Capítol nou

El capità Wentworth es trobava a Kellynch com al seu poble natal i sentia que s’hi podria quedar tant de temps com volgués, entre les atencions fraternals de l’almirall i de la seva muller. Tenia pensat, quan hi arribà, de traslladar-se tot seguit a Shropshire per veure el germà que allí hi tenia, mes els atractius d’Uppercross l’havien fet desistir del projecte. Hi havia tanta afabilitat, tanta adulació i tant d’encís a l’acollença que li feren; els vells eren tan hospitalaris i els joves tan agradables, que decidí romandre on era i deixar per més endavant satisfer el desig de conèixer els encants i les virtuts de l’esposa de l’Edward.

Aviat s’habituà a la visita quasi diària a Uppercross. Els Musgrove es mostraven tan desitjosos d’invitar-lo com ell d’anar-hi, sobretot al matí, quan es quedava sol a casa, car l’almirall i la seva muller tenien per costum sortir en aquelles hores a recórrer les noves possessions, per veure els camps de pasturatge, els ramats de bens, i anaven d’una banda a l’altra en una delitosa intimitat, que resultava insuportable per a una tercera persona, o bé passejaven amb la calessa que havien adquirit al cap de poc temps d’instal·lar-se a Kellynch.

El concepte que tant els Musgrove com llurs parents tenien del capità Wentworth fins aleshores era el d’una invariable i ardorosa admiració. Però al cap de poc d’establir-se la intimitat, tornà a visitar la família un tal Charles Hayter, que es va sentir bastant disgustat i considerà que el capità Wentworth estava massa ficat a la casa gran.

En Charles Hayter era el més gran de tots els cosins, un jove molt afectuós i simpàtic, i entre ell i la Henrietta havia existit quelcom molt semblant a l’estimació abans de l’arribada del capità Wentworth. Havia estat ordenat i, per tal com el seu vicariat era a la rodalia i no estava obligat a residir-hi, vivia a casa dels seus pares, a un parell de milles d’Uppercross. Una breu absència havia deixat la seva enamorada privada de les seves atencions amoroses en aquell període crític i, en tornar, va sofrir la pena de notar l’actitud de la Henrietta molt canviada i de trobar-hi el capità Wentworth.

La senyora Musgrove i la senyora Hayter eren germanes. Totes dues tenien diners, però llurs respectius matrimonis les havien col·locades en situacions distintes. En Hayter posseïa algunes finques, però no es podien comparar amb les d’en Musgrove, i mentre que la d’aquest era una de les primeres famílies de la comarca, els fills d’en Hayter, a causa de les maneres rústiques i la vida retreta de llurs pares, així com de llur educació deficient, no tenien cap mena de distinció, com no fos per llur parentiu amb els d’Uppercross, i entre ells constituïa una excepció el fill gran que, havent decidit estudiar i ser un cavaller, era molt superior als altres en cultura i en habituds socials.

Les relacions entre les dues famílies eren excel·lents, car no hi havia orgull d’una part ni enveja de l’altra, i la consciència que tenien les senyoretes Musgrove de llur condició més elevada contribuïa a fer més grata la labor de perfeccionar llurs cosins. La inclinació d’en Charles per la Henrietta havia estat observada pel pare i la mare sense veure-la amb mals ulls. No seria un gran partit per a ella, però si li agradava… I a la Henrietta semblava que li agradava.

Això era el que la Henrietta mateixa pensava, abans de l’arribada del capità Wentworth; mes d’ençà d’aquell moment el cosí Charles havia estat molt oblidat.

Quina de les dues germanes preferia el capità Wentworth era encara molt dubtós, d’acord amb allò que havia pogut observar l’Anne. La Henrietta era potser la més bonica, la Louisa tenia més empenta; però l’Anne ignorava si ara exercien sobre ell més atracció els caràcters dolços o els enèrgics.

El senyor i la senyora Musgrove, ja fos perquè a penes veien el que passava o perquè tenien plena confiança en la discreció de llurs filles, així com en la dels xicots que les rondaven, deixaven anar les coses a la ventura. Però si a la casa gran hom no hi feia la més petita al·lusió, a la casa de camp era tota una altra cosa. El matrimoni jove discutia l’assumpte i estava cada cop més intrigat. El capità encara no havia estat en companyia de les senyoretes Musgrove més de quatre o cinc vegades, i tot just havia reaparegut en Charles Hayter, que l’Anne ja sentia parlar el seu cunyat i la seva germana sobre quina era la que li agradava més a en Wentworth. En Charles es decantava per la Louisa i la Mary per la Henrietta, però bo i afegint que veure’l casat amb qualsevulla d’elles fóra per a ell summament plaent.

En Charles mai no havia conegut cap home tan simpàtic en tota la seva vida; a més a més, pel que un cop li havia sentit a dir al capità Wentworth mateix, podia assegurar que havia guanyat a la guerra no menys de vint mil lliures. Això ja era una fortuna i bé calia comptar amb el que podria fer en una futura guerra. I, encara, ell estava segur que el capità Wentworth era capaç de distingir-se com a oficial de l’armada. Oh! Seria un bon partit per a qualsevol de les seves germanes.

—Ja ho crec que sí! —replicà la Mary—. Mira que si arribava a merèixer algun gran honor! Si el feien baronet! «Lady Wentworth» sona molt bé. De debò, seria una cosa magnífica per a la Henrietta! Aleshores ocuparia el mateix lloc que jo i això a la Henrietta no li desplauria pas. Sir Frederick i lady Wentworth! És clar que seria un nomenament nou i, a mi, mai no m’han acabat de fer el pes, els títols nous.

La Mary s’estimava més de pensar que la Henrietta era la preferida, per animositat envers en Charles Hayter, les pretensions del qual desitjava veure frustrades. Menyspreava decididament els Hayter i considerava que seria una dissort que es renovés el vincle entre totes dues famílies; fóra lamentable per a ella i per als seus fills.

—Ja saps —deia ella— que no em sembla un bon partit per a la Henrietta i, tenint en compte les aliances que han fet els Musgrove, ella no té dret a ser una nota discordant. Cap noia no té dret a fer una elecció que desagradi i perjudiqui la part més important de la seva família, obligant-la a contreure una mena de parentiu amb aquells que no són del seu gust. I, al capdavall, qui és en Charles Hayter? Res més que un pastor rural. És el partit menys apropiat per a una Musgrove d’Uppercross.

El seu marit, però, no hi estava d’acord, en això, car, a part de sentir afecte pel seu cosí, en Charles Hayter era fill primogènit, i ell veia les coses com un primogènit.

—Estàs dient ximpleries, Mary —li respongué—. És cert que no seria un gran partit per a la Henrietta, però en Charles té moltes possibilitats d’aconseguir, per conducte dels Spicer, alguna cosa del bisbe d’aquí a un parell d’anys. Recorda, a més, que és el primogènit i que quan morirà el meu oncle ha d’entrar en possessió d’una esplèndida propietat. La finca de Winthrop no té menys de dos-cents cinquanta acres i, a això, cal agregar-hi la granja propera a Taunton, que té la millor terra de la comarca. He de reconèixer que qualsevol d’ells, tret d’en Charles, seria un mal partit per a la Henrietta, i això no podria ser; però ell és molt bonifaci, un xicot excel·lent, i quan Winthrop vagi a parar a les seves mans, en farà tota una altra cosa i ell viurà d’una manera ben diferent; quan estarà en possessió d’aquesta finca, ja ningú no se’l podrà mirar com a un home menyspreable. Winthrop és un gran feu. No, no; la Henrietta podria fer una cosa pitjor que casar-se amb en Charles Hayter; i si s’hi casa i la Louisa pot esdevenir l’esposa del capità Wentworth, n’estaré més que satisfet.

—En Charles pot dir el que vulgui —féu la Mary adreçant-se a l’Anne, tan bon punt el seu marit sortí de l’estança—, però seria ben xocant veure la Henrietta casada amb en Charles Hayter; fóra una mala cosa per a ella i encara pitjor per a mi; per tant, cal esperar que el capità Wentworth li ho traurà ben aviat del cap, i dubto que no ho hagi fet ja. Ahir mateix ben poc cas li va fer, a en Charles Hayter. M’hauria agradat que hi haguessis estat per veure com es va comportar la Henrietta. I això de dir que al capità Wentworth li agrada igual la Louisa que la Henrietta és una ximpleria, perquè no hi ha cap dubte que li agrada molt més la Henrietta. Però, en Charles és tan prosaic! Voldria que haguessis estat amb nosaltres ahir a la tarda, perquè ara podries dir qui dels dos té raó i estic segura que, si no fos que em volguessis portar la contrària pensaries com jo.

Un dinar a casa dels Musgrove hauria estat l’ocasió perquè l’Anne hagués pogut observar totes aquestes coses; però ella s’havia quedat a casa, amb un pretext en què coincidien el seu mal de cap i una recaiguda del petit Charles. El seu únic propòsit era evitar el capità Wentworth; però a la satisfacció d’haver passat una tarda tranquil·la s’hi afegia ara la possibilitat de no haver d’assumir el paper d’àrbitre.

Pel que fa als designis del capità Wentworth, ella pensava que li calia decidir-se d’una vegada per totes, si no volia comprometre la felicitat de les dues germanes o desdaurar el propi honor, que això era més important que no pas la qüestió relativa a l’elecció entre la Henrietta i la Louisa, ja que tant l’una com l’altra seria probablement una esposa enamorada i bondadosa. Respecte a en Charles Hayter, els delicats sentiments de l’Anne es ressentien de la volubilitat d’una noia ben conceptuada i el seu cor no podia deixar de simpatitzar amb el dolor que causaria aquella conducta; però, tot i suposant que la Henrietta s’hagués equivocat quant a la naturalesa dels seus sentiments, no era qüestió de precipitar-se a donar crèdit a aquell canvi.

Eren molts els motius d’inquietud i de mortificació que havia trobat en Charles Hayter a la conducta de la seva cosina. L’afecte que ella li tenia era massa antic perquè el rebuig fos tan absolut que, en dues entrevistes, pogués apagar les il·lusions d’ell i li suggerís, com a única solució, abandonar Uppercross; mes el canvi justificava l’alarma, si hom considerava que un home com el capità Wentworth podia ser-ne la causa. Ell havia estat absent tan sols dos diumenges; i quan se separaren, l’havia deixada tan interessada com ho estava ell mateix en el projecte que tenia de renunciar al seu actual vicariat, per ocupar el d’Uppercross. Aleshores havia semblat que l’anhel més vehement de la Henrietta era que el doctor Shirley, el rector —que durant més de quaranta anys havia complert amb gran zel totes les obligacions del seu càrrec, però al qual ara li resultava cada dia més difícil de complir-ne la majoria perquè estava malalt—, es decidís a prendre un coadjutor, acabés el seu vicariat tan bé com pogués i prometés a en Charles Hayter que li deixaria el lloc. L’avantatge d’haver de venir tan sols fins a Uppercross, en comptes de fer sis milles en una altra direcció; el tenir una parròquia millor en tots els conceptes; que aquesta pertanyés a l’estimat doctor Shirley i que el bon i estimat doctor Shirley pogués descarregar-se d’aquells deures que ja no podia complir sense aperduament de forces, tot això era una gran cosa per a ell —i fins i tot per a la Louisa—, però fou la Henrietta qui ho va trobar més interessant. En canvi, quan ell tornà, ai las!, tot l’entusiasme s’havia esvaït. La Louisa no escoltava en absolut la relació que ell feia de la conversa que acabava de mantenir amb el doctor Shirley: s’abocava a la finestra, tot esperant l’arribada del capità Wentworth; i àdhuc la Henrietta, que no feia més que dividir la seva atenció, semblava haver oblidat aquells dubtes i aquells anhels que la negociació li havia despertat.

—Bé, doncs, en realitat estic molt contenta; però sempre he pensat que ho aconseguiries; sempre he cregut que era segur… No em semblava pas que… En fi, que el doctor Shirley necessita un coadjutor i tu ja tens la seva promesa. Encara no ve, Louisa?

Un matí, poc temps després del dinar a casa dels Musgrove al qual l’Anne no havia assistit, el capità Wentworth entrà a la sala de la casa de camp, on ella s’estava sola amb el petit invàlid, que reposava al sofà.

La sorpresa de trobar-se gairebé sol amb l’Anne Elliot li alterà la calma habitual: es va sobresaltar i solament pogué dir:

—Em pensava que les senyoretes Musgrove eren aquí… La senyora Musgrove m’ha dit que les hi trobaria.

S’apropà a la finestra per asserenar-se i assolí d’adoptar l’actitud adient.

—Són dalt amb la meva germana i no crec que triguin gaire a baixar —respongué l’Anne amb la natural confusió.

Si el nen no l’arriba a cridar per demanar-li alguna cosa, ben segur que hauria abandonat l’estança en aquell mateix instant, estalviant la violència implícita en aquella situació tant al capità com a si mateixa.

Ell continuava vora la finestra.

—Espero que el menut estigui més bé —va dir amb reposada amabilitat, i va tornar a guardar silenci.

Per tal de complaure el malalt, l’Anne es va veure obligada a agenollar-se a tocar del sofà i a quedar-s’hi una estona; i així van romandre uns instants, fins que, amb gran contentació, ella sentí que alguna altra persona travessava el vestíbul. En tombar el cap, esperava veure l’amo de la casa, però en canvi va resultar ser qui menys podia contribuir a afluixar la tibantor del moment: en Charles Hayter, el qual probablement no va experimentar més complaença en veure el capità Wentworth que la que aquest havia sentit en trobar-se amb l’Anne.

Ella a penes li va poder dir:

—Com esteu? No voleu seure? Els altres vindran tot seguit.

El capità Wentworth, emperò, s’allunyà de la finestra, aparentment disposat a entaular conversa; mes en Charles Hayter tallà de seguida aquell propòsit, asseient-se vora la taula i prenent el diari. Davant aquella actitud, el capità se’n tornà al seu lloc de prop la finestra.

Al cap d’un moment va aparèixer el més petit dels nens, una criatura robusta i inquieta, de dos anys, que, després de fer-se obrir la porta per algú, va irrompre decididament a la sala i se n’anà de dret al sofà a veure què hi passava i exigí que li donessin alguna llaminadura.

Com que no hi havia res per menjar, l’única cosa que podia fer era jugar i, per tal com la seva tia no deixava que molestés el seu germà, va començar a enfilar-se-li a l’esquena; agenollada com estava i ocupada a gomboldar el petit Charles no podia treure-se’l de sobre. El va renyar, li suplicà, li insistí; tot fou debades. Un cop aconseguí de desempallegar-se’n, però el menut va saltar amb gran delit per posar-se-li de nou a coll-i-be.

—Walter —li cridà ella—, baixa de seguida! Ets un dimoni! Estic molt enfadada amb tu!

—Walter! —exclamà en Charles Hayter—, per què no fas el que et manen? Vine aquí, Walter, vine amb el cosí Charles.

En Walter, però, no en va fer cap cas.

Tanmateix, de sobte es va trobar alliberada del nen. Algú l’havia agafat per separar-lo d’ella; a pesar que el petit l’obligava a mantenir el cap tan acotat que va caldre arrencar del seu coll les manetes rabassudes, el nen li va ser arrabassat d’una revolada, abans que ella s’adonés que era el capità Wentworth qui ho havia fet.

L’emoció que s’apoderà d’ella quan ho descobrí la va deixar muda. No tingué esme ni per donar-li les gràcies. L’única cosa que va poder fer fou dissimular el seu violent nerviosisme tot apropant-se al petit Charles. L’amabilitat d’en Frederick d’acudir a ajudar-la, les circumstàncies del fet, el silenci i la manera d’obrar, juntament amb la convicció que aviat se li va imposar, pel renou que feia el capità amb el menut, com a recurs estudiat per evitar que ella li manifestés el seu agraïment i per demostrar-li que la seva conversa era el que ell menys desitjava, li provocaren una confusió tan gran i un neguit tan dolorós que no va poder sobreposar-s’hi fins que l’arribada de la Mary i de les Musgrove, rellevant-la de les seves ocupacions d’infermera, li permeté d’abandonar l’estança. No podia quedar-se allà. Aquella hauria estat una oportunitat per observar els corrents d’amor i de gelosia existents entre els quatre, car ara estaven tots reunits; però res no podia retenir-la. Era evident que en Charles Hayter veia de mal ull el capità Wentworth. L’Anne tenia la impressió que aquell havia dit, amb to de reconvenció, després de la intervenció del capità: «Hauries d’haver-me fet cas a mi, Walter, quan t’he dit que no molestessis la teva tia»; la qual cosa denotava la contrarietat que li produïa el fet que el capità Wentworth se li hagués anticipat. Però ni els sentiments d’en Charles Hayter ni els de qualsevol altre no podien desvetllar el seu interès fins haver aconseguit d’asserenar el propi ànim. S’avergonyia d’ella mateixa, s’avergonyia sincerament de ser tan nerviosa, de deixar-se dominar per una fotesa; però les coses eren així; i li va caldre recloure’s llargament a la solitud i la reflexió per tal d’assossegar-se.