Capítol vuit

A partir d’aquell moment, el capità Wentworth i l’Anne Elliot es trobaren sovint al mateix cercle. Ben aviat ja sopaven plegats a casa del senyor Musgrove, car l’estat del nen ja no podia servir d’excusa a la seva tia, i aquell sopar fou l’origen d’altres convits i de noves entrevistes.

Caldria veure si les afeccions d’antany havien de rebrotar. Era indubtable que els antics temps havien de venir al record de tots dos; forçosament hi haurien de tombar l’esguard cap a aquells temps; i ell no podia deixar de fer al·lusió a l’any de llur prometatge en aquelles breus contalles i descripcions a què el menava la conversa. La seva professió li donava motiu per xerrar, el seu temperament l’incitava a fer-ho i «això va ser l’any sis» o «allò altre va passar abans d’embarcar-me, l’any sis», foren frases que sorgiren al curs de la primera tarda que passaren plegats i, per bé que la veu d’ell no tremolava, ni tenia l’Anne cap motiu per suposar que l’embolcallaria amb la mirada mentre parlava, coneixia de sobres la seva manera de pensar per considerar impossible que no l’assaltessin les mateixes remembrances que a ella. Pel cap d’ell passava, sens dubte, la mateixa sèrie de pensaments, però l’Anne estava molt lluny de presumir que li despertessin la mateixa pena.

No hi hagué entre ells cap conversa ni col·loqui íntim, llevat del que exigeix una cortesia superficial. Tant com havien estat l’un per a l’altre! Ara no eren res! Hi hagué un temps en què els hauria estat impossible deixar de parlar-se un sol instant, sense que hom pogués trobar cap altra parella entre tots els que es reunien a la sala d’Uppercross; i amb l’excepció, potser, de l’almirall i la seva muller, que semblaven singularment compenetrats i feliços (l’Anne no podia pas destriar cap altre exemple ni tan sols entre els matrimonis), no era possible que existissin dos cors més oberts, gustos més semblants, sentiments més similars ni rostres en què l’amor es manifestés més palpablement. En canvi ara eren com estranys; no, més que estranys, car no es tornarien a conèixer mai més. Es tractava d’una distanciació definitiva.

Quan ell parlava, l’Anne sentia aquella mateixa veu i identificava aquella mateixa manera de pensar. Hi havia a la reunió un total desconeixement de totes les qüestions relacionades amb la marina, que era motiu de les mil preguntes que li feien, sobretot les senyoretes Musgrove, les quals semblaven no tenir ulls més que per a ell, respecte a les condicions de vida a bord, a les obligacions quotidianes, a l’alimentació, als horaris, etcètera, i la sorpresa que causaven els seus relats sobre les comoditats i elements de què disposaven li suggeria bromes enginyoses que feien recordar a l’Anne aquells dies en què també ella, ignorant, havia estat objecte de les burles d’ell per suposar que els mariners vivien a bord sense tenir res per menjar, sense cuiner que els preparés la minestra, si n’hi havia, sense criats i sense ganivets ni forquilles.

Escoltant absorta i lliurada a aquelles reflexions es trobava l’Anne, quan la senyora Musgrove, commoguda pels tendres records, exclamà sense poder-se contenir:

—Ai, Anne! Si Déu no s’hagués emportat el meu pobre fill, estic segura que ara seria com aquest.

L’Anne reprimí un somriure i va escoltar bonhomiosament, mentre la senyora Musgrove desfogava una mica més el seu cor, sense prestar atenció, per tant, a la conversa dels altres. Quan ja li fou possible de fer-ho, va veure que les germanes Musgrove anaven a buscar el memorial de la marina (llur propi memorial, el primer que mai hi va haver a Uppercross) i s’asseien per fullejar-lo per tal de comprovar quins vaixells havia comandat el capità Wentworth.

—Recordo que el primer va ser l’Asp; buscarem l’Asp.

—No el trobareu pas aquí. Ja està destruït del tot. Jo vaig ser l’últim capità que va tenir. Aleshores ja estava gairebé fora de servei. El van destinar a les costes durant un parell d’anys i a mi em van enviar a les Antilles.

Les noies se’l miraren totes sorpreses.

—A l’almirallat —prosseguí ell— s’entretenen ara i adés enviant a la mar uns centenars d’homes en una nau que ja no serveix per a res. Però sempre disposen de molta gent i, entre els milers que tant poden anar a parar al fons del mar com no, els és impossible de seleccionar aquells que menys importa que morin.

—Va, va! —exclamà l’almirall—. Quines coses que diuen aquests minyons! Al seu temps no hi havia cap bergantí millor que l’Asp. Entre els d’antiga construcció, cap no l’igualava. Sort en va tenir, d’aconseguir-lo! Bé sap ell que hi devia haver una vintena d’homes millors que no pas ell sol·licitant la plaça en aquell temps. Va ser un home afortunat de trobar una cosa semblant tan aviat, sense tenir competència.

—I prou que vaig beneir la meva sort, almirall, us ho asseguro —replicà el capità, ara parlant seriosament—. No us podeu pas imaginar com vaig estar satisfet amb aquell nomenament. Sentia aleshores un gran desig de fer-me a la mar, un gran desig. Tenia necessitat de fer alguna cosa.

—I bé que la vas fer. Què hauria fet un xicot com tu en terra durant mig any? Quan un home no té muller, necessita tornar a navegar de seguida.

—Però, capità Wentworth —féu la Louisa—, que contrariat que us devíeu sentir quan vau arribar a l’Asp i vau veure l’andròmina que us havien donat!

—Jo ja sabia com era abans d’aquell dia —digué ell, somrient—. No em va agafar de sorpresa, com no us hi agafaria a vós el model ni l’estat de conservació d’un d’aquests abrics que, després d’haver vist com era prestat a una i altra de les vostres amigues d’ençà que teniu memòria, arribava un dia de molt de fred i us el deixaven a vós. Ah, l’Asp i jo érem vells amics! I es va portar com jo volia! Sabia que hi podia confiar. Estava convençut que ens enfonsaríem tots dos o que ell em faria home. I mentre vaig navegar-hi mai no vaig tenir ni dos dies de temporal. Després de capturar prou corsaris per poder-me entretenir, quan tornava cap a la pàtria la tardor següent, vaig tenir la sort de topar-me la fragata francesa que jo volia; la vaig dur a Plymouth i allí vaig tenir un altre cop de sort. No feia ni sis hores que havíem fondejat al Sound, quan es va desencadenar una borrascada que va durar quatre dies i quatre nits i que, en la meitat del temps, hauria acabat amb el pobre Asp; de res no ens hauria valgut estar a tocar amb la Gran Nació. Al cap de vint-i-quatre hores, jo tan sols hauria estat un coratjós capità Wentworth en una petita nota del diari i, per haver mort en un simple bergantí, ningú no hauria tornat a recordar-se de mi.

L’estremiment de l’Anne ningú no el va advertir; en canvi, les senyoretes Musgrove podien deixar anar a regna solta llurs exclamacions d’horror i de compassió.

—I aleshores, m’afiguro —digué la senyora Musgrove en to feble com si pensés en veu alta—, aleshores va passar al Laconia, on es va trobar amb el nostre malaurat fill. Charles, fill meu —afegí, tot indicant-li que se li atansés—, pregunta-li al capità Wentworth en quin lloc va veure per primera vegada el teu pobre germà. Sempre me n’oblido.

—Va ser a Gibraltar, mare, jo ho sé. En Dick s’havia quedat malalt a Gibraltar, amb una recomanació del seu antic capità per al capità Wentworth.

—Oh! Però, Charles, digues al capità Wentworth que no s’estigui de parlar del pobre Dick davant meu, perquè seria més aviat una satisfacció sentir parlar d’ell a un amic tan bo.

En Charles, més escèptic que la seva mare quant a la conveniència d’aquella mena d’explicacions, respongué amb un moviment de cap i se’n va anar.

Les noies ara cercaven el Laconia i el capità Wentworth no va poder privar-se del plaer de prendre el preciós volum de les seves mans, per tal d’estalviar-los la molèstia, i un cop més llegí en veu alta la breu ressenya on era consignat el nom i les característiques del vaixell, tot manifestant que també era aquest un dels millors amics que hom podia trobar.

—Ah, quins dies tan feliços els del Laconia! Amb quina rapidesa vaig fer-hi diners! Un amic meu i jo van gaudir d’una travessia deliciosa quan tornàvem de les Antilles. Pobre Harville, germana! Ja saps com desitjava fer fortuna… més que no pas jo. Era casat. Un xicot excel·lent! Mai no oblidaré la seva felicitat. Tot ho feia per amor a la seva dona. Em va saber molt de greu que no compartís la meva sort l’estiu següent a la Mediterrània.

—I estic segura, senyor —digué la senyora Musgrove—, que va ser un dia venturós per a nosaltres, quan us van designar com a capità d’aquell vaixell. Nosaltres mai no oblidarem el que vau fer.

L’emoció li afeblia la veu i el capità Wentworth, que no sentia prou bé el que deia i probablement no tenia en Dick Musgrove al pensament, restà expectant, com si esperés alguna cosa més.

—El meu germà —mussità una de les noies—, la mamà pensa en el pobre Dick.

—Pobre minyó! —continuà la senyora Musgrove—. Va ser tan constant i un corresponsal tan excel·lent mentre va estar a les vostres ordres! Ah, tant de bo mai no s’hagués separat de vós! Us asseguro, capità Wentworth, que ens sap molt de greu que us hagués deixat.

Un gest momentani del capità Wentworth en sentir aquests mots, un espurneig dels seus ulls brillants i una lleu arrufada dels bells llavis demostraren a l’Anne que, lluny de coincidir amb la senyora Musgrove en els afectuosos desigs respecte al seu fill, probablement havia passat feines i treballs per desempallegar-se d’en Dick, però fou un abandó tan fugaç a l’íntim adelitament que ningú que no el conegués tan bé com l’Anne no l’hauria copsat. De seguida recobrà el posat seriós i circumspecte i, atansant-se al sofà on es trobaven l’Anne i la senyora Musgrove, s’assegué al costat d’aquella i va començar a parlar-li en veu baixa del seu fill, fent-ho amb un interès i una naturalitat que revelaven el profund respecte que li mereixia tot el que hi ha de sincer i de respectable als sentiments d’una mare.

Havent la senyora Musgrove deixat lloc per al capità, l’Anne i ell ja eren ara al mateix sofà, separats solament per aquella. I no es tractava pas, certament, d’una barrera insignificant. La senyora Musgrove tenia una complexió saludable i robusta, més naturalment adequada per expressar alegria i bon humor que no pas tendresa i dolor; i mentre que en un costat s’ocultaven les inquietuds que agitaven la figura esvelta i el rostre pensatiu de l’Anne, a l’altre, el capità Wentworth acreditava la seva paciència en suportar aquells sospirs allargassats i pletòrics causats per un fill del qual ningú no se n’havia ocupat quan era viu.

No existeix necessàriament cap relació entre la tossa d’una persona i el dolor de la seva ànima. Una figura obesa té el mateix dret a afligir-se profundament que l’ésser més graciós i delicat de la terra. Tanmateix, justament o injusta, es produeixen conjuncions impròpies, que si bé la raó les justifica, el bon gust no les tolera i el ridícul les posa en evidència.

L’almirall, després de fer dues o tres passejades per l’estança amb les mans al darrere, per estirar les cames, en cridar-li l’atenció la seva esposa, s’adreçà al capità Wentworth i, sense preocupar-se del que podia interrompre, atent tan sols als propis pensaments, començà a dir:

—Frederick, si t’haguessis quedat una setmana més a Lisboa, la primavera passada, t’haurien demanat passatge per a lady Mary Grierson i les seves filles.

—Sí? Doncs m’alegro de quedar-m’hi una setmana més.

L’almirall el va reprendre per la seva manca de galanteria. Ell se’n defensà i va afirmar que per pròpia voluntat mai no admetria senyores a bord del seu vaixell, com no fos per assistir a un ball o per una visita de poques hores.

—Però, si em conec a mi mateix —afegí—, això no es per manca de galanteria envers elles. És la convicció que, per més esforços que un faci, no és possible d’instal·lar a bord les comoditats que les dones es mereixen. No es pot dir, almirall, que sigui falta de galanteria considerar elevat el dret que tenen les dones a tota mena de comoditats, i això és el que jo faig. No vull sentir a parlar de dones a bord i cap vaixell sota el meu comandament no conduirà cap família amb dones enlloc, mentre jo pugui evitar-ho.

Això li va valer una escomesa de la seva germana.

—Oh, Frederick! No ho puc creure, això, de tu! Quin refinament tan inútil! Les dones poden trobar-se tan còmodes a bord com a la millor casa d’Anglaterra. Crec haver viscut embarcada més temps que la majoria de les dones i no conec res que superi les instal·lacions d’un vaixell de guerra. Confesso que no m’he trobat tan còmoda ni tan ben atesa, ni tan sols a Kellynch Hall —féu una cortesa inclinació de cap a l’Anne—, com als vaixells on he viscut, i ja en van cinc.

—Això no vol dir res —replicà el seu germà—, perquè t’hi estaves amb el teu marit i eres l’única dona que hi havia a bord.

—Però si tu mateix vas portar la senyora Harville, la seva germana, la seva cosina i les tres criatures de Portsmouth a Plymouth. Què se’n va fer d’aquesta alambinada cortesia teva, aleshores?

—Això va ser per una qüestió d’amistat, Sophia. Jo atendria la muller de qualsevol company de l’oficialitat sempre que pogués i portaria qualsevol parenta d’en Harville des de l’altre cap de món, si calgués. Però això no vol pas dir que no em sentiria malament.

—Pots estar segur que s’hi trobarien d’allò més còmodes.

—No per això em sentiria més tranquil. Tantes dones amb tantes criatures no poden trobar-se bé a bord.

—Estimat Frederick, això que dius no té cap ni centener. Pensa què seria de nosaltres, pobres dones de mariners, que sovint tenim necessitat d’anar d’un port a l’altre, seguint els nostres marits, si tothom tenia les teves idees.

—Les meves idees, com veus, no van impedir que dugués a Plymouth la dona d’en Harville i tota la seva parentela.

—Amb tot, em disgusta sentir-te a parlar així, com un sibarita, i com si totes les dones fossin unes senyores exigents en comptes de persones racionals. Cap de nosaltres no s’afigura que ha de viure en perpètua bonança.

—Ah, amor meu! —féu l’almirall—. Quan tingui muller, pensarà d’una altra manera. Quan es casi, si tenim la sort que hi hagi una altra guerra, veurem com fa el que tu i jo, i tants d’altres, hem fet. El tindrem d’allò més agraït a qualsevol que li dugui la dona.

—Sí, i tant!

—Ja està tot dit —exclamà el capità Wentworth—; quan les persones casades comencen d’atacar-me dient: «Oh, ja pensaràs ben distintament, quan seràs casat!», jo no puc fer més que contestar: «No, de cap manera»; aleshores ells repliquen: «Sí, ja ho veuràs», i aquí s’acaba la cosa.

Es va alçar i s’allunyà d’allí.

—Quina gran viatgera que deveu haver estat, senyora! —digué la senyora Musgrove a la senyora Croft.

—He viatjat força, senyora, durant els quinze anys de matrimoni, per bé que moltes dones han viatjat més que no pas jo. He travessat quatre vegades l’Atlàntic; he anat un cop a les Índies Orientals i n’he tornat; a més, he estat en diversos punts d’aquí i del continent: a Cork, a Lisboa i a Gibraltar. Però mai no he anat més enllà de l’estret i no he visitat les Antilles. Nosaltres, parlant de les Antilles, mai no diem les Bahames o les Bermudes, sabeu?

La senyora Musgrove no hi tenia res a objectar; ella no podia acusar-se d’haver-les anomenat de cap manera en tota la seva vida.

—I us asseguro, senyora —prosseguí la Croft—, que res no supera les comoditats d’un vaixell de guerra; és clar que em refereixo als de categoria superior. Si aneu amb una fragata, l’espai és més reduït, no cal dir-ho; però, tanmateix, una dona enraonada, fins i tot en una nau d’aquestes, s’hi ha de trobar a pler. I us puc assegurar que les hores més felices de la meva vida les he passades a bord d’un vaixell. Mentre estàvem junts, sabeu?, no teníem por de res. Gràcies a Déu sempre he gaudit d’una salut excel·lent, a prova de tota mena de climes. Durant les vint-i-quatre hores primeres de ser en alta mar sempre sentia alguna molèstia, però després ja no sabia què era el mareig. L’única vegada que vaig sofrir realment en cos i ànima, l’única que em vaig trobar malament i va arribar a preocupar-me el perill, va ser l’hivern que vaig passar sola a Deal, mentre l’almirall (aleshores capità Croft) navegava pels mars del Nord. Vivia constantment sobresaltada, llavors, i estava desficiosa perquè no sabia què fer amb la meva ànima o em consumia sempre que esperava notícies d’ell; però mentre podia estar al seu costat, res no m’amoïnava i mai no vaig tenir la més petita dificultat.

—Sí, naturalment. Sí, és clar, oh, sí, penso igual com vós, senyora Croft —fou l’efusiva resposta de la senyora Musgrove—. No hi ha res pitjor que la separació. Coincideixo completament amb vós. Ja sé el que és, això, perquè en Musgrove assisteix a les sessions de l’audiència, a Taunton, i no estic tranquil·la fins que no han acabat i no el veig tornar sa i estalvi.

La tarda culminà amb el ball. Davant la insistència de tothom, l’Anne va oferir els seus serveis, com de costum, i per bé que els ulls a voltes se li omplien de llàgrimes mentre seia al piano, estava summament contenta d’aquella comesa i no demanava res a canvi de passar desapercebuda.

En aquella reunió alegre i bulliciosa, ningú no es mostrava més animat que el capità Wentworth. Ella s’adonava que contribuïa a la seva exaltació l’amabilitat i la deferència de tothom i, especialment, l’atenció de totes les noies. Les senyoretes Hayter, la branca femenina dels cosins ja esmentats, també semblaven compartir el dret d’enamorar-se d’ell. Quant a la Henrietta i la Louisa, estaven totes dues tan captivades pel capità, que sols l’evidència de la perfecta harmonia que existia entre elles podia fer creure que no eren aferrissades rivals. Si ell s’hagués deixat influir per aquella universal i anhelosa admiració, qui sap què hauria pogut passar.

Aquests eren alguns dels pensaments que passaven pel cap de l’Anne, mentre els seus dits corrien maquinalment pel teclat, sense parar ni un moment durant mitja hora, sense cometre ni un error i sense que ella tingués consciència del que feia. Un cop va percebre que en Wentworth l’estava mirant, contemplant les seves faccions canviades, tot tractant, potser, de descobrir-hi les ruïnes d’aquell rostre que en un temps l’havia fascinat. I un altre cop va notar que devia haver parlat d’ella; amb prou feines ho advertí, fins que va sentir la resposta; però aleshores ja estava segura que ell havia preguntat al seu interlocutor si la senyoreta Elliot no ballava mai. La contestació fou:

—Oh, no, mai! Ja no vol ballar. S’estima més tocar. Mai no es cansa de tocar.

En un altre moment li parlà ell. L’Anne acabava de deixar el piano, car s’havia acabat el ball, i el capità s’asseia, tot adoptant una actitud que donés entenent a les senyoretes Musgrove que desitjava reposar. Distretament l’Anne retornà en aquella part de la sala i, tan bon punt ell la va veure, s’alçà bo i dient amb estudiada cortesia:

—Dispenseu-me, senyoreta, aquest era el vostre lloc.

I malgrat que ella reculà de seguida amb una negativa decidida, no hi va haver manera de convèncer-lo que tornés a asseure’s.

L’Anne ja en tenia prou, d’aquelles mirades i d’aquelles paraules. Aquella freda amabilitat i aquella pura cerimònia eren pitjor que cap altra cosa.