ENCARA EL PORT

A Vicente Risco

Els gallarets en el vent de les veles.

Oh, l’avió que les compta i les plega

en fer-se fosc;

si el seu vol s’ha menjat l’alè dels gallarets

—ahir els cobricels de les estrelles

glasses

avui lasses que són

de la gràcia mofeta del llum groc i el llum verd

—senyoria del Port al capvespre vermell;

si la lluna no es veu;

si la barca es queixa,

ran de l’angle més negre

i la cançó més blanca,

italiana:

¿Qui somou la coberta i fa dolç l’acordió, oh, amo del barco blau?

—Un refresc de colors

dels darrers gallarets…