1. EL MÓN EN QUÈ VIVIM

Les dones i la guerra

La guerra és la forma més extrema de violència organitzada. Des de l’activisme noviolent ja s’han explicat tradicionalment les raons d’oposició a la guerra, però nosaltres, com a feministes noviolentes, hem d’anar més enllà i explicar com les divisions sexuals de la societat mantenen les guerres i les perpetuen.

Les definicions que ofereixen els diccionaris de la guerra com una «disputa entre nacions canalitzada a través de la força» o un «enfrontament entre forces armades» (i no diguem ja la facècia militarista que la descriu com «la continuació de la política per altres mitjans») no ens proporcionen una imatge real de què significa que un gran nombre de persones matin i siguin mortes. Els governs decideixen anar a la guerra per un seguit de raons, ja sigui per motius econòmics o com una manera de reforçar alguns elements bàsics del sistema que més endavant definirem com a patriarcal en aquest mateix capítol. Però ¿com s’arriba a convèncer les persones corrents perquè participin en un procés que en el món modern acaba desembocant massa sovint en el genocidi, és a dir, en l’assassinat d’altres persones pel sol fet de «pertànyer» a un agrupament racial, nacional o polític concret?

Hi ha dues vies principals per les quals s’indueix la gent a donar suport a les guerres i a participar-hi: la coerció i la persuasió. La coerció existeix o es genera mitjançant recursos com ara el reclutament obligatori, per prestar servei a les forces armades o a la indústria necessària al seu sosteniment; mitjançant la disciplina militar en virtut de la qual s’afusella qui intenta evitar haver de disparar contra altres persones; o a través d’una diversitat de lleis i de pràctiques que permeten «apropiar-se» de la ciutadania civil, dels seus béns o els seus serveis per posar-los al servei de l’esforç bèl·lic. Però és per mitjans ideològics, a través de la propaganda directa de l’estat i també, de manera més insidiosa, de la propaganda indirecta dels mitjans de comunicació, que s’arriba a convèncer la gent que una guerra concreta qualsevol és «justa».

En temps de crisi, sobretot quan hi ha amenaça de guerra, esdevé crucial crear una aparença d’harmonia i cohesió nacional, alhora que s’accentua subtilment la sensació individual d’impotència per evitar així qualsevol oposició interna. Es diu a la gent que estan lluitant per alguna idea que va més enllà de la seva pròpia seguretat immediata, encara que constantment també s’hi posa l’accent. Així, als països occidentals ens diuen que lluitem per la «llibertat i la democràcia», malgrat que la democràcia parlamentària és la primera institució que desapareix en temps de guerra declarada i més d’un poble del Vietnam va ser arrasat per tal de mantenir-lo «lliure». Durant la Segona Guerra Mundial «lluitàvem contra el feixisme», però les persones que van anar a lluitar contra el feixisme a Espanya durant els tres anys anteriors van ser condemnades com a antifeixistes «prematures» perquè el Govern britànic no volia donar suport a l’Espanya republicana.

Un mecanisme de control habitual i molt potent, que acostumen a emprar amb freqüència els dirigents d’una societat, és la negació contínua i sistemàtica de certes qualitats humanes bàsiques. Poc a poc, la gent es va tornant insensible, s’instaura un fals sentit de l’honor, i els homes, sobretot, aprenen a establir una relació distant amb el món. Els mitjans de comunicació hi tenen un paper: la gent s’ha acostumat a veure combats, sofriment i mort als televisors i als diaris; comença a ser possible manipular les reaccions i les respostes. La visió continuada d’imatges de violència i de sofriment arreu, presentades com a inevitables en el món «real», ens prepara per a l’adveniment de la guerra.

Quan les notícies es presenten per regla general intercalades entre programes que ofereixen dosis abundants de tiroteigs i de violència sexual, es fa difícil diferenciar les imatges reals de mort i destrucció de les fictícies. No és difícil, així, que se censurin les notícies sobre la guerra i només se’ns permeti veure la realitat de mort i destrucció quan es considera convenient. D’aquesta manera, es pot estimular la identificació amb les persones que sofreixen quan és políticament útil; recordeu, per exemple, les declaracions públiques de lament per la difícil situació de les forces armades destinades a Irlanda, per la sort de les víctimes de l’atemptat amb bomba de Ballykelly[007] o pels soldats britànics morts a les Malvines. ¿S’ha reconegut mai el sofriment dels homes de l’IRA morts a trets o de les persones que els estimen o dels argentins que van perdre la vida en el conflicte illenc?

Un element central per tal que aquesta alienació s’arribi a imposar amb èxit i per a l’estabilitat de l’statu quo és la idea que les dones i els homes tenen papers clarament diferenciats en la vida i que les dones són inferiors. Com a dones, ens ensenyen que som ciutadanes de segona classe i que no tenim capacitat de decisió efectiva sobre el món, ni cap dret a intervenir o a protestar contra la seva destrucció; el nostre lloc és la llar. En conseqüència, la majoria acabem dedicant les nostres energies a la cura i al manteniment d’altres persones. En temps de pau, s’espera que siguin els homes els que surtin a treballar, mentre les dones es queden a casa per complir la seva funció «natural» de mares.

Això no obstant, quan hi ha una guerra, la ideologia que promou i perpetua aquest paper es capgira ràpidament. S’anima les dones a portar les criatures a la llar d’infants i se’ls ordena que ocupin el seu lloc a les fàbriques d’armament i que «hi posin el seu granet de sorra». Un cop passada la crisi i tan aviat com la pau sembla estar garantida, es restableix la ideologia original llargament consagrada: l’eficient obrera d’ahir s’ha de reconvertir d’avui per demà en una mestressa de casa sense sou perquè el soldat desmobilitzat pugui recuperar el «seu» lloc de treball. Així, tot i que sovint les dones han assolit una independència tant econòmica com emocional en temps de guerra, només ha estat un petit singlot de la ideologia: ara s’espera que continuem preparant el nostres fills i les nostres filles perquè siguin xuclats pel mateix cicle deshumanitzador.

La criança és un dels millors exemples de com les dones ens hem adaptat en gran part a les exigències del sistema tradicional de valors mentre, durant aquest procés, les nostres motivacions, bàsicament lloables, es transformen per convertir-nos en serventes de l’statu quo. Criar una nena o un nen és una tasca ingent, que requereix una inversió contínua d’energia femenina per desenvolupar la capacitat de l’infant per caminar i parlar, fer amistats, aprendre a gestionar els mals moments i donar totes les lentíssimes petites passes que el portaran a assolir la independència. A causa de la manera com està organitzada la societat, sovint es converteix en una responsabilitat ininterrompuda que ocupa les 24 hores del dia, set dies a la setmana. La criatura o les criatures absorbeixen tota l’atenció i tenen prioritat sobre quasi totes les altres coses.

Aquest paper nodridor no l’hem triat lliurement, sinó que se’ns condiciona perquè l’acceptem. Tot i així, les compensacions poden ser enormes i moltes dones es decideixen a tenir criatures malgrat reconèixer els perills que els esperen pel fet d’haver crescut en aquesta societat, entre els quals destaca el cost probable de la guerra. Quan maten un soldat o una persona civil, es destrueixen els fruits de vint anys o més de feina d’una dona, que mai podrà gaudir de veure’ls assolir tot el seu potencial. I no serà per un atzar, sinó un fet deliberat perquè en algun lloc algú, incapaç d’apreciar el valor de la vida humana, haurà donat una ordre.

En molts sentits, les dones encara som molt properes a l’essència de la vida humana. La nostra feina i el nostre paper tradicionals hi estan intrínsecament lligats. Tant si hem tingut criatures com si no, la nostra educació probablement haurà estat centrada en una futura maternitat. Se’ns ensenya a comunicar amb els i les altres, a captar les necessitats d’una altra persona i a satisfer-les, i tot això sens dubte ens ha beneficiat. Però ha estat excessiu i massa de nosaltres hem quedat imbuïdes d’una compulsió a sacrificar-nos al servei dels altres.

Els homes també han sofert els efectes (però no l’opressió) del sexisme. La societat els ha mantingut apartats de la màgia de la vida humana i aquesta separació ha tingut conseqüències molt funestes. Com a resultat, la majoria dels homes són més propensos a considerar els éssers humans com a prescindibles i se’ls pot subornar perquè els sembli un fet gloriós morir per la gent estimada, pel poble o pel país. Una negació de la vida humana que confon la qüestió de quan pot valdre la pena posar en joc la pròpia vida per una causa. Molta gent titlla de covards els objectors de consciència, amb molt poc coneixement del valor i la sensibilitat humana i política que els cal per resistir la pressió de la maquinària propagandística que opera en temps de guerra i dels valors socials concomitants.

Als homes, se’ls ensenya un sistema de valors que contradiu de manera reiterada el sentit comú més bàsic. Fins i tot valors lloables es tergiversen per posar-los al servei del déu del guany econòmic. L’amor pel país es transforma en agressió contra la gent estrangera i, si bé és possible morir honorablement per una causa, les morts en una guerra convencional estan molt més vinculades a la conservació d’un territori per a la classe dirigent que a l’honor. S’anima els homes a actuar amb seguretat, però també a ser insensibles a les necessitats de les altres persones; a actuar sense temor, però també a no mostrar que tenen por. Aprenen la suposada virtut del distanciament científic i després són incapaços de relacionar les seves observacions amb les necessitats humanes i l’equilibri ecològic. S’han seguit dreceres per estalviar diners que han provocat una greu contaminació del medi ambient i possibles fusions nuclears.

A les pel·lícules (i a la vida real) veiem com s’envien els herois a lluitar, mentre les seves dones o les enamorades els deixen marxar valerosament, tot eixugant-se les llàgrimes, però sense cap intervenció efectiva en el procés. A continuació ens mostren les joioses abraçades del retorn o el seu digne dolor quan els marits o els promesos, els fills, els pares o els germans han mort pel país. Però, què fem realment les dones mentre «mantenim encès el foc de la llar»? Certament no ens passem l’estona contemplant melangiosament el mar, sinó que estem concentrades en la tasca incrementada de mantenir en peu una llar, una família i, per extensió, tota l’economia d’un país. En temps de guerra, les dones es converteixen, de sobte, en mares solteres; treballadores valuoses, necessàries per fer la «feina dels homes» i, a més, treballar hores extres; sostenidores de la moral dels «nostres nois». A causa dels diners esmerçats en la guerra i en la despesa militar en general, s’espera que les dones augmentin la seva capacitat per tirar endavant amb menys aliments, menys combustible i menys espai per viure, mentre se suprimeixen molts serveis socials i altres prestacions si no contribueixen directament a l’esforç bèl·lic.

Això és el que fem nosaltres. I les dones de «l’altre bàndol», què fan? Elles van tirant si fa o no fa com nosaltres. Però, com les veuen els «nostres nois»? Amb menyspreu, com a part del botí de guerra. S’anima els soldats a celebrar la possessió d’un territori amb la possessió d’una dona «enemiga». Susan Brownmiller ha documentat minuciosament, en el seu llibre Against Our Will (Contra la nostra voluntat), la incidència de les violacions en temps de guerra i la seva posterior negació, i la universalitat d’aquest fet suggereix que les dones sempre seran víctimes de les guerres. Ens diuen que això és un efecte col·lateral «lamentable» del saludable afany de victòria dels soldats, però nosaltres ho veiem més aviat com una mostra de l’efecte embrutidor de l’experiència de la guerra sobre els seus perpetradors i una extensió de les actituds patriarcals quotidianes. Ser contínuament testimoni d’atrocitats repercuteix en la deshumanització de totes les persones a ulls de l’observador, que s’endureix i es torna indiferent a la sort de les / dels que són més dèbils que ell.

No és insòlit tampoc que un gran nombre de dones siguin objecte de violacions massives com a venjança per una acció militar de l’enemic. Des del punt de vista dels homes agressors, encara que qui pateix l’atac són les dones, l’atac, de fet, va dirigit contra els homes, a través de la «seva propietat» (les dones). Estem començant a preguntar-nos d’on va sortir la idea que necessitàvem protecció. ¿Som nosaltres les protegides o el que es protegeix és el sentiment de propietat dels homes? Segons els valors socials, les dones necessitem un home que ens protegeixi dels altres homes; i necessitem un exèrcit que ens protegeixi dels exèrcits invasors. Però, en un context en el qual la invasió dels cossos de les dones és una conseqüència acceptada de la guerra, aquesta protecció val molt poc. Efectivament, qui ens protegirà dels nostres protectors?

Tradicionalment s’han considerat les dones com a víctimes «passives» de la guerra, però en els darrers deu anys també ha augmentat de manera espectacular la incorporació de dones a les forces armades occidentals, sovint en nom de la «igualtat». Estem essencialment en desacord amb la idea que una major aportació femenina als exèrcits de tot el món pugui contribuir a promoure l’alliberament de les dones. L’alliberament mai podrà tenir lloc en el marc d’una institució de repressió i de destrucció. L’alliberament de totes les persones és inherent al sentit del feminisme. Sens dubte el fet de vincular-se amb les forces armades ha beneficiat algunes dones a títol individual, però en el conjunt de les dones i en relació amb els nostres aliats naturals, totes les altres persones oprimides, no ens beneficia l’existència d’una força que s’utilitza per conservar una societat que no promou el nostre interès.

Fins i tot considerada en els seus propis termes, la integració de les dones en l’exèrcit com a via d’emancipació ha fracassat. Per exemple, com diu Nira Yuval-Davis a Loaded Questions (Preguntes carregades d’intenció), l’exèrcit israelià, ben conegut per les seves dones soldat, «no ha aconseguit qüestionar les ideologies sexistes tradicionals i molt bàsiques». La igualtat d’oportunitats dins de l’exèrcit és un mite. Fora d’un grapat de dones reclam que ocupen llocs no tradicionals, la immensa majoria de dones incorporades a l’exèrcit continuen reflectint la divisió sexual del treball que trobem en la vida civil. Les dones estan al servei dels homes, que fan la «vertadera feina» al front o manipulant la sofisticada tecnologia que controla l’armament modern. Les dones presten servei a l’exèrcit com a infermeres, personal administratiu i prostitutes.

Evidentment, sempre hi ha hagut dones bel·licistes, algunes fins i tot arriben a ser caps d’estat i moltes tenen fills i filles. El fet que siguin mares demostra que són «dones de veritat» i ara se’ls ofereix l’oportunitat d’accedir al grau de persones o, més exactament, de succedanis d’home. Donar el pas per sortir de casa i incorporar-se a la vida pública continua sent un canvi important per a una dona i, com la majoria d’immigrants que temen una mala rebuda, tendiran a obeir les normes dominants de la cultura receptora. Per sortir-se’n amb èxit, han d’acceptar-ne els valors.

Però moltes dones ja no estan disposades a acceptar que les úniques alternatives de futur que tenim es trobin en alguna versió del sistema existent. Ens horroritza la complaença de la nostra societat davant les atrocitats presents i futures i ens sentim motivades a actuar. Sentim un horror instintiu i, com a feministes, el nostre profund afany de llibertat, per a nosaltres i per a tots els altres pobles oprimits, reforça l’impuls de fer-hi alguna cosa al respecte. Veiem que un ingredient bàsic per a la pau és que les dones tinguin un paper capdavanter. Si diem que no ens agrada el món tal com és ara, hem d’estar preparades per assumir aquest paper. I, efectivament, no ens agrada.

Cerquem les arrels

En l’intent de deslliurar el món de coses tan opressives com l’armament nuclear o la pobresa, el sexisme o el racisme, ens pot ser útil considerar-ne el suport estructural: el sistema del patriarcat, amb el capitalisme i l’estat com a aspectes bàsics i interrelacionats d’aquest sistema. Pot haver-hi discrepàncies sobre què ha estat primer (i de vegades també sobre les causes o sobre allò a què ens hauríem d’enfrontar primer), però a nosaltres ens interessa més comprendre’n les interconnexions i com afecten actualment la nostra societat. També veiem que és important lluitar contra tots els tres aspectes i les diverses maneres en què es manifesten. Les persones individuals (incloses les que formem part d’aquest grup!) poden dedicar més energies a canviar un aspecte que no un altre, però centrar-nos només en un, per exemple a aconseguir el desarmament de l’Estat britànic sense desenterrar les arrels de l’opressió de les dones per part dels homes, no aconseguiria un canvi gaire profund ni durador.

El patriarcat

Concebem el patriarcat com un sistema de dominació masculina, prevalent tant als països capitalistes com als socialistes, que oprimeix les dones i actua de manera restrictiva sobre els homes. És un sistema jeràrquic que atorga als homes més «valor», més poder social i econòmic, i sota el qual les dones pateixen unes estructures opressives i les actuacions d’homes individuals. La seva presència és clarament visible en tots els àmbits de les nostres vides i afecta les estructures econòmiques i polítiques, la nostra feina, les nostres llars i les relacions personals. Dit sense embuts, els homes ocupen el centre del món patriarcal, tant si ho volen com si no.

Si bé existeixen altres estructures de dominació, com les d’una nació sobre una altra, d’una classe econòmica sobre una altra o d’una raça sobre una altra, la dominació de les dones per part dels homes és una característica constant en el marc de qualsevol altre aspecte de l’opressió. És un element tan bàsic del nostre món que la majoria dels homes, i moltes dones, la consideren part de la «naturalesa humana» i, per tant, com un fet que no és possible canviar. Malgrat tot, cap patró de dominació forma necessàriament part de la «naturalesa humana», ja siguin actes individuals de violació o una guerra total.

Les normes del comportament humà poden canviar i han canviat al llarg dels segles, i també és possible canviar aquests aspectes. Però pel fet d’estar tan profundament arrelada en totes les societats i en el nostre psiquisme, l’opressió de les dones (que s’ha arribat a acceptar com a natural) pot acabar sent pràcticament invisible fins i tot per a les persones que malden per canviar altres formes d’injustícia.

El capitalisme

Una societat capitalista es caracteritza per tenir una estructura social basada en l’explotació econòmica d’un grup per un altre. El capitalisme implica l’existència d’un procés de treball en el qual els «mitjans de producció» (com ara una fàbrica i la seva maquinària) són propietat d’un grup, la classe capitalista, però la gent que realment fa la feina, els treballadors i les treballadores, no són propietaris dels mitjans de producció ni tampoc de la riquesa que produeixen. En conseqüència, la força de treball es compra i es ven com qualsevol altra mena de mercaderia: la persona propietària i la persona treballadora estableixen un contracte d’intercanvi en virtut del qual la primera compra la força de treball de la segona a canvi d’un salari.

No es tracta, però, d’un contracte equitatiu perquè qui té la propietat té el control i, per tant, també té més poder. I tampoc és equitatiu perquè la persona que treballa produeix un excedent, que es transforma en un benefici per al capitalista. Per tant, el salari mai reflecteix el valor real dels béns produïts, ja que el seu preu de venda inclou un excedent que es pot reinvertir en l’empresa o pot anar directament a les butxaques del propietari, de manera que aquest benefici queda bàsicament fora de les mans de les persones que l’han produït.

Com a resultat dels esforços dels sindicats i de les organitzacions del moviment obrer, els treballadors i les treballadores dels països capitalistes avançats, com el Regne Unit, reben ara una part més gran de la riquesa que creen, però continuen sense tenir la propietat de les fàbriques ni poder per controlar el que s’hi produeix. Poden ser propietaris de les cases on viuen i d’una sèrie de béns de consum, però tot i així no formen part de la classe capitalista.

L’estat capitalista no es podria haver desenvolupat i no podria haver prosperat exclusivament sobre les espatlles de la classe treballadora autòctona. Per assolir la seva posició actual, els capitalistes van haver d’instaurar l’imperialisme a fora del país i el racisme a dins. Per exemple, al segle XIX, els magnats del cotó de Lancashire van recórrer a la prohibició de la indústria tèxtil autòctona de l’Índia per establir el seu monopoli quasi mundial, mentre explotaven despietadament les obreres i els obrers britànics. La tecnologia dels microxips es basa en gran mesura en l’explotació de joves treballadores del Sud-est asiàtic. Actualment, les gran societats multinacionals han crescut tant que poden operar fora del control de qualsevol estat individual; mentre que, en canvi, en alguns casos arriben a dominar per complet una economia nacional. Alhora, en aquells països que van fer venir gent de fora per ampliar la seva força de treball en moments d’expansió econòmica, aquests treballadors i treballadores són víctimes del racisme individual i també institucionalitzat.

Com que l’objectiu del capitalisme no és la satisfacció de les necessitats humanes bàsiques sinó l’adquisició de riquesa per part d’unes poques persones, la majoria de la població pateix violència en cadascuna de les fases del procés de producció, des del miner d’urani de Namíbia que contreu un càncer de pulmó, passant per l’obrer d’una fàbrica que perd una mà destrossada per una màquina perquè les mesures de seguretat «són massa cares», fins a les persones que són expulsades del procés de producció i enviades a l’atur per satisfer les necessitats d’unes polítiques econòmiques explotadores.

El comerç d’armament forma part intrínseca de l’economia d’un país industrialitzat: no només permet guanyar diners directament a través de la venda de mercaderies mortíferes, sinó que sostreu diners de serveis vitals com ara hospitals i escoles, que millorarien la vida de la gent, sobretot al Tercer Món, on es ven el 62% de les armes.

L’estat

L’estat va néixer com a fruit de l’anhel patriarcal de control i dominació i alhora com una manera d’organitzar i perpetuar un conjunt determinat de relacions econòmiques i socials; en el cas de la Gran Bretanya, el capitalisme. És una manera específica d’organitzar una societat en el marc d’un territori geogràfic donat (o hauríem de dir robat?). L’organització té com a finalitat protegir les fronteres físiques enfront d’altres estats i, a la vegada, conservar les seves relacions socials, econòmiques i polítiques específiques dins dels límits d’aquelles fronteres.

L’estat no és simplement una institució singular, sinó un conjunt de relacions basades en l’explotació de classe. Això és així tant en el cas dels estats suposadament socialistes, com la URSS[008], com en el dels estats capitalistes, encara que el sistema de classes té un caràcter una mica diferent. L’estat manté aquestes relacions per una doble via: en primer lloc, mitjançant l’ús, o l’amenaça, de la violència organitzada (les forces armades, la policia i les sancions legals) i, en segon lloc, mitjançant la consolidació de les relacions econòmiques i socials a través de la ideologia (per exemple, a través del sistema educatiu, dels mitjans de comunicació i de l’església).

Evidentment, aquestes relacions socials en el marc de l’estat, de la mateixa manera que les relacions econòmiques, poden canviar: al Regne Unit, l’oposició fora del Parlament, i fins i tot dins, ha aconseguit algunes millores, com pot ser la normativa en matèria de salut i seguretat laboral o les prestacions familiars que perceben directament les dones amb fills i/o filles. En particular, l’estat del benestar modern es pot entendre alhora com un fruit de la lluita obrera (a favor de prestacions sanitàries, educatives i assistencials) i com un mecanisme complex basat en dinàmiques d’explotació, com són el sexisme i l’opressió de classe, que també redueix la capacitat de control de la gent sobre la seva vida i fomenta la dependència de l’estat centralitzat. Al mateix temps, lleis com la Llei de poders d’emergència[009] deixen clar que el poder real de l’estat no està en mans del Parlament sinó del consell de ministres, dels nivells superiors del funcionariat, de les forces armades i de la policia.

El contínuum de violència que emana del poder patriarcal impregna tota la nostra vida, des de la família nuclear fins a l’estat nuclear. La violència o l’amenaça de la violència és el que contribueix a mantenir-nos en un estat d’impotència i el que probablement rebrem si comencem a lluitar, tant si es tracta d’una dona concreta que intenta modificar la seva relació amb un home o d’obrers en vaga que topen amb la violència policial i amb la detenció quan munten un piquet.

Un aspecte de l’estat al qual dediquem especial atenció en aquest text són les forces armades. La seva finalitat aparent és defensar l’estat nació i tot el que aquest estat nació pretén representar, sigui «la pau i el socialisme» o «la llibertat i la democràcia»; en resum, allò que ens diuen que és «nostre». Però el que defensen (un territori que no tenim en propietat, un sistema social que no controlem) no és allò «nostre», sinó els interessos d’una poderosa minoria privilegiada. El súmmum d’aquesta mentida és afirmar que l’holocaust nuclear protegirà la nostra «llibertat».

Però les forces armades també tenen una altra funció, que és protegir l’estat de «l’enemic interior». Fora d’Irlanda del Nord és poc freqüent veure militars de servei pels carrers d’un país occidental, però un elaborat sistema de planificació per a situacions d’emergència (en gran part secret) permet la rapidíssima intervenció de les forces armades sense haver d’apel·lar al Parlament. Així, tot i que la policia (cada vegada més militaritzada, també) s’encarrega de la majoria de situacions d’«ordre públic», com els piquets massius, les manifestacions i els aldarulls, l’exèrcit es manté en un segon pla només a unes passes de distància, preparat per intervenir quan calgui. A més, la por envers aquesta violència pot ser suficient ja d’entrada perquè moltes persones s’abstinguin d’actuar.

En la base del patriarcat, el capitalisme i l’estat hi ha el supòsit més insidiós de tots: la idea que unes persones són millors que les altres i, per tant, més importants i més valuoses. Aquest supòsit s’expressa en les estructures jeràrquiques que caracteritzen la nostra societat en tots els àmbits. Per exemple, en una obra, es valora més la persona que redacta els termes d’un contracte que l’obrer manual que construeix las cases, i això en determina la remuneració en diners i el reconeixement social que rep. Per la seva banda, l’obrer de la construcció està més valorat i més ben pagat que la dona que s’encarrega de la cantina. Altres formes de dominació inclouen la de les persones adultes sobre les nenes i els nens, la de la gent blanca sobre la negra, la del món industrialitzat sobre el Tercer Món i la de la gent rica sobre la gent pobra.

Aquestes divisions socials van acompanyades paral·lelament de l’actitud que declara que els éssers humans no formem part de la diversitat de la vida de la terra sinó que som una força controladora, superior en un cert sentit a la resta del món natural. La majoria de cultures contemporànies, sobretot les dominants, consideren que poden explotar les altres formes de vida i els recursos de la terra. En lloc de concebre la terra com un complex sistema de suport de la vida que és vulnerable i que cal tractar amb cura i respecte, la veuen com una joguina gegantina amb la qual poden jugar fins que ja no els faci servei i s’espatlli. Però, en realitat, la «joguina» quedarà irreparablement malmesa i el nostre món podria acabar convertit en un desert radioactiu buit de qualsevol forma de vida.

Aquesta actitud explotadora va estretament associada al concepte de progrés, el qual pressuposa, en contra del que demostren gran part de les dades, que la vida sobre la terra està millorant en tots els seus aspectes i que forçosament ha de ser així. (Aquesta idea ha estat un element tan bàsic de la cultura occidental durant tant de temps que també es el fonament fins i tot de moviments, com el socialista, que es proposen trencar deliberadament amb les polítiques establertes). És una actitud que fomenta la convicció que el creixement econòmic (en el sentit d’una producció i un consum creixent de béns) pot ser infinit (qui ara no té cotxe, en tindrà; qui en té un, en tindrà dos, i així successivament). No obstant això, els fets demostren que el creixement econòmic no només defalleix, sinó que només es dona en un nombre cada vegada més limitat de països, com ara els Estats Units, i dins d’aquests països només arriba a unes classes determinades.

El preu d’aquest suposat creixement universal és, per tant, una divisió cada vegada més profunda del món, amb un nombre creixent de persones a l’atur o que passen gana. Per tal d’integrar el concepte de progrés, la societat accepta que qualsevol innovació tecnològica és bona i que sempre serà possible resoldre els problemes que aquestes innovacions puguin plantejar. Considereu, per exemple, els desastres ecològics que causen a tot el món els esforços per augmentar la producció agrícola. S’estan emprant adobs sintètics que a la llarga disminueixen la productivitat del sòl, amb especials perjudicis pel Tercer Món, per produir collites que, sovint, ni tan sols estan destinades al consum domèstic. A més d’induir els pagesos i les pageses locals a abandonar els mètodes tradicionals d’adob i substituir-los per productes importats que difícilment podran pagar, l’acumulació de productes petroquímics inorgànics en el sòl té uns efectes nocius que els grans bruixots de la ciència moderna són incapaços d’eliminar. Així, iniciatives que es presenten com un esforç per mitigar la fam en el món suposen, de fet, una nova alteració arrogant de l’equilibri ecològic per obra del món patriarcal industrialitzat. Els experts temen ser considerats «poc homes» si canvien d’orientació i reconeixen que aquestes activitats van ser un error i encara els aterra més que la gent descobreixi les mentides que s’han dit sobre el grau de competència científica assolit o les vertaderes intencions dels defensors d’aquests projectes. El preu de tot plegat podria ser la mateixa terra.

Estructures d’opressió

Per a moltes i molts activistes pacifistes, «pau» vol dir simplement absència de guerra; per a qui propugna el desarmament nuclear pot designar específicament un món sense armes nuclears; per a nosaltres, en canvi, donat que la nostra definició de la societat la qualifica com a patriarcal i capitalista alhora, «pau» té un significat molt més ampli: vol dir erradicar les causes de la guerra i de la violència.

Abans hem destacat la violència organitzada de les forces armades mitjançant la qual l’estat patriarcal manté el seu poder enfront de «l’enemic» exterior i interior. La ideologia del patriarcat, el capitalisme i l’estat també s’expressen a través de diverses formes del que moltes de persones en el moviment pacifista anomenen «violència estructural»; és a dir, aquelles institucions, com les lleis, els mitjans de comunicació o l’estat del benestar, que perpetuen les relacions socials i econòmiques existents entre les persones. La ideologia opera de manera que se serveix d’aquestes institucions per transmetre el convenciment que totes les persones comparteixen una unitat de pensament i d’acció en suport de les relacions socials existents; per tant, no és necessari recórrer de manera habitual a la violència física per conservar l’statu quo, això es pot aconseguir de manera aparentment més civilitzada fent ús del control ideològic.

Gairebé tots els tipus de control ideològic funcionen en dos nivells: ofereixen alguns avantatges clars i evidents per a la persona i, al mateix temps, en regulen les percepcions i les accions. Així, per exemple, els diaris i la televisió compleixen una funció valuosa, ja que proporcionen informació sobre el món, però com que aquesta informació és selectiva, esbiaixada i censurada també ens indiquen subtilment què hem de pensar al respecte. En una societat en la qual és difícil desenvolupar relacions socials de suport, la família compleix una funció positiva, a més de ser la unitat social bàsica a través de la qual es reprodueixen les actituds patriarcals. Les prestacions de l’estat del benestar, com la que reben les persones aturades o la sanitat pública, proporcionen una xarxa de seguretat essencial per a la supervivència de la gent sota el capitalisme; però, al mateix temps, també perpetuen la divisió i l’opressió segons criteris de classe, de gènere i racials. També podríem fer consideracions semblants sobre l’educació, la religió o el dret.

Com a feministes, veiem la família com un dels escenaris més importants de repressió de les dones, un espai en què s’alimenta el capitalisme i es perpetuen els valors patriarcals. Si bé els homes (i fins i tot les dones) obtenen importants beneficis de la família, com ara una certa seguretat econòmica i emocional, la família té com a funció ideològica mantenir sotmeses les dones, modelar els infants perquè s’adeqüin als rols sexuals i condicionar les persones per induir-les a creure que l’autoritat patriarcal és «normal». La família nuclear reforça, per tant, el poder masculí: les dones, quan es casen, passen a ser socialment (i en alguns aspectes també legalment) possessions dels homes; a més de passar, per regla general, a dependre’n econòmicament. Aquesta forma de violència estructural també esclata sovint en forma de violència física:

Va rebre un cop de puny a la galta, la va fer caure a terra estirant-la pels cabells i la va arrossegar pel carrer mentre cridava, i els vianants i quatre homes d’un garatge proper s’ho van quedar mirant sense fer res perquè es pensaven que l’home era el seu marit.

(Worcester Evening News).

La família també serveix per imposar l’heterosexualitat com a institució i no com a expressió lliure d’una opció sexual. Les lesbianes i els homes gais lluiten per ser lliures, però mentre l’heterosexualitat continuï sent la norma tot el que en difereix es considera una desviació. La «família corrent» és el primer lloc i el més important on s’aprenen i es reforcen els rols sexuals: es condiciona els nois perquè siguin forts, agressius, agosarats i perquè es concentrin en l’intel·lecte tot reprimint els sentiments; i a les nenes se’ls ensenya a ser afectuoses, suaus, submises, manipuladores i a concentrar-se en els sentiments, els propis i els de les altres persones. I no tan sols es divideixen els atributs humans per penjar-los com a etiquetes a un i altre sexe, sinó que també es menystenen de manera constant els atributs «femenins». Se’n lloa de paraula el valor però no se’ls reconeix, mentre que els «masculins» s’enalteixen com a superiors i també com a «norma» humana, i reben la corresponent recompensa. El sexisme no resulta només de l’opressió sistemàtica de les dones per part dels homes, sinó que també inhibeix greument la possibilitat que ells arribin a desenvolupar els seus trets sensibles.

El lloc de les dones en una societat patriarcal (en la qual existeixen primordialment com a esposes i mares i per ser usades pels homes) no s’imposa només a través de la família, sinó també de les institucions de l’estat del benestar, com ara el Ministeri de Sanitat i de la Seguretat Social. En efecte, igual que un home individual es pot sentir propietari de la seva dona, fins al punt de «tenir dret» a tenir-hi relacions sexuals o a descarregar-li la seva agressivitat, les lleis i les pràctiques que regulen les prestacions d’atur i la seguretat social recalquen la idea que les dones que viuen amb un home no tenen dret a una existència autònoma. Per exemple, la norma de cohabitació, en virtut de la qual es dona per suposat que quan una dona manté una relació estreta amb un home això vol dir que aquest la manté i, per tant, no té dret a percebre prestacions socials, només n’és una mostra; una altra és el fet que les dones casades no puguin sol·licitar complements de renda[010] pel seu compte.

El racisme també es perpetua a través de les institucions de la violència estructural i reflecteix la seva dimensió sexista. En els darrers anys, dotzenes de dones negres han hagut de lluitar contra ordres de deportació emeses quan, per raons no imputables a elles, s’han separat dels seus marits o ells les han deixat, i s’han trobat que per aquest sol fet ja no poden reclamar tot l’import dels ajuts socials que els correspondrien mentre la seva situació legal i el seu futur al Regne Unit estiguin qüestionats. Des del punt de vista dels legisladors, les dones negres no tenen cap dret autònom a l’existència.

La llei també considera la vida d’una dona menys valuosa que la d’un home. El juny del 1981, Gordon Asher va ser condemnat a sis mesos de presó amb suspensió condicional de la pena per haver estrangulat la seva dona «infidel». A finals del 1980, les germanes Maw van ser condemnades a tres anys de presó per haver mort el seu pare, un home extremament violent, mentre que només tres dies abans, al mateix tribunal de Leeds, Douglas Coles va rebre una sentència de dos anys de llibertat vigilada per haver mort la seva dona.

Totes aquestes formes de violència estructural, i moltíssimes altres, són el recurs que té l’estat patriarcal per mantenir unes relacions d’explotació entre diferents grups de persones en el si de la societat. A més de ser col·lectivament nociva, la violència estructural lesiona el benestar i l’autoestima individuals. Per exemple, s’estimula subtilment el fracàs escolar en les noies (en determinades assignatures, almenys) a fi que s’adeqüin al seu rol assignat de persones menys llestes que els homes. Es nega el dret de les dones a l’autonomia i a una existència independent, mentre se’ns bombardeja amb missatges sobre l’aspecte que hauríem de tenir i com ens hauríem de comportar, cosa que, per molt que ens hi esforcem, la majoria no aconseguim. Internalitzem la nostra opressió i trobem la manera de sentir-nos culpables per ser massa expressives, massa llestes, massa grasses. La pressió que generen aquestes contradiccions ens aboca, en molts casos, a la depressió i quan reaccionem irades i ens lamentem per les nostres vides robades, els psiquiatres patriarcals ens donen tranquil·litzants i ens defineixen com a boges.

Les institucions de l’estat patriarcal són tan lesives per a l’existència material i el potencial dels éssers humans com pot ser-ho l’amenaça o la realitat de la violència física procedent del canó d’una pistola. En un extrem de l’espectre trobem la violència de l’estat que es manifesta a través del seus agents repressors, les forces armades i la policia, i en l’altre extrem, la violència reverbera dolorosament (encara que de vegades de manera imperceptible) a través de les nostres llars, les nostres escoles i les nostres relacions personals. La contribució més important del feminisme ha estat situar allò considerat «personal» en el terreny polític. Per canviar aquestes relacions econòmiques i socials opressores hem de començar a canviar nosaltres. No podem lluitar per la pau i ignorar la violència als carrers i a les nostres cases; no podem oposar-nos amb èxit a la violència en la nostra vida quotidiana sense lluitar per un canvi total.