2
EL PÈL-ROIG TACITURN

L’endemà, divendres, festivitat del Pilar, fou tranquil. El desdejuni resultà més abundós del que esperava, i la meua conversa amb Alícia i Rosa a la taula em va permetre saber algunes coses més referents al funcionament intern que encara no coneixia. Tobies encara no havia baixat a desdejunar-se; ho féu mentre jo estava a punt d’acabar. Quan l’havia deixat a l’habitació, ell encara dormia, i ho feia de manera plàcida, sense mostrar cap rastre d’aquell somni agitat que m’havia despertat poques hores abans. Saludà amb una lleu inclinació del cap i se n’anà cap a l’aparador per servir-se cacau calent d’un dels pitxers. Vaig aprofitar l’ocasió per a deixar el menjador i recórrer en solitari algunes dependències de l’edifici que seria la meua nova residència, almenys durant els pròxims mesos.

Durant els dies festius com aquell, l’activitat era mínima. S’havia d’assistir a missa a les dotze a la capella, i acudir puntualment a les hores previstes per als diferents àpats, i molt poca cosa més.

Ningú no m’indicà on podia anar o què podia fer, i jo vaig decidir explorar durant el temps de lleure aquell espai que semblava immens per a un nouvingut com jo. Si haguera de descriure l’escola, començaria per assenyalar que la seua estructura girava a l’entorn de dos patis, un més extens i majestuós envoltat per un claustre gòtic i un altre més menut on s’obrien les portes d’algunes dependències. El pati gran era el més proper al carrer. La porta principal de l’escola donava a un corredor que acabava en el claustre, i per això aquell lloc era un dels més concorreguts de l’edifici. La capella ocupava un dels quatre costats, i el menjador i la sala d’actes també hi donaven. En un dels cantons estava l’inici de l’escala principal que permetia accedir als pisos superiors, i al costat de l’escala hi havia una habitació quadrada, amb el sostre creuat per voltes que s’unien en una clau gòtica i que actuava com a espai de comunicació amb el pati antic.

Poc es pot dir d’aquest segon pati. No tenia claustre, ni tampoc aquella magnificència un poc artificiosa que adornava l’altre, però era més antic i, des d’un punt de vista artístic, i segons els estudis que citava un llibre que vaig fullejar més endavant a la biblioteca, era la part més interessant de l’edifici. Les parets de rajola amb rastres de molsa i els sobris adorns de pedra que envoltaven les portes i les finestres enreixades eren els únics trets característics d’aquell espai. Les portes que hi donaven comunicaven amb moltes de les aules i amb les escales que conduïen a les habitacions que ocupaven les xiques. Els dies de pluja resultava molest travessar-lo per a anar a qualsevol dependència de les que s’hi obrien, i potser per això, o per qualsevol altra causa, no era habitual topar-s’hi amb algú.

Prosseguint la meua exploració, em vaig encaminar a la capella, però estava tancada la porta principal que s’obria al claustre. Això féu que els meus passos menaren cap a la biblioteca. Ubicada al primer pis, al costat de la sala d’actes, i vora l’escala, aquella dependència em va fascinar des del primer moment. Tenia una forma capritxosa, com la d’un corredor ample que envoltava un quadrat. Les parets estaven ocupades per llibreries amb les lleixes plenes de volums, i l’espai entre aquestes, l’omplien unes taules llargues amb bancs antics de fusta, disposades per als lectors. En una de les llibreries em vaig fixar en una filera de llibrets menuts amb el llom de color roig viu i unes lletres daurades que em resultaren familiars. Entre aquests vaig distingir el buit corresponent al Baedeker suís de Tobies. Un finestral enreixat que mirava al pati antic aportava una certa lluminositat durant les hores centrals del dia i permetia veure sense ajut el contingut dels prestatges. Uns llums menuts que hi havia damunt de les taules feien possible la lectura als ocupants dels bancs.

La biblioteca semblava tan deserta aquell matí com la resta de l’escola, però aquella primera impressió resultà ser falsa. En girar el primer cantó vaig topar amb un home que examinava els llibres que hi havia damunt d’una tauleta auxiliar. Es tractava d’un dels que havien acompanyat cl director durant el sopar a la taula de professors. Mirant amb uns ulls plens de curiositat, em preguntà qui era. Quan va saber que acabava d’arribar a l’escola, somrigué abans de parlar.

—Un intern nou… Jo també vaig estudiar ací com a intern, fa ja molts anys…

Devia tenir quaranta-cinc o cinquanta anys, tot i que les ulleres de pasta i els cabells blancs el feien aparentar de més edat. Va indicar que el seu nom era Gaspar i que ensenyava literatura i també història i geografia als primers cursos. Després em demanà que el tractara de tu, com feien tots els seus alumnes. Crec que tenia ganes de xarrar, i m’ho va demostrar al llarg d’una conversa que es va estendre més de mitja hora. Era un home agradable, d’aquells que sembla interessat per allò que dius i que no et tracta com si fores un xiquet, i potser per això vaig explicar-li que m’agradava bastant llegir, i també els autors que coneixia. Només m’incomodà quan féu una pregunta que em va deixar atorrollat i sense capacitat d’esmunyir-me a l’hora de respondre.

—Escrius poesia? No, és clar, encara no tens catorze anys… M’imagine que encara deus escriure prosa… Alguna novel·la que jo puga llegir?

Gaspar donà per fet que jo escrivia, i el que era més molest era que no s’equivocava. Ho havia detectat, o potser havia posat en pràctica un mètode que jo ja coneixia, el de la prova-error. Havia llançat un tir a la fosca i el meu desconcert el posava en la pista que havia encertat plenament. Afortunadament, s’adonà del meu astorament i no va deixar que contestara.

—Tranquil… No cal que m’ho mostres, si no vols… Però si algun dia necessites una opinió…

Li vaig haver d’explicar de manera atropellada que el meu pare m’havia recomanat que escriguera qualsevol cosa que considerara interessant, i que conservara i rellegira regularment tot el que havia escrit. Aquell exercici m’havia servit per a omplir moltes hores mortes, i també m’havia donat un domini del llenguatge que m’hauria de resultar bastant útil. Com que Gaspar volia compensar-me d’alguna manera per aquella revelació que m’havia arrancat, va afegir que ell també escrivia, i que havia publicat una novel·la de la qual no havia venut més de cent exemplars en tot un any a les llibreries. Aquella confidència es va veure interrompuda per l’aparició d’una figura menuda que entrà a la biblioteca per una porteta mig dissimulada entre les llibreries.

L’habitació quadrada que estava envoltada per la sala de lectura era el dipòsit de llibres, un espai claustrofòbic on es conservaven la majoria dels volums que constituïen la biblioteca. No tenia finestres i l’únic accés era aquella porteta que acabava d’obrir-se.

—Benjamin, coneix vostè el jove Fèlix? És un alumne nou. Crec que el veurem bastant per ací. És dels que s’estimen els llibres…

Aquell homenet menut d’ulls enrogits només va contestar amb un moviment del cap i un lleu somriure, alhora que deixava escapar per la boca un so feble semblant a un intent de salutació. De seguida girà el cantó i va desaparèixer de la nostra vista. Uns segons després, el soroll que féu la porta ens indicaria que Benjamin havia eixit de la biblioteca, i això animà Gaspar a fer un comentari sobre l’estranya figura que havíem vist passar.

—Deu tenir més de setanta anys. S’encarrega de la biblioteca des de fe vora vint-i-cinc anys i des de llavors fa el mateix aspecte… No ha canviat gens ni miqueta, com si tota la vida haguera sigut un vell. Sap molt de llibres. A poc a poc ha catalogat la biblioteca sencera, i encara continua afegint noves fitxes a la calaixera.

Mentre es referia a Benjamin, Gaspar tancà el llibre que tenia obert al seu davant i es va alçar del banc on s’havia acomodat durant la nostra conversa. Era evident que anava a abandonar la biblioteca, i jo el vaig seguir. Prompte arribaria l’hora de la missa i volia també passar per l’habitació per ordenar la roba que havia portat dins l’armari que em corresponia. Gaspar em va dir que aviat seria hora d’acudir a la capella, i se’n va anar per les escales cap al pati.

A l’habitació vaig coincidir amb Tobies, que estava al seu escriptori llegint un llibre i prenent notes en un quadern. Després de comprovar que era jo qui l’havia destorbat amb la meua arribada, girà el cap en direcció a la taula i no em va tenir en compte fins al moment d’anar a la capella. Mentrestant jo vaig aprofitar per a traure de les meues bosses el que encara hi havia i per a ocupar els calaixos i les perxes de l’armari amb totes les meues possessions.

La impressió que em causà la capella és difícil de descriure amb poques paraules. La resta de l’escola m’havia recordat a voltes un decorat passat de moda, com aquells de les pel·lícules de Hollywood dels anys trenta i quaranta que jo havia vist a la televisió. La capella era molt més que això. La factura rebuscada d’algunes finestres i alguns vitralls que donaven al claustre o l’aspecte imponent del menjador tenien poc a veure amb aquell deliri de colors i formes. L’arquitecte que havia fet els plànols de l’escola havia reservat per a la capella el més granat de la seua imaginació, i allà estaven els estrambòtics fruits del seu esforç, al meu davant.

Pel que vaig llegir més tard, a diferència de l’escola que tractava d’acomodar-se a les formes gòtiques, la capella estava inspirada pel gust romànic bizantí, amb unes innegables influències cèltiques. No sé a quin adjectiu adscriure cada element d’aquells que més em van cridar l’atenció. Tant se val. El sostre estava pintat amb imatges geomètriques de colors vius que s’entrellaçaven i formaven una trama complicada i capritxosa, que envoltava paraules i frases escrites amb caràcters medievals de significat incomprensible per a mi, i que es corresponien a citacions de la Bíblia en llatí. Els confessionaris semblaven vigilats per uns dracs de fusta tallada que pujaven pels cantons, i l’altar major estava separat de la resta de la nau per unes reixes daurades de llautó plenes d’ornaments, i tenia al seu darrere un absis cobert per un mosaic on les peces amb la brillantor insultant de l’or refulgien alhora que servien de fons a una imatge majestuosa de Jesucrist de vius colors.

A tot això s’afegien els canelobres, els mantells de fil brodat, el soler de marbre blanc i negre, i les vidrieres amb representacions d’escenes de la vida de sant Vicent Màrtir. El conjunt era veritablement espectacular. No sé si m’agradà o no. Sí que sé que no podia romandre indiferent davant d’aquell desplegament tan dramàtic com efectiu.

Crec que vaig passar la major part de l’ofici observant tot aquell espai singular que m’envoltava, però no em faltà temps per a adonar-me d’algunes coses bastant interessants, com l’absència d’alguns dels interns que hi havia a l’escola i que després veuria al menjador o la brevetat d’aquella missa, amb un sermó tan curt que ni tan sols recorde. Gaspar, el director, i cinc alumnes entre els quals no estaven ni Alícia ni Rosa érem els únics ocupants dels bancs. Era fàcil deduir llavors que, a diferència d’altres escoles, la del Patronat no semblava massa preocupada per les qüestions religioses. El sacerdot, un home major que oficiava de manera maquinal i sense cap inflexió especial a la veu, no aparentava estar especialment entossudit a atraure l’atenció dels feligresos i aquella desgana es corresponia amb la que mostrava en les seues intervencions la disminuïda parròquia que responia a les pregàries.

A l’eixida de missa, els assistents ens dispersàrem ràpidament. Jo estava un poc desorientat. No volia tornar a l’habitació, perquè segurament Tobies hi devia estar, disposat a llançar-me algunes de les seues mirades plenes de suspicàcia i recel. Tampoc volia continuar el meu recorregut per l’escola. Ja n’havia tingut prou amb tot el que havia vist aquell matí. Potser per això, en trobar obertes de bat a bat les portes que comunicaven el corredor d’entrada amb el carrer, vaig optar per eixir i matar el temps passejant pels carrers veïns.

Aquell matí del dotze d’octubre de 1973 va ser bastant lluminós i el sol desplegava els seus rajos sense cap interferència. Els núvols i les tronades de dies anteriors quedaven ben lluny, i només havien deixat la seua empremta en forma d’algun bassal d’aigua que es resistia a desaparèixer i d’una baixada considerable de les temperatures nocturnes. El carrer de Gomis, on estava l’escola, es trobava gairebé desert aquell migdia. Els comerços que hi havia —una llibreria de vell, uns ultramarins i un bar— romanien tancats. Només un forn obert testimoniava que la festa no havia desterrat per complet l’activitat d’aquell tranquil sector de la ciutat antiga. Dins hi havia una dona que despatxava una clienta, i la flaire que eixia per la porta entreoberta em va fer entrar-hi a comprar alguna cosa. Vaig triar una valenciana de les d’una safata de llanda que pareixien acabades de traure del forn i vaig prosseguir després el meu vagareig ociós pel carrer mentre em menjava a mossos aquella coca esponjosa de sabor deliciós.

El meu destí següent va ser el finestral de vidre de la llibreria de vell. Exposava alguns volums de la condició i la temàtica més variades. Hi havia un llibre de receptes de cuina al costat d’una enciclopèdia de jardineria en tres volums, no massa lluny d’una antologia de la novel·la picaresca, d’un exemplar atrotinat de Les mil i una nits del principi del segle I d’un llibre de Jules Verne que jo encara no havia llegit. Mentre engolia la valenciana, vaig pensar que potser faria una visita detinguda a aquella botiga quan estiguera oberta, i que, si el preu no era massa car, acabaria comprant aquella novel·la de Verne.

Absort en aquells pensaments, resultava difícil reparar en la figura que eixia per la porta d’una escala de veïns que hi havia al costat de la llibreria. La seua veu em féu tornar a la realitat.

—No sap que els interns tenen prohibit deixar l’escola? No li ho ha dit el porter? Ara, que com que l’home no està mai on ha d’estar, passa el que passa… Més val que se’n torne, si no vol que done part del que ha fet… Si vol alguna cosa de fora, haurà de demanar permís o anar acompanyat per algun professor. Vinga!

Benjamin, el vell menut que tenia al seu càrrec la biblioteca, acabava de descobrir la meua falta, comesa de manera involuntària. No m’atrevia a esbossar una resposta ni a intentar fer cap al·legació per a defendre’m. Abaixant el cap i sense contestar, vaig tornar a l’escola. Mentre caminava cap a aquella gran porta oberta, que no havia arribat mai a perdre de vista durant la meua escapada, vaig donar voltes a les paraules de Benjamin, o més exactament, a la seua veu. Parlava amb una gran propietat, i això era rar, perquè el seu accent era inequívocament estranger. El vell Benjamin devia haver canviat d’idioma quan ja era major, i per aquella raó tenia un bon domini formal de la llengua, però la fonètica i l’entonació encara se li resistien. Vaig imaginar que aquell home arrossegava una història tan poc habitual com el seu aspecte. La meua curiositat m’empentà a conèixer més coses sobre aquell passat misteriós que tant començava a intrigar-me.

En tornar a l’entrada de l’escola, i una vegada creuat el llindar, sense presses podia recrear-me llegint els avisos penjats al tauler d’anuncis que hi havia al costat de la porteria. Era una manera com una altra de passar el temps fins a l’hora del dinar. No hi havia cap rastre del porter, i vaig suposar que feia festa aquell dia, com tanta gent de l’escola. Més endavant sabria que les absències del porter del seu Hoc de treball eren contínues, tal com havia deixat caure Benjamin mentre em marmolava. Les notes i les comunicacions del tauler tractaven temes ben diversos. Destacava amb lletres grans la convocatòria d’una reunió per als interessats a formar part del grup de teatre, i també una nota on es demanava gent per a l’equip de bàsquet. Al costat lluitaven per captar l’atenció del lector una petició d’ajuda per a una fundació missional i un anunci on s’oferien serveis de traducció i mecanografia. Per la seua banda, i en lloc destacat i amb l’escut de l’escola en l’encapçalament, hi havia l’oferta de classes optatives d’idiomes i música, i s’hi assenyalava el final d’octubre com a data límit per a la inscripció i la formació dels grups.

Mentre llegia els avisos, podia sentir soroll de passos. Algú entrava a l’escola per la porta oberta i, en girar el cap per veure de qui es tractava, els meus ulls van clavar-se en la figura d’un geperut que acabava de creuar el llindar i s’acostava lentament cap a mi.

Aquella visió resultava tan estranya com inesperada. I l’home devia tenir una seixantena d’anys, si havia de jutjar pels plecs que li recorrien la cara, però els seus cabells negres i abundosos semblaven més propis d’una persona jove. Vaig imaginar que devia portar perruca o bé que se’ls tenyia, i aquell detall que revelava la seua vanitat resultava encara més xocant si es tenia en compte la seua figura desnerida i desmanegada. A banda dels cabells, també la seua vestimenta denotava una certa afectació. La jaqueta de quadres i les sabates de pell amb sivelles daurades semblaven pròpies d’algú que volguera impressionar per la seua elegància a qualsevol preu, però no podien dissimular la silueta peculiar d’aquell home, marcada per l’extravagant protuberància que li deformava l’esquena.

Somrigué d’una manera un poc forçada i en fer-ho va moure la nou del coll, fet que accentuà el seu aspecte repulsiu. Seguidament començà a parlar lentament amb una veu melindrosa i estudiada.

—És l’escola del Patronat, no? És clar, i tu deus ser un dels alumnes… Pensava que estaria tancada per la festa, però ja veig que no… Volia fer una visita a un dels interns, però crec que ara ja és tard… Tu el deus conèixer, és clar; l’escola no és tan gran…

—Sóc nou ací. És el meu primer dia… —Aquelles foren les úniques paraules que vaig articular com a resposta al que m’havia dit. Ell no es considerà satisfet i va prosseguir amb les preguntes amb el seu peculiar to de veu, distint de qualsevol que jo haguera sentit abans.

—Un xicot pèl-roig de més o menys dèsset anys… Tobies Bosch… Jo era bon amic del seu pare. El coneixes?

Jo estava un poc desconcertat per aquella referència al meu company d’habitació, i no sabia si havia de contestar-li afirmativament o bé donar-li qualsevol excusa i esmunyir-me cap a l’interior de l’escola. Ell va tallar els meus dubtes de manera inesperada. Allargà la mà i em va donar un sobret on figurava escrit el seu nom.

Li’l donaràs? No t’ho demanaria si no tinguera molta pressa. Voldria haver-lo saludat personalment, però crec que hui ja no podrà ser… Si de cas, demà. Sí. Li pots dir que demà faré l’impossible per venir a veure’l…

Es va girar i, en pocs segons, creuà el llindar i desaparegué tot seguit de la meua vista.

L’hora del dinar s’acostava, però encara tenia temps d’anar a l’habitació i donar a Tobies aquell sobret. Per les escales em saludaren els tres interns de primer que baixaven cap al menjador. Era cosa d’accelerar el pas. La porta de l’habitació estava tancada amb clau, i això significava que Tobies ja havia marxat. Tornant sobre els meus passos, em vaig dirigir al menjador.

El dinar no va desmerèixer al costat del sopar del dia anterior, i seria injust si no diguera que m’agradà bastant. I els assistents érem els mateixos, llevat de Gaspar, absent de la taula dels professors. Tobies arribà l’últim i vaig pensar que era millor esperar que tornàrem a l’habitació per a passar-li la nota que m’havia donat el geperut. S’havia acomodat a l’altre extrem de la taula, i jo el podia observar bé mentre dinava. No aparentava tenir massa gana, tampoc conversà amb ningú i va ser dels primers a abandonar el menjador quan va acabar el dinar.

Uns minuts després el vaig trobar a l’habitació mentre sentia música amb els auriculars. Com que va obrir els ulls en sentir-me entrar, vaig aprofitar per allargar-li la mà amb el sobret que tenia per a ell. Me l’agafà amb desgana, però la seua expressió va canviar en examinar-ne el contingut. Amb els ulls oberts com taronges, la seua cara mudà de color fins que quedà tan blanca com la paret. En un moment es llevà els auriculars amb un gest ràpid, es posà dret i amb un to de veu imperatiu em va sotmetre a un interrogatori tan llarg com minuciós. L’interessava saber qui me l’havia donat, si ho havia fet dins de l’escola, si l’acompanyava algú o si m’havia fet més preguntes.

Aquell interès inusitat semblava desbordar-se per moments. Em demanà ple d’ànsia i de manera peremptòria que li descriguera l’aspecte físic del geperut, la roba i el to de veu que havia utilitzat. També insistia que recordara qualsevol altre tret que m’haguera cridat l’atenció i que li’l diguera immediatament. Jo vaig contestar puntualment totes les seues preguntes i, mentrestant, per dins, no deixava de preguntar-me per la causa d’aquella reacció tan exagerada davant una simple nota.

Quan s’adonà que jo ja no podria proporcionar-li més detalls, es va relaxar un poc. Crec que volia inventar alguna explicació per la seua actitud i, com a preàmbul, es va disculpar de manera improvisada.

—Tampoc no importa massa… No crec que siga per a preocupar-se. Algun llandós que passarà tot el temps parlant del meu pare i dirà que jo sóc el seu retrat… Gent que no té res a fer i pensa que els altres tenim tot el temps del món per a aguantar la seua matraca…

Jo estava convençut que hi havia molt més que això, i la cara de Tobies ho transparentava clarament. Es mossegava el llavi inferior, i la mà que encara sostenia el sobret que jo li havia donat tremolava lleugerament.

Llavors hauria donat qualsevol cosa per llegir el contingut d’aquella nota, i quan Tobies la deixà a la butxaca interior de la jaqueta, aquell interès meu encara va créixer mes. Trencant el seu mutisme habitual, Tobies es mostrava molt comunicatiu. Em va contar algunes històries referents a l’escola, com aquella de les ximeneres clausurades i unes altres relacionades amb alguns professors. Aquella loquacitat era més sospitosa encara que els seus nervis desbocats. Tobies amagava algun secret important, i jo sabia que tota aquella xarrada obeïa només al seu desig de fer-me oblidar la seua reacció quan es va assabentar de la visita del geperut.

Jo havia aconseguit dissimular la meua curiositat, i durant vora una hora xarràrem a l’habitació de moltes coses. Tobies, ja asserenat, aprofità per a continuar l’interrogatori a què m’havia sotmès el dia anterior, però ho féu de manera molt més relaxada, sense manifestar un interès excessiu. De tant en tant introduïa algun comentari que al·ludia de manera indirecta al fet que tant l’havia importunat, i feia evident la seua desgana per rebre visites de gent a qui no coneixia i que venien a importunar els seus estudis o els seus quefers.

Jo li vaig parlar de la poca família que tenia, i també d’Irene Catarineu i dels seus regals un poc estrambòtics que em feia arribar cada Nadal. Quan ho va sentir, esbossà un somriure, i agafant una claueta de color daurat que portava a la butxaca i que era idèntica a la que jo tenia, va obrir el seu armari. Com que jo estava repenjat en la meua butaca, des d’aquella posició era impossible que poguera observar-ne l’interior. Crec que ell ho sabia, i que per això es permeté aquella familiaritat excepcional que trencava la seua reserva habitual. Després d’extraure d’allà una caixa de cartó i de tancar l’armari amb la clau, la va obrir al meu escriptori per a mostrar-me’n el contingut. Hi havia un tren elèctric compost per la locomotora i els vagons corresponents. Era el Rheingold, l’orgull dels ferrocarrils alemanys, un d’aquells trens de luxe que durant les primeres dècades del segle havien recorregut el continent. Jo només l’havia vist en algunes fotografies dels catàlegs, i la perfecció d’aquella miniatura em deixà admirat. Tobies semblava complagut de poder fer ostentació d’aquella possessió seua, i potser per això deixà escapar una referència a la seua família, la primera que li sentia a dir.

—Me’l va regalar el meu pare poc abans de morir. És part d’una sèrie limitada. Tinc altres trens a casa, però no són com el Rheingold…

Lentament tancà la caixa i la va tornar a l’armari, sense oblidar després rodar la clau. Momentàniament havia aconseguit el seu objectiu i, per un moment, em féu oblidar la irrupció del geperut, però aquella maniobra de distracció no podia durar molt. Quan encara no havia passat ni un minut des del moment que Tobies tancà l’armari, un colp suau a la porta va captar la nostra atenció. Una veu acompanyava aquella crida.

—Tobies Bosch? Tobies Bosch?

Una expressió d’horror traspuà la cara de Tobies en sentir el seu nom. Amb un gest de la mà em va indicar que guardara silenci. S’acostà a mi xiuxiuejant amb una veu tan baixa que resultava difícil entendre’l.

—Es el porter. Digues que no sóc a l’habitació… Que he eixit i no saps on pare…

Tobies es retirà a un extrem que quedava fora de la visió des de la porta, i jo vaig obrir per fer el que m’havia dit. El porter en veure’m es va estranyar.

—No és aquesta l’habitació de Tobies Bosch?

—Sí. També és la meua. Ara la compartim… Però ell ha eixit.

—Té una visita… Sap on el puc trobar?

—No ho sé… Es possible que haja anat a la biblioteca, però no ha dit res…

—Hi vaig a mirar. Si torna, li diu que té una visita. No sé quant de temps s’esperaran…

En tancar la porta, Tobies féu amb els dits d’una mà un gest d’aprovació. Esperà immòbil i en silenci durant un llarg minut i després va obrir cautelosament la porta per mirar si hi havia algú al corredor. Girant-se, em va deixar entendre en veu baixa que ja tornaria més tard i se n’anà sense fer soroll.

Durant aquella llarga vesprada no em faltà temps per a donar moltes voltes a l’estranya conducta de Tobies i a les seues aprensions. No sols per això, sinó també perquè volia fer una ullada a la seua part de l’habitació. Com ja havia imaginat, no hi havia res a la vista que poguera revelar-me alguna cosa. Estava temptat d’obrir els calaixos del seu escriptori i observar-ne el contingut, però no m’hi atreví. Tractant-se d’algú tan malfiat com Tobies, això era bastant arriscat, i a més a més, era segur que no hi havia res d’interessant en un calaix obert. Si el meu company d’habitació amagava alguna cosa, fóra el que fóra, no la deixaria tan a mà, especialment si tenia un armari amb pany i clau a la seua disposició.

Jo tenia la curiositat esperonada i volia saber on s’havia ficat Tobies per tal de fugir de la seua visita. Primer vaig anar a la biblioteca per localitzar-lo, però no hi era. Fet i fet no hi havia ningú, ni tan sols Benjamin o Gaspar. Podia entretenir-me mirant els llibres dels prestatges, tal com havia fet durant el matí, i els meus ulls van tornar a la filera de baedekers. Hi havia els corresponents a diversos països, alguns ja desapareguts, com el de l’imperi austrohongarès. També era perceptible el buit que havia deixat el de Suïssa, que Tobies encara no havia retornat. Al pany d’una de les portes hi havia una claueta, i vaig suposar que possiblement devia obrir totes les portes de les vitrines. Era tal com jo havia pensat, i això em va permetre fullejar un d’aquells baedekers enquadernats amb tela roja i amb els noms en lletres daurades. Havia triat el del sud d’Alemanya, i en obrir-lo em va sorprendre la data de l’edició. Es tractava d’un llibre publicat el 1921, i llavors se’m va acudir que potser havia perdut tota la seua utilitat pràctica. Un examen detingut dels plànols que contenia em va convèncer de la perfecció d’aquella guia antiga. Mentre examinava aquell llibret menut havia sentit uns passos al meu costat, i en alçar el cap vaig topar amb la mirada de Benjamin que m’observava amb un somriure als llavis.

—Es alumnes no poden agafar llibres sense haver-ho demanat primer emplenant una fitxa…

Jo anava a disculpar-me, però la seua expressió complaguda em va suggerir a la clara que no hi havia cap rastre d’enuig o de recriminació en les seues paraules. Semblava content de tenir algú allà, o potser simpatitzava amb el llibre que jo havia triat.

Veig que li agraden les guies… Ací en tenim una bona col·lecció. Baedeker les va fer durant anys d’una qualitat enorme… No s’han tornat a igualar.

En observar que tenia obert el plànol de Munic, em va assenyalar amb el dit el curs del riu Isar, la pinacoteca antiga i les ratlles que representaven la ruta dels tramvies.

—Bé està, bé està… Coneix Munic? És una ciutat prou interessant… Jo hi vaig viure uns quants anys.

Aquella revelació de Benjamin em resultà xocant. Era molt més del que es podia esperar d’un home al qual tots consideraven esquerp i poc comunicatiu. Una lleugera aroma alcohòlica que desprenia el seu alè podia tenir alguna relació amb aquella loquacitat. Em vaig afanyar a contestar-li.

—Mon pare i jo hi estiguérem uns dies durant l’agost i ens va agradar molt. Vam anar també a Neuschwastein…

Aquella referència el va incomodar, perquè el somriure se li va esborrar dels llavis en sentir aquell nom.

—Les agències duen al castell els turistes a cabassades… i no és més que un edifici estúpid, una fantasia sense sentit… Munic té coses molt més interessants que tot això.

L’aparició de Gaspar va interrompre aquella conversa, i també tallà aquell rampell de familiaritat que Benjamin havia deixat escapar per uns moments.

—Veig que això d’anar a la biblioteca s’ha convertit ja en un costum. Benjamin, ho hauríem de comunicar al director per si vol prendre mesures. No és aconsellable una dosi de cultura tan elevada en un sol dia. El jove Fèlix podria caure malalt…

Aquella broma sense gràcia fou contestada amb un grunyit sord per part de Benjamin i per un somriure forçat per la meua banda. Després de tornar el Baedeker al seu lloc al prestatge, d’acomiadar-me amb un somriure de Benjamin i de deixar caure una excusa dirigida a Gaspar, vaig abandonar la biblioteca.

El meu destí següent va ser la sala comuna de xics. Només hi havia un dels alumnes interns de primer que semblava ocupat fent un trencaclosques. Jo volia provar a refugiar-me en la lectura de les aventures de Tintin mentre arribava l’hora de sopar i, amb això, l’oportunitat de comprovar si Tobies apareixia per allà. No va ser necessari esperar tant. Amb moviments lents i sense fer cap soroll, el meu company d’habitació entrà a la sala amb aspecte cavil·lós i es va acostar a una de les butaques més apartades. Llavors, alçant el cap del trencaclosques que el tenia absort, el de primer li parlà en veu alta.

—Bosch, tenies visita, però no t’han trobat enlloc…

Tobies es va enrogir mentre la mà li tremolava. Davant del seu silenci, aquell xiquet continuà referint el que sabia.

Era un home molt simpàtic… Va dir que era amic de la teua família. Ha esperat més d’una hora, i mentrestant el porter t’ha buscat pertot arreu. Es veu que tenia molt d’interés per trobar-te.

—Devia ser quan estava ocupat a la biblioteca. Ha dit si tornaria?

Aquella pregunta semblava de molta importància per a Tobies, perquè la tremolor de les mans s’accentuà mentre esperava la contestació.

—Li va comentar al porter que tornaria sense falta demà al matí i li demanà que t’avisara perquè ho saberes.

No hi hagué resposta per part de Tobies a aquelles ultimes paraules. Se n’anà i no el vaig tornar a clissar fins a l’hora del sopar, quan no deixà d’acudir puntualment al menjador per seure allà a la taula dels interns, exactament com la nit anterior. L’única diferència es podia percebre en la seua actitud. No va tastar absolutament res d’aquell menjar, i això que, al meu parer, encara superava el de la nit anterior. Només Rosa li preguntà per aquella desgana i ell va contestar de manera evasiva al·legant que tenia un poc d’angúnia. Fins i tot no arribaria a posar cap inconvenient a la petició d’Alícia, que volia menjar-se les postres d’ell quan va acabar en pocs segons les seues.

Després del sopar, Tobies no aparegué per la sala de xics. Això em va donar l’oportunitat de xarrar amb els de primer i fer-los moltes preguntes sobre l’escola. Un era més despert que els altres dos, i semblava complagut pel fet de relacionar-se amb un alumne de quart com jo. Li deien Selfa, i encara quan escric aquestes línies no puc recordar quin era el seu nom, perquè tal com m’explicà aquella nit, el costum a l’escola era el de dir-se tots pel cognom, i ignorar el nom de fonts. Només les xiques es resistien a renunciar al nom i havien aconseguit que fins i tot els professors més tradicionals afegiren el nom al cognom quan les anomenaven.

Alícia m’havia dit durant el sopar que Gaspar constituïa una excepció a aquella pràctica generalitzada, i que el seu desig de ser conegut pel nom havia sigut considerat com una excentricitat tant per la part dels professors com per la dels alumnes. Només el personal de servei era anomenat pel seu nom de fonts, i allà hi havia una d’aquelles distincions subtils que a poc a poc anava descobrint al si de l’escola.

Selfa era de Callosa i l’any anterior havia estudiat en un col·legi d’Alacant. Va insinuar que estava molt content amb el canvi i que, en molts sentits, preferia l’escola del Patronat. El menjar era molt més bo, no hi havia dormitoris comunals, les classes eren més reduïdes i no havia sentit cap menció a càstigs durant el mes que havia transcorregut des de l’inici del curs. Parlà d’alguns dels professors, especialment de la senyoreta Urtàriz, que ensenyava música, i del senyor Pallarès, que havia tingut problemes de salut i acabava d’abandonar l’escola quan el curs ja havia començat. De tots els noms que esmentava, jo només coneixia el de Gaspar. Selfa va recalcar que era molt popular entre l’alumnat del seu curs i que el preferien a Pallarès, que era més tradicional i guardava les distàncies amb ells. Aquestes i moltes altres coses les deixà caure sense respir fins al moment d’anar a dormir, i jo vaig prendre mentalment bona nota de tot el que em va dir.

Tot just quan entrava a l’habitació vaig comprovar que Tobies era ja al llit. Després de manifestar que estava marejat, em demanà que no fera soroll i que apagara el llum tan prompte com fóra possible. Aquell mareig li donava l’oportunitat de fugir d’explicacions i d’evitar que jo li fera preguntes, però vaig pensar que era cert que no es trobava massa bé. Ho podria comprovar poc després, quan estava ja dormint des de feia temps.

La veu de Tobies va tornar a despertar-me, tal com havia fet la nit anterior. Sonava encara més angoixada, com si els malsons que l’animaven foren encara més terribles. Vaig esperar sense moure’m que cessaren els gemecs, però augmentaven a mesura que passaven els minuts. A diferència de la nit anterior, no es podia distingir cap paraula en aquell concert de sorolls. Es tractava d’un pantaix tan exagerat que em va fer témer per la salut de Tobies.

Tan bon punt havia encès el llum de l’habitació des de la claueta que hi havia al costat del meu llit, em vaig alçar per tractar d’ajudar-lo. En mirar la cara groguenca de Tobies em va entrar un calfred. Movia el cap sense parar, de manera convulsiva, com si estiguera posseït pels esperits. Em va deixar ben astorat, perquè recordava les gràfiques descripcions que un cosí meu em féu del que havia vist en una pel·lícula on apareixien possessions demoníaques. Només el precedent de la nit anterior em tranquil·litzava un poc. Potser seria cosa d’uns minuts i Tobies tornaria a la normalitat. Vaig esperar al costat del seu llit, però aquells moviments espasmòdics que el torturaven no cedien. No feia calor, i ell suava i suava com si tinguera una febre elevada. Estava temptat d’anar a buscar la senyora Arquimbau, la governanta, que residia a l’escola, però no sabia com trobar la seua habitació. Mentrestant, Tobies va obrir els ulls, potser estranyat per la presència de la llum. Mentre mirava cap al sostre amb una expressió d’horror, va exclamar alguna cosa amb la veu entretallada que jo no poguí entendre.

No sé si em va reconèixer o no. El cas és que tancà els ulls una altra vegada i va seguir parlant mentre alenava amb dificultat.

—No deixes que vinguen… Ajuda’m… No ho poden trobar… És de mon pare… No te’n vages…

Aquelles i altres expressions semblants es repetiren durant uns minuts, barrejades amb unes altres que sonaven a estrangeres, mentre jo li sostenia una mà per tractar de fer que s’asserenara. A mesura que la respiració anava fent-se més regular i les convulsions minvaven, la meua curiositat anava creixent, mentre desapareixia aquella por que m’havia envaït al principi. Em moria de les ganes de fer-li alguna pregunta, però la prudència m’ho va impedir. Tampoc hauria sabut què preguntar-li, i ni tan sols era segur que ell em sentirà o que arribara a respondre’m. El cas és que la seua veu, cada vegada més intel·ligible, articulava frases referents a alguna cosa que no volia que caiguera en mans estranyes.

—No els deixes entrar… És meu i de ningú més… Ell m’ho va donar a mi… Has de vigilar per si vénen…

Tobies es tranquil·litzà a poc a poc, i per fi va obrir els ulls de manera continuada. En reconèixer la meua cara, crec que es va sentir més alleugerit. Clavà els seus ulls en els meus durant uns segons i mussità després algunes frases amb una veu diferent, més calmada.

—Estic malalt… Crec que tinc febre… Porta’m un got d’aigua…

Li’l vaig portar al moment del lavabo que teníem al costat de la porta. Amb una mà, Tobies havia obert el calaix de la seua tauleta i, assenyalant una caixeta, demanà també una píndola. Obeint-lo, li la vaig acostar als llavis. Després d’empassar-se-la i de beure un bon glop d’aigua, crec que es va sentir un poc millor.

—Vols que avise algú? La senyora Arquimbau…

La seua veu imperiosa tallà en sec el meu raonament.

—No! Estic molt més bé. No cal molestar ningú. És millor que tornes al llit i apagues el llum. Només necessite dormir…

No tenia altra opció més que fer el que m’havia demanat i, mentre provava de reprendre el son, no podia apartar de la meua ment aquelles paraules entretallades que se sumaven al misteri que envoltava aquell jove malaltís i ple d’aprensions que dormia a la mateixa habitació que jo.