A l’ombra dels ametllers

Jesús M. Tibau i Tarragó

Sé que molta gent considerarà que la meva existència ha de ser avorrida i trista; freda com el mateix hivern i solitària. Probablement, qui opini així no haurà tingut mai l’ocasió de sentir-se en el meu lloc. De vegades, no cal anar d’aquí cap allà a la recerca de camins que omplin el mapa de la nostra existència. La vida és molt més generosa del que sembla amb qui sap fixar-se en tots els petits detalls amb què ens regala; fins i tot aquí, en un petit racó del Priorat, on de vegades el temps s’atura, s’asseu i es mira tranquil·lament el paisatge, com si cada dia en fos un de nou, i diferent el marc que l’envolta.

Jo, tot i no ser un gran marge, d’aquells on els infants i els rosers juguen a fer el cim, feia goig en els meus bons temps en aquest racó de coster on no sol bufar-hi gaire el vent. Sé, i tinc ben assumit, que sóc una obra humil, de poques pretensions, feta a la justa mida de les funcions que em són demanades. Des d’aquí la vista és esplèndida: gairebé tota Cornudella amb la seva església de dos campanars i, al fons, vigilant l’horitzó, Siurana, assentada i segura sobre el seu vell llit de cingles. Seguint coster amunt es pot veure un alzinar que m’omple d’olor fresca de bosc i, quan n’és el temps, de farigola. De matí, els ocells que allí hi tenen el seu niu m’omplen l’aire dels seus cants i, amb els seus vols, el pinten de colors. Als meus peus s’estén un exèrcit d’avellaners disposats per a les batalles del temps, dels que sobresurt amb fermesa una omnipotent figuera.

Podria dir-se que el meu embaràs fou lent i tranquil. El Cisco feia ja temps que volia aprofitar la part de dalt del tros, on el coster s’alça encara una mica més, com volent arribar amb el mínim temps possible al cel, fent fins i tot difícil poder mantenir-hi l’equilibri. Cada dia, dalt del carro, portava algunes pedres que trobava pel camí i, lentament, m’anava aixecant. A estones, s’allunyava un pas per tal de contemplar la seva obra amb orgull poc fingit, al temps que s’encenia de nou la pipa que portava sempre penjant als llavis. No és que fos un gran fumador, però deia que li feia molta companyia i que en tots aquells anys no li havia portat encara mai la contrària.

Sempre recordaré amb enyorança el dia en què plantaren els tres ametllers que avui em donen ombra i silenciosa companyia. Tot just feia uns dies que estava acabat, i em sentia molt orgullós de poder ajudar aquells arbres, que semblaven tan desemparats, a viure i donar vida, cosa que, per la meva naturalesa, sabia que m’era del tot impossible.

Aquell dia, en Cisco va venir amb el seu fill, en Lluïset, que devia passar ben poc dels vuit anys. Entre tots dos (això és el que li feia creure al fill el pare) van plantar els arbres i, després, sense perdre’ls de vista ni un moment, esmorzaren satisfets. Un parell d’arengades amb pa, i tomaques al caliu. Mentrestant, en Cisco no perdia l’oportunitat d’explicar velles històries que el nen s’acostumaria a escoltar repetides vegades amb el pas dels anys: les aventures de la seva mili a l’Àfrica, el molt que li agradava anar amb el seu avi al tros, i tres o quatre noietes a qui no treia els ulls de damunt quan encara era fadrí. Una d’elles, sa mare.

No passava un sol dia sense que el nen passés a veure impacient si neixia algun brot nou, desitjós ja de tastar els fruits dels arbres i que sa mare li fes una bona capsa plena de panellets. Abans de marxar, es posava al meu damunt i, en el que ell creia un increïble i espectacular salt de vuitanta centímetres, queia als meus peus i fugia coster avall, com esperonat pels molts anys que li quedaven per córrer, esquivant a cada salt les rames més baixes dels avellaners; cosa que no aconseguia en moltes ocasions.

Quan era el temps de l’avellana venia amb els seus pares a plegar-ne, però, sempre que podia, s’escapolia de la seva mirada i festejava la figuera per tal de no perdre’s el primer fruit madur de la temporada. Sovint, en sentir el crec furtiu d’una pedra en xafar una avellana, sa mare el renyava tot fent l’ullet al Cisco, que somreia sense allunyar la vista de terra, per on els seus dits feinejaven neguitosos sense descans. Quan arribava l’hora de marxar, s’asseia com en un tron damunt els sacs plens i contemplava admirat el seu pare preparant la somera per a la tornada. En acabar, pujava d’un bot als seus lloms i agafat a les regnes es disposava a… perseguir algun bandit o desafiar el genet més ràpid de la comarca a una cursa de velocitat, sabent, això sí, que el rival no hi tenia res a fer. Anys més tard, en Lluïset enyoraria tots aquells dies, però ara ell, això, encara no ho sabia.

Un d’aquells hiverns, una gelada matà totes les flors massa matineres dels ametllers i, amb elles, s’emportà també el pobre Cisco. Diuen que no va patir gaire, que se n’anà amb els ulls tranquils i que havia estat sempre un bon home. Dies més tard, en Lluís es va asseure al meu damunt i es va treure de la butxaca l’atrotinada petaca del seu pare, l’embolicà amb uns papers de diari i l’amagà en un forat entre les pedres; prop del meu cor. Sé que en alguns marges s’hi han amagat coses de molt valor, però per a mi, el tresor que ara guardava em feia sentir més a prop que mai l’escalfor de la vida. Els records se’m començaven a fer grans al meu dintre i m’adonava que l’implacable pas del temps no seria altra cosa que un inventari llarg i feixuc de pèrdues.

Però, per sort, al cap de poc tornaren les rialles a riure prop meu. En Lluís, a qui ja no li calia saltar gaire per seure al meu damunt, venia sovint acompanyat de la Maria dels Àngels, una noia bruna a qui ensenyà orgullós els ametllers que havia plantat amb el seu pare quan encara era un nen. Es sentaren recolzats al meu damunt i ell, amb un braç sobre les seves espatlles i amb l’altre dibuixant línies en l’espai, explicava un conjunt de projectes i somnis que amb l’arribada de la República sentia més propers: una barraca a l’ombra de la figuera, comprar un tros veí per plantar-hi vinya, casar-se… Però ella l’interrompé amb un llarg i càlid petó, i després marxà corrent, sense gaire pressa, coster avall. Ell, distret, la perseguí, sense adornar-se massa ni del món que l’envoltava ni de les rames dels avellaners que ara, ja no tan petit com era, li esgarrapaven la cara somrient.

Tots aquells somnis s’enfonsaren uns cinc anys després. Jo sospitava que passava alguna cosa greu, ja que en Lluís feia molts dies que no venia i no era gens normal que ens deixés abandonats tant de temps. Em vaig adonar del que passava quan, després d’un llarg i esgarrifós xiulet difícil d’oblidar, una bomba va fer explosió uns metres més enllà d’on jo em trobava. L’ona expansiva em va fer saltar unes quantes pedres, i una bola feta amb papers de diaris vells rodolà coster avall empesa pel vent, emportant-se amb ella una part de la meva vida. Les explosions s’anaren repetint dia rere dia, fins que una d’elles va destruir el pont per on passa la carretera principal, molt a prop de les últimes cases del poble. Durant aquells dies tensos i llargs vaig poder veure molta gent, especialment dones i nens, que es dirigien a les barraques dels trossos veïns, fugint de les bales i empesos per la por que enfosquia els seus rostres; desconeixien com seria el camí de tornada. Mai no he arribat a comprendre què pot portar els homes a destruir-se ells mateixos i el do breu i preuat de la vida. Potser els caldria posar-se un temps en el meu lloc i aprendre. Aprendre a mirar passar la vida, delectar-se amb el seu traç i adonar-se de l’alt preu que suposa llençar-la i trair-la fredament.

Vaig poder saber que en Lluís havia estat exiliat més enllà de les Gritelles, en un lloc anomenat França. Quan va tornar, gairebé cinc anys després, mig plorant, mig llençant malediccions, intentà anar posant cada pedra al seu lloc, encara que després de tot aquest temps hi havia coses difícils de reconstruir. A partir d’aquell moment res no va tornar a ser igual, especialment en els ulls d’en Lluís, plens encara de la pols de la guerra i de desencís. Només arribar, desitjós de recomençar el camí perdut de la vida, va saber que la Maria dels Àngels s’havia casat feia pocs mesos amb el metge del poble, un senyor de Saragossa que feia inútils esforços per dissimular els seus cinquanta anys.

A partir d’aquell moment, la rutina es va fer suau i plàcida. Res no enterbolia la rítmica lluita que en Lluís, jo i els arbres portàvem contra el temps, la pluja o el sol. Als dies els seguien les nits i als hiverns, primaveres. Dies de fred, dies de calor, però ja sense riures, ni els uns, ni els altres. Llàgrimes tampoc, només un anar fent tebi i tranquil.

Al cap dels anys, en Lluís només venia ja de tant en tant, quan la salut li ho permetia, però ja sense forces per a cuidar-nos com ell voldria. Semblava com si l’herba creixés sota els seus peus, i els arbres, sense esporgar, creixien lliures, salvatges. Impotent i cansat s’assentava en un tronc vell amb la pipa apagada als seus llavis, com ho feia sovint el seu pare. Els seus ulls mig humits, contrastant amb la pell eixuta pel sol i els dies, es deixaven anar pel paisatge que ens envoltava i després, seguint els límits dels turons, les cases de Cornudella i els cingles de Siurana, es perdien una bona estona en un punt inconcret del cel, com preguntant-se per què.

Un matí, igual que ell, vaig intuir que era l’últim. Plantat al meu davant, va agafar una ametlla de terra i amb una pedra que després llençà amb fúria, la partí; s’aturà un moment, com volent escoltar la veu de la seva mare renyant-lo. Se la ficà dins la boca i, malgrat que quasi no tenia dents, se l’empassà. Després en va agafar un grapat i guardant-se-les a la butxaca de l’armilla es girà i, amb el seu pas insegur i tremolós, es perdé enmig del ja fred novembre. Des d’aquell dia, la quieta solitud ens banya, inunda i ofega lentament.

Ara ningú no es recorda de nosaltres. Els ametllers, ofegats en l’herba, enyoren temps millors i esgoten les darreres forces en tímids fruits molt apreciats pels animals que, ara més que mai, ens visiten. Mentrestant, alguna jove alzina amenaça a iniciar la reconquesta de les terres robades al bosc anys enrere. De mi, ben poca cosa en queda. Algunes pedres, com queixals cansats de mastegar tants anys, han fugit buscant la llibertat i, a rodolons, s’han perdut coster avall, distribuint-se al seu gust, sense perill d’obstaculitzar el pas a ningú. Potser d’aquí a uns anys algú les recollirà per anar fent, una a una, a poc a poc, un marge a l’ombra d’uns ametllers.