Capítol VI

LLIGAT a la sella del seu cavall saltador, Medardo de Terralba de bon matí sortia i baixava pels barrancs, i guaitava les valls escrutant amb ulls de rapaç. Així fou com va veure la pastoreta Pamela, enmig d’un prat, amb les seves cabres.

El vescomte digué: «És cert que, entre els meus aguts sentiments, no n’hi ha cap que es correspongui amb allò que els sencers diuen amor. I si per a ells un sentiment tan estúpid té tanta importància, el que en mi s’hi pugui correspondre, certament serà magnífic i terrible». I decidí enamorar-se de Pamela, que, grassoneta i descalça, només vestida amb un senzill vestidet de color de rosa, estava ajaguda de bocaterrosa damunt l’herba, dormisquejant, parlant amb les cabres i flairant les flors.

Però els pensaments que havia formulat fredament no ens han de cridar a engany. En veure Pamela, Medardo havia sentit un desordenat moviment de la sang, alguna cosa que de temps enrere no experimentava, i s’havia precipitat cap aquests raonaments amb una mena de pressa acovardida.

Pel camí de retorn, al migdia, Pamela va veure que totes les margarides del prat només tenien la meitat dels pètals i l’altra meitat havia estat esfullada. «Ai —es digué—, de totes les noies de la vall, m’havia de tocar a mi!». Havia entès que el vescomte s’havia enamorat d’ella. Collí totes les mitges margarides, se les endugué a casa i les va posar entre les pàgines del llibre d’anar a missa.

A la tarda anà al Prat de les Monges a pasturar els ànecs i a fer-los nedar a l’estany. El prat era cobert de blanques xirivies, però també a aquestes flors els havia tocat la sort de les margarides, com si una part de cada corimbe hagués estat tallada a cops de tisores. «Ai pobra de mi —es digué—, precisament sóc jo la que ell vol!», i recollí un manat de xirivies migpartides, per posar-les enfilades al marc del mirall de damunt el canterano.

Després no hi pensà més, es fermà la trena al voltant del cap, es va treure el vestidet i prengué un bany en el petit llac juntament amb els seus ànecs.

Al vespre, mentre tornava a casa pels prats tot era ple de dents de lleó, també denominats «pixacans». I Pamela va veure que havien perdut les borles només d’una part, com si algú s’hagués estès per terra per bufar-hi a sobre per una part, o només amb mitja boca. Pamela collí alguna d’aquelles mitges esferes blanques, hi bufà a sobre i el seu mòrbid plomissol volà enfora. «Ai de mi, ai de mi —es digué—, em vol propietat seva. Com acabarà tot això?».

El casalot de Pamela era tan petit que després de fer entrar les cabres al primer pis i els ànecs a la planta baixa no hi cabia ningú més. El voltant estava circumdat d’abelles, perquè hi havien instal·lat els ruscs. I sota terra era tot ple de formiguers; n’hi havia prou de posar una mà onsevulla per treure-la negra i formiguejant. Així les coses, la mare de Pamela dormia a la pallissa, el pare dormia dins una bóta buida, i Pamela, en una hamaca suspesa entre un ficus i una olivera.

Pamela s’aturà al llindar. Hi havia una papallona morta. Una ala i la meitat del cos havien estat esclafats amb una pedra. Pamela féu un xiscle i cridà el pare i la mare.

—Qui ha estat aquí? —digué Pamela.

—Ha passat el nostre vescomte fa poc —digueren el pare i la mare—, ha dit que empaitava una papallona que l’havia ferit.

—Que han ferit mai ningú, les papallones? —digué Pamela.

—També nosaltres li ho hem demanat.

—La veritat —digué Pamela—, és que el vescomte s’ha enamorat de mi i hem d’estar preparats per al pitjor.

—Uh, uh, no t’hi amoïnis, no exageris —respongueren els vells, com solen sempre respondre els vells, quan no són els joves els que responen d’aquesta manera.

L’endemà, quan arribà a la pedra on acostumava a asseure’s mentre pasturava les cabres, Pamela llançà un xiscle. Uns horribles residus embrutaven la pedra: la meitat d’un rat-penat i la meitat d’una medusa, l’un gotejant sang negra i l’altra, matèria viscosa, l’un amb l’ala desplegada i l’altra amb les franges molles gelatinoses. La pastoreta comprengué que era un missatge. Volia dir: cita avui al vespre vora la mar. Pamela féu el cor fort i hi anà.

A la platja es va asseure sobre els còdols i escoltava la remor de les ones blanques. I després un petjar sobre les pedres i Medardo galopava per la costa. S’aturà, es desfermà, botà de la sella.

—Jo, Pamela, he decidit estar enamorat de tu —digué ell.

—I és per això —ella s’aixecà—, que destrosseu totes les criatures de la natura?

—Pamela —sospirà el vescomte—, no tenim més llenguatge que aquest per parlar-nos. Cada trobada de dos éssers en el món és un esqueixar-se. Vine amb mi, jo tinc consciència d’aquest mal i estaràs més segura amb mi que amb cap altre; perquè jo faig mal com en fan tots; però, a diferència dels altres, jo tinc la mà segura.

—I m’esqueixareu també a mi, com feu amb les margarides o les meduses?

—Jo no sé què faré amb tu. És cert que tenir-te em convertirà en possibles coses que ni tan sols imagino. Et portaré al castell i et tindré allí i ningú més et veurà i tindrem dies i mesos per comprendre el que hem de fer i inventar sempre noves maneres per estar junts.

Pamela s’havia ajagut sobre els còdols i Medardo s’havia agenollat vora seu. Parlava gesticulant, fregant el seu perfil amb la mà, sense arribar a tocar-la.

—Bé: abans he de saber el que em fareu. I ara mateix me’n podeu donar una mostra i jo decidiré si vull venir o no al castell.

El vescomte apropà lentament a la galta de Pamela la seva mà subtil i garfiüda. La mà tremolava i no quedava clar si l’allargava per fer una carícia o una esgarrapada. Però encara no havia arribat a tocar-la, quan enretirà la mà de sobte i s’aixecà.

—És en el castell que et vull —digué muntant en el seu cavall—; me’n vaig a preparar la torre on habitaràs. Et deixo encara un dia per pensar-t’hi i després hauràs d’estar preparada.

I dient això desaparegué al galop per aquelles platges.

L’endemà Pamela pujà com de costum a la morera per collir móres i va sentir gemegar i agitar-se algú entre el fullatge. Poc hi faltà perquè caigués de l’ensurt. En una branca alta hi havia un gall fermat per les ales, i uns cucs grossos, blaus i peluts l’estaven devorant: li havien posat damunt la cresta un niu de processionàries, insectes malvats que viuen damunt els pins.

Certament era un altre dels horribles missatges del vescomte. I Pamela l’interpretà: «Demà a l’alba ens veurem al bosc».

Amb l’excusa d’omplir un sac de pinyes, Pamela acudí al bosc, i Medardo aparegué de darrere una soca recolzat en la seva crossa.

—Així, doncs —digué a Pamela—, t’has decidit a venir al castell?

Pamela s’havia ajagut sobre la pinassa.

—Decidida a no anar amb vós —digué girant-se una mica—. Si em voleu, veniu a trobar-me aquí, al bosc.

—Vindràs al castell. La torre on hauràs de viure ja està a punt i en seràs l’única senyora.

—Vós voleu tenir-me allí presonera i després potser fer-me cremar en un incendi o que em roseguin els ratolins. No, no. Us ho he dit: seré vostra si ho voleu però aquí, sobre les agulles dels pins.

El vescomte s’havia agenollat prop del cap de la noia. Tenia una agulla de pi a la mà; la hi acostà al coll i la hi passà tot al voltant. Pamela sentí que se li posava la pell de gallina, però romangué ferma. Veia el rostre del vescomte inclinat sobre el d’ella, aquell perfil que seguia essent perfil fins i tot vist de cara, i aquella mitja renglera de dents que un somriure de tisores descobria. Medardo estrenyé l’agulla de pi en el puny i la trencà. S’aixecà.

—Tancada al castell et vull tenir, tancada al castell!

Pamela comprengué que podia arriscar-se, i mogué en l’aire els peus descalços mentre deia:

—Aquí en el bosc, no dic que no; tancada, ni morta.

—Jo sabré com portar-t’hi —digué Medardo posant la mà damunt la gropa del cavall que s’havia acostat com si passés per casualitat. Pujà damunt l’estrep, esperonejà i s’allunyà pels viaranys de la garriga.

Aquella nit Pamela dormí en la seva hamaca penjada entre l’olivera i el ficus, i al matí, quin horror!, es trobà una petita carronya sanguinolenta a la falda. Era un mig esquirol, tallat com de costum al llarg, però amb la cua lleonada intacta.

—Ai de mi, ai pobra de mi —digué als pares—, aquest vescomte no em deixa viure.

El pare i la mare es passaren de mà en mà la carronya de l’esquirol.

—Però —digué el pare—, ha deixat la cua sencera. Potser és un bon indici…

—Potser comença a tornar-se bo… —digué la mare.

—Tot ho talla sempre per la meitat —digué el pare—, però allò de més bell que té l’esquirol, la cua, ho respecta…

—Aquest missatge potser vol dir —féu la mare—, que tot el que tens de bo i de bell ho respectarà…

Pamela es posà les mans al cap.

—Mireu què he de sentir de vosaltres, pare i mare! Aquí en porteu una d’amagada: el vescomte us ha parlat…

—Parlat no —digué el pare—, però ens ha enviat a dir que vol venir a veure’ns i que s’interessa per les nostres misèries.

—Pare, si ve a parlar amb tu destapa els ruscs i envia-li les abelles en contra.

—Filla meva, potser nostramo Medardo s’està tornant més bo… —digué la vella.

—Mare, si ve a parlar amb vós, fermeu-lo damunt el formiguer i deixeu-l’hi.

Aquella nit el paller on dormia la mare s’incendià i la bóta on dormia el pare es va esberlar. Al matí els dos vellets contemplaven les restes del desastre quan va comparèixer el vescomte.

—Em sap greu haver-vos espantat, aquesta nit —digué—, però no sabia com entrar en matèria. El fet és que m’agrada la vostra filla Pamela i voldria endur-me-la al castell. Per això us demano formalment que la poseu en les meves mans. La seva vida canviarà, i també la vostra.

—Pensi vostra mercè com n’estaríem, de contents! —digué el vellet—. Però hauríeu de saber quin caràcter que té, aquesta filla meva! Sapigueu que ha dit que us afuem en contra les abelles dels ruscs…

—Penseu una mica, senyoria… —digué la mare—, afigureu-vos que ha dit que us fermem damunt el formiguer…

Per sort Pamela aquell vespre tornà a casa d’hora. Trobà el seu pare i la seva mare lligats i emmordassats, un damunt el rusc, l’altra damunt el formiguer. I sort hi va haver que les abelles coneixien el vell i les formigues tenien altres coses que fer que no pas mossegar la vella. Així els pogué salvar tots dos.

—Heu vist de quina manera s’ha tornat bo el vescomte? —digué Pamela.

Però els dos vellets en covaven alguna. I l’endemà lligaren Pamela i la tancaren a casa amb les bèsties; i anaren al castell a dir al vescomte que si volia la seva filla que fes que se l’enduguessin, que ells estaven disposats a lliurar-la-hi.

Però Pamela sabia parlar a les seves bèsties. Els ànecs l’alliberaren a cops de bec de les lligadures, i les cabres esbucaren la porta amb les banyes. Pamela sortí escapada, s’endugué amb ella la cabra i l’ànega preferits, i se n’anà a viure al bosc. Habitava una cova només coneguda per ella i per un noiet que li portava aliments i notícies.

Aquell noiet era jo. Era bell viure al bosc amb Pamela. Li portava fruita, formatge i peixos fregits, i ella em donava a canvi alguna tassa de llet de la cabra i algun ou d’ànega. Quan ella es banyava als estanys i als rierols jo muntava guàrdia perquè ningú no la pogués veure.

De vegades passava el meu oncle pel bosc, però no s’aturava, manifestant només la seva presència amb les tristes maneres que acostumava a mostrar. De vegades una esllavissada de pedres fregava Pamela i les seves bèsties; de vegades una soca de pi en la qual ella es recolzava cedia, minada en la base per cops de destral; de vegades una font apareixia contaminada per restes d’animals morts.

El meu oncle havia après a caçar amb una ballesta que assolia manejar amb l’únic braç. Però s’havia fet encara més sòrdid i subtil, com si noves penes rondessin aquella desferra del seu cos.

Un dia el doctor Trelawney venia amb mi pel camp quan el vescomte se’ns acostà a cavall, gairebé l’envestí i el va fer caure. El cavall s’aturà amb la pota damunt el pit de l’anglès, i el meu oncle digué:

—Digueu-me, doctor: em fa l’efecte que la cama que no tinc està cansada per una llarga caminada. Què pot ser això?

Trelawney es confongué i balbucejà com de costum, i el vescomte punyí el cavall amb els esperons i partí. Però la pregunta devia haver ferit el doctor, que es posà a reflexionar, sostenint-se el cap amb les mans. Mai no havia vist en ell tant d’interès per una qüestió de medicina humana.