Capítol X

NO hi ha nit de lluna en la qual les idees perverses dels esperits malvats no s’entortolliguin com si fossin camades de serps, i en la qual les ànimes caritatives no facin brotar lliris de renúncia i de submissió. Així, entre els espadats de Terralba, les dues meitats de Medardo vagaven turmentades per ràbies oposades.

Un cop presa la pròpia decisió entre ambdós, de bon matí es posaren en acció per dur-la a la pràctica.

La mare de Pamela, quan va anar a treure aigua, caigué en un parany i es precipità dins el pou. Agafada a una corda cridava «ajut», quan va veure pel coll del pou, contra el cel, el perfil del Trist que li deia:

—Només volia parlar amb vós. Heus ací el que he pensat: sovint es veu acompanyant la vostra filla un rodamón migpartit. L’heu d’obligar a casar-se amb ella: ara ja l’ha compromesa i si és un home d’honor ha de reparar el fet. Això he pensat; no em demaneu que us expliqui res més.

El pare de Pamela portava un sac d’olives de la seva olivera al molí, però el sac tenia un forat, i una renglera d’olives el seguia pel camí. En sentir alleugerida la càrrega, es va treure el sac de l’espatlla i s’adonà que estava quasi buit. Però va veure que darrera venia el Bo: recollia les olives una per una i les posava dins el mantell.

—Us seguia per parlar amb vós i he tingut la sort de salvar les vostres olives. Heus ací el que tinc dins el cor. Ja fa temps que penso que la desgràcia dels altres que intento socórrer potser es nodreix precisament de la meva presència. Me n’aniré de Terralba. Però només si aquesta sortida meva dóna de bell nou la pau a dues persones: a la vostra filla que dorm en una cova mentre l’espera un noble destí, i a la meva malaurada part dreta, que no ha d’estar tan sola. Pamela i el vescomte s’han d’unir en matrimoni.

Pamela estava ensinistrant un esquirol quan es trobà sa mare que fingia collir pinyes.

—Pamela —digué la mare—, ha arribat l’hora que aquell rodamón que es diu el Bo es casi amb tu.

—I ara d’on treu cap aquesta idea? —digué Pamela.

—Ell t’ha compromès, que ell es casi amb tu. És tan bona persona que si li ho dius així no gosarà negar-s’hi.

—Però qui t’ha ficat aquesta història al cap?

—Calla: si sabessis qui m’ho ha dit no demanaries tantes coses: el Trist en persona, m’ho ha dit, el nostre il·lustríssim vescomte.

—Caram! —digué Pamela deixant caure l’esquirol que tenia damunt la falda—, qui sap el parany que ara ens prepara.

Poc després, mentre aprenia a xiular amb una fulla d’herba entre les mans, es trobà el seu pare que fingia anar a fer llenya.

—Pamela —digué el pare—, ja és hora que diguis que sí al vescomte Trist, amb l’única condició que et porti a l’altar.

—Que és una idea teva o te l’han contada?

—Que no t’agradaria esdevenir vescomtessa?

—Contesta el que t’he demanat.

—Bé; pensa que ho diu l’ànima més ben intencionada que hi pugui haver: el rodamón que anomenen el Bo.

—Ah, no hi pensis més, en ell. Ja veuràs què faré!

Mentre avançava per la garriga amb el cavall magre, el Trist considerava el seu estratagema: si Pamela es casava amb el Bo, davant la llei era l’esposa de Medardo de Terralba, és a dir, la seva muller. Amb la força d’aquest dret, el Trist hauria pogut fàcilment prendre-la-hi, al rival tan amatent i poc combatiu.

Però es trobà amb Pamela que li digué:

—Vescomte, he decidit que si vós voleu, ens casem.

—Tu i qui? —féu el vescomte.

—Jo i vós, i vindré al castell i seré la vescomtessa.

Aquesta no se l’esperava, el Trist, i pensà: «Així, doncs, és inútil muntar tota la comèdia de fer-la casar amb la meva altra meitat: m’hi caso jo i s’ha acabat». Així, digué:

—D’acord.

I Pamela:

—Poseu-vos d’acord amb el meu pare.

Una mica més tard, Pamela es trobà amb el Bo damunt el seu mul.

—Medardo —li digué—, he comprès que estic enamorada de tu i si vols fer-me feliç m’has de demanar per casar-nos.

El malastruc, que pel bé d’ella havia fet aquella gran renúncia, romangué bocabadat. «Però si és feliç casant-se amb mi, no puc fer que es casi amb l’altre», pensà, i digué:

—Estimada, ara mateix me’n vaig a preparar-ho tot per a la cerimònia.

—Posa’t d’acord amb la meva mare, no deixis de fer-ho —digué ella.

Tot Terralba va quedar sorprès, quan hom va saber que Pamela es casava. Uns deien que es casava amb l’un, n’hi havia que deien que es casava amb l’altre. Els pares d’ella semblaven fer-ho a posta per embullar les idees. És ben cert que al castell ho llustraven tot i ornaven el lloc per a una gran festa. I el vescomte s’havia fet fer un vestit de vellut negre amb les mànigues i els carnals molt bufats. Però també el rodamón havia fet estrijolar el pobre mul i s’havia fet apedaçar el colze i el genoll. El més llosc podia veure com a l’església encenien tots els canelobres.

Pamela digué que no deixaria el bosc fins que no comencés el seguici nupcial. Jo tenia cura dels encàrrecs relacionats amb l’aixovar. Ella es va cosir un vestit blanc amb el vel i una cua llarguíssima i amb corona i cintura d’espígol. Puix que al vel li sobraven alguns metres, va fer un vestit de núvia per a la cabra i un altre també per a l’ànega, i corregué d’aquesta manera pel bosc, seguida pels animals, fins que el vel s’esqueixà tot entre les branques, i la cua del vestit recollí tota la pinassa i les cloves de castanya que s’assecaven pels caminois.

Però la nit abans de noces ella estava consirosa i una mica espantada. Asseguda damunt un turonet sense arbres, amb la cua del vestit embolcant-li els peus, la coroneta d’espígol de biaix, recolzava la mandíbula en una mà i mirava els boscos del seu voltant mentre sospirava.

Jo sempre era amb ella perquè li havia de fer de petit patge, juntament amb Esaú, que no es deixava veure gens ni mica, per contra.

—Amb qui et casaràs, Pamela? —vaig demanar-li.

—No ho sé —digué ella—, ni tampoc sé què passarà. Anirà be? Anirà malament?

Dels boscos s’aixecava ara una mena de crit gutural, ara un sospir. Eren els dos pretendents migpartits, que lliurats a l’excitació de la vigília vagaven per viaranys esquerps i per espadats del bosc, embolcats en els seus mantells negres, l’un damunt el seu cavall magre, l’altre damunt el seu mul atrotinat, i bramulaven i sospiraven obsessionats per les seves ansioses fantasies. I el cavall saltava per penyes i barrancs, el mul tirava per pendents i vessants, sense que mai arribessin a trobar-se, els dos cavallers.

Fins que, a l’alba, el cavall empès al galop es quedà coixejant per un precipici; i el Trist no pogué arribar a temps a les noces. El mul, per contra, caminava lent i sa, i el Bo arribà puntual a l’església, en el precís moment que arribava l’esposa amb la cua del vestit sostinguda per Esaú i per mi perquè no arrossegués per terra.

En veure arribar com a espòs el Bo que se sostenia amb la seva crossa, la multitud quedà una mica desil·lusionada. Però el matrimoni se celebrà amb regularitat, els esposos digueren sí i s’intercanviaren l’anell, i el capellà va dir:

—Medardo de Terralba i Pamela Marcolfi, jo us uneixo en matrimoni.

Pel fons de la nau del temple, sostenint-se amb la crossa, arribà el vescomte, amb el vestit nou de vellut i les bufes xopes d’aigua i estripades. I digué:

—Medardo de Terralba sóc jo i Pamela és la meva muller.

El Bo ranquejà davant ell.

—No, el Medardo que s’ha casat amb Pamela sóc jo.

El Trist llançà lluny la crossa i posà mà a l’espasa. El Bo no tenia més remei que fer el mateix.

—En guàrdia!

El Trist es llançà a fons, el Bo es posà a la defensiva, però ja ambdós havien rodolat per terra.

Convingueren que era impossible batre’s mentre se sostenien en equilibri damunt una sola cama. Calia ajornar el duel per poder-lo preparar millor.

—Sabeu que faig, jo? —digué Pamela—, me’n torno al bosc. —I prengué el camí després de sortir de l’església, sense els petits patges que li sosteníem el vestit. Al pont es trobà amb la cabra i l’ànega, que l’esperaven i es posaren devora ella trotinejant.

El duel fou concertat per a l’endemà a l’alba en el Prat de les Monges. Mestre Pereclau inventà una mena de cama de compàs, que, fixada a la cintura dels migpartits, els permetia estar-se rígids i desplaçar-se i fins permetre que la persona s’inclinés endavant i endarrere, mantenint fixa la punta en el terra per estar ferms. El llebrós Galateo, que abans de contraure la malaltia era un gentilhome, féu de jutge d’armes; els padrins del Trist foren el pare de Pamela i el cap dels esbirros; els padrins del Bo, dos hugonots. El doctor Trelawney prometé assistir-hi, i arribà amb un manat de benes i una dama-joana de bàlsam, com si hagués de guarir en una batalla. Fou bo per a mi, que havent d’ajudar-lo a portar tots aquells embalums, vaig poder assistir a l’encontre.

L’alba era verdosa; al prat, els dos subtils duelistes negres s’estaven ferms amb les espases a l’aguait. El llebrós féu sonar el corn: era el senyal. El cel vibrà com una membrana tensa, els lirons en els seus caus enfonsaren les ungles en el terra, les garses, sense treure el cap de sota l’ala, s’arrencaren una ploma de l’aixella tot causant-se dolor, i la boca del cuc es menjà la pròpia cua, i l’escurçó es clavà les pròpies dents, i la vespa enfonsà el fibló en la pedra, i totes les coses es revoltaven contra elles mateixes, el gebre dels bassals es feia gel, els líquens esdevenien pedra i les pedres líquens, la fullaraca seca es tornava terra, i la reïna espessa i dura matava sense escapatòria els arbres. Igualment l’home es llançava contra ell mateix, armada cada mà amb una espasa.

Una vegada més Pereclau havia treballat com un mestre: els compassos dibuixaven cercles sobre el prat i els esgrimidors lluitaven, es llançaven a fons, feien assalts enèrgics i durs, parades i fintes. Però no es tocaven. Cada vegada que s’envestien a fons, la punta de l’espasa semblava que anava directa al mantell voletejant de l’adversari, però cadascun semblava obstinar-se a envestir la part on no hi havia res, és a dir, la part on hauria d’haver estat ell mateix. Certament, si en lloc de mitjos duelistes haguessin estat duelistes sencers, s’haurien ferit una infinitat de vegades. El Trist es batia amb una ràbia ferotge, però no arribava a posar els seus atacs on realment era el seu enemic; el Bo tenia la correcta mestria dels manes, però només esquinçava el mantell del vescomte.

En un determinat moment es trobaren guarnició contra guarnició: les puntes del compàs s’havien clavat a la terra com rastells. El Trist s’alliberà de sobte i ja perdia l’equilibri i rodolava por terra, quan amb un tall terrible endevinà, no precisament l’adversari, però gairebé: un tall paral·lel a la línia que interrompia el cos del Bo, i tan prop d’ella que en el primer moment hom no arribava a entendre si era més ençà o més enllà. Però ben aviat vam veure el cos sota el mantell que s’incorporava amb sang des del cap fins a la juntura de la cama i ja no hi hagué dubtes. El Bo flaquejà i mentre queia, en un darrer moviment ample i quasi pietós, baixà l’espasa estant ben a la vora del rival, amb el cap a l’abdomen, entre el punt en el qual el cos del Trist no hi era i el punt en el qual començava a ésser-hi. També el cos del Trist ara vessava sang per tota la gran i antiga fenedura: els talls d’un i altre havien trencat de bell nou totes les venes i havien tornat a obrir la ferida que els havia dividit en les seves dues cares. Ara jeien en posició inversa, i les dues sangs que abans havien estat una sola, tornaven a mesclar-se pel prat.

Impressionadíssim per aquesta horrible visió, jo no havia posat esment en Trelawney, i de sobte em vaig adonar que el doctor feia salts d’alegria amb les seves cames de grill, fent mamballetes i cridant:

—S’ha salvat! S’ha salvat! Deixeu-me fer a mi.

Després de mitja hora vam tornar en llitera al castell un únic ferit. El Trist i el Bo anaven embenats estretament l’un amb l’altre; el doctor havia tingut cura de fer encaixar totes les vísceres i les artèries d’una part i de l’altra, i després, amb un quilòmetre de benes, els havia fermat tan estrets que semblava, més que un ferit, un mort antic embalsamat.

El meu oncle fou vetllat dies i nits entre la vida i la mort. Un matí, mentre mirava aquell rostre que una línea vermella creuava del front fins a la barbeta, per continuar després, coll avall, la dida Sebastiana digué:

—Mira: s’ha mogut.

Una ganyota espasmòdica recorria el rostre del meu oncle, i el doctor plorà de joia en veure que es transmetia d’una galta a l’altra.

Finalment, Medardo va obrir els ulls, els llavis; al principi la seva expressió era trasbalsada: tenia un ull ombrívol i l’altre suplicant, el front aquí arrugat allí serè, la boca somreia per un angle i per l’altre feia cruixir les dents. Després, a poc a poc, tornà a ésser simètric.

El doctor Trelawney digué:

—Ara està guarit.

I Pamela exclamà:

—Finalment tindré un espòs amb tots els atributs.

Així, el meu oncle Medardo esdevingué de bell nou home sencer, ni dolent ni bo, una amalgama de dolenteria i de bondat, és a dir, gens diferent de com era abans de migpartir-se. Però tenia l’experiència d’una meitat i de l’altra refoses conjuntament, per la qual cosa devia ésser tan savi. Tingué una vida feliç, molts fills i un just govern. Fins i tot la nostra vida canvià i es féu millor. Potser hom esperava que, en tornar a ésser sencer el vescomte, començaria una època de felicitat meravellosa; però és clar que no n’hi ha prou amb un vescomte complet perquè resulti complet el món sencer.

Entretant Pereclau no construí més forques sinó molins; i Trelawney deixà els focs follets per la verola i l’erisipela. Jo, per contra, enmig de tant fervor d’enteresa, em sentia cada cop més trist i incomplet. De vegades un es considera a si mateix fragmentari i només passa que és jove.

Em trobava en el llindar de l’adolescència i encara m’ocultava entre les arrels dels grans arbres del bosc a contar-me històries a mi mateix. Una agulla de pi podia representar, als meus ulls, un cavaller, o una dama, o un bufó; jo la movia davant els meus ulls i m’excitava imaginant relats inacabables. Després m’avergonyia d’aquestes fantasies i fugia.

I arribà el dia que també el doctor Trelawney m’abandonà. Un matí arribà al nostre golf una flota de naus empavesades, que feien onejar bandera anglesa, i tiraren l’àncora. Tot Terralba va anar a la platja a veure-les, excepte jo que no ho sabia. Els parapets de les muralles i les arboradures eren plens de mariners que mostraven ananàs i tortugues de mar, desenrotllaven cartells en els quals hi havia escrites màximes llatines i angleses. Des del castell de popa enmig d’oficials amb tricorn i perruca, el capità Cook observava la costa amb l’ullera de llarga vista i de seguida que descobrí el doctor Trelawney donà l’ordre de trametre-li mitjançant banderes el missatge: «Vingui a bord ara mateix, doctor, hem de continuar aquell tresillo».

El doctor saludà tothom a Terralba i ens deixà. Els mariners entonaren un himne, «Oh, Austràlia!», i el doctor fou pujat a bord encamellat en una bóta de vi cancarone. Després les naus varen llevar l’àncora.

Jo no havia vist res. M’havia amagat al bosc per contar-me històries a mi mateix. Ho vaig saber massa tard i vaig arrencar a córrer cap a la flota, cridant:

—Doctor! Doctor Trelawney! Dugueu-me amb vós! No podeu deixar-me aquí, doctor!

Però les naus ja desapareixien per l’horitzó i jo em vaig quedar aquí, en aquest nostre món ple de responsabilitats i de focs follets.