IV. Política de papers retallats
L’endemà m’instal·lava a casa del meu pare, al pis on m’havia criat. Tornava a la meva antiga habitació. Em sentia encara dèbil i extenuat, tot i que el braç ja no em feia mal ni la respiració se m’embotellava. Havien passat molts anys des que havia deixat aquell llit, als prestatges els meus vells llibres, els meus trofeus d’escacs —sempre vaig ésser dolentíssim, per què enganyar-me—, a la paret, el títol universitari, a l’armari, alguna roba encartonada, peces d’adolescent acomodat de finals dels vuitanta, perfectament doblegada a l’armari: texans gastats, camises de blau espígol amb l’emblema de l’escola brodat a la butxaca del pit, jerseis de coll alt, tot com si en qualsevol moment hagués d’entrar jo i vestir-me apressat, agafar la cartera i llançar-me escales avall, cap al carrer, cap al futur insensat que ara habitava. El meu deshonor.
Tot el que vaig fer aquells tres dies, abans d’anar a la festa de presentació de la revista, va ser reposar. No pensava en res. No vaig fer cap trucada. Ningú em va intentar localitzar. Simplement m’estava moltes hores estirat al llit, respirant amb prevenció, com si fos un nen de dotze anys víctima d’una passa de grip comuna. Ni tan sols connectava l’ordinador. Simplement m’estava acotxat amb la ment en blanc i la mirada fixa en la meva taula, en la cadira que havia usat quan era un estudiant de batxiller. Allà m’hi asseia per fer deures i estudiar matèries que no recordava. Entre aquelles parets havia crescut, se m’havia enfosquit la veu, pèls esclarissats m’havien sorgit a les aixelles, al pit, entre les cames i sobre el llavi superior, l’acne m’havia deixat alguns senyals a la pell de la cara. Així havien passat anys efímers com minuts, minuts que ara s’apilotaven, tossuts i numèrics, i m’anaven empenyent cap a la vida adulta, cap a la maduresa i la conformitat amb la realitat, tot en un procés gradual, escalonat i imperceptible, semblant a la formació d’un càlcul renal.
Les poques coses que vaig fer durant aquells dies previs a la festa —tot dins el més estricte immobilisme— van ser mirar fixament el retrat del meu avi, el traficant d’esclaus, assegut dins el salonet de confiança, al balancí de ràfia, i dormir, i menjar amb el meu pare intercanviant poques paraules, i llegir uns quants llibres, això darrer en un estat tan perceptiu que em semblava que esborrava les lletres de les pàgines només de passar-hi la mirada per sobre. La lectura era l’escletxa per on intentava escapar de la meva opacitat.
Vaig entrar a la biblioteca del meu pare i, mentre ell era a la redacció, vair remenar-li els llibres. M’interessaven sobretot les coses que ell havia escrit. Les seves obres. Títols sonors i preciosos: Història de la disconformitat catalana, o El pragmatisme: manual per a una filosofia del país, o L’arribada del vitalisme a Catalunya, o La Catalunya socràtica, o Catalunya com a solució. A més, hi havia un llibret de tapes vermelles, titulat Aforismes per a un món imperfecte.
El vaig obrir i en vaig llegir algunes línies, totes convenientment enumerades com si es tractés d’un missal, deien: «Discuteix molt amb tu mateix; però mai no et deixis convèncer». O: «En aquest país respirem hidrogen, oxigen i enveja». Això em va agradar i vaig emportar-me el breviari a la meva habitació. Me’l vaig aprendre gairebé tot de memòria. Em repetia mentalment totes aquestes frases, fins que aconseguia gravar-me-les al cervell. Aquestes, potser, són algunes de les més inspirades:
Qui s’avorreix s’ignora a si mateix. Cada plec de la pell és un espectacle.
La raó la tenim entre tots. Per això sempre estem en discòrdia.
Tingueu cura de les vostres incerteses: hi recau tota la vostra llibertat.
El polític sempre menteix. Ell en diu ideologia.
Tingues cura del teu talent. Et portarà més rivals que el pitjor dels teus defectes.
Només hi ha una ocupació que valgui la pena: la de formar-se el caràcter.
Naturalmenttambé la mà esquerra és de dretes.
Primer seràs ignorat; després, criticat; després, respectat; finalment, temut.
L’home més fort és qui té més paciència.
Que els teus enemics siguin els teus millors mestres.
El fracàs és una forma de delicadesa.
Sense política, la barbàrie. Amb política, l’abjecció.
No hi ha idea més revolucionària que la que prové del sentit comú.
De tots els verins polítics, la democràcia és el que mata més lentament.
Només vivim quan ens posem a prova.
Quan descobreixes que qualsevol nimietat ha estat estudiada per mil homes, la vida comença a fer-se apassionant.
Feina titànica: donar a cada cosa la importància que mereix.
Penseu en l’home de Neandertal; algú del futur té aquesta idea de nosaltres.
Convicció i tradició: si tenim això, ¿què més ens falta?
Els melangiosos són els aristòcrates del país de la tristesa.
Només és vertaderament lliure qui sap ser feliç tot sol.
Model moral: un estoic durant el seu viatge de noces.
La política és l’habilitat per informar-se de tot el que es diu a les pròpies espatlles.
Sí, ho memoritzava com si es tractés d’un sonet. Sabia que tot allò m’havia de servir per a sortir del marasme. Aquella saviesa m’havia d’alliberar. Ja era ben hora de canviar de vida. Cada dia que passava em sentia més disposat.
El trajo que em vaig posar per anar a la festa o presentació oficial de la revista era del meu pare. Jo tenia el vestuari al meu apartament, lloc on no m’atrevia de moment a dirigir-me: només de pensar en l’escala de l’edifici, la roba segur que encara bruta de sang al terra del lavabo, el desordre omnívor i el correu acumulat, se’m regirava l’estómac. Allà, hi tenia tota la roba bona encara pendent de rentar, a més de desendreçada, tot mesclat amb coses i penyores de la Pema, les quals no volia saber si ella havia anat a buscar (tenia claus, i encara també una porció de la meva confiança). La idea d’una vetllada en societat no era el que més em seduïa —a l’última que havia assistit havia rebut un cop de puny, m’havia engatat i havia acabat a casa d’una noia que feia setmanes que no em tornava les trucades—, però ara hi havia d’anar, tothom m’hi esperava —també la trobaria a ella—, hauria de dir unes paraules com a director nominal de la publicació, hauria d’estrènyer mans i picar espatlles, riure gràcies i escoltar xafarderies governamentals. Però la veritat és que em sentia tan tèrbol que hauria preferit seguir descansant durant una altra setmana. Però en fi, que allà estava jo, fent-me el nus de la corbata que en Ton m’havia portat a l’hospital.
La qual lluïa bé sobre una camisa blanca de cotó teixit a l’estil Oxford, uns pantalons una mica antics d’Armani i una americana feta a mida per Santa Eulàlia (Passeig de Gràcia, 93). Tot del meu progenitor, però que tanmateix em quedava de meravella. Vaig decidir aparcar les meves sabates de mafiós i posar-me també un parell nou de Lottusse que ell encara no havia estrenat (m’estaven un pèl estretes però impecables).
Vestit d’aquella manera, experimentava una lleugeresa difícil de justificar. Ben afaitat, perfumat (Azzaro), pentinat i engominat, fins i tot una mica orgullós de la meva cara, em vaig apropar al mirall més gran de la casa i em vaig estudiar de cap a peus. Estava realment meravellós: ni rastre del malalt, alenava lliurement, amb la mala fe necessària, i descrivia amb el braç matxucat cercles d’una elegància de mosqueter. Fins i tot els ulls em relluïen amb un fulgor que pensava haver perdut entre tanta incompetència. El mentó m’apuntava amb més gràcia, els llavis tenien bon color, el nas em sorgia de la cara amb delicadesa. Durant l’estada a l’hospital havia guanyat una mica de pes, però, tot i que a la panxa podia enlletgir-me —inflava el pit i la introduïa—, a la cara m’hi donava un subtil mil·límetre de prudència, un floriment amb aplom.
El meu pare em va dir que ens veuríem allà, que ell partiria de la redacció de la revista. Així que vaig agafar un taxi i vaig dirigir-me a la trobada. Tothom hi estava convocat cap a les vuit del vespre. Tanmateix, un embús de trànsit a l’alçada del Passeig de Gràcia —una manifestació de mestresses de casa— em va fer arribar amb un quart d’hora de retard.
I ja m’hi esperaven:
—Andreu!
La gent es trobava reunida en un espai desproporcionat i de colors clars, ple de sofàs de pell, taules baixes, cadires de caoba negra i cambrers mudats que es movien amb l’instint que demostren els equilibristes. Els periodistes tiraven fotografies amb flaix. Hi havia algunes càmeres de vídeo. La gernació entrava en tropell. En un racó, sobre un escenari baix, hi havia una orquestra: un saxofon, un contrabaix, un piano, un vibràfon i una guitarra. Instruments que accionaven els corresponents intèrprets, homes amorfs, de faccions esllanguides, vestits amb americana obscura sobre samarretes blanques que relluïen tant com el llautó, l’acer o la fusta de bedoll de què estaven fets els artefactes que feien sonar amb insistència mesurada. I la gent sostenia còctels verinosos amb les mans, tan brillants com els llums que penjaven del sostre. Reien, se saludaven, menjaven discretament, capcinejaven orgullosos del propi paper, contents de la seva filiació, càrrec o envergadura. Gent ben mudada, cofoia en l’ocasió que se’ls donava per al retrobament. Les figures més conegudes motivaven un altre tipus d’inclinació corporal, produïen la seva pròpia entropia. Hi havia homes que anaven d’una banda a l’altra estrenyent mans amb una determinació esportiva, com si es tractés d’un desafiament professional. Pertot la complicitat refinada, un punt corrupte i emocionant, opressiva i superficial, descoratjadora i alhora freda de la vida social. De les parets en penjaven quadres d’abstreta irisació, taques blaves i grises, franges rugoses carregades d’un missatge que se m’escapava entre la multitud, rebotant: la llum era fofa i fangosa i podia marejar-me. El soroll m’entrava al cap i hi rebotia esventat.
—Quin sarau! —va dir-me en Cabana passant-me la mà per l’espatlla—. ¿Què, com et trobes? Vaig saber que estaves a l’hospital. Perdona, fill meu, però després d’allò de la meva dona em vaig prometre que mai tornaria a posar els peus en una clínica.
En Cabana no em mirava a la cara. Érem tots dos vora el guarda-robes. Els seus ulls estaven a l’aguait, consumien el seu aliment en forma de rostres, culs, cabelleres, calbes i insinuacions.
—Heu muntat una bona festa! Fa setmanes que no rebo cap article teu. Vaig a saludar la competència.
I en Cabana es va immergir entre la gent, a la recerca del director del diari amb què rivalitzava. Jo m’estava una mica apartat, encara, sense atrevir-me a confondre’m i a baixar a la palestra. Part de la concurrència em saludava de lluny, m’alçava la mà i deia el meu nom en veu alta, però jo tan sols somreia i estudiava la situació, afermat en un estupor premonitori. En un racó del local hi havia una gegantina reproducció de la portada de la nostra revista, sobre un pedestal eriçat d’exemplars que uns quants homes fullejaven distrets, òbviament molt més atrets pel que s’esdevenia entre les dames que per la lletra impresa, en aquell moment tan mancada d’interès.
Era entretingut veure com la gent participava en un diàleg mentre prestava atenció a un altre, la manera com l’energia es desplaçava de banda a banda sense aturador. Hi havia enveja, fascinació, vehemència, formes daurades, física i mística. Hi havia política pertot. Alhora semblava que existia una magnetisme central, una capitalitat subreptícia que tanmateix no podia mai acabar de concretar-se. Tots compartien una mobilitat pròpia, com si acabessin d’arribar d’un món exterior més sa i desbordant. Les dones tenien un aspecte inviolable.
—Quefe, ¿ha pensat en el nostre augment de sou? La pasta —en Mickey m’havia aparegut a la vora. Portava una estreta samarreta de Custo i una americana feta de retalls.
—Encara no he parlat amb els comptables —vaig dir—. ¿Per què no deixem això per a un altre dia i gaudim de la festa?
—D’acord, quefe. La veritat és que hi ha molt d’ambient. Dues ties ja m’han tirat els trastos. Dues iaies segur que podrides de diners. Una li deia a l’altra que tenia un cotxe a joc amb el pelatge d’un gos de raça. ¿Podia passar-me una ratlleta de coca? Una em bastaria, quefe.
—¿Li va agradar el llibre? —Aquest era en Margarit, les galtes acalorades, una camisa negra i una corbata amb micos estampats—. Celebro veure’l recuperat. Li he de dir que no feia bona cara.
—Anem a beure alguna cosa —vaig dir jo, decidit ja a enfrontar-me a aquella tan saturada realitat.
Vaig veure el meu pare, envoltat per molta gent, parlant amb una periodista de la televisió catalana. Era una dona molt atractiva, el rostre afuat, els llavis prims, els ulls felins i els cabells rossos molt fins caient-li sobre el vestit negre. Portava una mantellina. ¿Com es deia? Presentava un informatiu excitant. Al seu costat hi tenia en Pasqual Maragall. Aquest amb l’americana desfeta, assentint a tot el que escoltava, no se sabia si distret o potser tan atent que ho estava memoritzant. El bigoti blanc se li eriçava cada cop que la periodista obria la boca per parlar. El meu pare també ho aprovava i ajuntava les mans amb fermesa. Anava a acostar-m’hi quan una mà em va agafar per l’espatlla.
—Acaba d’arribar el president Montilla —era en Bartolí, que em va fer girar com si fos la seva parella de ball. Sobre el llavi superior hi portava unes boletes de caviar. El bastó clavat a l’aixella. Sostenia tremolós una copa de cava—. L’hauries d’anar a rebre, Andreu. Et correspon a tu.
I així vaig fer-ho, decidit a complir amb el protocol. Els guardaespatlles van estudiar-me mentre m’hi apropava lentament, temia que si feia moviments bruscs se’m tirarien a sobre. Ja hi era a davant. El president anava elegantíssim, com acostumava: corbata de seda tricotada, grana i amb motius blaus, i amb el vestit que, si bé no era fet a mida —això es nota sobretot a les espatlles—, li era totalment adequat. Només les sabates hi desentonaven: no eren de trajo sinó de carrer, sola de goma: error. A la solapa hi portava l’escut d’or de Catalunya. Li vaig allargar la mà i me la va estrènyer amb fermesa. La muntura de les ulleres era fina —el ulls petits i molt foscos, escrutadors—, la calba li brillava una mica sobre els cabells senatorials. Tanmateix el seu somriure lleu i sense llavis de seguida estovava totes les prevencions.
—Bona nit, president —vaig dir, la veu agitada—. Encantat de rebre’l entre nosaltres. Em dic Andreu Andrada i sóc el director de la publicació.
—¿Andrada? Fill de… ¿Andrada?
—Sí, el savi, l’escriptor.
La música sonava molt fort. Les dones reien, un got va esclafir contra el terra, vidres trencats, el murmuri general s’inflamava.
—Fa uns anys me’l va presentar el president Maragall —va dir ell—. Encara no he tingut temps de mirar-me la revista, la veritat. La política és un maldecap inacabable. Vostè ho sap. ¿Andrada? Sí. Vostè portava aquella tertúlia, ¿oi? No era precisament amable amb la meva gestió. Ni amb el meu equip de govern, pel que recordo.
—Ehem —vaig dir jo—. Intentàvem fer crítica assenyada, president.
—No es disculpi. No té per què. Entenc el vituperi. El guinyol. L’aspecte de la publicació és molt… —i aquí es va repensar la paraula alhora que mirava arreu, sempre buscant ser percebut—, suggestiu. Prometedor —parlava amb la boca petita—. Espero que tinguin molta, molta sort. ¿Què significa la imatge de la portada? —va dir assenyalant discretament la tapa gegantina, tenia les mans blanques i carnoses—. És molt atractiva.
—Això, el meu pare…
—El seu pare, sí, el seu pare és un home curiós —em va tallar—. Quan el vaig conèixer, durant un sopar amb empresaris, se’m va apropar i em va dir a l’orella: «Jo no he votat per vostè, però m’agradaria donar-li un consell». Jo me’l vaig escoltar amb atenció, em va sorprendre gratament la seva franquesa: «No tingui por», em va dir. «La por no és res de prestigiós ni de noble, però en ella hi ha una força continguda. Si vostè és capaç d’aprofitar-la podrà mantenir-se i portar el país allà on es mereix. Perdrà el control, però no es deixi portar per l’angoixa. Si ho fa, només podrà fer política de gestoria; política de papers retallats». Això em va dir: «política de papers retallats».
—Sí, és una frase que usa —vaig dir jo, divertit. Li anava a demanar pel finançament autonòmic, o per qualsevol barroeria d’actualitat (els diners que Madrid ens devia, la impugnació de l’Estatut, l’estabilitat del pacte de Govern), quan va acostar-se Carod-Rovira.
Aquest es va posar a parlar amb ell ignorant-me totalment —em coneixia, s’havia querellat contra Bellot, contertulià en el meu programa demagògic—, la qual cosa em va facilitar que pogués estudiar-lo: de perfil s’assemblava a Nietzsche, filòsof del qual només en tenia vagues notícies escolars, però de qui en recordava el bigoti tofut, les celles poderoses, l’orella escrutadora. Portava un bon vestit blau, tot i que anava amb mocassins de borles, pecat remarcable. La mirada del polític es diluïa en una vaga cautela, en el zel de qui està acostumat a rebre fort: ulls marrons, ulls sagaços i independentistes. Carod tenia les gales prominents, el seu cap estava ben format —el mostatxo li tapava la boca—, la calvície li havia desgastat la part superior del front. Sense les ulleres de disseny, hauria pogut passar per un vell boxejador (el pit curvilini, els braços gruixuts, el nas de ruralia). Havia agafat el president del colze i se l’havia emportat mig metre enllà, amb la intenció que ni jo ni ningú pogués escoltar el que havia de confessar-li.
El president Montilla li va xiuxiuejar alguna cosa i van quedar entesos. Es va girar cap a mi i, com si s’acabés de recordar de la meva existència, em va voler presentar el vicepresident, però ja Carod havia desaparegut emportat per l’agitació d’unes diputades. Es va produir un petit rebombori: havia arribat el president del Barça.
El qual reia com sempre, i feia escarafalls. Jo era a molts metres i ja podia sentir com cridava, mentre estrenyia mans, besava galtes femenines i feia bromes que m’hauria agradat escoltar: sempre amb aquella cara envanida i mig espiritual, el posat amb què se’l podia veure a la tribuna de l’estadi, mentre mirava corrinyar els seus futbolistes: semblava que, a més de seguir el partit, li estiguessin fent una mamada. Laporta portava una bufanda de llana finíssima que remetia als colors de l’equip, a més d’un abric marró d’Andre Badi que contrastava vivament amb el de l’home amb qui parlotejava. Aquest en lluïa un que, llarg fins als peus, era com de pell de zebra, l’americana de seda verda, molt estrident, i una corbata estampada amb els rellotges mantegosos de Dalí. Es tractava de l’economista Xavier Sala i Martín, a qui el meu pare havia òbviament fitxat per a la revista. Entre Laporta i Sala hi corria un acord mutu emparentat amb l’electromagnetisme.
—¿Has tastat això? És iogurt amb salmó salvatge. Tasta-ho, Andreu —era en Bellot, parlant-me amb la boca plena, a darrere hi tenia la seva nova secretària, sostenint-li un plat ple de canapès—. La festa és maca. ¿Podries fer que els músics toquessin Mack the knife?
Vaig escapar d’ell com de la pesta. Em vaig introduir en un grup de noies. Eren grasses totes tres, i feien sorolls d’alegria, tan coincidents que semblaven assajats, mentre s’escoltaven l’escriptor Màrius Serra que deia:
—¿Per què no em permeten, perfectes i perspicaces perles, que em persigni pervers davant el perllongat perfum que perfecciona els seus perfils ja pertot perillosament percebuts?
Serra tenia els cabells molt blancs, tan platejats que vaig envejar-lo. Vaig analitzar les seves patilles. Se’n va adonar i em va dir:
—¿Andrada? ¿Andreu Andrada? Androlatria! Sí, culte diví tributat a l’home… Senyor director, jo sóc qui s’encarrega dels mots encreuats de la seva revista.
Em va estrènyer la mà i em va presentar les tres gràcies rodanxones. Encara no les havia acabat de besar que una onada de braços em va portar enmig d’una altra camarilla. En aquesta, l’editor Fèlix Riera em va pressionar l’espatlla alhora que afirmava:
—Jean-François Revel deia que una cultura que dubta de si mateixa sucumbeix a la constant obsessió que no se li reti l’homenatge degut. Per això aquesta revista em sembla important, Andreu. Enhorabona.
Riera portava una gavardina de color crema, oberta, li podia veure el folre anglès; les sabates marrons eren tan boniques que segur que eren fetes a mida. A tot això li responia Xavier Bru de Sala —també un dels col·laboradors—, la barba lleu, el gest sardònic, al coll un fulard de caixmir, estrenyent-me la mà amb alegria:
—Tot això està molt bé. Nació és innovació. Nació és lloc on es neix, ¿oi? Innovació és posar en acte nous naixements. Enhorabona. ¿Coneixes Baltasar Porcel?
Sense que tingués temps de dir res em vaig trobar palplantat davant de l’escriptor. Americana de pana fina color de xocolata, un sol d’or a la solapa, el barbó hirsut i la mirada torbadora. Envejable el seu tall de cabell. Al seu costat somreia una jove bellíssima:
—Encantat —va dir-me alhora que em mirava de fit a fit, s’havia adonat de la meva agitació—. Bona revista. Té un article arriscat, el que signa el seu pare, em sembla. Està bé —va riure—. En la vida del país qualsevol acció hauria de constituir una imposició exigent. L’obra, això sí que importa. La resta són flatulències i matraques polítiques.
—Sí —vaig balbucejar.
—Catalunya —va dir ell—, bufada i vulgar, actua massa vegades amb provincianisme i ensopiment de vídua que surt de matines. Confon una nació amb un ramat d’ovelles lligades amb merines que es passegen pel món papallonejant.
—Sí —vaig temptejar descordat.
—Miri: en aquestes parets hi penja una pintura notòria. Sense ser res de l’altre món, simples obres d’un correcte mimetisme, sensorialment planes i dessaborides en excés, tenen més permanència i veritat que tota la desgràcia política, reiterativa i diminuta, que hipnotitza el nostre dia a dia. ¿No ho troba?
—Hi estic d’acord —vaig mastegar: aquells quadres m’agradaven.
—Vingui, que li presentaré un escriptor jove amb qui voldrà col·laborar.
I davant meu va aparèixer un tipus amb una corbata d’estampat de gust dubtós, cabells mal tallats i ulleres de pasta. Com a mínim no anava disfressat, costum habitual entre els joves literats del país: abunden els capells, cabelleres, arracades, cadenes penjant del coll o fins i tot tatuatges vomitius i visibles. Aquell tipus tenia un rostre simpàtic, i em parlava amb determinació i amb un accent estrany, un català potser de Mallorca o de Tarragona, mai he sabut distingir-ho: tinc poca oïda dialectal. Estic segur que em deia alguna cosa interessant —he oblidat el seu nom— quan el vaig deixar d’escoltar, captivat pel que acabava de veure.
A pocs metres hi havia la Pema. Sí, era ella. Vaig quedar-me garratibat; indiscutiblement atractiva amb un vestit escotadíssim —les cireres—, sabates bones de taló alt, un collar de perles fines, un bossa de xarol en una mà. Aquella bossa la recordava a casa meva, això significava que s’havia emportat els seus accessoris del meu apartament. Parlava amb un home de baixa estatura. Ella m’oferia el perfil: el nasset rodó i salaç, les galtes —les galtes!— maquillades amb delicadesa, ben marcada la comissura dels llavis.
L’homenet amb qui parlava li feia moltes preguntes. Vaig trigar uns minuts a adonar-me que es tractava de Jordi Pujol. Quan garlava ella, a vegades l’activista es posava una mà rere l’orella, per captar millor les seves respostes. Portava una americana blava que li tibava sobre la panxa ja una mica prominent, els cabells escabellats i escassos, ben blancs sobre les orelles. Un tic li feia tancar els ulls —gairebé invisibles entre les taques moradenques de les parpelles inferiors—, i sacsejava tot el cap, li tremolaven lleugerament les galtes i la papada, ajuntava les mans tan sols amb la punta dels dits —senyal d’extrema atenció—, uns dits curts i voluminosos, entre els quals hi brillava un anell d’or marital, cenyit, que li estrenyia la carn una mica clapejada de melanina. De tant en tant, Pujol alçava una mà per moderar el que ella li deia, i inclinava la testa per a fer-se perdonar una altra indiscreció. Ella reia i parlava i gesticulava amb un encant irrefutable. Així van passar uns minuts tan pesats que em regiraren el cor.
Minuts durant els quals jo seguia estrenyent mans, saludant dones amables, embutxacant-me targetes i sentint sense escoltar senyors molt importants que em desitjaven èxits i deixaven anar inflades felicitacions. Però seguia espiant la Pema i l’estadista alhora que m’envaïa una desesperació grotesca. Per fi, Pujol va acomiadar-se, molt afectuós, emportat per uns quants aduladors.
Jo anava a dirigir-me a ella quan va llançar-se en braços d’un jove. ¿Qui era? Vaig veure que tenia el pèl roig, el pentinat modern, serrell sobre l’ull, el rostre de trets aguts, un somriure tan ample que el transmutava. No era possible. La Pema el va besar a la boca, li va passar una mà per sota l’aixella i li va envoltar el coll, li acariciava la nuca i la mandíbula mentre el besava i li parlava en veu baixa.
Era ell, en Lluís, el vidu! Un dels pixatinters que treballaven per a mi. Ara no se’l veia gens trist, no, ben content amb una mà sobre la cintura de la Pema, dos dits ja a sobre de la corba del cul. Portava unes sabates de punta ostentosa, pantalons de Marithé, una jaqueta de cuir. No! Aquell noi, de ni tan sols trenta anys, era el motiu pel qual la Pema no em trucava: estava amb aquell esquelet, poca pena sense gràcia, indefens homenet mal vestit de front bombat i orelles grosses. Pollastre! ¿Era concebible? ¿Quin atractiu podia tenir?
Seguien besant-se, ara ballant subtilment amb les boques molt pròximes. ¿Per què aquella dona em continuava atraient? Havia vist aquella gravació però seguia desitjant-la, la volia amb mi, sentir-la i tocar-la, fer-la riure i fer-li l’amor. Sens dubte aquell tipus se l’empassava amb el mateix entusiasme amb què jo ho havia fet abans. ¿Com devien cardar? ¿En quines posicions? El cap se’m va omplir d’imatges aberrants, estremidores, tristíssimes. Vaig córrer cap al lavabo, trepitjant alguns peus i aixecant queixes; desmuntava xerrameques, em tapava la cara: vaig topar-me amb en Ton.
—¿On vas? Bona corbata —em va dir, barrant-me el pas.
—Deixa’m passar —m’envaïen les arcades—. No em trobo bé.
—¿Una ratlleta? —em va dir, amb aquell somriure incitador.
Vam amagar-nos al lavabo. Allà, agotnats els dos sobre la tapa d’un vàter, vam muntar dues ratlles blanquíssimes. Vam fer-les desaparèixer d’una rampellada. Vam quedar-nos com desmuntats —la gola em bategava, el cervell esponjós—: era com si ens haguessin robat els ossos de les cames. Va dir en Ton:
—¿Com has passat aquests dies a l’hospital? Et vaig venir a veure però estaves adormit.
—Som el fracàs del somni del mico, Ton: ell volia volar —vaig dir jo citant un dels aforismes del meu pare.
En Ton es va treure un cigarret i va encreuar les cames. Vaig sentir com em començava a explicar l’argument de la pel·lícula que durant aquells dies li girava pel cap. Jo, per tota resposta, vaig aixecar la tapa de l’excusat i vaig vomitar amb total convicció. En Ton em va deixar sol, mentre perbocava vaig sentir com reia i em deixava a l’abast de la mà un rotllo de paper de mans. Vaig deixar passar mitja hora, assegut a terra, arrugant-me l’americana i embrutant-me les sabates amb el desinfectant que impregnava les rajoles. Finalment, vaig decidir sortir del lavabo. Dins el cap hi sentia una bombolla plena d’algun gas inflamable: el front a punt d’esclatar-me, la boca baldera.
Davant meu vaig trobar-m’hi el poeta Alzamora. Els sentits no m’obeïen, així que el veia deformat: els ulls molt grossos, el cap pelat i lluent com una píndola tranquil·litzant, les mans enormes, que movia davant de la cara, els peus sorollosos i enfundats en unes botes de pell verdosa.
—Jo sóc la mula morta —vaig sentir que em deia, molt seriós—. Jo sóc el pelicà i sóc també el llop, el ratpenat, l’obscena boira, el múrid. Us oferesc la meva sang: participau-ne.
Sense saber com, em vaig escapar. Vaig estavellar-me contra un taulell i vaig demanar aigua. Mentre m’estava recolzat amb el got a la mà, vaig seguir saludant gent, gairebé sense adonar-me de res: senyores entumides, senyors adúlters i gentils, literats llagoters i periodistes inqualificables. La música seguia retrunyint. Tenia moltes ganes de marxar a casa.
Però de sobte l’orquestra va emmudir. El murmureig va apaivagar-se. Sobre l’escenari vaig veure que hi pujava la Pema. La llum la feia semblar més bella del que podia suportar. Se la veia acostumada als escenaris. S’hi movia solta, amb una determinació molt graciosa i sensual. Vaig tornar a sentir el meu estómac a punt del col·lapse.
—Bona nit —va dir, i va dubtar un moment del micròfon; va posar un paper sobre la tribuna i va prosseguir després de somriure amb coqueteria—. Us dono la benvinguda a aquesta vetllada en nom de la revista L’Atlàntida. Espero que us ho estigueu passant bé. És un honor comptar en el moment de naixement d’aquesta publicació amb l’aprovació i el suport de personalitats tan distingides com les que aquesta nit s’han reunit aquí entre nosaltres. Com ja heu pogut veure, la nostra publicació aposta pel coneixement, pel periodisme de primera qualitat; per això hem intentat allistar a les nostres pàgines les personalitats més rellevants i les més lúcides. Apostem per l’assaig, pel reportatge, per l’anàlisi de fons. Per la història i per l’atenció al millor que s’està esdevenint: més enllà de les mirades atònites, del decadentisme i la simulació. Pretenem posar-nos a l’altura de les millors publicacions en aquesta línia. Vigilants a la diversitat, als tarannàs col·lectius, a les més múltiples circumstàncies. A l’home i a la seva llibertat. Volem crear opinió, moure l’entramat intel·lectual del nostre país. Aspirem a ser un instrument de coneixement d’alta precisió: una cita indefugible per a saber encarar-nos al món en què vivim, a les seves severes disjuntives. Encetem aquest projecte amb tota la il·lusió, i esperem, amb els anys, consolidar-nos com una mena de llibre d’estil de l’esperit de Catalunya.
Va callar i tothom va aplaudir. Va ser una aclamació esclatant i unànime: tothom picava de mans i somreia, com si hagués assistit a un encantament. Les dones es parlaven a l’orella, se’ns dubte comentant la simpatia i bellesa de la Pema. Ella assentia amb el caparró.
—Quina tia, quefe —tenia en Mickey recolzat a la barra amb una cervesa.
—L’editor de la revista pujarà ara i us adreçarà unes paraules —va dir ella, i el meu pare va aparèixer d’entre la gentada, del costat del conseller Tresserras, que va ser el primer a picar de mans, ben cofoi. Se’l veia molt elegant, el meu vell, i bonhomiós, i desfermat. La roba que portava li esqueia com un guant, els cabells li brillaven. Semblava molt més jove.
—Senyor Andrada —va dir ella, enretirant-se.
—Bona nit a tothom —va dir ell, la veu seguríssima—. Benvolguts amics i amigues, bona nit. Estic molt content aquesta vetllada. I ho estic perquè presento la consecució d’un projecte d’envergadura, i del qual crec que tots plegats ens en podem sentir ben satisfets. L’Atlàntida: una revista per a la Catalunya de l’excel·lència. Hem treballat força per a tirar endavant aquesta publicació, i esperem que tingui llarga vida, i que pugui ajudar-nos a repensar la nostra manera de ser i de percebre el nostre paper en el món en què vivim. Un món ple de reptes. En aquesta revista parlem de virtut. De rigor, d’esforç, de continuïtat amb una tradició que arrenca a Grècia i que continua amb tots els portadors del «pensament ondulant», d’un escepticisme liberal i pràctic. Per això som preeminentment lliurepensadors, enemics dels dogmatisme, capaços d’allotjar dins la nostra visió les realitats més multiformes i complexes. Molt més enllà del que retallen els discursos, tant els de l’esquerra com els de la dreta. Trobareu pàgines d’alta volada en aquesta revista, el primer número de la qual avui presentem. Mireu la portada! —i va alçar el dit assenyalant-ne la reproducció gegantina—. ¿Què hi veieu? Sí, és el nostre país, aquest bocí de món on vivim i penem, on morirem algun dia, on reposarem vora els nostres éssers estimats, aquest mateix país on hem engendrat les noves generacions. Catalunya!
Va alçar-se un mormol d’aprovació.
—Aquest país és el nostre, amics, immers en un món turbulent, part pròspera d’aquest planeta tan abocat a la insensatesa. Podem millorar el món si fem sentir la nostra veu. La nostra és una tasca il·luminadora. Per això hem de fer alguna cosa, amics meus, remuntem ara el deliri, la mentida, tot apropiant-nos de nou de la nostra realitat. Mireu la portada de la revista.
Els caps es van tombar, magnetitzats per la seva oratòria.
—Hi veieu que del nostre país en sorgeix una llum —va dir—, una porta oberta des del terra, un pòrtic a les seves entranyes i des del qual n’emergeix aquella llum visionària, aquest fulgor de lideratge que hem d’assumir. Es tracta de la nostra missió. No podem defugir-la. No podem dir que no!
I va callar: es va fer un silenci insuportable. Va afegir:
—Tots els que hàgiu llegit el meu article ho sabreu: tinc proves fefaents que, en aquesta mateixa ciutat, a Barcelona, en el punt concret que anuncio, s’hi obre l’entrada cap al centre de la Terra! Sí, és entre nosaltres l’accés que mena a les entranyes del món!
Tothom continuava quiet, molts semblava que ni tan sols alenaven. Sobre la multitud s’hi havia format un núvol d’estupor. La perplexitat es podia llegir a la cara de tots els polítics: Carod mirava arreu, com si busqués algú a qui confiar-se; el president Montilla va dir alguna cosa a l’orella al seu guardaespatlles i tot seguit va desaparèixer sense acomiadar-se de ningú; Pujol s’ho mirava estràbic i confús, tan perplex que semblava en trànsit; Maragall feia esforços per contenir-se la rialla vora l’alcalde de la ciutat, que havia arribat a última hora; Artur Mas, a qui veia per primer cop, llegia un paper que li acabava de passar un dels seus col·laboradors, també a l’expectativa; consellers i diputats s’estudiaven mútuament, admirats, desconcertats, mirant de banda a banda desguitarrats i buscant una reacció en la cara dels periodistes, dels músics, dels literats o de qui fos que pogués donar una resposta a aquella alteració.
Davant aquesta circumstància, el meu pare va dir:
—Dono la paraula al director de la revista, al meu fill Andreu Andrada —i va baixar de l’escenari amb dos passos de ballarí.
Rere meu, en Mickey va aplaudir amb molta força; de seguida, una multitud de mans va seguir-lo, picant eixordadores, trobant així una sortida a la desorientació general. Em sentia morir. Les cames no em responien, hi havia tant d’atordiment dins el meu cap que el sentia ple d’un líquid viscós, potser d’una mel adulterada.
—Vinga, quefe, l’acompanyo a la glòria —va dir en Mickey, arrossegant-me fins al cadafal. La multitud seguia aplaudint-me. Era a dos passos del faristol. Aquella distància em semblava infinita. La vaig recórrer sense saber com, guiat per la brillantor de les meves pròpies sabates.
—Bona nit —vaig dir al micròfon, sentia la veu a través dels amplificadors—. Ehem —es va fer un silenci ple d’expectativa, em tremolava la gargamella, les genives dessecades. En aquell moment sentia ben morta la meva eloqüència de locutor—. Jo, jo, sí, jo estic també molt content, molt, de tenir-vos a tots entre tots, vull dir a tots aquí aquesta nit tan entranyable. Tots aquí. Nit entranyable, tots, nit de festa i de presentació d’aquesta revista, sí, revista que és apreciable, opino. Perquè en aquest país tot el que fa referència a algú que hi està lligat és important. Celebro dirigir una publicació tan important, doncs. Ehem. Compto amb un bon equip de redacció, i amb uns col·laboradors brillants i competents. Homes i dones destacables, tots, enèrgics, professionals d’honorabilitat contrastada. El meu pare va tenir la idea de tirar endavant aquesta idea…, idea remarcable. Idea que li pertany i a la qual jo només hi he posat humilitat i poca cosa més. He estat malalt. Ingressat a la clínica. Pneumònia, un inici. I a l’esquena una ferida… Pus i dolor. Deixem el tema. Accentuo l’empenta i el fervor del meu pare. Fer una revista no és gens senzill. Sense il·lusió i idees els homes no som gaire cosa. Ehem, sí. Jo voldria agrair-vos la vostra assistència. Ehem, celebro que hàgiu vingut. Sobre el centre de la Terra, no sé, reflexionem-hi. Ehem. Estic content. Hum… Convicció i tradició: si tenim això, ¿què més ens falta? Ara, seguiu gaudint de la festa. I els músics, a la feina!
Els aplaudiments van ser escassos i descompassats. Vaig baixar de la tribuna mirant-me la Pema, que em fitava divertida tot sostenint una copa de vi rosat. Vaig adreçar-m’hi creuant la gentada alhora que sentia murmuris que m’empaitaven: veia homes i dones que agafaven la revista i llegien l’article del meu pare: reien i intercanviaven pulles llefiscoses.
—Veig que estàs amb un altre, Pema —vaig dir-li, borrós i commogut—. ¿Per què? ¿Creus que això és manera d’acabar? M’he passat a l’hospital les tres últimes setmanes, Pema. No m’has tornat les trucades, els mails. Crec que tinc dret a una explicació.
—Estic enamorada, Andreu. ¿Què més vols que t’expliqui? Sóc feliç. Tinc al meu costat un home que m’estima, em respecta, m’escolta i em recolza. ¿Què més puc desitjar?
—Jo… —vaig mastegar.
—Tu ets un tipus alegre, inestable, poc de fiar. Vam tenir els nostres moments divertits. Et respecto i voldria poder veure’t de tant en tant. Som adults. M’agrada la teva americana. Voldria que això no influís en la nostra feina.
—Pema…
—¿Ploraràs? Aquesta és la teva nit gran, Andreu! Ets el rei de la festa, tota aquesta gent et vol saludar, ningú vol veure una escena de melodrama. Vine que et presentaré un senyor molt entretingut.
—No vull que em presentis cap senyor, Pema. Vull…
—Calma’t, doncs, i gaudeix —i va fer un glop de vi. No podia treure la vista de les cireres de l’escot. Dins el cervell m’hi suraven imbecil·litats dolces. Ella va desaparèixer entre les meves vacil·lacions.
Necessitava el meu pare. Vaig començar a girar sense trobar-lo. De tant en tant em paraven persones que s’acomiadaven. Estrenyia mans, besava galtes amb olor de naftalina, em deixava dur hipnotitzat per l’amabilitat i els artificis. La música havia deixat de sonar. Mitjanit ja era passada. Sentia gent que em deia:
—Molt graciós això del teu pare, Andreu. El centre de la Terra! Una broma meravellosa. Sempre ha estat un home sorprenent. Bona nit. Comprarem la revista.
I així anaven desfilant, es perdien cap al carrer, confosos en la nit vanitosa. La sala es buidava, alguns homes una mica beguts seguien acuitant els taulells, els polítics de primera línia havien desaparegut, les dames més sornegueres deixaven anar les seves últimes rialles. El temps podia mesurar-se en les arrugues a les camises dels cambrers. Finalment vaig trobar al meu pare, recolzat a una columna, parlant amb un periodista. Aquest li demanava, rascant-se rere les orelles:
—¿Parla seriosament, senyor Andrada? ¿No es tracta d’una facècia, doncs?
—Absolutament no. Tinc proves, sé on es troba l’accés, hi ha una gran làpida blanca. Tot està convenientment explicat en el meu article. Miri-s’ho i en parlarem.
—Pare…
—Fill meu —va dir—, ¿com estàs? No t’he vist gaire solt a l’escenari. M’hauria agradat veure’t més desinhibit. M’imagino que encara estàs recuperant-te, ¿oi? Ai, ¿recordes la Georgina?
I de rere meu en va aparèixer aquella actriu, la mateixa que jo i la Pema li havíem presentat quan intentàvem emparellar-lo. Certament esplendorosa: un vestit blanc que li accentuava els relleus: el bust inversemblant, la rodonesa pertot, els ulls burletes. Va fer-me dos petons: el perfum que desprenia era tronador.
—Jo i la Georgina marxem a menjar alguna cosa, fill meu —va dir ell picant-me un ull picardiós—. Entre tanta activitat diplomàtica no he sopat res. I tinc gana. Em sento estupendament. Bona nit, criatura.
I abraçat a la dama va enfilar cap a la porta. Me’l vaig estar mirant fins que el vaig perdre dins un taxi carrer amunt.
—Aviat serem tots una família —va dir algú rere meu.
Era en Nèstor. Portava uns texans gastats i una americana aparatosa: els punys i el coll rivetejats en tela vermella, cinc botons creuats i daurats, brodats cabalístics sobre les butxaques. Va dir:
—Aviat arribarà l’hora d’aquest poble tan còmic. I s’haurà acabat ja la farsa de l’esnobisme ultramodern. ¿Fem un còctel?
Em va estirar fins a la barra.
—Escolti —li va dir en Nèstor a la cambrera—: Rom de coco, licor de gerdó i curaçao blau. Un bon raig del rom i un dau de gel. Després vagi tirant-hi, al mateix temps i pels dos costats, el licor i una culleradeta del curaçao, ¿d’acord? En serveixi dos, senyoreta, i procuri que facin remolins.
La cambrera se l’escoltava sense entendre res.
—Conec aquella noia —li vaig dir al Nèstor—. Es diu Carolina, Carolina de Xile. I no parla català.
Era ella: uns ulls negres allargats en un rostre infreqüent, morè, emmarcat per una cabellera esplendorosa i solta.
—¿Vostè no parla català, senyoreta? —li va dir ell.
Ella va capcinejar negativament, ofesa, i va dirigir-se a la cuina. Amb tota certesa, ja devia haver acabat la jornada laboral. En Nèstor va saltar el taulell i va preparar ell mateix les begudes.
—¿Com es diu aquesta combinació? —vaig demanar assaborint-la.
—Es diu «suc del centre de la Terra», Andreu.
—La veritat és que té bon gust. ¿Com es deia el pare d’Èdip, Nèstor?
—Laios —va dir ell.
—Aquesta nit, una dona m’ha deixat.
La sala ja era deserta. Vam acabar-nos el combinat i vam encaminar-nos al carrer fregant-nos les espatlles. L’amistat. Amb l’amic compartim la filiació amb un déu desconegut. Va dir ell:
—M’agradaria envellir en aquesta ciutat, Andreu; amb una bona dona al costat, amb néts sorollosos i bicicletes. Envellir al sol, mirant les dones. Dones que riuen. Dones que se t’abracen inquietes mentre esperen el resultat de la biòpsia. Ara he d’anar a treballar —va dir abans d’acomiadar-se.
La nit tenia un poder espaiós. Vaig caminar fins al Passeig de Gràcia. Allà, no hi havia ningú: uns quants turistes refredats, taxis rabents, cotxes circulant amb pesadesa. Per terra hi corrien papers tacats. La llum tenia color d’orina. En aquell moment em sentia una pobra criatura inhàbil, un infant imprudent i aviciat, ben esclafat sota el pes insospitat de la vida. Caminava arrossegant els peus. La beguda havia acabat d’ofuscar-me. Em vaig aturar enmig de la Plaça Catalunya.
—El centre de la Terra —vaig mussitar, estrenyent-me el front.
Als bancs hi havia captaires adormits, senegalesos problemàtics que sotjaven arreu des de les cantonades, parelles apressades que buscaven recer. Els arbres ni tan sols tenien ganes d’agitar-se. Al cel, la lluna era un tros de formatge florit, penjat entre núvols d’una pólvora grisosa.
Des d’allà enmig, des del cor de l’estrella de vuit puntes del paviment, vaig deixar anar un crit tan enorme que s’hauria dit que em degollaven.