Noranta-tres anys. És ben bé l’última etapa. El final ja no és gaire lluny. Quina sort poder-los aprofitar per recordar el que ha fet de fonament al meu compromís polític: els anys de resistència i el programa elaborat fa setanta anys pel Consell Nacional de la Resistència! A Jean Moulin li devem, en el marc d’aquest Consell, la reunió de tots els membres de la França ocupada, els moviments, els partits, els sindicats, per proclamar la seva adhesió a la França combatent i a l’únic líder que reconeixia: el general Charles de Gaulle. A Londres, on m’havia unit al general De Gaulle al març del 1941, em vaig assabentar que aquest Consell havia elaborat un programa, l’havia adoptat el 15 de març de 1944, i que havia proposat per a la França alliberada un conjunt de principis i valors sobre els quals es basaria la democràcia moderna del nostre país.[1]

Aquests principis i aquests valors, avui, els necessitem més que mai. Tots plegats hem de vetllar perquè la nostra societat continuï sent una societat de la qual ens sentim orgullosos: no aquesta societat dels sense papers, de les expulsions, de les sospites contra els immigrants; no aquesta societat en què es replantegen les jubilacions, el dret a la Seguretat Social; no aquesta societat en què els mitjans de comunicació estan en mans de gent poderosa; tot plegat són coses que no hauríem hagut de permetre si haguéssim estat els veritables hereus del Consell Nacional de la Resistència.

A partir del 1945, després d’un drama atroç, les forces presents en el si del Consell de la Resistència es lliuren a una resurrecció ambiciosa. Cal recordar-ho, va ser llavors que es va crear la Seguretat Social com volia la Resistència, com estipulava el seu programa: «Un pla complet de Seguretat Social, que asseguri a tots els ciutadans uns mitjans per poder viure, en tots els casos en què siguin incapaços d’obtenir-los a través del seu treball»; «una jubilació que permeti que els treballadors acabin dignament els seus dies». Es nacionalitzen les fonts d’energia, l’electricitat i el gas, les mines de carbó i els grans bancs. Aquest programa també preconitzava «el retorn a la nació dels grans mitjans de producció monopolitzats, fruit del treball comú, de les fonts d’energia, de les riqueses del subsòl, de les companyies d’assegurances i dels grans bancs»; «la instauració d’una veritable democràcia econòmica i social, que suposi eliminar les grans feudalitats econòmiques i financeres de la direcció de l’economia». L’interès general ha de prevaler sobre l’interès particular, el repartiment just de les riqueses creades pel món del treball ha de prevaler sobre el poder dels diners. La Resistència proposa «una organització racional de l’economia que asseguri la subordinació dels interessos particulars a l’interès general i alliberada de la dictadura professional instaurada a imatge i semblança dels Estats feixistes», i el Govern provisional de la República pren el relleu.

Una democràcia veritable necessita una premsa independent; la Resistència ho sap, ho exigeix, tot defensant «la llibertat de la premsa, el seu honor i la seva independència envers l’Estat, les potències econòmiques i les influències estrangeres». És el que expressen les ordenances sobre la premsa des del 1944. I és ben bé això el que avui està en perill.

La Resistència apel·lava a «la possibilitat efectiva per a tots els nens de beneficiar-se de la formació més desenvolupada», sense discriminació; i en canvi, les reformes proposades el 2008 van en contra d’aquest objectiu. Alguns mestres joves, als quals dono el meu suport, han arribat a negar-se a aplicar-les i han vist com se’ls ha rebaixat el sou com a càstig. S’han indignat, han «desobeït», han considerat que aquestes reformes estan massa allunyades de l’ideal de l’escola republicana, massa al servei d’una societat dels diners que ja no desenvolupa prou l’esperit creatiu i crític.

Són els fonaments de les conquestes socials de la Resistència el que avui es qüestiona.[2]