Dues visions de la història

Quan intento entendre què va causar el feixisme, què va fer que aquest ens envaís i també va permetre Vichy, em dic que els propietaris, amb el seu egoisme, van tenir molta por de la revolució bolxevic. Es van deixar guiar per les seves pors. Però si, avui com llavors, una minoria activa s’aixeca, n’hi haurà prou, tindrem el llevat perquè la massa creixi. En efecte, l’experiència d’un home molt vell com jo, nascut el 1917, es diferencia de l’experiència dels joves d’avui. Sovint demano als professors d’escola que em permetin parlar amb els seus alumnes, i els dic: no teniu les mateixes raons evidents per comprometre-us. Per a nosaltres, resistir era no acceptar l’ocupació alemanya, la derrota. Era relativament simple. Simple com el que va venir després, la descolonització. Després va arribar la guerra d’Algèria. Calia que Algèria fos independent, això era evident. Pel que fa a Stalin, tots vam aplaudir la victòria de l’Exèrcit roig contra els nazis, el 1943. Però, quan vam tenir coneixement dels grans processos estalinistes del 1935, i tot i que calia mantenir un ull obert cap al comunisme per contrarestar el capitalisme americà, la necessitat d’oposar-se a aquella forma insuportable de totalitarisme es va imposar com una evidència. La meva llarga vida m’ha donat una successió de raons per indignar-me.

Aquestes raons han nascut d’una voluntat de compromís, més que no pas d’una emoció. Al jove normalien^[1] que era jo el va marcar molt Sartre, un condeixeble més gran. La nàusea, El Mur, i no pas L’ésser i el no-res, van ser molt importants en la formació del meu pensament. Sartre ens va ensenyar a dir-nos: «Sou responsables com a individus». Era un missatge llibertari. La responsabilitat de l’home que no es pot refiar ni d’un poder ni d’un déu. Al contrari, s’ha de comprometre en nom de la seva responsabilitat d’ésser humà. Quan el 1939 vaig entrar a l’École Normale del carrer d’Ulm, a París, ho feia com a deixeble fervent del filòsof Hegel, i seguia el seminari de Maurice Merleau-Ponty. El seu ensenyament explorava l’experiència concreta, la del cos i les seves relacions amb els sentits, absolutament singular enfront del plural dels sentits. Però el meu optimisme natural, que vol que tot el que és desitjable sigui possible, em portava més aviat cap a Hegel. El hegelianisme interpreta la llarga història de la humanitat com si tingués un sentit: és la llibertat de l’home que progressa etapa rere etapa. La història està feta de conflictes successius, és com l’assumpció dels desafiaments. La història de les societats progressa i, al final, quan l’home ha assolit la seva llibertat completa, tenim l’Estat democràtic en la seva forma ideal.

Evidentment hi ha una altra concepció de la història. Els progressos duts a terme per la llibertat, la competitivitat, la cursa cap al «sempre més», tot plegat es pot viure com un huracà destructor. És així com representa la història un amic del meu pare, l’home que va compartir amb ell la tasca de traduir a l’alemany A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. És el filòsof alemany Walter Benjamin. Havia extret un missatge pessimista d’un quadre del pintor suís Paul Klee, l’Angelus Novus, en què la figura de l’àngel obre els braços com volent contenir i repel·lir una tempesta que ell identifica amb el progrés. Per a Benjamin, que se suïcidarà al setembre del 1940 per fugir del nazisme, el sentit de la història és la progressió irresistible de catàstrofe en catàstrofe.