3
PRECIPITACIONS

Quan em despertà la llum del dia que entrava per la finestra de l’habitació eren més de les huit. Tobies encara dormia profundament. Era millor no destorbar-lo mentre descansava després del que havia patit durant la nit, i en conseqüència em vaig vestir en silenci i vaig baixar després a desdejunar-me.

El menjador estava buit, i només hi havia alguna activitat a la cuina immediata. Aquell dissabte situat entre dos dies festius presagiava ser tan pausat com la vespra per als residents a l’edifici. Ningú em va interrompre mentre em servia de l’aparador un tassó de llet amb cacau i un parell de bambes per a mullar-hi que semblaven acabades de traure del forn i desprenien una flaire deliciosa. Tenia temps per a cruspir-me-les lentament, assaborint cada mos i al mateix temps pensant en el que faria durant tot aquell dia que tenia per davant. M’esperava una llarga i avorrida jornada, repartida entre la biblioteca, la sala comuna, el menjador i l’habitació, però em vaig equivocar. Aquell dia estaria ple d’emocions i marcaria un punt d’inflexió en la meua vida i un punt final en la d’una altra persona.

No volia tornar a l’habitació de manera immediata per no interrompre el descans de Tobies, i això em va dur a esperar que foren les nou. Tot just quan les campanades del gran rellotge situat al pati principal tocaren l’hora, vaig obrir la porta. Tobies ja estava alçat i s’havia vestit. Estava acabant de fer-se el llit i, després de comprovar que era jo qui entrava, va perdre qualsevol interès per mi. Potser volia evitar qualsevol comentari referent a la nit anterior, o potser no en recordava res i aquell era el seu parar habitual. El cas és que no va dir ni piu i, tan bon punt acabà amb el llit, es va acomodar a la cadira que tenia davant l’escriptori i tot seguit va traure una casset del calaix per tal de sentir música. Encara no s’havia posat els auriculars que l’expressió de la seua cara mudà de manera radical. Es va quedar com si estiguera atarantat, amb la boca oberta, mirant per la finestra.

No puc saber què mirava o a qui va veure. Des de la finestra es domina el pati principal i també l’entrada des del carrer. Fóra el que fóra, Tobies semblava completament espantat. Durant uns segons interminables va romandre davant la finestra, sense moure un múscul, com si estiguera paralitzat. Aquella immobilitat era més que alarmant per a mi. Jo l’havia vist en altres ocasions tremolar, suar, agitar-se de manera convulsiva o delirar, però mai no havia vist aquella reacció tan estranya i diferent de la resta. El vaig cridar pel nom en veu alta, però crec que ni tan sols se n’adonà. Semblava trobar-se en un estat catalèptic, com si en qualsevol moment poguera caure desplomat a terra. No sabia què fer, i quan em decidia per fi a acostar-me a ell, reaccionà de manera sobtada i girant-se se’n va anar de pressa, sense tancar la porta ni dir-me res. Aquell moviment em donava l’ocasió de mirar per la finestra cap al pati, però en fer-ho no vaig observar res d’estrany. Al corredor tampoc hi havia cap rastre de Tobies. Si el que havia vist al pati era l’arribada d’aquella visita que tant l’incomodava, potser havia fet el mateix que la vespra i havia optat per desaparèixer.

Era un bon moment per a endreçar la meua part de l’habitació i organitzar les meues coses. El meu armari, idèntic al de Tobies, em permetia guardar tota la meua roba de manera còmoda i també contenia una sèrie de calaixos menuts on hi havia més espai. Mentre ho ordenava tot, no deixava de pensar en el meu company d’habitació, en la seua conducta i en el que devia haver vist des de la finestra, però invariablement els meus pensaments em conduïen una vegada i una altra al seu armari i a les coses que imaginava que devia contenir. La visió fugaç del Rheingold esperonava la meua fantasia, i crec que llavors hauria donat qualsevol cosa per poder tafanejar dins.

Devia estar si fa no fa vint minuts disposant-ho tot que un crit agudíssim i feridor trencà el silenci d’aquell matí assossegat de dissabte. Vaig eixir al corredor desert i, després de davallar els graons de l’escala principal de tres en tres, davant dels ulls se’m presentà una estampa aterridora en arribar a la planta baixa. Hi estava Tobies, estès a terra amb un regalim de sang que li eixia per la boca.

Amb els ulls oberts, em llançà una mirada fràgil i suplicant que em féu venir un calfred. En acostar-m’hi, vaig observar com obria la boca i deixava escapar un so estrany en un intent desesperat per esbossar alguna expressió intel·ligible. Aquell últim esforç quedà avortat en sec després d’un lleu moviment del cap, i ja no tornà a moure’s. Tenia la boca completament oberta, amb la mandíbula inferior caiguda, que deixava escapar sang per un costat. Jo romania immòbil observant-lo, com si visquera un somni hipnòtic. L’havia vist morir i això era nou per a mi. La mort dels meus pares tingué lloc quan jo estava lluny, i en el cas de mon pare, per raó de l’accident, ni tan sols m’havien deixat contemplar el cadàver. Ara era molt diferent. Tobies jeia allà al meu davant, i jo era present quan la vida el deixava. Més que espantat, crec que estava fascinat per allò que acabava d’observar, i la meua estupefacció m’impedia reaccionar. No recorde bé qui va venir tot seguit per traure’m d’aquells pensaments, però el cas és que poc després m’apartaren d’aquell lloc per conduir-me al pati amb la pretensió que respirara aire fresc i m’asserenara.

No puc referir de manera ordenada el que va passar la resta d’aquell matí, perquè tot anà molt ràpid. La senyora Arquimbau es féu càrrec de mi i em donà una infusió amb poders calmants que pensava que jo necessitava per a recobrar la presència d’ànim. M’acomodà al sofà del despatx del director amb els peus en alt per afavorir la circulació, segons que va dir, i em va deixar tot sol durant més de mitja hora perquè descansara. Tot el que podria aconseguir seria que donara voltes una vegada i una altra al que es relacionava amb la mort de Tobies. Estava convençut que seria objecte d’un interrogatori per part de la policia i volia estudiar bé les meues respostes per no semblar un xiquet estúpid davant dels investigadors.

Havia decidit contar-ho tot, tant les contínues suspicàcies de Tobies com les seues reaccions davant la possibilitat d’una visita. Pensava dir-los també el que recordava d’aquells deliris febrils que havia tingut a les nits i descriure fil per randa la meua trobada amb el geperut, però l’oportunitat per a fer-ho no va arribar.

El director, acompanyat per la senyora Arquimbau, s’acostà per preguntar com em trobava. Em recomanà que estiguera tranquil i que no em preocupara gens, i de la mateixa manera, i successivament, entraren al despatx per interessar-se per mi i aconsellar-me un bon descans, Gaspar, el porter i la senyora Torres, governanta de les xiques. Ningú semblava interessat a interrogar-me sobre les circumstàncies que envoltaven la mort de Tobies, i ni tan sols feren cap referència a aquell fet. Quan estava ja avorrit d’estar al sofà sense fer res, tornà una altra vegada el director, acompanyat ara per un home que jo no havia vist mai. Era alt i apersonat, i fumava un cigar que exhalava una pudor fastigosa. Ni tan sols es va molestar a dir-me res. Només el director féu referència a mi per dir-li qui era.

—És un alumne nou. Va ser el primer a veure el cadàver i n’està afectat…

Em sentia bastant molest per aquella compassió que tenyia la seua veu quan es referia a mi, i també volia deixar clar que no estava especialment impressionat i que era capaç de respondre a qualsevol interrogatori, però només vaig articular alguna frase inconnexa.

—No havia mort encara… Va dir alguna cosa. No el podia entendre, però va dir alguna cosa…

Crec que no s’ho arribaren a creure, o potser no els interessava, perquè l’única resposta a les meues paraules fou una nova recomanació del director perquè descansara, afegint també que estava intentant que vingueren per mi per apartar-me de tot allò fins que es calmaren les aigües.

Poc després, la senyora Arquimbau m’acompanyà a la sala comuna i em va aconsellar que tractara de distraure’m sense dir-me com. Però no fou necessari cap esforç per a aconseguir-ho. Al precís moment que ella eixia per la porta ja tenia al meu costat els tres interns de primer que em miraven plens de curiositat. Selfa va obrir foc amb les preguntes.

—El vas veure quan queia? Hi havia molta sang? No ens han deixat anar-hi, i la senyora Arquimbau ens ha dit que no podíem baixar…

Es mostraven molt interessats per conèixer els detalls més repugnants, i jo estava temptat de dir-los que em deixaren en pau perquè tenia mal de cap, però no ho vaig fer, en part perquè a la seua edat jo també tenia aquella curiositat malsana, i també, i molt especialment, perquè podien contar-me moltes coses que jo desconeixia. Selfa estava molt orgullós de poder referir-me tot el que havia vist i sentit aquell matí.

—Tots hem sentit el crit, però no ens imaginàvem què podia ser això… Si ho haguérem sabut… Com que no ens han deixat baixar, hem vist com s’emportaven el cos des de la finestra de la meua habitació. Anava cobert per un llençol i l’han tret per la porta principal damunt d’una llitera. En baixar l’escaló que hi ha al costat de la porteria, un braç tot blanquinós se n’ha eixit del llençol i ha quedat penjant. T’ho jure. —Els seus ulls reflectien una mena de satisfacció mentre parlava, i a banda dels detalls més truculents, n’hi havia uns altres que per a mi tenien més interès.

—Crec que l’home que parlava amb el director era un policia, i una de les xiques m’ha dit que també havien avisat el metge.

Selfa manifestava un gran talent per a reunir informacions aïllades i li agradava donar-se importància. Gràcies a aquell interès vaig saber moltes coses del que havia succeït després de la mort de Tobies.

—La senyora Arquimbau ha dit al director que Tobies estava molt rar els últims dies… Crec que pensa que s’ha tirat a posta pel forat de l’escala, però no ho volen dir a ningú. Diran que va caure per accident.

Era el moment de preguntar-li alguna cosa que volia saber, i no podia desaprofitar l’ocasió.

—La visita d’ahir… L’home que va parlar amb tu… és possible que haja tornat. No l’has vist? Quan sàpia que Tobies ha mort es quedarà molt impressionat…

Selfa no l’havia vist i, pel que podia deduir, aquell home no era el geperut que hores abans havia preguntat per Tobies. Tot plegat sumaven massa visites per a ell en tan poc de temps, i precisament la vespra de la seua mort. Les causes tingudes en consideració només incloïen la possibilitat d’un accident o d’un suïcidi, però jo sabia que hi havia una altra hipòtesi que no es podia descartar. Pocs minuts abans de precipitar-se pel forat de l’escala, Tobies observà alguna cosa o alguna persona per la finestra, i no es podia deslligar aquell fet del que li va ocórrer després.

Vint-i-cinc minuts abans de l’hora del dinar vaig tornar a l’habitació. Mentre obria la porta no deixava de sentir una sensació estranya. Al capdavall, Tobies havia mort poques hores abans i allà estaven les seues coses, el seu llit i també el seu armari. Crec que fou precisament l’armari el que em va decidir a superar aquelles prevencions que m’aclaparaven. Si Tobies no havia rodat la clau quan se’n va anar de pressa, jo podria escodrinyar l’interior sense por que ningú no em descobrirà. No sé si el que volia trobar-hi era la clau del secret que acabava d’empentar Tobies cap a la tomba o si això només era una excusa per a dissimular les meues ganes de ficar el nas en aquell espai tancat i barrat que ell tant preservava de la curiositat dels altres. Tant se val. El cas és que vaig anar sense fer compliments a l’armari i, per a la meua decepció, estava tancat.

Llavors em va venir una idea que podia posar en pràctica al moment. Si el meu armari era idèntic al de Tobies no seria desgavellat pensar que les claus que els obriren foren intercanviables, talment com les de la biblioteca. Sortosament, la clau que jo tenia a la butxaca va obrir l’armari de Tobies amb la mateixa facilitat que quan obria el meu.

Al meu davant tenia tot el que s’hi amagava. A banda de la roba que penjava de dalt i dels calaixos que hi havia a la part inferior, podia distingir unes quantes caixes de cartó folrades amb il·lustracions tretes de llibres antics que de segur guardaven coses bastant interessants. En obrir la més gran es mostrà al meu davant el que esperava. El Rheingold exhibia tota la seua magnificència dins el seu estoig a través d’una finestreta de cel·lofana. Caure en la temptació d’obrir-lo i agafar un dels vagons amb les meues mans va ser qüestió de pocs segons. Allà estava el rei dels ferrocarrils alemanys de l’inici del segle, el tren de luxe que recorria les grans ciutats del centre d’Europa mentre els seus ocupants gaudien de les comoditats pròpies del millor dels hotels. El vagó restaurant reproduïa el seu interior amb tot luxe de detalls, incloses les taules parades i uns ninotets minúsculs que representaven els viatgers i els cambrers.

Llavors vaig reparar que, a banda dels vagons i de la locomotora, l’estoig del Rheingold contenia una altra cosa. Quasi completament amagada a un costat de la caixa hi havia una fotografia escapçada. Era una d’aquelles antigues amb l’orla blanca retallada formant puntes de paper, i li havien arrancat un bon tros, potser la meitat. A la part que quedava es podia distingir una parella d’homes vestits amb gavardines davant d’una massa borrosa de formes vagues. Un braç al costat del tall provava a la clara que el grup era més gran i que continuava en el tros que faltava. Després de guardar una altra vegada el Rheingold a l’estoig, volia seguir regirant el contingut de la resta de les caixes i ho vaig fer, mentre per dins no deixava de pensar en aquell tren que acabava de contemplar. Si no haguera tingut tants escrúpols crec que me n’hauria apropiat, però en considerar que aquell era un desig innoble i vergonyós vaig continuar obrint caixetes per tal d’oblidar-lo.

Dins d’una hi havia unes cartes amb el sobre escrit amb tinta de color sèpia, segurament amb ploma. Els segells en testimoniaven la procedència estrangera, d’algun lloc de l’Europa central o potser oriental. Entre les cartes hi havia una llibreteta, amb les cobertes rígides de cartó folrades de negre. Dins vaig veure algunes anotacions escrites amb lletres menudes i també algunes fotografies soltes entre les pàgines.

Anava a observar-les quan les campanades del rellotge em van avisar que ja havia arribat l’hora del dinar. Era cosa de deixar-ho tot tal com ho havia trobat, però volia examinar la llibreteta negra sense presses, i després de vacil·lar un segon, la vaig guardar a la butxaca interior de la jaqueta per llegir-la detingudament després del dinar. Una vegada tancat l’armari amb la meua clau i quan anava cap a la porta, sense adonar-me’n, vaig xafar al soler la fotografia escapçada. Segurament m’havia caigut mentre examinava el Rheingold, i com que era millor esperar a la vesprada per a tornar-la al lloc on l’havia trobada, la vaig deixar en companyia de la llibreta a la butxaca. Després vaig anar amb presses al menjador a dinar.

Ningú no tenia massa gana aquell dia, amb l’excepció evident de Selfa i els altres de primer, que no semblaven sentir-se gens afectats pel que havia succeït durant el matí. Alícia i Rosa em van confessar que mai no havien tingut massa relació amb Tobies, però que només de recordar que la nit anterior havia sopat a la mateixa taula que ocupàvem feia que se sentiren inquietes. El director no aparegué per la taula de professors, i Gaspar s’acostà a la nostra uns moments entre plat i plat per tractar d’asserenar-nos amb algunes paraules jocoses, però no va aconseguir que els nostres pensaments es desviaren del tema que flotava a l’ambient. Potser per això acabàrem tots tan prompte.

Jo estava impacient per tornar a la intimitat de la meua habitació i examinar el contingut de la llibreta. En pujar de dos en dos els escalons fins a arribar a prop de l’últim pis, vaig sentir unes veus que em cridaren l’atenció. Eren veus d’home i semblaven discutir per alguna raó. No podia entendre el motiu, ja que la llengua que utilitzaven em resultava completament desconeguda. Això féu que girara en redó i baixara per les escales cap al segon pis.

A diferència de la nostra, on les finestres de les habitacions donaven directament al pati, a les plantes inferiors hi havia unes galeries que envoltaven el perímetre del claustre i que reproduïen les arcades de la porxada de la planta baixa. Això em va permetre anar per la galeria del segon pis cap a l’extrem contrari al que ocupava la nostra habitació, i allà, mig amagat per una columna, vaig observar la nostra finestra. Jo recordava haver deixat la cortina descorreguda i, si hi havia alguna persona a l’habitació, era possible que la poguera albirar des d’allà. Tal com imaginava, un minut després vaig distingir una figura que, de manera ràpida, va passar vora la finestra. No em va donar temps a fixar-me bé, però era evident que hi havia algú dins l’habitació. No sabia què fer o si havia de demanar ajuda a algú. Era possible que es tractara de familiars de Tobies que estigueren recollint les seues coses, o potser foren empleats de l’escola. Llavors una figura va mirar des de l’interior de l’habitació cap al pati. Vaig reconèixer a l’instant aquella cara. Era el mateix geperut que m’havia preguntat per Tobies.

Des del lloc on estava també podia observar l’escala, i això em va permetre, uns instants més tard, distingir-hi tres homes que baixaven amb cautela. Sens dubte es tractava dels mateixos que moments abans havia vist a l’habitació. Em vaig situar a l’altra banda de la galeria i vaig mirar des d’allà cap a la porta principal. La dependència que ocupava el porter estava buida, com era habitual, i cap testimoni no va presenciar l’eixida dels tres homes, llevat de mi. Els podia distingir perfectament mentre caminaven pel corredor que donava accés al carrer, i la figura del geperut destacava entre la dels altres dos per la seua singular gibositat. No els vaig filar la cara, ni tampoc puc destacar cap altre tret físic. Si la seua entrada havia sigut tan discreta com la seua eixida, era molt possible que aquella visita haguera resultat inadvertida per la gent de l’escola, i que només jo fóra coneixedor d’aquell estrany moviment.

Quan tornava a l’habitació per observar el que hi havien fet aquells tres homes, el director em va cridar per l’escala.

—Ferrer… Anava a buscar-lo. Hem pensat que és millor que passe la nit fora de l’escola, fins que vinguen els familiars de Tobies i s’enduguen les seues coses… El senyor Soler vindrà a recollir-lo d’ací a una hora. També estem pensant a traslladar-lo a una altra habitació.

Era cosa de replicar al moment. Si a l’habitació hi havia alguna cosa interessant, no volia allunyar-me’n molt, i tampoc no oblidava que era una de les millors.

—No caldrà… Hi estic a gust, i m’estime més no canviar-ho tot de lloc…

Crec que la meua resposta el tranquil·litzà, possiblement perquè no devia haver-hi cap habitació lliure. Somrigué, i abans d’anar-se’n em va recomanar que agafara el que necessitava per a passar la nit. Després de tornar a l’habitació, vaig tancar per dins la porta. No volia que ningú em molestara. La primera cosa que calia fer era buscar rastres de la visita dels intrusos. Aparentment tot estava al seu lloc, però el meu armari estava obert, quan jo recordava haver rodat la clau per tancar-lo. Dins no es podia percebre cap senyal que evidenciara que l’hagueren regirat. Vaig imaginar que, quan comprovaren que aquell armari no era el de Tobies, havien perdut qualsevol interès pel seu contingut. El de Tobies també estava obert, però el seu interior tenia poc a veure amb l’ordre habitual. Part de la roba que penjava de les perxes havia caigut sobre els calaixos, i moltes de les caixes de cartó estaven obertes, amb el contingut a la vista, que semblava haver sigut regirat a fons.

Les diverses peces que formaven el Rheingold estaven disperses entre la roba i les caixes obertes, com a testimonis de la pressa que havia conduït en tot moment els que havien envaït aquell espai. Em va molestar topar amb aquell desgavell. Jo també havia ficat el nas dins d’aquell armari, però sempre sense destorbar l’ordre exquisit que Tobies hi havia configurat. Els intrusos, que entraren a la nostra habitació Déu sap com, no havien tingut el mateix respecte. Segurament no volien perdre el temps o temien que algú interrompera el seu escorcoll.

Ara ja no era exagerat imaginar que aquells homes podien estar relacionats amb la mort de Tobies. Després de tot, ell havia mort en circumstàncies desconegudes després de sorprendre algú entrant a l’escola, i potser aquella visita era el desencadenant de la seua caiguda de manera directa o indirecta. Era més que possible que els mateixos homes que hores després regiraren l’habitació foren també els que, de matí, Tobies havia vist des de la finestra.

Un calfred em va recórrer tot el cos. Si no haguera advertit a temps la seua presència, els hauria trobat a l’habitació mentre la regiraven. La seua reacció en ser descoberts era imprevisible i no es podia descartar que hagueren fet alguna cosa per silenciar un testimoni incòmode. Sentia una barreja de por i de ràbia, i estava convençut que calia fer alguna cosa, però no sabia què. Podia dir-ho tot al director, però no tenia cap prova que avalara les meues afirmacions. Ningú no havia vist mai el geperut, i el desordre de l’interior de l’armari de Tobies no era molt diferent del que es podria observar a la major part dels armaris dels interns. És cert que Selfa i el porter podrien afirmar que la vespra de la seua mort Tobies havia rebut una visita, però això no era estrany ni sospitós. Els seus malsons i els deliris febrils nocturns, tampoc crec que serviren per a donar credibilitat a les meues paraules. Si comunicava les meues sospites pensarien que estava molt afectat per la mort de Tobies i atribuirien la meua història a una imaginació desbocada, alimentada per la lectura de novel·les. Podia imaginar les paraules de Gaspar quan li ho digueren.

—És un xic molt despert, i li agrada molt llegir. L’he vist a la biblioteca, i Benjamin m’ha dit que se’l va trobar davant de la finestra de la llibreria de vell amb cara de voler menjar-se els llibres que hi havia dins. I la història que conta és bona, crec que el podríem animar perquè escriguera tot això en forma de relat.

No. Era millor no fer res i esperar amb els ulls ben oberts per a esbrinar més coses. Va ser en aquell precís instant que em va venir al cap que encara portava a la butxaca la llibreta de Tobies. Sense esperar ni tan sols a acomodar-me en una cadira, vaig començar a fullejar-la. A banda de les fotografies i les targetes intercalades entre les pàgines, el que més cridava l’atenció era la manera com estaven escrites les anotacions que l’omplien. Es tractava d’una lletra menuda i elegant, amb un estil propi que es recreava en aquells caràcters que permetien un cert lluïment, aquells de formes més extravagants o en les majúscules que marcaven l’inici de cada frase amb una fita especial. Com que l’autor d’aquelles notes havia utilitzat ploma estilogràfica per a escriure-les, resultava un poc difícil distingir el que hi havia escrit. Les lletres, menudes i massa juntes, complicaven la tasca de llegir, però tot i això era inqüestionable que aquella llibreta estava escrita en un idioma estranger, i pel que vaig deduir, possiblement es tractava de l’alemany.

No tindria molt de temps per a verificar aquella hipòtesi. Llavors van trucar a la porta. Era el porter, per dir-me que Rafael Soler m’esperava al despatx del director. De manera ràpida vaig ficar un pijama, alguna roba, el necesser amb el raspall de dents i el batidor i quatre coses més en una bossa. Sense perdre ni un minut, i després de tancar amb la meua clau els dos armaris, me’n vaig anar cap a les escales.