V. La llum del cogombre o el planeta català

El despatx d’en Carles Cabana no havia canviat gens des que jo havia deixat el diari. Continuava sent l’estança més grossa de la planta on treballava tota la redacció, asseguda gremialment en llargues taules d’oficina de colors grisosos. Hi havia la fauna habitual; individus vestits d’esport, endurits per les sessions de gimnàs i amb el cap rapat al zero; dones de mitjana edat, amb cara de follar i menjar molt malament, totes amb esclops d’un plàstic lleugeríssim; becaris que només espiaven el rellotge mentre feien fotocòpies, algun repartidor, i algunes belleses que semblaven caigudes d’un conte de fades. La gent entrava i sortia i s’asseia davant la pantalla plana dels ordinadors, i em vaig fixar que cadascú tenia el seu propi espai marcat amb diverses petiteses: imants de colors, fotografies emmarcades, pots de bolígrafs i paperets amb recordatoris, enganxats als monitors.

—Celebro veure’t per aquí —va dir Cabana dempeus, mirant la seva plantilla per les escletxes de la persiana de metall, que mantenia oberta amb els dits bruts de nicotina—. Aquests dies anem de bòlit amb això de la campanya electoral.

Sobre la taula hi havia fotografies dels seus fills i de la seva dona, girant en un marc electrònic, que les feia canviar cada pocs segons com en un diorama: allí hi havia el Jordi, l’advocat d’èxit, i la Maria, de la qual recordava les excel·lències eròtiques, i a qui feia dècades que no veia més que en alguna trobada social. Pel que sabia, la dona d’en Cabana seguia empitjorant, es comentava que no li quedaven gaires setmanes de vida. Això, a ell, incomprensiblement si se’l coneixia una mica, l’havia afligit fins al punt d’aprofundir-li les arrugues i de moderar-li les disgregacions sexuals.

—La meva dona està feta un desastre —em va dir, quan es va adonar que em mirava les fotos—. Només tinc ganes que acabi tot això.

—Em sap greu, Carles, és una dona…

—Sí, que acabi tot això, tanmateix sempre guanyen els de sempre i el país mai no acaba d’alçar el cap. Aquest país nostre no ha contribuït a cap catàstrofe històrica: per això desapareixerà sense deixar ni rastre —això ho va dir tirant-se sobre el sofà que tenia sota la finestra, i des d’on seguia les notícies dels canals internacionals de televisió—. Catalunya perdrà la vida per delicadesa.

El que volia que acabés de seguida era el moviment electoral previ a les eleccions generals, pel que vaig veure. Els noticiaris i les pàgines dels diaris anaven plens de cròniques de mítings i de les vanes promeses de sempre: les anàlisis eren tan lúcides com inconsistents. Cabana tenia raó: res tenia pinta de canviar, guanyés qui guanyés a Madrid.

—Això de la política —va dir abstret— consisteix en el joc fútil de fer volar coloms, tot i que a aquests coloms els anomenem «els drets de la majoria». Tot és fortuït i estèril, però: un simple gest inflat que tanmateix intenta crear quelcom amb les seves cerimònies. Qui realment mana no és qui s’apropia del poder, sinó l’estructura, l’articulació inextricable d’autoritats, jurisdiccions i entramats econòmics que ho sosté tot amb tanta evidència que se’ns arriba a fer indestriable. El poder creix i s’enforteix amb cada persona que el sosté; l’home, però, passa, i gairebé sempre en surt embrutit i desgastat, només l’estructura s’ha fortificat amb la seva carn i vigor. El poderós és només un dels centres a través dels quals actua la conformació dels diferents dominis. Però el poder és buit, és una sala sense comandaments… I això sense tenir en compte que el que desgasta no és el poder, sinó el fet de no tenir-lo. Per això el poderós no es conforma i s’agita per buscar a qui fotre la clatellada: és el seu ofici, té ambició, vol fama, poder, glòria, diners, i necessita que parlem d’ell als diaris més que l’aire que respira…

Va sospirar, li agradava escoltar-se. Va seguir amb aire concentrat:

—Aquest mastegot, tanmateix, un cop organitzat, reglamentat, pactat amb els que en podran treure algun tipus de rendiment, s’anomena la llei. Aquesta no té cap finalitat en ella mateixa més que donar un poder a algú per sobre d’algú altre, que obeeix content o resignat imaginant que en treu un profit vertader o imaginari, i és aquí on som nosaltres, rebent les manotades, agitant-nos, fent veure que podríem fer alguna cosa si deixéssim de dubtar.

Feia uns quants minuts que parlava i encara no havia pronunciat de nou la paraula clau. M’hi vaig anticipar; vaig mussitar:

—Catalunya…

—Sí, Catalunya —va dir traient-me la paraula de la boca—: vol més poder però amb el que té no acaba de rutllar. Vol condicionar Espanya sense voler admetre que es condiciona a ella mateixa en el seu desplegament. ¿Per què tenim massa poca força o per la nostra inoperància com a país? Som forts però no tenim les armes. Hi ha múscul però no metall. ¿O potser és per l’esterilitat que comporta tenir tan poc poder des de fa tres segles? Ens diuen que en volem més, però no és realment així, sinó que el que en veritat volem és assegurar el que tenim abans d’aventurar-nos en riscs sobiranistes que qui sap a on ens portarien… ¿Com acabarà tot això? No veig una Catalunya sense Espanya. Catalunya es defineix contra Espanya, o a través seu, o en oposició interessada i estratègica. Però sense Espanya seríem com un gos pigall que ha perdut el cec a qui guiar, encara que el cec ens pagui a garrotades. Mira’ls! ¿Qui no s’apiadaria d’ells?

Per una de les televisions sense veu sortia la imatge del President del Govern espanyol, ara candidat a la reelecció, acompanyat de la seva portaveu; tots dos baixaven d’un avió en un aeroport de no sé quina capital de província. A ell se’l veia cofoi però inerme, amb un punt d’ingenuïtat impressionant: l’americana que portava li anava baldera. ¿Era aquell home qui ens governava? Era còmic si se’l mirava bé; era dramàtic si se’n tenia una idea fonamentada.

—¿Per què m’has vingut a veure? —va dir sense apartar els ulls de la pantalla—. Sospito que em vols demanar alguna cosa.

—Vull que el teu diari anunciï que a Catalunya s’hi amaga l’entrada al centre de la Terra —vaig dir sense respirar.

Cabana va seguir mirant la pantalla, va agafar un dels comandaments a distància i va canviar alguns canals. De sobte va semblar que el que li acabava de dir li havia arribat a les orelles.

—¿Com? —va dir girant el cap i fitorant-me amb la mirada aquosa.

Em vaig posar dempeus i vaig començar a girar pel despatx: sabia que rere uns volum d’història —de Catalunya— sempre hi tenia oculta una ampolla de whisky.

—El meu pare diu que a Catalunya s’hi amaga l’entrada cap al centre de la Terra. Té tota una teoria explicativa. Diu que hi hem de baixar i que hem de fer-ho públic per veure qui s’hi apunta.

—¿M’estàs prenent el pèl? —va dir Cabana posant-se les mans al clatell i agombolant-se còmodament al sofà—. No deixa de ser una història divertida. No sabia que el teu pare tingués tant sentit de l’humor.

—Ho diu seriosament, Carles. Jo també em pensava que es tractava del desvari d’un ancià, però crec que rere tot plegat potser hi hagi alguna cosa. Ho hem d’intentar, ¿no ho trobes?

Vaig trobar l’ampolla de whisky i un paquet amb vasos de paper. Me’n vaig servir dos dits mentre me’l mirava. Ell es passava les puntes dels dits per les galtes, abstret, mentre assimilava el que li acabava de dir.

—¿No m’estàs prenent el pèl, oi? ¿Quant fa que no prens drogues? —es va desfer el botó del coll de la camisa—. M’ha arribat a les orelles que n’havies abusat. M’han explicat la que vas muntar fa uns mesos en una cocteleria de l’Eixample. Andreu…

¿Qui se’n recordava d’allò? Jo només en tenia imatges confuses, girant-me crispades en la ment: veia cops de puny, dones rient i dos tipus ben vestits que em volien linxar amb el nus de la corbata. Havia begut massa i m’havia posat fins al cul de la coca que en Ton m’havia regalat pel meu aniversari, i que per desgràcia em va caure al vàter (uns trenta grams) després d’una ratlla descomunal, inesborrable.

—Oblida’t d’això —vaig dir—. Va ser fa temps, una eternitat: més de dos mesos. Ara sóc un altre, Carles… M’estic regenerant, visc una mena de renaixement. Ajuda’m en això. M’ho deus.

M’ho devia: l’havia acompanyat als metges.

—¿Que t’ho dec? —em va dir, mirant-me estranyat. Li vaig fer un gest apuntant-me al cor i ell va tòrcer la boca—. D’acord, d’acord. ¿Com puc ajudar-te?

—Has de publicar que a Barcelona hem trobat l’entrada al centre de la Terra.

—¿Com vols que publiqui aquesta martingala, Andreu? —va dir posant-se dempeus i acostant-se a la seva taula, on també va començar a servir-se un whisky—. M’hi jugo el prestigi —va beure un glop llarg i va fer un rot entre les dents, em va mirar de fit a fit—. ¿Anem a dalt?

Vam pujar al terrat del diari, on Cabana solia fotografiar-se amb els paquets bomba que arribaven al seu nom. Últimament semblava que les coses estaven més tranquil·les, però, tot i així, a l’entrada de l’edifici hi havien hagut d’instal·lar un detector de metalls, que escanejava la correspondència que arribava cada dia a la redacció del diari.

Cabana va treure d’un racó dues gandules desplegables i les va obrir sobre una mena d’elevació, des d’on, allargats, podíem veure moltes terrasses i àtics de l’Eixample. El cel era immaculat, d’una blavor metàl·lica, irreal i tan sols trencada pel vol espasmòdic de les orenetes. El sol era un gandul que, amb desgana, ho il·luminava tot: l’extensió cúbica de plans distorsionats, escalonats, ondulants, entre els quals veia apuntar els edificis més alts, talment torres de vigilància que ens recordessin qui exercia el poder. I a sota, la ciutat plana, atapeïda d’intencions entrecreuades, girant com una dinamo, eriçada d’antenes, de dipòsits d’aigua i de gàbies de coloms, de fils d’estendre roba, de campanars i xemeneies condemnades. Un avió llunyà anava baixant cap a l’aeroport del Prat: en Carles, distret, oblidant-se de mi, va apuntar-lo amb la punta del dit, com si es tractés d’una pistola, i va fer un espetec.

—Pujo aquí a reflexionar —va dir adonant-se de sobte que m’havia assegut a la seva vora—. Tenir tot això a la vista m’ajuda a pensar… És molt vast el que s’hi veu. Barcelona és una vall plena de sofriments reals, d’alegries sovint falses, i tan terriblement bulliciosa que cal un no sé què d’exorbitant per produir una sensació un xic duradora.

Va callar, sospesant l’efecte del que acabava de dir; va continuar:

—¿No ho trobes? Hi ha infinitat de coses, i endevino tothom dins la seva closca domèstica, amb el seu treball, la seva família, i les seves penes d’amor i de diners. Ser conscients de tot això et fa relativitzar les altres coses. Penso molt en Catalunya i…

—Carles, escolta’m.

—Escolta’m tu, Andreu —va dir ell girant-se cap a mi—. Fa cosa d’un any es va presentar aquí un tipus alt i gris, calb i amb unes enormes ulleres de pasta. Anava amb un trajo marró, horrorós, semblava robat a un ajusticiat de la postguerra, i tenia les mans més peludes que mai hagués vist fins aleshores. I mira que dedico temps a estrènyer mans a desconeguts… L’home va insistir tot un matí, i al final, després de fer-lo esperar durant un parell d’hores, el vaig rebre al meu despatx. Parlava bé, no semblava cap ximple. Em va donar una targeta on constava que era llicenciat en ciències físiques. Treballava en una fàbrica de cotxes de Martorell, en alguna cosa tècnica que no recordo. Es va sincerar des del primer moment. Em va dir que era independentista però que no anava a votar per protestar contra el sistema de les llistes tancades. Em va dir quins diaris llegia i quines emissores de ràdio escoltava. Se sabia de memòria alguns poemes de Maragall. Va dir que parlava anglès i esperanto, i una mica d’alemany. Va dir que tenia el títol de mestre català en el joc dels escacs. El vaig deixar parlar fins que em va cansar la seva veu ronca.

»—Per què m’ha vingut a veure? —li vaig demanar per fi.

»—Sé algunes coses que li poden interessar, senyor Cabana —em va dir—. Tinc contactes que poden solucionar d’una vegada per totes els problemes de Catalunya.

»—¿De què es tracta? —vaig inquirir, estranyat.

»—Tinc contactes amb ells… —va dir, i dient ells apuntava al sostre. Jo no sabia què imaginar—. Em parlen, els sento, em parlen i els sento, senyor Cabana. M’han elegit a mi com el seu portaveu a la Terra…

»—¿Ells?

»—Són d’una altra galàxia! Però també parlen català, senyor Cabana. Un català amb accent de Girona, amb algunes inflexions de mallorquí, però totalment comprensible per a l’orella experimentada. I m’han garantit la independència, senyor Cabana, per fi no només un país per a nosaltres sols, sinó tot un planeta! Imagini’s: un planeta català!

»—¿Desvarieja?

»—No, no, se’ns emportaran a tots cap a la independència, cap a la redempció definitiva de la nostra gent, de la nostra llengua i tradicions. S’ha acabat la repressió, l’espoliació! Tenen previst arribar amb una gran nau i traslladar-nos a tots al nostre propi planeta. Xuclaran tot el país, l’alçaran en pes i partirem pels aires, senyor Cabana. Ells…, ells intenten, des d’Almansa, posar-se en contacte amb nosaltres, senyor Cabana, no em miri així, només jo els he aconseguit escoltar, captar-ne el senyal. Miri! I escolti!

»I del maletí que portava sobre els genolls en va treure una mena de necesser. Jo, ja t’ho pots imaginar, no sabia què dir. Mentrestant, ell va posar sobre la taula un d’aquells enormes telèfons mòbils antics, el que portaven els empresaris a mitjan anys vuitanta. El va despenjar i va estirar una antena telescòpica. Em va apropar l’auricular i va dir:

»—Parli, senyor Cabana! De moment ells el sentiran. Parli! Per escoltar la seva resposta, però, necessitem la llum.

»Sí, i et confesso, Andreu, perquè estic de bon humor i perquè, ja ho saps, per mi ets com un fill, que vaig posar-me l’aparell a l’orella. I vaig dir: “Bon dia, aquí Catalunya, ¿em sentiu? ¿em sentiu? Aquí Catalunya!”. Però quan vaig veure que el tipus es treia, de l’americana del trajo d’ajusticiat, un cogombre, un gruixut i verd cogombre, un cogombre gros i lluent com una pixa de bou, i s’acostava a l’antena de l’aparell amb la intenció de clavar-lo allà, em vaig posar dempeus i li vaig tirar el telèfon a sobre.

»—Necessitem la llum —va dir ell fent pressió amb la verdura per a deixar-la fitorada a l’antena—. Per a parlar amb ells necessitem la llum. Sí, senyor Cabana: necessitem la llum del cogombre.

En Cabana va callar. Jo me’l mirava aguantant-me el riure. Va afegir mirant com baixava un altre avió:

—Vaig trucar a seguretat i van treure aquell impresentable de l’edifici. Mentre l’agent se l’emportava agafat pels braços, fent força perquè no es rebel·lés, el tipus xisclava quan el ficaven a l’ascensor: «La llum del cogombre!, senyor Cabana, la llum del cogombre! Visca la Catalunya planetària! Mori Catalunya emmanillada!».

Vaig riure obertament, va dir ell:

—Em vaig passar dues setmanes mirant-me de cap a peus la premsa de Madrid. Estava convençut que era un parany dels de l’Espanya agònica, que, amb la intenció de ridiculitzar-me, m’havien enviat aquell boig. Veia els titulars durant la nit i saltava del llit fet una fúria. Imagina’t: havia agafat el telèfon i havia parlat, havia intentat establir contacte amb els extraterrestres del planeta català! El que havia dit a l’aparell podia estar enregistrat! T’ho confesso perquè per mi ets com un fill, Andreu, ja ho saps, com un fill… Per això ara no m’has de prendre el pèl. ¿No m’estaràs posant un parany? Potser el que vols és fer-me fer el ridícul i ocupar el meu lloc, ara que com a articulista has recuperat una part del teu prestigi.

—No pensis malament. Ets tan malfiat…

—Catalunya caïnita, ja ho saps, l’autoodi dóna tanta energia al país com el petroli. És el nostre petroli, juntament amb aquest sol meravellós —va mussitar, aixecant-se i replegant l’hamaca.

—Et portaré allà perquè ho jutgis tu mateix, Carles.

—Convida’m a sopar i t’acompanyo on em diguis.

Aquella mateixa nit l’esperava en un reservat d’un restaurant nou, del qual se’n començava a parlar dins els cercles sibarites. Parets revestides de fusta, cadires de cuir, llums a l’estil candeler. Penombres daurades. Música inaudible, càlida, sense pòsit. No em va sorprendre trobar-hi els de sempre: en Bartolí, que ja havia amuntegat davant seu un turó llustrós de pinyols d’oliva; en Bellot, assegut davant seu, toquejant la seva BlackBerryamb la punta d’un ganivet brut; en Cabana, presidint la taula, fullejant uns papers mentre parlava desmenjadament amb en Ton, el meu advocat, amb la corbata flonja i la cara enfavada, que es passava els palpissos dels dits per sota el nas amb una excitació que m’era familiar.

—En Carles m’ha dit que et trobaria aquí —em va dir en Ton, aixecant-se i somrient—, i m’he animat a veure’t. ¿Com estàs? —em va passar la mà per sobre de l’espatlla i va aixecar una de les celles, la qual cosa, en el nostre codi privat, significava que havia aconseguit material d’envergadura.

Tothom estava de bon humor. Es va parlar de política, de dones, de diners i de futbol. El catalanisme feia la migdiada. Les dones somniaven una raça d’homes inexistents (constants, fidels i responsables). Els diners només donaven la felicitat si s’invertien en immobles, amb seny i intrepidesa a l’estranger. I el Barça, òbviament, tornaria a perdre la lliga en les darreres jornades… Tanmateix els plats arribaven en abundor, i el seu perfum excitava les aletes de l’estómac; en Bartolí demanava per tots: trilogies de gambes, múrgoles a la crema de tòfones, espardenyes saltades amb rossejat de fideus.

—La situació de Catalunya —va dir el poeta omplint-se una copa de vi de Pétrus— s’assembla a la d’aquell conte de la bóta —veient que ningú li demanava que l’expliqués, el poeta va beure i va tancar els ulls, després els va obrir alhora que es va fregar la punta de la llengua pels llavis i va parlotejar lentament—: Doncs hi havia un senyor rural que va condemnar la seva dona infidel i el seu fill espuri a morir ofegats. Per això, va fer-los tancar dins una bóta i els van tirar al mar. «Mare», va dir el fill, un dia després, «deixa que m’estiri, em posi dempeus i obri la bóta». «No, fill meu», va respondre la mare, «que entrarà l’aigua i ens ofegarem». I el fill va conformar-se. L’endemà el fill ja estava cansat d’estar de genolls, necessitava estirar-se i respirar. «No, fill meu, que entrarà l’aigua i ens ofegarem», va repetir la mare, exànime. Però el tercer dia, ja a punt de morir de fam i set, el fill va posar-se dempeus, va fer força contra la tapa i va rebentar-la, respirant per fi la llibertat i l’aire pur…

En Bartolí va callar i va començar a pelar-se una altra gamba.

—¿I què va passar després? —va demanar Bellot, amb la barbeta lluent i els ulls aviciats, menjant a cremadent.

—Doncs res —va dir tranquil Bartolí—: que els dos es van ofegar… ¿què esperaves? Cambrer! Porti’n una altra de ben fresca!

Bellot va mirar-lo enfurit, es va passar el tovalló per la cara i va inflar el pit, com si volgués aixecar-se de la taula i assotar-lo. En Cabana el va tranquil·litzar amb gestos ponderats, mirant-lo amb un tou paternalisme. Tot va quedar immediatament esborrat quan vam sentir la veu d’una cambrera, una noia jove, molt prima, vestida amb uns pantalons negres que li dibuixaven un culet subtil i alçat, la mirada temorosa, el cabell d’una rossor de blat:

—Tenim maduixetes del Maresme —va dir amb vivacitat—, sacher amb gelat d’albercoc, milfulles de xocolata i crema de taronja amb gelat de menta, creps flamejades, per descomptat crema catalana i…

Ens vam quedar embadalits. Semblava una aparició, l’encarnació més dolça de tots els nostres deliris de mascle.

—¿Saben ja què desitgen, senyors? —va dir, torçant lleugerament el cap i esbossant un somriure, tot per mirar de trencar el silenci en què ens havia enfonsat.

—¿Pot repetir la carta, senyoreta, sisplau? —va demanar Bellot mentre tots capcinejàvem, afirmatius.

Mentre ho repetia, obsequiosa, en Ton em va fer un gest i ens vam aixecar. Vaig seguir-lo fins al lavabo, on ja el vaig trobar obrint una petita capseta sobre el marbre, amb les mans tremoloses i els ulls excitats.

—Has de tastar això, Andreu —em va dir—: és l’hòstia. M’acaba d’arribar avui matí. De Java.

Va desdoblar un petit farcell de cel·lofana i sobre la pica mateix va començar a dibuixar línies blanques, tres petites serralades nevades i guspirejants.

—¿Encara uses aquestes sabates tan ostentoses? Sembles un puta macarró… Mira’t aquestes John Lobb, fetes a mida: precioses, cocaïna per als meus peus… Va, vine, acosta’t, tasta-ho —però abans s’hi va abocar ell mateix, amb un bitllet de cinquanta clavat al forat del nas, el serrell caigut a sobre la cara—. Ah, sí, sí, sí, això, amic meu, és com llepar el cony a la Moreneta!

Vaig procedir. Sens dubte era bona: vaig sentir com em pujava la temperatura, la gola s’eixamplava, la sang em ballava sardanes dins el cor. La llum del lavabo va començar a tornar-se líquida: em sentia surar dins una mena de llot.

—En Cabana m’ha dit que ens havies d’explicar alguna cosa —va dir passant-se un dit per les dents i acostant-se a l’urinari—. Una mena de primícia. Reia, així que m’imagino que ens diràs que et cases una altra vegada, ¿oi?

—No és ben bé això. El meu pare…

—Saps… L’altre dia vaig tenir una idea per a un film.

Sempre amb la murga de les pel·lícules. En Ton es passava dues o tres nits a la setmana idiotitzat davant la pantalla del seu televisor, empassant-se cinema en devedé fins a la matinada. Li agradava tot: zombis, mafiosos, l’home aranya, l’home ratpenat, l’home elefant, comèdies romàntiques, James Bond i policies i lladres… I cada cop que ens vèiem m’omplia el cap amb els títols que havia vist, i que segons ell, jo també havia de veure per ser un home com calia. A més, a vegades m’enviava per correu electrònic els esbossos dels seus guions, que jo llençava a la paperera, evidentment sense llegir, endevinant que es tractava d’una dimensió més d’aquella llauna.

—Es tractaria, Andreu, d’una cosa feta a Barcelona, tampoc no necessita molt de pressupost —en Ton pixava i m’anava parlant pel reflex del mirall, la mirada diluïda i la veu excitada—. Amb un polític sociata que rep comissions per adjudicar subvencions a un familiar, la seva dona, per exemple, a qui enganyaria amb una tia més jove, una espavilada de barriada, tot cul i tetes, per al paper de la qual ja tinc ullada una actriu catalana de bandera, que tinc vista al migdia per la televisió, en un serial de migdiada. Doncs bé: la jove li fa xantatge i li demana que es divorciï, o, si no, anirà a la premsa a contar fil per randa el tripijoc. El polític s’espanta, reflexiona, i contracta un sicari devers el port per eliminar la noia. Un marroquí llargarut i nafrat, que, en lloc d’atonyinar la tia, se n’enamora! Llavors, tots dos decideixen eliminar el polític i la seva esposa, tot arreplegant, en el mateix cop, els diners de les comissions, tancats hermèticament en una caixa forta d’un palauet de Sant Gervasi. ¿No és genial?

Jo me l’escoltava petrificat. La coca feia la seva feina, em sentia excitat i tens, fins i tot m’apuntava una erecció, els ulls com carboncles.

—Però, ¿i el centre de la Terra? —vaig dir jo, d’esma.

—Sí —va seguir dient ell, apujant-se la cremallera i anant cap a la pica a rentar-se les mans—. Però tot es desbarata la nit del cop. El moro i la tiarra entren al palauet. Armats, navalles, una pistola, vestits amb pantalons de cuir i passamuntanyes. Tot és luxe i penombra. Estudien la situació de la caixa forta. La troben sota un quadre de Fortuny i decideixen pujar escales amunt, al dormitori de tots dos, i acabar la feina a trets, mentre els desgraciats dormen.

—¿I llavors? —vaig demanar jo, marejat, refredant-me el front amb una rajola.

—Llavors, el desenllaç imprevist —en Ton, insaciable, es va muntar una altra ratlla—. El moro entra a l’habitació amb un cop de peu a la porta, l’esfondra i dispara sobre el llit, pam, pam, pam. Fum, plomes d’oca i confusió. El polític obre el llum de la tauleta de nit i es palpa, està indemne, amb la dona al costat, xisclant horroritzada. Agafa una pistola de sota el matalàs i pim, d’un sol tret, el moro cau retut a terra, amb un forat de sang al front com una moneda de dos euros. Mentrestant, la dona i la tia bona s’estan embolicant a graponades i cops de puny, estirant-se els cabells, enfurides. El polític s’ho mira, entre confús i excitat, sense intervenir, fins que la jove mata la vella, desnucant-la d’una empenta amb la cuixera del llit.

—Ton…

—I ara el detall que converteix el film en una obra mestra! El vell mira la jove, amb la pistola a la mà, i la jove se’l mira a ell, despentinada, acalorada i pletòrica, les pupil·les de gata, més agitada que mai, les tetes que inflades li pugen i baixen com globus. El vell l’apunta amb l’arma i se li acosta, i ella se’l mira orgullosa, desafiant. Llavors el vell tira la pistola a terra, s’hi abraona, li treu la roba amb quatre manotades i tots dos follen com bojos sobre el cadàver de la dona, rebolcant-se en la sang del moro, encara calenta, potser fumejant. Quan s’escorren alhora apareix de sobte a la pantalla la paraula ‘fi’. I sona una música que ja tinc pensada. ¿No és increïble?

I va començar a taral·lejar i a girar sobre si mateix, abraçant l’aire.

—Segur, però…

—¿De què volies parlar-me, Andreu? —va dir ell torçant el cap sobre una nova ratlla.

—El meu pare ha descobert que aquí mateix —vaig dir jo, confidencial, enriolat de sobte—, a Barcelona, hi ha l’entrada al centre de la Terra. Té papers que ho demostren, recordaràs que…

—No sé. Tal vegada el final pot ser menys sangonós. ¿Tu t’animaries a produir-la? ¿Per què buscar un director? ¿Potser no tenim peles? Jo mateix la podria dirigir. ¿Què creus? ¿Traduïm el guió a l’anglès i ens plantem a Los Angeles? Dotze hores de vol.

Una glopada d’agror em va pujar a la gola. Vaig tentinejar fins a la tassa i vaig perbocar-hi una pasta ocre i plena de grumolls. Les arcades em feien doblegar l’esquena com un gat que brufola, sentia el front a punt de rebentar i el coll inflat com un odre, a les orelles un xiulet ensordidor. Tanmateix seguia sentint en Ton que em deia:

—Bah. Sobre això del teu pare… Els vells tenen aquestes coses, Andreu. Imagina’t, la meva mare va morir convençuda que al meu pare per fi l’havien reconegut públicament com uns dels homes més importants d’Espanya, obnubilada com estava per ell. Sí, el meu vell, que li va prendre el pèl tota la vida amb els diners i les dones, i que tot el que havia fet era passar comptes en un banc, quaranta anys a la mateixa oficina. Doncs bé. La meva mare es va morir amb la total convicció que el senyor que sortia imprès en tons verdosos en els bitllets de mil pessetes era ell, barbut i amb gorra de mariner, la mirada tova. Es tractava de Pizarro, conquistador del Perú, i jo li ho deia, però ella no s’hi avenia. La veritat és que hi havia entre tots dos una retirada, el meu pare també barbat i conquistador, i pel banc també buscava tresors, amb els quals es pagava les barjaules, el puta…

—Ajuda’m.

Em vaig mullar la cara, en Ton m’havia deixat sol. Les cames em feien figa i em vaig asseure a terra una bona estona. Des d’on era, l’enorme mirall del lavabo només em retornava la imatge del meu cap, com si estigués tallat i surant enlaire, un cap despentinat, els cabells bruts i oliosos, esgrogueïda la pell de les galtes.

Vaig començar a enyorar la Pema, però en aquell moment no en recordava la cara, sinó que veia un conjunt de trets imprecisos, atribuïbles a qualsevol de les dones amb qui havia estat aquests últims anys. Fins i tot el seu cos se’m va fer escàpol, intentava recordar la seva olor, el seu tacte, el dibuix exacte dels seus llavis, la llum que li vessava dels ulls, però tot el que veia era una fluctuació de faccions, girant-me excitades rere el front, sense concreció possible. Em vaig treure el mòbil de la butxaca, disposat a trucar-li, però vaig ser incapaç de desbloquejar-ne el teclat.

Quan vaig sortir del lavabo, a la nostra taula només hi havia en Bellot, fumant un cigar mentre fullejava el diari. Els altres havien marxat, a sobre la taula m’hi esperava el compte.

—Hauràs de pagar tu —va dir—. Ho hem decidit per majoria. ¿Que t’ha vingut la cagarel·la? Fa gairebé una hora que has marxat. No et pensis, jo també quan m’hi poso no tinc aturada. Unes toves que a vegades m’han vingut ganes de fotografiar-les. Esculturals. Pocs plaers més grans que el de cagar llegint el diari del dia. ¿Potser no diu el nostre refranyer: «Menjar bé i cagar fort i riu-te de la mort»? Després diuen que al país no hi ha saviesa. Riu-te de la mort!

Em vaig asseure al seu costat i vaig demanar un cafè doble.

—Bernat —vaig dir-li, després de tirar-me’l coll avall—. M’has de fer costat en un assumpte.

—Mentre no em costi res… ¿Has vist quanta cosa inútil surt pels diaris avui dia? Aquí parlen de la menstruació de la reina d’Anglaterra.

—Escolta’m. Tinc una informació importantíssima. El meu pare…

—¿No es deu tractar d’aquella camàndula del centre de la Terra, oi?

—Sí, ¿com ho saps?

—Se’n parla pertot. Estàs acabant amb la poca reputació que et quedava, Andreu. El teu pare és vell i està sonat, però tu no pots seguir-lo i anant fent el ridícul d’aquesta manera. Vigila’l, busca-li ocupacions, que faci maquetes de vaixells o que escrigui sonets o unes memòries, però que no surti i digui absurditats, que acaben amb l’escassa credibilitat que li queda. Ha estat un home important. El país li ha agraït ja la feina feta. Ara que es retiri, com els vells elefants. I tu… Tothom sap que tens problemes amb les drogues. Tot i que des que se’t veu amb aquella puteta…

—¿Puteta? —vaig saltar jo, ofès. Vaig tancar els punys, els meus braços tensos volien colpejar-lo.

—Vinga, vinga, que ho sap tothom.

—¿Què és el que sap tothom, Bernat?

—La dona amb qui se’t veu, Andreu. ¿Com es diu? ¿Pema? Doncs res, que era o és, actriu, ¿oi?

—Sí, actriu, ha fet teatre, ara no gaire, perquè pinta, i escriu. Ha publicat versos a revistes, i algun conte.

—¿I viu d’això? ¿D’escriure? No siguis ingenu. ¿La mantens?

—Deu tenir diners estalviats… Jo crec que me n’he enamorat.

—¿Enamorat? Criatura! Creix d’una vegada. L’amor, com la ideologia, és una vulgaritat pròpia de les classes mitjanes i baixes, Andreuet. Dels qui no tenen altre patrimoni que les glàndules. Animalons! L’amor és una mena de mecanisme obsolet, innecessari, una curiositat, com les màquines d’escriure. Nosaltres estem fets d’una altra manera. Els nostres errors es paguen molt cars. La passió és cosa d’immigrants, de jovenots mileuristes.

—¿Què dius, Bernat? Però, ¿per què puteta? ¿Què saps que jo ignoro?

—En van mostrar una gravació, criatura. Un disc que corre de mà en mà per tota la ciutat.

—¿I què hi ha en aquest disc? ¿Què s’hi mostra?

En Bernat va tornar a aflamar el cigar, alhora que xuclava lentament i anava passant pàgines del diari. S’havia fet més de mitjanit, totes les taules eren buides, un cambrer anava guaitant per comprovar si tot seguia en ordre, ningú importunava.

—¿Has pagat, ja, criatura? —va demanar-me Bellot, apuntant-me amb la punta del cigarro, la mirada esmolada i la boca torta.

—No em diguis criatura… No m’explicaràs res més, ¿oi? —vaig inquirir, endevinant-ne les intencions.

—Ja he parlat massa. Vaig a dormir. Demà tinc un esmorzar amb el Conseller d’Obres Públiques —i es va aixecar, sobre les espatlles s’hi va tirar l’americana. Hauria jurat que entre el soroll de la cadira va deixar anar una llufa pudent.

Em va deixar sol. El compte era enorme: gairebé equivalia a la meitat de la meva mesada. Des que havia deixat la ràdio que guanyava bastant menys, perquè amb els articles tan sols n’hi havia per portar una vida continguda. Però el problema no eren els diners. ¿Què hi havia en aquella gravació? Intentava posar ordre i neteja en la meva vida, però de seguida sorgien deliris, misteris i fantasmagories. Em sentia destarotat, com d’habitud.

Vaig agafar un taxi i vaig anar cap a casa. Des de la meva finestra, Barcelona semblava un animalot esventrat, mostrant al cel unes vísceres fosques. Escassos núvols, el cel color de panxa de lleó, una lluna estilitzada i minvant: talment com un ull irònic i girat que ens guipés amb desgana. S’hi m’hi fixava bé, tanmateix, tot allò semblava bategar, empès per una palpitació de vida continguda. Que allà, en algun punt, s’hi obrís l’entrada al centre de la Terra, no em va semblar, a aquelles hores, una idea gaire desafortunada. I és que tot l’entramat de carrers, edificis, d’intencions humanes encofurnades als pisos o somnolentes en els escassos cotxes que anaven passant per la Diagonal, pressuposava o almenys indicava que tot el que allí s’hi feia no era totalment en va, i que hi havia d’haver una sortida cap a alguna forma de salvació o de gràcia.

¿Delirava, també? No em podia treure del boll el que m’havia dit en Bellot. Vaig començar a fer voltes per la casa. Em sentia com un lleó engabiat. A la televisió hi havia noies de pits grossos, en top ajustat, movent els braços i les cames, lligades a un estrany aparell per perdre pes, que les feia suar, onejar els cabells, els ventres lluents, els melics absorts com boques de nadó.

Aquelles imatges aprofundiren el meu desassossec. Vaig encendre la ràdio i el meu amic Nèstor Novau deia:

—Jo sóc l’home de llum, el català rosat i equànime que sap tocar el cul a la sort quan aquesta li dóna l’esquena.

Vaig tancar l’aparell, vaig posar-me el pijama de Derek Rose que aquell matí m’havia arribat des de Londres i em vaig tirar dins el llit. Però no podia parar de girar, talment un d’aquells pollastres daurats i llefiscosos que compren els diumenges els pares de família. Finalment, vaig agafar el meu ordinador portàtil i vaig començar a navegar per la xarxa: Internet com el pampallugueig hipnòtic —l’odiosa teranyina de miralls— amb el qual el món es distreia de si mateix durant l’última dècada. Bastava posar un nom al cercador, al Google golafre (el déu policrom de la dada inútil), i l’Univers sencer començava a agafar forma.

Vaig posar-hi el nom sencer de la Pema.

Em deia que hi sortia citat a més de cinc mil pàgines. Vaig començar a remenar. Zero. Xerrameca. Banalitat, antecedents i referències. Poemes a diverses webs, notes biogràfiques (res de nou ni d’imprevist), la constància que havia fet teatre en alguna companyia de segona, una mena d’escultura en el catàleg d’una exposició —un ninot estrafolari, amb una flauta travessant-li el cap, amb una munió de corbates sortint-li de la boca—, i la seva presència confirmada en un recital al bar o restaurant L’Horiginal, on havia d’anar a llegir versos inèdits el pròxim cap de setmana, i, pel que s’hi deduïa, acompanyada d’una intèrpret vigatana que tocaria amb els peus la viola de gamba. A més, se la citava en uns quants articles suposadament lletrats d’un suplement de cultura de Tarragona, enumerant-la entre els membres d’una escola poètica anomenada «post-pre-primitivista».

Vaig entrar al YouTube i vaig buscar-hi el seu nom. Hi havia una monja budista que feia sermons —el cap rapat, la sotana escarlata—, però no era allò el que buscava. Vaig trobar un vídeo que durava set minuts. Durant els quals, sobre un escenari en penombra, s’hi veien córrer diverses formes mig humanes, mig animals —arrossegaven una cua, es distingia el perfil d’unes orelles d’ase sobre el front—, que anaven amagant-se rere unes cadires baixes, amb el cap cobert per un llibre foradat al nivell dels ulls, talment una màscara o caperutxa. Entre els murmuris, s’hi sentia una música fosca, un baix continu contrapuntat amb gemecs d’acordions desballestats.

I així anaven passant els minuts, amb aquelles bubotes que anaven i venien enmig de la foscor, amb la gent movent-se i parlant en veu baixa des d’unes cadires, fent com si s’ho miressin amb interès i fruïció, fins que de sobte un focus es va encendre i la Pema va aparèixer enmig de l’escenari, vestida amb una túnica blanca que li arribava fins als peus, sobre la qual hi portava un collar de vistoses pedres negres, tan grosses com ous de gallina. Va aixecar lentament el cap i els braços oberts, com una sacerdotessa, i els individus o animalassos que corrien amb el cap tapat s’hi van acostar, dòcils i mel·liflus, traient-se el llibre de la cara i oferint-lo com si es tractés d’una ofrena. Ella els va acceptar, però només de tocar-los el front amb el dit, els tipus anaven caient, fulminats i exànimes.

Finalment, va agafar els llibres i a l’atzar en va arrabassar una pàgina de cadascun i es va acostar a una mena d’atri, d’on va començar a llegir el que hi havia escrit, però tanmateix sense que res del que deia es pogués entendre. Van passar uns quants minuts abans que m’adonés que llegia a l’inrevés, de dreta a esquerra, tot i que amb una soltesa envejable. Quan va acabar el recital, el públic va aplaudir, rabiós i dempeus. I va acabar el vídeo.

Me’l vaig tornar a mirar unes quantes vegades, jo també al·lucinat.

Així que la Pema perdia el temps amb aquesta mena de coses, vaig pensar mentre em mesurava la temperatura. Quina bogeria! La intranquil·litat no m’abandonava, però. Sentia rere el front una conxorxa de sangoneres. La nit em mossegava amb els seus ullals esmolats. Suava. Pressentia greus esdeveniments interiors. Tenia gairebé trenta-set graus i mig. Necessitava un cigarret d’haixix, o un cop de puny o una bona mamada, alguna cosa que m’estabornís i m’obligués a reposar unes quantes hores.

Vaig obrir, maquinalment, sense ni decidir-ho, el meu correu electrònic. Hi havia més de cinquanta missatges sense llegir. Gairebé tot eren anuncis, spam, en diuen, carn en llauna per a soldats en guerra, ara convertida en reclam per a l’adquisició de Viagra, Valium, tranquil·litzants, Percoset, Xanax, vitamines, cursos de cuina, crèdits a baix interès, un increïble tallaungles per a mascotes, canals de televisió en xarxa, i tota una sèrie d’objectes de silicona acolorida i viciosa: consoladors, masturbadors masculins (em va intrigar un «amb el capçal rotatori»), i un desenvolupador per al penis amb manòmetre, que prometia un allargament de fins al trenta per cent. Vaig estar donant voltes a la idea de comprar unes quantes d’aquelles coses i enviar-les anònimament al meu pare, que sens dubte desconeixia aquell món fascinant. Però tenia problemes de pasta i ho vaig deixar córrer.

A més, se m’oferien serveis funeraris innovadors: una empresa havia inventat un sistema que possibilitava enviar cendres de cadàver per correu electrònic. Només havia de pagar cinquanta dòlars i ells s’encarregaven de tot. El procediment mitjançant el qual aconseguien aquest prodigi no em va intrigar suficientment per buscar informació sobre els secrets d’aquella nova meravella de la mort tecnològica. Hi vaig intentar reflexionar, però entre tota aquella carnassa hi havia un missatge de la meva exdona: Marta Masó. Assumpte: Andreu. Feia tres dies. ¿Què hi feia la Marta escrivint-me? Deia:

«Andreu:

»¿Com estàs? Jo bé, no et preocupis. Adaptant-me a la nova feina. Han passat gairebé dos anys des del nostre divorci. Viatjo molt. Els del bufet m’envien a fora. Londres, Berlín, Roma. Treballo molt. Potser massa. No sóc gaire feliç. Els homes m’empaiten. Compto, a dia d’avui, amb més de cinc pretendents. Tots volen ficar-se’m a les calces. Tres d’ells m’envien flors. Els altres dos m’envien missatges al mòbil farcits de compliments ridículs. No els ho retrec, però a mi, això, no em basta. No sé si podria tornar-me a enamorar. I m’agradaria saber alguna cosa de tu. No vam acabar bé. Ho sé. Hauríem d’arreglar-ho. Sense rancors. Això nostre no va ser cap error. Almenys no ho sento d’aquesta manera. Segurament, ara me n’adono, tenies raó amb el fet de tenir un fill. No estàvem preparats. Ni tu, ni jo. I l’avortament, encara que traumàtic, va ser un encert. Vaig precipitar-me en fugir de la manera que vaig fer-ho. I en divorciar-me de tu. Has d’admetre que vam tenir moments bons. Ens vam divertir i estimar. I confesso que enyoro que algú em faci riure com tu saps fer-ho, inventant un acudit a partir de qualsevol ximpleria. Recordo aquell sopar amb polítics, quan et vas passar tota la nit parlant de taràntules i de noves tecnologies. Els teus massatges als peus són inimitables. La teva bogeria, les oscil·lacions del teu temperament, el teu secretisme, res d’això no era un problema. M’agradaria tornar-te a veure. Un petó. Marta. PS: I una forta abraçada per al teu pare, també».

Em vaig quedar parat.

¿I ara què volia, la Marta? Vaig llegir-me el correu unes quantes vegades més. El sol ja sortia. El fragor de la ciutat començava a apuntar mentre les primeres llums es desemperesien, lentes, i començaven a untar els edificis d’una mantega llepissosa. De sobte, un enyor cap a la Marta em va envair, mesclat amb la son i l’excitació, i em va empènyer a donar voltes per la casa. Sí, havíem fet l’amor a cada una d’aquelles habitacions; només de casar-nos i mudar-nos a aquell pis ens ho havíem proposat i dos dies després ja era missió acomplerta: vam follar a la banyera, asseguts al bidet, dins els armaris, dins les habitacions que havien de ser dels nens i que per fortuna segueixen buides, fins i tot sobre la placa de cocció encara tèbia, al rebedor, sobre la rentadora, al safareig i al balcó (a l’ascensor no vam atrevir-nos). Vam follar molt els primers mesos, el nostre va ser un matrimoni ràpid, feia tan sols mig any que ens coneixíem i ja vam decidir casar-nos, òbviament en cerimònia catòlica, a l’església de Sant Vicenç de Sarrià.

Vaig remenar alguns calaixos i vaig trobar l’àlbum de fotos del dia de noces. Era de suposar que la Marta no se l’hagués emportat. Era entendridor, un bon tros patètic: ella vestida de núvia, amb un Valentino encegador, de drapejats suaus, tuls i randes, macramé i organdí i aquell vel que la feia semblar caiguda d’un núvol. I jo amb el meu trajo de Giovanni Valdi, amb una corbata de seda llampant de color bordeus i les sabates d’un marró daurat de Carlo Pignatelli. I ara em veia ridícul, passejant-me al seu costat pels jardins del Palau de Maria Cristina, o pujant a la limusina Lincoln de dotze metres que havíem llogat per a l’ocasió. I els convidats, tan mudats i encarcarats i ara incongruents, el banquet a l’Hotel Casa Fuster, amb el meu pare de frac, la flor al trau, somrient ufanós pel fet que el seu fill es casava amb una dona de la qual ell n’estava més enamorat que no pas jo.

Perquè, ¿vaig estimar-la mai del tot, la Marta? ¿Vaig ser mai capaç de tractar-la com es mereixia? No sabia ni dir-ho. La Marta… ¿Qui era ella realment? A vegades m’ho demanava, mirant-la dormir, jo com sempre desvetllat. Una dona bella, intel·ligent, a la qual li agradava massa la feina, amb vocació de felicitat però sense conviccions fermes, frívola, d’opinions un punt arbitràries, que gaudia parlant pel mòbil durant hores amb amigues que després maleïa, o amb la seva mare, xerrotejar amb ella quaranta minuts per telèfon abans de sortir les dues per a passar el dia juntes. La Marta, que gaudia pintant-se la cara i anant a sopar als millors restaurants.

La Marta era, a més, capaç de detectar el pèl d’una altra dona sobre les solapes del meu abric de vicunya a trenta metres de distància, mentre que a l’hora d’aparcar el meu cotxe sempre fregava les portes contra els pilars del garatge del carrer de Minerva.

¿I què és estimar?, em demanava també. Vaig fer tot el que diuen els manuals: l’acariciava molt, l’afalagava amb paraules amables i exagerades, l’aviciava amb dolços i regals, l’assaboria untant-la amb substàncies exòtiques, li feia massatges als peus i a d’altres indrets sensorials, intentava arreglar els objectes espatllats, la tranquil·litzava quan la trobava nerviosa, la feia riure, l’estimulava, la consolava, l’abraçava, la protegia, la defensava, li cordava els vestits, li perdonava les debilitats, i feia de no veure els petits estralls que el temps anava deixant a les seves cames precioses.

Sí, em preocupava per ella, és cert, però també per les altres dones amb qui anava al llit, a qui també feia riure, a qui també portava regals, a qui també mig escoltava distret quan em contaven les seves coses. La Marta sabia que m’ho havia fet amb unes quantes. ¿Em perdonava? ¿Se n’havia oblidat? Ella també va anar al llit amb un altre (un monitor de Pilates del gimnàs), o almenys això vaig sospitar durant una llarga temporada, fins que jo mateix vaig començar a anar al llit amb dues ties de l’emissora, sí, durant unes tres setmanes divertidíssimes, fins que elles se’n cansaren —els feia pagar la millor habitació del meublé Regàs: una de les dues em va aferrar fongs—: una aventura que va afavorir de manera decisiva la meva tolerància.

Tanmateix tot això ja havia passat.

I ara ja era de dia; un sol petit i rodó penjava sobre la planimetria irregular de Barcelona, en un cel sense núvols, ventejat i fred i d’una consistència niquelada. Ja no m’adormiria, tot i que sentia un pes rere els ulls. La nit havia estat llarga i massa plena d’evocacions, sospites i distretes inconseqüències. Vaig posar-me el meu millor trajo de Huntsman, disposat a sortir al carrer i menjar-me crua la ciutat, en descobriria d’una vegada el batec més confidencial, i escriuria després una sèrie d’articles admirables.

Però em vaig adormir al sofà mentre assegut em feia el nus de la corbata.