3

La Traviata! La Traviata! Precisament el que volia sentir! Quina música! Has fet bé de fer-te la desmenjada. Te l’ha posada perquè t’ha vist a venir: no vull que pensi que estic tan atrotinada que no aguantaria un quart d’hora en una discoteca. És clar que amb això de les bambes deus haver quedat com la iaia: només et falta el bastó. Darrerament t’has engreixat una mica: l’altre dia a la calçotada… I, a més, t’ha marxat el morè del viatge a les Canàries. No li diguis què vas estudiar: encara li malmetries més la imatge. Té un to de veu molt maco; hauria estat un bon baix per a l’òpera. Me l’imagino fent classes: quantes alumnes deu tenir enamorades? És perspicaç i amable: de seguida ha vist la música que t’agradava. Aquesta mena de persones que treballen en allò que els apassiona són envejables…

—Després podríem posar el Michael Jackson…

Ho sabia. Això ho ha dit per demostrar-te que has relliscat. No hauries d’haver posat la Traviata!

—Si vols canviem la cinta.

—No, esperem que s’acabi.

—Neva més, oi?

—Sí. S’ha animat una mica.

—On som?

—Fa un quart d’hora que hem passat per Benavarri. Segurament a prop de Sopeira.

—Quina hora és?

—Cap a les deu.

—Mira! Ja comencen els túnels.

Ara els túnels! Déu meu! Aquesta dona em matarà. Quines parets rocoses. Quins revolts de tres-cents seixanta graus. I ella hi entra com un Mirage al ritme del Libiamo ne’lieti calici.

És clar. S’està impacientant. No deus ser prou ràpida, Laura. Que n’ets, de tòtila! Au! Entra la cinquena. I embolica que fa fort…

Ha augmentat la velocitat! Auxili!

—D’aquí a mitja hora a Arties. Què et sembla?

—Bé…

Per què he dit «bé»? Em sembla molt malament! Si em roda tot! Feia anys que no em marejava! Dec semblar un pop volant en una avioneta acrobàtica. Tantes vegades com he fet l’Arrabassada! Aquests túnels… Això és el Caucas, les coves del Drac. Calma’t. Asserena’t. Aviam. Mira el cel estelat. Així tallaràs la sensació vertiginosa de la carretera. Ara no hi ha estels! És clar, ganàpia! Que no veus que cada cop neva més? No miris la carretera! Mira com neva. Així. Si mires la carretera obriràs la porta i t’estavellaràs contra l’entrada d’un túnel com en els dibuixos animats. Tanca els ulls. No miris! No miris!

Fixa’t, has entrat la cinquena i no en fa cas. Quin home! Quin tremp! S’entreté mirant com neva perquè no plou, perquè si no es dedicaria a sentir ploure. I ara tanca els ulls. S’adorm. La Traviata! Això ho ha fet la Traviata! Potser no. Pica amb els peus a terra. Deu ser la impaciència. Compte amb aquest revolt. Ai! Gairebé m’ha marxat.

Hem tornat a néixer! Hem tornat a néixer! Kamikaze! Aire! Necessito aire! Com la faig parar? Ja ho tinc…

—Podríem parar a sopar aquí.

—Aquí? Però si no hi ha cap restaurant…

—És clar. No hi havia pensat.

Ja ho veig. Té gana. Esperava arribar a l’Aran amb dues hores i escaig i tu en trigaràs dues i mitja com a mínim. Potser volia invitar-te a l’Es de Don Joan i tot. En fi. Què hi farem? Has d’accedir-hi…

—Escolta: els túnels s’han acabat. Podríem parar a Pont de Suert.

Victòria! S’acaben! Potser encara no ho ha notat que eres a punt de vomitar… Obriré la finestra, si entrem en una recta em passarà…

—Si no et fa res obriré la finestra. Fa una mica de calor i…

—Fes… fes…

Salvat…

Quina resistència! Cau una nevada esplendorosa. Bufa un vent de pel·lícula del Klaus Kinski i ell té calor. Sóc la pàmfila presumida! A qui se li acut pujar a l’Aran amb una minifaldilla i sabatetes de taló com la rateta que escombrava l’escaleta? Molt bé. Molt bufona. Si no fos perquè venia directament de la feina…

Mm… La neu em retorna…

Mira’l. Té la barba nevada i ni se n’adona. Quina barba més poblada. Els rínxols li contrasten amb els cabells llisos. Recorda la dels gravats sumeris: imponent. Lluent com l’atzabeja. Ara com li dius que tens fred? Has de canviar-te aviat. Em sembla que arribem a Pont de Suert. Exacte, això, el restaurant…

Ja m’ha passat el mareig. Mitja hora i a Arties. Formidable! Si t’ho ha notat deus haver quedat com el nen de la mare.

—Pont de Suert.

—Hi coneixes algun restaurant?

Ho deu haver notat. Vol parar perquè et recuperis del mareig. Talòs! Deus haver quedat com la tartana. Bé. Fes alguna cosa. Si més no fes-li veure que ets recuperable. No quedis com una llauna de Coca-Cola buida.

—No hi fa res. Podem arribar-nos fins a la Vall. S’hi menja bé. Podríem anar a ca Juliana o a Es de Don Joan.

—D’acord.

Molt bé, Laura. Molt bé. L’has fet esperar tant que ha paït els budells i ja no té gana. I ara tu quan et canvies? La gasolinera passat Pont de Suert. Serà la teva. Accelera, Laura, accelera! Que si no se t’hi quedaran els dits dels peus congelats.

—Farem gasolina passat el poble.

—Bé.

Déu meu! Hem passat Pont de Suert a cent i ara anem a cent quaranta. Amb la cortina blanca que cau! Ui! Mal símptoma: dues màquines de treure neu que baixen a corre-cuita. Si no desaccelera als revolts visitarem els peixos de la Noguera Ribagorçana! Obre els ulls!

Quins ulls més grossos que té! I quines pupil·les més negres, i penetrants. I les celles, gruixudes i perfilades. La seva gruixària és molt lluny de la gruixària de les celles-totxo de Breznev. Les seves s’allarguen. S’arquegen com una pinzellada i s’acaben amb dues puntes que tomben lleugerament cap amunt, li donen un aire misteriós, exòtic… Frena, Laura. Redueix, cau massa neu.

—Potser haurem de posar cadenes.

No t’acoquinis, Laura.

—No et preocupis, nen, farem patinatge artístic…

T’ha dit «nen»! Estàs desarmat. Una mica més i passaràs a ser el seu germanet petit. Sort que ha reduït una mica. Reconforta’t. Viuràs per explica-ho als amics. Pensa-hi.

S’ho ha cregut… Ara somriu tendrament. El bigoti li emmarca uns llavis gruixuts, amb un dibuix marcat i un color intens. Els ulls tenen un contorn allargassat, vagament asiàtic al vèrtex, perquè al mig són circularment grossos. Les parpelles negres i llargues, gairebé femenines en aquest context tan masculí, li marquen encara més les línies. Em recorden… Em recorden… Els ulls egipcis. La pell blanca del coll atlètic li contrasta amb l’atzabeja del cabell llis i la barba sumèria. I les cames… Assegut encara se li marca més la musculatura ciclòpia. Eps! No badis, que sortiràs de la carretera!

—La gasolinera.

—És tancada.

El que faltava. Laura, arribaràs a Arties congelada com un «Pescanova» però a l’alta muntanya i sense embolcall. Anima’l en els teus darrers moments.

—Tindrem gasolina?

—Sí, no hi fa res.

Em sembla que tremola. Li peten les dents? Per què em mira d’aquesta manera?

—Que tens fred?

Ho ha vist! Ho ha vist! Fredolica! Babaua!

Què li passa? No et mira. Li fa vergonya de dir-t’ho?

—És que encara tens la finestra oberta…

Ets un animal. L’ós Yogui en persona. M’havia deixat la finestra oberta. Per no mareja-me jo, l’he congelada a ella. Si a fora devem ser a sota zero!

No aguantava més! No aguantava més! Deu pensar que sóc la nena del xup. La formiga urbana sense abric…

N’ets tant, de despistat! Deu pensar que sóc un mal educat.

—Perdona’m.

Quina vergonya! Te li has congelat! No sé què dir…

No diu res. Fes alguna cosa.

—Té, l’abric.

S’inclina endavant. Posa-l’hi, és el mínim que pots fer. Vaja! Li has tocat el genoll amb la mà. És llis com el marbre, la mitja et fa pessigolles. Ets un destraler… T’està mirant de cua d’ull. No saps com muntar-te aquestes coses; deu haver-se molestat. Ho has d’arreglar. Atura el cotxe. Per què? Ah! S’acaba de posar bé l’abric… T’ha acaronat amb una mà quan se’l posava. Ni se n’ha adonat. Quins dits més perfilats, suaus…

Se n’ha adonat? Quan t’ha vorejat el genoll no ho has pogut evitar. T’estàs descobrint, Laura! No siguis bleda! Quines mans més càlides, escultòriques, romanes…

—Tens les mans glaçades…

—Vols… vols dir?

Te les agafa. Què vol dir tot això? Com te les prem! Voldria que fos una excusa per…

—Com pots conduir d’aquesta manera?

Quines fregues més calentes. Quina diferència! Quines espatlles, quin flanc! Ja sé per què et torna boja: la retirada amb el Posidó del Museu Nacional d’Atenes! Laura, aquestes mans són humides i hi batega sang calenta a les venes… Ara et mira. Arqueja les puntes de les celles cap amunt… Ai! Està inclinant el cap! Laura: ets la nina de la tómbola! Més bleda que la Barbie!

Veure-la és un espectacle. Per què s’inclina cap enrere i tanca els ulls? Jep: amb Un dia felice, eterea, mi baleneaste innante que se sent i parla per tu i la cara que fas no caldrà res més perquè vegi que et té a la corda fluixa i et faci caure.

Mmm, ja hi torna.

Com somriu… La cabellera rossa, vaporosa i ondulada li emmarca aquests ulls que m’hipnotitzen. És molt educada. Has deixat que es glacés i t’agraeix d’aquesta manera silenciosa que la recuperis. O vol dir alguna altra cosa? Però tu a qui vols atraure, cap de ruc! Que no veus que els diplodocus separats sou un cau de problemes? El que hauries de fer és regalar-li uns guants.

Quin dibuix als llavis. Només es pronuncien, sota el nas, insinuants com els d’un anunci publicitari. Després s’allargassen. I les dents tan proporcionades… Aquest somriure ocultament ambigu: educat?, entendrit?… Encaterinat! Has parat de fregar-li les mans d’una estona ençà mentre et mirava… Glubs! Els nostres genolls es toquen. Ah, no: és el canvi de marxes. No, l’un el tens amb el canvi de marxes i l’altre amb el d’ella… Com ha estat? Somriu. Se n’ha adonat?

Té un genoll més fort que el formigó armat dels dics dels Països Baixos. Es deu pensar que toca amb el canvi de marxes. Ara que ja me les ha escalfades… me les aguanta una estona entre les seves mans per acabar de retornar-les. La seva delicadesa contrasta amb el seu cos herculi. Allargaries tant com fos possible aquest moment. Però el seu esguard és absent. Deu tenir el cap a Arties… Me les ha acaronades amb el… tacte… d’un amant. Li pots demanar més?

—Ja està bé. Gràcies. Conduiré jo.

T’ha vist a venir. No li agrades. Tens les mans d’un brontosauri pissarrós…

—Neva més encara.

—No hi fa res.

—Ara ve un tram de carretera que és força net.

—Bufa molt de vent, oi?

—Això sembla.

Quin terra més estrany! Brilla malgrat la tamborinada. Aquest cotxe és perfecte. Aïlla totalment de l’exterior. Les tones de vent s’alcen silenciosament com fantasmes i ni se sent, sembla una pel·lícula muda. El quadre de controls crea una lluminària espacial. Es reflecteix a la seva cara com un parc d’atraccions.

—Mira. Allí, al fons, un munt de cotxes fan fila amb els llums d’emergència i els stops encesos.

És fantàstic. El cotxe hi va com un avió. Tinc la impressió que planejo. La caravana, de lluny, sembla un ovni amb el seu concert lluminós que s’esborra adesiara per la ventolada blanca. Ens hi apropem. El terra diamantí llambreja com un estel.

—Escolta.

—Digues.

—No tens la impressió d’anar per una autopista?

—Sí.

—Crec que no tinc el control del cotxe.

—No frenis.

—Anem massa de pressa. Passa’ls. Desaccelera.

Ets un ruc que baixa de la figuera! El vent ha deixat al descobert el glaç. Passa ben bé a noranta per l’altra cantó, en direcció contrària… És clar, són tots aturats a posar cadenes.

—Oh, no! Ens en ve un de cara!

—No frenis!

Auxili! Ens ve de cara! No hi ha lloc… Agafa’t… Ja el tens aquí…

—No frena!

L’espai buit de la caravana. El cotxe es gira! Miracle! Hi hem entrat de cua… Ni ens hem tocat. Quina sort! Mira-te-la. Quieta. S’ha quedat com si no li hagués passat res. Devia haver vist el forat a la caravana. Aquest basc fa cara de veure un ovni. Si continua tan bocabadat se li glaçarà la llengua.

No parlo… El nus a la gola… Ja se’m va desfent… Deu pensar que sóc la incompetent. Quin ridícul!

—Ho has dominat bé.

En sap tant, de conhortar. Aquesta mirada seva m’inspira tanta seguretat…

—Sí. Oi?

No s’ho creu ni ell…

—I tant!

No falla. Ha vist el buit i ha cuejat per entrar-hi. Quina habilitat!

—Jep!

—Sí?

—Caldrà posar les cadenes…

Quina manera tan entremaliada de mirar-te! T’ha tocat… Si sempre et mirés d’aquesta manera! T’agafa una mà…

—Si ho fas bé t’invito a ca la Irene…

Laura. Com et mira. Quan ho fa tendrament tanca molt els ulls i les galtes se li envermelleixen. Ho fa per tu o per l’àpat?

—On són?

—Al capó.

—Dóna’m les claus.

Ja surt. Quina ventolada! Quin fred. Tinc una idea.

La maleta… Aquí… El jersei… Els pantalons… Els descansos.

Déu meu! Devem ser a quinze sota zero! Eps! Relliscada. La capa té uns quants centímetres de gruix. Ca la Irene… Em sembla perfecte… Si no menjo bé, l’úlcera se’m queixa. Per beure, xampany, si tinguessin un Mestres o un Nadal… Potser sí que… No et precipitis: que sara… sara… M’agradaria tant! Som-hi! Aquesta cadena va per aquí. Aquesta altra per allà. Aquesta no saps per on va… Canta, que si no et glaçaràs tu també. Des d’aquí fora se sent la Traviata…

Ara, si ella avancés un pam el cotxe, entraries. I això on va? Podria ser que ens anessin grans? Bé. Digues-li que avanci. Uf! Tots els vidres són entelats. Obre la porta.

—Escolta, he pensat que…

No és al seient del davant.

—On ets?

Oh no! T’has tornat a ficar de peus a la galleda. Que no ho veus que s’està canviant? Quina pell dauradament bruna! Com li baixen els rínxols per l’esquena! Quin cos més preciós… Però què fas? Se’t tornarà a glaçar! Para de fer el voyeur!

—Pots… Pots avançar una mica el cotxe?

—Sí. Un moment.

—Gràcies.

Ets una beneita. T’ha mirat tant com ha volgut, i l’únic que has sabut fer és mirar-te’l com si t’hagués pres alguna cosa. Has reaccionat com una dona del segle passat. Ets ridícula. Tu no eres així. Fa amb tu el que vol. Ho has d’aturar d’alguna manera…

Voyeur! Voyeur! Cap de trons! Poca-traça! Playboy amb vespino! En aquests casos o es fa un mutis silenciós i es tanca la porta ràpidament o te li llances impetuosament al damunt. És clar, la segona hauria acabat amb una bufetada, i tu has escollit la brillant solució de quedar-te bocabadat com un nen de catorze anys! Només et faltava la bata dels escolapis! Té una esquena d’or… I unes línies tan sinuoses com les dunes d’un desert. Com pots ser tan criatura… Si saps molt bé de què va la cosa…

—Va bé així?

—Sí.

Gairebé no se’l sent. El vent li esborra la veu. Ara es recolza al capó. S’ho mira. La musculatura de les natges li aguanta sense enfonsar-se, al contrari, cap al mig fa un lleu clotet… Té les mateixes natges del David de Donatello que vas veure a Florència. I ho sap, Laura. Sembla mentida que et deixis entabanar d’aquesta manera. Tu que vas viure pam a pam el cos atlètic de l’Alfred. Has de dominar-te. Està jugant amb tu. Engega’l! Però què dius? Laura, al Canet Rock, quan ballaves, a primera fila, no duies pas més roba que quan t’ha vist i et veien centenars de persones. Què t’ha passat. T’hauria agradat que fes cara de bocabadat. Que intentés besar-te. I no ho ha fet. I et sents ferida. O és que no pots separar-te de l’Alfred. Encara el recordes tan intensament després de tants anys? Et va deixar de la millor manera que algú podia deixar-te perquè el recordessis sempre…

—Ja són posades. Anem-hi.