Nota final

Avui fa exactament deu anys, estava asseguda al sofà del meu àtic de dues habitacions de Nova York mentre el meu fill de tres anys dormia al llit de matrimoni que havia pogut encabir al dormitori diminut. Vaig engegar el portàtil i vaig obrir el document amb el principi del manuscrit que al cap de pocs mesos es convertiria en Unorthodox.

L’escrivia de manera esporàdica, normalment als vespres, quan els meus companys de la universitat sortien a bars i restaurants. Com que no tenia ningú que es pogués quedar amb el nen, jo no podia acompanyar-los i em quedava a casa. Recordo que el futur em semblava estranyament comprimit, com un acordió després de treure-li l’aire. Només era capaç d’imaginar-me la setmana següent; el mes següent, a tot estirar. Estava sola i tenia por. Durant el dia, cuidar del meu fill em distreia; als vespres buits i llargs, però, no tenia res més que el manuscrit, que em semblava un regal i una maledicció a la vegada.

Al novembre del 2009 havia escrit unes vint mil paraules; encara em quedava molta feina per fer. Tenia vint-i-tres anys, i fins aleshores no havia escrit res seriós, ni tan sols un article periodístic o un relat. Em sentia com si m’hagués marcat un objectiu inabastable.

Per a mi, escriure un llibre formava part d’un pla que anava molt més enllà, era una necessitat si de debò volia ser lliure i començar una nova vida amb el meu fill fora de la nostra comunitat. La meva advocada m’havia explicat que la publicitat que em donaria em serviria d’instrument per defensar-me contra la comunitat que intentava apagar-me la veu i, per tant, deixar-me indefensa. Aquest llibre era la meva oportunitat de convence’ls que era millor deixar-me marxar, que no valia la pena lluitar perquè m’hi quedés.

Naturalment, era conscient de la sort que tenia d’haver rebut una oferta per escriure un llibre a la meva edat, sobretot atesa la meva manca d’experiència. Tanmateix, també recordo pensar que, si hagués tingut el luxe de poder escollir, hauria preferit convertir-me en escriptora una vegada hagués estat preparada per ser-ho. Amb el temps he après que no hi ha res que et prepari adequadament per escriure com l’acte d’escriure en si. Aleshores, però, els motius pragmàtics que m’havien induït a escriure el llibre tenien molt de pes. No veia l’escriptura com un mer exercici d’expressió creativa, sinó més aviat com el procés de nuar una escala de cordes que m’havia de conduir a un lloc segur. Això no era escriure de veritat, em deia. Escriure de veritat no era un mitjà per assegurar-se la supervivència, i de ben segur que els meus lectors se n’adonarien.

Tot i això, aquell vespre ventós de tardor de fa deu anys, a falta d’una alternativa millor, vaig obrir el portàtil i em vaig posar a teclejar, decidida a fer la part que em tocava i deixar que el destí s’ocupés de la resta. Aquell vespre no vaig escriure el que tenia previst; no em vaig cenyir a l’ estricte ordre cronològic del meu guió. Simplement em vaig submergir en un record d’infància i vaig escriure com si revisqués aquell moment. Això em va portar a sumir-me en un altre record, i en un altre, i el procés va començar a tornar-se intuïtiu. Sentia que podia apagar la part de mi que se centrava en guions, capítols, personatges i tot allò que havia après a les classes d’escriptura de la universitat. Era capaç de confiar senzillament en una veu interior que feia molt de temps que donava per perduda. Quatre hores després, vaig alçar la vista: era mitjanit i acabava d’enllestir la meitat del manuscrit.

Després de tots aquests anys, actualment treballo en la meva primera novel·la en alemany i de vegades encara espero durant setmanes, fins i tot mesos, que em visiti altra vegada aquell fantasma. M’assec a escriure i em trobo atrapada en la lògica del meu cervell. Construeixo històries altra vegada com si fossin escales de cordes, fins que, tot d’una, el fantasma retorna i els meus dits dansen frenèticament sobre el teclat, mentre la resta del cos se’m paralitza, com si entrés en un estat de trànsit. El temps s’atura i sento com si flotés fora de mi. Aquest fantasma, aquesta veu, ha tornat diverses vegades al llarg d’aquests anys, si bé amb menys freqüència de la que m’hauria agradat. Amb el temps, però, he entès que sempre ha estat disposada a venir, i que soc jo qui no sempre ha admès la seva presència. És una veu que ve del passat, mentre que la resta de mi intenta centrar-se en el present perquè no m’aclapari res del que va passar anys enrere. Som dues dones diferents, una que està perduda i l’altra que s’ha trobat, i encara intentem trobar la manera d’explicar una història plegades.

Cap al final d’Unorthodox, escric sobre la sensació d’haver matat la meva jo anterior per fer espai a la meva nova identitat. Les meves memòries serien les seves últimes paraules. Fa deu anys, però, no vivia ni al meu passat ni al meu present. Em trobava en suspens, i Unorthodox és el llibre que és perquè va ser escrit en aquesta situació intermèdia, aterridora i alhora màgicament ingràvida. Si m’hagués dedicat a preparar-me abans d’escriure’l, si m’hagués esperat a escriure’l quan fos més gran —com per exemple ara—, sens dubte ho hauria fet, però no hauria estat el llibre que havia de ser. No hauria tingut la mateixa intensitat ni hauria ofert l’experiència de lectura colpidora de la qual em parlen tants lectors. El motiu pel qual Unorthodox es percep com un llibre intens i punyent és perquè el procés d’escriptura també ho va ser: el vaig escriure en una situació dura i molt particular, impossible de recrear a posteriori.

Després de desprendre’m del meu jo d’abans, no vaig trobar una versió més autèntica de mi sota la pell. Quan deixes enrere tota la teva vida, no et queda gran cosa. Es triga almenys una dècada a construir una nova identitat i una vida que l’acompanyi. Si algú m’hagués dit que seria tan difícil, probablement no hauria assumit el repte.

Amb tot, tampoc no m’esperava que fos fàcil. No m’he imaginat mai un final de conte de fades, i suposo que això hi ha ajudat. A la felicitat li agrada jugar a fet i amagar si la busques activament, però sovint et sorprèn quan menys t’ho esperes. He trobat la meva versió de la felicitat a Berlín. Si algú ho hagués predit ara fa deu anys, m’hauria semblat una ocurrència hilarant, gairebé esbojarrada.

Fa cinc anys que visc a Berlín. N’hi ha d’altres que, com jo, també hi han trobat una llar. Berlín és ple de refugiats i expatriats, entre els quals hi ha una comunitat d’antics jueus hassídics i ortodoxos. Això, d’una banda, és degut a l’essència de Berlín: una ciutat que, com als berlinesos els agrada comentar de broma, va ser construïda sobre sorra i terrenys pantanosos, sense arrels, perfecta per a les persones que s’han desprès de les seves i per a les que han estat desarrelades contra la seva voluntat. D’altra banda, però, també és cert que el passat es fa molt més suportable si te’n separes físicament. Per a molts joves, Nova York continua sent la ciutat on es forgen els somnis; per a mi, en canvi, era més aviat un pati ple d’esquelets, un laberint de cares conegudes, un camp minat de records desagradables. A Berlín he trobat tot allò que altra gent cerca a Nova York.

L’estiu passat va acabar el rodatge d’una minisèrie de quatre episodis inspirada en el llibre que vaig escriure ara fa deu anys. La sèrie va estar rodada en la meva llengua materna, l’ídix, a Berlín, per un equip fantàstic de dones: alemanyes, jueves alemanyes i jueves estatunidenques (amb la participació d’uns quants homes). Portar la història d’Unorthodox a la pantalla és un somni que va prendre forma a Berlín, i estic segura que no hauria estat possible a cap altre lloc. Abans de venir a aquesta ciutat, on l’expressió creativa transcendeix la majoria dels límits convencionals, no m’hauria imaginat mai trobar dones capaces d’aportar tants coneixements i tanta passió al projecte, i tan disposades a explorar nous territoris.

Una de les sorpreses més grans de crear Unorthodox, la sèrie de Netflix, va ser veure com atreia màgicament tantes persones, homes i dones, amb orígens semblants al meu. Van venir a treballar amb nosaltres com a actors i extres, consultors i traductors, de manera que, després d’un quant temps, anar al plató era com assistir a una retrobada especialment emotiva. Al capdavall, la història que s’explica a la sèrie, si bé està inspirada en les meves vivències, va molt més enllà. És la història de moltes persones a la vegada, una història que tant podria ser la meva com la de qualsevol altra persona, fins i tot la vostra. Malgrat que s’han canviat petits detalls, els temes del dolor, el conflicte, la solitud i la humiliació s’han mantingut intactes. En conseqüència, veure com el llibre d’Unorthodox esdevenia una sèrie va ser com veure que la història de la meva vida passava a formar part d’una narrativa cultural més gran, un fenomen que m’ha resultat profundament gratificant. Quan era més jove, llegia llibres sobre musulmans i cristians rebels, i més endavant també em mirava pel·lícules sobre les seves històries. Amb tot, sempre m’havia costat veure-m’hi reflectida. El principal triomf de la sèrie d’Unorthodox és la capacitat de fer de plantilla per a un viatge que molts han emprès, però per al qual encara no existeix cap full de ruta detallat.

Durant la darrera dècada, sortir de la comunitat ultraortodoxa ha passat de ser una anomalia a convertir-se en un moviment. Abans podia comptar les persones que n’havien sortit amb els dits de les mans. Avui dia es compten per milers, es camuflen en l’anonimat de les ciutats de tot el món i es reinventen de la millor manera que poden. Alguns es presenten a Berlín per fer d’extres en un plató on es parla la seva llengua materna, on poden comptar amb un reconeixement immediat, on senten que la història que ajuden a narrar els toca de prop. Per a l’antic rabí i l’adolescent que ha fugit de casa, per a l’acadèmic Fulbright i l’adult que ha decidit fer un canvi de vida, hi ha una veritat a les escenes que rodàvem que ens parlava a tots d’una manera intuïtiva i directa.

Fa poques setmanes, quan vaig veure per primera vegada tots els episodis de la sèrie després de la postproducció i per fi vaig comprendre la magnitud del que havíem creat tots plegats, em vaig adonar que Unorthodox ja no em pertany. L’he alliberat i, en el procés, m’ha alliberat a mi.

Novembre del 2019
Berlín