Capítol tres

—Permeteu-me remarcar, sir Walter —deia un matí en Shepherd a Kellynch Hall, mentre deixava el diari—, que les circumstàncies ens afavoreixen. Aquesta pau portarà a terra tots els nostres rics oficials de l’armada. Tots hauran de necessitar un estatge. No hi podria haver una ocasió més propícia per elegir llogater, sir Walter, un llogater responsable. Durant la guerra s’han fet bones fortunes. Si trobàvem un almirall ric, sir Walter…

—Seria un home de sort, Shepherd —replicà sir Walter—, això és l’única cosa que puc dir. Per a ell, Kellynch Hall fóra un botí; potser el més gran botí de tots, que prou n’haurà tingut abans, oi, Shepherd?

En Shepherd celebrà l’agudesa, com comprengué que era la seva obligació, i prosseguí.

—Haig d’advertir, sir Walter, que, en qüestió de negocis, fa de bon tractar amb els cavallers de l’armada. Conec una mica la seva manera de negociar i puc afirmar que professen doctrines liberals, la qual cosa els fa més desitjables com a llogaters que qualsevol mena de gent que podríem trobar. Per tant, sir Walter, el que em permetria de suggerir és que si mai transcendia algun rumor, contra els vostres desigs, cosa que sempre és de témer, doncs ja sabem com és de difícil que algunes persones puguin sostreure els seus actes i projectes a la curiositat dels altres, ja que la condició social ha de pagar el seu tribut, i si bé el que jo em proposo de fer ningú no ho considera digne d’atenció, sir Walter atreu les mirades de molta gent, mirades que no pot eludir i, per consegüent, no m’estranyaria gens, dic, que, a desgrat de la nostra cautela, s’arribés a saber la veritat i, en aquesta suposició, anava a insinuar que, per tal com indubtablement rebrem propostes, algunes procediran dels nostres acabalats comandants de l’armada i bé mereixeran que les prenguem en consideració; de més a més, em permetria d’afegir que en qualsevol ocasió jo podria arribar aquí en un parell d’hores per tal d’estalviar-vos la molèstia de donar una resposta.

Sir Walter tan sols assentí amb el cap. Però tot seguit s’alçà i, bo i passejant-se per l’estança, digué amb sarcasme:

—M’imagino que hi deu haver pocs cavallers de l’armada que no es quedarien sorpresos de trobar-se en una casa com aquesta.

—Mirarien al seu voltant, sens dubte, i beneirien la seva bona estrella —féu la senyora Clay, car la senyora Clay hi era present; res no li anava tan bé per a la salut com una passejada fins a Kellynch—, però penso, com el meu pare, que seria molt convenient trobar un oficial de marina com a llogater. N’he conegut molts d’aquesta carrera i, a part de la seva generositat, són d’una conducta tan decorosa i correcta! Aquests quadres tan valuosos, sir Walter, si decidiu deixar-los, estaran completament segurs. No us podeu pas imaginar amb quina cura tractarien tot el que hi ha dins i fora de la casa! Segurament conservarien tan bé com ara els boscos i els horts. No heu de témer, senyoreta Elliot, que descurin el vostre preciós jardí.

—Respecte a tot això —replicà desdenyosament sir Walter—, suposant que em decidís a llogar la casa, encara no tinc pensat quins privilegis concediria. No estic disposat a afavorir el llogater d’una manera especial. És clar que tindria accés al parc, la qual cosa ja és un honor que ben pocs oficials de l’armada, o homes de qualsevol altra casta, estan habituats a gaudir; però les restriccions que he d’imposar quant a l’ús dels terrenys d’esbarjo és tota una altra cosa. No m’abelleix la idea que tothora puguin entrar als meus boscos i aconsellaria la senyoreta Elliot que prengués precaucions pel que concerneix al seu jardí. Em trobo molt poc inclinat, us ho ben asseguro, a fer cap concessió extraordinària al llogater de Kellynch Hall, tant si és marí com si és soldat.

Després d’una pausa breu, en Shepherd indicà:

—Per a aquests casos, hi ha costums establerts que fan les coses planeres entre el propietari i el llogater. Els vostres interessos, sir Walter, es troben en bones mans. Confieu-me la responsabilitat d’impedir que cap arrendatari s’arrogui més drets que aquells que seran de justícia. Gosaria afirmar que sir Walter Elliot no posa als afers la meitat del zel que hi posa en John Shepherd.

En arribar en aquest punt, l’Anne intervingué tot dient:

—Penso que l’armada, que tant ha fet per nosaltres, té almenys el mateix dret que qualsevol altra mena de gent a gaudir de totes les comoditats i de tots els avantatges que pot oferir una casa. Tots hem de convenir que els marins de guerra se les guanyen a pols, les comoditats.

—Ben cert, ben cert. El que diu la senyoreta Anne és ben cert —concedí en Shepherd.

—Oh, i tant! —afegí la seva filla.

Però sir Walter replicà immediatament:

—Reconec que els homes d’aquesta carrera fan un bon servei, però deploraria que algun amic meu fos d’aquesta casta.

—Com! —exclamà tothom, amb expressió de sorpresa.

—Sí; em disgusta aquesta professió per dues raons; tinc dues objeccions fonamentals a fer-hi: primera, que moltes persones d’origen humil assoleixen per aquest mitjà una immerescuda distinció i obtenen honors que els seus pares i avis mai no haurien ni somniat; i segona, que destrueix terriblement la jovenesa i la vigoria. El mariner es fa vell més aviat que no pas qualsevol altre home; ho he observat tota la vida. A l’armada un home està exposat a la insolència d’un estrany el pare del qual tan sols hauria merescut desdeny del pare del primer; en aquesta, més que en cap altra activitat, corres el perill de contraure xacres prematures. Un dia, la primavera passada, quan era a ciutat, vaig veure dos homes que són un exemple palpable d’això que dic: lord Saint Ives, el pare del qual havia estat, com tots sabem, un simple pastor rural que no tenia ni un rosegó de pa, i un tal almirall Baldwin, personatge que tenia l’aspecte més llastimós que us pugueu imaginar: la cara, de color de caoba, tosca i aspra com no en trobaríeu d’altra, la tenia tota solcada d’arrugues, amb quatre cabells grisos a banda i banda del cap, i la closca lleugerament empolsinada. «En nom del cel! Qui és aquest vell xaruc?», vaig preguntar a un amic meu que tenia al costat (era sir Basil Morley). «Home!», va exclamar sir Basil, «és l’almirall Baldwin. Quina edat li faries?». «Seixanta o potser seixanta-dos», vaig dir. «Quaranta», va replicar sir Basil, «quaranta, i no pas més». Afigureu-vos la meva estupefacció; no oblidaré fàcilment l’almirall Baldwin. Mai no havia vist cap ésser tan decrèpit que fos un exemple evident del que pot fer la vida al mar, per bé que, en més o menys alt grau, sé que a tots els passa el mateix: sempre anant a la ventura, suportant la inclemència de tots els climes i aguantant els temporals més violents, fins que queden tan atropellats que no se’ls pot ni mirar. Valdria més que es morissin abans d’arribar a l’edat de l’almirall Baldwin.

—No, sir Walter —exclamà la senyora Clay—, sou massa sever. Sigueu més compassiu amb aquests pobres homes. No tots naixem per ser parençosos. Cert és que la mar no embelleix, que els mariners es fan vells més aviat i que, com he observat sovint, de seguida perden l’aspecte jovenívol. Però, no s’esdevé el mateix en moltes d’altres professions, potser a la majoria? Els militars en servei actiu no en surten pas més ben parats i, fins i tot a les ocupacions més sedentàries, es produeix una fatiga mental, si no del cos, que no contribueix a preservar la fisonomia de l’home dels estralls naturals del temps. Els afanys de l’advocat, consumit per les preocupacions inherents als seus plets; el metge, que s’ha de llevar a qualsevol hora i ha de viatjar faci el temps que faci, i fins i tot el pastor… —emmudí un moment per rumiar què diria del pastor—, fins i tot el pastor, ja sabeu que es veu obligat a entrar a cambres infectes i a exposar la seva salut i la seva persona a tots els mals que poden pervenir en respirar una atmosfera perniciosa. De fet, estic convençuda que totes les professions són honroses i útils a l’ocasió oportuna. Tan sols aquells que no depenen de ningú, que fent una vida normal, al camp, són amos del seu temps, que es lliuren als propis afanys i viuen del que tenen, sense el turment de voler guanyar més, són els únics que poden gaudir del benefici de la salut i de la bona presència. No conec cap altra llei d’homes que no perdin una mica de la seva personalitat quan deixen de ser joves.

Semblava que en Shepherd, amb el seu desig de predisposar la voluntat de sir Walter a favor d’un llogater que fos oficial de l’armada, havia estat afavorit amb el do de la presciència, car la primera sol·licitud que va rebre fou la d’un tal almirall Croft, que conegué poc després a les sessions de l’audiència de Taunton i del qual havia rebut indicacions per conducte del seu corresponsal a Londres. Per les referències que cuità a dur a Kellynch, l’almirall Croft, natural de Somersetshire, havia fet una fortuna considerable i, desitjant d’establir-se a la seva contrada, va anar a Taunton amb el propòsit de veure algunes cases anunciades en aquella zona veïna, les quals, això no obstant, no li havien agradat. Havent sabut per casualitat (car, com havia predit en Shepherd, les intencions de sir Walter no podien ser guardades en secret) que existia la possibilitat que Kellynch Hall fos donada a lloguer, i coneixent la seva relació (la d’en Shepherd) amb el propietari, se li va presentar ell mateix per tal de tenir-ne dades concretes i, al decurs d’una grata i perllongada conferència, va manifestar per aquell lloc tot l’interès que podia sentir una persona que només el coneixia de referència. I per l’explícita relació que va fer a en Shepherd sobre si mateix, el podien reputar digne de confiança i de ser acceptat com a llogater.

—Bé, qui és l’almirall Croft? —interrogà sir Walter amb to de freda desconfiança.

El senyor Shepherd assegurà que pertanyia a una família de cavallers i esmentà la localitat d’on eren oriünds. Després d’un breu silenci, l’Anne afegí:

—És un contraalmirall de l’Esquadró Blanc. Va prendre part a la batalla de Trafalgar i després passà a les Índies Orientals, on s’hi va estar, segons crec, uns quants anys.

—Aleshores estic segur —comentà sir Walter— que té la cara tan rosada com els punys i els voravius de les lliurees dels meus criats.

En Shepherd cuità a assegurar-li que l’almirall Croft era un home sa, cordial, ben plantat, una mica colrat, com és natural, però no pas massa; un perfecte cavaller quant a principis i conducta; no era probable que posés cap objecció a les condicions; tan sols desitjava una casa confortable i ocupar-la tan aviat com fos possible; sabia que les comoditats costaven diners; tenia una idea del que podia costar el lloguer d’una casa moblada d’aquella categoria; no l’hauria sorprès gens que sir Walter n’hagués demanat més; havia preguntat algunes coses sobre el feu; el feia content el privilegi de poder caçar, ben cert, però no ho considerava fonamental; digué que de vegades prenia l’escopeta, però que mai no matava cap animal: tot un cavaller.

En Shepherd fou d’allò més eloqüent en assenyalar tots els detalls relatius a la família de l’almirall, que el convertien en un candidat peculiarment adequat com a llogater. Era casat i no tenia fills: una situació ideal. Perquè cap casa no es conserva prou bé, comentava en Shepherd, si no en té cura una dona; tant era així, que no sabia si el mobiliari no corria més risc de sofrir danys quan faltava la mestressa, que quan hi havia moltes criatures. Una dona, sense fills, era la millor salvaguarda del mobiliari. També havia vist la senyora Croft; era a Taunton amb l’almirall i hi havia estat present gairebé tota l’estona que durà la conversa.

—I em va semblar una dona que se sap expressar, distingida, discreta —continuà dient—. Va fer més preguntes sobre la casa, les condicions i les contribucions, que no pas el mateix almirall i es va manifestar molt més versada en aquesta mena de tractes. De més a més, sir Walter, vaig saber que ni ella ni el seu marit no són estranys a la comarca, ja que és germana d’un cavaller que va viure entre nosaltres; ella mateixa m’ho va dir: és germana d’un senyor que vivia a Monkford uns anys enrere. Valga’m Déu, com es deia? En aquest moment no recordo el seu nom, i això que l’he sentit no fa pas tant. Penelope, filla meva, em vols ajudar a recordar el nom del cavaller que va viure a Monkford, el germà de la senyora Croft?

La senyora Clay, però, estava tan capmassada conversant amb la senyoreta Elliot que no sentí el requeriment patern.

—No se m’acut a qui us podeu referir, Shepherd; no recordo que hi hagi hagut cap cavaller a Monkford d’ençà de l’època d’en Trent, el vell governador.

—Valga’m Déu! Quina cosa tan estranya! Aviat no recordaré ni com em dic. I pensar que el nom m’era tan familiar, que el coneixia tant, aquest cavaller; l’havia vist centenars de vegades. Recordo que un cop em va venir a consultar arran de la violació de la seva propietat per part d’un dels seus veïns: un terrassà va entrar-li a l’hort saltant la tàpia, li va robar unes pomes i el van enxampar. Després, en contra de la meva opinió, van venir a un acord amigable. Que estrany!

Després d’un altre moment de silenci, l’Anne féu:

—Suposo que us referiu al senyor Wentworth.

En Shepherd no sabia com expressar la seva gratitud.

—Wentworth és el nom! El senyor Wentworth és la persona a qui em referia. Va regir fa bastant temps, com sir Walter recordarà, la parròquia de Monkford durant dos o tres anys. Hi va venir cap allà a l’any… cinc, em sembla. Estic segur que el deveu recordar.

—Wentworth? Ah, sí… el senyor Wentworth, el curat de Monkford. És que m’heu despistat amb això de cavaller. Em pensava que parlàveu d’un terratinent. El senyor Wentworth era un no ningú, me’n recordo perfectament. Un home sense parentela, que no tenia res a veure amb la família d’Strafford. De vegades em pregunto com és possible que esdevinguin tan comuns els cognoms nobles.

Com que en Shepherd s’adonà que aquesta relació dels Croft de res no li servia amb sir Walter, no va tornar a fer-ne esment i concentrà tot el seu afany a l’enumeració de les circumstàncies més indiscutiblement favorables: llur edat, el fet de ser una família tan reduïda, la fortuna que tenien, l’elevat concepte que s’havien format de Kellynch Hall i llur extremada pruïja per assolir el privilegi d’arrendar-lo. Pintà les coses de tal manera que tot feia pensar que per a aquell matrimoni la màxima felicitat raïa a ser arrendataris de sir Walter Elliot i que estaven encantats d’assumir tots els mereixements que sir Walter exigia del llogater.

Però reeixí en el seu intent; i si bé sir Walter sempre havia de mirar amb mals ulls qualsevol persona que desitgés ocupar aquella casa i havia de considerar que en sortia infinitament beneficiada en permetre-li de llogar-la en les condicions més lleonines, acabà per autoritzar en Shepherd perquè continués els tractes, tot conferint-li poders per traslladar-se a Taunton, on encara s’hi estava l’almirall Croft, per parlar amb ell i fixar el dia en què podrien veure la casa.

Per bé que sir Walter no era massa llest, tenia prou experiència del món per comprendre que difícilment se li podria oferir un llogater més acceptable, en tots els conceptes, que l’almirall Croft. Fins aquí arribava el seu enteniment; i quant a la seva vanitat, hi trobava un cert afalac a la posició de l’almirall, que corresponia a un nivell convenient i precís, ja que era prou elevada, però no massa. Pensava que allò de dir: «He llogat la meva casa a l’almirall Croft» sonava força bé; molt més bé que no pas a un simple senyor Tal; el senyor (llevat, potser, de mitja dotzena de casos en tot el país) sempre necessita una explicació supletòria. Un almirall ostenta una representació pròpia i, al mateix temps, no té dret a mirar per sobre l’espatlla un baronet. En tots llurs tractes i negociacions, sir Walter sempre havia de tenir la precedència.

Res no es podia fer, però, sense consultar l’Elizabeth; ara bé, el desig d’aquesta per canviar de lloc era ja tan ardent que estigué contenta de saber que tot estava decidit i en vies de resolució perquè tenien un llogater a l’abast; de manera que no digué ni un mot que pogués contribuir a suspendre l’acord.

S’atorgaren amplis poders a en Shepherd i, tan bon punt quedà tot enllestit, l’Anne, que havia escoltat atentament, abandonà la sala per tal que l’aire fresc li amorosís la cremor de les galtes i, mentre passejava per la seva arbreda predilecta, digué amb un dolç sospir:

—Uns mesos més i ell potser es passejarà per aquest mateix lloc.