18 Trastos vells[001]
ÉS UN MATÍ FRED de novembre.
La senyora Baier puja a la bicicleta per anar a buscar les caixes de fruita buides del comerciant de la cantonada. Davant de la porta del veí hi ha una tauleta de nit, ¡una tauleta de nit sencera, amb el damunt de marbre! La senyora Baier es queda molt sorpresa perquè el seu veí és una persona molt ordenada, que mai no deixa res al carrer, fora del seu cotxe.
Dues cases més enllà hi ha una caixa de núvia amb la tapa trencada, i davant de la tanca del jardí del davant hi ha un llum trencat i uns esquís vells.
En aquest moment la senyora Baier recorda la carta de l’ajuntament que havia rebut uns dies abans. «Recollida de trastos vells el 30 de novembre». La carta recomanava deixar les coses a la vorera davant de la porta de casa.
El carrer és ple de televisors trencats, galledes de zinc abonyegades, tauletes i bidons buits; fins i tot hi ha una bicicleta rovellada i un acordió foradat.
La senyora Baier no comprèn com la gent és capaç de desprendre’s de totes aquestes coses. Hi ha objectes bons. I segur que molts encara es poden reparar.
De sobte descobreix una estufa elèctrica. La senyora Baier està convençuda que allò que hi ha al mig de la vorera és una estufa d’aire calent.
«D’aquí a un quart d’hora», pensa, «quan torni cap a casa, si encara hi és l’agafaré. Se la veu bastant nova. Sembla mentida el que arriba a llençar la gent. Una estufa. I això que tenim l’hivern al damunt».
El marit de la senyora Baier entén bastant d’aparells elèctrics i té bones mans.
«Segur que s’hi haurà de fer poca cosa, canviar l’endoll o l’interruptor», pensa la senyora Baier mentre pedaleja amb força.
Al cap d’un quart d’hora, l’estufa, o allò que la senyora Baier ha pres per una estufa, encara és allà, gairebé amagat darrere d’una nevera vella i un bufet atrotinat. Si no l’hagués descoberta abans, ara gairebé li hauria passat desapercebuda. La senyora Baier agafa l’estufa i la lliga al portaequipatges de la bicicleta, al damunt de les caixes de fruita.
Un cop a casa agafa l’aparell amb cura i el duu a la sala d’estar.
—¡Otto! —crida la senyora Baier, alegrement, tot fregant-se les mans balbes de fred—, ¡Otto! ¡Mira què he trobat!
—Un moment —crida el senyor Baier, des de les golfes—. ¡De seguida baixo!
En aquell moment truquen a la porta. És un policia.
—Bon dia —diu secament, i comença a mirar la casa. Els ulls s’aturen a l’estufa que la senyora Baier encara té a les mans—. ¿Què tenim aquí? —pregunta, assenyalant l’aparell.
La senyora Baier es queda pàl·lida. Damunt del front li apareixen gotetes de suor.
—No…, no deu estar pas prohibit agafar coses que els altres llencen —diu quequejant.
—¿Ah, sí? ¿Així és que vostè es pensa que això que té a les mans no ho vol ningú? —pregunta el policia, severament—. Documentació, sisplau.
A la senyora Baier li comencen a tremolar els genolls i ha de seure en una cadira.
Té seixanta-dos anys, i en tota la vida mai no ha tingut res a veure amb la policia. I ara resulta que l’han enxampada robant.
—¿Que…, que està prohibit agafar trastos vells del carrer? ¿Les andròmines que llença la gent? —diu la senyora Baier entre sanglots.
—¿Trastos vells? ¿Andròmines? —pregunta el policia.
Ara sembla sorprès i fa una veu una mica més amable.
—¿Per a què vol aquest aparell?
—El repararem —respon la senyora Baier mirant d’aguantar-se les llàgrimes—. El repararem i ens el posarem a la nostra habitació. És una cambra freda i humida, senyor inspector, ¡i l’hivern és tan llarg!
El policia mira la senyora Baier, astorat. De sobte es posa a riure.
—¿Sap què és això? —pregunta sense parar de riure i assenyalant la troballa de la senyora Baier.
—¿Que no és una estufa? —pregunta la senyora Baier, obrint uns ulls com unes taronges.
—No —diu el policia, somrient—. No crec que li serveixi de gaire per escalfar la seva habitació. Això no és una estufa sinó…