Campió juvenil

Abans d’abandonar la Pobla de Segur per instal·lar-se a la Masia, Carles Puyol va mantenir una conversa molt profunda amb el seu pare. En Josep era un home de poques paraules, però quan obria la boca era sempre per dir coses importants. No era amic de les floritures ni gastava gaires miraments amb el llenguatge. És més, era un home directe, sec i dur en les seves sentències. Aquell dia, en to solemne, li va dir al seu fill que no s’amoïnés si les coses no li sortien bé, però que si fracassava per manca d’actitud, de sacrifici, de disciplina o perquè sortia de nit, era preferible que no aparegués per casa.

Pagès de raça i format en el terreny dur de l’agricultura i la ramaderia, sabia molt bé que és impossible sobreviure sense esforç i que el millor premi a la feina feta és la satisfacció del deure acomplert. Aquests i molts altres valors que Josep Puyol va transmetre sempre als seus fills, van constituir el moll de l’os d’aquell sermó, sec i dur, que va administrar a en Carles durant les hores prèvies a l’inici del seu viatge al món del futbol professional.

Puyol no ha oblidat mai aquelles paraules, que li han ressonat dins del cap en algunes ocasions, sobretot durant els primers anys d’estada al club. En aquella època, un error comès per deixadesa o manca de disciplina hauria pogut tenir una repercussió molt gran en la seva incipient carrera. Encara bo que en aquells primers moments va tenir sempre Joan Martínez Vilaseca marcant-lo de ben a prop i advertint-lo de les conseqüències que podia tenir un mal comportament.

Durant la pretemporada de 1995, l’equip va anar a Palència. Un directiu de la penya barcelonista d’aquella ciutat s’havia ofert a pagar les despeses del viatge i l’estada del juvenil blaugrana, a canvi que l’equip participés en dos tornejos en què jugarien el Sevilla CF, l’Athletic Club de Bilbao i el Reial Madrid, entre d’altres. En aquell desplaçament, Puyol va tenir la primera ocasió de reflexionar sobre l’advertiment del seu pare: si s’esforçava no havia de tenir por al fracàs i, si perdia el cap, no podria tornar a casa.

Amb motiu d’aquell viatge, Joan Martínez Vilaseca va exposar unes normes d’obligat compliment als seus jugadors. Una d’aquelles normes era que podien sortir a passejar després de sopar, però que havien de tornar a ser a l’hotel a les onze de la nit. Gerard López i Carles Puyol van sortir amb la intenció de trucar per telèfon a les seves famílies des d’una cabina telefònica, però es van entretenir més del compte i van tornar a l’hotel amb retard. El seu entrenador els va rebre amb duresa i els va amenaçar dient-los: «La propera vegada us envio a casa».

L’equip blaugrana va oferir un gran rendiment en aquells dos tornejos. A banda de proclamar-se campió a les dues finals, contra el Sevilla CF i el Reial Madrid, molts dels jugadors de Joan Martínez Vilaseca van jugar a un gran nivell. Puyol va ser un d’ells. I de la mateixa manera que l’entrenador li havia picat el crostó per no haver arribat a l’hotel a l’hora fixada, en aquesta ocasió va proposar a Andoni Goikoetxea, en aquell moment entrenador espanyol sub-18, que el tingués en compte. L’exdefensa de l’Athletic Club de Bilbao el va convocar al cap d’unes setmanes per participar en un torneig amistós a Itàlia. En Carles es va esforçar com sempre, però sap que ni ell ni l’equip no van respondre a les exigències d’aquell repte: la selecció va perdre els tres partits i el preu que va pagar Puyol va ser molt alt, ja que cap altre seleccionador no el va tornar a convocar durant un llarg, llarguíssim període de temps. Va trigar tres anys a tornar a ser seleccionat, aquest cop per jugar a la sub-21.

Immers en la competició de clubs, en Carles es va adonar que jugar a Primera Regional era més fàcil que fer-ho a la Divisió d’Honor juvenil. El ritme era més alt, sobretot perquè la circulació de la pilota era molt més ràpida, i ell s’havia d’esforçar molt per no desentonar. Físicament se sentia fort, però era conscient que molts dels seus companys el superaven en qualitat i talent. I això el va obligar a redoblar esforços per no quedar-se enrere.

Martínez Vilaseca el va mantenir a la mateixa posició que havia ocupat al CF Pobla de Segur, és a dir, el va situar de mig-campista, concretament d’interior dret. En Carles s’hi sentia còmode, perquè podia ajudar l’equip en defensa i també tenia la possibilitat d’arribar a l’àrea contrària. De fet, mentre va jugar en aquesta demarcació va mantenir una mitjana de gols relativament alta. Fins i tot, aquell any va marcar tant al primer partit oficial de la temporada com a l’últim, contra el Mallorca B i contra el Reial Madrid, a la final de la Copa del Rei juvenil disputada a Saragossa.

El juvenil blaugrana va tenir una arrencada de temporada brillant. El primer partit es va disputar contra el Mallorca B, que es va avançar al marcador però va acabar perdent per 2 a 1. El segon gol, el de la victòria, va ser obra de Puyol. A la nit va trucar a casa i va explicar als seus pares i al seu germà com havia estat aquell gol. «He arrencat al centre del camp, he regatejat tots els rivals que m’han sortit al pas i també he driblat el porter. La pilota m’ha marxat cap a la línia de fons i he hagut de tornar enrere per marcar», va dir-los aquell dia.

Els partits es jugaven de vegades el dissabte i d’altres, el diumenge. Quan queien en dissabte, en Carles aprofitava que l’endemà tenia descans i es desplaçava a la Pobla de Segur per visitar els pares, i sortir amb el seu germà Josep Xavier i els seus amics. Sobretot amb Javi Pérez, a qui trobava molt a faltar. En canvi, si l’equip jugava el diumenge, no tenia més remei que quedar-se a la Masia. Això sí, aprofitava per anar al Camp Nou a veure els partits del primer equip. Aquell era un dels privilegis de què ja gaudien els jugadors del futbol base.

La plantilla d’aquella temporada no era gaire àmplia en efectius i l’equip va patir-ne les conseqüències, quan els entrenadors del Barça B i del Barça C van reclamar alguns dels millors juvenils per cobrir baixes o buscar fórmules que milloressin el rendiment dels seus equips. Per aquest motiu, sobretot, el conjunt se’n va ressentir i va firmar una fase intermèdia del campionat una mica irregular. Amb tot, quan va arribar el moment de disputar la Copa del Rei, Martínez Vilaseca va poder disposar de tots els seus efectius i preparar a consciència els darrers partits d’aquell torneig.

El juvenil del FC Barcelona va eliminar el CA Osasuna a l’eliminatòria de vuitens de final, l’Albacete CF a quarts de final i el CD Tenerife a semifinals, amb cinc victòries i una única derrota a l’Heliodoro Rodríguez, setze gols a favor i vuit en contra. L’adversari a la final era el Reial Madrid, que s’havia desfet de l’Sporting de Gijón, el Reial Betis i l’Athletic Club de Bilbao. Només havia cedit un empat al Benito Villamarín, havia marcat vint-i-un gols i n’havia encaixat set. Els registres d’ambdós equips eren molt bons, si bé els del conjunt blanc eren una mica millors.

La final de la Copa del Rei es va disputar l’últim dia de la temporada, és a dir, el 30 de juny de 1996. La Reial Federació Espanyola de Futbol havia concedit l’organització del partit al Reial Saragossa i, per tant, el partit es va disputar a La Romareda, que el 10 d’abril havia estat escenari de la final gran, la dels professionals. En aquest cas, el partit entre l’Atlètic de Madrid i el FC Barcelona havia acabat amb un 1 a 0 favorable als matalassers, amb un gol de Pantic al minut 102, és a dir, a la pròrroga. L’equip que dirigia Johan Cruyff va disputar aquell partit amb molts jugadors formats al planter barcelonista, com ara Busquets, Ferrer, Celades, Sergi, Amor, Guardiola, Roger i Jordi Cruyff.

Però ni els impactants resultats del Reial Madrid a les eliminatòries prèvies a la final ni, naturalment, el fet que aquell equip hagués perdut mesos abans a La Romareda, havien de preocupar en absolut els juvenils blaugrana. Arribaven tots en condicions immillorables i amb el convenciment que podien derrotar el seu rival, com ja havien fet durant la pretemporada, al torneig de Palència. Així, doncs, la vigília del partit van pujar a l’autocar i van marxar a conquerir la setena Copa del Rei de la història del club i la primera per als jugadors que dirigia Martínez Vilaseca.

El 30 de juny al matí, un altre autocar sortia de la Pobla de Segur amb destinació a Saragossa. Exdirectius, exentrenadors, excompanys d’escola i de l’equip de futbol, familiars i amics de Puyol volien ser al seu costat en el que, fins aquell moment, havia de ser el partit més important de la seva vida. Entre aquells passatgers n’hi havia un de molt especial: Rosa Saforcada, la mare d’en Carles, anava a veure per primera vegada un partit del seu fill. Mai abans no havia assistit a cap dels partits de futbol sala ni de futbol que havia disputat amb l’escola Sagrada Família, ni amb el CF Pobla de Segur.

El FC Barcelona va fer un inici de partit excepcional. Amb el futbol que ha identificat els seus equips durant els darrers quaranta anys i, en especial, durant les vuit temporades en què Johan Cruyff va ser director tècnic del club, els de Martínez Vilaseca es van apoderar de la pilota i del partit. L’equip jugava amb el 1-4-3-3, obrint molt el camp per crear la major quantitat d’espais possibles i dificultar la feina defensiva del Reial Madrid. Els gols d’Ismael i Juanjo Carricondo van avançar el conjunt blaugrana però, abans de la mitja part, el Reial Madrid va reaccionar i va capgirar la situació. Ara eren els blancs els qui tocaven i tocaven, fins al punt que van aconseguir igualar el marcador amb gols de Santaelena i Jaime.

El Reial Madrid va començar la segona part tal com havia acabat la primera, manant al terreny de joc i transmetent sensacions de favorit. Però el treball de tot l’equip blaugrana i, com sempre, d’un Puyol convertit en la imatge del compromís i la voluntat de guanyar va permetre que el FC Barcelona s’avancés en el marcador amb un gol de Caballero. El partit es va trencar durant els instants finals, amb jugades de perill en totes dues àrees, fins que quan només faltava un minut per al final del partit, va arribar el quart i definitiu gol del Barça. L’acció va ser una mica estranya: la pilota va caure a la banda dreta, a prop de la línia frontal de l’àrea, i en Carles va intentar centrar al punt de penal per buscar la rematada d’un company. Un jugador del Reial Madrid va rebutjar la pilota en direcció a la línia de fons i Puyol, caient i quasi sense angle, va xutar amb la cama esquerra, la dolenta. És possible que el porter Oliver cregués que el migcampista blaugrana volia centrar, perquè es va allunyar de la línia de gol i la pilota es va colar a la porteria del Reial Madrid.

Felip Ortiz, Rubén Ferrón, Òscar Jornet, Antonio Hidalgo, Héctor, Edu, Gerard López, Marc Bernaus, Dani Bigas, Juanjo Carricondo, Puyol, Ismael, Ávila, Jordi, Luis Garcia, Caballero i Molist van celebrar la victòria amb ganes. Alguns d’ells ja havien guanyat títols amb equips inferiors del club, però per a la majoria, entre ells Carles Puyol, aquell era el primer trofeu que aconseguien amb el FC Barcelona. El cas de Martínez Vilaseca era diferent, perquè aquell era el seu últim partit oficial com a entrenador després de molts anys a les banquetes. Potser per això els jugadors van dedicar-li aquell títol.

La transcendència que els mitjans de comunicació van donar a aquella final de la Copa del Rei va ser molt escassa. És cert que aquell mateix any van passar coses molt importants en l’àmbit de l’esport, però sorprèn que La Vanguardia només donés el resultat del partit al suplement d’esports dels dilluns (1 de juliol), o que El Mundo Deportivo no oferís als lectors ni tan sols la fitxa tècnica del partit. I sorprèn per molt que, el dia de la final, Luis Enrique acabés el seu contracte amb el Reial Madrid i quedés lliure per fitxar pel FC Barcelona; per molt que Miguel Indurain s’hagués salvat d’una caiguda que li podria haver costat el seu sisè Tour de França, o per molt que la selecció alemanya guanyés la final de l’Eurocopa de Nacions per un ajustat però just 2 a 1 a una sorprenent selecció de Txèquia, al mític estadi de Wembley.

Però la temporada no va acabar allà per a Carles Puyol. Aquell any es van produir dos esdeveniments importants més a la seva vida, un de caràcter privat i l’altre relacionat amb la seva condició de futbolista. Uns quants mesos abans de la final de la Copa del Rei havia conegut l’Agnès, la seva primera xicota. Va ser durant un partit del primer equip al Camp Nou. Des d’aquell dia, la noia es va convertir en una espectadora assídua als partits que l’equip d’en Carles disputava al Miniestadi. L’Agnès sempre hi anava acompanyada de la seva amiga Paloma. La cirereta del pastís d’aquella temporada, però, es va produir quan els jugadors de la plantilla van escollir Puyol com el millor company de l’any. L’elecció es va dur a terme mitjançant una votació secreta i el resultat es va donar a conèixer, com de costum, en el transcurs del sopar de clausura que el futbol base celebrava al final de totes les competicions.