16

Com que ningú no va oposar-se al compromís de la gent jove amb la seva tia i com que els escrúpols del senyor Collins pel fet de deixar el senyor i la senyora Bennet durant una única tarda de la seva visita van topar amb la més ferma resistència, el cotxe els va portar, a ell i les seves cinc cosines, a Meryton, a una hora adient. Així que varen entrar al saló, les noies van tenir el plaer de sentir a dir que el senyor Wickham havia acceptat la invitació del seu oncle i que ja era a la casa.

Un cop rebuda la informació i després que tots van seure, el senyor Collins va tenir lleure per mirar al seu voltant i admirar, i tan impressionat va quedar per la grandària de l’apartament i pels mobles, que va declarar que gairebé podia imaginar-se que es trobava a la saleta que, a l’estiu, feien servir a l’hora de l’esmorzar a Rosings. La comparació no va produir, de moment, una gran satisfacció a la senyora Philips, però quan ell li va explicar què era Rosings i qui era la seva propietària i ella va haver escoltat la descripció d’un dels salons de Lady Catherine i va sentir-li dir que, només la xemeneia, havia costat vuit-centes lliures, va adonar-se de tota la importància del compliment i gairebé tampoc no s’hauria ofès si hagués fet la comparació amb la cambra de la majordoma.

La descripció que va fer a la senyora Philips de la grandesa de Lady Catherine i de la seva casa —amb algun incís, de tant en tant, per lloar el seu humil estatge i les millores que s’hi feien— va tenir Collins agradablement ocupat fins que els cavallers es van reunir amb ells. El senyor Collins va trobar en la senyora Philips una oient amatent; i l’opinió de la dama sobre la importància d’ell augmentava amb el que li sentia explicar. Estava resolta a revendre aquella informació entre els seus veïns, tan aviat com pogués. A les noies, que no podien escoltar el seu cosí i que no tenien altra cosa a fer que desitjar tenir un piano i contemplar les imitacions de porcellana xinesa que hi havia sobre la xemeneia, l’espera se’ls va fer molt llarga. Això no obstant, també va tenir una fi. Els cavallers s’acostaven i, quan el senyor Wickham va entrar a la cambra, Elizabeth es va adonar que el que havia pensat d’ell quan el va veure per primera vegada i el que va estar pensant d’ell des d’aleshores no era pas degut a una admiració poc raonable. Els oficials del comtat eren, en general, uns cavallers que valien la pena, i els millors eren, en aquell moment, els invitats a la casa; però el senyor Wickham estava tan per damunt de tots ells com a persona, presència, aire i manera de caminar com els altres oficials ho estaven respecte a l’oncle Philips —amb la seva cara ampla i embotornada, i l’alè amb olor de vi de Porto— que entrava darrera d’ells al saló.

El senyor Wickham era l’home feliç vers el qual es giraven els ulls de gairebé totes les dames, i Elizabeth era la dona feliç al costat de la qual, finalment, ell es va asseure. L’interès de la conversa que ell va encetar tot seguit, malgrat que només parlava de si la nit era humida i de la probabilitat que l’estació fos plujosa, va convèncer Elizabeth que els tòpics més comuns, més avorrits, més gastats, podien ser interessants en boca d’un hàbil conversador.

Amb uns rivals semblants per atreure l’atenció del sexe dèbil, com eren el senyor Wickham i els oficials, el més probable era que el senyor Collins se submergís en la seva insignificança; per a les noies joves, certament, ell no comptava, però encara, de tant en tant, trobava una amable interlocutora en la senyora Philips que estava amatent perquè no li faltessin ni cafè ni pastís.

Quan van col·locar les taules per al joc, el senyor Collins va tenir l’oportunitat de mostrar-se servicial al seu torn asseient-se per jugar al whist.

—Actualment, jugo molt malament a aquest joc, però m’agradarà molt de millorar-me, perquè, per la meva posició social… —La senyora Philips va restar molt agraïda per la seva complaença, però no va poder esperar a assabentar-se de les seves raons.

El senyor Wickham no jugava al whist i fou rebut amb autèntica satisfacció a l’altra taula, entre Lydia i Elizabeth. De primer, va semblar que hi havia el perill que Lydia l’acaparés completament, perquè era una enraonadora impenitent; però, com que li agradava igualment el joc de la loteria, aviat s’hi va interessar massa i va estar massa impacient per fer apostes i esvalotar després de cada premi, per dedicar la seva atenció a algú en particular. Com que el caire del joc ho permetia, el senyor Wickham tenia molts moments lliures per parlar amb Elizabeth, i ella l’escoltava de molt bon grat, tot i que no podia esperar que ell li contés allò que ella més desitjava escoltar: la història de la seva coneixença amb el senyor Darcy. Ni tan sols s’atrevia a pronunciar aquest nom. Inesperadament, però, la seva curiositat es va veure satisfeta: el senyor Wickham va iniciar el tema voluntàriament. Va preguntar quina distància hi havia entre Netherfield i Meryton i després d’haver obtingut una resposta va preguntar, en to vacil·lant, quant de temps feia que el senyor Darcy era per allí.

—Un mes, si fa no fa —va respondre Elizabeth i, veient-se incapaç de deixar caure el tema, va afegir:

—Segons tinc entès, té una propietat molt extensa al Derbyshire.

—Sí —va replicar Wickham—, és una finca molt important. Deu mil lliures l’any, netes. No podríeu haver topat amb ningú que pogués donar-vos una informació més fiable que jo…, perquè jo he estat vinculat d’una manera molt especial amb aquesta família, d’ençà de la meva infància.

Elizabeth no va poder amagar la seva sorpresa.

—Podeu ben bé sorprendre-us, senyoreta Bennet, davant d’aquesta afirmació, després de veure, com probablement heu vist, l’extrema fredor de la nostra trobada, ahir. Us relacioneu gaire amb el senyor Darcy?

—Massa, pel que jo desitjaria —va dir Elizabeth, acalorada—. He passat quatre dies a la mateixa casa on viu ell, i crec que aquest cavaller és molt desagradable.

—No tinc cap dret a donar la meva opinió —va dir Wickham— pel que fa a si és o no agradable. No estic qualificat per formar un judici. L’he conegut durant massa temps i massa bé per poder ser un bon jutge. M’és impossible de ser imparcial, però crec que la vostra opinió, en general, produiria estranyesa…; i potser no hauríeu d’expressar-la d’una manera tan categòrica enlloc més… Aquí esteu entre la vostra pròpia família.

—Paraula que no dic aquí més del que podria dir entre la gent del nostre veïnat, llevat de Netherfield. Al Hertfordshire no l’estimen gens. A tothom desagrada el seu orgull. No trobareu ningú que en tingui una opinió més favorable.

—No puc pretendre que m’afecta el fet que ell, o qualsevol altre, no siguin apreciats més del que mereixen pels seus propis mèrits —va dir Wickham després d’una petita pausa—. Però, amb ell, no passa sovint. La societat, o bé s’encega per la seva fortuna i per la seva categoria o té por de les seves maneres altives i imposants i només el veu com ell desitja que el vegin.

—Jo diria, malgrat que el conec poc, que és un home de mal caràcter. —Wickham només va assentir amb el cap.

—Em pregunto —va dir ell la propera vegada que va tenir l’oportunitat de parlar— si és probable que es quedi molt més temps en aquesta contrada.

—No en tinc la més petita idea, però quan vaig ser a Netherfield no vaig pas sentir a dir que se n’hagués d’anar. Espero que els vostres plans de servir en el comtat no es veuran afectats pel fet que ell visqui en el veïnat.

—Oh, no! Jo no sóc la mena de persona que el senyor Darcy pugui fer fugir. Si desitja eludir la meva presència, se’n pot anar. No estem en bons termes i sempre em neguiteja trobar-lo, però no tinc cap motiu per esquivar-lo; llevat d’aquells motius que podria proclamar davant de tothom: el sentiment d’haver estat molt maltractat i una recança terrible pel fet que ell sigui com és. El seu pare, el darrer senyor Darcy, senyoreta Bennet, era un dels millors homes que mai hagi conegut i l’amic en qui més he pogut confiar. Mai no puc veure el present senyor Darcy sense sentir-me commòs fins al fons de la meva ànima per mil records plens de tendresa. El seu comportament envers mi ha estat escandalós, però crec vertaderament que podria perdonar-li totes i cadascuna de les coses que m’ha fet, més que no pas haver defraudat les esperances del seu pare i deshonrat la seva memòria.

Elizabeth sentia que el tema cada vegada es feia més interessant i escoltava amb els cinc sentits, si bé la delicadesa de l’assumpte no li permetia de fer preguntes.

El senyor Wickham va començar a parlar de tòpics més generals: de Meryton, la rodalia, la societat, mostrant-se molt complagut amb tot allò que havia vist fins aleshores i insistint en l’aspecte de les coneixences amb una galanteria discreta però molt entenedora.

—Fou la perspectiva d’un tracte social assidu, d’una societat digna —va afegir—, allò que més em va convèncer de sol·licitar aquest comtat. Sabia que el cos era molt respectable i molt agradable, i el meu amic Denny em va acabar de temptar amb la descripció del seu present quarter, les grans atencions que havia rebut i les excel·lents coneixences que havia fet a Meryton. Confesso que necessito la companyia de la gent. Sóc un home que ha estat defraudat i el meu estat d’ànim no suporta la solitud. Cal que tingui feina i gent amb qui tractar. Jo no estava destinat a la vida militar, però les circumstàncies han fet que ara sigui una elecció possible. La meva professió hauria pogut ser la de clergue…, vaig ser educat per a l’església i ara ja hauria d’haver estat en possessió d’un benefici eclesiàstic important, sempre que hagués plagut que així fos al senyor de qui justament ara parlàvem.

—De debò?

—Sí…, el darrer senyor Darcy em va llegar el dret de presentar-me per al millor benefici que ell em podia atorgar. Era el meu padrí i sentia un afecte extraordinari per mi; no puc fer justícia a la seva bondat. Tenia la intenció de proveir generosament a les meves necessitats, i així va creure que ho havia fet; però, quan el benefici eclesiàstic es va presentar, el van donar a un altre.

—Déu del cel! —va exclamar Elizabeth—. Com va poder succeir una cosa així? Com va ser possible que no tinguessin en compte el seu testament? Per què no vàreu recórrer als tribunals?

—Hi havia un tipus d’informalitat en el text del legat que em va fer desesperar d’obtenir justícia. Un home d’honor no hauria dubtat de les intencions del senyor Darcy, però al seu fill li va venir bé de posar-les en dubte…, o de considerar-les només com una recomanació merament condicional i assegurar que jo havia perdut tot dret legal a qualsevol reclamació per malversació de diners o imprudència; en resum, per un motiu o altre o per no res. Es ben cert que el benefici estava vacant fa dos anys, exactament quan jo tenia l’edat de prendre’n possessió, i que va ser donat a un altre home; i no és menys cert que no puc acusar-me d’haver fet res, realment, per merèixer de perdre’l. Tinc un caràcter vehement, impulsiu, i potser puc haver expressat la meva opinió sobre el senyor Darcy, i a ell mateix, d’una manera massa franca. Això és tot el que recordo haver fet de censurable. El fet és que som dues menes d’home molt diferents i que ell m’odia.

—Però això és horrible! Mereix ser deshonrat públicament.

—Més tard o més d’hora, ho serà…, però no seré pas jo qui ho faci, perquè no puc oblidar el seu pare. Mai no el podré desafiar ni descobrir.

Elizabeth va sentir respecte pels seus sentiments i el va trobar més bell que mai mentre els expressava.

—Però —va dir ella després d’una pausa—, quins motius pot tenir? Què pot haver-lo portat a captenir-se d’una manera tan cruel?

—Una aversió absoluta i decidida contra mi…, aversió que només puc atribuir, en part, a la gelosia. Si el darrer senyor Darcy no m’hagués estimat tant, el seu fill m’hauria pogut suportar millor; però l’afecte poc corrent del seu pare per mi l’irritava, crec jo, des de molt petit. No tenia un caràcter adient per a suportar la mena de competició en què ens trobàvem…, la mena de preferència que sovint se’m manifestava.

—No hauria cregut mai que el senyor Darcy fos tan dolent…; malgrat que mai no m’ha agradat, no hauria pensat mai tan malament d’ell…; jo creia que menyspreava els seus semblants en general, però no sospitava que pogués caure en una revenja tan maligna, en una injustícia com aquesta, en un acte tan inhumà. —Després de reflexionar un moment, però, va continuar dient—: Recordo que, un dia, a Netherfield, es va vanagloriar de ser implacable en els seus ressentiments, de tenir un caràcter que no perdonava. Deu tenir un geni terrible.

—No vull confiar en el meu parer sobre aquest tema —va replicar Wickham—. Em temo que no puc ser just amb ell.

Elizabeth va quedar abstreta novament en els seus pensaments i al cap d’un moment va dir:

—Tractar així el fillol, l’amic, el preferit del seu pare! —I podia haver afegit: «Un jove com vós, amb la vostra presència, que parla a favor de la vostra amabilitat». Però es va acontentar de dir—: I una persona, també, que probablement havia estat el seu company d’infància; units, pel que vós dieu, d’una manera tan íntima!

—Havíem nascut a la mateixa parròquia, jugat al mateix parc. La major part de la nostra joventut, la vàrem passar junts; vivíem a la mateixa casa, compartíem els mateixos divertiments, érem objecte de la mateixa cura paterna. El meu pare va iniciar la seva vida professional exercint la mateixa professió a la qual el vostre oncle, el senyor Philips, sembla que dóna tanta fama…, però ho va deixar tot per tal de ser útil al darrer senyor Darcy i va dedicar tot el seu temps a tenir cura de la propietat de Pemberley. El senyor Darcy el tenia en gran estima; era el seu amic més íntim, el seu confident. Sovint reconeixia que l’activitat del meu pare en la direcció dels seus afers li havia fet contreure unes grans obligacions envers ell. Quan, poc temps abans de la mort del meu pare, el senyor Darcy li va prometre, voluntàriament, que s’encarregaria de mi, estic cert que sentia que era tant un deute de gratitud envers ell com un acte d’afecte cap a mi.

—Quina cosa més estranya, més abominable! —va exclamar Elizabeth—. Em sorprèn que l’orgull del present senyor Darcy l’hagi fet comportar injustament amb vós; encara que no fos per un motiu millor, no hauria hagut de portar el seu orgull fins al punt de ser deshonest…, perquè d’això jo en dic deshonestedat.

—És sorprenent —va replicar Wickham— que gairebé totes les seves accions porten el senyal de l’orgull; i l’orgull ha estat sovint el seu millor amic. L’ha apropat més a la virtut que qualsevol altre sentiment. Però ningú no és coherent i, pel que fa a mi, en el seu comportament hi havia impulsos fins i tot més forts, encara, que l’orgull.

—Pot un orgull abominable com el d’ell haver-li fet mai cap bé?

—Sí. Sovint l’ha portat a ser liberal i generós…, a donar diners amb llarguesa, a mostrar-se hospitalari, a ajudar els seus arrendataris, a socórrer els pobres. Tot això, ho ha fet per orgull familiar i per orgull filial, perquè està molt orgullós del que era el seu pare. No ser responsable de deshonrar la seva família, de rebaixar unes qualitats generalment admirades o de perdre la influència de Pemberley, són uns motius poderosos. L’orgull fraternal, juntament amb un cert afecte fraternal, fa d’ell un custodi amable i curós de la seva germana; sovint sentireu proclamar que és el més atent i el millor dels germans.

—Quina mena de noia és la senyoreta Darcy?

Wickham va moure el cap.

—Voldria poder dir que és amable. Em fa pena de parlar malament d’un Darcy, però és que ella s’assembla massa al seu germà…; és molt, molt orgullosa. De petita era afectuosa i agradable i em tenia un gran afecte; jo he dedicat hores i hores a distreure-la. Però ara no sóc res per a ella. És una noia bonica, d’uns quinze o setze anys i, segons tinc entès, molt instruïda. D’ençà de la mort del seu pare, la seva llar ha estat a Londres, on viu amb una senyora que supervisa la seva educació.

Després de moltes pauses i de molts intents de parlar d’altres temes, Elizabeth no es va poder estar de tornar una vegada més al primer tema de la conversa i va dir:

—Estic admirada de la intimitat que el senyor Darcy té amb el senyor Bingley! Com pot ser que el senyor Bingley, que sembla la mateixa bondat en persona i que és, ho crec sincerament, realment amable, pugui ser amic d’un home així? Com poden anar bé l’un amb l’altre? Vós coneixeu el senyor Bingley?

—No, no el conec.

—És un home de caràcter dolç, amable, encantador. No deu saber pas com és el senyor Darcy.

—Probablement, no; però és que el senyor Darcy pot plaure quan vol. No manca pas d’aptituds. Si li sembla que val la pena, pot canviar molt la seva actitud. Entre aquells que són els seus iguals en importància, és un home molt diferent del que tracta amb els menys pròspers que ell. L’orgull no el deixa mai, però amb els rics és un home de mentalitat liberal, just, sincer, racional, honorable i potser agradable…, deixant de banda, naturalment, la seva fortuna i la seva bona presència.

Poc després, la taula dels jugadors de whist es va desfer i aquests es van reunir al voltant de l’altra taula; el senyor Collins es va quedar dret entre la seva cosina Elizabeth i la senyora Philips, la qual, com se sol fer, es va interessar pel seu èxit en el joc. No havia estat gaire afortunat, havia perdut tots els punts; però, quan la senyora Philips va començar a doldre-se’n, ell li va assegurar amb posat solemne que no tenia la més mínima importància, que ell considerava els diners com una fotesa, i li va suplicar que no es preocupés.

—Sé molt bé, madame —va dir—, que quan unes persones s’asseuen a una taula de joc han d’acceptar l’atzar de les cartes…, i, feliçment, em trobo en situació de no donar cap valor a cinc xílings. Hi ha molta gent, sens dubte, que no podrien dir el mateix, però gràcies a Lady Catherine de Bourgh estic molt lluny de veure’m en la necessitat de preocupar-me per afers sense importància.

El senyor Collins va cridar l’atenció del senyor Wickham, que després d’observar-lo un moment, va preguntar a Elizabeth, en veu baixa, si el seu parent estava gaire íntimament relacionat amb la família de De Bourgh.

—Lady Catherine de Bourgh li ha concedit últimament un benefici eclesiàstic. No sé ben bé quan va ser presentat a Lady Catherine, però estic certa que no fa gaire temps que la coneix.

—Vós sabeu, naturalment, que Lady Catherine de Bourgh i Lady Darcy eren germanes i que, per tant, aquella és tia del present senyor Darcy.

—No, és clar, no ho sabia. No sé res, en absolut, dels parents de Lady Catherine. Mai no havia sentit a parlar de la seva existència fins abans-d’ahir.

—La seva filla, la senyoreta De Bourgh, tindrà una gran fortuna i es creu que ella i el seu cosí uniran les dues finques.

Aquesta informació féu somriure Elizabeth pensant en la pobra senyoreta Bingley. Debades serien, naturalment, totes les seves atencions, debades i inútils el seu afecte per la germana d’ell i les alabances que dedicava al mateix Darcy, si els cosins ja estaven destinats a ser l’un per l’altre.

—El senyor Collins —va dir ella— parla amb gran consideració de totes dues, de Lady Catherine i de la seva filla; però, per algunes particularitats que ell ha contat de Sa Senyoria, sospito que el seu agraïment el despista i que, malgrat que és la seva patrona, és una dona arrogant i presumptuosa.

—Crec que és les dues coses juntes, i no pas poc —va replicar Wickham—; fa molts anys que no l’he vista però recordo molt bé que mai no em va agradar i que tenia unes maneres dictatorials i insolents. Té fama de ser molt instruïda i molt llesta; però jo més aviat crec que les seves aptituds i el seu talent provenen en part del seu rang i de la seva fortuna, en part del seu caràcter autoritari i la resta de l’orgull del seu nebot, que vol que tothom que estigui relacionat amb ell tingui una intel·ligència de primera classe.

Elizabeth va admetre que el senyor Wickham havia donat una explicació molt racional de tot plegat i van continuar parlant amb mútua satisfacció fins que el sopar va posar fi a les cartes i va donar l’oportunitat a les altres dames de compartir les atencions del senyor Wickham. El soroll del sopar no permetia cap conversa, però les seves maneres l’acreditaven davant de tothom. Tot allò que deia, ho deia bé, i allò que feia, ho feia amb gràcia. El senyor Wickham ocupava tots els pensaments d’Elizabeth, quan aquesta es va acomiadar. Mentre tornaven a casa no podia pensar en res més que en ell i en el que li havia dit; però no va tenir ni una oportunitat d’esmentar el seu nom, perquè ni Lydia ni el senyor Collins no van callar ni una sola vegada en tot el camí de retorn: Lydia, parlant sense parar de cartons de loteria, del peix que havia guanyat i del peix que havia perdut i el senyor Collins descrivint la gentilesa del senyor i la senyora Philips, assegurant que no li importaven gens ni mica les seves pèrdues al whist, enumerant tots els plats del sopar i repetint, cop i recop, que temia que la seva presència no fes anar massa oprimides les seves cosines. Tenia més coses a dir de les que el temps li va permetre abans que el carruatge es deturés davant de Longbourn House.