser fins que va aixecar el braç per demanar un taxi que la Clàudia es va adonar que abans d’anar al diari havia de tornar a l’aparcament de Med, on s’ha via oblidat el cotxe.

11

Tampoc la Clàudia que va aparèixer reanimada a la redacció de L’Independent passades les quatre d’aquella tarda del trenta tenia encara gaire a veure amb la que hores més tard, a la matinada, trucaria amb veu agònica i en un últim esforç a un telèfon d’urgències, el coll morat, els ulls inflats. Quan la Clàudia volia dissimular la melangia doblava la seva aparença enèrgica, podia ser autoritària. Va passar tres hores discutint els ets i uts de les informacions que ja estaven redactades, indicant que una era incompleta, que una altra repetia la del dia anterior, que hi havia un informe que trepitjava el que havien de treure dissabte al suplement; va atendre la dotzena de missatges que tenia al correu electrònic i va assistir a la reunió amb els altres caps de secció, on les seves intervencions van sonar més contundents del que era habitual, com si aquella fermesa exagerada volgués ser un desafiament, un acte últim de dignitat. En acabar la reunió va seguir el director fins al seu despatx: «¿No m’has de dir res?». «No sé què et passa, Clàudia, però no t’he de dir res d’especial, no». «¿Com que no? ¿No t’ha dit res l’Innocenci?». El Francesc Urgell va arronsar les espatlles contrariat i, abans que pogués indagar, la Clàudia havia suavitzat el to i li deia: «Doncs si no hi ha res que em reclami i no et fa res, marxaré ara cap a casa perquè estic morta, ha estat un dia mogudet, que diguéssim». «Es clar, és clar. ¿Et trobes bé? ¿Necessites alguna cosa?». «Gràcies, Francesc», va fer la Clàudia mentre sortia del despatx i pensava: aquest no en sap res, segur que si em fan fora serà l’últim que se n’assabentarà.

Quan l’ascensor que acabava d’agafar es va aturar només una planta més avall, la Clàudia va témer trobar-se cara a cara amb l’Innocenci Pla, perquè no tenia més ganes de discutir ni tampoc de rebre males notícies i encara menys que l’Innocenci fes gala de la seva cordialitat com dient aquí no ha passat res i ja està tot oblidat. S’estava preparant una resposta crispada quan la persona que va aparèixer davant seu va resultar ser l’Ignasi Moll. La Clàudia va dir el seu nom en una exclamació alegre, barre ja de sorpresa per qui era i alleujament per qui no era. «¿Què fas per aquí?». «Doncs que hi ha problemes a la universitat i els del diari estaven interessats a treure-ho?». «Quina mena de problemes?». «De fet la cosa ve de lluny, però havien promès que renovarien el contracte a una sèrie de professors associats i fa tres mesos de curs que estem a l’atur…». «Caram! ¿Com és que no me n’havies dit res?». «No, si, de fet, fa uns dies que et truco, però ets difícil de localitzar…». «Ah, mira, som a l’aparcament, ¿hi tens el cotxe o t’he fet baixar massa, potser?». «No, no, però no hi fa res». «Ei, però t’atanso on sigui, ¿vas cap al centre?».

Ja al cotxe, l’Ignasi li explica la retallada de fons a universitats per part del govern conservador que ha fet que dotzenes de professors vagin al carrer, entre els quals ell. L’Ignasi també pensa que se li acaba el temps, que té el temps just, quan s’adona del desfici que s’ha apoderat de la gent carregada de paquets que inunda els passos de vianants, quan en una cantonada i en una altra veuen un marcador digital que compta endarrere els segons que resten per a la mitjanit de l’endemà. El renill d’una fre nada i l’enlluernament d’uns fars i una sirena d’ambulància i un nen que plora i la música repetitiva del cotxe del costat. La nit cau lentament sobre Barcelona al compàs impertorbable dels semàfors que regulen i animen. Alguns caminen cansats, com si ja s’haguessin resignat a no arribar a temps o potser perquè no van enlloc o s’han trobat a ells mateixos al final d’una cursa anterior.

S’han endinsat pels carrerons de Gràcia. L’Ignasi la convida a quedar-se a sopar. Ella està massa cansada, però accepta una copa quan pensa que s’ha desviat tant de la ruta, que després en té per a una hora més al volant, i li anirà bé relaxar-se una estona. Pugen per una escala sense ascensor fins al quart, que és l’àtic. A les lleixes blanques de la paret més interior de la sala principal sobresurten alguns lloms de llibres més alts, alguns dels quals la Clàudia recorda i reconeix en una llambregada: belles edicions d’art i arquitectura. Davant per davant hi ha una taula de dibuix inclinada, neta de papers, i a la zona restant, que antigament havia estat una terrassa, hi ha dues butaques blaves, llises, situades de costat a la vidriera ampla, sense portes, que dóna a la plaça Rius i Taulet. La Clàudia se sorprèn de la netedat de l’aparta ment. L’espai lliure de les blanques parets està ocupat per una làmina del Mondrian del color geomètric i per una altra de Francesc Todó que evoca la geometria dels camps d’arròs.

La Clàudia recorda quan a l’estudi de l’Ignasi a Londres va descobrir que el mapa antic del seu avi que ella havia copiat i pintat de petita no responia a cap illa imaginària sinó a la forma del delta de l’Ebre segles enrere. L’Ignasi hi tenia una foto del Delta feta des d’un satèl·lit que havia estat acolorida amb tons diferents per mostrar les formes canviants que hauria anat adoptant la línia de costa al llarg del temps. Una de les aproximacions la va fer retornar al mapa de l’avi, al seu; i va notar que amb aquell descobriment alguna cosa arribava a la fi, que això clausurava definitivament el món imaginari que ella s’havia creat a partir del mapa. El seu món ama gat, íntim, existia al món real. I a partir d’aleshores, també, el món real seria el seu món.

L’Ignasi parla dels problemes a la universitat en un to acusatori que fa que la Clàudia se senti cada cop més incòmoda. No té gens de ganes de submergir-se en les velles disputes que alimentava l’Ignasi i que durant un temps li havien creat una mena de mala consciència familiar. Això ja havia passat avall. L’Ignasi sembla nerviós mentre obre dues ampolles de cervesa Med i en ser-vir-les a les copes, en vessa una mica sobre la tauleta. La Clàudia explica que ha dinat amb el Víctor i l’Ignasi diu: «Ara fa temps que no el veig per l’estadi, deu anar molt enfeinat», la Clàudia fa cara d’incomprensió i l’Ignasi s’explica: «Sí, dona, al camp del Barca; ¿que no ho saps, que tenim els seients junts, l’un al costat de l’altre?». L’Ignasi explica que la temporada anterior, per aquelles dates ningú no donava un duro per l’equip, i la Clàudia ja només entén alguna cosa sobre uns holandesos i pensa que en arribar a casa a Sant Cugat es farà un bany ben calent.

L’Ignasi ha tornat a la qüestió de l’atur dels professors només per dir-li: «Però no era per això que fa dies que et truco. Et volia parlar d’un assumpte relacionat amb tu i amb mi». La Clàudia s’espanta, no en vol sentir a parlar, d’aquest assumpte. «És llarg d’explicar, però crec que tens dret a saber-ho, que ho has de saber, vaja». «Mira, Ignasi, em sap greu, però avui potser no és el millor dia, estic morta de cansament, a més, ja marxava…». «Em sembla que no m’entens. És important. Canvia les coses. Em sento obligat a explicar-t’ho». «D’acord, d’acord; però si dius que és llarg d’explicar i tan important, potser és preferible que en parlem en un altre moment. Et trucaré demà i quedarem, ¿què et sembla?». «Em sembla que te’n pots anar a pastar fang. Tu mateixa». «Mira, Ignasi, més fàcil encara. Adéu».

Anant cap a Sant Cugat, la Clàudia no es pot treure del cap la mirada glacial de l’Ignasi, la fredor amb què ha tallat les seves excuses i ha renunciat a insistir-hi. I se’n sent culpable, perquè no li ha donat cap oportunitat d’explicar-se, no ha volgut sentir-ne ni una paraula (no m’expliquis com et sents, no m’encomanis el teu males tar ni em traspassis el teu dolor ni em facis còmplice de les teves errades). Però no és res que pugui solucionar avui, ja, pensa un cop a la banyera, mentre nota com l’aigua calenta l’acarona i la seda. La casa és plena de llum i del piano de Chopin que corre lleuger i després recula cautelós. Passaran moltes hores abans les mans no vagin al coll, mentre Barcelona dorm, i li resti un últim fil de veu per demanar auxili en un número de telèfon equivocat.