Capítol dos

A més del que ja s’ha dit sobre els dots personals i intel·lectuals de la Catherine Morland, quan es disposava a fer cara a les dificultats i perills d’una estada de sis setmanes a Bath, podem afegir —per tal de completar la informació del lector, i perquè si no ho fèiem les pàgines següents no aconseguirien de reflectir el vertader aspecte del seu caràcter— que era una noia afectuosa, de temperament alegre i franc, sense presumpció ni afectació de cap mena, havent-se alliberat ja de la timidesa i la malaptesa de la infància; era una persona agradosa, i fins i tot bonica en els seus millors moments, gairebé tan ignorant i poc informada com ho sol ser una noieta als disset anys.

A mida que s’acostava l’hora de la partida, creixia, com és natural de suposar-ho, l’ansietat maternal de la senyoreta Morland. Aquella separació aterridora devia oprimir-li el cor amb un miler de pressentiments funestos, i de temor, i la va anegar de llàgrimes l’últim parell de dies que passà al costat de la seva filla; i naturalment en les darreres reunions que va tenir amb la Catherine a la seva cambra devien afluir als seus llavis savis i valuosos consells d’aplicació pràctica. Consells de precaució contra la violència d’aquells nobles que es xalen abusant de les noietes allunyades de les seves granges remotes devien rajar en aquells moments tot alleugin-li el cor. Si més no, aquesta és la impressió que feia. Però la realitat era que la senyora Morland havia conegut tan pocs nobles a la seva vida, que no tenia idea de la seva perversitat, i no sospitava en absolut els perills que corria la seva filla com a conseqüència de les maquinacions dels lords i dels baronets. Els seus consells, doncs, es limitaren als següents punts:

—Et prego, Catherine, que t’abriguis sempre molt bé el coll, quan surtis de nit, i voldria que portessis el compte dels diners que despens: amb aquest propòsit, et donaré aquesta llibreta.

La Sally, o més ben dit la Sarah (car, quina gentil noieta arribarà a l’edat de setze anys sense alterar-se el nom tant com li sigui possible?), a hores d’ara ja devia ser l’amiga més íntima i confident de la seva germana. Això no obstant, és notable que no demanés a la Catherine que li escrivís en cada correu, ni li exigís la promesa de descriure-li amb tots els ets i uts el caràcter de cada persona que conegués, ni una transcripció de cada conversa interessant que es pogués produir a Bath. Tots els preparatius d’aquest important viatge foren realitzats, per part dels Morland, amb un grau de moderació i de serenitat, que semblaven més d’acord amb els sentiments de la vida vulgar i corrent, que no pas amb les exquisides susceptibilitats i les tendres emocions que hauria de desvetllar sempre la primera separació d’una heroïna de la seva família. El pare, en comptes de donar-li una carta de pagament il·limitat per al seu banquer, o en tot cas posar-li un centenar de lliures a la mà, li va donar tan sols deu guinees, i li prometé enviar-li’n més, quan les necessites.

Sota aquests auspicis tan poc prometedors, es realitzà la partida, i va començar el viatge. Tot es va produir enmig de la calma més discreta i de la pau més impertorbable. Ni lladres ni tempestes els encalçaren, ni tan sols van tenir una bolca afortunada que permetés l’aparició de l’heroi. L’únic motiu d’alarma fou el temor que manifestà la senyora Allen d’haver-se oblidat les sabatilles en un hostal, temor que afortunadament va resultar infundat.

Arribaren a Bath. La Catherine era tot alegria; els seus ulls dardaven d’aquí cap allà, sotjant-ho tot, quan s’acostaven als esplèndids i sorprenents encontorns, i, posteriorment, en recórrer els carrers que els menaven a l’hotel. Havia vingut per ser feliç, i ja n’era, de feliç.

Ben aviat estigueren còmodament instal·lats en un hotel de Pulteney Street.

Ara convindria fer una descripció de la senyora Allen, perquè el lector pugui jutjar de quina manera els seus actes, d’ara endavant, tendiran a promoure les tribulacions generals de l’obra, i com ella, probablement, contribuirà a sotmetre la pobra Catherine a tota la desesperació i a tot l’infortuni de què és capaç un últim volum —sigui per imprudència, plebeisme o gelosia—, interceptant-li les cartes, corrompent-li el caràcter o bé tirant-la al carrer.

La senyora Allen pertanyia a la nombrosa classe de dones que entre els seus coneguts no poden provocar cap més emoció que la sorpresa que existeixin al món homes capaços de casar-se amb elles. No era bella, intel·ligent ni manyosa, ni tenia bones maneres. Tot el que podia explicar que un home sensat i intel·ligent com el senyor Allen l’hagués elegida, era l’aire de noblesa, la calma inalterable, el geni passivament bo i una guspira de bon humor. En certa manera estava admirablement dotada per presentar en societat una jove damisel·la, car era tan afeccionada a anar a tot arreu i a veure-ho tot com ho podria ser qualsevol noieta jove. Tenia passió per la roba. Sentia un inofensiu plaer quan s’empolainava; i la inclinació social de la nostra heroïna no es podia efectuar fins al cap de tres o quatre dies d’aprendre lliçons sobre la moda, i després que la seva dama de companyia hagués adquirit un vestit nou que fos l’últim crit. També la Catherine féu algunes compres, i un cop arreglades aquestes qüestions, arribà el vespre important que faria la seva entrada als Salons Alts. Mans habilíssimes li tallaren i pentinaren el cabell, i la vestiren amb tota cura, i tant la senyora Allen com la minyona declararen que no li faltava res. Gràcies en aquest estímul, la Catherine tingué l’esperança que no faria el ridícul. Quant a l’admiració, sempre seria ben rebuda si venia, però ella no hi comptava pas.

La senyora Allen trigà tant a vestir-se, que no van entrar al saló de ball fins molt tard. La temporada estava al seu apogeu, el saló, ple, i les dues dames s’obriren pas tan bé com van poder. Quant al senyor Allen, s’encaminà directament a la sala on jugaven a cartes, i les deixà que gaudissin totes soles de la multitud. Més preocupada per la seguretat del seu vestit nou que no pas per la comoditat de la seva protegida, la senyora Allen passà entre el grup d’homes plantats al pas de la porta tan rabent com li ho permetia la discreció; la Catherine, però, no s’allunyà del seu costat, i enllaçà el braç amb el de la seva amiga amb prou força perquè no les separessin els moviments forçats de la gentada. Però amb gran sorpresa va descobrir que en avançar dins el saló de cap manera millorava la situació, ans més aviat semblava que augmentava la multitud a mida que anaven entrant, mentre que ella havia imaginat que, un cop travessada la porta, no tindrien dificultat a trobar seients i podrien contemplar els balls amb tota comoditat. Però això distava molt de ser així, i per bé que amb incansable diligència aconseguiren per fi d’arribar al mig del saló, la situació continuava essent la mateixa; dels ballarins no en veien res més que les altes plomes d’algunes senyores. Amb tot, prosseguiren endavant, esperant de trobar un lloc millor, i gràcies a un constant desplegament de forces i d’enginy, arribaren per fi al passadís darrere del nivell més alt. Aquí la multitud era una mica menys compacta que a baix; i des d’allí la senyoreta Morland tingué un ampli panorama de tota la concurrència i de tots els perills que havien assolit de superar. Era una vista esplèndida, i, per primera vegada durant la vetllada, va començar de sentir-se en un ball: es moria de ganes de ballar, però no coneixia ningú en tot el saló. La senyora Allen feia tot el que es podia fer en un cas així, dient-li plàcidament, de tant en tant:

—M’agradaria que poguessis ballar, estimada; m’encantaria que poguessis fer parella.

Durant una estona la seva jove amiga li agraí aquells bons desigs; però es repetien amb tanta freqüència, i resultaven ser tan poc eficaços, que finalment la Catherine se’n cansà i va deixar de donar-li les gràcies.

Tanmateix, no van poder gaudir molt temps del lloc privilegiat que tan laboriosament havien conquerit. Al cap de pocs moments, tothom es va mobilitzar per anar a prendre el te, i elles no van tenir més remei que traslladar-se com la resta. La Catherine va començar a sentir-se una mica desil·lusionada: estava cansada que la gent la masegués contínuament. De més a més, no hi havia cap rostre interessant, i tots li resultaven completament desconeguts, de manera que no podia alleugerir les penalitats del seu empresonament intercanviant ni que fos una síl·laba amb els seus companys de captiveri; i quan per fi arribaren al saló de te, sentí encara més la incomoditat de no tenir coneguts per reunir-se, cap rostre amic a qui acudir, cap cavaller que les ajudés. El senyor Allen no el veieren enlloc; i després de cercar debades un lloc menys incòmode, no van tenir més remei que seure al cap d’una taula, ja ocupada per una bona colla de gent, sense poder fer res ni enraonar amb ningú, com no fos l’una amb l’altra.

Ni bé s’hagueren assegut, la senyora Allen es congratulà d’haver preservat el vestit de fer-se malbé.

—Hauria estat lamentable que s’esquincés —digué—, no trobes? És una mussolina tan delicada… Per la meva part, no he vist res de tanta qualitat en tot el saló, t’ho asseguro.

—Què empipador és —mussità la Catherine— de no conèixer ningú aquí!

—Sí, estimada —va replicar la senyora Allen, amb absoluta serenitat—, és verament empipador.

—Què farem? Els cavallers i les senyores d’aquesta taula sembla que es pregunten per què ens hem assegut aquí…, com si ens haguéssim ficat a la força.

—Lamentablement, és així. És una situació molt incòmoda. M’agradaria de conèixer molta gent aquí.

—Jo em conformaria amb conèixer una sola persona.

—Ben cert, estimada; i si coneguéssim algú, ens reuniríem de seguida amb ell. Els Skinner hi van ser l’any passat, aquí… Tant de bo fossin aquí ara.

—No valdria més que ens n’anéssim? No hi ha coberts per a nosaltres.

—És veritat, no n’hi ha. Què irritant! Però penso que ens convé quedar-nos aquí, perquè és tan cansador caminar entre aquesta gernació! Com tinc el pentinat, estimada? M’han donat una empenta i em temo que m’hagin descabellat.

—No, està la mar de bé. Però, estimada senyora Allen, esteu segura que no coneixeu ningú entre tota aquesta munió de gent? Penso que bé hi deu haver algun conegut vostre.

—Paraula que no. Tant de bo… Tant de bo en conegués molta, de gent, t’ho dic de tot cor, i aleshores et podria aconseguir un company de ball. Estaria tan contenta que ballessis! Guaita quina dona tan rara! I quin vestit tan estrafolari que porta! Completament passat de moda! Mira-li l’esquena.

Passada una estona, els oferiren una tassa de te; l’acceptaren complagudes, i això va donar peu a una breu conversa amb el cavaller que els l’havia ofert, la qual cosa constituí l’única ocasió que algú els adreçà la paraula en tota la vetllada, fins que el senyor Allen les va descobrir i s’uní a elles, quan el ball ja s’havia acabat.

—Bé, senyoreta Morland —li digué ell, directament—, espero que us hagi agradat el ball.

—M’ha agradat molt —contestà la noia, mirant de dissimular un gros badall.

—Hauria volgut que la Catherine ballés —digué l’esposa—. Tant de bo li haguéssim pogut trobar un company. Li estava dient què contenta hauria estat si els Skinner haguessin vingut aquest hivern en comptes del passat; o si haguessin vingut els Parry, tal com ho havien dit en algun moment, la nena hauria pogut ballar amb en George Parry. Em sap tant de greu que no hagi pogut fer parella!

—Espero que tinguem més sort un altre vespre —fou la frase consoladora del senyor Allen.

Tan bon punt acabà el ball, la gent va començar de dispersar-se, tot deixant més espai perquè els restants poguessin caminar amb més comoditat; i aquell era el moment indicat perquè una heroïna que encara no havia jugat un paper molt destacat en els esdeveniments de la vetllada fos centre d’atenció i d’admiració. A mida que la gent es retirava, els seus encants esdevenien més notoris. Ara la veien molts xicots que abans no havien estat prop d’ella. Cap, però, no la va perseguir fascinat; cap xiuxiueig d’admirativa no va recórrer la sala, ni ningú no va dir que era una divinitat tan bon punt la va veure. Això no obstant, la Catherine estava preciosa, i si aquella gent l’hagués coneguda tal com era tres anys enrere, ara haurien convingut que era notablement atractiva.

Amb tot, fou observada, i amb certa admiració; car dos cavallers, prou a prop perquè ella ho sentís, digueren que era una noia bonica. Aquests mots produïren el seu degut efecte; immediatament la vetllada li semblà molt més agradable que no l’havia trobada abans —la seva humil vanitat estava satisfeta—, i va sentir més gratitud envers aquells dos joves per aquell simple elogi que no pas la que hauria sentit una heroïna de veritat per quinze sonets de lloança del seus atractius, i se’n va anar al seu lloc de molt bon humor i absolutament satisfeta amb l’atenció pública que havia despertat.