22

Respira el vent i transporta el desig

d’una veu que s’obria incandescent.

El seu cant s’enfilava pels torrents;

per les teulades, camps de terra cuita;

per la tanca negrosa dels xiprers.

Feia camí entre pàmpols i moreres,

entre la userda, els cels nets de la tarda,

i els cels de cuques de llum, de la nit;

viu amb el goig roent de les cigales,

amb el so agut i metàl·lic del grill.

El vent juga ara amb les olors de sempre.

Corre la piuladissa dels ocells

damunt les oliveres turmentades,

i el pou, com un vell, senyoreja l’era.

El cant singla entre les fulles de lluna

i les pedres gastades pels crepuscles.

És una nau perduda que retroba

la llum; la terra de la mar i el vent.

En la panxa de l’aire el cant se sent;

entre alzines i pins, pels canyissars.

Vola, s’estén entremig dels flocs blaus,

pels marges, magraners i ginesteres,

es perd entre les vinyes i els sarments.

És l’enyor i l’entranya que es fa terra.