1

L’Opel Manta roncava rabiosament quan el canvi de marxes li posava el morrió en entrar als revolts. La frenada el revolucionava i provocava una inèrcia que ens empenyia cap al parabrisa com en un aterratge aeri. Quants revolts! Érem a prop de Benavarri i queia alguna volva de neu imperceptible, lenta, sense importància. Per descomptat jo corria, però aquella dona em superava: allò era les muntanyes russes i els pneumàtics s’agafaven a la carretera com si portessin cola…

La lluna es reflectia sobre el cristall del parabrisa nítid, amb aquella transparència glaçada que dóna el mes de desembre, i l’Opel, enlluernadorament blanc i diamantí com la lluna mateixa, avançava impecable per la carretera com un ramat de llops argentats, bordant cap a la fosca; els seus queixals esmolats mossegaven els revolts amb delit vampíric, flamant.

Camí de Vaqueira avançàvem cotxes de Madrid, Saragossa, Bilbao i Barcelona, atlèticament, en una cursa de tanques. La Laura em mirava de tant en tant i somreia amb perspicàcia bogartiana abans de cada avançament aventurat on l’automòbil esperonava una multitud de cavalls de força. Amb alta fidelitat i estèreo, la casset entonava un so cromàtic, riquíssim, que dominava tota la càpsula interior del cotxe. Feia tres hores que m’estava a casa sentint el concert per a mandolina de Vivaldi i ara em tocava d’escoltar Hoy no me puedo levantar de Mecano… L’orquestració, tanmateix, era perfecta; la veu femenina, sinuosa, com la contorsió de la seva propietària a les aparicions televisives.

—Vols una mica d’ensaïmada?

—Sí! —afirmava elevant el cap animosament.

—Però no deixis el volant, boja!

I rèiem. I li apropava l’ensaïmada amb secreta vocació de cabell d’àngel… Em mirava amb agraïment plenipotenciari, en feia un mossec amb les dents, que em vorejaven les ungles amb un frec molt lleu. L’electricitat m’eriçava els dits quan ella clogué els seus llavis amb l’hermetisme aigual de l’ona suau. Se n’adonava?