9 Examen
EL DIVENDRES ABANS DE PASQUA és el dia que hi ha més embussos a les carreteres. La ràdio diu que a l’autopista alemanya hi ha deu quilòmetres de cua abans d’arribar a la frontera amb Àustria. La serp metàl·lica va passant lentament per davant de les casetes dels policies de fronteres. Hi ha quatre carrils oberts. Els guàrdies deixen passar tothom; la majoria dels cotxes són de turistes que van a passar el cap de setmana a Àustria. Tres motos serpentegen entre les columnes de cotxes. Una camioneta de matrícula holandesa, pintada de coloraines, frena una mica i després s’afegeix a la cua més llarga. Uns cartells de color de rosa enganxats als vidres del darrere anuncien que el grup The Pied Pipers estan fent una gira.
Quan li arriba el torn, el guàrdia li fa senyal que s’arreceri a un costat.
—¡Oh, no! —exclama un dels ocupants de la camioneta—. Només ens faltava això.
—Sobretot, no perdem la calma —diu el conductor—. Deixeu-me fer a mi. Que ningú no digui res.
El guàrdia observa l’interior de la camioneta amb curiositat. Darrere dels passatgers, tots vestits de manera prou estrafolària, s’amunteguen altaveus, bateries, guitarres i un estoig de contrabaix.
POLICIA: ¿Que són músics, vostès? (Cop d’ull a la matrícula). Veig que vénen d’Amsterdam. Han fet una bona tirada. ¿Així és que actuaran a Àustria?
CONDUCTOR: I tant. Actuarem en sis ciutats.
POLICIA, fent un xiulet d’admiració: ¿Que em podrien firmar un autògraf per a la meva filla?
CONDUCTOR: Sí, home, sí. (Fa un gargot en un full de paper i el passa als seus companys. Tots signen el paperot).
POLICIA: ¡Carai! ¡Quina alegria que tindrà la meva filla! (Parlant per a ell mateix). No entenc les firmes, però tant se val. Tinc els noms als passaports. I diguin, ¿no tenen unes fotos de vostès?
CONDUCTOR, picant l’ullet: Doncs no, se’ns van acabar a l’últim concert. ¡Li asseguro que ens les prenien de les mans!
POLICIA: ¡Quina llàstima! Però bé deuen tenir discos o cassets de les seves cançons. Potser fins i tot tenen un videoclip. Amb molt de gust els compraria alguna cosa. Sempre s’ha dit que cal ajudar els artistes joves…
CONDUCTOR, una mica impacient: Però escolti, nosaltres no ens ocupem de vendre. Nosaltres som els músics, ¿ho entén? Els qui s’encarreguen de totes aquestes coses han passat fa una hora.
POLICIA: Ah…, saben… A la meva filla li agrada molt Bruce Springfield. ¿Que el coneixen?
CONDUCTOR: No, personalment no.
POLICIA: En canvi a la meva dona li agraden coses més antigues, com ara dels Beatles i Simon & Garfunkel…
CONDUCTOR: ¡Que diu ara!
POLICIA: Per exemple, «Yesterday», de l’Elvis. ¿Coneixen aquesta cançó?
CONDUCTOR, picant amb els dits damunt del volant: És clar, tothom la coneix.
POLICIA: I aquella altra, com es diu…, ah sí… «I want to hold your hand»… ¿La coneixen?
CONDUCTOR: Sí, home sí. Però ¿ens deixaria passar d’una vegada? D’aquí a mitja hora tenim una entrevista a la ràdio.
POLICIA: És clar. Perdonin que els hagi entretingut. Però és que per aquesta frontera no passa un grup de cantats cada dia. I a mi m’agrada xerrar amb la gent jove, ¿ho sap? ¿Què li deia? Ah sí… «I want to hold your hand», dels…, dels…, Uix, ¿com es diuen aquests? Diguin-m’ho.
CONDUCTOR, impacient: Aquesta la canten molts.
POLICIA: ¡Esperi!
CONDUCTOR, espantat: ¿Què li agafa?
POLICIA: Ja ho tinc. És dels Rolling Stones.
CONDUCTOR: ¡Ja era hora! Ara ens n’hem d’anar.
POLICIA: ¿Saben que em sembla que vostès no són músics de veritat?
CONDUCTOR, amb indignació: ¿Què vol dir?
POLICIA: Vull tornar a veure els seus passaports. Obrin els estoigs dels instruments.
CONDUCTOR: ¡M…!