Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s’adormia i ella l’escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d’aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins deixar-li fora només el caparró. La sorra li feia de manta.

Però al cap d’uns dies el nen es va morir de fred i de gana.

Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.

Després d’unes setmanes, a la barraca d’infermeria del camp vaig trobar la senyoreta Elisabeth o, més ben dit, ella em va trobar a mi.

Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.

El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.

Tothom es pensava que plorava d’emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d’Argelers.