Nascut a Vielha

Diu el refrany que «l’home no és d’on neix, sinó d’on peix». Discutible o no, perquè normalment per a cada dita n’hi ha una de contrària, el cert és que si preguntes a Carles Puyol una cosa tan simple com el nom de la població on va néixer, ell sempre respon amb orgull i un punt de tossuderia: «A la Pobla de Segur». Però això no és tècnicament cert. La veritat, tota la veritat i res més que la veritat és que el protagonista d’aquesta biografia va néixer a Vielha, a la Val d’Aran. I no va ser precisament per casualitat.

Josep Puyol, el pare d’en Carles, havia nascut al Mas de Gras, una masia de la vall d’Adons, un paratge singular rodejat de muntanyes, a tot just vint quilòmetres de la Pobla de Segur. La vall està adscrita al terme municipal de Pont de Suert, a l’Alta Ribagorça, i es troba a 1356 metres d’altitud sobre el nivell del mar. A poca distància de la casa de la família encara hi ha un petit municipi que té el nom d’Adons i on actualment viuen tot just quatre habitants.

Adons és una localitat amb una història mil·lenària. L’any 961 ja hi havia constància de l’existència del castell, del qual es conserven tot just les restes d’una muralla al capdamunt de la roca que domina el poble. Tampoc no queda gran cosa de l’església romànica original de Sant Vicenç, antiga parròquia que en el seu dia va arribar a disposar de tres capellans i que durant l’edat mitjana va formar part del bisbat de Roda de Ribagorça. Famosa pel seu sagrari de fusta daurada, que es conserva al Museu Diocesà de Lleida, l’església es va construir sota els dominis dels barons d’Erill, senyors d’aquelles terres.

Els senyorius van ser una institució semblant als feus. Com a tal, la figura del senyoriu es basava en l’adjudicació de terres i vassalls a determinades famílies per part de la Corona com a recompensa pels serveis prestats. Aquests privilegis permetien a la monarquia exercir un control social, econòmic i polític de les diverses zones. La Constitució de les Corts de Cadis de 1812 va posar fi a aquestes institucions, que es van extingir definitivament l’any 1831.

Més enllà d’aquestes acotacions, el cert és que el Mas de Gras té un significat molt especial per a Puyol. No només perquè el seu pare, per qui sempre va sentir veritable devoció, hagués nascut allà. Com veurem en capítols posteriors, en Carles va passar molts caps de setmana en aquella masia abans de traslladar-se a Barcelona, ja amb disset anys. Avui, la casa de la família, construïda el segle XI i remodelada en diverses ocasions, està deshabitada. De fet l’última persona que hi va viure va ser la Ramona, l’àvia paterna de Carles Puyol, que mai no es va avenir a anar-se’n a viure a la Pobla de Segur, tal com li proposava sovint el seu fill Josep.

La mare d’en Carles, Rosa Saforcada, té orígens familiars a Arres, un petit municipi de la Val d’Aran situat al marge dret del riu Garona. La localitat, formada per Arres de Jos, Arres de Sus i Era Bordeta, va arribar a tenir uns dos-cents habitants a la dècada dels anys trenta, però actualment només hi viuen una trentena de veïns. Arres es troba a catorze quilòmetres de Vielha, la ciutat on la Rosa va conèixer Josep Puyol, que s’havia traslladat a la capital de la Val d’Aran per motius laborals.

El 1975 la parella es va casar a l’església de Santa Maria de Balaguer, un magnífic temple gòtic construït entre els segles XIV i XVI sota l’impuls de la comtessa Cecília de Comenges. Les obres es van iniciar el 1351, però la consagració no va tenir lloc fins al 1558. Aquesta tardança va ser conseqüència tant de les dimensions de l’església (de 65 metres de llarg, 25 d’ample i 25 d’alt) com de les dificultats que hi va haver en molts moments per fer front al cost de les obres. Això va condicionar en part la puresa estilística del temple que, això no obstant, està considerat monument històric artístic.

Uns quants dies després del casament, la jove parella va tornar a Vielha per reprendre el seu ritme de vida quotidià. En qüestió d’unes setmanes, la Rosa es va quedar embarassada del que va ser el primer dels seus dos fills. Va néixer a l’hospital de Vielha, on la seva mare va ser magníficament atesa pel doctor Serrano. El primogènit de la família Puyol Saforcada va ser batejat amb el nom de Josep Xavier, tot i que ben aviat la família li va començar a dir «Putxi».

Al cap d’uns quants mesos, Josep Puyol es va haver de fer càrrec de la casa de la família a la vall d’Adons. Els seus pares ja eren grans i no podien fer front a la feinada que suposaven els camps de conreu i el bestiar que hi havia al Mas de Gras. Així, doncs, en Josep, la Rosa i el petit Josep Xavier van marxar de Vielha i es van traslladar a la masia, situada a uns disset quilòmetres del Pont de Suert.

Al cap de molt poc temps, en Josep i la Rosa van prendre la decisió d’instal·lar-se en una zona urbanitzada. No volien que en Josep Xavier, que tot just tenia tres mesos, es criés en un lloc feréstec i allunyat de la civilització. Així, doncs, van sospesar els avantatges i els inconvenients de la mudança i es van traslladar, aquest cop de manera definitiva, a la Pobla de Segur, que era i encara avui és el segon municipi més gran del Pallars Jussà, després de la capital, Tremp.

La Pobla de Segur es considera la porta dels Pirineus de Lleida. El municipi està delimitat per la confluència dels rius Noguera Pallaresa i Flamisell, que es reuneixen al pantà de Sant Antoni. L’embassament, construït el 1913 per l’empresa canadenca Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, té una superfície de 927 hectàrees i les seves dimensions i capacitat el converteixen en el cinquè pantà més gran de Catalunya. L’aigua s’acumula a partir de la presa que hi ha a l’entrada del municipi de Talarn i s’usa amb finalitats hidroelèctriques, per al regadiu i també per al consum domèstic. Es calcula que l’aprofitament energètic del pantà és d’uns 30 000 quilovats de potència.

Hi ha documents relatius a la Pobla de Segur que daten de l’any 976. Segons aquests textos, el nom de la població té a veure amb dos conceptes. El primer es refereix a la formació d’un nucli nou, creat a partir d’un projecte de població consistent a atorgar privilegis i propietats a les persones que accedissin a instal·lar-s’hi per activar la zona. La segona part del topònim, segons els historiadors, fa referència al terme cèltic sego-dunum. La Pobla de Segur manté un nivell de població similar al que va assolir a mitjan segle XX. Des de llavors ha sofert petites oscil·lacions a l’alça i a la baixa. El darrer padró reunia dades de 3156 habitants.

Per a Josep Puyol, abandonar Mas de Gras pel bé de la família va suposar un sacrifici. A partir d’aquell moment, va haver de recórrer diàriament la distància entre la Pobla de Segur i la vall d’Adons, per mantenir la casa familiar i garantir que la terra i el bestiar continuessin sent productius. Això sí, la Rosa i en Josep Xavier s’instal·laven a la masia els caps de setmana.

L’estiu de 1977 l’alegria va tornar a envair la família: Rosa Saforcada tornava a estar embarassada. Així, doncs, la primavera del 1978 en Josep Xavier tindria un germanet. Segons tots els càlculs, la criatura havia de néixer a la meitat de la segona quinzena del mes d’abril. Com a mínim, això era el que es pensaven tots i, en particular, el doctor Serrano. Perquè la Rosa havia decidit que, tot i la distància entre la Pobla de Segur i Vielha, volia que durant el part del seu segon fill l’atengués el mateix ginecòleg que s’havia encarregat del primer embaràs.

Al començament d’abril, Rosa Saforcada es va traslladar a la capital de la Val d’Aran i es va instal·lar a casa de la seva família, amb la intenció de descansar al màxim durant els últims dies de l’embaràs i estar com més a prop millor de l’Hospital de Vielha. El part es va avançar uns quants dies i, el 13 d’abril de 1978, Carles Puyol va arribar al món. El doctor Serrano, la llevadora i les infermeres van tenir un part relativament plàcid, tot i que la criatura va venir al món amb quatre quilos de pes, cosa que sempre ho complica una mica tot.

L’estada de la Rosa i el petit Carles a l’Hospital de Vielha va ser breu. Hi van passar tot just els tres dies que la mare va necessitar par recuperar-se una mica del part. Així, doncs, el 16 d’abril la família va emprendre el viatge de tornada a la Pobla de Segur. Avui dia, si no és que el port de la Bonaigua està tancat o s’hi ha de circular amb cadenes, el trajecte que separa la capital de la Val d’Aran i la casa dels Puyol es pot fer en poc més d’una hora. En aquella ocasió, però, en Josep va conduir ben a poc a poc, perquè el trajecte ple de corbes resultés menys pesat per a la mare i el nadó.

És evident que la partida de naixement d’en Carles diu que va venir al món a l’Hospital de Vielha. Per tant, al Registre Civil, al llibre de família i, a partir d’aquí, a tota la resta de documents oficials figura que és natural de Vielha. Però Puyol se sent tan identificat amb el poble on va viure fins que es va traslladar a Barcelona que, sempre que li pregunten on va néixer, respon: «A la Pobla de Segur». I ho fa amb tant d’orgull i aplom que a ningú no li queda cap dubte ni, menys encara, ganes de discutir-li-ho.