II. La festa del pare

No negaré a ningú que podia ser titllat de fill de puta. Dolent amb les dones, indiferent als homes, egoista fins al darrer racó del meu jo dividit, vulnerable a força d’haver rebut cops, cínic i bastant pocavergonya. Llengut i recelós i amb un punt manifest de demència, de pura inestabilitat. I mal pagador: la meva morositat feia que hi hagués un parell de tipus que m’assetjaven —ombres, passos en la fosca, premonicions de l’inframón—, creditors hostils cada cop amb més ganes d’infligir-me carícies doloroses.

Sí, jo era un cràpula amb un encant innegable. Tot el que m’interessava era el meu jo, i tot ho avaluava en funció d’aquesta mísera parcel·la: quan se m’acostava algú, el primer que pensava era de quina manera podia treure-li rendiment, arribar a aclarir com em podia ser útil. Estava en guerra civil interior contra la vida pública del nostre pobre país. I per això mantenia una relació política amb qualsevol cosa: tothom era un esglaó, un estadi, un mitjà per arribar a un altre àmbit que imaginava superior, però on només trobava la indignitat de sempre. Però amb això no era distint de tothom, almenys era així com veia la humanitat aleshores. Per mi els homes eren un cúmul indefens i bastant vulgar de cossos mal vestits que s’arreceraven els uns contra els altres per donar-se consol, per fer-se la vida impossible per pur avorriment, i per escapar de la vergonya d’haver nascut tan impurs, tan inconsolablement poca cosa.

No m’explicava la seva tendència a la infelicitat, al dolor, al malentès. Si hi ha alguna cosa sòrdida en nosaltres, aquesta és la primera que veia quan tractava amb la gent. Era simplement un desencantat, algú incapaç d’apassionar-se i de fer pactes amb una vida massa tèrbola per fer-se tolerable. Dintre meu hi havia un àngel i un canalla, tots dos vestits amb roba de primera qualitat. M’havia fet cèlebre a la ciutat per les meves botines, blanques i negres com les dels mafiosos del cinema americà.

—L’home no és dolent. Com a molt, és mediocre —això almenys em deia el meu pare—. Un animal amb prou fortuna per haver-se arribat a adonar de la seva pròpia finitud. Enterra els morts, s’amaga a si mateix el seu destí i es debat entre esperances i mentides mundanes. Fill meu, valdria la pena portar una vida feliç.

Però jo no l’escoltava gaire, com a molt el tolerava quan, per inèrcia, em deixava caure per casa seva després de per fi respondre-li les trucades més imploradores. Tot i així, sentia que l’estimava, que alguna cosa sagrada m’unia a ell, encara que confonia aquest sentiment amb l’amargor. Quin home, el meu pare. Un savi, un erudit. Un home fet a consciència, sense concessions ordinàries, sense vulgaritzacions ni tripijocs, sense encomiàstica ni aires de patrici. Sí, una eminència de Catalunya. Bah.

Ben bé no hauria sabut dir per què m’era, a estones, tan antipàtic, potser, simplement, perquè era la millor persona que hagués conegut mai: la més afable, la més enraonada, la més intel·ligent i la que més m’estimava. Era l’únic ésser al món que m’apreciava, que sabia reconèixer la meva part aprofitable. No arribar a ser capaç de ser un home com ell em va convertir en la criatura contrària.

Em deia, tractant de persuadir-me:

—Fill meu, ¿per què no deixes aquest programa de ràdio? Allà tot el que fas és populisme. No hi ha res de gran ni de bell en aquest vodevil polític que muntes cada tarda. Res d’això té sentit.

Després del que m’havia costat arribar fins allí em demanava que abandonés el meu projecte: ho considerava indigne de mi. ¿I la fama? ¿I la polèmica, el seu suc embriagador? ¿I els diners, el xiuxiueig que et fan a la butxaca? La pasta que jo gastava amb més alegria de la que podia permetre’m. Jo era odiat, és cert, però això em feia sentir superior als que eren simplement ignorats i s’agitaven pels carrers, mal vestits i atrotinats, ombres desgraciades. D’això, ell no en deia paraula.

—Tu no ets un periodista groc —em deia—. No ets així, et conec, sóc el teu pare. Pots fer coses millors. Això que fas no està bé, és vulgar, estrepitós, desvergonyit i fàcil. I tu ho saps. Pots fer coses millors. Ho saps, sí.

Ho saps. Ho saps. Ho saps. I ho sabia.

El meu pare havia escrit molts llibres i articles erudits. Seus eren treballs com Cambó i la filosofia de l’herència; Importància d’Emerson i Carlyle en la forja del sentiment catalanista; Biografia de Gaspar de Portolà: català i primer governador de Califòrnia, Història de la disconformitat catalana; El pragmatisme: manual per a una filosofia del país. Aquestes dues darreres havien arribat a la trentena reimpressió. I així fins a una cinquantena de títols més, tots mereixedors de la més gran estima. Havia estat catedràtic d’història, economia, ètica i ciències polítiques. Alguns l’anomenaven ‘mestre’, i se’l tenia per un dels creadors de la Ciència de la Llibertat (catalana).

Durant el temps de Franco, havia passat vuit mesos a la presó per una sèrie d’articles. Després, havia fundat una universitat i encara formava part de no sé quants comitès, jurats i directoris. Parlava set llengües. S’escrivia en esperanto amb unes quantes eminències mundials. Rebia trucades de dos o tres Premis Nobel. Sabia de llibres esotèrics, de ballet rus i de música dodecafònica: jo havia vist el seu nom publicat a diaris de tot el món, de llocs tan inversemblants com Finlàndia o Turquia. Havia rebut la Creu de Sant Jordi i la Clau de Barcelona. Parlava amb molt respecte de gent com Aby Warburg, Vico, Herder o Walter Lippman. El vell Isaiah Berlin una vegada li havia remès una ampolla de conyac —que va arribar trencada— des d’Oxford. Dissertava amb grandiloqüència calculada de molts temes singulars: la teosofia, l’hermetisme, la fisiocràcia o l’economia de la complexitat. Durant una temporada, va córrer la brama que presidia una de les societats secretes lliurepensadores de George Soros. Pronunciava sovint paraules com ‘caos’, ‘social-liberalisme’ o ‘possibilisme’, i ho feia amb un aplom deliciós, com qui no vol la cosa, a més de saber interpretar al piano algunes peces de Debussy i de Brahms.

Últimament estava una mica proscrit per les seves idees sobre Catalunya: hi havia una caverna de demagogs manipulant el seu pensament. Hi havia una pàgina web que el denigrava, la qual lligava amb un vídeo al YouTube on se’m veia a mi, badallant en una tertúlia televisiva, massa matinera, de Josep Cuní. Tanmateix, al meu pare se’l proposava cada any per al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardó que alguns opositors li tenien vetat i que, any rere any, s’anaven emportant poetesses descarnades i alguns novel·listes embalsamats (a vegades als uns i als altres se’ls sorprenia lligats en un matrimoni que gelava l’ànima).

—Incites a les més baixes passions —em seguia dient, buscant-me la mirada, la seva carregada d’Aristòtil—. Treus a la política tota noblesa. Insultes i provoques simplement perquè es fixin en tu. Sermoneges sense saber res. Confia en les teves capacitats, tu no necessites aquestes barroeries, tota aquesta estridència. Apagues el teu foc perquè en vegin el fum. A vegades t’escolto, però no ho puc suportar i de seguida tanco la maleïda ràdio. Esforça’t i vindran les idees. Jo t’he criat, sóc el responsable del teu pas per aquest món, fill meu. Podries fer alguna cosa amb talent. En el moment que estàs en fals, sobre una realitat falsa, qualsevol moviment no funciona. Estàs empantanat.

Però jo no l’escoltava i badallava insidiós.

Des de feia uns anys que ell havia aparcat l’estudi i l’escriptura, fortament entristit per la mort de ma mare. Fins i tot em feia la impressió que anava acostant-se a la senilitat, tot perquè a vegades es quedava mut i abstret, amb la mirada extraviada a qualsevol racó de la casa. Sovint deia coses incomprensibles:

—Quan penso en el que s’ha fet d’aquest país, em sembla, fill meu, que és tan honrat fer-se capellà com proxeneta.

Per mirar d’entretenir-lo li havia comprat una gran peixera, enorme, que li ocupava tota una paret de la sala de lectura, plena de plantes marines i un petit galiot. Ell òb-viament la mantenia amb gran neteja i atenció escrupolosa, sotmetent les bèsties a llargues audicions de música sacra. Li havia regalat més d’un centenar de bestioles, totes distintes (el peix pallasso, el peix arlequí, el fartet, el samaruc…), i ell s’havia comprat una guia de peixos d’aquari i els tractava amb la seva cura i primor característics: no se n’hi havia mort cap. S’estimava aquelles bestioles lluents i d’ulls astorats.

Ja havia batejats tots els peixos i en coneixia les disposicions i el caràcter; l’havia sorprès alguna vegada mentre hi dissertava sobre temes d’història o de moral. Els havia posat el nom dels cent vint-i-vuit presidents de la Generalitat de Catalunya: devia ser l’únic home del món que podia recitar sencera tota aquella llista, de Berenguer de Cruïlles a José Montilla.

Tanmateix parlava a vegades dient incoherències, encara que, si hom les sabia lligar i interpretar, no hi havia rastre de demència, sinó que simplement eren mostres no assimilades de geni, detalls d’alguna cosa superior que li girava per la ment i que li queia a mig fer de la boca, fent l’efecte que prorrompia en nicieses.

—Llegeix i pensa —em deia—, per a no pensar ja disposarem de molts segles en el futur. Em sembla que avui em sento bé… Amb allò que el geni és una llarga paciència Buffon no va afegir la veritat, Andreu. La paciència l’han de tenir sobretot les dones dels homes de geni. Segurament d’això va morir la teva mare, fill meu. D’un atac de pa-ciència.

El veia assegut davant la xemeneia, encesa a pesar de la calor. Sempre amb americana, mudat com si hagués de sortir, amb aquells mocassins de Tod’s, tan lluents que semblava que abans de rebre algú el primer que feia era enllustrar-los. Quina ràbia. Encreuava les cames i obria les mans: em mirava amb estupefacció. Deia:

—Catalunya continua entretenint-se en les velles fic-cions polítiques de sempre: gris sobre gris. I tu n’ets un dels seus proveïdors. El país està sent governat per una oligarquia de simuladors, i tu els dónes la histèria que necessiten, i, a més, com ja t’he repetit més d’una vegada, la simulació és la cara amable del nihilisme i…

I parlava i parlava i jo que només em quedava amb els gests, me’l mirava com qui s’embadaleix davant d’una pantalla d’on sorgeix una imatge a càmera lenta: un guinyol, un ocell dissecat, un ou fregint-se. Segurament ens assemblàvem: el mateix cap ovalat, els seus cabells ja blancs i esclarissats, entreviats de castany, però capaços de cobrir-li encara tota la closca. La boca femenina, les dents menudes, els ulls color de brandi. El que ens distingia (a part del mentó despòtic que jo havia heretat dels avantpassats esclavistes) és que ell tenia idees i jo no, ell estava capacitat per la feina i la constància, i jo era un simple titella de la volubilitat i de la falta de rigor. Un pallasso de l’ansietat —catalana.

Vivia en un enorme pis de l’Eixample, al carrer Londres, on jo m’havia criat, i d’on tenia pensat mudar-se en jubilar-se del tot; volia comprar una casa al camp i fugir amb la meva mare de Barcelona, ciutat on havia deixat de sentir-se còmode; encara que després de la mort prematura de la meva mare no havia estat capaç d’allunyar-se’n.

La seva pèrdua va destarotar-lo, al pobre. Esperava escriure uns quants llibres més, sobretot volia aprofundir en algunes opcions llibertarianes, reflexionar sobre la moral pura: única i universal. Però no era pas un d’aquells conservadors abstrusos que idolatren el lliure mercat: era un il·lustrat pessimista. També m’havia insinuat el projecte d’escriure unes memòries.

El meu pare i la meva mare volien gaudir els seus darrers anys de tranquil·litat, de la vida al camp, de l’idil·li del jubilat alegre: deien de comprar-se un gos i un cavall, tenir gats, fer créixer lletugues, arbres fruiters i maduixots. Ja tenien una casa aparaulada, una masia refeta i amb algun terreny, a l’Empordà, a punt de signar-ho. Però la meva mare va adinyar-la i el va deixar desconsolat. Feia un parell d’anys que no feia res, ni escrivia, ni donava conferències, gairebé no sortia, els amics l’havien deixat de trucar. Tal vegada per això a vegades queia en indisposicions mentals, en projectes absurds o en records irreals.

—Fomentes una farsa desproporcionada —deia, lúcid quan es tractava d’amollar-me quatre fàstics—. Els homes no importen, importen les idees, els corrents essencials que els empenyen i els donen un sentit. ¿I què si el senyor Tal diu això o allò o dóna la seva paraula que farà una cosa o l’altra i després en Tal Altre que ho havia escoltat digui que no és ben bé així perquè ho sabia ja en Pau, en Pere o en Berenguera? A això es limita el que fas.

—No desesperis, pare —deia jo, irònic—. Tanmateix tot podria ser pitjor.

—¿I tu volies ser un bon periodista? ¿On són aquells articles que feies quan tenies vint anys, plens de gràcia, de civilitat i intel·ligència?

…I això que quan els vaig publicar m’havia dit que eren «obvis i solemnes».

—¿Quant de temps m’has de retreure aquests articles? —vaig dir.

—Ho faré fins que tornis a fer-ne de tan bons. A vegades els rellegeixo després d’haver-te escoltat a la ràdio. I em dic: ¿com és possible? ¿A on és ara aquell noi? ¿Què s’ha fet del teu talent, de la teva agudesa? ¿Vols que te’ls llegeixi per recordar-t’ho?

—Deixa-ho estar.

Estava, a més, dolgut a causa del meu divorci.

—¿Has tornat a parlar amb la teva dona? —inquiria.

I jo feia mesos que no ho feia, òbviament. Quan va arribar el moment de casar-me ho vaig fer amb una noia de la nostra mateixa classe, tot per mirar de complaure’l. Una gran persona, sí, bella, alta, elegant, de braços llargs i cames infinites, discreta, fèrtil i callada, massa adjectius per a una dona potser poc substantiva en el fons. Em posava nerviós la seva conversa. Vaig acostar-me al moble bar i em vaig servir un got de vodka.

—¿Per què no intentes arreglar les coses, fill meu? —insistia—. La Marta és una dona magnífica. I no beguis així, que només són les sis de la tarda.

Perquè ell la continuava veient. Durant els dos anys que vaig estar casat entre ells havia sorgit alguna cosa: amistat, afecte, inclinació. S’atreien, s’entenien. I per això ara se-guien visitant-se, quedaven per dinar, es feien regals i s’aconsellaven. Aquest fet m’irritava, però no hi podia fer res.

—Tot això ha acabat, pare. No insisteixis —deia, tirant-me vodka al ganyot, sentint com em cremava coll avall, fins a la boca de l’estómac.

—L’altre dia va passar per aquí. Vam estar parlant. Està molt bella, per sort ha engreixat una mica i té més bon color. L’hauries d’haver vist. Pletòrica. Portava unes sabates precioses. Va portar-me el darrer llibre de versos d’en Bartolí. ¿El coneixes? És magnífic. Dels millors. En vam llegir alguns en veu alta, està contentíssima.

Una manera com una altra de dir-me que havia aconseguit superar el divorci.

—Ha canviat de feina —deia ell, la mirada absorta en el foc, un mig somriure entotsolat als llavis flonjos—. Treballa en un despatx més gran, guanya més diners i si tot va bé d’aquí a uns anys la faran sòcia… Em va parlar de no sé qui i d’anar-se’n a viure a Berlín…

—No m’importa —el tallava jo, que no volia saber res. La veritat, però, és que només de pensar en ella em posava nerviós, alguna cosa s’agitava dintre meu i m’omplia de pena. Saber que estava amb un altre, i que jo estava sol, tal com mereixia. Vaig seguir bevent vodka.

—Hauries de parlar amb ella. La vaig temptejar. Crec que podríeu quedar per dinar. Envia-li flors. ¿Vols que jo me n’encarregui? No pots deixar escapar una dona així, fill meu. Demana-li perdó. I sobre això de la feina…

Bah. Li vaig posar una mà sobre l’espatlla, aguantant-me el riure, la ràbia i l’excitació, i vaig marxar amb el got encara a la mà: vaig tirar-lo al clot de l’ascensor abans de buidar-lo d’una estirada. Aquella nit tenia una festa, m’havien convidat al lliurament d’uns premis i hi havia d’anar.

Era important deixar-m’hi veure: algunes persones ho tindrien en compte. Vaig agafar un taxi i em vaig presentar a un hotel del Passeig de Gràcia, a una terrassa des de la qual es veia tota la ciutat, les torres bulboses de la Sagrada Família, Collserola i el dibuix rectilini, tirat a cordill, de l’Eixample. Des del carrer arribava el bramul del trànsit, el continu roncar d’un animal agonitzant: sonaven botzines, ambulàncies, crits, un helicòpter va tallar l’aire decrèpit i va perdre’s en direcció al mar després d’envoltar-nos, de filmar-nos amb la seva càmera. Algunes cabelleres van eriçar-se amb el vent. Un feix de llum llunyana sorgia de plaça Espanya i es perdia entre els núvols grisosos.

Allà hi havia molta gent. Personalitats portadores de la triple A: adquisitius, agressius i acumulatius, tots movent-se amb soltesa de pugilistes. Vaig distingir en Cabana, que em va fer un senyal que no vaig entendre mentre es perdia cap al fons de la terrassa, arrossegat per la multitud. Sentia homes i dones intercanviar cíniques pulles: qui posseïa més xafarderies exercia el poder. Vaig estirar tots els músculs del cos. Per sort, vaig fer-me aviat amb un whisky i una cadira alta, ben col·locada en un racó, contra la barana de vidre, des d’on podia contemplar lliurement tota la fauna.

Al meu costat hi havia un polític que contava acudits de sacerdots negres, i semblava que acuitava el seu interlocutor, que se l’escoltava tocant-se sospitosament els narius amb una mà tremolosa. Una dona parlava de la guerra d’Iraq mentre s’empassava unes boles d’arròs amb salmó, que caçava dels cambrers que evolucionaven lents entre la gentada. D’una finestra, de l’edifici de l’altra banda, en penjava la senyera, onejava una mica però s’hi podia llegir: «es ven o lloga aquest pis». Sense saber per què, vaig anotar-me el número de telèfon. Un periodista de la televisió explicava anècdotes de polítics i anava tan begut que s’aixecava el perruquí i el posava rient sobre les espatlles nues d’una vella diputada. Un tipus que coneixia i no sabia de què es va aturar davant meu i em va parlar de política i pintura durant quatre minuts justos: sense sentir cap paraula meva em va posar una targeta a la butxaca de l’americana i va marxar, però abans de girar-se va dir-me:

—Només quan et contradius comences a entendre les teves raons.

Hi vaig intentar reflexionar, però sense èxit: sentia el cervell ple d’inquietud, pres per una vaga efervescència. De l’interior de l’hotel ara n’anaven sortint unes dones menudes, vestides de negre, sens dubte immigrants colombianes mal pagades, carregades de pa amb tomàquet i talls de pernil. Hi havia sushi i gambes i broquetes de fruita confitada, molt d’alcohol i massa beutats escotades, enfilades sobre els seus talons alts, que reien amb una copa de cava, ajuntant el front, gairebé a punt de besar-se. A les orelles em va arribar aquesta frase:

—El ying i el yang a Llagostera.

Un tipus alt anava begut i xerrotejava:

—Sóc el rei de Catalunya! Si aquest país arriba a ser independent necessitarà un monarca. I aquí em teniu, disposat a servir-vos. Sense sobiranisme, el catalanisme tan sols és una manera especial de picar les olives amb anxova!

Una doneta vella el sentia i capcinejava dient:

—Catalunya faria bé de no ficar-se en política.

—¿La independència? —es demanava un filòsof baldat, a qui el nas regalimava—. No sé, senyoreta. El que sí sé, però, és que la dependència és una «sobirana» tocada de collons! Ha!

—Perdona, tu ets famós, ¿oi? La teva cara em sona molt, ¿qui ets? —Vaig sortir del meu entumiment per fixar-me en la noia que em parlava. Era menuda, rossa, lluïa un vestit barat i feia olor de talc i de colònia infantil. Portava a la mà una copa de vi i sota el braç una bossa de pell sintètica.

—¿Tens foc? —li vaig demanar mentre em treia un cigarret de l’americana. Acabava de notar que no em deixaria en tota la nit si aconseguia donar-li una mica de conversa. Entre nosaltres s’especulava una incerta atracció: ella treia el pit i relaxava la cintura, jo amagava la panxa i inflava els pectorals. El seu perfum em punxava a la nuca.

—És clar que sóc famós, sóc n’Andreu Andrada —vaig dir—, un periodista influent, líder d’audiència a la meva franja horària, no em diguis que no em reconeixes! —vaig afegir amb un somriure priàpic, la boca em tremolava, sentia la llengua esponjosa i la mandíbula a punt de caure’m a terra—. I tu, ¿a què et dediques?

—Sóc actriu, escultora, i a més faig recitals. Em dic Pema —em vaig fixar en les seves parpelles; eren postisses, de color daurat. Entre els pits menuts hi portava tatuat un parell de cireres.

—¿En quin ordre ets totes les coses que has enumerat?

—¿Graciós? No et pensis: els graciosos sou com la resta. Només que ajudeu a passar el temps amb alegria. ¿Ets un bon amant?

—En el regne de les xancletes, maca, una sabata és un bòlid —vaig respondre, traspuant benignitat.

Vam estar parlant durant les hores següents. De tant en tant em deixava i s’acostava a la barra, on després de lluitar durant uns minuts aconseguia una copa de vi. El poeta Bartolí havia arribat i s’havia apropiat d’una part de la terrassa, havia atret cap a ell una petita multitud que se l’escoltava divertida i de tant en tant esclatava en rialles flàccides. Un homenet amb barret anava de grup en grup demanant:

—¿Què significa ‘esgrifollar’? ¿Algú pot dir-m’ho? Esgrifollar!

Un altre afirmava, el cap afaitat, el barbó hirsut:

—La putada de la modernitat és que ens ha fet caure a tots en el ridícul.

A la qual cosa li responia un periodista pompós:

—Catalunya faria meravelles en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Contenció, humilitat, l’ètica protestant, el jansenisme. I la severitat amb el poder des de la mitja distància.

Un poeta amb pinta de professor, o viceversa, anava dient a qui volgués escoltar-lo:

—¿A qui li importen els treballadors de la SEAT? ¿Potser són els bevedors de cava de la resta d’Espanya els que han de condicionar la nostra independència? Mireu: no hem de témer els tancs! Europa ens acollirà. Els Estats Units seran els primers a reconèixer la nostra realitat alliberada!

Mentrestant, en Bartolí havia començat a recitar el seu rosari de sonets sarcàstics; en tenia un recull sobre la classe literària i política del país, que circulava per la xarxa però que tanmateix tothom volia escoltar en boca seva.

Sentia veus que m’envoltaven, veus que s’empaitaven, que mesuraven, tombaven i feien pressió les unes contra les altres.

—La Catalunya pura no existeix: tot és mescla. Somiar un poble monolític estalvia l’esforç de resoldre les necessitats d’una població diversa —va dir algú rere meu.

Cada cop hi havia més gent que em saludava. Coneixia tothom i no coneixia ningú.

—¿Creus que els Misteris Decisius tenen portes d’entrada? —em va demanar la Pema mentre m’allargava una copa.

—Estic segur que sí. Repetim allò dels homes graciosos —vaig respondre sense entendre la pregunta.

Rere meu, un home garlava:

—Ens estan acomiadant a tots —li deia a un tipus grassonet, de cara lluent i ulls sortits—. La crisi, diuen. Entre nosaltres ens mirem amb recel, qui sap qui serà el pròxim a anar al carrer: quan s’apropa el cap alguns es tanquen al lavabo, ¿t’imagines? Una purga. ¿Des de quan beus ginebra? Hi ha traïcions, es parla malament de qualsevol només per mirar de fer-lo prescindible. ¿Has vist aquella? Doncs la van trobar mamant-la a un cambrer al pàrquing d’un restaurant de Tarragona, la porca. Per cert, ¿quin perfum usa la teva secretària? M’ha deixat col·locat. I jo que m’he passat les darreres dues setmanes tractant d’aconseguir el contracte amb els xinesos. Suspicàcia. M’hi jugo la vida en aquest assumpte. Perversitat. La dona m’ha dit que em deixa si no ens mudem a l’extraradi: vol com una boja una casa amb jardí. A veure quan em portes a fer una volta amb l’helicòpter. I ja em diràs com aconsegueixo una casa si és impossible vendre el pis en què vivim. ¿T’interessa? Venint cap aquí m’he trobat un dels meus antics companys de feina. M’ha dit que a en Cosme li han trobat no sé quina malaltia i que no saben si se’n sortirà: potser es mori, ¿t’imagines? L’hi he dit de seguida a la meva dona i m’ha dit que no tinc roba de dol, ni una sola corbata negra. No té ni quaranta anys, en Cosme. I això que aquest estiu havíem dit d’anar a Menorca. Ara haurem d’anul·lar-ho, i ja em diràs a on anem i com ho arreglem a hores d’ara. Massa tard. Però necessito vacances o qualsevol dia pixaré sang o tinta xina. ¿A on vas anar tu l’any passat? M’han parlat molt bé del Marroc. ¿O era de Mauritània?

Em va sonar el telèfon a la butxaca. Era el meu advocat.

—Andreu, ¿recordes que demà tenim una vista al jutjat? No em fallis.

Hi havia diverses querelles pendents, algunes per injúries.

—No et fallaré —vaig dir d’esma—. ¿A quina hora? Truca’m una hora abans per recordar-m’ho. ¿Podries passar aquesta nit per casa i portar-me material?

Havia acabat la cocaïna. El meu advocat sempre en tenia de la bona, fins i tot se’n feia portar d’Holanda amb gust de canyella i fruites tropicals, la qual tenia la virtut d’evitar-me l’entumiment de boca. Em va dir que no tenia res i va penjar-me. Ara em tornava a sonar el telèfon: era el meu pare.

—Perdona, Pema, per què no parles una mica amb aquest vell i el tranquil·litzes —li vaig dir allargant-li el telèfon i posant-l’hi a l’orella. La vaig deixar parlant a xiscles, divertida, mentre jo canviava de bàndol, surant sobre el meu tou benestar.

Em vaig adonar que pertot hi havia dones fantàstiques. Em vaig acostar a una de menuda i preciosa, que li deia a una altra fent carantoines:

—És tan maco. Ho és tant que el mataria. ¿No ho trobes curiós?

—¿No creus que els catalans la tenen massa gruixuda?

—No ho sé. Em penso que tots els catalans són iguals, només que tenen la cara diferent per a poder diferenciar-los.

La noia del comentari portava la nuca tatuada: sota el pèl curt i tenyit de carbassa s’hi podia llegir la següent inscripció: «Sóc el que semblo».

Una veu repetia:

—Aquest és un país que ni tan sols sap on clavar el clau per a penjar-hi l’escombra. No ho sap. No ho sap. No sap on clavar el clau on penjar-hi…

En Bartolí, assegut en un sofà, seguia atraient la multitud entusiasmada, la gent se l’escoltava i bevia i assentia a les seves paraules amb un misteriós automatisme. Reia i tremolava i movia les mans mentre deia:

—Els catalans són il·legals! Il·legals, senyora!

—¿Angelats? —em va dir una dama aterridora, caient dreta davant meu—. ¿Antich? ¿O era Andrada?

—No es preocupi, senyora. La qüestió és passar l’estona.

Mentrestant, molta gent se m’acostava i m’estrenyia la mà, em tustaven l’espatlla i em posaven targetes dins la butxaca; sentia que em deien «a veure quan ens veiem i fem una cervesa», o «la setmana que ve ens truquem i quedem per dinar, ¿d’acord?». Eren frases rituals: mai quedaria amb ningú, ningú em trucaria si no era per demanar-me un favor o per ajustar un compte pendent. I llavors no ho proposaria, sinó que, imperiós, ho exigiria: formava part del codi ètic implícit, sabut per tots però mai formulat. Els sobreentesos.

Em va arribar a les orelles el següent:

—De l’esquerranisme no han conservat més que el pitjor: la violència verbal, l’afectació de radicalitat, i l’obsessió per l’apocalipsi. A més del to altiu i el menyspreu dels fets.

Algú va fer un rot.

Un editor li deia a un altre amb gestos amargats:

—Només es venen dos tipus de llibres: els que tracten de la guerra, de qualsevol guerra, i els que parlen de la felicitat. Últimament, només aquests dos temes existeixen. I el tema bèl·lic tan sols interessa els homes, i l’altre tan sols sedueix les dones. Res d’això no pot acabar bé.

—Els homes no busquen la felicitat —va respondre l’altre divertit—. Només la busquen els anglesos.

—Saps una cosa, Andreu —em va dir una doneta baixa, de trets apergaminats i vestit estampat; em sonava d’alguna cosa i no sabia dir quina: ¿la muller d’un polític?, ¿una empresària?—. He tirat un pèl del meu cony dins la copa del President de la Generalitat. Mira’l com beu de content, el ximple.

I allà estava. Dret i parlant amb el director d’un diari, a l’ombra dels seus dos guardaespatlles. Últimament tothom en tenia, de seguretat personal, a l’aire s’hi palpava una por sobreentesa, una amenaça constant, percebuda en el canvi a què estava sotmesa qualsevol cosa: tot semblava tremolar, esllavissar-se. Por. Por als filets de vaca, al sexe sense condó, a la globalització, al pollastre, a la Xina, i evidentment a Al-Qaida. Feia poques setmanes que s’havien detingut catorze tipus vinculats a una cèl·lula d’Al-Qaida al Raval de la ciutat, que pel que deien (el Ministre de Madrid escapava de les respostes clares) pretenien enfonsar alguna de les dues torres del barri olímpic o rebentar un comboi del metro en ple viatge, motxilles explosives i mortaldat, foc, fum i Al·là és gran i us premia a tots amb dones meloses i dàtils infinitament dolços i òbviament sense bacó, lluny dels fills de les mones i els porcs, corruptors de la terra. Bin Laden deia, parlant dels seus terroristes: «Aquests joves no demanaran explicacions. Cantaran ben fort que no hi ha res entre nos-altres que calgui explicar. Només matar i tallar colls».

Jo havia passat per les Torres Bessones de Nova York durant el meu viatge de noces, tan sols dos dies abans —aquell 11 de setembre m’esperaven a la recepció del nostre Parlament— que els islamistes s’hi estavellessin, cavalcant els avions, arrossegant amb ells homes i dones inofensius, amb pocs minuts tot mort i runa, pols i sang evaporada. Recordava que un diari havia reproduït la nota suïcida d’un d’aquests filantrops; deia: «tocaré les portes del cel amb el crani dels sionistes». Tocaré les portes del cel amb el crani dels pobres catalans. Pobres catalans sense crani.

Mentrestant, Bush els feia la guerra a l’Iraq, però els terroristes estaven amagats entre nosaltres: a Vilanova i la Geltrú, a Cerdanyola del Vallès, a Badalona i a Santa Coloma de Gramenet. Les condicions del reialme són fràgils.

Per tot això, no era d’estranyar que hi hagués empresaris que tinguessin goril·les de raça negra per simple esnobisme; no moure’s precedit per un d’aquells sequaços era vist com una indignitat, talment com agafar el tramvia. El President Montilla somreia amical i es passava la mà per la corbata —una Forzieri de seda tricotada—, la mirada incisiva dels seus dos ullons semblava capaç de fer levitar les coses. Fitorava les dones amb fruïció mal dissimulada, amatent inclinava el cap i frunzia la boca com aquell que sap més coses de les que pot confessar. A més, buscava les mirades de tots. Aquest és un gest propi dels polítics, ho tinc observat: mentre parlen van girant el cap, buscant l’assentiment i l’esguard de tothom, com si així haguessin de fer-se més visibles. Saben que viuen de la percepció que els altres tinguin de la seva persona, i per això han de moure contínuament la testa, buscar ser percebuts: em recorden les balenes, sortint a la superfície a esbufegar i omplir-se del seu oxigen indispensable.

Vaig creure endevinar que el President parlava de futbol. La gent em passava per devora i m’empentava. Em vaig estar mirant-lo, amagant-me rere un got llarg ple de gel que es fonia, esperant divertit que begués, però una mà poderosa em va agafar per l’espatlla i em va fer girar el tors.

—¿Ja saps que ets un cabró? —em diu un tipus alt, ben pentinat i amb unes ulleres fosques.

—M’ho diuen amb massa freqüència. Tanmateix només es tracta d’una exageració.

Era un diputat socialista: quadrat, amb la barba descurada i una horrible americana de vellut. Es deia Bultó i feia dues setmanes que ens en rèiem d’ell a la ràdio: teníem els talls de les seves intervencions parlamentàries i els posàvem a tota hora, creant realment un efecte hilarant. Bultó quequejava, omplia cada frase d’escarafalls, callava durant uns segons mentre se’l sentia emetre sons de vaca frisona. S’havia fet cèlebre per les seves idees esbojarrades: va proposar al Parlament d’aprovar una recomanació per usar menys paper higiènic a les llars catalanes, deia que així es talaven menys boscos i que Catalunya seria un model d’ecologia arreu de l’Estat. «Només un quadradet», es deia el projecte, en referència a les porcions que divideixen el paper de cul. Es deia que volia també engegar una campanya per promoure que s’orinés a la dutxa mentre el paisanatge es rentava: s’estalvien dotze litres d’aigua en un sol dia. Últimament encapçalava la campanya «Per un comerç ecològic i solidari: regulació de la venda del julivert: volem 0’7 dels beneficis per al Tercer Món». Tenia una pàgina setmanal a un diari de la seva corda, on feia vint anys que deia el mateix: que tot el que feia la dreta era indecent i danyós per a les classes socials que el votaven. Repetia per a l’extenuació de qui el seguia les paraules següents: ‘solidaritat’, ‘ecologia’, ‘sostenibilitat’ i ‘tolerància zero’. Era d’aquella mena de persones que a pesar de guanyar molts milers a l’any s’emporten els bolígrafs i els petjapapers de l’oficina. Era estúpid, petulant i a més l’alè li feia pudor de ceba i nicotina: em mirava amb ràbia i torçava la boca amb menyspreu. L’odi que em tenia era palpable.

Vaig fingir que em sonava el telèfon mòbil, tot i que el tenia la Pema.

—Perdona, m’estan trucant —vaig dir posant-me la mà sobre el pit i girant-me d’esquena. Em vaig introduir lentament entre dues jovenetes, que van seguir parlant a través meu. Em vaig girar i vaig veure que Bultó em perseguia.

L’escena em va remetre de seguida a unes quantes pel·lícules d’acció: en aquell moment el dolent es treia una pistola, disparava enlaire i la gent començava a caminar acotada, xisclant confosa, mirant el terra amb les mans a sobre el cap. Vaig seguir avançant, trepitjant dones que es queixaven i sentint veus envoltant-me, fins que vaig topar-me amb la Pema.

—Ajuda’m —li vaig dir—. Em moro. Em volen matar.

—No generalitzis —va dir—. Aquí també hi ha bones persones. Acabo de conèixer el Síndic de Greuges. ¿Què dimonis és un Síndic?

La vaig agafar per la cintura, la vaig pressionar contra meu i la vaig besar. No va resistir-se. Semblava que si l’estrenyia amb el braç la podia trencar. La meva boca hauria estat capaç d’empassar-se tota la seva cara. Vaig sentir com em mossegava el llavi inferior. Li vaig ficar la punta de la llengua fins a tocar la part interior de les dents: eren petites i esmolades. Per un moment em vaig oblidar de tot: vaig sentir el rugit de la ciutat entrant-me per les orelles, mesclat amb les veus i la dringadissa de les copes i els plats. Em vaig sentir virtuós. Però la mà de Bultó em va estirar de l’espatlla i va desfer l’encanteri. El següent que recordo és el seu cop de puny a la mandíbula.

Vaig caure a terra sobre la meva espatlla. Es van aixecar uns quants crits de sorpresa, escàndol i estímul; Bultó em va escopir i va estar a punt d’etzibar-me una puntada de peu a les costelles. Per sort, el vaig sentir riure fort i perdre’s entre la gentada. La Pema em va ajudar a posar-me dempeus.

—Anem-nos-en d’aquí —em va dir, intentant sostenir-me.

Per tot hi havia vianants a la recerca de taxis. Jo em sentia embriac, em feia mal la galta i algunes dents, i la llengua em demanava tornar a entrar en la boca de la Pema. Li vaig dir:

—Caminem, no vull tornar a casa. Sóc un estaquirot.

Vaig alçar la vista i vaig mirar el món: el que veia em va commoure, semblava separat de la llarga cadena dels horrors. La realitat: les coses, els volums, els cossos, el moviment picant d’anants i vinents, tot tan sòlid, farcit de si mateix, oscil·lant en la seva estranya significació. Però em va emocionar no la visió en si, sinó el fet d’estar-ho mirant, la simple i oblidada facultat de poder fer-ho. Em vaig sentir agraït per la possessió d’un bon parell d’ulls; tan complagut que em saltaren les llàgrimes: la ciutat s’anava buidant de multituds.

—Digues, Pema, ¿com em veus?

—Ets un home inestable. Però això et fa atractiu, suposes un repte.

Els taxis no paraven davant dels vianants que els alçaven la mà i els maleïen després de seguir carrer amunt. Els semàfors creaven lleis pròpies en una alternança de llums que hipnotitzava.

Vam caminar Passeig de Gràcia avall, amb els edificis preciosos, sòlids, esculpits en la llum esmorteïda; les lones publicitàries cobrien les bastides, estampades amb rostres joves i radiants, de pupil·les dilatades i cutis tan purs com les cabelleres, rosses i onejants, fetes àngels, flors, algues marines. Els plàtans movien el brancam, i un captaire cantava mentre pixava a les rodes d’una moto de luxe. El cel tenia un color macabre.

—Sóc un desastre. Abans llegia poesia. I escrivia uns bons articles. ¿T’imagines a on he arribat?

—No sé. Tal vegada es tracti de deixar que les coses parlin per si soles. Simplement d’això. D’apartar-se una mica i permetre que la vida ens persuadeixi. Tot plegat és estrany.

—Deixa que aquesta nit nedi dintre teu —vaig sentir que deia la meva boca.

Tenia un apartament al Paral·lel. Hi vam arribar en taxi després de fer mitja hora de cua a Plaça Catalunya: durant aquest temps vaig comptar vint tipus de pell mulata orinant als peus del monument a Francesc Macià, després compraven cervesa a un llauner marroquí i s’asseien a terra a fer tertúlia. El taxista parlava pel mans lliures i deixava anar rares consignes, deia paraules com, ‘milions’, ‘acritud’, o ‘perspectiva’; òbviament ho feia en un dialecte propi que s’assemblava tant al català com al castellà, tot i que la nit i la velocitat li donava una musicalitat característica. La Pema va posar el cap sobre la meva espatlla. L’olor de la colònia s’havia diluït, el pèl li flairava a pa cuit i a vinagre. A la ràdio rondinava una tertúlia esportiva. I les Rambles anaven plenes de putes negres que mastegaven xiclet i que practicaven fel·lacions ràpides sota les porxades de la Boqueria.

—Aquesta ciutat és una meravella —vaig dir amb la llengua baldera.

—Seu, relaxa’t, que posaré música —la Pema va obrir la porta i jo em vaig deixar caure a un sofà de tela estampada. El viatge en ascensor m’havia semblat estratosfèric. Vaig mirar entorn.

Pertot hi havia teles sense pintar, ceràmiques decorades amb colors estridents, revistes i capses de devedés amuntegades. Els mobles eren barats i els llibres em van semblar fútils. Hi havia portes tancades amb cartells enigmàtics on amb lletres de motlle s’hi podia llegir «justícia», «puerilitat» o «mandràgora». D’un fil en penjava roba interior, i d’algun lloc en vaig veure sortir un gat enorme de color gris, la cua alçada, els ous prominents i la mirada poc liberal. L’entorn feia gala d’una acurada bohèmia, d’una simplicitat de llums japonesos, esfèrics i de paper, amb coberteries d’acer suec sobre les taules i rams de blauet en testos emmotllurats a mà. Vaig sentir ganes d’orinar. Vaig pensar en Francesc Macià, i en el meu pare, i a deixar-me bigoti.

—¿On eres?

Tornava del lavabo quan la vaig veure davant meu: anava nua. S’estava allargada al sofà i tenia el gat entre les cames. Els pits eren menuts, daurats i de mugrons erectes: portava als peus uns mitjons de llana. El tatuatge de les cireres era commovedor.

—¿Què fas? ¿Per què t’has posat en pilotes?

—¿És que no t’agrado? ¿No m’has dit que volies cardar?

El gat li ronquejava a sobre de la panxa. Jo no em sentia gens excitat.

—Podríem parlar una mica. ¿No trobes?

Em vaig asseure a una butaca, als seus peus. La vaig contemplar: era tan menuda que semblava una nena. Portava el pubis depilat, encara que a sobre dels llavis s’hi havia deixat una franja de pèl. Pel cap m’hi va passar una paraula: ‘acomoclitisme’.

—No deus ser un pervertit, ¿oi? Perquè jo passo de coses rares. Si vols, una mica de sexe oral i coit vaginal amb condó. No tinc el cul per a festes. No aquesta nit. Ara que hi penso: en alguna banda guardo un paquet de condons amb sabor de cava.

S’havia amollat els cabells. Jo només tenia ganes de mirar-la. Va dir ella:

—Una vegada vaig sortir amb un tio que només s’excitava cagant.

—El meu pare diu que aquest país té una secreta afició per la merda. Fins i tot va publicar un article sobre això: parlava dels ídols egipcis, esculpits en l’acte de cagar. Diu que se’n troben també a Roma.

—El teu pare és un home curiós. M’ha encantat.

—Vés a dinar amb ell i t’explicarà aquestes coses. És un bon home. I últimament se sent sol.

—¿Per què?

—És vidu. És savi. És bo i té principis. ¿Com no podria sentir-se sol?

—¿Tu et sents sol?

—¿Jo? ¿Per què no poses música? ¿Jo?

—Sí, tu. ¿Qui ets realment, Andreu Andrada?

—Donem pas a la publicitat —vaig dir, talment com a la ràdio.

«¿Qui ets realment, Andreu Andrada?». La veritat és que no en tenia una imatge clara: m’agradava parlar per la ràdio, dir improperis, llegir la premsa i endevinar-ne el que no deia, beure, i escoltar distret com els altres ordien conspiracions. M’agradava follar, com a tots els homes, i la cocaïna i el xampany i els rellotges de luxe. I també el color del cel rere els vidres d’un taxi, ja ben entrada la nit, tornant a casa en companyia d’algú.

Sabia que en mi, en els darrers temps, hi havia molt d’error i de desordre. M’havia deixat la meva dona, l’havia fet avortar i li havia fet el salt amb ties de tota mena: fins i tot amb transvestits. Em sentia sol, molest amb mi mateix pels meus errors i per les poques ganes que tenia d’esmenar-me. M’havia passat pel cap, durant un temps, esborrar-me, tirar-me pel balcó o prendre pastilles, tallar-me les venes a la banyera o aconseguir una arma i fotre’m un tret al paladar: el cervell esmicolat, un instantani quadre de Tàpies al capçal del llit: sang i gleves i pèl socarrat, adéu Andreu, adéu Catalunya. Però no podia a causa del meu pare —hauria estat un doble assassinat— i perquè en el fons sabia que en mi hi havia encara quelcom de vàlid, encara que amagat sota capes i capes de desídia.

—¿En què penses? —va dir la Pema, el gat li llepava una galta.

Intentar dir-li-ho hauria estat com agafar un nen i parlar-li de la mort.

—En res. ¿No agafaràs fred?

—Penses coses dolentes. Et ronden pensaments estranys, ¿oi? Durant una temporada vaig viure amb un tipus a qui li agradava fer espiritisme. Me’l recordes. Sí, tu ets una mica com ell, em sembla. Deia que havia parlat amb Elvis, amb Napoleó i amb la reina de Saba. I ho feia a la cuina, el tio, tancava tots els llums i ho omplia tot de ciris i de fotografies, i començava a cantussejar, i jo…

No l’escoltava. Em van venir ganes de plorar i no vaig tenir més remei que fer-ho. Les llàgrimes em corrien lentes cara avall.

—¿Què et passa?

Em sentia tan sol, tan poca cosa. I m’era tan impossible arribar a fer-me una imatge digna de mi mateix: em sentia un pobre patriota desaparellat. Vaig dir:

—Necessito que em diguis que m’estimes. Que t’importo. Que t’agrada que estigui amb tu, al teu costat, aquesta nit.

—Vine.

Ens vam estirar l’un contra l’altre, al sofà, el gat es va enfilar al respatller i roncava amb els ulls clucs, de la cua només en movia la punta. Era un animal magnífic, i vaig enyorar ser com ell: complet, suau, majestuós, despreocupat i esclau d’alguna cosa meravellosa.

—¿Per què som així? ¿Ho saps? —vaig dir amb la veu nerviosa—. ¿Ho saps? ¿Per què aquesta tristor, aquestes ganes de festa, aquest no trobar una sortida per enlloc? No sabem viure, simplement es tracta d’això, ¿oi? La vida ja no és tan simple. Hem perdut les amarres. No hi ha un ordre, unes prioritats, un organigrama moral. Res. Només nosaltres i el buit. I molta llum, i massa veus. I sexe. Sexe pertot. ¿Què farem? Tinc por. Sempre he tingut por. No em puc treure la por de sobre.

—¿Per què no ens casem? Ja sé que ens hem conegut aquesta nit. Però sé que ets un bon home. Estàs simplement confús. Necessites que l’amor et guiï. Enamora’t de mi i tot anirà bé. Tindré cura de tu.

—¿Saps que podria enamorar-me? No vull casar-me de nou. No saps l’infern en què vaig convertir el meu matrimoni. Seria un altre desastre. Sóc incapaç de fer durar res de bo. Però de tu sí que podria enamorar-me’n. En tu hi ha alguna cosa peculiar.

¿Podia? ¿Podia estimar algú sense abans començar a apreciar-me a mi mateix, encara que només fos una mica? Des que la Marta m’havia deixat m’havia trobat sol i inerme davant tot. El valor que tenia jo als meus propis ulls era ínfim: un insecte, una volva de pols, una consigna. Estava en contínua depreciació. Dintre meu sentia els meus òrgans podrint-se. I era incapaç de fer-hi res. M’havia tornat autodestructiu, addicte a les drogues, a la compassió, a la soledat i al solipsisme. Sí, jo era la primera víctima de mi mateix: no hi havia més culpables. Havia de començar a refer-me. Deixar d’assolar-ho tot al meu pas. De totes maneres, començava a sentir-me excitat. Sota la pell tornava a sentir-hi una incerta alegria. Vaig dir:

—Deixa que et doni plaer oral i que me’n vagi.

Una hora després era a casa. L’havia deixat adormida al sofà, coberta amb un barnús. Estava desvetllat. Vaig mirar per la finestra una bona estona —res: ciment, vidres i acer, una lluna mòbil i desprestigiada, color d’os descarnat, una hòstia oferta als ídols de la nit insomne—, vaig encendre el televisor, vaig canviar uns quants llibres de lloc i vaig menjar-me un pot sencer de iogurt amb cereals. Vaig plorar una mica més davant el mirall. Vaig cridar fort dins un coixí per a mirar de relaxar-me. Vaig navegar per Internet, amb curiositat i odi, fins que se’m tancaren els ulls. El telèfon em va desvetllar. Sonava a pocs centímetres de la meva orella.

—¿Andreu? T’espero d’aquí una hora i mitja als jutjats. Recorda que tenim la vista.

Disposava del temps just per a dutxar-me, canviar-me de roba i tirar-me a l’estómac un litre de cafè. El meu advocat m’esperava dret a la vorera, a l’entrada de l’edifici, amb el maletí entre les cames. Punyia desesperat el seu enorme telèfon mòbil.

—Fas pena —em va dir només d’alçar els ulls de l’aparell.

M’havia posat un bon trajo, una camisa blava i unes sabates de xarol blanc. A sobre, m’hi havia tirat la gavardina. El problema era el meu rostre, jo mateix me’l sentia inflat, boterut, els ulls em coïen, temia que la boca em fes una mica de pudor. Va afegir:

—Fas ulleres, no t’has afaitat i et veig les galtes de color verdós.

—Respecto la teva sinceritat.

I la respectava: en Ton feia molts anys que era amic meu. L’havia conegut mentre estudiàvem. Era un tipus formal, metòdic, molt ambiciós i una mica bandarra, però d’ell me’n podia refiar: era dels més eminents en la seva professió. Quan tenia vint anys havia portat cresta, havia estat a l’Índia i a Califòrnia, i havia estat durant una bona temporada surfista professional. Però després s’havia casat dues vegades i ara tenia tres fills, una amant més de vint anys més jove i una col·lecció de cotxes esportius que omplia dues plantes d’un aparcament del carrer de Minerva. Tenia un despatx luxós, ple de volums de jurisprudència i de primeres edicions de llibres il·lustrats, que comprava per pura afectació després de fer-se assessorar pel meu propi pare. S’havia ocupat del meu divorci, i havia fet molts diners amb l’especulació. Era molt aficionat al cinema, i quan s’avorria escrivia guions, que anava enviant sense obtenir resposta a les productores. Era menut, robust i canut a pesar d’haver superat de feia poc la quarantena. Va dir:

—¿Recordes què tenim?

No en tenia ni idea. Vaig dir, passant-me la mà per la barbeta:

—Ahir em van etzibar un cop de puny.

—Una querella per injúries —no m’escoltava—. Intentarem negociar. Demanen una multa, una indemnització i una rectificació pública. Esperem en Bellot.

Ara recordava de què anava tot. En Bernat havia insultat durant el meu programa, i diverses vegades, el Secretari General d’un dels tres partits en el Govern. Pel que jo recordava l’havia acusat de mentir, de col·locar diversos familiars a la televisió pública i d’omplir-se les butxaques amb diner dedicat a subvencions, a més de no depilar-se les orelles, ja que el Secretari era famós a tot Barcelona per les gruixudes cerres que li sortien d’unes enormes i grises plantofes auditives.

Per a Bellot, el Secretari era un enemic dels seus interessos i dels de la seva família, però això s’acarnissava amb ell dient-li ‘orellut’, ‘sàtrapa’, ‘galifardeu’, a més de ‘goril·la’, ‘poca-solta’ i per descomptat també ‘traïdor a Catalunya’. Des dels insults ja havien passat més de dos anys, i de la querella gairebé quinze mesos. Per sort per a nosaltres, els bons criminals, la justícia és d’una ineficàcia pletòrica. Bellot va aparèixer davant de nosaltres. Anava acompanyat de la seva secretària, fumava un cigarret i mastegava xiclets de nicotina. Se’l veia confiat, tranquil, ben mudat dins un trajo color de canyella. Amb una mà dins la butxaca no parava de remenar-hi monedes i claus.

—¿Què, acabem d’una vegada amb tot això? —va dir—. No tinc tot el matí. M’esperen per agafar un avió d’aquí un parell d’hores.

Per l’escala vam veure pujar el Secretari General. Havia convocat la premsa, rere seu corrinyaven dos tipus vestits de xandall, carregats amb enormes càmeres fotogràfiques. També es distingien els seus advocats: els maletins, els cabells engomats, les sabates de punta llarga. Bellot va dir a la seva secretària:

—Vés a parlar amb els fotògrafs i que ens tirin fotos, que fa més de dues setmanes que ningú parla de mi.

La noia va sortir esperitada. Va dir en Ton, mosquejat:

—Vaig a entrevistar-me amb aquesta gent, ¿d’acord? No us mogueu d’aquí. A veure si ho arreglem ràpid.

—Espero que no ens surti massa car —va dir Bellot, esclafant el cigarret amb la sabata—. ¿Fins a on podem pagar, Andrada? L’altre cop ens va costar un ull de la cara. Aquesta vegada et toca desembutxacar.

Havia rebut l’avís del director de l’emissora que allò no podia continuar, m’havia dit que una altra querella i treia el programa d’antena. Però érem el seu espai més escoltat. A més, l’emissora no rebia prou diners públics: era la manera de venjar-se. Tot plegat, la llei de la jungla.

Els fotògrafs se’ns acostaren i, sense demanar permís, ens van començar a retratar. En Bellot es divertia:

—Somriu, que tot això és bo. Fes com qui parla. ¿Has vist el que diuen avui a La Vanguardia?

I en Bellot em parlava i em deia no sé què: la faramalla política de sempre. Però ni l’escoltava, pensava en la Pema i ara sí que tenia ganes de fer-li l’amor. Per un moment la vaig tornar a veure nua, la compacta sensualitat del seu cos petit, càlid i suau, i la distància que ens separava, i que jo sentia en forma d’error, de bogeria i d’una absurditat omnipresent, irreparable. Els fotògrafs ens papallonejaven entorn, ens demanaven que fitéssim l’objectiu de les càmeres. Però jo em sentia esponjós, per un moment ple d’idees audaces, sanes i capaces de redimir-me de la meva connatural desesperació. Li vaig demanar a Bellot, tot per tallar-lo:

—¿Creus en Déu, Bernat?

—No em surtis amb collonades, Andreu —va riure entre dents—. Crec en la putrefacció de la carn, no en la seva resurrecció, ai, Andrada, i crec en els diners, i en el poder.

Un dels fotògrafs va caure d’esquena. En Bellot va riure i va seguir dient:

—Crec en la llei, però no en la justícia. En la política no hi crec, això no. Crec també en la força. En l’home no hi crec. Per cada home intel·ligent, espavilat i treballador n’hi ha milers que no valen res. Que neixen i moren com les cols o els porcs a la granja. O com les gallines. Jo només sóc un aprofitat, un envejós i un manipulador, no t’ho nego. Què hi farem. Em falta talent i ganes per a ser res de més envergadura. Què hi farem. I no entenc com els altres, que també són mesquins, no fan com jo i intenten treure alguna cosa de tota aquesta ximpleria. Val més ser un home dolent que ser-ne un de mediocre. Això t’ho puc assegurar. I sobre això de Déu, Déu és un concepte econòmic, és un dels noms que posem a les nostres febleses.

—¿Però no creus que podríem fer alguna cosa bona, Bernat? —vaig balbucejar—. Em sembla que no fem res, que estem aquí pastant una massa inútil i que al final…

—Sí, al final una tomba, uns fills que et ploren per quedar bé, potser fins i tot una dona, però tots plegats només calculen quan els toca del pastís que deixes. ¿Què vols? Això som: la resta són collonades, t’ho repeteixo, riures i falsedats, propaganda moral. L’única cosa que necessito dels altres són els diners, pel que fa a la resta, m’arreglo tot sol. Els bons sentiments són per als pobres, ells no tenen res més a què aferrar-se. ¿Què els quedaria? Tot i això, t’admeto que la vida té dos-cents dies bons, potser uns tres-cents si tens sort amb els negocis o et toca la loteria. Mira’t aquest plegat de fills de puta —va dir assenyalant els fotògrafs amb la punta d’un nou cigarret—. Pobres desgraciats…

Els fotògrafs van marxar. Em vaig fixar que ni durant un sol moment van mirar-nos si no era a través de les càmeres. Bellot va esclafar el cigarret i va semblar que s’abstreia. Va tornar la seva secretària amb uns cafès servits dins d’uns gots de paper. Jo m’adormia. La noia era petiteta i de cara salaç, amb el cutis lleugerament gratat de verola, encara que tenia dos pits voluminosos, que es cuidava de realçar amb un jersei ajustat. Em van absorbir l’atenció fins que va tornar l’advocat. El cafè cremava.

—Hem arribat a un acord —va dir en Ton—. Pagareu menys però no haureu de demanar disculpes. ¿Entesos?

En Ton va desgranar la quantitat. L’hauríem de saldar, el deute, entre nosaltres i els de l’emissora. Res de massa quantiós. Vam signar uns quants papers i vam riure sense ganes. En Bellot va marxar de seguida, ni tan sols va donar-nos la mà, es va tirar dins un taxi i gairebé deixa sobre la vorera la seva secretària. Li vaig proposar a en Ton d’anar a esmorzar:

—Millor marxa a casa, menja alguna cosa i dorm fins que no puguis més. Qualsevol nit ens trobem a sopar. Avui no treballes, ¿oi?

Ni ho recordava. Em vaig quedar sol. En Ton simplement va desaparèixer. Jo tenia ganes de passejar, de dormir, de fer l’amor, de comprar-me roba. Per un moment vaig sentir una ànima dintre meu, una mena d’ebullició creativa, un indici de fertilitat. I això sempre em feia pensar en el meu pare. Cada cop que per un atzar digestiu o emo-cional em sentia bé i capaç de fer alguna cosa, doncs pensava en ell, i també deixava de sentir-me sol, aparcava les meves ganes de lluita, de mossegar, i tornava a ser lliure, només obligat a satisfet les meves esperances.

Vaig caminar fins arribar a la Ronda de Sant Pere. Allà tot era incomprensible i suau. L’aire portava una humitat calenta que feia caure els braços. Els autobusos corrien cap el centre, com en manada, plens d’individus suosos i atrotinats. Hauria jurat que a dintre d’aquelles peixeres algú hi agonitzava, digerit per un d’aquells cetacis de llauna plastificada d’anuncis de perfum, de reclams petulants que afirmaven que Déu no existia. Però jo sentia Déu en el meu interior: en el fons del meu ésser hi havia quelcom d’indestructible. ¿Què potser allò no era diví? El carrer traginava ombres, cercles, opulències i construccions que fluïen.

Vaig sentir una immensa pietat per l’espècie humana: alhora experimentava dintre meu una mena d’ensopiment, una vaga inanitat, buida però feixuga, farcida d’enuig. Formes efímeres es movien dins els taxis aturats davant dels semàfors: el bramul que desprenia tot era eixordador, una simfonia indigesta i atroç, fins i tot feia la impressió que els edificis estiguessin a punt d’esbucar-se, de caure esclafats, desfets com figuretes de sucre.

Em vaig assegurar que no em seguís ningú. Com que devia diners a persones més o menys indesitjables de tant en tant m’envaïa la paranoia que em seguien pels carrers, sentia passos nerviosos empaitant-me, homes de pell obscura fitant-me des de voreres llunyanes, cotxes frenant amb estrèpit vora meu. Sabia que no podia jugar amb aquesta mena de patuleia, però la quantitat que devia era gran, i no la tenia, i m’imaginava que no podien localitzar-me si no em seguien la pista.

A prop meu va passar un tipus amb una ràdio a l’orella, parlant en veu baixa i balancejant-se sobre els malucs: portava barret, una americana verda i un mocador per al coll, de seda, nuat sobre l’espatlla amb una llaçada ostentosa. Les ulleres que li cobrien la cara eren tan grans que li ocultaven les celles i els pòmuls. Em vaig situar a la seva alçada, intentant esbrinar què sorgia de l’aparell. Era un home jove, de pell mulata, les mans grosses i els llavis prominents.

—¿Què vols? —em va dir girant-se de cop.

—Vull saber què escoltes —li vaig dir sense pensar-m’ho.

—Informació meteorològica. Butlletins.

—¿I què diuen?

—D’aquí un parell d’hores nevarà —i després va afegir—: Has de pagar els teus deutes, príncep. Si no, prepara’t per al dolor. És la primera advertència.

—¿Com? —vaig demanar, sense estar gaire segur del que m’havia arribat a les orelles.

Es tractava d’un exemplar de la mena de bojos que m’interessaven. No li vaig fer gaire cas. Feia calor, el cel estava encapotat, grisós i feixuc com una llosa. La ciutat n’era plena, d’aquella mena de gent. Individus sense una ocupació clara, que pujaven i baixaven pels carrers, sense saber d’on sorgien, a on anirien a parar i quins desitjos niaven dintre seu: hom no sabia si eren perillosos o tendrament inofensius, només es podia assegurar que cadascun d’ells tenia la seva història: greuges, esperances, foteses i ambicions. Com m’hauria agradat saber-ho tot d’aquell tipus, però: on havia nascut, què feia, per què vestia així, saber què menjava, a qui es follava, en què creia i què temia. Hi havia tres ciutats dins la ciutat, girant sobre el mateix eix però desconeixent-se: la dels que hi havíem nascut, la dels que hi havien arribat en els darrers deu anys, i la dels que hi estaven simplement de passada. El ràpid, hipnòtic i demencial girar d’aquests discs creava curtcircuits: ningú sabia ben bé a què s’havia d’atendre. Hauria pagat a aquell noi perquè em contés la seva vida. Però em vaig distreure i se’m va escapar rere una cantonada qualsevol.

Havia arribat a Plaça Catalunya. Hi havia turistes pertot, cobrint la ciutat d’ignomínia. Molts estudiants italians, arribats en línies aèries de baix cost, asseguts sobre les voreres, menjant hamburgueses i bevent batuts. Dones maques i amb samarretes ajustades, nens grassos i nenes esquelètiques, homes suosos i empunyant càmeres de fotos, capturant l’instant fugisser: els venedors de refrescs empenyien la seva carreta, infatigables. Els coloms menjaven veces i cagaven pertot. Els senegalesos miraven de vendre als passavolants bosses d’imitació, sabates, ulleres de sol i pel·lícules d’estrena, girant el cap en totes direccions, a l’aguait de les pesades botes de la policia: havien enginyat una mena de tendal, sobre el qual hi alineaven la seva mercaderia, un llençol ronyós amb els quatre cantons subjectats per un cordill, el qual, quan era estirat, ho recollia tot com una flor carnívora. Amb un parell de gestos, el gènere quedava tancat dins un enorme farcell, i ells podien escapar dels mossos d’esquadra, que tanmateix sabien que no hi havia res a fer: eren invisibles, segurament tenien accés al clavegueram, on vivien en humil confraria.

Vaig recordar-me de quan vaig anar de viatge de noces a Nova York i vaig passar per Chinatown abraçat de la Marta. Allà hi havia un exèrcit de xinesos volent-nos vendre també bosses d’imitació, però ells eren òbviament més hàbils que els senegalesos de Catalunya. Portaven la mercaderia fotografiada en un àlbum de butxaca, i el client, si ho desitjava, els seguia fins a algun carreró, on hi tenien una dona repugnant, amagada rere un contenidor d’escombraries, custodiant la mercaderia amb determinació combativa.

Durant tot el temps que vaig estar allà, a la cantonada entre la Plaça Catalunya i el Passeig de Gràcia, mirant de trobar la vena jugular a la ciutat, em vaig adonar d’alguna cosa: el món era fascinant, imprevisible. Era ple d’equívocs, de rostres, d’ulls brillants i negres, d’imprecisions, d’ironies, d’indiferències, i per descomptat de bellíssimes superfluïtats.

A més, la susceptibilitat es palpava. Si estava atent, era capaç de sentir com els euros cantaven balades al capitalisme global mentre rodaven lliures amunt i avall del Passeig de Gràcia. Tot i això, sabia que el català, l’home que passava encorbatat i amb maletí, amb l’auricular del telèfon penjant-li de l’orella, era avorrit i volia la mediocritat, i que era incapaç d’arriscar-se o de jugar fort. Quan les coses agafen un cert volum, aquell home, per altra banda tan respectable i repetitiu, s’espanta. Sí, queda engavanyat i produeix un efecte còmic, lamentablement terrenal. És tediós, és feliç. És tan humà que tomba d’esquena. Així que, pensant en ell, encantat amb els meus diagnòstics, vaig caminar fins als parterres de la plaça, em vaig treure l’americana entre estàtues de senyoretes simbòliques i la vaig estirar sobre la gespa. M’hi vaig allargar, i així, embadocat, em vaig adormir, mirant els anuncis lluminosos i sentint com una remor d’abelles a motor m’entrava al cervell i me’l triturava.

Quan vaig obrir els ulls, nevava sobre els pisos hipotecats. Queien uns flocs de neu lleus i bruts. Tocaven el terra i es fonien i ho deixaven tot empantanat, però era molt bell de veure: el cel ara era totalment gris, com una perla, i no feia calor, però nevava i els turistes corrien a amagar-se sota les amples cornises del centre comercial. Sí, nevava: vaig pensar en el que deien del canvi climàtic, de la fi del món i de l’abús de l’home sobre el planeta. L’atmosfera s’havia encomanat de la nostra inconstància. Ja res era seriós, ni tan sols el clima: les paraules s’havien barallat amb el seu significat i havia rebentat també l’ordre de les estacions. Em van venir ganes de trucar a la Pema. La meva americana de Gucci s’havia enfangat.

—Per ser feliços ens hem de desfer de l’esperança —li vaig dir.

—¿Saps que avui he parlat de nou amb el teu pare? —em va respondre, sense semblar que s’hagués adonat del que li acabava de dir.

Tres quarts d’hora després em trobava a casa seva. Hi havia arribat a peu, deixant-me guiar pel que ella m’anava dient per telèfon. Em vaig ben mullar, la neu em queia sobre la roba i s’hi fonia, deixant-me ben amarat. Baixant per les Rambles, anant cap a casa seva, vaig tornar a sentir-me en plenitud. L’estona de son sobre la gespa m’havia caigut bé: feia molt temps que no dormia més de dues hores seguides. Pràcticament era l’únic que caminava per les Rambles sense paraigua, deixant que em mullés l’aiguaneu. Havien desaparegut les deplorables estàtues humanes, els pallassos vomitius, els malabaristes pollosos i sense gràcia, els caricaturistes ineptes, els trilers i els carteristes. Els turistes s’havien amagat a les tavernes i tot s’havia acolorit d’un to de plata fosa, com si les coses volguessin mostrar-nos per un moment la seva majestat, la seva materialitat indefectible. En sortir al món sensible sentia desvetllar-se dintre meu algunes zones de l’ànima que havien romàs sempre adormides: deixava de sentir la buidor del cor.

Vaig pujar a l’apartament de la Pema. Em va donar roba seca i em vaig dutxar: mentre em canviava i em posava aquells pantalons barats, aquella camisa de franel·la tronada, no podia deixar de pensar a qui podien haver pertangut.

—¿Com et trobes ara? Em sembla que ja ha parat de nevar —va dir.

A través de la finestra vaig veure que plovisquejava, una aigua fina i lleu, un llençol d’aigua a penes distingible, l’empolvorar d’una sal blanquíssima contra els vidres i els edificis, sobre tota la ciutat.

Ella portava el barnús, i la cara i els dits empastifats, les mans brutes de fang líquid. S’estava asseguda davant un torn, donant forma de gerro a un munt d’argila. I sonava una música suau, i el gat miolava i corrinyava entre els prestatges. En algun lloc cremava encens i ciris perfumats. Em vaig acostar a on ella treballava. La vaig sentir parlar mentre feinejava, amb els peus feia girar el torn i amb les mans menudes premia la massa humida, dúctil i dòcil a la pressió dels seus dits.

Va dir:

—M’he passat el dia pensant en tu. No m’ho havies dit que tinguessis els cabells d’aquest color pastós.

—A mi també em rondes per les circumval·lacions del cervell, t’has apropiat del meu sistema límbic —vaig respondre, amb un punt de pedanteria.

Era bonica, la qual cosa sempre és una virtut. Em van venir ganes d’abraçar-la. Vaig suposar que sota el barnús continuava anant nua. El desig persistia. Em vaig asseure sobre un munt de llibres. Estava abstret mirant-la fer, ella mussitava alguna melodia en veu baixa, a l’aire els seus malucs blancs, tendres i enjogassats. La contemplava, però al mateix temps em passava el dit per la mandíbula i sentia un lleu dolor agut que m’arribava fins a la templa: el cop de puny del socialista. Això em va tornar a remetre a la nit anterior.

—Aquesta nit he somiat en tu —va dir ella.

—¿Sí? ¿Ho dius seriosament?

—Sí, anàvem de viatge. Però era una mena de viatge estany. Tu et ficaves dins una mena de gruta.

—¿Dius que has parlat amb el meu pare?

—Sí, em vaig apuntar el seu número i li he trucat avui matí. És tan simpàtic, tan afable. M’ha dit que m’enviaria flors. Em pensava que no existien els homes així. ¿No creus que hi hauria d’haver un zoològic de persones? Una mena d’exposició oberta al públic on es pogués veure els homes i les dones modèlics. Exemplars humans únics per la seva decència i bon cor. Allà també hi portaríem els nens, a contemplar-ho. Perquè n’agafessin exemple. Seria com la televisió però a la inversa.

—¿Un zoològic humà? Em sembla que els nazis tenien ganes de fer un cosa semblant. Ho vaig llegir en algun diari. Amb les races del món. Però explica’m el teu somni. Jo vaig somiar també en un zoològic, ple de lleons arnats.

—Érem en algun lloc amb molta llum. No recordo gaire cosa.

—Intenta recordar-ho.

—¿Per què? Són imatges esparses.

La vaig mirar fer una bona estona. M’encantava veure com el fang s’obria i es contornejava. Ella creava, sí, crear… Fer alguna cosa exterior, capaç de tenir cos i volum, pes, olor, tacte. I sense cap altra utilitat que la seva simple existència. I ella en semblava capaç, i això la feia semblar divina. Jo vivia en la complexitat, en l’angoixa, en una separació constant entre les coses i jo. Estava barallat amb tot i habitava aquesta excisió, i havia après a fer-ne el meu estil de vida. Però ella estava i feia. I això era tot. Cantussejava, movia molt lleument el cos cap endavant i aquesta oscil·lació li feia destacar els pits. S’implicava en el que estava fent, s’hi fonia abstreta.

Vaig dir, deixant-me emportar pels meus pensaments:

—El meu pare diu que jo, amb els avantatges de què he pogut gaudir, hauria d’estar formulant el que ell anomena «les noves qüestions bàsiques de la humanitat». Però en lloc d’això, tot el que faig és dir ximpleries per la ràdio i dormir, i sobretot llevar-me tard, cosa que ell no suporta. ¿Saps com en diu de ‘llevar-se’? En diu ‘desniar-se’. M’increpa: «Tot el que saps és dormir i maleir, jugar, anar amb dones frívoles, preocupar-te per estupideses i tornar-te’n al llit. I desniar-te tard».

—Ha, ha. Explica’m coses de tu.

—No passo per un bon moment —vaig confessar—. Abans, quan em vaig casar, quan vaig començar a fer feina a la ràdio, tot semblava que havia d’anar d’una altra manera.

—¿Et vas casar? Mira, jo també —i va afegir melancòlicament—: Ho vam deixar després de sis mesos. ¿I tu? ¿Quant vas durar?

—Dos anys. Després de dos anys la cosa ja no s’aguantava. Va ser terrible.

—¿Li eres infidel?

—Sí, amb diverses dones, a més. No me’n podia estar. Sempre aquest coqueteig, els malentesos provocats, els dobles sentits. Mossegar. Els neurotransmissors: tràfec constant entre el cervell i els nervis de la polla. I conec molta gent, infinitat de dones. Ja saps, les rialles, l’alegria de sentir-se viu, l’embriaguesa que et toquin, t’acceptin, t’acaronin. ¿Què més podíem fer? Només t’has de deixar portar una mica i et trobes follant amb tres dones alhora. És un disbarat, però és així.

—¿I l’amor? —va demanar deixant que el gerro girés deformant-se.

—Sí, existeix, sens dubte que existeix. ¿Qui pot dubtar-ho? Però això altre era com una mena de joc, una altra lliga on no es té en compte l’amor, sinó més aviat tot el contrari. L’amor és massa difícil, demana molta fermesa, elegància, ordre íntim. I és clar…

—¿I ella?

—¿Ella? Es diu Marta. És com jo, de bona família, ja t’ho pots imaginar. De tres generacions ençà els nostres han estat gent coneguda i benestant, alta burgesia, crec que fins i tot els meus avantpassats tenien un títol nobiliari. El meu pare ho sap. Però la veritat és que la fortuna la va fer un dels meus avis, traficant amb esclaus cap a Cuba i Veneçuela durant el segle xix. Després tot ha estat decadència, catalanisme, fàbriques i oficis liberals. Tenim un retrat d’aquest oncle avi en un salonet polsegós.

—Jo voldria ser mare, parir… —va dir ella abismada, m’havia deixat d’escoltar. El gat li havia pujat a la falda.

—I ella, la Marta, també. Però jo vaig obligar-la a avortar. Quan em va dir que estava embarassada gairebé em ve un atac de pànic. Pare, jo… Impossible. Només de pensar-ho tremolava. Vaig sortir a emborratxar-me i a fotre’m de coca fins al cul. Després, la vaig acompanyar a una clínica. Van passar tres mesos i ja estàvem divorciats.

La Pema es va aixecar i va desaparèixer. El gat va apropar-se a mi i se’m va fregar pels turmells, com si olorés en el camal dels pantalons la presència d’alguna persona enyorada. El vaig agafar per la pell del coll i me’l vaig posar a sobre, i el vaig acariciar fins que va començar a condormir-se. Em vaig fixar que per les parets hi havia reproduccions d’unes pintures a l’estil dels expressionistes alemanys. Eren imatges espesses, plenes de culpa i fetidesa. Però no podien deixar de ser belles, poderoses i estimulants.

—Torna a nevar —va dir ella rere meu, posant-me la mà sobre l’espatlla. Em sentia bé un altre cop, per primera vegada en molt temps estava satisfet, càlid dins aquella roba, amb l’animaló agraït d’estar sobre meu. No se m’acudia cap tipus d’idea estranya. Només existia aquell instant. La neu rere els vidres caient com un guspireig de llum fosa. I ella rere meu, volent-me estimar.

M’hi vaig aproximar i de seguida la meva mà va sentir la seva càlida cintura, la va buscar sobre la tela que la cobria, decidida, com moguda per un cec magnetisme. Li vaig desfer el nus i vaig sentir la pell del seu ventre a les puntes dels dits: una pell tèbia, meravellosament viva, tan palpitant que em vaig posar de genolls i la vaig besar. Sense que m’adonés l’havia deixat nua, només portava unes calcetes tacades —«calcetes inconsútils», vaig pensar—, que semblava que li anaven dues talles petites, i els mateixos mitjons gruixuts de la nit passada. Em vaig fixar en el tatuatge que portava entre els pits. Em mirava entre agraïda i temorosa. Els seus ulls, vist des de sota, omplerts per aquella llum de pluja, estaven plens de pietat i de present. Em vaig treure la camisa.

Al cap d’uns minuts ens trobàvem al seu dormitori. Era ample i ple de teles de colors. La roba s’amuntegava per terra, i dels armaris en guaitaven papers, sabates i capses de cartró reciclat. En un racó hi havia una màquina d’escriure, de les antigues, i en un altre hi havia un petit moble, com de casa de nines, ple d’ampolletes de perfum. Tot allò em va commoure, em va entendrir, em va fer sentir coses inexplicables. I és que entre els dos hi havia, sobreentesa, una conspiració —una intriga feta de gratitud i correspondència— la solució a la qual fóssim cadascú de nosaltres.

Vam fer l’amor lentament, però amb l’encaix i la precisió amb què giren els astres. Al final, mentre els nostres alens febrils es mesclaven en l’aire, tots dos vam tenir la certesa que estàvem de tornada, que per fi havíem arribat a una càlida i afectuosa llar.

—Pot ser que t’estimi —em va dir.

—Vull quedar-me aquí durant uns dies. ¿Em deixes?

Va anar a buscar un petit televisor i el va posar dins l’armari. Va treure un disc de no sé on, el va posar a dintre i ens vam passar el dia mirant cinema en aquella petita pantalla, abraçats i en silenci, mentre queia la pluja, la neu i la granissada rere d’un estret finestró. A l’aparell hi havia diàlegs, cafeteries, cotxes ràpids i algunes pistoles. Ella es va quedar adormida sobre el meu pit, sense calces, oferint-me la imatge d’un cul perfectament escultòric. La pell de l’esquena semblava de seda, i la nuca tenia la textura delicada i subtil del pit d’un ocell tropical. El meu cap es va anar acomiadant de tot, fonent-se en una negror miraculosa. Vaig dormir nou hores seguides, una quota de descans que no igualava des que m’havia acomiadat d’una infància massa perllongada i excessivament benestant.