Perdut el sentit

Miquel López Viguera

Quan en Llorenç Paradís —encara mig endormiscat— es guaità al mirall per començar a afaitar-se, parà en sec de cantussejar. Segons el que podia comprovar, per la imatge reflectida, havia perdut el nas. Tot era correcte, com cada matí, tot al seu lloc, excepte el seu nas. No hi era. L’esbatanament sobtat d’ulls fou en va. Encara incrèdul, intentà corregir l’error al mirall amb el puny de la camisa del pijama. El nas no aparegué. Aleshores es palpà la cara on, suposadament, havia de trobar-lo. Res de res. Potser se li havia desenganxat aquella nit i ara s’amagava entre els llençols. Tampoc. A la fi, es rendí a l’evidència i decidí, mentre s’afaitava (que fàcil que era ara!), programar-se el futur immediat.

No és que el senyor Paradís fos persona hipocondríaca ni presumida, simplement era un home ordenat i li agradava de veure les coses al seu lloc. Per això, i per pal·liar l’absència, amb un retolador provà de perfilar-se un nas allà on tocava. No li va ser gens fàcil. Per recordar-lo com era hagué de recórrer a una fotografia de carnet del club de solters i, tot i així, per amagar-ne els defectes, el subratllà amb un bigotàs al més pur estil d’en Groucho. Un cop enllestit el quadre facial, sortí al carrer.

A l’oficina d’objectes perduts de la policia municipal començà el viacrucis.

—Bon dia. Per casualitat no els han dut un nas que jo he perdut entre ahir i avui, vés a saber on?

Per un moment, el senyor Paradís pensà que s’havia equivocat i que es trobava en el museu de cera parlant amb una perfecta reproducció d’un administratiu en postura de llegidor de diari. Però, després d’una estona, la figura recobrà vida i, sense moure els ulls del paper, murmurà:

—Ha fet la denúncia prèvia?

—No…, no senyor…

—És clar, ja m’ho pensava. Tingui, ompli aquests documents, compri les pòlisses corresponents, hi adjunta una declaració jurada dels fets i m’ho torna a portar abans de la una. Si tot està en regla i sense cap esmena, podrà cursar la sol·licitud de permís d’obtenció de tanda per al sorteig quinquennal de possibilitat d’accés a la secció d’Objectes mal perduts i posteriorment ben trobats.

—És molt amable i li agraeixo de tot cor el seu gran interès pel meu insignificant problema; però, no hi hauria una manera una mica més ràpida de poder trobar el meu nas?

—El senyor desitja una manera una mica més ràpida, oi? Doncs si tanta pressa té, compri-se’n un!

S’ho va prendre al peu de la lletra i, no coneixent cap tenda especialitzada en nassos o similars, anà a una farmàcia. Segona estació.

—No tindrien pas algun nas que m’anés bé?

—Com diu?

Naturalment, la interpretació correcta de la sol·licitud no era a l’abast de qualsevol intel·ligència normal.

—Si tenen nassos. En voldria un que me’l pogués acondiciar aquí, al mig de la cara, m’entén?

—Sí i no. Vull dir sí que l’entenc però no el puc servir per dues raons. Primera perquè no en tenim, de nassos, o sigui d’apèndixs nasals, i segona perquè encara que en tinguéssim, que com ja li he dit no en tenim, no ens és permès la venda de cap article farmacèutic sense la presentació reglamentària de la corresponent recepta signada per un facultatiu. Potser en un supermercat o en uns grans magatzems…

I en uns grans magatzems, tres quarts del mateix. Tercera estació.

—La secció de nassos, si us plau?

—Nassos de plàstic, de cartró, metàl·lics, de roba… De quin material ho desitjaria el senyor? El que necessiti aquí ho trobarà.

—Miri, la veritat, el voldria de carn i ossos com el que jo tenia…

—Carnisseria, segona planta, passadís exterior.

—Em fa l’efecte que no m’ha entès. Miraré d’explicar-me. He perdut el meu nas i com que no el trobo, en vull un altre per reemplaçar-lo. Ho ha comprés ara?

Sense canviar el somrís, l’hostessa del servei d’informació insistí.

—El voldria de plàstic, de cartró, metàl·lic, de roba, d’algun altre material?

El senyor Paradís desistí de la possibilitat d’adquirir-lo i, assajant l’opció quirúrgica, anà a una clínica especialitzada en cirurgia plàstica. Potser havia d’haver començat per aquí, va pensar. Estació quarta.

—Voldria que em fabriquessin un nas com aquest —mostrant la foto del carnet— i me’l posessin aquí a la cara, més o menys entre els ulls i la boca, veu?

—Això no és possible, senyor.

—Com? Per què no és possible?

—Aquí arreglem o reemplacem òrgans, no els implantem de nou. Imagini’s que, a qualsevol que li passés pel cap, haguéssim de col·locar-li el que volgués. No estaria bé, faríem disbarats!

—Però no és pas un caprici, que no ho veu que és una necessitat? Jo aquí abans hi tenia un nas i l’he perdut!

—És clar, això ho diu vostè. I a mi, qui m’assegura que no menteix? Que té algun certificat de possessió de nas?

—Tothom en té, de nas! I aquesta fotografia ho demostra, que jo en tenia un. No en té prou?

—Ah, no! No tinc pas la seguretat que no sigui una foto trucada. Ja ens hem trobat amb més d’un cas. No, no. No em serveix.

—Però, li dono la meva paraula, li juro que jo tenia nas! No li demano pas que me’n posi un d’especial, només un com el que jo ja tenia o, si més no, un de semblant!

—Que no. No vull problemes. Ho sento molt, no el puc ajudar i no m’entretingui més que tenim molta feina. Passi-ho bé.

En Llorenç Paradís —home mesurat— no va perdre els estreps. Analitzà fredament la situació i actuà segons el que la seva intuïció li suggerí: consultà un capellà d’una petita església, prop de casa seva. Cinquena.

—Seré franc. Mireu, no es pot dir que jo sigui un bon cristià i, si he vingut a parlar amb vós, no ha estat la fe la que m’ha portat sinó l’esperança que, amb la vostra caritat, vulgueu ajudar-me a trobar una solució al problema que m’afecta. Com veureu, no tinc nas. Ahir nit, quan me’n vaig anar a dormir, en tenia i aquest matí, en llevar-me, havia desaparegut. Què puc fer per recuperar-lo? Quina solució m’aconselleu?

—Mira, fill meu, de vegades la voluntat del Senyor se’ns fa difícil de comprendre. Has de tenir fe. Si Ell ho ha volgut així per alguna raó serà. Paciència i resignació.

—Bé, però suposem per un moment que hagi estat un error, sense cap mala fe, és clar, però un error. En tota la vostra llarga experiència en aquest món de sofriments, segur que us haureu topat amb algun cas semblant al meu, veritat?

—Cada dia, fill meu, cada dia. Constantment la gent perd els sentits. I les virtuts, també. De sentits perduts i d’extraviades virtuts, l’home ha estat embrutint els camins que el Senyor…

—D’acord, no l’entretinc més, moltes gràcies, que passi un bon dia i que Déu el beneeixi.

No ho tenia gens còmode i el senyor Paradís començava a estar resignat. Li donava la sensació d’haver perdut alguna cosa més que un sentit. Aquell dia havia experimentat el flagell d’un món imperfecte, absurd, irreal, que no tenia res a veure amb la realitat del seu món ideal.

Va ser en travessar el carrer quan, a l’altra banda, llegí en un portal un rètol encoratjador: «Centre Social i Recreatiu d’Extraviants d’Òrgans. 1r pis». Va veure obrir-se-li el cel! Encara que el sobtà no haver-se adonat mai de l’existència d’aquell lloc, no donà importància a la seva distracció i, salvant els graons de dos en dos, pujà al primer pis on un rètol, idèntic al de la porta del carrer, li anunciava que ja havia arribat. Empenyent la porta, passà a l’interior.

Una agradable atmosfera ambiental l’envaí i li donà la benvinguda. El murmuri de la gent, compartint alegrement converses i jocs, lluny de ser molesta era moderada i musical com una peça orquestrada i terapèuticament composada per relaxar cos i ànima.

De seguida li va cridar l’atenció una jove, d’aparença normal, que llegia un llibre asseguda a una cadira en un lateral de la sala. De tant en tant, ella aixecava el cap per mirar el seu entorn, contemplant la gent.

El senyor Paradís s’hi apropà i començà una conversa.

—A mi també em molesta el més petit soroll, quan estic llegint.

—No sento cap soroll, no sento res. Veus? —enretirant els cabells per deixar-se al descobert els laterals del seu rostre—. No tinc orelles. Fa dos anys i mig que les vaig perdre.

—I, com t’ho fas per sentir? Si m’has respost, vol dir que m’has sentit.

—No pas amb l’oïda.

—És clar! M’has llegit els llavis!

—No, no em cal. A ningú dels que som aquí ens cal el sentit que hem perdut. Com a tu no et fa cap falta el nas i encara menys aquesta mena de grafit que t’has plantat a la cara. No et preocupis, ja et passarà. Els primers dies a mi també em preocupava sortir al carrer sense arracades, però ja m’he habituat. Ja veuràs, tu també ho superaràs.

Torbat, el senyor Paradís intentà canviar de conversa.

—Què estàs llegint?

—La intel·ligència animal i l’instint humà, de Lékim, Iva Lékim, una gran filòsofa. Està considerada la millor en el gènere d’aquest segle. La coneixes?

—No, no he llegit res de la Lékim. Per cert, el meu nom és Llorenç. I el teu?

—Jo em dic Mònica. Però, asseu-te, Llorenç, no et quedis dret.

—És clar. Mercès, Mònica. Estic una mica nerviós, com fora de lloc. Si vols que et digui la veritat, me n’adono que, per les meves circumstàncies actuals, no entra dins de la lògica… és a dir, crec… em fa l’efecte… que… quina cosa més estranya!

—… no tens nas però, en canvi, no has deixat de sentir les olors, oi?

—Cert! Fins i tot estic segur que puc identificar-ne moltes més que abans! Com és possible?

—Et passa el mateix que a tots. Jo no cal que et senti per saber el que dius. Fixa’t en aquell xicot que està jugant a billar. És cec. Ningú no l’ha pogut guanyar mai encara. Va per-dre els ulls i ha après a notar, a percebre, a palpar l’essència de tot el que l’envolta. Veus la noia rossa que té un gat a la falda? Tots dos van perdre el tacte fa molt temps. Ella l’està acariciant sense tocar-lo. Pots estar completament segur que l’animal li agraeix les carícies. No els cal cap contacte per notar i sentir tot d’allò que tenen a prop encara que no ho toquin.

—No acabo de comprendre on vols anar a parar. Vols dir-me què ens ha passat a tots els que estem aquí, perquè és evident que tenim un denominador comú!

—El tenim, Llorenç, i és el de la sensibilitat. És molt senzill. Sentim a través del sentiment, no del sentit. En aquest llibre he llegit una frase que potser t’ho pot explicar. Diu així: «Cap sentit no té raó de ser sense el sentiment, però el sentiment sense cap raó, no té sentit». Ho has comprés una mica més ara?

—Crec que sí, Mònica. Vaja, m’hauràs de deixar aquest llibre, sembla prou interessant.

—Més que interessant és intel·ligent. De totes mane-res, en la biblioteca podràs trobar molts llibres d’aquest i d’altres temes força interessants. És una de les coses ben cuidades d’aquest centre.

En Llorenç va restar uns instants mut, reflexiu, com si no s’acabés de creure tot aquell paradigma que la Mònica li mostrà.

—No t’ho creus?

—També llegeixes el pensament?

—No, beneit, no. La teva cara és prou expressiva.

—No és que no m’ho cregui, ben al contrari, temo que sigui massa utòpic tot això.

—Llorenç, el que et passa és que no saps o no vols creure en l’evidència. Si vols et proposo un exercici que et treurà de dubtes.

—D’acord. Què he de fer?

—Res. Ben res. Només estar una estona sentint. Deixa’t portar pels teus sentiments i trobaràs tu mateix la resposta. Prova-ho i em dius el que sents.

Transcorregueren uns minuts. En Llorenç romania assegut al costat de la Mònica sense dir res, concentrat però cada cop més relaxat. De sobte la seva cara canvià com si hagués descobert un tresor.

—És cert! Mònica, tenies raó. Per primer cop en la meva vida he trobat un món sensat. I, si t’ho he de dir, el que ara mateix experimento al teu costat és com si em trobés al bell mig d’un jardí ple de flors.

—Gràcies, Llorenç, i tu tens una veu encisadora…