8 Un escrit a la pissarra
ENCARA faltava molta estona perquè comencés la classe quan la senyora Svoboda, la professora d’alemany de sisè, va entrar a l’aula. Tenia una pila de llibretes damunt la taula i havia de corregir tots els treballs abans de les vuit. La mestra es va treure l’abric. Anava a seure a la taula quan es va fixar en la pissarra. Algú hi havia escrit amb guix de color i lletres malgirbades: «¡Fora els iugoslaus! ¡Fora els turcs! ¡Fora els estrangers!».
La senyora Svoboda va esborrar la pissarra i va reflexionar. Pensava que la primera hora de classe seria diferent de com ho tenia planejat.
De mica en mica van anar arribant els alumnes. Quan la senyora Svoboda va estar segura que no faltava ningú va anar directament al gra.
—Aquest matí, quan he arribat, he trobat que a la pissarra hi havia unes frases molt desagradables. Unes frases sobre els estrangers. Em sembla que és important que en parlem.
I la mestra va començar a parlar. Va parlar del seu avi, que havia vingut d’un poblet de Bohèmia i havia arribat a guanyar-se la vida fent de sastre. També va parlar de jugadors i entrenadors estrangers als equips d’handbol, de futbol o d’hoquei.
El alumnes de la classe de sisè estaven bocabadats. ¡La mestra mai no els havia parlat d’aquella manera!
Quan ja només faltaven deu minuts perquè s’acabés la classe, la senyora Svoboda va dir suaument:
—Ara m’agradaria saber qui de vosaltres ha escrit les frases a la pissarra. Potser en aquest moment ja pensa d’una altra manera. ¿Qui ha estat, doncs?
Els nois i les noies es van mirar els uns als altres, però ningú no va aixecar la mà.
—No tinc intenció de castigar ningú —va dir la senyora Svoboda—. Ja sé que cal tenir valor per aixecar la mà davant de tothom.
Ningú no es va bellugar.
—¿Hi ha manera de resoldre el cas? —va preguntar en Hannes.
—Doncs em sembla que sí que es pot resoldre —va respondre la mestra, somrient—, sobretot si agraden, com a mi, les novel·les de misteri. Però tots em podeu ajudar.
Va mirar els alumnes un per un.
—Primer caldrà determinar l’hora que van passar els fets. A l’hora de dinar jo vaig sortir de l’aula darrere vostre. En aquell moment la pissarra era neta.
—Però a la tarda hi havia activitats —va dir la Marion—, ahir tocava futbol. Això exclou totes les nenes.
Les nenes van respirar alleujades.
La senyora Svoboda va fullejar el llibre de registre de la classe.
—Dieter, Georg, Gernot, Martin i Mustafa. Vosaltres cinc esteu apuntats a l’equip de futbol, suposo que tots vau entrar a la classe després del partit.
—No pot haver estat en Mustafa —va dir en Hannes—, un turc no escriuria frases com aquestes a la pissarra.
La mestra va assentir amb el cap.
—Ens queden en Dieter, en Georg, en Gernot i en Martin. Feu el favor de venir aquí al davant.
—¿Què és aquesta comèdia? —va remugar en Georg, passant-se la mà pels cabells. En Martin s’aguantava ara sobre una cama ara sobre l’altra, i en Dieter es rosegava el polze. Només en Gernot semblava tranquil.
—Jo no vaig ser —va dir, mirant la mestra als ulls amb expressió desafiadora.
—¿I per què hem de ser els únics sospitosos? —va remugar en Georg—. Pot haver entrat qualsevol d’una altra classe…, o potser el bidell, que va entrar, va veure el tros de guix blau damunt de la taula i…
Estàs segur del que dius?
En Georg va arronsar les espatlles.
—Jo ni tan sols sé què posava a la pissarra —va mormolar en Martin.
—Jo tampoc no en tinc ni idea —va afegir en Dieter, però no semblava gaire segur de si mateix.
En aquell moment va sonar el timbre.
—Doncs jo sí que tinc una idea —va dir la mestra—. Continuarem parlant-ne a la sala de professors. Un de vosaltres haurà de venir amb mi. En…
En Hannes, el detectiu aficionat, va fer petar els dits.
—¡Ja ho sé!