3

Les albors del coneixement

La nena coneixerà coses meravelloses i sabrà que aquestes cases de Williamsburg no són tot el món.

BETTY SMITH,
Creix un arbre a Brooklyn

Entre l’escola i les colònies d’estiu hi ha tres setmanes buides, tres setmanes llargues de calor insuportable. Surto pocs minuts, només per asseure’m a l’escala de l’entrada, i fins i tot a l’ombra noto que la letargia s’apodera de mi a l’instant; la humitat m’ensopeix els cabells, em desinfla l’ànim. Les cames em fan picor sota les mitges gruixudes de llana, que, irònicament, no em protegeixen dels mosquits. Soc addicta als gelats italians de color rosa llampant de la botiga de queviures Mayer’s. Les porcions no s’acaben mai; quan arribo a escurar el fons del recipient de paper, l’estómac ja està fart de cirera.

Un dia, quan ja estic a punt de morir-me d’avorriment, el meu cosí Moshe ve a viure amb nosaltres. L’han expulsat de la ieixivà, sento que xiuxiueja la Bubby al telèfon quan es pensa que dormo.

—Sempre es fica en problemes, aquest nano —diu amb un sospir.

A dos quarts de sis del matí, sento des del dormitori que el Zeidy desperta en Moshe com un sergent instructor.

—Lleva’t, és l’hora de resar. Va. Lleva’t. Afanya’t, que ja surt el sol. Resem a trenc d’alba. Lleva’t, vesteix-te.

Agafa el noi per l’orella i el fa sortir del llit. Sento que en Moshe s’entrebanca mentre busca la roba a cegues sota els lladrucs del Zeidy. En Moshe és aquí per rebre una dosi de la disciplina del Zeidy, el remei universal per a les ovelles negres. Els pares d’en Moshe ja tenen prou feina amb els seus dotze germans.

El Zeidy vol que trobi un bon shidduch, un matrimoni arranjat, però no és gaire probable que algú estigui disposat a casar-se amb un noi de divuit anys que no va a la ieixivà. A les galtes suaus d’en Moshe no s’hi veu ni rastre de barba, i no sabria dir si és perquè s’hi fa alguna cosa o perquè senzillament encara no se li ha desenvolupat. Si intentés frenar el creixement de pèl facial seria una ofensa greu, i la idea d’una entremaliadura així m’entusiasma.

Li faig la punyeta amb la manca de pèl al rostre.

—Digue’m la veritat —dic—. Que te’ls arrenques amb els dits? O fas servir una fulla d’afaitar? Potser ho fas amb les pinces!

—Calla, bocamolla —gruny—. No tens ni idea de res. No et fiquis on no et demanen.

Amb tot, als vespres, després de l’oració, ve a l’habitació, em remena les coses i em pren el pèl. Sap que no hauria de parlar amb mi, perquè soc una nena, però la Bubby no el renyarà i el Zeidy encara està estudiant al kolel. Més tard, sento que el Zeidy li clava una esbroncada sobre el comportament impropi de fraternitzar amb dones.

—Què fas parlant amb nenes —diu el Zeidy en veu baixa i carregada de fúria, després d’emportar-se en Moshe a un costat— en comptes d’aprofitar qualsevol moment lliure per estudiar la santa Torà i centrar-te en el teu futur? Quina noia es fixarà en un noi com tu, si no ets capaç d’aguantar una shiur ni, encara menys, un dia sencer d’estudi?

Miro en la seva direcció. En Moshe no diu res, es limita a mirar a terra. Belluga els peus amb nerviosisme, l’expressió delata una pena profunda i sincera que una part de mi reconeix.

Els sermons de desaprovació no serveixen de gaire. En Moshe continua deixant de banda els sefarim, els llibres, per venir a parlar amb mi, i jo, amb una barreja de pena i curiositat, no m’hi oposo. Quan al vespre la Bubby va a visitar les seves amigues, ensenyo a en Moshe com torrar núvols a sobre dels fogons. Travessem els núvols kosher amb les broquetes metàl·liques que la Bubby utilitza per fer xix kebab, de manera que, òbviament, són fleishig, carn. No ens els podem menjar barrejats amb la nostra potinga de xarop de xocolata i llet.

En Moshe m’ensenya a fer bromes per telèfon.

—Hola? Sí, em dic Con Edison. Hem tingut problemes a la seva zona i necessitem que vagi a comprovar si la nevera marxa bé. Ah, sí? Bé, doncs posi’s les sabatilles esportives i corri, que no se li escapi! —Clavo l’auricular a la base del telèfon i ens esbotzem de riure. Noto un dolor meravellós a les costelles.

Una nit, en Moshe em proposa marcar números gratuïts aleatoris amb paraules gracioses, com 1-800HOMEDELSAC. De vegades, per atzar marquem números operatius de debò: 1-800-LAVABOS ens ofereix arreglar-nos les canonades.

—Escolta això —diu, marca 1-800-DONAGRASSA i posa el telèfon en altaveu. Sona una veu femenina, però sens dubte prové d’una màquina. És vellutada i estranya.

—Gruixut… voluminós… sucós… —murmura, i premo el botó de penjar de seguida. La meva reacció fa petar-se de riure en Moshe, i em sento com si m’hagués enredat. A l’estança es respira un aire diferent.

—Quants anys tens, Devoiri? —pregunta.

—Tretze, per què?

—De debò? Tens tretze anys? No m’ho puc creure. Estava convençut que en tenies disset. Sembles molt més gran!

—Doncs no, tinc tretze anys.

Trec l’últim núvol de la broqueta metàl·lica amb les dents. En Moshe em mira mentre em llepo els llavis i branda el cap amb estupor.

—Què?

—Res. No em puc creure que siguis tan petita.

Al matí, el Zeidy em porta a un costat i em pregunta si he estudiat les lleis del yihud a l’escola aquest curs passat. N’hem treballat unes quantes, sí. Sé que una noia no pot estar sola en una habitació amb un home, encara que hi hagi altres dones a la sala. En canvi, pot quedar-se sola amb dos homes o més. Si mai et trobes en una situació amb un home, no es pot tancar la porta amb clau. Està prohibit tocar-se i, per descomptat, cantar en veu alta. El Zeidy i la Bubby, però, ens deixen sols a en Moshe i a mi a la nit, sense patir-hi gaire, i m’asseguro de deixar sempre la porta oberta, perquè és el correcte. A més, en Moshe és el meu cosí. Vull dir que som parents. Aquestes normes només són per a les aparences.

Quan la Bubby va a l’Aishel, el geriàtric, per servir menjar als pacients, baixo corrents fins a Mayer’s per comprar-me un gelat italià. No em decideixo entre el gust de cirera i el de llimona. La llimona és àcida i pura; la cirera té una dolçor embafadora que perdura al color rosa fosc que em deixa a la llengua i les dents.

Mentre estic encorbada sobre la porta corredissa del congelador, en Rodrigo, el noi mexicà que treballa per al senyor Mayer, em frega d’esquitllada quan fa cap a la rebotiga. Els passadissos són estrets i me n’aparto bruscament sense pensar-hi. Em decideixo pel de cirera i agafo el gelat vermell del congelador. Abans de tenir temps de tancar la porta corredissa, noto una mà sobre el cul. És la sensació inequívoca d’una pessigada; amb tot, només dura un instant, de manera que no les tinc totes. Aleshores, però, em giro d’una revolada i veig que en Rodrigo es perd en la foscor resclosida de la rebotiga.

Per un moment em quedo glaçada, una mà aferrada al gelat italià i d’esquena al congelador per protegir-me. Em noto la cara bullent. La indignitat em crema la gola. El mexicà! Al meu propi carrer!

Empesa per la fúria, vaig ràpidament al davant i repico amb els talons sobre el terra de fusta amb posat altiu. Al mostrador, el vell senyor Mayer està inclinat sobre els llibres de comptes. Les mans li tremolen, té Parkinson; les puntes de la barba groguenca freguen les pàgines gastades del llibre major.

Llanço dues monedes de vint-i-cinc sobre el mostrador de fusta. Em guardo de donar-les directament al botiguer: no és permès. El senyor Mayer ni tan sols aixeca la vista. M’espero un moment, incapaç de decidir si li hauria d’explicar el que acaba de passar o si val més que ho deixi estar. La vergonya m’aclapara.

—Senyor Mayer.

No alça els ulls. Suposo que deu ser dur d’orella, vell com és. Aixeco la veu, decidida a cridar-li l’atenció.

—Senyor Mayer!

Aixeca lleument el cap i em mira a través de les lents bifocals.

—Digui al noi mexicà que treballa per a vostè que no posi la mà a sobre de la clientela.

El senyor Mayer em mira amb cara de no haver-me entès gaire. Els seus ulls grossos m’escodrinyen des de les conques esgrogueïdes. Penso que potser no m’ha sentit, però aleshores veig que belluga els llavis, com si volgués dir alguna cosa, només que no articula cap so. Per un moment, el xoc li paralitza les mans, atrofiades, que ha deixat suspeses a l’aire sobre el taulell, fins que finalment estira el braç i recull les dues monedes amb un palmell. Amb l’altra mà, empeny en la meva direcció una espàtula de fusta embolicada amb paper de seda blanc. No dirà res. Agafo l’espàtula a contracor i m’encamino a la sortida. Sento el so frenètic del timbre en el moment que travesso la porta.

De tornada a casa, m’ajupo a l’escala de l’entrada i contemplo com els coloms es disputen les engrunes que la Bubby ha escampat al pati. Sostinc el gelat italià entre els palmells, encara embolicat, i noto que l’envàs de paper s’estova a mesura que el gelat es fon. Un líquid de color cirera degota de la base, se m’escola entre els dits i me’ls recobreix de regueres vermelles. Em venen nàusees.

Ho hauria d’explicar a algú. Si ho digués al Zeidy, potser se n’aniria en persona a la botiga a escridassar el senyor Mayer, i el botiguer l’escoltaria i s’adonaria que no pot tolerar que els empleats facin el que els doni la gana. S’ha de fer justícia. Soc jueva: hauria d’estar segura, com a mínim a la meva comunitat.

Amb tot, com m’ho faré, per explicar-ho al Zeidy? Amb quines paraules li descriuré l’experiència? Em fa vergonya només de pensar-hi. A més, i si li explico i pensa que, d’alguna manera, ha estat per culpa meva? No és cert que m’hi he vist involucrada? No li vull veure l’expressió de desaprovació a la cara.

Les mans se m’entumeixen pel fred de l’envàs, i noto una esgarrifança que em puja pels braços fins a les espatlles i el pit. Em poso a tremolar amb violència, com si m’espolsés un dimoni invisible. Imaginar-me el gust desagradablement embafador del gelat de cirera em fa pujar la bilis a la gola. Llenço l’envàs, tot xop i sense obrir, al cubell metàl·lic de les escombraries. Quan m’aixeco per entrar a casa, m’adono que la potineria ha deixat una taca fosca a la llosa que tenia sota els peus.

El Shabbos és més llarg al juny, i aquesta setmana passo la tarda aclofada al sofà per culpa d’un dolor misteriós al ventre que no es calma amb els antiàcids que m’acostuma a donar la Bubby. El Zeidy no diu la benedicció de l’havdalà fins a dos quarts d’onze de la nit de dissabte; la Rachel i en Tovyeh, però, venen a les onze de la nit des de Borough Park amb els fills per al Melaveh Malkah, l’àpat posterior al Shabbos. Em prenc Tylenol i el dolor s’esmorteeix fins a convertir-se en punxades lleus, de manera que vaig amb els meus cosins a la taula del menjador, on ens esperen ous remenats i amanida d’hortalisses. Mentrestant, envien en Moshe a la pizzeria kosher de Marcy Avenue, on la cua sol arribar fins a fora cada dissabte a la nit.

Quan en Moshe torna amb la immensa capsa de cartró tota tacada d’oli a les mans, el Zeidy i en Tovyeh ja estan embrancats en un debat talmúdic. Una vegada que he repartit la pizza entre els més petits, el Zeidy em fa un gest perquè m’hi atansi. Em demana que baixi al soterrani a buscar un vi de Borgonya: Kedem, el que té l’etiqueta groga. Vacil·lo. Em fa por baixar-hi sola a les fosques. Sé que al soterrani hi ha rates, de vegades fins i tot els gats del carrer s’hi esmunyen i hi juguen a jocs macabres.

—No hi vull anar sola —dic.

—Està bé, doncs que t’acompanyi en Moshe. Això sí, procura no equivocar-te de vi. Moshe! Acompanya la Devoireh al soterrani i encén el llum perquè s’hi vegi. Aquí teniu les claus. —Tot seguit, ens dona el clauer, carregat de les claus de tots els panys de la casa.

En Moshe i jo baixem feixugament els tres trams d’escales fins al soterrani; l’últim està sumit en la foscor i farcit del que em fa l’efecte que són teranyines. Percebo l’olor forta i penetrant del desodorant que es posa, encara que se suposa que només pot utilitzar productes sense fragància. Els seus trepitjos se senten més que els meus. No m’explico que el Zeidy ens deixi baixar al soterrani tots dos sols. Estic convençuda que va contra les normes, però, d’altra banda, el Zeidy no ho permetria si fos així. Per tant, suposo que no passa res.

En Moshe palpa les caixes de fusibles, mirant de trobar l’interruptor correcte a les fosques. Finalment les bombetes que pengen de les canonades del sostre escampen una claror tènue i ataronjada pel soterrani fred i humit. Veig més clarament les piles de trastos —maletes velles apilades les unes sobre les altres, un cotxet antiquíssim al qual falta una roda, matalassos atrotinats— i, al fons de tot, albiro la caixa de vins.

Tot i la il·luminació provisional, no m’hi veig gaire, de manera que en trec les ampolles d’una en una, a la recerca del vi especial de Borgonya. Mentrestant, en Moshe no mou ni un dit per ajudar-me, sinó que camina tota l’estona d’un cantó a l’altre darrere meu.

Em sembla que l’he trobat: vi de Borgonya Kedem, etiqueta groga. Afuo els ulls per assegurar-me’n i, en acabat, dono l’ampolla a en Moshe.

—Té, porta-la a dalt. Apagaré els llums i tancaré la porta amb clau en sortir.

En Moshe em pren l’ampolla i la deixa a terra.

—Què fas? El terra és de ciment! Podries haver trencat l’ampolla! El Zeidy es posarà fet una fera. —Allargo el braç per agafar l’ampolla, però en Moshe m’agafa pels dos canells—. Què… Què fas? —Se m’esquerda la veu.

Noto que em condueix fins a la paret i no hi oposo resistència, els braços se m’han tornat rígids del xoc. Encara tinc un dit a l’anella del clauer pesant. Sento al front el seu alè de salsa de tomàquet. Tinc el cos d’en Moshe tan a prop que el percebo inesperadament gros i robust. Em subjecta els canells amb força i em fa mal. Em noto els braços fràgils, com si fossin branquillons, i això que soc capaç de pujar un aparell d’aire condicionat per tot un tram d’escala.

Esbosso un somriure nerviós. Li escruto el rostre per veure si només es tracta d’un joc estúpid. Potser només és un brètol a qui han expulsat de la ieixivà i que em vol espantar al soterrani. Amb tot, no té les faccions relaxades, no hi llegeixo l’habitual diversió indiferent. Té la mandíbula en tensió i els ulls entretancats.

Aixeco el genoll per clavar-li una puntada, però m’immobilitza les cames contra la paret amb les seves cuixes gruixudes i m’esclafa amb tot el pes. Amb una mà m’agafa tots dos canells i me’ls aixeca per damunt del cap, mentre amb l’altra busca la cremallera del meu vestit. L’abaixa amb un moviment ràpid i m’inclino cap endavant instintivament per amagar-me; aquesta vegada, crido.

—Para! Para, si us plau! Però què fas…? Quina bestiesa…!

En Moshe em tapa la boca amb la mà i tasto el gust salat de la seva suor. Sento que m’empenta a terra, amb una mà a la meva espatlla i l’altra a la cintura. De sobte recordo que tinc el clauer i el faig servir: li colpejo la pelvis amb les claus i l’empenyo sense veure-m’hi.

L’extrem punxegut d’una de les claus se li enclava al plec de la panxa i la començo a prémer i a torçar; el canell és l’única part del cos que conserva una mínima llibertat de moviments i l’aprofito al màxim, encara que sento que en Moshe em murmura apel·latius a l’orella. Es retorça damunt meu i se separa lleugerament de mi mentre busca l’arma que tinc a la mà. Grunyo en veu baixa mentre li enfonso la clau tant com puc a la pelvis, amb moviments ràpids, fins que surt de sobre meu d’un salt, amb les mans entrellaçades, i gemega.

M’apujo la cremallera de nou i m’escapo. M’obro pas entre les muntanyes de trastos, enfilo els esglaons de fusta, que cruixen estrepitosament sota meu, i surto a la claror de la planta principal. M’he descuidat el vi.

Un cop a dalt, passo per davant del menjador i intento escapolir-me a la meva habitació, però el Zeidy em veu i em crida.

—Nu, Devoireh! —Em mira, expectant—. Tens el vi?

Assenteixo discretament amb el cap.

—L’he donat a en Moshe —dic.

En efecte, en Moshe apareix a la porta, panteixant, amb el vi de Borgonya a la mà. Deixa l’ampolla sobre la taula amb el somriure que el caracteritza, com si res no hagués passat. Es tomba cap a mi i li veig autoritat a la mirada; els ulls delaten un no sé què que denota orgull i poder. Giro en rodó i me n’allunyo, amb les mans sobre les galtes ardents.

Al dormitori no encenc el llum, sinó que m’estiro sumida en la foscor gairebé absoluta, esquinçada només per la claror de color préssec que emana del fanal de davant; entra per la finestra i projecta ombres de branques d’auró a les parets de la meva petita habitació. Em ressegueixo el contorn del cos amb les mans; faig lliscar els dits pel meu coll, travesso l’espai entre els pits i m’aturo al ventre, per comprovar si la sensació de formigueig que em crema per dintre també es nota a la pell, com la calor de la febre. Em noto la pell freda, suau i calmada. Em quedo una estona estirada sobre el llit, i no m’aixeco ni tan sols quan la fressa provinent del menjador es comença a apagar i sento que la gent baixa l’escala sorollosament, travessa la doble porta i surt al carrer. Sento que en Tovyeh puja al cotxe i, un moment després, el rugit del gran Dodge Durango de color blau es perd en la nit.

Sento la Bubby, que es prepara per anar a dormir; el Zeidy, que es queda estudiant al menjador, i finalment en Moshe, que se’n va al seu dormitori a les dues de la matinada. Em quedo desperta molta estona, amb les mans esteses sobre la panxa; encara vaig vestida i mantinc l’oïda atenta, sense articular cap so. M’adormo a l’alba.

Divendres a la nit, mentre estic asseguda a la taula del Shabbos i escolto com el Zeidy canta els himnes tradicionals, prorrompo de sobte en sanglots sorollosos i escanyats, i l’interrompo a mig vers. Ningú no entén els atacs d’histèria que m’agafen últimament; el Zeidy em diu que hauria de pregar per aconseguir menuchas hanefesh, pau a l’ànima.

—Quin motiu pots tenir per plorar? —pregunta amb delicadesa, mentre aixeca la mirada dels llibres sagrats.

Tinc ganes de cridar que és veritat, que no tinc cap motiu per plorar, cap motiu en comparació amb tu i el dolor que portes a dintre.

Explicar-li per què ploro semblaria ingrat. És culpa del Zeidy que Déu m’hagi enviat a un món on no hi ha lloc per a mi? Com li explico que sento un forat immens que amenaça d’empassar-se’m si no l’omplo? Com li parlo de l’orgull i del desig, i de la pena que provoca la mancança?

Tot allò que et penses que és teu en aquest món no et pertany de debò, diu el Zeidy. Et pot ser arrabassat en qualsevol moment. No em consola gaire pensar que em poden robar les poques coses que tinc a la nit. Un pare, un germà, una casa, un vestit: tot això són possessions i, a la llarga, no importen. El Zeidy diu que ho sap perquè sap què significa perdre-ho tot. Diu que l’única cosa de valor que es pot obtenir en aquesta vida és menuchas hanefesh, la profunda serenitat interior, que preval fins i tot davant de la persecució. Els nostres avantpassats eren tan forts que van ser capaços de mantenir una calma absoluta en les circumstàncies més adverses imaginables; ni la brutal tortura física ni l’angoixa atroç no els van torbar la serenitat. El Zeidy diu que, quan tens fe, entens que la vida és insignificant si mires el conjunt. El nostre patiment és minúscul des de la perspectiva del cel, però si la teva ànima està tan aclaparada que t’impedeix veure més enllà del que tens al davant, aleshores mai no podràs ser feliç.

Com m’ho faig, per trobar una pau interior impertorbable? El món que m’envolta és tan real i tangible que no m’hi puc resistir; em costa concebre el cel com un futur meravellós.

Aquesta setmana finalment han suggerit una parella a en Moshe. Al Zeidy l’entusiasma la idea que algú pugui estar interessat en el net que gairebé havia donat per perdut. Amb tot, quan rebo una trucada en nom de la noia i em demanen que els doni més informació sobre la personalitat del noi, no l’elogio com dicta el costum. En comptes d’això, desafio la tradició sense pudor i el titllo d’ovella negra, de boig, de shlechter. Quan el Zeidy s’assabenta del que he fet, em fa seure i m’esbronca, però, abans no acaba, colpejo la taula amb tots dos palmells i xisclo.

—Què? Què passa?

—Va intentar… Va intentar… —Però no sé què va intentar fer. Em dono per vençuda, m’aixeco de la taula i me’n vaig, malgrat que sento que em crida perquè hi torni. Amb tot, ara no he de parlar si no ho vull. Ara tinc dret d’anar-me’n.

El Zeidy demana a la meva tieta Chaya que parli amb mi. Mitjançant paraules dolces aconsegueix que m’obri i l’hi explico. No la història sencera, però prou perquè se li contregui el rostre de ràbia i murmuri:

—Animals. Són uns animals.

—Qui?

—Els nois. Els nois joves. No sé com se li va ocórrer al Zeidy portar-lo a la mateixa casa que tu.

Al final, en Moshe s’ha promès amb una noia israelita. Un shidduch israelita és l’últim recurs; tothom ho sap. A Israel, els pares són tan pobres que entreguen les seves filles a qualsevol que els pagui. En Moshe s’haurà de traslladar a Israel per viure a prop de la família de la seva esposa, i no l’hauré de veure mai més.

La Bubby parla per telèfon amb una de les seves filles quan descobreixo la taca espessa i viscosa de sang a les calces; li sento la veu, irrigada de sospirs planyívols, a través de la porta del bany. Vull esperar que acabi la trucada abans de donar-li la notícia de la meva mort imminent, però estic tan espantada que no em puc controlar, així que obro la porta, només una mica, i li faig un gest perquè pengi.

—Nu, què et passa, mamaleh? —pregunta de seguida, mentre s’ajusta el turbant una altra vegada sobre l’orella.

—Estic sagnant —dic amb un fil de veu, a l’espera que faci alguna cosa, tota esverada, o que truqui a Hatzolah, l’organització voluntària d’emergències mèdiques, perquè em porti a l’hospital.

—Té, mamaleh —diu enèrgicament, i obre l’últim calaix del moble de bany. A continuació, en treu una mena de tira llarga i estreta de cotó i me la dona—. Posa’t això a les calces —diu—. Aviat aniré a la farmàcia a comprar-te compreses.

No entenc com pot estar tan tranquil·la. M’explica que no és greu que em brollin litres de sang del cos, perquè, pel que sembla, li passa a tothom i és sa. Diu que és com una neteja del cos, i que d’aquí a pocs dies s’haurà acabat.

Quan torna de la farmàcia amb un paquet de Kotex, em diu que l’amagui al fons de l’armari, perquè no el pot veure ningú. Diu que val més no parlar d’aquestes coses. Que no fa profit a ningú.

Em resulta difícil mantenir en secret el procés de canviar-me les compreses; és com canviar-se un embenat cada poques hores. Les he d’embolicar amb paper i posar-les en una bossa de plàstic, tal com m’ha ensenyat la Bubby, abans de llençar-les al cubell de les escombraries com qui no vol la cosa, per no aixecar sospites. Em sento estranyament trista, com si hagués canviat de cos i el nou no m’agradés. No veig l’hora que s’aturi l’hemorràgia, com la Bubby m’ha promès que passarà. Espero que no es torni a repetir mai més.

Aviat m’adono que ja no puc confiar despertar-me cada matí amb el mateix cos ossut i àgil de sempre. Ara sembla que la roba se’m posi diferent cada dia, el mirall no em torna mai el mateix reflex. Em frustra la incapacitat de controlar què fa o com és el meu cos.

Ara les meves amigues estan obsessionades a fer dieta, i porten recipients de plàstic plens d’enciam iceberg per dinar en lloc del bagel amb formatge d’untar de sempre. Per més que ho intenti, em resulta impossible resistir-me al gust sedós de la crema de cacauet untada sobre una torrada de pa blanc o a l’instant en què la cobertura de xocolata d’un gelat de vainilla s’esquerda amb delicadesa.

Hi ha noies que en fan un gra massa amb les dietes. La Chani Reich passa l’esbarjo corrent amunt i avall pels passadissos per cremar unes calories que no sembla que ingereixi. D’altra banda, la Bruchy Hirsch fa setmanes que està ingressada a l’hospital perquè un dia es va desmaiar a classe. Ni tan sols els seus pares van aconseguir fer-la menjar.

La modèstia és el principal èxit d’una dona jove. Les noies modestes són les més primes, amaguen el cos de les mirades curioses i mantenen la innocència i la puresa de la infància. Em pregunto fins quan poden girar l’esquena a l’imminent adultesa.

Al capdavall, no trigarem gaire a ser mares. Aquests anys són el capvespre de la nostra infància, els últims moments sense preocupacions abans no comenci la vida real.

Me’n vaig de colònies d’estiu amb roba interior nova i una bona provisió de compreses de màxima absorció. Ara em sento com una de les noies més grans, com si em trobés al llindar d’una cosa important. Les extenses instal·lacions es troben al racó més allunyat d’una vall humida i calorosa de les muntanyes Catskill, a quilòmetres de distància de l’autovia principal. Als satmar els agrada allunyar-se tant com poden dels gentils que viuen a les Catskill durant tot l’any, i volen impedir que anem a peu a les ciutats o que interaccionem amb algú del món exterior, de manera que passem els estius en un racó amagat d’una propietat a la qual només es pot accedir per un camí de terra rudimentari i difícil de trobar que s’endinsa a la naturalesa al llarg de quilòmetres.

El terreny és humit i flonjo, farcit de bolets que broten a l’obaga. L’aigua de la pluja s’acumula a les fondalades i forma bassals, grossos com llacs, dels quals s’escola durant setmanes pel pendent dels turons fins que per fi s’evapora. Només els immensos terrenys elevats es mantenen secs per fer-hi activitats.

Escullo la llitera de sota de la Layala, una noia cepada de cabells rossos i ulls blaus que sempre causa problemes. Quan la supervisora nocturna surt al porxo per prendre una mica l’aire i xerrar amb les altres noies que estan de guàrdia, aixeco les cames i li colpejo el matalàs tan fort com puc, la qual cosa provoca que l’estructura metàl·lica de la llitera trontolli. La Layala, naturalment, es posa a xisclar. A l’instant, les GN (el sobrenom que posem a les noies que fan el torn de nit, com una espècie de guàrdia nocturna) entren corrents i enfoquen les llanternes entre les lliteres a fi d’esbrinar l’origen de l’enrenou. Jo resto immòbil sota la vànova prima d’estiu, amb els ulls tancats, i respiro de manera lenta i mesurada: soc la imatge de la innocència.

L’estiu és l’època de les entremaliadures. Faig tot allò que em diuen que no faci. Em quedo a la llitera durant les classes de natació i m’amago al lavabo quan venen a vigilar que ningú no s’hagi quedat enrere. No suporto nedar amb el vestit llarg de bany de color blau, que duu l’estampat d’una palmera per recordar-me que soc una satmar. Aquest és el significat del cognom del rabí: Teitelbaum vol dir ‘palmera datilera’ en alemany, i el símbol és pertot arreu: a les cabanes, als autocars, als articles de papereria i als banyadors. Tan bon punt se’m mulla el vestit de bany, em fa bosses als genolls i em colpeja el tou de les cames a cada passa.

Hi ha noies que s’arremanguen els camals i les mànigues i s’estiren al formigó calent sobre una tovallola que han estès a terra, en un intent de gaudir dels escassos rajos de sol que penetren el recinte alt de la zona de bany. Els imponents murs de maons projecten una ombra profunda sobre la pràctica totalitat de l’àrea de la piscina. La segona setmana de les colònies, gairebé tothom està bronzejat. Segons sembla, tothom menys jo, que no aconsegueixo arrencar el més petit matís a la meva pell blanca com el paper. Mentre la Layala es torna àgil i morena, jo només soc capaç de lluir els genolls plens de crostes i un grapat de pigues al nas.

No trigo a acumular faltes, ja que em salto la shiur, el sermó diari, i em renyen perquè m’adormo durant la pregària. Amb la calor que fa, l’únic edifici del campament que no és un forn és el menjador gegantí, on tots mengem per torns. Al menjador hi caben unes mil cinc-centes persones, i el sostre és ple d’aparells d’aire condicionat que brunzen i fan circular un aire meravellosament fresc per tot l’espai cavernós.

Resem en veu alta abans i després de cada àpat, i sempre s’escull una noia perquè dirigeixi la pregària amb el micròfon. Durant tot l’estiu espero ser l’escollida, però només les bones nenes poden anar al davant. Intento aconseguir un paper a l’obra de teatre i la meva dicció forta i clara enlluerna les monitores. Al final, però, només em donen un paper secundari, mentre que els papers protagonistes són per a la Faigy i la Miriam-Malka, dues noies ben educades amb pares influents. Potser si el Zeidy s’hi involucrés més, la gent s’adonaria que hi ha algú a qui han de retre compte de la manera com em tracten, però el Zeidy no té ni idea d’aquestes coses i, com que les monitores saben que no hauran de donar explicacions a ningú, no els importa gaire la meva felicitat. De tant en tant, si l’hi demano, la Bubby m’envia un paquet amb l’autobús que cada divendres puja a les Catskill. Amb tot, no és com els paquets que reben les altres noies, plens fins a vessar de llaminadures. Ella m’envia un tros de pa de pessic embolicat en paper d’alumini i prunes fresques. Bé, és millor que res. És una manera de demostrar que tinc algú que es preocupa per mi, com tota la resta.

És l’estiu en què la Milky i la Faigy es dutxen juntes, i les companyes xafardegen sobre elles mentre es cobreixen la boca amb la mà. La Layala m’explica històries morboses de les dues noies, de com es fiquen a la banyera amb banyador i s’esquitxen l’una a l’altra amb la porta tancada. Una nit, s’esmuny al meu llit mentre la GN fa petar la xerrada a fora, quan tothom ja dorm, em posa les mans sobre els pits i em demana que li toqui els seus per veure si són més grossos. Naturalment, ho són, i m’ho clava per la cara com si fos motiu d’orgull, com si hagués guanyat una competició. Em canvio de llitera per a la segona meitat de les colònies. Me’n vaig a la llitera de sota de la Frimet, que és silenciosa com un ratolí, menys quan es posa a plorar al coixí: aleshores emet uns sons lleus i aguts com els pneumàtics d’un camió de joguina.

Ara hi ha dues colònies d’estiu: una per a gent com jo, de famílies que donen suport a Zalman Leib, el fill més jove del rebbe satmar, i una altra per a la gent que ve de famílies que donen suport a Aaron, el seu fill més gran. Els dos fills es disputen l’herència de la dinastia quan mori el rabí actual, i aquesta lluita prolongada ha agafat un caire lleig.

La Golda és a la colònia dels aroinies; així els anomenem. Per tant, encara que anem juntes durant el curs escolar, no la veig en tot l’estiu. Em ve a veure el dia del meu aniversari i, tan aviat com baixa del gran autobús climatitzat, que s’atura a totes les colònies i campaments hassídics que hi ha a les Catskill, ens allunyem tant com podem del soroll de trepitjos i aplaudiments que ens arriba de les cabanes principals per tenir una mica d’intimitat.

Travessem el gan yehudah, el prat enorme que hi ha al davant del campament. Aquí deixen créixer l’herba a fi d’entorpir la visió, encara que ens trobem a Kerhonkson, Nova York, i les poblacions més properes són a més de trenta quilòmetres d’aquí. La Golda i jo ens asseiem amb les cames encreuades, i trenem garlandes de margarides. Les puntes dels dits ens queden verdes de trencar brots d’herba. A cap de les dues no ens agraden les colònies d’estiu. No ens agrada cridar a plens pulmons perquè sí. No ens agrada passar el dia sobre el formigó calent, jugant a jocs que les monitores s’han inventat. La Golda compon cançons; jo escric al diari. Tant de bo cantés tan bé com ella o, almenys, m’hi assemblés físicament: té la pell d’un color d’oliva intens, un somriure càlid i bonic que li aixeca els pòmuls i els converteix en monticles radiants, i unes dents que brillen com diamants amb la llum del sol. La Golda és bonica, encara que al front s’hi entrevegin els primers signes d’acne. Estic segura que tindrà una vida de somni, que li passaran coses meravelloses gràcies a la cara que té: la cara d’una dona a qui se li concedeixen coses grandioses.

Al prat, en un moment donat m’endormisco, i aleshores les paraules de la Golda llisquen com caràcters xinesos al fons dels meus somnis fins que s’apaguen. El sol em crema la roba, i la roba em crema la pell. La cremallera metàl·lica de la faldilla bull. La Golda també s’adorm al meu costat. Amb els ulls entretancats veig com el sol arrenca reflexos als seus cabells negres, que s’enreden amb l’herba. Noto que una formiga em pica a la cama i em fa mal. No és com la picada d’un mosquit, sinó més aviat com la pessigada d’una pinça diminuta, i em rasco. Noto que la sang em degota per la cama, penetra la mitja i el teixit s’enrigideix a l’instant.

Una sirena ens esglaia a la Golda i a mi. El prat és buit, igual que l’aparcament que hi ha al darrere. Tothom és a la cabana principal, mirant el joc de machanayim, una versió jueva més moderada del joc de matar. El so sibilant s’aproxima i s’allunya altra vegada; és un grinyol estrident, de volum irregular. Prové d’un megàfon. La Golda i jo espiem a través de l’herba i veiem el senyor Rosenberg, un dels pocs homes residents al campament, i la senyora Halberstam, la rabassuda directora de les colònies, enfundada en la seva bata i el turbant. S’endinsen al prat; la senyora Halberstam porta el megàfon en una mà.

La Golda i jo ens mirem amb desconcert. Ens aixequem? Ens estirem? Per què venen?

—Maidlach!

La veu de la senyora Halberstam se sent esquerdada a través del megàfon vell. Es dirigeix a nosaltres!

—Sortiu de l’herba, nenes. Sortiu ara mateix.

Ara la veig: té les galtes vermelles de la calor i els ulls afuats, gairebé tancats. No s’atansa més, però no hi ha dubte que ens veu. Probablement ens hem ficat en un embolic perquè no som on se suposa que hem de ser. O potser temen que hi hagi paparres. Aquí no tallen l’herba gairebé mai.

La Golda i jo sortim de l’herba de seguida. Intentem posar cara d’innocència, encara que serrem les dents per reprimir el riure. La senyora Halberstam té una expressió de pànic al rostre, i no m’agrada. El senyor Rosenberg sembla extremament sever, amb ulls esbatanats i impertorbables. Fa l’efecte que la barba pèl-roja esclarissada se li aixequi. Ens escorten fins al final del prat en silenci.

No entenc per què han enviat les dues persones més importants del campament a renyar-nos per una infracció tan lleu.

Al final del prat, s’aturen. La senyora Halberstam es gira cap a nosaltres; el senyor Rosenberg es queda darrere seu com a mostra de suport tàcit, amb una mirada maníaca clavada en nosaltres. Amb les dues mans es caragola les peot taronja fosc en moviments frenètics, que li delaten la fúria.

—Què fèieu allà? —pregunta la senyora Halberstam.

—Res, fer petar la xerrada i prou —respon la Golda amb frivolitat. L’autoritat no l’intimida mai, i ells, que no són els seus responsables, encara menys. Al cap i a la fi, se’n tornarà a l’altre campament, on hi ha altres superiors que li demanaran explicacions.

La senyora Halberstam s’enfurisma encara més.

—Sou conscients de què semblava? Però com se us acut? Què voleu que la gent pensi de vosaltres? Que voleu que us enviïn a casa?

Estic absolutament desconcertada. La Golda fa la mateixa cara que si li acabessin de clavar una plantofada. A què dimonis es refereix?

—És veritat, només parlàvem. Som amigues. No ens hem vist en tot l’estiu. Va a l’altre campament —dic, amb la intenció d’apaivagar-la.

La directora fa una pausa per esguardar la Golda. El senyor Rosenberg fa un pas endavant i parlen entre ells amb xiuxiuejos.

—És veritat, això? —pregunta la senyora Halberstam a la Golda, i la Golda assenteix amb el cap com a resposta—. Bé, si només volíeu parlar, per què us n’heu anat fins a l’altra banda del prat? Per què no sèieu en una de les taules de pícnic? O en un dels prats amb l’herba segada? Això demostra que no només heu anat a parlar! —pontifica en un to triomfal.

«Però què més es pensa que hem fet?», em pregunto. M’espremo el cervell per intentar entendre de què ens acusa.

Veig que la Golda està tan perplexa com jo. Totes dues estem espantades.

Arrenco el plor, m’espremo les llàgrimes dels ulls, la qual cosa és bufar i fer ampolles amb aquesta xafogor. Soc experta a plorar quan em convé, i de seguida començo a gemegar. Tots dos suavitzen visiblement l’expressió davant del meu innegable penediment.

—Escolteu —diu la senyora Halberstam—: si voleu parlar, aneu a les taules de pícnic que hi ha a prop del menjador. Que potser no s’hi pot parlar, allà? Porteu-vos bé i que sigui l’última vegada que us enxampem soles al gan yehudah.

La Golda i jo ens n’anem tan de pressa com podem i ens asseiem en una de les taules de pícnic. De tant en tant ens girem per veure si encara ens vigilen. Quan veiem que enfilen un altre camí, exhalem un sospir d’alleujament a l’uníson. Estic asseguda davant de la Golda i no paro de retorçar-me les mans a la falda. No ens diem res. De sobte, sembla que la nostra amistat hagi quedat tacada. Totes dues sabem que ens han acusat d’alguna cosa, però no sabem ben bé de què. Deu tractar-se d’una cosa terrible, però, com ens podem defensar d’una inculpació que no entenem? El bon humor que ens acompanyava s’ha esvaït.

A la tarda, la Golda se’n va amb les altres noies, i no en torno a saber res més en tot l’estiu. Amb tot, quan algú em demana si em ve de gust anar al gan yehudah, rebutjo l’oferta educadament i em començo a preguntar si hi ha noies que no se n’hi van només a gaudir de la pau i la tranquil·litat. Fet i fet, és l’únic lloc del campament que ofereix una mica d’intimitat.

La Layala em suplica que torni a la llitera d’abans. Diu que podem ser amigues especials i que em cuidarà, perquè és corpulenta i tothom tem la seva força bruta. Fins i tot té la veu ronca, potent, farcida d’amenaces.

Dues setmanes abans que les colònies s’acabin, tot de núvols de mosques diminutes infesten el nord de l’estat de Nova York a conseqüència de les fortes pluges que s’han acumulat a les valls. S’apoderen del campament: els eixams de mosques ens assetgen com una plaga. Se’ns fiquen a la boca, al nas; les inhalem. Una se’m fica a l’ull i agafo una infecció. Em desperto amb les parpelles enganxades i m’he de treure el pus verdós fregant amb una tovallola calenta fins que aconsegueixo obrir els ulls de nou. Al mirall, l’ull em torna la mirada, inflat i envermellit, desesperat per amagar-se dins de la conca i rebel·lar-se.

Em venen a la memòria les deu plagues que Moisès va infligir als egipcis. A l’escola ens han explicat que, encara que el faraó estava disposat a deixar marxar els jueus després de la primera plaga, la de la sang, Déu li va endurir el cor deliberadament cada vegada. D’aquesta manera, Moisès va enviar deu plagues, cadascuna més miraculosa i brutal que l’anterior, per demostrar la magnitud del poder d’Ha-Xem.

No sé si aquesta s’assembla més a la tercera o a la vuitena: la de mosquits o la de llagostes. Hi ha mosques pertot arreu, igual que a Egipte. Les noies corren a cegues amunt i avall, amb els ulls premuts i els llavis arrugats per evitar la invasió. Les mosques se’ns fiquen al nas de tota manera, igual que el mosquit va penetrar el cervell de Titus, i m’aterreix la idea que em puguin perforar el crani i atacar el cervell com si fossin larves, fins que hagin devorat tota la matèria i em quedi amb un cos buit, mancat de sentit.

L’ànima és al cervell? Si em quedo sense cervell, l’ànima també em desapareixerà? Què soc, si no puc pensar ni parlar? I què passa amb els gentils, que no tenen ànima? En què es diferencien? La mestra diu que els jueus tenim una espurna, una tzelem Elohim, que ens fa irrevocablement especials. Tots portem un bocí de la llum divina a dintre. Per això Satanàs sempre intenta seduir-nos: persegueix la llum.

Ha estat ell que ens ha portat les mosques, aquest eixam sobrenatural tan esborronador? O és un càstig de Déu? M’esguardo el rostre pàl·lid al mirall, el rostre d’una noia jueva, d’una escollida, i em pregunto en quin moment m’he desencarrilat tant per merèixer un càstig tan contundent.

Les colònies se n’han anat en orri. Ens envien a casa una setmana abans del previst. L’autobús abandona silenciosament l’autovia i s’endinsa a Williamsburg, on de seguida m’adono que els carrers estan plens d’hassids que han tornat abans d’hora de les muntanyes Catskill. Hi ha tot d’autobusos aparcats en filera a Lee Avenue, que descarreguen passatgers atordits i equipatges tronats. Els nois s’allisen les arrugues de les americanes negres i es pentinen els barrets amb les puntes dels dits humitejades abans d’encaminar-se cap a casa. Els pares recullen les filles i les ajuden a carregar les caixes de cartró precintades amb cinta d’embalar al maleter dels seus monovolums.

Les Catskill ens han expulsat, ens han enviat anticipadament de tornada a les entranyes humides i inflamades de l’estat. L’aire està carregat de pols i gasos de combustió, que ens envesteixen com l’alè d’un animal furiós. M’aturo al pas elevat de l’autopista, amb la maleta entre les cames, i alço la vista al cel gris pàl·lid, només per comprovar si és el mateix cel que em mirava amb indiferència i sense pretensions al campament. Potser les plagues no existeixen, només la vel·leïtat de la naturalesa. Potser les conseqüències no existeixen, només la lletjor. Potser el càstig prové només de les persones, no de Déu.

La setmana abans de l’inici de curs, tinc temps de perseguir els meus interessos. Entre sortida i sortida amb la Bubby per anar a comprar-me sabates i mitges noves per al curs vinent, pujo a un autobús en direcció a Borough Park, decidida a emportar-me uns quants llibres a casa. No he llegit res en tot l’estiu: portar llibres a les colònies hauria estat massa arriscat. M’agrada tornar a tenir temps per a mi i poder gaudir d’una privacitat suficient per no haver de témer que algú m’escolti els pensaments.

La biblioteca encara té exposades les llistes de lectures escolars, i els carretons cruixen sota el pes de les noves edicions en rústica, que reposen sobre l’estant amb lloms resplendents. Agafo l’últim llibre de Harry Potter, el primer volum de la trilogia de tant èxit de Philip Pullman i, per si de cas, una de les recomanacions de la biblioteca: Creix un arbre a Brooklyn. Encara recordo l’experiència càlida i familiar de la lectura d’Els escollits, comparable a la sensació que m’embriaga quan em prenc la sopa de pollastre de la Bubby un dia fred d’hivern. Fet i fet, jo també soc una noia que creix a Brooklyn, com afirma l’heroïna del llibre, oi? No crec que puguem ser gaire diferents, ella i jo, si vivim als mateixos carrers empolsats.

La literatura era tan incongruent al Williamsburg de la Francie com ho és al meu. Les paraules elegants s’escapen a contracor de la pàgina per acompanyar la pobra heroïna al seu veïnat concorregut i ple de gom a gom. El seu món estava tan ple de sofriment que la bellesa innocent i seductora de la poesia i la literatura clàssiques gairebé no hi tenia cabuda. Immersa en un somni, segueixo la Francie mentre avança cap a posicions amb més comoditats materials al llarg del llibre, a mesura que s’allunya amb passos minúsculs, però ferms, de la pobresa extrema de la qual parteix. Amb tot, noto un neguit a l’estómac que pressent que el final feliç que anhelo probablement no m’arribarà mai. A mesura que m’enxarxo en les oportunitats de la Francie, em prenc els seus fracassos i desenganys cada vegada de manera més personal. Segons com, sento que, si ella se’n pot sortir, jo també podré trobar la manera de marxar d’aquest món ombrívol que sembla que em tingui atrapada per sempre.

Al final, la Francie se’n va a la universitat, i no sé si ho he de considerar un triomf o no. És segur, aleshores, que tots els seus somnis es faran realitat? Jo mai no podré anar a la universitat, ho sé molt bé. La paraula està censurada als llibres de text. Diuen que l’educació no porta res de bo, i ho diuen perquè l’educació —i la universitat— és el primer pas per abandonar Williamsburg, el primer pas del camí de la promiscuïtat que el Zeidy perjurava que era un bucle interminable de relliscades, que allunyava els jueus de Déu fins que l’ànima queia en un coma espiritual. Sí, sé que l’educació em podria matar l’ànima. Amb tot, on va anar la Francie en acabar la universitat? Va tornar mai? És possible abandonar del tot el teu lloc d’origen? No és millor quedar-te al lloc on pertanys que no intentar integrar-te en un altre indret i arriscar-te a fracassar?

Dilluns vinent començo la secundària. Em queden tres anys d’escola, d’infància. Decideixo que un dia marxaré de Brooklyn. No puc ser una d’aquestes noies que malbaraten tota la vida en aquesta illa de cases petita i sufocant, mentre hi ha tot un món exterior a l’espera de ser explorat. No sé com m’ho faré, però potser per fugir hauré d’avançar a passos minúsculs i ferms, com els de la Francie. Potser trigaré anys, però tinc l’absoluta certesa que ho aconseguiré.