Capítol quatre

Amb més ànsia que de costum, la Catherine acudí l’endemà a l’Establiment Termal, íntimament segura que hi trobaria el senyor Tilney abans de migdia i disposada a rebre’l amb un somriure; el somriure, però, no fou necessari: el senyor Tilney no va aparèixer. Tot Bath, llevat d’ell, va passar per aquell indret en distints períodes de les hores apropiades; a cada moment, una munió de gent hi entrava o en sortia, pujava o baixava l’escalinata; gent per la qual ningú no s’hi interessava, i a la qual ningú no volia veure; i sols ell continuava absent.

—Quin lloc tan encantador és Bath —deia la senyora Allen, quan s’assegueren prop del gros rellotge, cansades de recórrer l’establiment— i encara seria més agradable si hi coneguéssim algú.

Aquest sentiment havia estat expressat amb freqüència i tant debades, que la senyora Allen ja no podia tenir cap esperança raonable que repetir-lo servís de res; però per alguna cosa ens han ensenyat a «no desesperar del possible» i que «la perseverança ens donarà el triomf»; i la perseverança amb què ella havia desitjat la mateixa cosa cada dia fou per fi recompensada, car encara no feia deu minuts que eren allí assegudes, quan una senyora de la seva mateixa edat, que seia al seu costat, i que l’havia mirada atentament durant uns quants minuts, se li adreçà amb gran deferència amb aquests mots:

—Senyora, no crec estar equivocada; ha passat molt de temps des que vaig tenir el gust de veure-us per última vegada, però el vostre cognom no és Allen?

Un cop contestada aquesta pregunta —que ho fou prestament—, la desconeguda digué que el d’ella era Thorpe, i la senyora Allen va reconèixer immediatament els trets d’una antiga companya d’estudis i íntima amiga, la qual només havia tornat a veure-la una sola vegada després dels seus respectius casaments, i feia molts anys. L’alegria que els va produir aquest encontre fou molt gran, en la mesura que això era possible, ja que s’havien acontentat amb no saber res l’una de l’altra durant quinze anys. De primer foren els compliments sobre el bon aspecte que tenien; i, després de remarcar com havia passat el temps des de la darrera vegada que havien estat plegades, i què poc s’havien imaginat mai que es trobarien a Bath, i quin plaer experimentaven de veure una antiga amiga, procediren a formular preguntes i a donar respostes respecte a les seves famílies, germanes i cosines, enraonant totes dues alhora, molt més disposades a donar informació que no pas a rebre’n, i gairebé sense escoltar el que deia l’altra. La senyora Thorpe, però, tenia sobre la senyora Allen, en qüestió de fer-la petar, el gran avantatge de comptar amb una família nombrosa, i quan s’esplaiava sobre els talents dels fills i la bellesa de les filles, quan comentava a què es dedicaven i quines perspectives tenien —que en John era a Oxford, l’Edward, a Merchant-Taylors’, i en William, a la marina, i tots ells apreciats i respectats en cadascun d’aquests estaments com mai cap altre ésser humà no ho havia estat abans—, la senyora Allen no disposava de notícies similars, de triomfs anàlegs per abocar-los a l’orella incrèdula i desdenyosa de l’amiga, i no tenia més remei que quedar-se asseguda i fer veure que escoltava totes aquelles efusions maternals, consolant-se, malgrat tot, amb el descobriment, que la seva aguda mirada no va trigar a fer, que les puntes de la gorgera de la senyora Thorpe no eren ni la meitat de boniques que les seves.

—Veu’s aquí les meves estimades filles —exclamà la senyora Thorpe, bo i assenyalant tres atractives noietes que, de bracet, avançaven cap a elles—. Estimada senyora Allen, em moro de ganes de presentar-te-les; estaran encantades de veure’t: la més alta és la Isabella, la gran; oi que és una noia esplèndida? Les altres també són molt admirades, però jo trobo que la Isabella és la més bonica.

Les senyoretes Thorpe foren presentades; i també ho fou la senyoreta Morland, que per un instant havia estat oblidada. El seu cognom les va sorprendre, aparentment, a totes; i, després d’enraonar amb ella cortesament, la més gran de les noies digué a les germanes:

—Com s’assembla al seu germà, la senyoreta Morland!

—És la seva viva imatge, en efecte! —exclamà la mare, i afegí—: Arreu on l’hagués vista m’hauria adonat que era la seva germana!

Cosa que totes repetiren, dues o tres vegades cadascuna. Durant un instant, la Catherine restà sorpresa; però ni bé la senyora Thorpe i les seves filles començaren a explicar com havien conegut el senyor James Morland, ella va recordar que el seu germà gran havia fet amistat, temps enrere, amb un company d’estudis que es deia Thorpe, i que havia passat l’última setmana de les vacances de Nadal amb la família de l’amic, prop de Londres.

Un cop va quedar tot aclarit, es pronunciaren moltes frases corteses, i les senyoretes Thorpe manifestaren que desitjaven de conèixer més bé la Catherine, i que ja podien considerar-se amigues, arran de l’amistat dels seus germans, i totes aquestes coses; la Catherine les escoltà complaguda i va respondre amb les expressions més amables que se li acudiren; i, com a primera prova d’amistat, de seguida la van invitar a acceptar el braç de la més gran de les senyoretes Thorpe, per donar un tomb pel saló. La Catherine estigué encantada d’ampliar les seves coneixences a Bath, i gairebé s’oblidà del senyor Tilney mentre enraonava amb la senyoreta Thorpe. No hi ha dubte que l’amistat és el bàlsam més eficaç per a les ferides de l’amor.

La conversa girà a l’entorn d’aquells temes que, en general, són els més adients per afermar una sobtada amistat entre dues dones joves: vestits, balls, flirteigs i facècies. Tanmateix, com que la senyoreta Thorpe era quatre anys més gran que la senyoreta Morland, i almenys quatre anys més ben informada, demostrava una superioritat en aquests temes; comparava els balls de Bath amb els de Tunbridge; la moda de la localitat amb la de Londres; podia modificar les opinions de la nova amiga en molts aspectes; podia descobrir una relació secreta entre un cavaller i una dama que amb prou feines s’adreçaven un somriure en públic, i podia copsar un detall ridícul fins i tot enmig d’una multitud. Aquestes facultats foren degudament admirables per la Catherine, per a la qual resultaven completament noves, i el respecte que li inspiraven d’una manera natural hauria pogut ser un destorb per a tractar-se amb més familiaritat, a no ser per les maneres alegres i desimboltes de la senyoreta Thorpe, i la freqüència amb què manifestava el plaer que li causava tenir una nova amiga, deixant de banda les actituds reverents per donar pas tan sols a un tendre efecte. La creixent intimitat entre les noies no podia ser satisfeta donant mitja dotzena de voltes pel saló, sinó que va exigir, una vegada hagueren sortit totes, que la senyoreta Thorpe acompanyés la senyoreta Morland fins a la porta mateixa de la casa del senyor Allen, i que allí s’acomiadessin amb l’estreta més afectuosa i perllongada, després d’assegurar-se, per a satisfacció mútua, que es tornarien a veure al teatre aquell mateix vespre, i que l’endemà resarien a la mateixa capella. La Catherine pujà corrent l’escala i, de la finestra de la sala estant, observà com la senyoreta Thorpe s’allunyava carrer avall, admirà la seva passa alada, l’elegància de la figura i del vestit, i va donar gràcies a la providència, tan bé com va poder, per haver-li proporcionat una amiga com aquella.

La senyora Thorpe era vídua i no pas massa rica; era una dona alegre i bondadosa, i una mare molt indulgent. La seva filla gran era summament atractiva, i les petites, que aspiraven a ser tan belles com la seva germana, imitaven el seu posat i es vestien de la mateixa manera, i hi reeixien.

Aquesta breu crònica familiar pretén obviar la necessitat d’una ressenya més extensa i minuciosa sobre la mateixa senyora Thorpe, de les seves aventures i afliccions passades, que altrament ocuparia tres capítols dels quatre següents, en els quals potser s’hi consignaria la indignitat de molts lords i funcionaris, i on s’hi reproduirien, escrupulosament, les converses de vint anys abans.