4. UN TEMPS FUTUR
Una de les coses que esperàvem aconseguir amb aquest opuscle és promoure el coneixement de les idees i les pràctiques tant del feminisme com de la noviolència en el si del moviment pacifista. Si bé el feminisme i la noviolència (tal com l’hem definida) poden entrar ocasionalment en conflicte, els dos enfocaments se solapen en diversos aspectes i això ofereix un gran potencial per al creixement i l’enfortiment del moviment pacifista en el seu conjunt. En particular, moltes pràctiques organitzatives poden ser valuoses per als grups pacifistes, com ara la cerca d’alternatives als comitès, les presidències permanents, les reunions amb la gent asseguda en fileres o els plenaris gegantescos d’un congrés nacional del Comitè pel Desarmament Nuclear. Idear maneres per aconseguir que totes les persones presents participin, descoratjar les interrupcions i l’escolta deficient, i aprendre a ser les nostres pròpies «expertes», tant des del punt de vista de l’obtenció d’informació com pel que fa a confiar en els nostres propis sentiments, pot ser fonamental per adquirir coratge i desenvolupar la capacitat d’iniciativa i la imaginació, qualitats totes elles que ens seran necessàries si volem aconseguir el desarmament.
Tanmateix, encara que la majoria de nosaltres participem de manera activa en el moviment pacifista, com a feministes noviolentes veiem que només es tracta d’un corrent dins d’un moviment més ampli a favor del canvi social, i que per ell mateix no és suficient per crear el tipus de societat que volem. Altres moviments (el moviment obrer, els partits i grups socialistes, el moviment ecologista, les organitzacions contra del racisme, el moviment gai i el Moviment d’Alliberament de les Dones) també estan treballant per aquest canvi, i creiem que, a més de participar en aquests moviments, cal establir aliances els uns amb els altres. Sabem que podem aprendre molt de l’experiència de les persones que participen en aquestes lluites, però alhora considerem que ser conscients de l’experiència del feminisme noviolent també pot beneficiar-les. El que busquem és una integració de consciències.
Aquest opuscle parla de teoria, atès que la conjunció de la noviolència i el feminisme és un fet relativament nou i nosaltres mateixes sentim que tot just estem començant a desenvolupar aquesta síntesi. Creiem que, de vegades, és important aturar-se i respirar, dedicar un temps a esbrinar què és el que pensem, sense deixar de banda la tasca urgent de la qual pot dependre la nostra supervivència. En el nostre grup hem après menys del que hem llegit (encara que alguns llibres han estat inspiradors i aclaridors) que de la nostra experiència de lluita, col·lectiva i individual. Esperem, per tant, que altres persones vegin el que hem escrit, no tant com un fi en si mateix sinó sobretot com un punt de partida.
Encara que sovint tenim molt clar contra què lluitem, de vegades ens costa visualitzar el que volem aconseguir amb la nostra lluita. I és particularment difícil fer-ho en moments com l’actual, quan una recessió econòmica i els seus efectes polítics ens obliguen a dedicar quantitats ingents d’energia a conservar el poc que tenim. Les lluites defensives poden portar a una política defensiva i és fàcil perdre de vista allò que pot donar un sentit i un valor a tot el nostre esforç i, fins i tot, als retrocessos i a les derrotes.
Entenem que és impossible separar els canvis que volem de la manera com els portem a terme i, per tant, ens cal visualitzar el món nou si volem trobar els camins adequats per arribar-hi. El que exposem a continuació no és un model que vulguem imposar a ningú, perquè l’essència de la nostra visió és que haurem de construir-la col·lectivament. També sabem que els canvis generen més canvis, que no podem preveure totes les possibilitats que s’obriran un cop se n’hagin aconseguit alguns, que les nostres filles i els nostres fills seran capaços de veure-ho més clar que nosaltres. Aquest és el nostre esbós; vosaltres en tindreu un altre i les nostres filles encara un altre.
La pau significa més que tan sols l’absència de guerra. Mentre el món estigui dividit en estats nació, cadascun del quals competeix per aconseguir riquesa material i poder polític, la guerra serà inevitable sota una o altra forma. Com també ho serà la dominació imperialista dels estats nació més dèbils per part dels més rics i més forts, tant si l’imperialisme pren la forma d’una ocupació militar com si pren la forma de l’explotació econòmica «acceptada». Per això esperem que arribi un moment en què el concepte de nació haurà desaparegut, i totes i tots serem membres iguals de la comunitat humana i compartirem els recursos del món. La cooperació transfronterera ja existeix, amb serveis com els ferrocarrils i el correu; nosaltres la volem estendre a tots els aspectes de vida.
L’estat és només una de les maneres possibles d’organitzar i administrar una zona geogràfica donada. Nosaltres suggerim que la unitat bàsica d’organització podria ser molt més reduïda, de manera que totes i tots puguem controlar les decisions que afecten les nostres vides a través de la participació en organitzacions no jeràrquiques. La moderna tecnologia de la informació i la comunicació, que ara s’utilitza sobretot per oprimir-nos, podria facilitar la comunicació entre aquestes unitats més reduïdes. L’actual concentració de poder en un centre des del qual s’imposen les decisions sobre la resta de nosaltres és una forma d’organització més senzilla que la que nosaltres imaginem; sobretot perquè les decisions es transmeten de dalt a baix seguint una cadena de comandament en comptes de prendre-les de manera horitzontal, per consens entre molts petits grups en condicions d’igualtat. En paraules d’Alexander Berkman, un comunista anarquista, l’anarquisme vol dir organització, més organització, i encara més organització; per tant, si volem que totes i tots controlem totes les decisions, dedicarem a aquesta organització més temps i més energia del que ara ens és permès. Aquesta mena de descentralització no s’aconseguirà en poc temps; haurem de fer canvis personals per dissoldre els hàbits de dominació i de submissió i per mantenir constantment la determinació de transferir la presa de decisions i allunyar-la del centre.
Una part d’aquesta reorganització del poder dependrà de la supressió de les forces armades, ja que la força és la sanció última de qualsevol forma d’autoritat i cada estat nació depèn d’un exèrcit (el seu propi o, en alguns casos, el d’un altre estat). Haurem de trobar alguna manera de resoldre les disputes entre grups o entre persones; crear una societat on no hi hagi violència, ni robatoris ni cap tipus d’explotació pot ser una tasca de vàries generacions, i mentrestant haurem de protegir els éssers més dèbils davant dels més forts. Novament, amb un ferm compromís amb la descentralització, preveiem que aquesta funció recaigui principalment en la comunitat local.
Totes les persones del món compartiran en condicions d’igualtat els recursos materials. I això vol dir, en primer lloc, que el control de la terra passarà a la gent que en viu, els mitjans de producció de mercaderies passaran a mans de les persones que les produeixen, i es retornarà el control dels minerals i altres recursos naturals a la gent que viu en el lloc on es troben. Però també voldrà dir molt més que això, ja que no totes les persones cultiven aliments o treballen en una fàbrica, i els recursos naturals del món no estan distribuïts geogràficament de manera homogènia; per tant, voldrà dir un repartiment d’aquests recursos naturals d’acord amb les necessitats, tant entre les persones individuals com entre el que abans eren nacions. I això tindrà inevitablement com a conseqüència que la riquesa material d’algunes societats, com la nostra Gran Bretanya, minvarà en alguns aspectes a fi de promoure la igualtat econòmica per al món sencer.
Atès que el fonament de l’economia mundial seran les necessitats de les persones i no els beneficis, veurem la fi de l’esforç inútil i totes les persones tindran l’oportunitat de fer una feina útil. Això no vol dir que ja no hi haurà feines dures, avorrides, brutes o fins i tot perilloses, però es compartiran de manera igualitària, se’n minimitzaran les penalitats o els riscos, i totes les persones tindran l’oportunitat de fer tasques interessants, agradables i creatives. De la mateixa manera que en una llar és possible compartir tant les tasques creatives de cuinar com la feina «bruta» de netejar els lavabos, també és possible compartir els diferents tipus de feines necessàries per produir tot el necessari per a la conservació de la vida, organitzar-ne una distribució justa, tenir cura dels infants, millorar el nostre coneixement sobre el món i crear les diverses formes d’art que poden enriquir les nostres vides. No volem una desindustrialització total ni una terra de fantasia de pageses i pagesos feliços vestits amb camises estil Laura Ashley teixides a mà per elles i ells mateixos. Emprar les tecnologies més modernes i produir per satisfer les necessitats socials permetria minimitzar el temps dedicat al treball i ens alliberaria per fer altres coses. Mitjançant aquesta redistribució de recursos, de la feina i del poder polític, s’aconseguiria eliminar l’actual sistema de classes.
Aquesta reestructuració econòmica i política aniria acompanyada del desenvolupament d’un respecte i d’una reverència pels recursos de la terra; la naturalesa deixaria de ser una dona violable per satisfer la cobdícia patriarcal i, en canvi, disposaríem de tecnologies adequades per a l’ecologia del planeta i aprendríem a viure en el si d’aquesta magnífica terra de minerals, plantes i animals, en lloc de dominar-la. Evidentment, seria impensable el recurs a formes letals d’energia, com la nuclear, i preveuríem el desenvolupament de formes segures, com l’energia eòlica, marina i solar. S’acabaria l’explotació ferotge dels animals per al consum alimentari i l’experimentació científica.
Un món de dones alliberades dels lligams econòmics, socials i psicològics del patriarcat seria un món capgirat, que crearia unes possibilitats per al desenvolupament del potencial humà ara gairebé inimaginables. Un cop eliminada la necessitat de la família com a unitat econòmica que reforça el poder patriarcal, les persones podrien experimentar lliurement amb altres maneres de viure. Tots els tipus de relació basats en el respecte entre iguals i el suport mutu serien possibles. Per fi seria possible descobrir l’amor, actualment tan envilit per la dependència econòmica. Un cop desaparegudes les divisions imposades pels rols sexuals, la gent podria explorar unes relacions lliures, sense condicionants d’edat, gènere o atributs físics. Els infants no serien relegats a una perifèria impotent com succeeix ara. El món, pel que respecta a la maquinària, als edificis i al treball, estaria dissenyat per incloure les persones més insignificants, les més dèbils i les que tenen alguna discapacitat, i no només a la mesura dels més forts.
Alhora, totes i tots esdevindríem forts, cadascú a la seva manera. En haver reivindicat les dones el lloc que en justícia ens correspon, homes i dones cultivaríem les qualitats considerades tradicionalment com a femenines, intuïtives, afectuoses, de suport. Totes les dones tindríem l’oportunitat d’adquirir les qualitats considerades masculines (de competència, seguretat i independència); entre altres coses perquè se’ns permetria equivocar-nos. Les infinites diferències de personalitat serien acceptades i, fins i tot, valorades en tota la seva riquesa.
No és possible fer realitat aquesta visió en poc temps ni tota de cop. Cap aspecte seria tampoc conseqüència automàtica del fet d’haver-ne aconseguit un altre, com Marx suposava que l’estat «s’extingiria» quan la classe obrera hagués pres el poder. Tampoc és possible aconseguir una part (el desarmament i la dissolució de les forces armades, per exemple), sense grans canvis en tots els altres aspectes de la societat. Per això ens oposem a totes les formes de la violència: al patriarcat, al capitalisme (fins i tot al capitalisme d’estat) i a l’estat.
La societat que imaginem seria perfecte? No, encara hi continuaria havent desastres naturals, accidents i equivocacions humanes; sense aquestes darreres no hi hauria espai per créixer i canviar. Sens dubte, continuaria havent-hi conflictes, però en una societat en què totes les persones tinguessin el compromís i la voluntat de resoldre les coses sense violència, la confrontació seria vista, més que com una amenaça, com un repte: ¿com podem solucionar aquest problema sense silenciar ni humiliar ningú, sense que ningú «guanyi» ni «perdi»? La gent continuaria sent infeliç de vegades: l’amor entre individus podria no ser correspost en la mateixa mesura, subsistirien els interrogants i l’angoixa que poden fer-se art, la gent que llegís la història del nostre temps present potser ploraria amb compassió per les nostres vides. No desapareixeria la mort, però en un món on no es robés la vida a la gent, on la mort no arribés prematurament a causa de la guerra, la fam o l’assassinat ocuparia només el lloc que li correspon com a culminació d’una vida plena i fructífera, com un motiu tant de celebració com de dol.
La utopia és molt avorrida, ens diu sempre la gent que mai ha tingut una visió de futur o que vol impedir-nos que fem realitat la nostra. Pregunteu a les dues terceres parts de la humanitat que actualment pateixen fam si els semblaria avorrit tenir prou aliments per menjar cada dia. I si tinguéssim no tan sols menjar suficient sinó també prou pau, llibertat i amor, això us avorriria?