Pròleg

En la vida universitària hi ha molts estudiants que expressen la seva fascinació per la recerca amb la idea que s’endinsaran en el passat per aportar-hi llum i així explicar molt millor el que va succeir. Aleshores van a veure un professor en qui tinguin confiança i bona comunicació i li presenten el projecte. D’aquestes propostes, una petita part, normalment les que són precises i clares, arriben a bon port i s’acaben duent a terme.

Aquest és el cas de l’estudi de l’Assumpta Montellà. Ella ha estat una estudiant que ha accedit a la universitat, concretament a l’Autònoma de Barcelona, més gran del que és habitual, i en descobrir la investigació ha quedat seduïda per aquest món, el de treure la pàtina de pols o d’oblit o d’ignorància del que ja és història. Hi ha, en el seu treball profund i humà, un aspecte fonamental: el seu interès per la història és paral·lel a la seva afició per conèixer la geografia i tots els racons del país, com també per apropar-se a la gent que hi viu.

És així com va seguir de manera precisa i concreta sobre el terreny les passes, els viaranys, les dreceres, el que generalment se n’ha dit «els camins de l’exili de 1939». Ha seguit la petja de dones i homes, de grans i petits, que fugien de l’avançament militar franquista.

Ha anat pels voltants i fins al límit de la frontera entre els estats francès i espanyol, i ha preguntat com, quan, quants i quins exiliats travessaren la ratlla. Les seves recerques l’han dut a parlar per tots els pobles, viles i ciutats que foren pas de gent fugitiva de la guerra i del franquisme.

Ha parlat amb pagesos, masovers, gent que treballava el bosc, pastors, mestresses de casa, ferrers, funcionaris, ferroviaris, carters, cafeters, militars d’una banda i de l’altra del conflicte fratricida, amb la gent més diversa. Amb personesque eren passadors de fugitius per diners o per fraternitat humana, amb testimonis presencials del’èxode més gran de la història de Catalunya.

En aquesta munió de preguntes sobre aquest èxode massiu, se li va aparèixer un fet que ningú abans que ella havia captat en la seva exacta mesura: la Maternitat d’Elna des de 1939 fins a 1944 —quan els alemanys en forcen el tancament.

A Elna, al Rosselló, població situada a la Catalunya del nord dels Pirineus, prop dels camps on els refugiats pensaven trobar refugi i caliu, es va produir un fet cabdal per entendre l’heroïcitat més veritable. Acompanyant persones i records a les platges de l’exili, pot mostrar, per si algú encara en dubta, el fals nom del que no deixaven de ser camps d’ergàstul i concentració. En aquest lloc de treball va localitzar la història de centenars de mares que van poder sortir de manera provisional dels camps per anar a donar a llum a la Maternitat d’Elna.

És aquest el contingut d’aquest llibre, la història d’una jove mestra suïssa que per amor a la infància, al proïsme, treu les futures mares dels camps dels sorrals de la platja i de les seves infrahumanes condicions i, vencent tota mena de dificultats, les acull a Elna.

Sense Elisabeth Eidenbenz, aquests nadons haurien engrossit la xifra de mortalitat de més del 90% en parir les seves mares. Una situació que va succeir per la ineficàcia d’un Estat francès feble, poc previsor i menys solidari.

Avui aquells nadons d’ahir tenen entre seixanta i setanta anys, encara hi ha algunes mares i pares molt grans, i tots ells són supervivents i testimonis d’una època cruel que cal no oblidar. Algú ha dit que aquesta és la Llista de Schlinder catalana, potser sí. Però aquesta ho és sense diners ni dubtes ideològics de cap mena.

Assumpta Montellà, amb lucidesa i sensibilitat, ha remenat records, ha sacsejat consciències i ha treballat amb rigor documentació i arxius. Ha sabut donar forma a un fet que no és producte de la casualitat, sinó del coratge d’una aleshores jove mestra que, escandalitzada per l’abandó que sofrien els més innocents d’una guerra salvatge i despietada, va fer el que va pensar que era el seu deure: fer triomfar la vida per damunt de tot.

Josep Maria Solé i Sabaté