6
EL PROFESSOR DE CIÈNCIES

Laura Folques era una lectora infatigable, i s’estimava bastant la biblioteca que jo havia deixat de freqüentar. També era una de les alumnes més apreciades per Gaspar, potser per la seua afició als llibres. Una vegada la vaig sorprendre escrivint alguna cosa que semblava un poema i que ella va amagar com va poder en advertir la meua presència. El seu germà bessó, Daniel, era d’una altra fusta i destacava sempre a la classe de gimnàstica. Ho tenia fàcil, perquè era molt més alt que la resta de nosaltres, i podia fer qualsevol exercici sense esforç, com ara pujar la soga grossa que penjava d’una argolla que hi havia al punt més alt del gimnàs, una de les proves més fastigoses i també més odiades per tots els alumnes. Jo m’estimava molt la companyia dels bessons, com també la de Víctor Surroca, un fanàtic de les novel·les de detectius. Amb ells vaig passar molt de temps xarrant pels colzes i donant voltes a temes que ens semblaven molt importants, però que no eren més que futilitats al costat del misteri que envoltava Tobies Bosch.

Víctor Surroca semblava prou intrigat per la personalitat d’Udo Brandes, i no deixava de dirigir-me preguntes, pensant que la meua col·laboració al laboratori podia fer-me sabedor de coses que ell desconeixia. Aquell interès no deixava de ser pintoresc. Davant dels nassos de Víctor i de tots els altres s’havia produït un fet veritablement enigmàtic, possiblement un assassinat, i jo era l’únic habitant de l’edifici que tenia coneixement d’aquell fet. Les dèries detectivesques de Víctor es concentraven en altres direccions i no seria jo qui el distraguera.

—Crec que oculta alguna cosa… Això de letó no cola… Jo crec que fuig d’alguna cosa… Segurament és un refugiat polític. És possible que els comunistes russos l’estiguen perseguint… No m’estranyaria gens que el seu nom fóra fals. El govern li deu haver donat asil i una documentació nova per a poder amagar-se millor.

Laura Folques tampoc no semblava massa convençuda de la sinceritat d’Udo. Ella va ser qui llançà una suposició ben fantàstica que Víctor va fer seua al moment.

—I si no fóra letó? Posem que siga txec… Seria un dels impulsors de la revolta del 68, i hauria escapat quan entraren els tancs russos. És possible que fóra professor d’alguna universitat i ara es veu obligat a fer classe de ciències a xiquets… Per això a voltes les lliçons se li escapen i comença a anar a la seua bola i a amollar coses rares a tota virolla com si nosaltres el poguérem entendre…

Certament les capacitats d’Udo semblaven molt superiors a les habituals entre el professorat d’una escola. Per a mi era el més brillant de tots els que ens donaven classe. Per a Laura, i també per a la majoria dels meus companys, Gaspar era qui ocupava aquell lloc honorífic, però no deixaven de reconèixer que Udo era molt més intel·ligent que altres com la Urtàriz de música o Ferragut i Lubet. Fins i tot més brillant que el senyor Momparler mateix, poc generós quan arribava l’hora d’explicar les parts més fosques de les lliçons. Durant els moments que els dos compartíem al laboratori, Udo deixava de tant en tant les seues ocupacions habituals per xarrar amb mi. Gràcies a aquells moments vaig saber més coses d’ell. En alguna ocasió es va referir als seus estudis a Riga, la capital del seu país, o a les excursions que feia durant l’estiu a algun dels milers de llacs que hi ha allà.

—Només disposàvem d’unes poques setmanes a l’any per a anar als boscos… Havíem d’aprofitar-les al màxim, perquè la neu i el fred no donaven respir. El gel ho cobreix tot durant l’hivern, i si no t’agrada patinar, és millor que tingues algun quefer entretingut per a passar el temps si no vols morir-te d’avorriment.

Jo no havia dubtat mai de les seues paraules. Quan Udo evocava el seu país feia servir un to de veu característic que per a mi era símptoma inequívoc de la seua sinceritat. Hi havia molt més que una simple enyorança pel temps passat en aquelles frases. Udo vivia lluny de la seua terra i no podia amagar els sentiments que li causava aquella separació. El professor brillant, l’home de ciència fred i objectiu, també tenia debilitats humanes, emocions sense cap connexió amb els progressos científics o les construccions intel·lectuals. Aquelles paraules m’acostaven encara més a ell, com si el fet de sentir-les convertirà en una relació d’amistat el que fins aquell moment no era més que el tracte habitual entre professor i alumne.

M’estimava aquelles converses tant com les que mantenia amb Laura sobre llibres. Eren els únics moments en què podia parlar de coses que realment m’interessaven.

Davant de confidències com aquelles, les suposicions de Víctor i Laura sobre la procedència d’Udo Brandes resultaven ridícules i pròpies de la imaginació desbocada d’un parell de xiquets avorrits àvids de traure punta a qualsevol nimietat.

Les lliçons de ciències no eren allò que es diu molt estimulants. Tractaven temes massa àrids per al meu gust, com la fisiologia dels animals, i es va estendre un rumor entre els alumnes referent a una propera classe pràctica al laboratori que consistiria en la dissecció d’una granota. Laura Folques estava espantada i es posava nerviosa quan sentia una conversa on eixia el tema. Em va demanar que preguntara directament a Udo per la veracitat dels rumors, però ell s’avançà i aquell mateix dia ho anuncià a la classe.

—Divendres al laboratori estudiarem el cos de les granotes. Fareu la dissecció per parelles, i haureu de reflectir tot el procés amb dibuixos i comentaris. M’han assegurat que hi haurà prou granotes per a tots…

Laura Folques no va assistir a classe aquell dia. Una indisposició la va retenir al llit, segons que va explicar el seu germà. Jo podia imaginar la causa d’aquella malaltia oportuna, perquè tampoc no m’acabava d’agradar això d’obrir un animalet viu en canal i observar de manera obscena el funcionament dels seus òrgans durant els últims minuts que els restaven de vida. Només Laura era capaç d’escapar d’un compromís com aquell de manera tan hàbil, i mentre fèiem els preparatius no deixava de pensar que jo hauria d’haver fet el mateix que ella. Tanmateix la classe no va resultar desagradable. Udo va conduir el procés de la dissecció de manera molt intel·ligent, deixant a banda els aspectes més truculents i concentrant la nostra atenció en tot allò que era més interessant. Ens va fer sentir com si fórem científics i com si els nostres gestos i les nostres accions tingueren prou importància per a justificar el sacrifici de la vida d’un animal.

—Quan entreu en un laboratori, deixeu de ser persones comunes i passeu a un altre grup diferent. Sou estudiosos de la realitat, i el vostre treball pot significar un avanç que beneficiarà a tots. La vida de la granota tindrà valor si aprofita per a augmentar els vostres coneixements, per a fer-vos més savis. Penseu en tots els animals sacrificats cada dia en granges per a ser consumits després… Els que heu estudiat ací han tingut un destí més noble i transcendent… Han sigut instruments necessaris per a eixamplar la vostra ment cap a nous àmbits.

Crec que va convèncer a tots amb aquelles paraules vehements. Si més no, ens féu sentir importants, orgullosos de la nostra perícia i del que havíem dut a terme durant la classe.

Tot i que aquella dissecció va quedar gravada a la memòria de tots, hi hagué una altra classe que em va resultar més interessant encara. Potser perquè durant el transcurs d’aquesta es va posar de manifest un altre tret característic que definia molt bé la personalitat d’Udo.

Les lleis de Mendel ocupaven la part central d’un dels capítols més complicats del nostre llibre de ciències. Ningú no entenia com l’arbre genealògic d’unes mosques podia omplir tantes pàgines amb esquemes inclosos.

L’explicació d’Udo d’aquella lliçó fou memorable en molts sentits. Els conceptes entraven i eixien del seu discurs amb una velocitat endimoniada, però al mateix temps resultaven perfectament intel·ligibles, perquè feia servir exemples pròxims. Les diferents races de gossos li serviren per a explicar les variacions genètiques, i les tàctiques dels criadors es convertiren en una metàfora de les lleis que governen la naturalesa. Va esmentar els cavalls, i mostrant l’admiració per aquests, però va haver d’admetre també que, per a les faenes més dures i penoses, les mules eren preferibles.

—La naturalesa les creà per complir una missió molt concreta, i reservà als cavalls un paper més noble i digne. També va establir un ordre molt rígid. Com que la seua és una funció simplement instrumental, les mules no poden reproduir-se, i només són producte directe de la necessitat que hi haja dels seus serveis.

Dels híbrids i les seues característiques va saltar al camp de l’evolució. Jo pensava que aquella digressió havia anat ja massa lluny i que estava envaint els continguts d’una altra part del llibre, però Udo va enllaçar de manera hàbil les teories de Darwin amb les de Mendel i així tornà al punt de partida de la classe.

—L’evolució de les espècies ha conduït a una especialització formidable. L’home és el producte d’una selecció natural que durant milions d’anys ha tingut lloc, de manera contínua i sense interrupcions sobre la Terra. Els defectes dels nostres avantpassats han quedat eliminats per la força implacable d’una llei incontestable. La supervivència dels millors ha garantit que les seues qualitats foren transmeses i també ha fet que els defectes anaren a poc a poc limitant-se a grups més concrets i acabaren desapareixent amb aquests.

Mendel i el seu grup de mosques eren novament el fil conductor de les seues paraules. Quan estava a punt d’explicar aquell esquema embolicat que el nostre llibre incloïa, canvià d’idea i, en un minut, en va dibuixar a la pissarra un altre amb uns gargots que representaven noms molt més familiars.

—Mireu, ara deixarem estar les mosques. Veieu la piràmide que acabe de construir?

Tots vam assentir. Al punt més alt hi havia un nom, Victòria, i als estrats inferiors uns altres que s’acompanyaven d’alguna referència geogràfica, com Prussià o Rússia. Udo havia traçat l’esquema de la descendència de la reina Victòria d’Anglaterra, i molt prompte explicà la raó d’aquella incursió en un àmbit que era més propi de les classes d’història.

—Victòria, la dona més poderosa del món, el cap visible de l’imperi més gran que ha existit mai, tenia una característica ben peculiar. Era portadora d’una herència ben molesta, l’hemofília.

Udo explicà en quatre paraules els trets principals d’aquella malaltia que les dones podien transmetre a la seua descendència sense patir-ne els efectes.

—Normalment, les víctimes de l’hemofília no arribaven mai a l’edat adulta i morien abans. Però Victòria va engendrar un munt de fills i filles, i la seua herència es va escampar per totes les corts reials d’Europa.

Per reblar el clau, va fer referència al tsarevitx de totes les Rússies, a Rasputin i a un bon nombre de fets històrics que, d’una manera o d’una altra, havien estat originats per aquella malaltia que afectava bona part de les monarquies europees. Jo recordava algunes pel·lícules sobre la Revolució Russa i potser per això les seues paraules em resultaven familiars. Quan va acabar la lliçó i vam eixir de la classe, ningú no podia evitar fer els seus comentaris. Daniel Folques estava ben estranyat per aquell torrent d’idees, o més encara, per haver sigut capaç no sols d’aguantar-lo impertèrrit sinó també per haver-lo entès en una proporció significativa. La seua germana bessona semblava més escèptica.

—No em cau gens bé… Hi ha alguna cosa d’ell que no m’agrada… La referència als defectes heretats o la naturalitat que mostra quan parla de l’eliminació de les malalties… Qualsevol diria que vol eliminar la gent que porta ulleres pel fet de considerar-la defectuosa…

Hauria oblidat aquell comentari de Laura si no fóra pel que el seu germà em va dir després de sopar a la sala comuna. No havia vist Víctor durant tota la vesprada i em va estranyar que ni tan sols anara a sopar. Preguntar per ell a Daniel era el més natural, perquè eren molt amics i compartien habitació. Abans de contestar-me va mirar al seu entorn, per comprovar que ningú no el podia sentir.

—No està massa catòlic. Ja t’ho pots imaginar… El que ha sentit a la classe de ciències ha sigut molt fort per a ell.

Jo vaig assentir com si poguera entendre el que estava dient, i Daniel va prosseguir.

—Imagine que el Rus no sap que Víctor és hemofílic… Si ho haguera sabut, hauria triat un altre exemple.

Un bon grapat de fets aïllats que jo considerava estranys es va aclarir en un instant gràcies a aquella revelació. Víctor Surroca estava dispensat d’acudir a les classes de gimnàstica i també prenia una píndola quan es desdejunava. Mai no l’havia vist fer cap acció que poguera ser perillosa o esvalotada.

Daniel s’adonà al moment de la seua indiscreció.

—Pensava que ell t’ho havia dit. No és un secret, però tampoc no cal anar escampant-ho. Víctor pot fer una vida normal, però si rep un colp fort pot tenir una hemorràgia… Tots els professors ho saben, però és possible que ningú li ho haja dit, a Udo. Ara ja no és tan dramàtic com ell creu. Prenent la medicació i adoptant precaucions es pot fer una vida normal. Ja ho has vist… Tu mateix no te n’hauries adonat si jo no t’ho dic…

Aquell incident seria oblidat prompte, però d’alguna manera va deixar la seua empremta entre nosaltres. Laura observava Udo amb ulls crítics i Víctor no podia dissimular l’antipatia que sentia per ell deixant caure de tant en tant comentaris sarcàstics. Jo mateix no podia oblidar la cruesa de les seues expressions ni tampoc l’interès que havia manifestat per les coses de Tobies. La fascinació que envoltava Udo no podia esborrar completament aquells racons foscos de la seua personalitat.

Tot i això, hi havia altres temes de conversa més habituals entre els interns. Era època d’exàmens i, qui més qui menys, ningú no podia evitar un cert nerviosisme. Treballar de valent, estudiar durant les hores de lleure, aprofitar qualsevol moment o repassar les lliçons foren durant aquelles setmanes de desembre les activitats habituals entre l’alumnat. Però érem a les portes de Nadal, i tots fèiem plans per a les vacances. Alguns, com els bessons Folques, tenien clar que tornarien a casa per passar amb la família totes les festes, i Víctor Surroca se n’aniria amb els seus avis a Barcelona. Altres, com jo, encara no sabíem com passaríem aquells dies. Possiblement la tia Elvira es faria càrrec de mi i aniria a casa seua durant les vacances. Aquella perspectiva no m’acabava de complaure. M’hauria estimat més passar les festes a Santa Gràcia, amb Irene Catarineu i Rafael Soler, però la seua invitació no arribava, i vaig acabar resignant-me a passar unes festes avorrides a l’escola o, a tot estirar, al costat dels meus cosins.

L’atmosfera nadalenca s’introduïa pertot arreu i, amb aquesta, un bon nombre de missatges que jo no volia rebre. Si durant les setmanes que havia viscut a l’escola havia pogut deixar de pensar sobre la pèrdua dels meus pares, ara la proximitat de les festes feia que aquella qüestió tornara una vegada i una altra al meu cap. Jo no era més que un orfe sense família, i ningú no semblava fer-me massa cas. No deixava de pensar en altres nadals viscuts, i aquella nostàlgia era cada vegada més angoixant. Els records que conservava dels meus pares eren encara molts, però estava convençut que a poc a poc anirien esvaint-se. Era un pensament que m’entristia i que no feia sinó accentuar-se. Potser per això no m’agradaven les festes i, si haguera sigut possible, les hauria eliminades del calendari.

Els exàmens van tenir lloc l’última setmana de classes, i les notes arribarien molt prompte. No podia queixar-me massa dels resultats. La majoria dels meus companys estaven també satisfets. Udo fou més que generós i els aprovats van ser nombrosos en la seua matèria. Potser per això hi havia un cert optimisme durant aquells dies entre l’alumnat, però tot i això la perspectiva d’unes vacances poc excitants em feia tocar de peus a terra i dissipava qualsevol traça de satisfacció que jo poguera tenir.