7

Somnis cars

Perquè paguem un preu per tot el que rebem o prenem d’aquest món; i malgrat que val la pena tenir somnis, no surten barats, sinó que ens cobren en treball i sacrificis, angoixa i desànim.

LUCY MAUD MONTGOMERY,
Anna la de Teules Verdes

El matí del meu casament, l’aire és tan net i clar que puc veure per la finestra com es gronxen, abundoses i resplendents, les gotes de rosada a les fulles dels arços, i tots els diamants d’imitació que duc cosits a la gruixuda faixa del vestit de núvia llueixen a la llum del sol. Dejuno tot el dia, com mana el costum, però no tinc gens de gana. Amb un llibre de psalms a la mà, reso en un murmuri les pregàries; el meu deure com a núvia és aprofitar aquesta oportunitat per parlar-li a Déu a cau d’orella i pregar per aquells que necessiten guia cap a la salvació.

Estic entusiasmada amb el meu primer canvi d’imatge professional. Ve a casa una dona per maquillar-me; duu una capsa plena d’ombres d’ulls brillants i llapis de llavis resplendents. Fins ara, com a màxim m’havia posat base i una mica de coloret. Utilitza un aparell metàl·lic per cargolar-me les pestanyes, i em fa por que me les arrenqui d’arrel. Al final, quan em miro al mirall, amb prou feines em reconec. Em veig molt adulta i sofisticada, amb les parpelles enfosquides amb ombra verd bosc i tant de rímel a les pestanyes que tinc la impressió que no les puc obrir del tot, de tant que pesen, i els ulls semblen una mica entretancats en una mena de delicada somnolència. Hi deu haver noies que s’entusiasmen amb la idea de casar-se només per l’experiència d’anar tan maquillades. Només a les núvies se’ls permet tota aquesta ornamentació.

Ben embolicada amb el vestit de casament, ens dirigim cap a la sala de la cerimònia, que tindrà lloc a l’escola per a nois de Bedford Avenue. A les cinc en punt de la tarda encara brilla el sol, i ens afanyem cap a l’interior per fugir de les mirades insistents dels vianants. M’assec a la cadira nupcial de vímet blanc, adornada amb flors de seda entrellaçades tot al voltant, i la Bubby estén i estira la faldilla de tul del meu vestit perquè m’encercli, de manera que la vora rematada amb punta de coixí formi un arc perfecte a terra. Es dispara el flaix d’una càmera. Poso de pressa per a les fotos; no hi ha gaire temps per a trivialitats en un dia com aquest. Un somriure amb els llavis tancats, una mirada seriosa amb les parpelles mig abaixades, i s’enduen la càmera.

Ara arriben els convidats, les companyes de classe, que han tornat abans d’hora de les vacances d’estiu per acudir al meu casament, vestides amb la millor roba que tenen per atraure les mirades dels matrimoniers que busquen jovenetes somrients de galtes rosades i turmells delicats. Fan cua per enviar-me petons aeris, donar-me l’enhorabona i desitjar-me sort. La Bubby s’asseu al meu costat a l’estrada nupcial i s’empassa les llàgrimes pel nas amb l’ajut d’un mocador, i amb un somriure entristit a la cara. Ve un munt de gent a veure’m, persones que no he vist mai abans i que diuen que són una amiga de la meva sogra, o la dona d’un amic del meu futur marit, i jo somric agradablement a tothom i gaudeixo de mantenir els ulls entretancats tota l’estona.

Les cunyades de l’Eli insisteixen que posi per a les fotos amb tots els fills que tenen, i jo somric i faig pessigadetes a sota de la barbeta als més petits perquè riguin a càmera. Em fixo de cua d’ull en la mare, que és en un racó allunyat i fa cara de desconcert. La Chaya l’agafa del braç, i se li veu una expressió tensa al rostre. Veig que la mare va amb una mena de vestit porpra, i porta la perruca de color mel una mica torta. Com que és tan lluny de la núvia, pot ben ser que la majoria de la gent ni tan sols s’adoni que és la meva mare. La Chaya va prometre que no li permetria fer cap mena d’espectacle. Suposo que en aquesta promesa va inclòs impedir que se m’acosti.

Després del que semblen hores, la música arrenca i s’inicia la marxa. Les dones s’aparten a banda i banda i així obren un passadís per a la desfilada dels homes que entren per a la cerimònia de la badeken. El Zeidy porta el vel blanc que aviat en taparà la cara. Després de la badeken, ja no veuré res fins que s’ acabi la cerimònia de la jupà, que és quan l’Eli i jo estarem casats oficialment.

Mentre el Zeidy pronuncia la benedicció perquè jo fructifiqui i em multipliqui, em mossego el llavi per evitar que se’m vegi cap altra expressió que no sigui la de circumspecció que estic intentant mantenir. L’alegria seria inapropiada en aquest moment, que és el més sagrat de tots. Dono un cop d’ull a l’Eli; se’l veu estranyament disminuït rere el seu eixtràimel de visó nou de trinca, que porta al capdamunt de tot del cap com un animal enfilat en equilibri inestable. Les espatlles se li marquen, rígides, a cada costat de l’abric nou de setí negre. No el vull mirar als ulls, per por que se m’obri un somriure.

Al final em tapen, i rere el vel somric en secret amb aquest plaer sobtat de l’anonimat enmig d’una gentada que només es fixa en mi. Faig veure que m’empasso les llàgrimes pel nas en el recorregut cap al cobricel, i algú em passa un mocador per sota del vel. L’agafo amb delicadesa i procuro que desaparegui de la vista amb un moviment ple d’elegància.

Mentre em fan girar en cercles al voltant de l’Eli, observo els peus dels homes sota el cobricel. Són set giravolts exactament fins que em deixen dreta al seu costat, encara sense veure res. Totes les sabates em semblen iguals, amb blonda i cordons, i totes piquen a terra sense fer soroll. Em bellugo un instant sota el vestit, però els enagos rígids impedeixen que es vegi cap moviment.

Després que el mesader kiddushin beneeixi el casament, l’Eli fa lliscar la cinta nupcial pel meu dit, que trec per sota del vel tan feixuc que em tapa. Sento el soroll de la copa que s’esmicola, i l’Eli alça el vel i m’agafa la mà, i llavors caminem junts entre la gentada cap a la nostra cambra de la yihud. La cambra de la yihud és una estança especial apartada per als nuvis com a part de la tradició dels casaments, una habitació on menjarem el sopar nupcial en privat, el primer lloc on estarem sols i sense supervisió. És simbòlic i prou, és clar; no tancarem la porta amb clau. La sheitelmacher ha de venir a posar-me la perruca a sobre dels cabells i tornar a lligar-me el vel. Amb prou feines tenim temps de menjar-nos la sopa.

Tal com mana la tradició, a la cambra de la yihud l’Eli em dona un parell d’arracades de diamants que la seva mare va escollir. Em trec les senzilles arracades de botó de perles que portava i en el seu lloc em poso les quadrades molt entatxonades. Els lòbuls de les orelles em tiben una mica. L’Eli s’inclina cap endavant, i em sembla que està a punt de fer-me un petó de cop i volta, però l’aturo.

—Espera’t —dic—. Podria entrar qualsevol. Espera fins que sigui més tard.

Hi ha massa claror per tenir-li la cara tan a prop.

Tal com era d’esperar, la sheitelmacher entra tota despreocupada amb la meva perruca acabada de confeccionar dins d’una capsa grossa de pell. S’afanya a entaforar els meus preciosos cabells brillants sota una gorra de blonda blanca, procurant que no en quedi a fora ni un ble de cabells. Ara que ja estic oficialment casada, cap home, tret del meu marit, no té permís ni per entreveure’m tan sols mig centímetre dels meus cabells naturals. La dona em posa la perruca ben ferma al cap i l’estira cap avall al voltant de les orelles perquè em quedi cenyida al cuir cabellut cobert de blonda. No puc ni pensar en l’aspecte que tindran els meus cabells aixafats quan me’ls acabin tallant del tot. Els germans de l’Eli se l’emporten per fer-li unes quantes fotos, i jo m’acabo la sopa tota sola, mentre pico d’esma el tros de hal·là que tinc vora el plat. Sé que hauria de menjar, no fos cas que em desmaï, però em sembla que no em puc empassar res. No paro de mastegar el mateix tros de pa tota l’estona, però tinc la gola massa seca i és com si se m’hi hagués fet un nus, així que no puc empassar-me res.

Tot i que vaig triar unes sabates blanques còmodes per ballar, no estic preparada per a la feinada que comporta. La tela del vestit és tan enterca que em rasca allà on s’hi hagi de fer un doblec, a les espatlles, als colzes i fins i tot als canells. He de fer un esforç enorme per aguantar el somriure cada vegada que algú insisteix a fer-me giravoltar per la pista de ball. M’alcen a sobre de les taules i em fan passar per uns túnels humans, em llancen a sobre cintes que em voleien per sobre el cap i rams de flors, i jo m’esforço de valent a continuar amb els ulls ben oberts i alegres.

La secció de vent toca amb energia fins a la una de la matinada, i llavors la majoria de la gent va marxant i dient adeu amb sensibleria fins que ja només queden els parents propers i llunyans per a la dansa de la mitsvà. Ara tinc l’oportunitat de descansar per fi, i de veure un got d’aigua rere l’altre i quedar-me una estona davant de la màquina d’aire condicionat a la sala nupcial, amb l’esperança de refrescar-me el cos. Sento que el pianista inicia un arpegi i m’uneixo a la família a la sala de ball principal, on han disposat les cadires en fileres a banda i banda perquè s’hi asseguin els assistents, tant els homes com les dones. El nuvi, en canvi, s’asseurà al meu costat al capdavant de la sala, des d’on es té la vista més bona. Les meves noves nebodes em porten raïm en una plata perquè el comparteixi amb elles.

Totes les nenes a qui els pares els han permès de quedar-se fins tan tard se m’acosten furtivament i em contemplen de cua d’ull, igual que jo feia de petita amb les núvies, de qui envejava la condició principesca. El Zeidy em porta el gartel negre, la llarga faixa que em connecta als que ballen. L’aguanto per un cap mentre diversos membres de la família agafen l’altre per torns. Mentrestant, el poeta nupcial canta les lloances de cadascun dels membres de la família amb rodolins enginyosos, tal com mana el costum.

—Eli, famós perquè no li nega mai l’ajut a un company, de nois tan generosos en trobes pocs al cap de l’any. Diuen d’ell que a estudiar ningú no el guanya, a veure si a fer calés també s’afanya. Que tingui molta descendència i que li portin molta joia, ben aviat casarà el primogènit amb una bona noia.

Els rodolins són senzills i la mètrica els falla, però tots els assistents van tan beguts i estan tan cansats que els troben divertits.

L’últim ball està reservat a l’Eli i a mi, però no és un ball de debò, més aviat ens belluguem arrossegant els peus. Tinc l’Eli a una distància de dos braços, com marca la tradició, i només ens toquem amb les puntes dels dits perquè es vegi que tot i que estem casats mantenim el pudor. Ens quedem tots dos amb el cap acotat, perquè si ens mirem l’un a l’altre, segur que se’ns escaparà el riure. Ni tan sols no he de bellugar els peus, en tinc prou amb agitar una mica la faldilla del vestit per suggerir que hi ha algun moviment. Al final la música s’apaga i jo respiro alleujada. No sé quanta estona més hauria pogut aguantar sense deixar anar una rialleta.

La sala nupcial es va buidant a mesura que els membres de la família se’n tornen cadascú cap a casa seva. La majoria han de ser a la feina d’aquí a no gaires hores. N’hi ha que venen a desitjar-me un últim «Mazel tov!», però jo em limito a fer-los un somriure distret. L’únic que tinc al cap és desempallegar-me d’aquest vestit. Tinc la part de dintre dels colzes en carn viva. Els pares de l’Eli ens deixen al davant de casa, i mentre es diuen adeu no paro de bellugar-me dels nervis. En l’instant precís que la porta es tanca al darrere, em trec d’una puntada de peu les sabates de taló plenes de rascades i començo a descordar-me l’esquena del vestit de camí cap a la cambra de bany. Un cop dintre, estiro les mànigues a poc a poc perquè les tinc enganxades als braços i em fan mal. Tot seguit m’acaricio amb suavitat les faves vermelles que m’han sortit des dels avantbraços fins a les espatlles. No hauria dit mai que els vestits de núvia fessin tant de mal!

A la dutxa em trec la laca que m’enrigideix els cabells i me’ls deixo caure per última vegada fins més avall de les espatlles. L’aigua regalima des de les puntes, i l’esquena masegada em cou.

Em quedo una estona davant del mirall entelat fins que començo a notar que l’aire es refreda al meu voltant. Un cop el mirall s’ha aclarit, hi veig el meu reflex, que em retorna una mirada inexpressiva, i aparto els ulls per instint. Surto amb la bata posada.

—Ja et pots dutxar, si vols —crido dins la foscor del pis.

L’Eli és a la cuina, encara amb la roba posada, i destapa una ampolla de xampany kosher barat.

—És el teu preferit. M’ho va dir la Chaya —fa.

Somric. La veritat és que no m’agrada cap mena de vi.

Mentre l’Eli es dutxa, vaig al dormitori amb la copa de xampany a la mà i la deixo a la tauleta de nit. La meva sogra ja ha posat unes quantes capes de tovalloles barates damunt d’un dels llits, i també hi ha una ampolla de gel lubricant. Em poso una camisa de dormir llarga i blanca.

M’assec al llit a la vora de la tauleta de nit, obro l’ampolla de lubricant i me’n poso unes gotes als dits, encuriosida. El trobo sorprenentment fred i viscós. M’ajec amb molta cura al llit de manera que els malucs em quedin a sobre de les tovalloles i llavors estiro la mà per untar-me jo mateixa, amb tota precaució, amb el gel fred i clar. No vull tacar els llençols nous. Em quedo a les fosques fins que l’Eli obre la porta de la cambra de bany i la llum penetra esmorteïda al pis. Llavors ell entra al dormitori amb una tovallola embolicada al voltant de la cintura, i els contorns del seu cos són nous i estranys. Somriu avergonyit i tot seguit se’m posa a sobre a la gatzoneta, tal com el seu mestre li va ensenyar, i deixa caure la tovallola. Continuo sense veure gaire cosa. Separo els genolls i ell se m’acosta més i aguanta el pes del seu cos repenjant-se amb els palmells. Noto una cosa dura que empeny entre les meves cuixes. Em sembla més grossa del que esperava. Ell em mira ansiosament en la foscor. Empeny pertot arreu, esperant, suposo, que jo el guiï d’alguna manera, però jo, què he de saber? Això és tan misteriós per a ell com per a mi.

Al final s’endinsa en el que jo diria que és l’àrea adequada, i jo alço els malucs per rebre’l i esperar l’impuls obligatori i el dipòsit. No passa res. Ell empeny i empeny, esbufega per l’esforç, però sembla que no hi ha res que cedeixi. I, de fet, no sé què és el que hauria de cedir. Què se suposa que ha de passar, aquí?

Al cap d’una estona, es rendeix i es tomba de costat, d’esquena a mi. Em quedo estirada uns instants mirant el sostre fosc fins que em giro i el toco lleument.

—Estàs bé? —pregunto.

—Sí. És que estic molt cansat —murmura.

No trigo a sentir-lo roncar feblement. Me’n vaig arrossegant-me a l’altre llit i em quedo desperta molta estona, preguntant-me si ha passat o si no ha passat, i quines podrien ser les conseqüències d’una cosa o l’altra.

Quan obro els ulls al matí, el sol entra amortit entre les làmines de la persiana i sento el brunzit lent de l’aire condicionat contra l’ambient humit de l’agost. Empenyo una mica el vidre de la finestra i trec el cap per mirar el carrer ple de fums dels camions i dels autobusos que van amunt i avall entre planxes de metall que cobreixen els clots i les rases de Wallabout Street. Les portes del garatge del magatzem de l’altre costat del carrer estan obertes, i els treballadors van atrafegats aquí i allà pels molls de càrrega.

L’Eli es vesteix de seguida i agafa el filacteri just a temps abans que el seu pare piqui a la porta de l’habitació i cridi: «Men geit davenen». És l’hora de la pregària matinal. Em poso a rondar a plaer pel pis silenciós i impecablement net embolicada amb la bata d’organdí estampada de roselles. En assecar-se, els cabells m’han quedat tot encarcarats, i cruixen. Obro els armaris de la roba de la llar i passo les mans per les tovalloles i les estovalles noves de trinca que fan una olor magnífica gràcies a les bossetes d’espígol que hi vaig ficar entremig. Obro el bufet i miro la coberteria nova de plata i els plats de porcellana, embriagada amb la idea que tot això és meu.

De seguida arriba la Chaya amb la màquina d’afaitar elèctrica, i posem un tamboret al davant del mirall del lavabo. Em sorprèn adonar-me que no m’importa gaire perdre els cabells. Si alguna cosa percebo és que estic a punt de fer-me adulta i d’iniciar-me en una nova vida. És estrany contemplar com els cabells em van caient a la galleda, però allà van, convertits en mates esbullades de color castany. S’acaba tan aviat que és com si no hagués tingut cabells mai, i la pell del crani brilla amb força, il·luminada pels llums de la cambra de bany. No havia pensat mai abans en la forma del meu cap, però ara que el tinc aquí a la vista, quedo meravellada amb les seves proporcions perfectes i la sobtada simetria dels meus trets facials. Em sento lleugera, lliure de càrregues, quasi com si em pogués alçar de cop i volta a causa de tanta lleugeresa, i noto una necessitat estranya i urgent d’agafar-me a alguna cosa que estigui clavada a terra, com per evitar posar-me a flotar per l’espai. La Chaya em porta un turbant de rus d’un to magenta preciós, que fa olor de tovallola neta i té un tacte suau i agradable en contacte amb el front, i que em manté clavada a terra com si fos un petjapapers.

Vull dir a la Chaya alguna cosa que sigui important, però no puc pensar en res d’assenyat, de manera que em limito a somriure i a dir:

—O sigui que ja està? No és gran cosa, oi?

Em sento valenta, adulta, de parlar amb tanta calma.

—No sé per què hauria de ser gran cosa —fa ella, mentre arronsa les espatlles i enrotlla el cable al voltant de la màquina d’afaitar, que tot seguit deixa a una banda—. És ben natural.

Estiro el cap per notar-ne la lleugeresa i acaricio breument el nus del turbant. No és gran cosa, és ben natural.

Sento passes a la sala. Penso que és l’Eli, però és la meva sogra, plantada amb les mans encreuades al davant i els llavis contrets, que aparta dels ulls de l’espiell. La Chaya desa la màquina d’afaitar a la bossa negra, de mida exagerada, i intercanvia un breu petó aeri amb la meva shviger abans de guillar rebedor avall.

Ofereixo a la mare de l’Eli cafè, te, qualsevol excusa per fer servir els plats nous, i com que ella no en vol, hi insisteixo presentant unes quantes xocolatines ben disposades en un plat de plata.

—I bé? Com ha anat? —pregunta ella.

Somric educadament, però estic desconcertada. No pas perquè no sàpiga a què pot ser que es refereixi, sinó perquè no em puc creure de cap de les maneres que m’ho hagi plantejat tan directament.

—Ah, tot bé —murmuro vagament i de manera confusa, i m’espolso la qüestió amb un gest de la mà com qui espanta una mosca.

Penso: «Això és entre l’Eli i jo, ens podem ocupar tots sols de les nostres coses; ell no voldria que jo hi fiqués ningú altre».

La meva sogra posa encara més tensió al rostre i aparta les mans de les estovalles.

—El meu marit diu que no vau acabar.

Em quedo sense paraules. No li pregunto res. Continuo asseguda, mortificada, i torno a notar aquella lleugeresa: si no m’agafo a la pota de la taula, m’enlairaré cap al cel com un globus.

La porta s’obre abans que pugui dir res, i l’Eli i el seu pare són allà. La meva sogra s’aixeca i s’inclina cap endavant per enviar-me un petó de comiat. Jo no m’inclino cap a ella, i veig que se’n va amb el seu marit i que tanquen la porta en sortir. Miro l’Eli, però ell ha acotat el cap. Noto el cos dur per fora però tou per dintre. «Si la closca es trenca, el farcit s’escamparà», penso, mentre miro els bombons de xocolata intactes damunt de la taula.

—Què ha passat? —pregunto a l’Eli—. Què li has dit al teu pare?

Ell s’arronsa quan sent el meu to de veu.

—No he estat jo qui ha anat a dir-l’hi. Ell m’ho ha preguntat! —replica de seguida—. M’ha agafat tant per sorpresa que li he dit la veritat. No em pensava que hagués d’explicar-l’hi a ningú!

—L’hi has dit al teu pare? La teva mare ho sap! Ara ho escamparà! Ja ho deu saber tothom de la teva família! I de la meva segurament també, a hores d’ara! Què pensaves?

—No ho sé. No pensava. M’ha agafat per sorpresa!

—No creus que d’aquest problema ens n’hem d’ocupar tu i jo? No creus que això és un tema privat que una parella ha de resoldre pel seu compte? No t’ha passat pel cap que em podria avergonyir, i a tu també, que tothom estigui al corrent dels nostres assumptes?

Ara imagino què pot passar i m’entra el pànic. Penso en una persona que xiuxiueja a l’orella d’una altra, en la manera com les xafarderies circulen en el meu món a la velocitat d’un llampec, i l’únic que veig és un futur en què camino per Lee Avenue i la gent m’assenyala amb el dit i murmura coses sobre mi, sobre la noia que no va poder fer-ho. Oh, quin horror. No ho superaré mai.

L’Eli, amb cara de pena, m’interromp els pensaments.

—Tot anirà bé. El meu pare diu que només cal que ho fem aquesta nit. Ho farem, i quan estigui fet, ningú no hi podrà dir res. Mirarem de marxar just quan s’acabin les sheva berachos, així no estarem tan cansats. Potser ha estat aquest, el problema, la nit passada; estàvem massa cansats!

—Potser sí —faig jo, però sé que no ha anat així. Això no explicaria per què la matriu no ha obert la porta quan ha sentit picar-hi tan fort i amb tanta insistència. La meva matriu estranya, que no vol visites.

A la tarda, l’Eli suggereix que fem una migdiada, perquè així estarem més descansats per a després, però jo em quedo desperta contemplant com dorm amb el rostre inexpressiu i la mà sota el coixí. El timbre sona i vaig caminant sense fer soroll cap a la sala per prémer el botó de l’intèrfon. És la Chaya, de manera que pitjo per deixar-la entrar.

—M’han explicat el que ha passat —diu, després d’asseure’s a la meva taula de menjador nova, amb els peus tapats amb mitgetes pulcrament encreuats sota la cadira. Espero que surti a defensar-me, que em digui alguna cosa tranquil·litzadora.

Quan reprèn a parlar, ho fa amb una expressió endurida al rostre.

—Si una cosa fa funcionar un matrimoni —diu— és que el marit sigui el rei al dormitori. Si és el rei al dormitori, llavors li sembla que és el rei a tot arreu, passi el que passi.

S’atura i em mira intensament. Amb les mans prem fort les nanses de la bossa de mà.

—Oi que m’entens? —pregunta, i espera una confirmació.

Assenteixo amb el cap. Estic tan estupefacta que no puc dir res.

—Molt bé —fa ella, amb fermesa, mentre s’aixeca i s’allisa la faldilla—. Llavors ens ocuparem de tot. Ni tan sols en parlaré a la Bubby i el Zeidy; no cal que els donem més males notícies, a l’edat que tenen i pensant en quines condicions tan fràgils es troben.

Noto què implica aquesta frase i de seguida em sento culpable.

Amb tot, quan surt i tanca la porta, espero que em vingui al cap. Què vol dir exactament això d’«ens ocuparem de tot»? És que té un pla? Perquè jo no en tinc cap.

El millor dels set dies de benaurances després del casament és la roba. La núvia sempre és la persona més ben vestida de les set nits de festivitats i bons desitjos, una tradició pensada per conferir bona sort a la nova parella. Cada nit porto un model diferent, tots triats amb cura i comprats per a l’ocasió, i tots modificats per una costurera perquè s’ajustin al meu cos com un guant. Les perruques també es renoven i se’ls aplica laca.

Durant les festivitats, la meva nova cunyada Shprintza, que es va casar fa dos mesos perquè no volia esperar que ho féssim nosaltres, com mana el costum, s’està a les fosques amb cara de pomes agres, estremint-se amb una mena de tristor amarga que no acabo d’entendre. Jo, però, no en faig cas, perquè, per desgràcia, no paro de pensar en la tasca que no hem aconseguit completar en tota la setmana.

Els dies després del casament, que haurien d’haver estat els més feliços de la meva vida, s’exhaureixen en els intents de consumar el matrimoni, i com que cada intent resulta un fracàs, l’Eli s’angoixa cada vegada més i, com a conseqüència d’això, la seva família incrementa la pressió perquè ho acabem d’una vegada. Al tercer intent, l’Eli ja no pot treure forces del seu propi cos, i jo no em puc sotmetre a una cosa que no hi és. M’explica el procés de la seva excitació, i ens quedem desperts fins a les cinc de la matinada mirant de calmar-li els nervis i relaxant-lo prou perquè ho torni a intentar, però cap al final de la setmana estem tots dos mig bojos de desesperació.

Diu que a la ieixivà els nois es masturbaven els uns als altres. Com que només hi havia nois i cap noia, el fet de veure un noi podria excitar-lo. Canviar de cop i volta al cap de tants anys, m’explica després d’un sospir, es fa estrany.

—Ni tan sols sé si m’hauries d’atreure. Abans de veure’t, no tenia ni idea de com era una noia.

De sobte em sento terriblement avergonyida. Havia donat per descomptat que només de mirar-me ja s’excitaria. Ara, però, veig el meu cos a través dels seus ulls: estrany, misteriós i desconcertant.

Al final de la setmana, els rabins diuen que ho hem de deixar córrer perquè sagno de tanta irritació, i que des del punt de vista tècnic no hi ha manera de saber si la sang prové del trencament de l’himen, cosa que em lleva la puresa. La norma diu que ara soc niddà i que, igual que totes les altres dones casades, he de comptar set dies nets, o catorze compreses, abans de submergir-me en el micvé.

El procés de neteja perquè pugui tornar a provar-ho dura dues setmanes, però una setmana abans que hagi d’anar al micvé, em desperto amb una picor horrorosa al braç esquerre. Suposo que és una picada de mosquit, i em grato amb fúria tota la nit entre breus períodes d’endormiscament, però quan al matí em desperto del tot, el que veig és una tirallonga de pústules d’un vermell rabiós tot al llarg del braç i l’espatlla. No havia vist mai res que s’assemblés a aquesta granellada tan estranya, així que demano una cita urgent a la clínica local de Heyward Street. No tinc costum d’anar a visitar-me al centre mèdic ODA, perquè aquesta clínica, que dirigeix la comunitat hassídica però amb fons de l’Estat, està oberta a tots els pacients, i sempre està bruta i atapeïda de gent. El que passa és que no puc aconseguir cita immediata enlloc més.

El doctor Katz em mira de dalt a baix i examina amb els ulls mig aclucats l’erupció, però sembla que li costa una estona fer-ne una diagnosi clara. Al final em diu que està segur al vuitanta per cent que és una mena de varicel·la, però que no en pot estar convençut del tot, i em recepta un antiviral per si de cas.

—Només funciona si el prens fins a quaranta-vuit hores després que s’hagi declarat l’afecció —diu—, però estic força segur que ho hem agafat a temps. No eliminarà el virus però reduirà la gravetat i la durada de la malaltia.

No em puc creure que tingui la varicel·la. Me’n van vacunar de petita, i des d’aleshores hi estat exposada, o sigui que, per què ara? Em sento ridícula només de pensar a dir-ho a l’Eli. En tot cas, ara no puc anar al micvé, cosa que em feia pànic, i em puc agafar unes petites vacances de l’estrès que estava patint. Amb una varicel·la, ningú no hi pot posar pegues.

La granellada se m’estén a la cama esquerra, a la part esquerra de l’abdomen i, per acabar, a la banda esquerra de la cara. És com si algú m’hagués dibuixat una ratlla amb retolador vermell al mig del cos i hagués ordenat als grans vermells que es quedessin només a un costat. Pica d’una manera horrorosa; em faig un bany de civada i m’unto amb unes quantes cremes contra la picor. Em fa vergonya que em vegin pel carrer amb la cara com la tinc, o sigui que em quedo a casa fins que l’erupció marxa.

—Sort que ara ets niddà —diu l’Eli—. Tampoc no podria tocar-te.

Al cap de tres setmanes, continuo tenint els grans, tot i que ara comencen a fer crostes. Em desperto en plena nit amb molt mal de panxa i em passo hores vomitant fins que l’Eli truca a un amic que treballa al servei d’emergències i li pregunta què cal fer.

En Michoel forma part de l’organització local de Hatzolah, que té les seves pròpies ambulàncies i els seus propis metges i infermers. Diu que sempre que una dona tingui dolor abdominal, la política és dur-la a l’hospital per si de cas hi ha relació amb l’úter. Ens porten a la sala d’urgències de l’NYU, on hi ha una munió de gent que hi van perquè els donin calmants. No hi ha ningú que m’atengui si no és per donar-me alguna cosa per a la febre, però al final ve un metge i quan em veu demana a l’especialista en malalties infeccioses que baixi a examinar-me. El metge, un home asiàtic diminut amb el front ple d’arrugues i la pell greixosa, m’explica que tinc un herpes zòster que, segons diu després d’observar la roba religiosa que porta l’Eli, és possible que hagi enxampat al bany ritual.

Quan recordo la banyera d’aigua calenta que probablement vaig compartir amb centenars de dones, m’agafa un calfred. No m’havia passat mai pel cap que pogués contraure una malaltia mentre complia un dels manaments de Déu. M’han ensenyat des de sempre que no et podia passar res de dolent en complir una mitsvà, un manament; la seva virtut ens protegeix.

Tinc la sensació que soc víctima d’una maledicció. Des del moment que l’Eli i jo ens vam casar, tot el que podia anar malament ha anat malament. Vaig heretar la tendència de la Bubby a la superstició, o sigui que, això és un senyal? Si ho és, arriba una mica tard. M’hauria convingut rebre l’avís una mica abans. Ara no hi puc fer res, oi?

El meu bloc té vuit plantes, i a cadascuna hi ha una vintena d’apartaments, la majoria ocupats per parelles acabades de casar com l’Eli i jo. Llavors, quantes possibilitats hi havia que la Golda acabés vivint al mateix passadís que nosaltres?

La meva antiga amiga, la que van enxampar al gan yehudah amb mi ara fa tants anys, s’ha convertit en la dona preciosa que sempre vaig pensar que seria. Els ulls encara li brillen més del que li brillaven aleshores, i el seu cos s’ha omplert de corbes agradables, i alhora manté la cintura tan estreta com sempre. Ha canviat d’actitud: és tímida, parla fluixet, no s’assembla gens a la Golda dels meus records. Em convida a prendre un cafè després que el seu marit marxi cap a la xul al matí. Igual que fan totes les dones acabades de casar, ens dediquem a repassar els plats i la roba de la llar i a contemplar les fotos del seu àlbum de casament. Em porta al seu dormitori per ensenyar-me l’esplèndid llit de fusta de caoba, amb el depriment armari de la roba i el tocador sense cap gràcia. Amb tant de mobiliari, l’habitació sembla encongida.

S’asseu en un dels llits i allisa el cobrellit amb una mà prima i elegant. Aixeca els ulls enlaire i em mira amb cara de pena.

—Ho hauries d’haver vist la nit de noces —diu en un xiuxiueig—. Hi havia tanta… tanta sang.

La veu se li esquerda amb aquesta segona frase.

No sé si acabo d’entendre què em vol dir. Si parla de la pèrdua de la virginitat, em sembla que m’estimo més no sentir-ho. No puc suportar que m’expliquin més nits de noces plenes d’èxit, no quan encara no he estat capaç de vessar ni una gota de sang.

—N’hi havia pertot arreu… al llit, a les parets. Vaig haver d’anar a l’hospital. —La cara se li omple d’arrugues de cop i volta, i em sembla que està a punt de plorar, però respira fondo i somriu tot valenta—. Va entrar per on no tocava. Em va esquinçar el còlon. Oh, Devoireh, no et pots ni imaginar el mal que fa. És horrorós!

Estic esborronada. Segurament m’he quedat amb la boca oberta. Com pot ser que s’esquinci un còlon?

—Ja saps —s’afanya a explicar-me—, que a les classes prematrimonials els ensenyen que han d’anar de pressa, abans no perdin l’energia, abans que nosaltres ens espantem més del compte. O sigui que es va posar a empènyer, saps? Però al lloc equivocat. Com volies que ho sabés, ell? Ni tan sols jo no estava gaire segura de quin era el lloc que tocava.

—I ara, com et sents? —pregunto, profundament commoguda amb la seva història.

—Oh, ara estic bé! —Fa un gran somriure, però els ulls no se li arruguen com abans, i el clotet amb prou feines apareix—. El meu marit no trigarà a venir, o sigui que val més que marxis.

De sobte, la Golda té pressa per acompanyar-me a la porta, com si li fes por que l’enxampessin xerrant amb una veïna.

Quan torno al meu apartament, em fico al bany i tanco la porta. Passo vint minuts seguits sanglotant amb una tovallola a la cara. M’agradaria saber quin paper hi té la família de la Golda, en tot això. Com és que ningú no s’ha decidit a fer-hi res després de tants anys i de tantes equivocacions?

Un restaurant xinès kosher obre més avall del carrer. Els rabins munten en còlera contra aquesta apropiació de la cultura gentil, però a les parelles joves que vivim al barri ens encanta tenir l’oportunitat de tastar coses noves, i com que no gosem córrer el risc que ens vegin menjant-hi, demanem els plats per emportar i l’Eli va a buscar la comanda després de les pregàries del vespre.

Poso les costelletes, acompanyades d’una salsa gelatinosa d’un vermell brillant, en uns plats de porcellana amb vores platejades. L’Eli i jo ens asseiem l’un al davant de l’altre a la taula de la cuina; observo com talla les costelles mentre jo faig pessigades al meu menjar. Darrerament no he aconseguit empassar-me res sense treure-ho després, o sigui que he deixat de menjar. Suposo que dec tenir alguna malaltia estranya i que estic molt greu, fins i tot ara que l’herpes ha marxat, i que potser la malaltia té alguna relació amb la meva vagina tancada a pany i clau.

La Chaya parla amb els rabins, i ells ens envien al seu psicòleg homologat especialista en temes sexuals. De fet, es tracta d’una parella, marit i muller. Ella parla amb mi i ell amb l’Eli. Després ens fiquen a tots en una habitació i ens ensenyen unes parts del cos fetes de plàstic unides amb Velcro. La doctora ens explica amb penes i treballs cada petita part del meu sistema reproductiu. No sé en què ens pot ajudar, això. Fa que tot sigui molt fred.

Mentre explica a l’Eli la configuració del meu baix ventre, em sento una mica millor perquè veig que no soc l’única a qui se li han de carregar les culpes ara mateix.

Aleshores el seu marit anuncia que m’examinarà per comprovar que tot sigui a lloc. Al primer moment, protesto. Com que no m’han fet mai abans cap exploració ginecològica, m’espanto i em nego a pujar a la taula. Al final, el metge diu que farà servir un anestèsic; aplica una mica de lidocaïna abans de fer l’exploració amb un dit enguantat. Després d’uns moments molt incòmodes d’anar remenant, pronuncia el diagnòstic:

—Tens dos hímens. Caldrà operar.

Això vol dir que tinc dues virginitats. L’Eli explica a la seva mare el que el metge ha dit, però ella se’n riu. Quan es tracta d’operar algú, no n’hi ha prou amb l’opinió d’un metge. Se’n necessita una altra. Dona a l’Eli el número de la seva ginecòloga a Manhattan, una especialista en alt risc que es va encarregar de tots els seus parts.

La doctora Patrick té una consulta a la Cinquena Avinguda amb vistes a l’extensió nevada de Central Park. Contemplo per la finestra els taxis que llisquen pels carrers mig gelats. N’hi ha que s’aturen davant del Pierre quan el porter els fa un senyal. Em sento molt empetitida en aquesta consulta, en aquesta zona de Manhattan tan pagada de si mateixa, sabent sense cap mena de dubte que les infermeres i els metges em miren per sobre de l’espatlla perquè m’he casat als disset anys amb un home que porta barrets negres de vellut i abrics llargs de seda i a qui els peot se li gronxen enèrgicament al ritme de cada moviment.

La doctora m’introdueix l’espèculum i el belluga pertot arreu. Fa una cara seriosa i arrufa les celles, tota concentrada.

—És possible que tinguis un septe —diu—. Sembla que hi ha fibrosi, i això pot passar amb les fibrosis de vegades. És com una altra paret a la vagina. T’enviarem a fer-te una ressonància magnètica per confirmar-ho.

Aixeca el cap i em mira, però no sembla que esperi cap reacció per part meva. És com si donés per descomptat que la qüestió no m’afecta gaire els sentiments. Surt de l’habitació tota atrafegada i amb aires d’importància, i mentre em vesteixo entra la infermera per donar-me les receptes, sense cap somriure a la cara. No sé per què en aquesta consulta em sento tan insuportablement avergonyida pel senzill fet d’existir, no m’he sentit mai així a Williamsburg.

Quan em fan la ressonància, descobreixo que tinc claustrofòbia, i ploro tant a dins del tub que em tremola tot el cos, i no poden obtenir una imatge clara, i em diuen a crits per l’intercomunicador que pari quieta. El resultat de la prova no és concloent, diu la doctora Patrick. De vegades, els septes longitudinals no es veuen a les ressonàncies. No s’hi pot fer res, diu, tret de visitar un altre metge, i ens dona una adreça.

L’Eli ha deixat d’acostar-se’m de la manera que feia al principi, quan cada nit hi havia la possibilitat que la nostra llarga tirallonga de fracassos s’interrompés i ell pogués recollir d’alguna manera els bocins de la seva masculinitat esmicolada i fer alguna cosa amb el nostre matrimoni. Mentre anem de metge en metge, li sembla que no treu cap a res intentar-ho fins que no sapiguem quin és el problema. Crec que té l’esperança que sigui alguna cosa molt greu, alguna cosa que engegui la culpa ben lluny de nosaltres, d’ell. Tot i que quan em va dir que era culpa meva, no m’ho vaig creure del tot, em sembla que ho pensa. Es pren molt seriosament el que la família li diu.

Ara cada dia torna més tard de la feina, i tan bon punt arriba a casa se’n va a cuitacorrents a les pregàries del vespre. Al principi se les saltava per estar amb mi. No em fa res, deixo que marxi, però quan torna el renyo perquè em té abandonada. Vull que em deixin sola, però no vull sentir que no m’estimen. Per quina de les dues coses m’hauria de decidir?

Mentre és fora, em banyo molta estona. El meu nou bany s’ha convertit en un consol per a mi, després de tantes proves en aquests últims mesos. La banyera és gran i les rajoles són brillants i de bona qualitat, i amb unes quantes espelmes d’olor situades estratègicament, es converteix en el meu oasi personal de pau.

De vegades l’Eli em troba ficada a la banyera quan torna.

—Et quedaràs arrugada com una pansa —diu.

Em miro les puntes dels dits, però no les veig especialment arrugades. Quan per fi surto del quarto de bany, sempre estic marejada i em sento dèbil. Deu ser per l’escalfor de l’aigua.

Un vespre em fico a la banyera com cada dia i obro l’aigua calenta per gaudir de l’escalfor als peus, que sempre tinc freds. Al cap de pocs minuts, però, tinc la sensació que tot el cos em bull. La cara, que és ben lluny de l’aigua, em crema. Surto i miro de refrescar-me, però no trobo la manera de treure’m de sobre aquesta sensació. Se m’enfila en onades cap al pit i el cap, i com que no sé què em passa començo a espantar-me de valent i el pols se m’accelera. Al cap d’uns quants minuts, el sopar em surt disparat per l’esòfag i el vòmit esquitxa amb contundència la pica del lavabo. És la primera vegada a la vida que vomito sense haver notat abans cap malestar a l’estómac. No tinc ni idea de què ha passat, i dedico una estona a convence’m a mi mateixa que alguna cosa del menjar estava en mal estat, malgrat que l’Eli no ha notat res igual. Sempre diu que té un estómac de ferro.

Passat un temps, l’Eli renova els esforços. Els rabins li han dit que ha de continuar intentant-ho, diguin el que diguin els metges. Les nostres vides queden repartides clarament en dies nets i dies bruts: dues setmanes en què ens aproximem amb cautela l’un a l’altre, sabent que els nostres intents són debades, i dues setmanes en què ens evitem amb tota cura per assegurar-nos que no violem les lleis de la niddà. La repetició d’aquest patró em fa viure en una inquietud constant. Al final de cada període de dues setmanes d’intimitat forçada, noto que m’he ajustat al nou to de la nostra relació, i llavors de cop i volta em sento empesa a retrocedir cap l’estat de niddà, amb la sensació que estic marginada, que no se’m vol.

Aquesta alternança de l’Eli entre voler estar a prop meu i voler estar com més lluny millor, representa una mena de turment psicològic. No puc entendre què deu sentir de debò per mi si li són tan fàcils aquestes arrencades de cavall i parades de burro. Com és que jo no puc exhibir la mateixa autodisciplina? L’Eli segueix la llei al peu de la lletra; fa la impressió que els manaments de Déu són el seu amor veritable. Només em vol quan encaixo en els paràmetres de la seva piadosa devoció per l’halacà.

Els meus sentiments són criatures fràgils i espantadisses; se’ls ha de convèncer a poc a poc, i just quan comencen a estar còmodes, es troben empesos a amagar-se altra vegada. No trigo a veurem incapaç d’acostar-me al meu marit per a res, perquè temo el dia que tornarà a rebutjar-me. Trobo que m’he tornat molt freda; la gent s’aparta més i més de mi cada dia que passa fins que em semblen petits punts en la distància. El meu cos mateix també se separa de mi, i el puc obligar a fer coses com si jo no hi fos.

El vòmit compulsiu es repeteix molt darrerament, i trobo que l’única manera d’evitar-lo és no menjar. Si no tinc res per treure, no puc vomitar. Deixar de menjar em resulta fàcil, perquè he perdut del tot la gana. Només de veure una barra de xocolata, que abans era una gran temptació, se’m regiren els budells. Com que no puc menjar, perdo pes. Només m’hi fixo quan els altres m’ho diuen, quan em fan veure com em penja la roba que vaig comprar pocs mesos enrere, que les faldilles em baixen de la cintura cap als malucs i les mànigues m’arriben als artells en comptes dels canells. Abans tothom feia broma de les meves galtes grassonetes; ara les tinc xuclades i pàl·lides.

Quan trobo que hi ha massa gent al meu costat, el cor se m’accelera, i una sensació de feblesa s’apodera de les meves extremitats. Em fa por que no tingui una malaltia terrible. Si em forço a menjar alguna cosa, vomito amb abundància al cap de poc, i passo hores sense poder controlar les arcades. Tinc el cos tan cansat i destrossat com una vella.

El metge em fa un munt de proves, m’envia a fer-me rajos X i TAC. Un dia que soc a la consulta m’ofereix dolçament un grapat de pastilles blanques, i acompanya el gest amb una mirada amable.

—És alprazolam. Pren-ne cada vegada que et comencis a trobar malament. Ja veuràs com millores.

—Per a què són? —pregunto amb vacil·lació.

—Per a l’ansietat —contesta.

—Però no estic inquieta! —protesto—. Per què les hauria de prendre?

—Potser no notes l’ansietat —m’explica ell—, però el teu cos sí, i els símptomes no marxaran fins que no solucionis el problema.

No em veig capaç d’agafar-li les pastilles de la mà, de manera que m’aixeco i em poso l’abric, disposada a marxar de la consulta.

—En fi, si no vols prendre les pastilles, almenys deixa’m que et recomani algú. —Em passa una targeta de visita—. És una bona amiga meva; potser et podrà ajudar.

«Bioretroalimentació. Jessica Marigny», diu la targeta.

La consulta és en un edifici luxós amb porter a l’Upper East Side, a tocar de Park Avenue, al més refinat dels barris. A la sala d’espera m’assalten les portades lluminoses de les revistes que unes dones amb les cames descobertes i de pell brillant van fullejant amb uns dits d’ungles llargues i manicura perfecta.

Quan la Jessica em convida a passar a la sala d’exploracions, al fons de la consulta, m’estranyo de no veure-hi l’equipament habitual. No hi ha cap taula on ajeure’m, només una cadira còmoda. A la dreta veig unes maquines, però res del que una esperaria trobar en una consulta mèdica.

La Jessica em connecta uns cables als palmells amb bocins de cinta adhesiva grisa i pitja uns quants botons a la màquina on estan endollats. A la petita pantalla apareix a l’instant un número, el noranta-nou, que llavors va canviant ben de pressa: noranta-nou, cent dos, cent cinc.

—Estem estressades, oi que sí? —diu la Jessica, amb un somriure, mentre s’aparta de la cara un ble de cabells rossos i els passa per darrere de l’orella esquerra.

Somric, sense estar gaire segura de què vol dir.

—Aquests números reflecteixen el teu grau d’estrès —diu ella suaument—. La bioretroalimentació consisteix a aprendre a llegir els senyals del cos i entendre com respondre-hi. T’ensenyaré a reconèixer quan tens ansietat i com regular-la perquè no et faci estar malalta.

Cada setmana passo una hora a la seva cadira aprenent com he de respirar per posar pressió a les glàndules suprarenals, aclarir-me la ment i relaxar els músculs, fins que acabo veient que els números de la pantalla comencen a baixar pel seu compte.

—Recorda una cosa: sempre tens el control. L’ansietat no et pot derrotar si no et deixes —em diu.

El dia que me’n vaig després de l’última sessió, la Jessica em diu les seves paraules de comiat habituals.

—La ment domina la matèria —diu sempre, mentre es pica el front—. La ment domina la matèria.

L’Eli observa com passo els vespres estirada al sofà, concentrada en els exercissis de respiració. La seva presència em provoca unes onades d’ansietat que em veig obligada a combatre tota l’estona a còpia de contenir cada pujada amb una alenada profunda. Tinc la impressió que el combat és desigual, el d’una persona que està assetjada i que sap que es quedarà sense energia abans que el seu enemic, i que la derrota és inevitable. Amb tot, continuo amb els exercissis. L’ansietat no marxa mai, però la puc mantenir a distància, sempre vigilant que no decideixi enfilar-se’m per dintre i agafar-me desprevinguda.

De vegades, a la nit em desvetlla una al·lucinació en què els llençols i les mantes intenten devorar-me. M’aixeco d’una revolada i corro espantada cap a la cuina fins que la sensació que m’ataquen s’esvaeix, tot i que em sento com si l’aire mateix em volgués asfixiar. Sembla que l’habitació es retorci en el seu intent d’esclafar-me; fins i tot la cadira on sec em sembla que pot cedir. Em sento com si no tingués cap refugi físic. No sentir-te segura en el teu propi cos quan tota la resta va malament és una maledicció terrible. El meu cos hauria de ser l’única cosa en què pogués confiar; en canvi, s’ha convertit en el meu pitjor enemic, i soscava tots els esforços que faig.

L’Eli ha estat contemplant els meus atacs de pànic però no els entén. Potser creu que m’estic tornant boja i que no em recuperaré mai. Un dia de juny no torna de la feina, i quan li truco al telèfon no l’agafa. Espero fins ben tard al vespre, però encara no s’ha posat en contacte amb mi, així que acabo trucant a la seva mare per veure si sap on és, però abans que arribi ni tan sols a preguntar-l’hi, em diu, amb molta fredor:

—L’Eli no anirà a casa aquesta nit.

—Què vols dir?

—Vull dir que ja no vol tornar a casa amb tu. I no vol parlar amb tu.

Penjo en estat de xoc. Truco a la meva tia Chaya, que ja sap què passa. Diu que la meva sogra creu que l’Eli s’hauria de divorciar de mi perquè no podem tenir relacions. No m’entra al cap que l’Eli pugui decidir d’una manera tan impulsiva què fer, que prefereixi la seva mare a mi, sense ni tan sols dir-m’ho abans.

De sobte noto un accés de ràbia que sorgeix de dintre meu allà on abans hi havia por. No sé amb qui o amb què estic enrabiada, però m’enfureix la injustícia que sembla que hagi caracteritzat la meva vida sencera fins a aquest punt, i ja n’estic tipa que tothom m’acusi de tot.

—Molt bé —dic, amb un to de duresa a la veu—. No m’hi oposaré. Si de debò vol el divorci, que el tingui. M’és igual.

Penjo abans que ella pugui dir res.

Al fons de mi mateixa, no m’és igual, perquè tinc por d’estar sola. Si el meu marit es divorcia, no tindré llar i no tindré amics. Segurament no em podré tornar a casar mai més. Ara, però, no penso en res d’això, perquè la seva traïció és més gran que tot plegat, i em quedo desperta fins a l’alba, insensible i paralitzada.

«És just», penso, «que com que tinc la vagina, el receptacle, hagi de fer tota la feina? I si tingués un penis, què? Em donarien la culpa de no ser capaç de ficar-lo en algun lloc? I què passa amb totes les nits que m’he quedat al costat de l’Eli consolant-lo perquè no podia mantenir l’erecció? També en soc responsable?».

Pensar aquestes coses em torna boja, però no sé amb qui estic més enfadada: amb la Chaya per dir-me sempre què he de fer sense tenir-hi ella cap dret; amb el Zeidy per estar tan despistat d’haver arribat a creure que jo podria ser feliç casant-me amb un noi d’una família d’idiotes fanàtics on jo era l’única dona casada que no duia ni shpitzel ni barret; amb l’Eli per ser un marit sense caràcter des del primer dia, per deixar-li anar la veritat al seu pare sense ni tan sols donar-nos l’oportunitat d’una mica de privacitat; amb la meva sogra per ficar el nas contínuament en les nostres coses i anar escampant xafarderies sobre mi a les seves germanes a la meva esquena, per fer-me casar amb l’Eli i després dir-me que podria haver triat millor; amb el meu sogre, que semblava satisfet de contemplar el nostre fracàs a l’hora de consumar el matrimoni i que aprofita qualsevol oportunitat per sermonejar l’Eli sobre les pràctiques sexuals de l’halacà. La llista continua fins que, a punta de dia, em fa por que la ràbia em consumeixi del tot. Continc els sanglots per no despertar els veïns.

A les set del matí l’Eli ve a casa. Es posa de genolls davant meu i comença a demanar-me perdó, però no el vull escoltar. Només veig com belluga els llavis, i l’única cosa que em ve al cap és la seva manca de caràcter i de fortalesa. Dins del meu cor, ja he trencat amb ell, i sé que si continuo casada amb aquest home, cada dia seré la representació d’una esposa bona i adorable, però que no tornaré a tenir-lo en consideració com a ésser humà mai més. Assenteixo sense badar boca a tot el que diu, i ell m’abraça agraït quan li explico que estic d’acord a tornar a acollir-lo.

La seva mare li ha dit que no em deixi llegir més llibres de la biblioteca, com si el fet de donar ullades a aquelles pàgines fos la causa de tots els nostres problemes. Si vull tornar a llegir, hauré de tornar a fer servir els trucs de la infància, i només de pensar a haver d’anar amb aquesta mena d’enganys ja m’esgota. Soc massa gran per haver de lluitar per aquestes petites llibertats. Se suposava que no havia de ser així.

M’he de desprendre de tots els llibres. Estava entusiasmada de veure’ls reposant obertament a la taula del costat del sofà, de viure a la meva pròpia casa sense haver d’amagar les proves del meu temps passat preferit. Ara no em puc permetre que algú els vegi i vagi a explicar-ho a la meva sogra. Els fico tots dins d’una bossa de les escombraries que l’Eli s’endurà i llançarà al contenidor vora el despatx.

Fullejo el meu exemplar d’Anna la de Teules Verdes abans de ficar-lo a la bossa juntament amb El turó de Watership i Jane Eyre. L’Anna patia els mateixos mals que tots els meus estimats personatges femenins de la infància, però era la meva preferida, perquè malgrat ser tan agosarada i entremaliada, es guanyava l’amor etern de totes les persones que l’envoltaven, igual que jo sempre desitjava aconseguir. Em pensava que seria l’Eli, finalment, qui m’estimaria a desgrat de la meva incapacitat per ser normal i corrent, tal com em va prometre quan ens vam conèixer i el vaig avisar que seria un maldecap per a ell; però potser quan afirmava que ja s’apanyaria no parlava d’amor sinó del poder per sotmetre’m als seus desitjos i emmotllar-me al seu món.

L’Eli diu que qui hi havia al darrere de la seva sobtada desaparició era la seva germana Shprintza. Ara que es pensa que torno a estar bé amb ell, s’afanya a acusar algú altre de tots els disgustos. Segons ell, ha descobert que la Shprintza s’ha estat dedicant a malparlar de mi a tota la família, i a inventar-se mentides, i que per això el van convèncer que em deixés, perquè se la creien. Recordo la cara d’amargura i ràbia de la meva cunyada durant les meves sheva berachos, i de sobte hi trobo tot el sentit.

—Creus que estava gelosa perquè li robàvem el protagonisme? —pregunto a l’Eli. Al cap i a la fi, la família i les amistats passen un any sencer omplint d’atencions una dona acabada de casar, abans que ella es vegi obligada a cedir el protagonisme a la núvia següent. La Shprintza, en canvi, la van oblidar tan bon punt em vaig casar jo. Tot i així, la decisió havia estat seva; es podria haver esperat i robar-me el protagonisme a mi. Em sembla que no m’hauria importat gens ni mica.

—No ho sé —contesta l’Eli—. Podria ser per això, però també podria ser que estigui gelosa perquè estàs més a prop de mi que ella. Quan vivíem a casa dels pares, sempre estàvem molt units. Potser et veu com una amenaça per a la nostra relació.

—Però si ella ja té el seu marit! I era el teu millor amic! O és que tu no podries sentir-te amenaçat que ella es fiqui entre vosaltres dos?

—No, amb mi és diferent. És com, si casant-se amb el meu millor amic, pogués continuar estan en el meu grup. Ja saps que li tenia posats els ulls des de sempre. Va demanar a la matrimoniera que ho suggerís.

No em puc creure que la germana de l’Eli sigui tan manipuladora. És com si hagués estat sempre obsessionada amb ell. Només de pensar-hi em sento incòmoda, però no sé per què. Sigui com sigui, no estic disposada a carregar-li totes les culpes. El fet que l’Eli no sabés veure les manipulacions de la seva família és preocupant. Ha resultat ser un home feble de caràcter, i jo estava segura que no era així. Com pot ser? I com és que després de descobrir que la Shprintza era la culpable, l’Eli no ha anat a la família a renyar-los pel que han fet? El mínim que podia fer era complir el seu deure com a marit i defensar-me.

Com que vaig prometre a l’Eli que trobaria la manera de solucionar el problema, vaig demanar cita a la sexòloga que la doctora Patrick em va recomanar. La sexòloga diu que per la manera com em retorço a la taula d’exploracions ja es veu que el problema el tinc al cap. El cap, afirma, té sobre el cos més poder del que em penso. La vagina se’m tanca si el cap vol, i per molt que em vulgui convèncer a mi mateixa que vull que s’obri, el subconscient té les coses més clares, i és qui té el control.

Se’n diu vaginisme. Em dona un llibre que en parla. Hi llegeixo que la condició es dona amb més freqüència en dones que s’eduquen en ambients religiosos repressius. Començo a comprendre que els anys de fugir del meu cos li han ensenyat al cos a fugir de mi.

Hi ha una cosa anomenada memòria muscular, explica el llibre, que el cos utilitza per memoritzar capacitats com ara caminar o nedar. El fet que no oblidis com anar en bicicleta obeeix a una raó. Encara que tu no ho recordis, els músculs sí. Es posen en acció automàticament en l’instant que plantes els peus als pedals.

Quan els músculs de les cames han après a caminar, no pots fer desaparèixer aquest aprenentatge. No pots esborrar el record sense patir un gran trauma. De la mateixa manera, explica l’autor, si els teus músculs vaginals van rebre l’ordre de tancar-se, serà molt difícil superar aquesta mena de memòria muscular. O sigui que no és només el cap el que cal convèncer: és la musculatura mateixa.

El primer que he de fer, diu el llibre, és comprar un joc de dilatadors de plàstic, una sèrie de tubs llargs de gruixos diversos que he d’introduir-me per practicar. El procés pot durar mesos sense parar fins que arribi a introduir còmodament el tub més gruixut. La idea és entrenar els músculs vaginals perquè s’afluixin de manera natural. L’acció va acompanyada d’unes respiracions i uns exercissis musculars especials.

Se suposa que he d’anar a la consulta mèdica o fer-hi allà les dilatacions, però és massa humiliant, o sigui que em compro per internet un joc de peces i me’l faig enviar a casa. Arriba al cap d’una setmana en una capsa blanca que no porta res escrit a fora. Els tubs són a dins d’una bossa de vellut que es tanca amb un cordó, encaixats els uns dintre dels altres. Són de color beix, i les puntes només són una mica més estretes que la resta. Les instruccions diuen que s’han de fer servir amb un munt de lubricant.

Cada vespre, mentre l’Eli és fora per a les pregàries, m’ajec al llit i practico. Les primeres dues setmanes són un dur combat per aconseguir que el tub més petit, que és de la mida d’un dit, entri, i m’he de quedar estirada amb allò a dintre una estona, i després practicar fent-ho lliscar endins i enfora mentre respiro tan relaxadament com puc. És una tasca penosa i avorrida.

Cada nit, quan torna a casa, l’Eli em pregunta com va. Trigo tres mesos a poder ficar-me el tub més gruixut, però per molt que hi practico, no aconsegueixo fer disminuir el dolor. Sembla que faig les coses com cal físicament, però des del punt de vista mental i emocional no hi ha res que canviï, i començo a entendre que aquest és el problema de fons.

Per al primer aniversari de casament, l’Eli i jo anem a Las Vegas a veure el xou d’un hipnotitzador. No diem a ningú que hi anem, perquè la gent ho desaprovaria; l’Eli diu a la seva mare que anem a Califòrnia perquè jo pugui descansar. En acabat de l’espectacle, l’hipnotitzador ofereix a la gent una cura per deixar de fumar, o hipnotitzar-los perquè s’aprimin. Quan tornem a l’hotel, em ve al cap que potser m’aniria bé; podria hipnotitzar la meva vagina perquè s’obri!

Quan tornem a Nova York, demano cita amb una hipnoterapeuta titulada al centre de Manhattan. Costa dos-cents cinquanta dòlars, diu, però està convençuda que em pot curar. M’ajec a la cadira mentre ella posa música suau i m’indica que respiri fondo. La sessió dura una hora. No noto que m’hagi hipnotitzat, però amb aquestes coses no se sap mai, oi?

Dic a l’Eli que ho tornarem a provar, ara de debò. Quan vaig al micvé, la dona que m’inspecciona m’hi ha vist abans, i em mira encuriosida la panxa llisa.

—Shefaleh —diu—. No t’amoïnis, bonica. De vegades cal temps.

Faig veure que somric agraïda.

Un cop a casa, em poso una camisa de dormir de blonda perquè vull que l’Eli es relaxi, que no estigui més nerviós del compte, perquè després de tant de temps tampoc no està gaire segur de si mateix. Imagino que el seu penis és el tub, i la qüestió és que funciona, tot i que fa molt mal, em pica i em cou a un ritme ascendent i descendent, però per sort s’acaba aviat, perquè ell acaba de pressa. Està tan content que es passa el que sembla una eternitat rient i plorant al mateix temps, i el seu cos s’estremeix amb violència damunt meu.

En acabat, es deixa caure a una banda i es queda ajagut de panxa enlaire amb els braços encreuats al clatell i un somriure de satisfacció a la cara. Continua faltant-li una mica l’alè.

—Què se sent? —pregunto amb suavitat; la cosa m’encurioseix de debò.

—Què? Vols dir l’experiència?

—Sí.

Tomba el cap i em mira mentre busca les paraules.

—És el millor sentiment del món. —Té els ulls plorosos.

—Hmmm.

No dic res més, però em pregunto per què, si és el millor sentiment del món per a ell, no ho és per a mi. Per què ha de ser tan fantàstic per a l’home i tanta feinada per a la dona? Arribarà algun dia que m’agradarà?

En fi, en tot cas estic contenta d’haver-ho fet. Truco a la Chaya l’endemà i l’hi explico, i ella truca a tothom per anunciar-los la bona nova. Ara ja m’és ben igual la intimitat. Tot m’és ben igual.

Divendres a la nit, l’Eli hi vol tornar. Està entusiasmat amb aquesta novetat a les nostres vides. Es fica al llit després del sopar del Shabbos, i l’alè li fa olor de Coca-Cola, cosa estranya.

—Has begut Coca-Cola? —li pregunto—. Fas olor.

—No! Com se t’acut! No en tenim, a casa. Com vols que en begui?

—Però és l’olor que fas! Molt forta! Ves a rentar-te les dents, almenys.

Quan l’Eli torna, l’olor continua sent molt intensa, com de soda calenta esbravada. No suporto aquesta olor. Ell es pensa que m’ho invento, però és més real que els llençols on dormo.

L’endemà, quan torna de la sinagoga, em diu:

—Potser estàs embarassada. El meu amic de la xul diu que de vegades les dones embarassades noten olors estranyes que no hi són.

No puc estar embarassada. No tan de pressa. De debò que funciona d’aquesta manera? Tan fàcil és? Costa de creure. És clar que, ben pensat, l’embaràs no és el resultat d’una acumulació d’actes sexuals; n’hi ha prou amb una vegada. Per què no la primera? Suposo que és possible.

Comprem una prova d’embaràs després del Shabbos, i les dues ratlles de color rosa apareixen al cap de cinc minuts. Suposo que estem en estat. Tinc el pressentiment instantani que serà nen. Corro a la llibreria l’endemà i compro llibres sobre l’embaràs, i em passo la setmana sencera al sofà llegint-los. Decideixo no beure gens d’alcohol, tot i que la meva cunyada creu que si en prens una mica no passa res. Tindré l’embaràs més sa, el bebè més sa. Això, almenys, ho puc controlar.

No faig cas del fet que no sento cap mena d’emoció, mentre que l’Eli en canvi pràcticament plora de felicitat i s’estira els cabells d’impaciència rumiant a qui li hauria de dir i si no hauria d’esperar els tres mesos preceptius abans d’explicar-ho a ningú. Jo m’entretinc pensant en les qüestions pràctiques, per exemple, com ens ho farem per aconseguir tot el que es necessita i on anirem a comprar-ho, i que ben aviat la roba que tinc no m’entrarà.

Sento que l’Eli parla per telèfon amb la seva mare a l’habitació del costat. Somric en secret per a mi mateixa. Suposo que ja no se’n podia aguantar. No triga a entrar al menjador i s’asseu al meu costat, al sofà, i llavors em posa la mà al ventre.

—S’ha posat a plorar —em diu en un xiuxiueig—. Hauries d’haver sentit que contenta que estava. Es pensava que aquest dia no arribaria mai.

És clar. Perquè tinc divuit anys i això vol dir que me’n queden pocs de fertilitat, oi? Es pensava que no «solucionaríem» el nostre petit problema fins que jo no en tingués quaranta. En fi, la Chaya es va quedar embarassada per sisena vegada als quaranta-dos. Faig que no despectivament amb el cap. Quin parell, la Chaya i la meva sogra: les reines del melodrama.

—Ja saps —diu l’Eli lentament—, que ara, amb l’embaràs, estàs neta. Pràcticament nou mesos. No hauràs d’anar al micvé. Podré tocar-te sempre.

Em poso a riure amb un esbufec.

—És per això que estàs tan content? Des de quan et preocupa el micvé? Soc jo qui hi ha d’anar, i no tu.

—Ja ho sé —diu—, però sempre em dius que no ho suportes. Estic content per tu.

Està content per ell mateix. Acaba de descobrir el sexe i ara hi haurà nou mesos sense restriccions. No hi ha repòs per als fatigats.