Nymphéas

Neus Berbis i Gres

M’he endinsat al bosc, arrossegant els passos perduts, fugint del brogit agònic de la ciutat i de les seves criatures. M’encalcen mil dimonis de noms antics i coneguts, amb la seva xerrameca cridanera. No els sento, perquè no els atorgo una existència que em faria dubtar el determini. Em giro d’esquena, inicio el meu camí, i s’esbrava la seva cridòria exigent, de mica en mica. No hi ha com voler fugir per començar a olorar un altre aire i veure com la silueta avorrida comença a esvanir-se darrere la broma que s’ha alçat.

De sobte he recordat un conte antic. Hi havia una vegada un país molt llunyà que només existia perquè els seus habitants el recordaven. Cada vegada que algú moria, en tancar els ulls desapareixia aquell tros de món que més estimava, senzillament perquè ja no hi havia ningú que el recordés. La llegenda sempre m’havia fascinat perquè m’imaginava esborrant del meu voltant tot allò que tan sovint m’afligia. De primer, començaria amb algunes persones que he conegut i després continuaria amb els indrets on voldria no haver estat mai. Sembla molt fàcil, encara que em pregunto què quedaria en el seu lloc. La idea d’estar rodejada d’un buit gris i fred m’horroritza.

I així, deixant-me endur per uns pensaments que em ronden com el so vagarós d’una flauta solitària que es desperta d’una migdiada encalmada, he pres una sendera a l’atzar, que impensadament m’ha conduït a un paratge llargament oblidat. I enyorat.

Escenari de jocs i de cridòria sens fi, l’alzinar encara s’alça entorn de la font remorosa. Estava segura que ja no existia. Veient-la de nou, m’adono que no recordava la pudor de l’aigua estancada, el tuf de fulla podrida, el zumzeig marejador dels insectes i la terrible humitat que s’enganxa al cos. I no m’explico que, malgrat això, tot continua tenint la mateixa intensitat delitosa que recordava.

Segueixo el camí fangós que s’obre a la dreta, darrere la paret on raja l’aigua. El camí prohibit aleshores per les mares, que ens vigilaven de prop, sempre amb la mirada reprovadora. Tenien por de trobar-nos un dia surant en l’aigua de l’estany inferior, buits d’alè; i només per això, ja sentíem una follia insensata d’acostar-nos-hi d’amagat. I se’m fa estrany de descobrir el plaer infantil que m’ha produït infringir una norma tan vella, com una entremaliadura que encara sóc a temps de fer. Em sap greu que no hi hagi testimonis.

Silenci obscur de la solitud que cal tornar a aprendre, calma forçada per l’absència humana. L’espai m’obre a mil inquietuds pressentides i, potser, trasbalsadores. Àmbit que em canta a cau d’orella mil meravelles que atrauen i fan basarda. És una proposta enlluernadora que pot ferir com mil agulles invisibles. Cedir al joc o continuar fugint? Potser no hi ha tanta diferència, en el fons: tota decisió implicarà el reconeixement d’un sortilegi que haurà canviat per sempre més la fesomia del conegut, experiència quotidiana i insuportable.

Dominant l’obaga, he ensopegat amb la foscor profunda de la llacuna, com un tel frondós i vellutat que amaga secrets incandescents. Opacitat que comunica una presència benèvola i temuda al mateix temps. Diuen que tota aigua guarda al seu interior un monstre desconegut i desitjat que espera, immòbil, la crida.

Els sentits s’obren pas a través de la boira calitjosa: remolins de pols d’aigua en sopols sobre l’estany. El vent ferotge i amorós frega la superfície líquida i, com una carícia sensual, arrenca sospirs aqüífers. Suspensió màgica d’aigua durant un instant etern: pluja de llàgrimes sobre l’estany. He recordat que un dia de vent, prop del mar, vaig voler fotografiar aquest mateix fenomen que aleshores em va semblar irrepetible. Volia posseir-lo, conservar-lo per a mi, com la funció que es representa una vegada i una altra per a un sol espectador. Mai no vaig entendre que a la imatge final només es veiés un mar ras. Cap remolí, cap rastre de meravella. Ara sóc conscient de l’error de voler conservar una imatge sublim que té una bellesa infinita perquè és fugissera.

El fregar subtil de les fulles contra l’aigua, a voltes murmuri i a voltes fressa bellugadissa, m’ha retornat. Els nenúfars blaus es gronxen al ritme d’una elegia sorprenent i misteriosa, inaudible. Atmosfera blau metàl·lic, que s’arrapa a l’ànima i crea lleus condensacions de plom. A la riba, un lilà ha aixecat el cap per llançar un somriure al seu voltant, desencadenant una treva.

Realitat densa i embolcalladora que omple els sentits, com una melodia obsessiva, que t’arreplega i et capgira, remolí desballestador. Fantasia plena de colors densos, on la melodia es confon amb l’harmonia i on el temps no existeix. Condensació sonora que abassega l’esperit i fa entreveure una realitat nova, llunyana. Com el vent en lluita amorosa amb l’aigua: em pren, m’alça i finalment em deixa caure amb un gest melangiós. Sensacions incorpòries, màgia espectral, natura infinita.

En un angle de l’estany s’han començat a dibuixar, imperceptibles, unes ones. S’expandeixen lentament creant al seu voltant una simfonia radial. I, de mica en mica, sorgeix una forma ovalada i fosca, irreconeixible. Instants després s’aprecia ja la base del crani, ben format. Els llargs cabells castanys, molls, s’arrepleguen en una trena apretada. Els ulls, encara tancats, tenen una forma ametllada, de retrat antic. Els pòmuls es dibuixen dins d’una fesomia rodona i de trets endolcits. Els llavis, gruixuts i sensuals, a punt per iniciar un somriure infinit o una ganyota.

La forma s’ha alçat i trenca tots els esquemes coneguts. La volta del cel s’eixampla per acollir el nou volum dins el món tancat. En l’últim moment, el cos gentil s’ha alçat fins a la cintura mentre les mans reposen a l’estany. Els dits encara enfonsats dins l’aigua com, dins la follia, un cervell malalt.

La figura s’acosta amb pas lent a la riba i emergeix per complet de l’aigua. La pell lluent i setinada, increïble, ha començat a mostrar signes de fatiga i envelleix apressadament, a un ritme mortal. Com si haguessin passat cent anys, mil anys; com una poma llarg temps oblidada entre les branques esponeroses de l’arbre, alhora que taral·leja una cançó impossible. Síntesi del bé i del mal, de la tendresa i de la crueltat, del somriure i del crit, del present i del passat. So encara no inventat per la veu humana i, per això mateix, esglaiador.

Cant de la nimfa que ha pujat del món silenciós per albergar una nova llum, s’acosta. Reconec aquests ulls que donen una mirada enlluernada a la vida que batega abans del darrer esclat. Alça la veu, encara només un murmuri, per recordar-me històries passades, amors oblidats i lluites perdudes. I ara observo la seva faç envellida i seca, tan semblant a la meva, però més plena de vida i de coratge. Amb la plenitud que dóna la certesa de seguir amb passos segurs el propi destí inescrutable. Em pren les mans i m’amanyaga els cabells en un gest dolç, gairebé incorpori. M’ha fet encongir, sentir molt feble, molt vulnerable. Però ara em sé acollida i confiada. Després, a poc a poc, ha apartat la mirada dels meus ulls agraïts i s’allunya enduent-se l’estel més brillant, el sospir més amarg i l’esperança d’un dia més clar.