La pretemporada a Holanda

Aquell estiu, Carles Puyol va tenir les vacances més curtes de la seva incipient carrera. El 28 de juny havia intervingut al darrer partit de la temporada i el 13 de juliol ja estava citat per passar les proves mèdiques prèvies a l’inici dels entrenaments. Van ser tot just quinze dies que el futbolista va passar amb l’Agnès, la seva inseparable companya durant aquells anys, i els seus millors amics. Van ser pocs dies, però intensos i plens d’emocions. Primer, perquè marxar de vacances després d’haver aconseguit l’ascens a Segona Divisió A té el seu punt i, segon, perquè la disputa del Mundial de França, on el FC Barcelona tenia jugadors competint amb les seleccions d’Espanya, Holanda i el Brasil, va fer que Louis van Gaal recorregués a molts dels joves del planter a qui havia vist jugar al Bernabéu amb tanta autoritat com desvergonyiment.

Van Gaal estava a punt d’iniciar la seva segona temporada al club. Tot i que Josep Lluís Núñez ja l’havia volgut fitxar per reemplaçar Johan Cruyff, l’estiu del 1996, el llavors entrenador de l’Ajax d’Amsterdam tenia un any més de contracte i, en la seva condició de president de l’Associació Holandesa d’Entrenadors, no va voler donar el mal exemple d’incomplir el seu compromís amb el club ajacied. Això sí, en aquell moment, va pactar amb el FC Barcelona que faria públic el seu compromís de dirigir l’equip blaugrana tan bon punt en quedés lliure. I així va ser: l’estiu del 1997 va arribar a Barcelona, acompanyat per Gerard van der Lem i Frans Hoek, la seva mà dreta i expert en l’entrenament de porters. Un cop a la Ciutat Comtal, va decidir incorporar José Mourinho, el segon de Robson, al seu equip tècnic.

Les enquestes dels mitjans de comunicació, tant a la premsa escrita com a la ràdio i la televisió, acreditaven que Van Gaal gaudia d’un suport espectacular entre els aficionats; en la majoria de casos superava el 90%. El seu fantàstic treball al planter de l’Ajax, que produïa jugadors de primer nivell com si fossin xurros, i els seus èxits en el terreny professional, amb la consecució de la Lliga de Campions l’any 1995, guanyada amb el gol d’un joveníssim Patrick Kluivert, de només divuit anys, l’havien catapultat al pedestal de la glòria.

En arribar al club, Van Gaal va beneir una nova estructura tècnica de la qual ell mateix era director tècnic. Va col·locar Bobby Robson com a director de l’àrea de fitxatges i va permetre que Llorenç Serra Ferrer assumís el càrrec de responsable del futbol formatiu. El primer any va donar molta corda a tothom i es va concentrar en la tasca de reconstruir un equip que acabava de guanyar la Recopa d’Europa, la Copa del Rei i la Supercopa d’Espanya, però que ho havia fet amb un sistema que no tenia res a veure amb el seu i que acabava de perdre el seu millor jugador, el brasiler Ronaldo Luís Nazário de Lima, fitxat per l’Inter de Milà.

L’entrenador holandès va recuperar el 4-3-3 i va tancar un grapat de fitxatges. El FC Barcelona va pagar la clàusula de resolució de contracte de Vítor Borba Ferreira i Rivaldo (Deportivo de la Corunya); va tancar els fitxatges del porter Ruud Hesp (Roda JC), el migcampista Dragan Ciric (Partizan de Belgrado) i el davanter Sonny Anderson (AS Mònaco), i va aconseguir els serveis de Michael Reiziger i Christophe Dugarry (AC Milan), com a part del compromís adquirit a canvi dels drets de Luís Figo. El davanter portuguès de l’Sporting de Lisboa havia signat tres contractes alhora i el club blaugrana va haver d’indemnitzar els altres dos equips a canvi que renunciessin al jugador. En virtut d’aquell mateix pacte, al mes de desembre, va arribar Winston Bogarde, com a conseqüència directa a la negativa d’Edgar Davids d’abandonar el club italià.

En total, la directiva del FC Barcelona es va comprometre a pagar uns 15 000 milions de pessetes (al voltant de 75 milions d’euros). Va ser una inversió considerable, però l’equip va guanyar la Lliga i la Copa del Rei. Era la segona vegada, en tota la història del club, que un entrenador aconseguia el doblet durant la primera temporada. L’anterior havia estat Helenio Herrera la temporada 1958-59, i el tercer va ser Pep Guardiola el 2009, l’any dels sis títols.

En aquell moment, a punt de començar la seva segona temporada, Van Gaal va continuar incorporant nous jugadors, la majoria holandesos. En aquest cas va tancar els fitxatges de Patrick Kluivert (AC Milan), i Phillip Cocu i Boudewijn Zenden (PSV Eindhoven). A més a més, va sol·licitar els fitxatges dels germans Frank i Ronald de Boer (Ajax d’Amsterdam), que van arribar el desembre de 1998, després d’una batalla duríssima entre ambdós clubs. En tot cas, tant ells com Albert Celades, Sergi Barjuan, Miquel Àngel Nadal, Luis Enrique Martínez, Abelardo Fernández, Rivaldo, Giovanni Silva, Ruud Hesp, Michael Reiziger i Winston Bogarde estaven disputant el Mundial de França, i no podien iniciar la pretemporada amb la resta dels seus companys.

A totes aquestes baixes s’hi havia de sumar la de Pep Guardiola, que no havia acudit al Campionat del Món com a conseqüència d’una incòmoda lesió als isquiotibials i que, després de renunciar a la via quirúrgica per resoldre els seus problemes, seguia un tractament mèdic de caràcter conservador, però molt lent. Per si tot això fos poc, quatre dels jugadors del Barça B que més agradaven a Van Gaal (Xavi Hernández, Gabri García de la Torre, Mario Rosas i Jofre Mateu) estaven concentrats amb la selecció espanyola sub-19 per disputar el Campionat d’Europa de la categoria a Xipre. Així, doncs, la porta del Camp Nou es va obrir de bat a bat als jugadors que, en condicions normals, no haurien fet la primera part de la temporada amb el primer equip.

Només vuit jugadors amb fitxa de l’equip professional serien presents a l’arrencada dels entrenaments. Eren Vítor Baía, Carles Busquets, Òscar Garcia, Luís Figo; Dragan Ciric, que havia contret matrimoni feia només quaranta-vuit hores; Roger Garcia, Sonny Anderson i Emmanuel Amunike. Els vuit tornaven als entrenaments després de pràcticament dos mesos de vacances. Havien tingut temps de sobres per recuperar-se dels esforços de la temporada anterior, però era evident que per a molts d’ells les circumstàncies de la tornada a la feina no eren gaire atractives. Van Gaal no comptava amb Busquets ni amb els germans Garcia, Amunike continuava patint greus problemes als genolls, i les notícies sobre els fitxatges que havia demanat Van Gaal inquietaven a tots aquells que podien perdre privilegis.

Tot al contrari del que es pot dir dels deu nanos que l’entrenador holandès havia reclutat del futbol base del club i d’un jove de Costa Rica que estaria a prova al club. Eren el porter Felip Ortiz; els defenses Ferrón, Samuel Okunowo, Ibàn Cuadrado, Òscar Alvarez i Marc Bernaus; el migcampista Carles Puyol; els davanters Luis García, Lombardo, Haruna Babangida, de només quinze anys, i Froylán Ledezma, un extrem costa-riqueny que tenia permís de l’Ajax d’Amsterdam per sotmetre’s a una prova. Per a aquests onze futbolistes, la temporada tenia un color diferent. A cap d’ells no li importava que fes més de 30 graus de temperatura a l’ombra, ni que la sensació tèrmica superés els 40 graus com a conseqüència de l’alt índex d’humitat que hi havia aquell mes a Barcelona. Naturalment, tampoc no els incomodava que els internacionals no es trobessin a disposició de l’entrenador; al contrari, estaven encantats amb la seva absència.

Durant aquells dies, els mitjans de comunicació es van centrar en la composició de la plantilla que el director tècnic i entrenador blaugrana estava preparant «amb l’objectiu de guanyar la Lliga de Campions», en paraules textuals de José Mourinho als periodistes. Van Gaal no havia calculat que deixar la seva famosa llibreta damunt de la taula i al costat del micròfon, en la primera roda de premsa de la pretemporada, era una temeritat agosarada. El fotògraf Pere Puntí va aprofitar l’avinentesa per fer diverses fotografies de la pàgina en què, ordenats per posicions, hi havia els noms, números, interrogants i espais en blanc de la seva «selecció», tal com el tècnic holandès denominava la seva plantilla de jugadors.

Allà, escrits de la mà de Van Gaal, hi havia els noms de Hesp, Baía i Arnau; Reiziger, Nadal, Abelardo (?), Bogarde, Sergi, Amunike; Guardiola, Celades, Xavi, Giovanni, Ciric (?), Cocu, Mario Rosas; Figo, Anderson, Luis Enrique, Rivaldo i Zenden. Quedaven tres buits per omplir: un al lateral dret, un altre al central esquerre i l’últim a l’extrem dret. Dos d’aquells llocs estaven reservats per als germans De Boer, amb els quals ja s’havia arribat a un acord però que l’Ajax es resistia a deixar marxar. Al final, la llibreta va canviar, però en aquells moments l’absència d’un substitut per a Reiziger i l’interrogant que apareixia al costat del nom del serbi Ciric van estimular Puyol. I això tenint en compte que els seus primers contactes amb aquell entrenador d’aspecte, gesticulació i veu desagradables havien estat per no oblidar.

Però en aquell moment no es tractava de rememorar situacions més o menys tenses, sinó de posar-se a treballar i de fer-ho de l’única manera que ho sap fer Carles Puyol, és a dir, posant-hi ganes, caràcter i compromís. Tant ell com la resta de companys del filial tenien tot just cinc dies abans no arribessin els internacionals espanyols de l’equip. La selecció de Javier Clemente havia caigut eliminada i, ben aviat, Abelardo, Sergi, Celades, Nadal i Luis Enrique estarien a disposició de l’entrenador per acudir a la concentració de pretemporada a Holanda. La resta d’internacionals, els holandesos i els brasilers, no arribarien fins al 3 d’agost.

Cada vegada que algú, inclòs Van Gaal, preguntava a Puyol quina era la seva posició natural al camp, ell responia amb una gran força interior que era migcampista. Però allò va començar a canviar amb l’arribada de l’entrenador holandès a la direcció tècnica del FC Barcelona. De fet, el mes de març anterior i durant la semifinal de la Copa Catalunya, Carles Puyol havia jugat tot el partit com a lateral dret. Aquella era la posició que Louis van Gaal tenia reservada per a aquell temperamental futbolista de la Pobla de Segur. I entre dos cabuts d’aquella magnitud, tothom sabia que qui s’acabaria sortint amb la seva no seria pas el soldat, sinó el capità general.

Si algun dels jugadors del filial desconeixia la manera que tenia Van Gaal de dirigir els entrenaments (els mitjans de comunicació ja s’havien fet ressò del fet que el director tècnic blaugrana tenia molt caràcter), els dubtes es van esvair de seguida. A la primera sessió, el matí del 13 de juliol, Okunowo i Babangida es van endur una duríssima esbroncada per arribar tard. Dos dies més tard, Ferrón, Puyol, Okunowo i Marc Bernaus van tenir l’oportunitat de comprovar, en carn pròpia, la contundència amb què Van Gaal realitzava les correccions. Aquell matí, mentre feien un exercici dissenyat per treballar la projecció ofensiva dels laterals, els crits de l’entrenador es van sentir des de molts metres de distància, fins al punt que un grup d’aficionats que presenciava l’entrenament va retreure a Van Gaal que utilitzés aquells mètodes amb l’equip. Després que els jugadors passessin per la dutxa, alguns periodistes van intentar conèixer la impressió que aquell estil de direcció havia tingut en els futbolistes més joves. Un dels entrevistats va ser Carles Puyol, que no va dubtar a admetre que «el míster imposa molt».

Però tots els jugadors del futbol base van acceptar de bona gana renunciar a part del període normal de vacances per entrenar-se a les ordres d’un home com Van Gaal. Coincidien que aquella podia ser una oportunitat única i entenien que la seva presència allà era un premi. Fins i tot algun d’ells, com el davanter Luis García, va assegurar en unes declaracions a El Mundo Deportivo que allò eren «unes vacances de luxe».

La setmana va passar volant, malgrat tot. Cada dia succeïa una cosa nova que distreia el personal, i feia que els jugadors s’oblidessin de la calor i la duresa dels entrenaments. Que si Amunike marxava als Estats Units per valorar la possibilitat de sotmetre’s a un transplantament de menisc; que si Van Gaal anunciava que Ronald Koeman faria d’enllaç entre el primer equip i els dos filials del club; que si el FC Barcelona havia fet una oferta de 4500 milions de pessetes (uns 28 milions d’euros) pels dos germans De Boer; que si el president de la Generalitat, el molt honorable Jordi Pujol, havia expressat el seu suport públic als jugadors del planter; que si el club havia fet una oferta de 2000 milions de pessetes (uns 12,5 milions d’euros) pel lateral Míchel Salgado, del Celta de Vigo; que si els presidents dels equips més importants del continent estaven desenvolupant un projecte per celebrar una Superlliga Europea, etc., etc.

El dissabte 18 de juny es va fer pública la llista de jugadors que viatjarien a Holanda per dur-hi a terme una concentració d’una setmana. Els internacionals espanyols, que el 24 de juny havien posat punt i final a la seva participació al Mundial de França, s’incorporarien al grup. En canvi, els internacionals brasilers i holandesos, més els quatre jugadors del filial que disputaven l’europeu sub-19, encara tindrien vacances fins al 3 d’agost. Per aquest motiu, els joves talents que havien estat treballant a les ordres de Van Gaal podien allargar el seu somni durant set dies més i, potser, algun d’ells aconseguiria un bitllet per a la concentració que l’equip duria a terme més tard a Anglaterra, després la seva estada a Holanda.

La relació dels expedicionaris a Honderloo, una petita població situada a noranta-cinc quilòmetres d’Amsterdam, estava formada per vint-i-sis futbolistes. Dotze eren del primer equip (Vítor Baía, Carles Busquets, Abelardo Fernández, Miquel Àngel Nadal, Sergi Barjuan, Albert Celades, Òscar Garcia, Dragan Ciric, Roger Garcia, Luis Enrique Martínez, Sonny Anderson i Luís Figo), tres estaven a prova (el costa-riqueny Froylán Ledezma, el senegalès Oscar Gadiaga i el turc Seyit Cen Unsal) i els onze restants procedien del futbol base (Arnau Grabulosa, Felip Ortiz, Òscar Álvarez, Ibàn Cuadrado, Samuel Okunowo, Jordi Ferrón, Marc Bernaus, Carles Puyol, Luis García, Haruna Babangida i Javier Lombardo).

El FC Barcelona duria a terme dues sessions d’entrenament diàries i disputaria tres partits amistosos davant d’equips d’escàs nivell. Aquells partits substituirien la sessió de la tarda. En aquell moment, l’objectiu principal del cos tècnic blaugrana no era tant adquirir volum físic, com treballar conceptes tècnics i tàctics. Van Gaal volia introduir variacions al seu sistema de joc: aquestes consistien a avançar els dos laterals fins a la posició que teòricament ocupava el mig centre de l’equip, de manera que la posició de sortida dels jugadors sobre el terreny de joc era un 1-2-3-2-3; de fet, era el 1-4-3-3 de tota la vida, amb un petit retoc que en moltes fases dels partits amb prou feines resultava perceptible.

El 21 de juliol es va disputar el primer dels tres partits de preparació pactats. Va ser contra l’AGOVV d’Apeldoorn. L’objectiu era que hi participés el major nombre de jugadors possible i que ho fessin amb una intensitat suficient perquè els efectes físics fossin pràcticament els mateixos que els d’un entrenament de càrrega. Carles Puyol va substituir Ferrón al descans. Va ocupar la posició de lateral i va complir sense problemes l’encàrrec que li havia donat l’entrenador. El partit, en el seu conjunt, va ser soporífer, de becaina. Només alguna acció explosiva d’Haruna Babangida, que va ser considerat el millor del partit, va acompanyar els gols de Figo i de Luis Enrique, que va desfer l’empat que registrava el marcador a nou minuts per al final.

Dos dies més tard, el 23 de juliol, el Barça va jugar contra un altre club modest de la població de Raalte, a 127 quilòmetres d’Amsterdam. El partit es va disputar contra el Rohda, un club més conegut pel seu equip de corfbol que no pas per la secció de futbol. El resultat va ser d’escàndol: els blaugrana van guanyar per 1-13. Van Gaal va tornar a repartir minuts entre tots els seus homes. Carles Puyol va tornar a disputar tot el segon temps, un cop més com a lateral dret. Aquesta vegada, però, va entrar substituint Okunowo. L’endemà, els diaris van destacar que Puyol s’havia entès molt bé amb Babangida, que va tornar a estar entre els destacats del partit, malgrat tenir només quinze anys. Amb tot, l’actuació dels germans Roger i Òscar Garcia va ser de tan alt nivell que aquella tarda Van Gaal va reconsiderar la seva decisió de prescindir de tots dos jugadors.

Mentrestant, a Barcelona s’havia celebrat l’assemblea general ordinària de socis compromissaris del club, i al Tour de França els escàndols relacionats amb el dopatge esclataven un dia rere l’altre. Aquell 23 de juliol, els gendarmes van detenir a la localitat de Pamiers els nou corredors de l’equip Festina, amb Virenque, Moreau i Zulle al capdavant, un dels directors de l’equip, l’espanyol Miguel Moreno, el metge i els massatgistes. Tots ells van passar la nit a comissaria i només els ciclistes Moreau, Brochard i Meier van poder dormir a l’hotel.

El 25 de juliol, l’expedició del FC Barcelona va tornar a casa, però abans va disputar el tercer dels partits de preparació pactats contra un altre modestíssim equip, en aquest cas el GVVV de Veenendaal, ciutat situada a vuitanta-dos quilòmetres d’Amsterdam. Es va repetir el resultat del primer amistós (1-2) i, també, les constants dels dos partits anteriors. Babangida, que va marcar el gol de la victòria, va tornar a ser un dels jugadors més destacats. Aquesta vegada, però, Puyol no va jugar ni un minut. Això sí, aquella mateixa nit va dormir a casa, al pis que compartia des de feia un any amb Felip Ortiz i Xavier Molist.

A partir d’aquell moment, Puyol va tornar al seu paper d’espectador del primer equip del club i va concentrar totes les energies a continuar creixent com a futbolista. Es va reincorporar immediatament als entrenaments del Barça B, com si necessités reprendre el contacte amb el seu món. En un primer moment va viure aliè al fet que l’experiència viscuda tindria una influència decisiva en la seva carrera professional. En Carles era conscient que Louis van Gaal havia pres la decisió, aparentment consensuada amb Llorenç Serra Ferrer i Joan Martínez Vilaseca, que els filials juguessin amb el mateix sistema que el primer equip, però continuava creient que el seu lloc es trobava al centre del camp.

La realitat va ser molt diferent. La renúncia forçada de Gonzalvo a aquell 1-3-4-3 que tan bon resultat li havia donat l’any anterior i l’escassa disponibilitat econòmica per reforçar l’equip no només van determinar que Puyol abandonés el centre del camp per convertir-se en lateral dret, sinó que van limitar la capacitat de l’equip i el van condemnar al patiment. En Carles ja estava acostumat a jugar sota pressió, però la seva quarta temporada al club se li va fer molt costa amunt des dels primers partits.

Havia estat campió de la Copa del Rei juvenil, subcampió a Tercera Divisió, campió a Segona B i campió també del play-off d’ascens a Segona A. Estava acostumat a guanyar i volia continuar escalant la muntanya de l’èxit, però allò no depenia només d’ell, ni tan sols de Gonzalvo o de Ronald Koeman, que es va acabar convertint en segon entrenador de l’equip, després de passar unes setmanes fent d’enllaç entre Van Gaal i els dos filials.