5

Què li pot haver passat, a la Laura? No t’ha dit res. Això és un desastre. Quan hem passat pel túnel, les cadenes retrunyien com si ens hagués de caure al damunt la muntanya. S’havia equivocat de marca i ens anaven malament. Li ho he hagut de dir i s’ho ha pres malament. A la sortida del túnel la neu queia per quilos més que no per flocs. Ha passat la màquina per l’altre costat i ens ha deixat mig enterrats. Hem hagut de treure la neu. La que ens havia llançat al damunt ens havia doblegat el retrovisor exterior. Després he hagut de tornar a ajustar les cadenes perquè anaven balderes. Amb tot això han tocat les dotze. L’accés a Viella era polar, cobert. En tot el trajecte no ha dit res. Amb l’única excepció que no tenia ganes d’anar a sopar. Quan ha arribat ha pujat a l’habitació i no ha dit ni bona nit. T’està bé. Per tanoca.

Ara, la nevada, una mica més tènue, arriba gairebé fins a la finestra de la cuina. Ets un enze… Realment vas fer bé de tallar amb la Georgina? El temps ho relativitza tot. El fet de viure amb algú t’hi uneix més que no pensaves. Abans volies tenir fills i ara t’haurien de pagar per tenir-ne: deu ser la síndrome dels professors… Refes-te: l’aspecte dels fills no va ser l’únic. Tard o d’hora la cosa hauria petat, oi? Ets morbós. Feia anys que no t’enamoraves com un col·legial, i ara regires un passat mort!

Veure la Mercè ha estat l’únic consol. L’abraçada tan entranyable, els seus ulls tan verds i aquell passamuntanyes incaic que li cenyia els cabells…

Fa fred, aquí fora. La Laura n’ha tingut quan has obert la porta del cotxe. Amb un moviment reflex s’ha cobert els pits. Baixaven tensos; a prop dels mugrons, grans i circulars, la seva rodonor es tornava discretament voluminosa. Han vibrat quan se’ls ha tapat. I tu t’has bocabadat mirant-ne el color de llet que contrastava amb la seva pell plena de sol i els seus cabells daurats. Ha estat l’únic moment que l’has vist feble, temorenca. Ha mogut lleugerament les cames com una gasela espantada que no sap d’on ve el perill. Unes cames perfectes, fluvials, educades en la corba suau d’algun esport femení. I el cos… amb la cintura marcant una corba vertiginosa, simètrica, aerodinàmica, d’àmfora.

La Traviata pronunciava el Amami quant’io t’amo. Addio!

M’ha mirat amb l’esguard greu amb aquests darrers sons… I l’adéu se m’ha clavat com un ganivet rovellat, premonitori. Quan s’ha posat el jersei i ha tornat a conduir, encara no has pogut evitar d’observar com se li arrapava als pits i en respirar se li marcava fins als mugrons. Et fumejaven els porus de la pell. No podies evitar-ho, avançaves la mà, lentament, per anar a palpar un genoll ara cobert per un xàndal que la feia més petita.

Se’t devia sentir el cor. Les ungles t’han topat amb el fre de mà. Ho ha vist. Te l’ha mirada, ha canviat la marxa, neguitosa. Els dits ens han topat, maldestres. Te’ls ha rebutjat nerviosament. No he estat capaç de continuar…

Després ho he entès tot: l’àlbum de les fotografies. Ha estat accidental. No sabia que la Mercè tenia fotografies de la Laura. Furtivament, un retall de diari t’informava del què havia passat: 1978, mort en un accident d’escalada al Vignamale. Després les fotografies de quan havien començat a sortir junts: la seva mirada era massa tendra i tu havies pretès la pedanteria enorme d’intentar que es repetís. Tots aquests anys no te n’adonaves: et podries a la casa de l’Ardiaca o a la Biblioteca de Catalunya. T’ha arribat el moment i has deixat que se t’escapés de les mans amb agilitat piscícola:

—Laura!

—Jep! Què fas aquí fora? Entra! Agafaràs fred.

—Ja vinc.

A poc a poc la boira s’esvaeix. La vall d’Arties amb el Montarto al fons apareix com una foradada que cau del firmament, verticalment, sorpresa per la lluna.