5

L’endemà, tot el que Elizabeth veia durant el viatge era nou per a ella i interessant, i això li donava molt bon humor. També havia vist que la seva germana tenia tan bon aspecte, que dissipava qualsevol temor per la seva salut i la perspectiva del seu viatge al Nord era una deu constant d’alegria.

En deixar el camí ral pel camí veïnal, tots van cercar amb els ulls la Parròquia i a cada revolt esperaven trobar-se-la davant. Per un costat, el camí estava tancat per l’estacada de Rosings Park, i Elizabeth va somriure recordant tot el que li havien contat dels seus habitants.

Per fi, s’endevinava la silueta de la Parròquia; el jardí costerut fins al camí, la casa que s’hi dreçava, la tanca pintada de verd i la vorera de llorer, tot indicava que s’hi apropaven. El senyor Collins i Charlotte comparegueren al llindar de la porta i entre cops de cap i somriures d’uns i d’altres el carruatge es va deturar davant el portell que, per un curt passeig de grava, conduïa a la casa. Al cap d’un moment, ja havien baixat de la calessa i manifestaven l’alegria que sentien de veure’s. La senyora Collins va donar la benvinguda a la seva amiga amb grans mostres de complaença i Elizabeth com més anava més satisfeta estava d’haver vingut, en veure l’afecte que li mostraven. A l’instant, veié que el casament no havia canviat les maneres del seu cosí; eren tan formalment correctes com abans.

Collins la va deturar uns moments al portell del jardí mentre Elizabeth responia a les seves preguntes per satisfer la seva preocupació per la salut de tota la família. Sense més dilacions, Collins només s’havia deturat per mostrar la pulcritud de l’entrada, foren introduïts a la casa i així que estigueren a la sala ell els donà novament la benvinguda al seu humil estatge amb el formalisme més ostentós i va repetir tots els oferiments que la seva dona ja els havia fet perquè prenguessin un refresc.

Elizabeth estava preparada per veure’l en tota la seva glòria i, quan Collins va posar de manifest les proporcions de la cambra, la seva disposició dins de la casa i el mobiliari, no va poder deixar d’imaginar que el seu cosí s’adreçava particularment a ella, com si desitgés fer-li sentir tot allò que havia perdut en refusar-lo. Malgrat, però, que tot semblava net i confortable, Elizabeth no era capaç de complaure’l mostrant el seu penediment i més aviat es mirava la seva amiga meravellada que, amb un company com aquell, pogués estar tan animada. Quan el seu marit feia un comentari que, amb raó, podia avergonyir-la, cosa que succeïa bastant sovint, Elizabeth la mirava i una o dues vegades li va semblar que s’enrojolava lleument. Però, en general, Charlotte, molt sàviament, no escoltava. Després de seure l’estona suficient per admirar d’un a un tots els mobles de la cambra, des del bufet al guardafoc de la llar, i d’haver donat comptes del viatge i de tot el que havia passat a Londres, el senyor Collins els va invitar a donar un tomb pel jardí, que era gran i ben traçat, i del qual ell mateix tenia cura. Treballar en el jardí era un dels seus plaers més respectables i Elizabeth admirava l’aire de convicció que Charlotte agafava per afirmar que fer exercici era molt saludable i per confessar que ella mateixa l’encoratjava tant com podia a fer-ho. Al jardí, caminant davant de tots per camins i dreceres sense deixar-los ni un moment per manifestar els elogis que cercava, els assenyalava la vista de cada lloc amb tant de detall, que del que menys es parlava era de la seva bellesa; i era capaç d’enumerar tots els camps dels voltants, fos quina fos la direcció cap on es girava, i informar-los del nombre d’arbres que tenia cada bosquet, encara que fos molt lluny.

Però, si bé podien estar orgullosos dels paisatges que es veien del seu jardí estant o dels de la regió o dels de tot el regne, cap no era comparable al panorama que es domina­va des de Rosings i que una clariana en els arbres que envoltaven el parc, gairebé oposat a la façana de la Parròquia, permetia de veure. Era un bell edifici modern, ben situat en una elevació del terreny.

El senyor Collins els hauria volguts portar més enllà del seu jardí, a donar un volt per dos prats de la seva propietat, però les senyores no duien calçat adient per trepitjar les restes d’una blanca gebrada i hagueren de tornar-se’n. Mentre Sir William acompanyava el senyor Collins, Charlotte va emportar-se la seva germana i la seva amiga a la casa, extremament complaguda, probablement pel fet de tenir l’oportunitat d’ensenyar-la sense que el seu marit l’ajudés. Era més aviat petita, però ben construïda i còmoda; tot era al seu lloc i estava arreglat amb una pulcritud i amb un sentit de l’ordre que Elizabeth va atribuir totalment a Charlotte. Quan van poder oblidar el senyor Collins, tot va agafar un aire de benestar molt agradable i per la manera com, evidentment, Charlotte en gaudia, Elizabeth va suposar que el senyor Collins era oblidat molt sovint.

Elizabeth ja havia sentit a dir que Lady Catherine era encara a la regió, però durant el sopar se’n va parlar novament, quan el senyor Collins, ficant-se a la conversa, va observar:

—Sí, senyoreta Elizabeth, tindreu l’honor de conèixer Lady Catherine de Bourgh diumenge, a l’església, i no cal que us digui que en quedareu encantada. Tota ella és afabilitat i condescendència, i no dubto que, després del servei religiós, us honrarà concedint-vos una mica de la seva atenció. Gairebé no tinc cap dubte de dir que vós i la meva germana sereu incloses en totes les invitacions amb què ens honora durant la seva estada aquí. Amb la meva estimada Charlotte, es comporta d’una manera encantadora. Dinem a Rosings dues vegades cada setmana, i mai no ens permeten de tornar a casa a peu; correntment, posen el carruatge de Sa Senyoria a la nostra disposició. Millor dit, un dels carruatges de Sa Senyoria, perquè en té més d’un.

—Lady Catherine és una dama molt fina i respectable, naturalment —va afegir Charlotte—, i una veïna molt atenta.

—És molt cert, estimada, això és exactament el que jo dic. És la classe de dona amb la qual un no pot tenir mai prou deferències.

Van passar la tarda parlant principalment de les novetats del Hertfordshire i contant tot allò que ja s’havien dit per carta. Quan Elizabeth estigué sola, a la seva cambra, tenia moltes coses sobre les quals reflexionar: el grau de satisfacció de Charlotte, la traça que tenia a dirigir el seu marit i la seva presència d’ànim per suportar-lo, i va arribar a la conclusió que tot anava molt bé. Des d’ara podia preveure com es desenvoluparia la seva estada allí, el curs tranquil de llurs ocupacions diàries, les enutjoses interferències del senyor Collins i el plaer de llurs relacions amb Rosings. Una persona amb imaginació podia molt bé preveure-ho tot.

L’endemà, a mitja tarda, era a la seva cambra arreglant-se per fer una passejada, quan, de sobte, uns crits a la planta baixa van sembrar la confusió a tota la casa. Va escoltar un moment i va sentir que algú es precipitava escales amunt i amb grans veus la cridava. Va obrir la porta i va veure Maria al replà, la qual, tremolosa i sense alè, li deia cridant:

—Oh!, estimada Eliza!, si et plau, vine de seguida al menjador, ho has de veure! No et diré què és. Afanya t i baixa immediatament.

En va Elizabeth li va preguntar què passava; Maria no volia dir-li res més i van baixar corrent al menjador, una cambra que donava al camí, per veure aquella meravella: dues dames en un petit faetó deturades a la porta del jardí.

—I això és tot? —va cridar Elizabeth—. Jo esperava que, almenys, els porcs haguessin envaït el jardí, i només són Lady Catherine i la seva filla!

—Oh, no, estimada —va exclamar Maria, astorada del seu error—, no és Lady Catherine. La vella dama és la senyora Jenkinson, una dama que viu amb elles. La damisel·la és la senyoreta De Bourgh. Mira-la, quina criatura més poqueta cosa. Qui hauria pensat que pogués ser tan prima i tan esquifida!

—És del tot inadmissible que Charlotte hagi de restar a fora amb aquest vent que fa. Per què no entra?

—Oh, Charlotte diu que gairebé mai no ho fa, això de venir, i que la visita de la senyoreta De Bourgh és un gran honor.

—M’agrada —va dir Elizabeth mentre un munt d’altres pensaments li omplien el cap—. Fa posat d’estar malalta i de no ser feliç…; sí, farà molt per a ell, serà una muller molt adient.

El senyor Collins i Charlotte conversaven amb les dames a peu dret, davant del portell, i Sir William, amb gran diversió per part d’Elizabeth, s’estava a l’entrada de la casa contemplant amb devoció la grandesa davant seu i fent constants reverències cada vegada que la senyoreta De Bourgh mirava cap aquell indret.

Per fi, ja s’ho hagueren dit tot; les dues dames van continuar la passejada amb el faetó i els altres van tornar a la casa. Així que va veure les noies, el senyor Collins les va felicitar per la seva bona sort; sort que Charlotte va aclarir fent-los saber que tots ells havien estat invitats a dinar a Rosings l’endemà.