Epíleg dels editors

Stéphane Hessel va néixer a Berlín el 1917, de pare jueu, escriptor i traductor, Franz Hessel, i de mare pintora i melòmana, Helen Grund, també escriptora. Els seus pares es van establir a París el 1924, amb els seus dos fills, l’Ulrich, el gran, i l’Stéphane. Gràcies a l’entorn familiar, tots dos freqüenten l’avantguarda parisenca, entre la qual hi ha el dadaista Marcel Duchamp i l’escultor americà Alexander Calder.

L’Stéphane entra a l’École Normale Supérieure del carrer d’Ulm el 1939, però la guerra interromp els seus estudis. Naturalitzat francès des del 1937, és mobilitzat, coneix la drôle de guerre^[5] i veu com el mariscal Pétain liquida la sobirania francesa. Al març del 1941, s’uneix a la França lliure del general De Gaulle, a Londres. Treballa a l’Oficina de Contraespionatge, Informació i Acció (BCRA, en les seves sigles en francès). Una nit de finals de març del 1944, desembarca clandestinament a França amb el nom en codi de Greco i té com a missió posar-se en contacte amb les diferents xarxes parisenques i trobar nous llocs d’emissió de ràdio per fer arribar a Londres les informacions recollides amb vista al desembarcament aliat. El 10 de juliol de 1944 és denunciat i la Gestapo l’arresta a París: «No es persegueix algú que ha parlat sota tortura», escriurà en un llibre de memòries, Danse avec le siècle, el 1997. Després dels interrogatoris sota tortura —el suplici de la banyera sobretot, tot i que desestabilitza els seus torturadors parlant-los en alemany, la seva llengua materna—, és enviat al camp de Buchenwald, a Alemanya, el 8 d’agost de 1944, per tant, pocs dies abans de l’alliberament de París. El dia abans que el vagin a penjar aconsegueix in extremis intercanviar la seva identitat amb la d’un francès mort de tifus al camp. Amb el seu nou nom, Michel Boitel, fresador de professió, és transferit al camp de Rottleberode, prop de la fàbrica de trens d’aterratge dels bombarders alemanys, els Junker 52, però per sort —la seva bona sort eterna—, és destinat al servei de comptabilitat. S’escapa. L’enxampen i és portat al camp de Dora, on es fabriquen els V-1 i V-2, aquells coets amb els quals els nazis encara esperen guanyar la guerra. Destinat al batalló disciplinari, s’escapa de nou i aquesta vegada li surt bé; les tropes aliades s’acosten a Dora. Finalment torna a París amb la seva dona, Vitia, la mare dels seus tres fills, dos nois i una noia.

«Aquesta vida restituïda s’havia de comprometre», escriu l’antic combatent de la França lliure a les seves memòries. El 1946, després d’haver aprovat les oposicions d’ingrés al Ministeri d’Afers Estrangers, Stéphane Hessel es converteix en diplomàtic. La seva primera destinació és a les Nacions Unides, on aquell any Henri Laugier, secretari general adjunt de les Nacions Unides i secretari de la Comissió dels Drets Humans, li proposa ser el seu secretari de gabinet. És amb aquest càrrec que Stéphane Hessel ingressa a la comissió encarregada d’elaborar el que serà la Declaració Universal dels Drets Humans. Es considera que, dels seus dotze membres, sis hi van tenir un paper essencial: Eleanor Roosevelt, la vídua del president Roosevelt, mort el 1945, feminista compromesa, presideix la comissió; el doctor Chang (de la Xina de Chiang Kai-shek, no de Mao), vicepresident de la comissió, va afirmar que la Declaració no havia de ser el reflex únicament de les idees occidentals; Charles Habib Malik (Líban), ponent de la comissió, sovint presentat com la «força motriu», juntament amb Eleanor Roosevelt; René Cassin (França), jurista i diplomàtic, president de la Comissió Consultiva dels Drets Humans davant del Quai d’Orsay, a qui es deu la redacció de molts articles i d’haver sabut enfrontar-se amb els temors d’alguns Estats, incloent-hi França, de veure la seva sobirania colonial amenaçada per aquesta Declaració (tenia una concepció exigent i intervencionista dels drets humans); John Peters Humphrey (Canadà), advocat i diplomàtic, col·laborador pròxim de Laugier, va fer el primer esborrany, un document de quatre-centes pàgines, i finalment Stéphane Hessel (França), diplomàtic, cap del gabinet de Laugier, el més jove. Com es pot veure, l’esperit de la França lliure va influir en aquesta comissió. La Declaració és adoptada el 10 de desembre de 1948 per les Nacions Unides al Palais de Chaillot, a París. Amb l’entrada de nous funcionaris, la majoria buscant un lloc ben remunerat, «deixant de banda els marginals que busquen un ideal», com diu el mateix Hessel a les seves memòries, abandona les Nacions Unides.

El Ministeri d’Afers Estrangers el destina com a representant de França en el si d’institucions internacionals, i amb aquesta missió es retroba temporalment amb Nova York i les Nacions Unides. Durant la guerra d’Algèria, milita en favor de la independència algeriana. El 1977, amb la complicitat del secretari general de l’Elisi, Claude Brossolette, fill de Pierre, antigament cap del BCRA, el president Valéry Giscard d’Estaing el proposa per al càrrec d’ambaixador a les Nacions Unides, a Ginebra.

No amaga que, de tots els homes d’estat francesos, aquell del qual se sent més proper és Pierre Mendès France, que va conèixer a Londres a l’època de la França lliure i que retroba el 1946 a les Nacions Unides a Nova York, on aquest representa França dins el Consell Econòmic i Social. Deu la seva consagració com a diplomàtic a «aquesta modificació en el govern de França —escriu Hessel— que constitueix l’arribada de François Mitterrand a L’Elisi», el 1981. «Va convertir un diplomàtic força especialitzat només en la cooperació multilateral, dos anys abans de la seva jubilació, en un ambaixador de França». S’uneix al Partit Socialista. «Em pregunto per què. Primera resposta: el xoc de l’any 1995. No m’imaginava els francesos tan imprudents per portar Jacques Chirac a la presidència». Com que a partir de llavors disposa d’un passaport diplomàtic, va amb la seva nova dona el 2008 i el 2009 a la Franja de Gaza i quan en torna explica la dolorosa existència dels seus habitants. «Sempre m’he situat a la banda dels dissidents», declara en aquesta mateixa època.

És ben bé aquesta persona la que parla aquí, amb noranta-tres anys.

SYLVIE CROSSMAN