Capítol vint-i-nou

La Catherine se sentia massa desgraciada per tenir por. El viatge en si no l’espantava, i el va iniciar sense sentir basarda per la distància ni temor per la soledat. Reclinada en un racó del carruatge, sacsejada per violents sanglots, no va alzinar el cap fins que ja s’havien allunyat unes quantes milles de l’abadia, i ja gairebé es perdia de vista el turó més alt del parc, quan es va sentir capaç de tombar els ulls. Lamentablement, la carretera que ara transitava era la mateixa que havia recorregut en el viatge d’anada i tornada a Woodston; i, durant catorze milles, cadascun dels amargs sentiments es va tornar més intens en reveure el paisatge que havia vist per primera vegada sota impressions ben distintes. Cada milla que l’acostava més a Woodston augmentava el seu sofriment, i quan, a cinc milles de distància, passà davant el camí que hi menava i va pensar en en Henry, tan proper i tan distant alhora, el seu dolor i la seva agitació foren excessius.

Aquell dia que passà a Woodston havia estat un dels més feliços de la seva vida. Fou allí, fou aquell dia, que el general va emprar unes tals expressions per referir-se a en Henry i a ella, que va parlar de tal manera i amb un posat tan eloqüent, que la Catherine havia quedat convençuda que l’home desitjava que es casessin. Sí, feia només deu dies que l’havia alegrada amb el seu esguard esmolat; i ella havia arribat a sentir-se torbada per aquelles insinuacions tan significatives! I ara…, què havia fet, o què havia deixat de fer, per merèixer aquell canvi?

L’única ofensa contra el general de què podia acusar-se, no hi havia cap possibilitat que hagués arribat al seu coneixement. Sols en Henry, i el seu propi cor, coneixien les colpidores sospites que la seva fantasia havia alimentat, i creia que el secret estava ben segur tant per una banda com per l’altra. Almenys intencionalment, en Henry no l’hauria delatada. Si, en realitat, per alguna estranya avinentesa, el pare havia arribat a assabentar-se del que ella havia gosat de pensar, de les seves fantasies sense la magnitud de la seva indignació. Si sabia que ella l’havia considerat un assassí, no era gens estrany que l’hagués expulsada de casa. Però confiava que el general no tindria una justificació que tant turmentadora li resultava.

Per més ansioses que fossin les conjectures al respecte, no eren, però, les que més l’amoïnaven. Hi havia un pensament més proper, més prevalent, més impetuós. Com se sentiria, què pensaria i quina cara posaria en Henry, quan tornés aquell matí a Northanger i sabés que ella se n’havia anat, era la pregunta d’una força i d’un interès que superaven totes les altres, i no deixava d’irritar-la i de calmar-la alternativament; de vegades pensava amb horror en una aquiescència tranquil·la, i en d’altres, confiava dolçament en la pena i la ira d’en Henry. Al general, naturalment, no gosaria parlar-li; però a l’Eleanor…, què no li diria, a l’Eleanor, sobre ella?

En aquesta recurrència incessant de dubtes i de preguntes, sobre qüestions en què el seu esperit no hi trobava més que un repòs momentani, passaren les hores, i el viatge va transcórrer molt més de pressa que no havia pensat. L’ansietat que la turmentava, que li va impedir de veure res del camí un cop deixaren enrere el veïnat de Woodston, alhora no li va permetre de tenir noció del seu avenç; i per bé que cap objecte del camí no atreia la seva atenció ni per un instant, res no li semblava tediós. Una altra causa, de més a més, hi contribuí: no tenia ànsia d’arribar a la fi del viatge, car tornar d’aquella manera a Fullerton era gairebé destruir el plaer de trobar-se amb les persones que estimava, després d’una absència com la seva… d’onze setmanes. Què podria dir-los que no fos una causa d’humiliació per a ella i de dolor per a la família; que no augmentés la seva pròpia pena mitjançant la confessió; que estengués un inútil ressentiment, i que potser impliqués els innocents juntament amb el culpable en una mala voluntat generalitzada? Mai no podria fer justícia als mèrits d’en Henry i de l’Eleanor; ho sentia massa profundament per expressar-ho, i si el seu pare arribava a fer-se’n una idea desfavorable, si els agafava tírria, se li partiria el cor.

Amb aquests sentiments, més aviat temia que no pas desitjava veure la ben coneguda agulla que li anunciaria que es trobava a vint milles de casa. En sortir de Northanger, sabia que s’adreçava a Salisbury; però a la primera parada, els correus li havien nomenat tots els punts que hi havia abans de Salisbury; tan gran era la seva ignorància de la seva ruta. No hi trobà, però, res que l’atemorís o que fos causa de preocupació. La seva jovenesa, les seves bones maneres i la seva liberalitat en pagar li procuraren totes les atencions que una viatgera com ella podia exigir; i com que sols s’aturà a canviar cavalls, va viatjar unes onze hores sense cap incident ni alarma, i entre les sis i les set de la tarda ja entrava a Fullerton.

El retorn d’una heroïna, a la fi de la seva carrera novel·lesca, al poble natal, enmig del triomf de la seva reputació recobrada, i tota la dignitat d’una comtessa, amb una llarga caravana d’amistats nobles amb els seus faetons, i tres minyones acompanyant-les amb un cotxe al seu darrere, és un esdeveniment en què bé pot adelitar-s’hi la ploma d’un escriptor; dóna credibilitat a tota conclusió, i l’autor comparteix fins a cert punt la glòria que amb tanta liberalitat atorga. Però l’afer de què m’ocupo és d’una altra índole; jo faig retornar la meva heroïna a la seva llar en soledat i sumida en la pena, i cap alegria d’esperit no em predisposa a ser minuciosa en les descripcions. Una heroïna en una posta esbalandrada constitueix un afront tan notable a la sensibilitat, que no convé intentar de revestir-la de grandesa ni trets patètics. Per consegüent, el cotxer la conduirà veloçment a través del poble, entre els petits grups dominicals, i el seu descens serà ràpid i sense cerimònies.

Però, per gran que fos la pena de la Catherine, a mida que avançava cap a la rectoria, i per gran que sigui la humiliació del biògraf en relatar-la, preparava una gran alegria per aquells a l’encontre dels quals anava: de primer, l’aparició del cotxe, i en segon lloc, per la seva pròpia aparició. Com que un viatger amb posta era un rar espectacle a Fullerton, tota la família s’abocà immediatament a la finestra; i en veure que s’aturava davant la porta, totes les mirades s’il·luminaren, i va començar de volar la fantasia un plaer absolutament inesperat per a tothom, tret dels dos menuts, un nen de sis anys i una nena de quatre, que esperaven un germanet o una germaneta en cada cotxe que arribava. Feliç l’esguard del primer que va distingir la Catherine! Feliç la veu que anuncià el descobriment! Però mai no fou esbrinat amb exactitud si aquesta felicitat li corresponia per dret a en George o a la Harriet.

El pare, la mare, la Sarah, en George i la Harriet, tots aplegats a la porta, donant-li la benvinguda, configuraren un quadre que va despertar els més tendres sentiments al cor de la Catherine; i en abraçar cadascun d’ells, quan va haver baixat del cotxe, es va sentir més alleujada del que ella creia possible. Tan voltada d’afecte, tan acaronada, que fins i tot se sentia feliç! Davant l’alegria provocada per l’amor familiar, durant breus moments, tota altra cosa s’esborrà, i el plaer que tots sentien de veure-la impedí que li fessin preguntes per satisfer la seva curiositat; no trigaren a seure a taula on la senyora Morland serví te per a la pobra viatgera i, sense necessitat de fer-li preguntes directes, advertí el rostre pàl·lid i trasmudat de la seva filla.

A contracor, i amb moltes vacil·lacions, la Catherine inicià aleshores el que, al cap de mitja hora, els seus oïdors podrien haver anomenat, per cortesia, una explicació; però no els va resultar gens fàcil, durant aquella estona, de descobrir-ne la causa, o comprendre’n els detalls, del sobtat retorn. Lluny estaven de ser persones irritables; molt lluny estaven de posseir aquella agudesa per copsar els afronts o covar ressentiment; però en aquest cas, un cop feta l’exposició dels fets, es tractava d’un ultratge que no es podia oblidar, ni, durant la primera mitja hora, perdonar fàcilment. Sense sofrir cap temor romàntic, en pensar en el llarg viatge solitari de la seva filla, el senyor i la senyora Morland no podien deixar de pressentir que devia haver estat d’allò més desagradable per a ella; que era una cosa que mai no hauria acceptat voluntàriament, i que, en obligar-la a adoptar aquesta mesura, el general Tilney no havia actuat d’una manera honorable ni amb sensibilitat: ni com a cavaller ni com a pare. Per què ho havia fet, què podia haver provocat en ell aquella manca d’hospitalitat, i haver transformat el seu afecte per la noia en una palesa mala voluntat, era una qüestió que estaven tan lluny de comprendre com la mateixa Catherine; però de cap manera es van capficar tant com ella; i, després d’un moment de conjectures inútils, tota la seva indignació i estranyesa es va resumir en «és un assumpte estrany, i també ell deu ser un home molt estrany»; tanmateix la Sarah encara es va delectar una estona més amb les dolceses de l’enigma, proferint exclamacions i conjecturant amb jovenívol ardor.

—Estimada meva —li digué la mare per fi—, t’estàs preocupant per no res; no paga la pena de posar-se pedres al fetge per entendre-ho, creu-me.

—Puc comprendre que hagi volgut que la Catherine se n’anés, quan va recordar el compromís anterior —digué la Sarah—, però per què no fer-ho amb cortesia?

—Em sap greu pels fills —féu la senyoreta Morland—; deuen haver passat un mal moment; però quant a totes les altres coses, ara tant se val: la Catherine és a casa sana i estàlvia, i el nostre benestar no depèn pas del general Tilney. —La Catherine va sospirar—. Bé —prosseguí la seva filosòfica mare—, m’alegro de no haver sabut abans com faries el viatge; però ara que ja ha passat, potser no ho hem de lamentar. Sempre és bo que la gent jove tingui experiències noves; i tu, estimada Catherine, sempre has estat una criatura molt tímida i retreta; però ara, amb aquest llarg viatge i els canvis de cotxe, no hauràs tingut més remei que espavilar-te; i espero que no t’hagis oblidat res en alguna bossa dels cotxes.

La Catherine també ho esperava, i intentà de posar interès en esmenar-se, però en aquell moment se sentia molt abatuda; i, com que ara el seu únic desig era estar sola i en silenci, no va posar objeccions al consell de la mare que se n’anés a dormir. En el seu mal aspecte i en el seu nerviosisme, els seus pares no hi veien sinó les conseqüències naturals de la mortificació que sentia, sumades a la tensió i la fatiga d’un viatge tan llarg, i la deixaren anar sense dubtar que s’adormiria de seguida; i malgrat que l’endemà al matí la noia s’havia refet tant com ells suposaven, continuaren sense sospitar que existia un mal més pregon. Ni una sola vegada pensaren en el seu cor, cosa que és bastant estranya tractant-se dels pares d’una noieta de disset anys que acabava de tornar del seu primer viatge.

Tan bon punt acabaren d’esmorzar, la Catherine es va disposar a complir la seva promesa a la senyoreta Tilney, la confiança de la qual en l’efecte que el temps i la distància obrarien sobre l’ànim de la seva amiga era justificat, car la Catherine ja es reprotxava d’haver-se acomiadat de l’Eleanor tan fredament; de no haver valorat els seus mèrits ni la seva bondat, i de no haver-la compadit pel que havia hagut d’endurar el dia abans. La força d’aquells sentiments, però, no ajudava pas gaire la seva ploma, i mai no li havia costat tant d’escriure com ara, en adreçar-se a l’Eleanor Tilney. Redactar una carta que pogués fer alhora justícia als seus sentiments i a la seva situació, manifestar gratitud sense servilisme, mostrar-se discreta, però no freda, i honesta, però no ressentida, una carta que no causés dolor a l’Eleanor i, sobretot, una carta de la qual no se n’hagués d’avergonyir, si mai en Henry arribava a llegir-la, era una empresa que paralitzava la seva capacitat de redacció; i, després de molt pensar i de molta perplexitat, l’única cosa que va poder decidir, amb la confiança de no fer mal paper, fou ser molt breu. La carta, doncs, va incloure els diners que l’Eleanor li havia prestat, amb poc més que el seu agraïment, i un miler d’expressions d’un cor afectuós.

—Ha estat una estranya relació —remarcà la senyora Morland, quan la carta quedà enllestida—, que s’ha acabat tan prest, com prest es va establir. I em sap greu, perquè la senyora Allen els considerava uns joves molt afables; també vas tenir mala sort, lamentablement, amb la teva Isabella. Ah, pobre James! Bé, cal viure per aprendre; i espero que els nous amics que facis siguin més dignes de tu.

La Catherine envermellí mentre responia amb vehemència:

—No hi ha cap amiga més digna de mi que l’Eleanor!

—Si és així, filleta, estic segura que us tornareu a veure un dia o altre; no t’amoïnis. M’hi jugaria qualsevol cosa que en el curs d’uns pocs anys us tornareu a trobar, i quina alegria que tindreu aleshores!

La senyora Morland no va reeixir gaire en el seu intent de consolar-la. L’esperança de tornar a veure la seva amiga al cap d’uns anys féu més que engendrar en ella la idea del que podria esdevenir-se en aquest lapse capaç de tornar temible el retrobament. Mai no podria oblidar en Henry Tilney, ni pensar en ell amb menys tendresa que ara; però ell sí que podria oblidar-la, i en aquest cas… trobar-se! Els ulls se li omplien de llàgrimes en pensar en aquella renovació de l’amistat, i la mare, en veure que les seves suggerències no causaven bon efecte, li proposà, com un altre intent per animar-la, d’anar a visitar la senyora Allen.

Les dues cases distaven tan sols un quart de milla; mentre caminaven, la senyora Morland es va esplaiar ràpidament sobre tot el que en pensava del desengany d’en James.

—Ens dol per ell —digué—, per altra part, res no s’ha perdut amb la dissolució de la parella, car no era desitjable que es comprometés amb una noia que no coneixíem i que no tenia fortuna; i era, després del seu capteniment, no podem pas formar-nos una bona opinió d’ella. En aquest moment, és dur per al pobre James, però la seva pena no durarà pas sempre, i gosaria dir que la ximpleria d’aquesta primera elecció el convertirà en un home més prudent per a la resta de la seva vida.

Aquesta era la visió sumària de l’afer que més li convenia escoltar a la Catherine; una frase més hauria posat en perill el seu consentiment, i hauria tornat menys racional la seva rèplica; car els seus pensaments no trigaren a concentrar-se en una reflexió respecte al seu propi canvi de sentiments i d’humor des de l’última vegada que havia transitat aquell camí tan conegut. No feia ni tres mesos que, plena de joiosa expectativa, havia corregut en una i altra direcció deu vegades al dia, amb el cor lleuger, alegre i independent, tot esperant plaers nous i ignorats, i tan lliure de por del mal com del seu coneixement. Sols tres mesos enrere havia estat tot això, i ara era un ésser tan distint!

Els Allen la van rebre amb tota l’amabilitat que permetia una aparició tan inesperada, actuant d’acord a un efecte sincer; i gran fou la seva sorpresa, i ardent el disgust que tingueren en saber com havia estat tractada, malgrat que el resum que els va fer la senyora Morland no era pas una representació exagerada ni una invocació estudiada a les seves passions.

—La Catherine ens va agafar de sorpresa ahir al vespre —digué—. Va viatjar tota sola en posta, i fins el dissabte al vespre no sabia que havia de venir, car el general Tilney, per algun estrany caprici, de sobte es va cansar de tenir-la com a hoste, i pràcticament la va expulsar de casa. Ben poc amistós, per cert; deu ser un home molt estrany, però estem tan contents de tenir-la una altra vegada entre nosaltres! I també ens alegra de veure que ja no és una pobra criatura desvalguda, sinó que sap apanyar-se sola.

El senyor Allen s’expressà en l’ocasió amb l’assenyat ressentiment d’un bon amic; i la senyora Allen considerà les frases del seu marit prou bones per repetir-les, al seu torn, tot seguit. Els dubtes, les conjectures i les explicacions de l’home, foren els de la dona, tret que aquesta va fer la següent observació addicional:

—En realitat mai no m’havia inspirat confiança el general.

Amb aquesta expressió omplia cada pausa accidental. I dues vegades va repetir la seva frase: «En realitat mai no m’havia inspirat confiança el general», després que el senyor Allen abandonà l’estança, sempre amb to irat i un èmfasi que no calia. La tercera repetició la va fer distreta, i després de la quarta, afegí de seguida:

—Recordes, estimada, que vaig fer sargir aquell esquinç del meu millor vestit, abans de tornar de Bath? Doncs va quedar tan bé que amb prou feines es nota. Un dia d’aquests te l’ensenyaré. Bath és un lloc molt bonic, Catherine, al capdavall. T’asseguro que no em va fer cap gràcia tornar. Sobretot va ser una sort per a nosaltres que la senyora Thorpe fos allí, oi? Al principi, tu i jo ens trobàvem bastant soles.

—Sí, però la soledat no va durar gaire —digué la Catherine, amb els ulls brillants en recordar el fet que havia començat a donar vida a la seva existència a Bath.

—Ben cert: de seguida vam trobar la senyora Thorpe, i ja no vam demanar res més. No trobes que aquests guants de seda són preciosos, estimada? Me’ls vaig posar per primera vegada quan vam anar als salons de ball a Bath, te’n recordes?, i des d’aleshores els he portat molt. Te’n recordes d’aquell vespre?

—I tant! Oh, sí, perfectament!

—Va ser molt agradable, oi? El senyor Tilney va prendre el te amb nosaltres, i sempre el vaig veure amb bons ulls, és tan simpàtic! Em sembla que vas ballar amb ell, però no n’estic segura. Recordo que jo duia el meu vestit favorit.

La Catherine no podia respondre, però la senyora Allen, després d’un breu intent de tocar d’altres temes, va tornar a dir:

—En realitat mai no m’havia inspirat confiança el general. I semblava un home tan agradable i tan digne! No crec, senyora Morland, que hàgiu vist mai un cavaller tan educat. La casa que llogava va ser ocupada el mateix dia que se’n van anar, Catherine. Però no és gens estrany: ja saps el que és Milsom Street…

Mentre tornaven caminant cap a casa, la senyora Morland procurava de fer-li veure, a la seva filla, com era important de tenir amics tan bons com el senyor i la senyora Allen, i la poca consideració que calia esperar d’amistats recents com els Tilney, mentre que sempre podia confiar en l’afecte i la bona opinió dels vells amics. Hi havia molt de seny en aquells mots; però hi ha situacions a la vida en què el seny no té cap poder, i els sentiments de la Catherine contradeien gairebé cada paraula que pronunciava la seva mare. Era de la conducta dels seus amics recents que depenia ara tota la seva felicitat; i mentre la senyora Morland s’adelitava pensant que confirmava les seves opinions mitjançant la justesa de les seves idees, la Catherine restava callada, pensant que ara en Henry ja devia haver arribat a Northanger; ja devia haver-se assabentat de la seva partida, i ja, potser, tots anaven camí de Hereford.