Aquesta va ser la nostra darrera trobada. Mai no vaig tornar a veure Harry i Sorella. Als anys seixanta, Harry em va telefonar una vegada per parlar de Cal Tech. Sorella no volia que Gilbert anés a estudiar tan lluny de casa. Era fill únic, i totes aquestes coses. Harry estava orgullosíssim dels resultats perfectes dels exàmens del seu fill. Mai no se m’entendreix el cor davant els pares de prodigis. Reacciono malament. Trobo que es precipiten. No m’agrada que els pares facin ostentacions. Per tant, vaig ser incapaç de ser amable amb Fonstein. En aquella època el meu temps era extremadament valuós. Horriblement valuós, tal i com ho veig ara. No era un d’aquells períodes atractius en el desenvolupament (gestació) d’un triomf.

No puc dir que la comunicació amb els Fonstein s’acabés. Si no, a Jerusalem no n’hauríem tinguda. Durant trenta anys vaig pensar que ja tornaria a veure’ls. Eren gent excel·lent. Jo admirava Harry. Era un home sòlid, Harry, i molt valent. Quant a Sorella, era una dona amb una gran intel·ligència, i en aquests temps de democràcia, tant si en som conscients com si no, cerquem contínuament persones elevades. No cal que m’allargui amb explicacions. Tothom sap el que signifiquen els productes estàndard i intercanviables, entén l’acció de les glaceres dins el panorama social, l’allisada dels turons, l’eliminació de les irregularitats. No em faré pesat en aquest punt. Sorella era remarcable (o, com diu un dels meus néts, «sobresortia»). I per tant és clar que comptava tornar-la a veure. Però no la vaig veure més. La tenia al magatzem de les intencions. Estava segur que contactaria amb els Fonstein —els escriuria, o els telefonaria, o els convidaria pel Dia d’Acció de Gràcies, o per Nadal. Potser per Pasqua. Però així és el fenomen de Pasqua avui dia —no arriba a passar mai.

Potser en tenia la culpa el poder de la memòria. Recordant-los tan bé com els recordava, realment necessitava veure’ls? Ja en tenia prou amb mantenir-los en una suspensió mental. Eren una part del grup permanent de personatges, permanentment absents. No hi havia res que poguessin fer.

El darrer dels esdeveniments d’aquesta sèrie va tenir lloc el darrer mes de març, quan l’hivern, amb un grunyit, deixà anar Filadèlfia de les mans i començà a desfer-se en regalims de fang llardós. Havia arribat el moment perquè la primavera comencés a créixer sobre la brutícia de la ciutat. Com a mínim, la nova estació provocà l’aparició de safrà, violes i poncelles noves al meu jardí privat de milionari. Vaig moure l’escala de mà de la meva biblioteca d’un cantó a l’altre i vaig baixar els poemes de George Herbert, tot cercant-ne un que diu «… que nets, que purs són els teus retorns», poc més o menys; i damunt de la meva taula, adequada per a un wasp molt ric, començà a sonar el telèfon mentre baixava l’escala. Aleshores començà la següent conversa jueva:

—Sóc el rabí X (o Y). Tinc el ministeri a Jerusalem. —Quin terme més protestant: com a mínim devia ser reformista, o conservador; cap rabí ortodox no diria «ministeri»—. M’ha vingut a veure un home que es diu Fonstein…

—Harry, no —vaig dir.

—No. Li truco per preguntar-li com puc localitzar Harry. El Fonstein de Jerusalem diu que és l’oncle de Harry. Aquest home és polonès de naixement, i ara és en un sanatori mental. És un excèntric molt problemàtic i viu en un món de fantasia. La major part del temps té al·lucinacions. Té costums bruts, fins i tot immunds. Està totalment mancat de recursos i tothom el coneix com un captaire i personatge local que fa discursos profètics a les voreres.

—Ja me’n faig una idea. Com qualsevol dels homes sense llar.

—Exactament —digué el rabí X o Y, amb aquell to de veu humanitari que de vegades cal suportar.

—Què és el que vol? —vaig preguntar.

—El nostre Fonstein de Jerusalem afirma que és parent de Harry, que és molt ric…

—Mai no he vist l’informe financer de Harry.

—Però es troba en situació de poder ajudar-lo.

—Només és una opinió això —vaig continuar—. Em puc arriscar… —Un es torna ampul·lós. Un home sol que ocupa una mansió, que viu d’acord amb l’entorn. Vaig canviar de to. Vaig deixar l’«arriscar» i vaig dir:

—Fa molts anys que Harry i jo no tenim contacte. No l’ha pogut localitzar?

—Ho he intentat. He vingut a fer una visita de dues setmanes. Ara sóc a Nova York. Però vaig a L.A. Vaig a casa de… —(Em donà un acrònim poc comú). Llavors continuà dient que el Fonstein de Jerusalem necessitava ajuda. Pobre home, totalment boig, però a sota de totes les pelleringues, les físiques i les mentals (el cito textualment), humanament tan valuós. Destruït fins a la bogeria per la persecució, les pèrdues, la mort i la història brutal; fora de si mateix, demanant ajuda a crits —ajuda humana i sobrenatural, sigui quina sigui la proporció. Potser el rabí era una mica estrany, però el cas que em descrivia era un cas ben familiar, ben real—. I vostè, també n’és parent? —em digué.

—De manera indirecta. La segona dona del meu pare era la tieta de Harry.

Mai no vaig estimar la tieta Mildred, ni tan sols no la vaig apreciar. Però, com es pot comprendre, tenia un lloc a la meva memòria, i segurament hi havia alguna bona raó perquè així fos.

—Li puc demanar que el localitzi i que li doni el meu número de telèfon a L.A.? Porto una llista de noms de la família i Harry Fonstein el reconeixerà i l’identificarà. O bé no el reconeixerà, si és que aquest home no és el seu oncle. Seria un mitzvah.

Per Déu, estalviï’m aquests mitzvahs.

—D’acord, rabí —vaig dir—. Intentaré trobar Harry, ja sigui per aquest llunàtic llastimós.

El Fonstein de Jerusalem em donà un pretext per posar-me en contacte amb els Fonstein. (O com a mínim un estímul). Vaig apuntar el número del rabí a l’agenda, al costat de la darrera adreça que tenia de Fonstein. En aquell moment hi havia altres necessitats i deures que demanaven la meva atenció; a més a més, encara no em sentia preparat per parlar amb Sorella i Harry. Calia fer preparatius. Tot això, a mesura que queda escrit sota el meu bolígraf, em recorda el títol del famós llibre de Stanislavski, Un actor el prepara —novament una dada relacionada amb la meva memòria, un recurs, una vocació, a la qual he dedicat l’esforç de tota una vida, i que m’aclapara també a la vellesa.

Perquè justament aleshores (vull dir ara: «Ara, ara, ara mateix») hi tenia, hi tinc, dificultats. Un matí de feia pocs dies havia tingut una fallada de memòria que gairebé m’havia fet tornar boig (per no cohibir-me amb un incident de tanta importància). Havia d’anar al dentista al centre de la ciutat. Vaig agafar el cotxe, perquè se m’havia fet tard i no podia refiar-me de trucar a un taxi i que arribés a l’hora. Vaig deixar el cotxe en un aparcament a unes quantes illes de distància del centre, el millor que podia fer en un matí atrafegat en què els aparcaments més propers eren plens. I aleshores, quan tornava caminant de la consulta del dentista, vaig adonar-me (suposo que influït pel ritme de les meves passes) que tenia una tonada al cap. Vaig recordar la lletra:

Però com es deia el riu? Una cançó que havia cantat des de la infantesa, des de feia més de setanta anys, que era part dels fonaments de la meva ment. Una cançó clàssica, que coneixien tots els americans. Almenys els de la meva generació.

Em vaig aturar a l’aparador d’una botiga d’esports que resultava ser especialitzada en botes de genets, botes brillants, tant d’home com de dona, mantes de sella de quadres escocesos, abrics carmesí, material per caçar guineus —fins i tot corns de caça de llautó. Tots els objectes que hi eren exposats eren ultrasignificantment especials. Els colors dels quadres escocesos eren especialment cridaners i metòdicament combinats —metòdics d’una manera envejable per a un home la ment del qual estava enterbolida en aquells instants.

Com es deia el riu?

Recordava fàcilment la resta de la lletra:

I la resta.

Tot el món era fosc i malenconiós. Merda! Un xip, una clavilla, s’havien apagat en l’aparell mental. Un presagi anticipant? El començament de la fi? Naturalment, l’oblit pot estar causat per raons psíquiques. Jo mateix he donat conferències sobre aquest tema. No tothom, no cal dir-ho, s’agafaria un lapsus com aquest tan a la valenta. S’havia trencat un pont: no podia travessar el Riu. Vaig sentir un impuls de trencar d’un cop el vidre de l’aparador de la botiga d’equitació amb el mànec del meu paraigües, i quan la gent sortís corrents de la tenda, dir-los cridant: «Per Déu, m’heu de dir la lletra. No passo de “Baixant pel…, pel”!». Em llançarien —com si ho veiés—, aquella manta de sella, d’un vermell brillant, fils de foc, damunt les espatlles i se m’endurien cap a dins la botiga a esperar l’ambulància.

En la meva desesperació, volia preguntar-li-ho a la caixera de l’aparcament. Quan em digués: «Set dòlars», jo començaria a cantar la tonada a través del forat rodó del vidre. Però com que era una dona negra, potser l’ofendria allò de «Oh, negres». I com podia donar per suposat que ella, com jo, havia crescut amb Stephen Foster? No hi havia res que ho fes suposar. I pel mateix motiu no li ho vaig preguntar tampoc a l’encarregat de col·locar els cotxes.

Però quan era al volant del cotxe, la connexió defectuosa s’autocorregí, i vaig començar a cridar: «Swanee, Swanee, Swanee!», tot donant cops al volant. No importa el que un faci darrere els vidres del cotxe. És un dels privilegis de llibertat que permet el fet de ser amo d’un cotxe.

És clar! El Swanee. O Suwannee (la grafia preferida al sud). Però aquella era una crisi de la meva vida mental. Quan havia mirat George Herbert, ho havia fet amb una doble intenció: no només perquè era adequat per a l’època de l’any, sinó també per posar a prova la meva memòria. I de la mateixa manera, també, el meu record de Fonstein versus Rose és en part un examen de memòria, i al mateix temps una investigació més general de la mateixa, perquè si tornem a la premissa que la memòria és la vida i l’oblit la mort («oblidant misericordiosament», l’adverbi que els escriptors utilitzen amb més freqüència lligat amb aquest participi, que reflecteix la preponderància de l’opinió que una gran part de la vida és desesperació), he demostrat com a mínim que encara sóc capaç de continuar la meva lluita per l’existència.

Esperant una victòria? Bé, i què seria una victòria?

Vaig donar per suposat que el que el rabí X/Y m’havia dit que els Fonstein havien canviat de casa i eren il·localitzables era cert. Probablement s’havien retirat, igual com ho havia fet jo. Però mentre que jo sóc a Filadèlfia, aguantant, el més probable era que ells haguessin abandonat l’adusta terra de lluita del nord i se n’haguessin anat a Sarasota o a Palm Springs. Tenien prou diners per fer-ho. Al capdavall, Amèrica s’havia portat bé amb Harry Fonstein, i li havia repartit una bona part de les seves esplèndides promeses. S’havia estalviat el pitjor que tenim en aquest país —la rutina industrial o les feines d’oficinista, o les ocupacions burocràtiques. Com que jo desitjava el millor per als Fonstein, estava content per ells. Els meus benvolguts amics en l’absència, tan generosament instal·lats a la meva consciència.

Vaig suposar que, com que no havien sabut res de mi, havien desistit de veure’m després de tres dècades. Freud ha establert el principi que l’inconscient no accepta la mort. Però, com podeu veure, la consciència també és capritxosa.

Vaig començar a desenterrar noms de parents oblidats per a la meva ment feta de pedaços —Rosenberg, Rosenthal, Sorkin, Swerdlow, Bleistiff, Fradkin. Els cognoms jueus són un altre tema curiós, ja que n’hi ha tants que han estat imposats per la paperassa alemanya, polonesa o russa (amb intenció d’aconseguir suborns per part dels sol·licitants), i altres que han estat fruit de la inventiva de la fantasia jueva. Quantes vegades ha estat invocat el nom de la rosa, com en el cas del mateix Billy. De noms de flors, n’hi havia molt pocs d’altres. Un era Margaritka. La margarida. Que no era un bon cognom per a ningú.

Durant els darrers anys de la seva vida, la tieta Mildred, la meva madrastra, l’havien cuidada uns parents que tenia a Elizabeth, els Rosensaft, i amb ells vaig començar les meves investigacions. No van ser massa amables ni cordials per telèfon, perquè cap al final jo havia anat molt poc sovint a visitar la tieta Mildred. Em penso que havia començat a explicar que m’havia criat i fins i tot que m’havia ajudat a anar a la universitat. (Els diners, els havia trets d’una pòlissa que havia pagat la meva mare). Era una ofensa venial, que em donava l’excusa que jo necessitava per comportar-me altivament. I els Rosensaft tampoc no em queien bé. S’havien apropiat del rellotge i la cadena del meu pare després que s’havia mort. Però, és clar, també es pot viure sense aquests objectes de valor sentimental. La vella senyora Rosensaft em va dir que havia perdut la pista dels Fonstein. Creia que potser els Swerdlow de Morristown podien saber on havien anat Harry i Sorella.

Vaig aconseguir el número dels Swerdlow mitjançant el servei d’informació. Vaig marcar el número i em va respondre un contestador automàtic. La veu de la senyora Swerdlow, fingint un accent més adequat a la classe alta de Morristown que al Newark on ella havia nascut, em va demanar que deixés el meu nom, el meu número de telèfon i la data de la trucada. Odio els contestadors automàtics, i per tant vaig penjar. A més, sempre evito de donar el meu número privat, que no figura a la guia telefònica.

Aquella nit, quan vaig pujar cap al meu despatx del segon pis, tot recolzant-me en la barana típica de Filadèlfia, tot reflexionant sobre el fet que estava bastant fart de la grandiositat no compartida d’aquesta mansió, vaig tornar a pensar en la possibilitat d’anar-me’n a Sarasota o a les Florida Keys. Els elefants i els acròbates, els circs durant els mesos d’hivern, serien més divertits. Ja no em plantejava d’anar a viure a Palm Springs. I encara que a les illes de Florida hi havia molta població homosexual, gràcies als anys que havia passat al Village jo em sentia més còmode amb gent gai que amb homes de negocis a Califòrnia. En qualsevol cas, no podia suportar gaire temps més aquells sostres de deu metres i aquella solitud de caoba. Aquella mansió m’exigia massa, i m’adonava de l’esforç que em representava. Ja feia temps que havia quedat clar —havia estat capaç d’aconseguir una casa com aquella, de posseir-la. Ara emporta-te-la. Vaig pensar, citant la vella melodia: «estic tan cansat de les roses, emporta-te-les totes». Vaig decidir que tornaria a parlar del tema amb el meu fill, Henry. A la seva dona no li agradava la mansió; tenia gustos moderns, i també es mofava de la rivalitat transatlàntica entre els nous rics americans i la riquesa nobiliària del Londres victorià. Quan jo els havia proposat de donar-los la casa, havia rebutjat els meus oferiments rotundament.

El que rumiava era que si aconseguia de trobar Harry i Sorella, me n’aniria a viure amb ells si acceptaven la meva companyia (després de perdonar l’insult del meu abandó). Per a mi era ben natural de preguntar-me si no havia exagerat (mogut pel meu desig de trobar una dona d’una naturalesa més profunda) les qualitats de Sorella en les meves reminiscències, i vaig continuar pensant en la seva curiosa personalitat. Mai no havia oblidat el que ella havia dit de la prova que l’experiència americana representava per al poble jueu. La seva entrevista amb Billy Rose havia estat en si mateixa una cosa ben americana. Novament Billy: Dèbil? Dèbil! Presumptuós? Oh, moltíssim! I ben segur trivial. El llagoter de Billy.

I tanmateix, d’una manera infantil, orgullós —ampli; i ampli no era només un adjectiu jactanciós d’«America the Beautiful» (els cels amplis), sinó la despesa real de quinze a vint milions en un jardí de descans i cultura a Jerusalem, el cor de la història jueva, el llombrígol de la terra. Aquest gest de magnificència excèntrica era americà. Americà i oriental.

I fins i tot si acabava no instal·lant-me a la vora dels Fonstein, podia anar a visitar-los. No podia seguir preguntant-me per què m’havia apartat d’una parella tan fantàstica —Sorella, tan misteriosament obesa; Fonstein amb la pell vermellosa (en un temps blanca com la pedra), la seva cara de magrana. També podia incloure’m a mi mateix, com un tercer —un home alt i vell, amb un cargol al capdamunt que semblava una falguera o el bàcul d’un bisbe.

És per això que vaig començar a buscar Harry i Sorella, no només perquè li ho havia promès al rabí X/Y, ni a causa del vell boig de Jerusalem que es trobava en la misèria. Si només necessitava diners, jo mateix podia fàcilment signar un xec o donar ordre al banc que li n’enviessin un. El banc carrega vuit dòlars per aquest servei, i amb una trucada tot quedaria solucionat. Però m’estimava més ocupar-me de les coses a la meva manera, des del despatx de la meva mansió, marcant els números personalment, deixant de banda l’Institut Mnemòsine i les secretàries.

Amb l’ajut de vells llibres d’adreces, vaig trucar a tot arreu. (Si almenys als cementiris hi hagués una centraleta. «Hola, operadora, truco al codi d’àrea 000»). No volia implicar les noies de l’Institut en res d’això, i encara menys les meves investigacions. Quan m’agafessin el telèfon, la conversa estava destinada a ser estranya, i a representar un esforç per a la memòria del Fundador. «Què, com estàs?», em preguntaria algú que jo no havia vist en tres dècades. «Te’n recordes, del meu marit, Max? La meva filla, Zoe?». Sabria què havia de dir?

Sí, sí que sabria què havia de dir. Però llavors pensava, i per què? Que agradable seria l’oblit en casos com aquests, i podria dir: «Max? Zoe? No, no puc pas dir que me’n recordi». Amb els parents llunyans, o en cercles socials remots i refredats pel temps, els records sense ordre ni concert poden comportar una desgràcia. El que primer es recorda, respectivament, són els psicòpates, els lletjos, els més vulgars, els garrepes, els hipocondríacs, els corcons de la família, els humanoides, els tirans. Aquests tenen un poder dramàtic de ser recordats. Més difícils de recuperar són els de mirada amable, les cares dolces, dels comediants que volien distreure’t, de franc, desviar la teva atenció dels teus problemes. Una part important del meu mètode és el fet que els encadenaments de la memòria són construïts temàticament. Quan no hi ha un tema, és molt difícil, o impossible, que es produeixi un record. És per això que, per exemple, Billy, el nostre amic Bellarosa, no podia situar Fonstein fàcilment a causa d’una desafortunada escassetat de temes purament humans —en oposició als negocis, la publicitat o els temes sexuals. Per donar un exemple clarament negatiu, hi ha assassins que no recorden els seus crims perquè no tenen interès en l’existència o no-existència de les seves víctimes. Així doncs, alumnes meus, només els temes pertinents garanteixen el record complet.

Alguns dels vells amb qui vaig parlar em van desairar enèrgicament: «Si recordes tantes coses de mi, com és que no t’he vist des de la guerra de Corea!…». «No, no et puc dir res de la neboda de Salkind, Sorella. Salkind va tornar a Nova Jersey, després que Castro agafés el poder. Va morir en un establiment per a gent gran que portaven uns estafadors a finals dels seixanta».

Un home em va comentar: «Les pàgines dels calendaris s’esmicolen. Són com la caspa del temps. Què vols?».

Trucant des d’una mansió de Filadèlfia, em trobava en desavantatge. En posar-se en contacte amb gent de Passaic, Elizabeth o Paterson, una persona de la meva posició descobreix la quantitat de defenses que ha organitzat en contra de la vulgaritat o els graus inferiors de pensament. No tenia ganes de parlar de metges, ni de revisions de la seguretat social, ni d’audiòfons, ni de marcapassos, ni de com evitar la cirurgia.

D’algunes fonts vaig escoltar crítiques en contra de Sorella.

—Salkind era solter, no tenia fills, i aquella dona hagués hagut de fer alguna cosa per ell.

—No es va casar mai?

—Mai —digué la ressentida senyora que tenia al telèfon—. Però ben bé que la va casar, a ella, per fer un favor al seu germà. És igual, ara ja són tots morts, i per tant, tant és.

—I no em pots dir on podria trobar Sorella?

—No m’interessa gens on sigui Sorella.

—No —vaig dir—, no t’interessa gens.

Així doncs, el matrimonier havia restat solter tota la seva vida. Desinteressadament havia trobat un marit per a la filla del seu germà, ajuntant així dues persones en desavantatge.

Una senyora em digué de Sorella:

—Era molt distant. No li agradaven les meves converses. Em sembla que era una esnob. Una vegada vaig intentar que s’apuntés a un viatge en grup per Europa. A la confraria de dones de la meva església havien organitzat un viatge charter molt bé de preu. Sorella em va dir que el francès era la seva segona llengua, que no necessitava que ningú li fes d’intèrpret a París. Li hagués hagut de dir: «Et vaig conèixer quan cap home no t’hauria mirat dues vegades i hauria fins i tot retirat la primera ullada si hagués pogut». Així va anar. Sorella tenia massa classe per a tothom…

Ja entenia el que volien dir aquestes senyores (era una tendència general entre les meves fonts d’informació). Acusaven la senyora Fonstein de ser massa distingida. Gairebé totes estaven ofeses. Ella preferia la companyia de la senyora Hamet, la vella actriu amb la cara de tuberculosa blanca com la parafina. I Sorella també era massa distingida per a Billy; el fet de llançar-li el vell dossier mortal de la senyora Hamet pel cap era el gest d’una persona superior, una persona intel·ligent i de bon gust. Règia, imperial, i inevitablement isolada. Aquest era el consens de totes les males llengües, de la gent vella que vaig telefonar des del triple isolament de la meva residència de Filadèlfia.

Els Fonstein i jo estàvem fets per fer-nos companyia mútuament. Tanmateix, tampoc no podien forçar el contacte amb mi. Donaven per suposat que jo estava socialment per damunt d’ells, a la classe alta de Filadèlfia, i que jo no volia la seva amistat. No crec que a la meva darrera dona, Deirdre, li hagués agradat gaire Sorella, amb el pinçanàs i els seus aires distingits, el funcionament del seu intel·lecte i els problemes del seu cos voluminós —intentant d’encabir-se en una de les cadires Hepplewhite del nostre menjador. En comparació, hauria estat relativament fàcil per a Deirdre de relacionar-se amb Fonstein. Tanmateix, malgrat que jo no era assimilista, sí que almenys evitava les mescles incòmodes, i a la fi he acabat havent de suportar aquestes vint habitacions buides.

Recordo quan vaig portar el meu pare, a la darreria de la seva vida, per la zona oest de Pennsilvània amb el cotxe. El va sorprendre de veure tanta extensió de terra sense un sol ésser humà. Tant espai! Després d’un llarg silenci, dins d’un enartament de viatger que recordava el seu enartament davant el tauler d’escacs, em va dir: «Ah, quants jueus s’haurien pogut establir aquí! Hi ha prou lloc per a tothom».

De vegades em sento com un guant que enyora la mà.

Mentre anava fent una trucada darrere l’altra, m’imaginava la retrobada amb els Fonstein. Mentalment els tenia situats a Sarasota, Florida, i imaginava les passejades assolellades que faríem durant els mesos d’hivern a Ringling o a Hagenbeck, conversant sobre els esdeveniments de feia tants anys a l’hotel King David —les maletes perdudes de Billy, la reserva oriental de Noguchi. Vaig trobar fotografies en color de Jerusalem en uns sobres vells de paper Manila, entre altres una fotografia de Fonstein i Sorella davant el desert de Judea, davant les pedres cremants d’Ezequiel, que (encara avui) no s’han refredat totalment, aquelles pedres de foc enmig de les quals havia caminat el querubí. Dues persones modernes en aquell lloc inhòspit, l’home abillat amb un vestit d’executiu, la dona vestida de color blanc trencat, un matrimoni agafats de la mà —el palmell greixós d’ella als dits d’inventor d’ell. No podia evitar de pensar que Sorella no havia tingut una biografia de veritat fins que Harry no havia entrat a la seva vida. I ell, Harry, que Hitler havia volgut matar, tenia una biografia en tant que Hitler l’havia marcat per matar-lo, en tant que s’havia escapat, que Billy l’havia salvat, que havia arribat a Amèrica, que havia inventat un termòstat millor. I allí eren, en color, amb el desert de Judea al darrere, com marit i muller haguessin pogut posar per a una fotografia en la Coney Island de qui sap quan davant d’un teló de fons pintat o asseguts en una mitjalluna. Com a turistes a Terra Santa, on eren?, em preguntava jo, biogràficament parlant. Com havia estat de memorable per a ells aquell viatge? La pregunta em féu tornar en si, i, a l’estil jueu, es respongué amb una altra pregunta: Què hi havia que valgués la pena de recordar?

Quan vaig arribar al capdamunt de les escales —això va ser abans-d’ahir a la nit—, encara no em veia amb cor d’anar-me’n al llit. Un s’arriba a cansar de cuidar-se d’aquest ninot gros com un home, el jubilat vell, de donar-li les píndoles, de posar-li els mitjons, de servir-li els cereals de l’esmorzar, d’afaitar-li la cara, de procurar que dormi prou. En lloc d’obrir la porta de l’habitació, vaig anar cap a la sala d’estar del segon pis.

Per evitar de confondre’m si concentro totes les meves tasques en un mateix despatx, faig les factures, els informes bancaris i la correspondència legal a la planta baixa, i les altres activitats més elevades me les enduc al segon pis. Deirdre ho trobava bé. Per a ella va representar el repte d’haver de moblar cada habitació adequadament. Una de les meves diversions és fer la ronda de les tendes d’antiguitats i veure peces semblants, examinar-les i intentar d’endevinar-ne el preu, i constatar com era de llesta Deirdre a l’hora de comprar. El fet de fer això em dóna arguments per no quedar-me a Filadèlfia, una ciutat en la qual un home no té gran cosa més a fer per entretenir-se en una tarda avorrida.

Fins el telèfon de la sala del segon pis és un aparell francès amb el micròfon de porcellana —de Quimper, blau i blanc. Deirdre l’havia comprat al boulevard Haussmann, i potser el baró Charlus l’havia utilitzat per parlar d’amor amb el seu amic, xiuxiuejant i tramant complicats projectes. Ben segur que, si el seu esperit encantava objectes d’ús comú, l’hauria divertit de veure’m tornant a marcar el número dels Swerdlow, seguint el fil de les meves indagacions sobre els Fonstein.

Amb aquest objecte Art Nouveau —per a aquells que fugen de la ignorància científica (com funcionen els telèfons?) amb l’ajut de joguines d’alt nivell— vaig tornar a intentar de comunicar amb Morristown, i aquest cop em respongué el mateix Hyman Swerdlow. Així que vaig sentir la seva veu, se’m va aparèixer la seva imatge, i tot seguit també la seva dona va renéixer en la meva memòria i se m’aparegué dreta al seu costat. Swerdlow, que era parent directe de Fonstein, havia estat assessor d’inversions. Havia agafat experiència a Wall Street, i s’havia establert a la Nova Jersey elegant. Era un home honrat i afable, d’un tarannà tranquil, «atenuat», per manllevar un terme dels decoradors d’interiors. Tenia un aspecte alhora saturní i innocent. Segurament no se sentia satisfet del que havia fet de la seva vida, però ara ja no hi havia manera possible de canviar-ho. Es conformava amb les bones maneres —era molt educat i anava vestit de grisos i torrats de Brooks Brothers. Tenia una elegància despreocupada. Ara un podia adaptar-se sense arribar a convertir-se. No calia escollir entre Jehovà i Jesús. Jo havia conegut el vell Swerdlow. El seu fill havia heretat d’ell la cara centenària de jueu, fosca i escarpada. Hyman havia trobat la manera de disminuir-ne el component jueu. Allò que el substituí fou un aspecte de perfecta seguretat. Sabia parlar molt bé. Se li podien confiar els estalvis de la jubilació. Mai no gosaria ni somniar de fer una inversió arriscada. Els seus dos fills eren bioquímic i biòleg molecular, respectivament. I ara la seva dona podia dedicar el temps a la seva caixa d’aquarel·les.

Crec que els Swerdlow eren gent molt intel·ligent. Potser fins i tot eren profundament intel·ligents. Tot allò que els havia passat hauria estat impossible d’evitar.

—No sé dir-te res de Fonstein —em digué Swerdlow—. No sé com, però n’he perdut la pista.

Vaig comprendre que, com els Fonstein, Swerdlow i la seva dona s’havien aïllat. Ningú no ho triava deliberadament. Anaves fent la teva vida, i et trobaves a dins de l’àrea metropolitana de Nova York, però més enllà de les ciutats dormitori, convenientment instal·lat. I la pròpia història acabava convertint-se també en una de les teves opcions. Depenia totalment d’un mateix si el fet de tenir o no tenir una història era fruit de la reflexió.

Swerdlow l’indiferent, que naturalment em recordava (jo era ric; podia haver-me convertit en un client important; tanmateix, no es detectava cap retret en el seu to de veu), em preguntava ara per què volia trobar Harry Fonstein. Li vaig explicar que un vell boig de Jerusalem necessitava l’ajuda de Fonstein. Swerdlow deixà de fer-me preguntes immediatament.

—Mai no ens vam fer gaire —em va dir—. Harry era molt correcte. En canvi, la seva dona era una mica aclaparadora.

Transcrit, això volia dir que a Edna Swerdlow no li havia agradat Sorella. És fàcil aprendre a completar les afirmacions simples a què es limiten homes com Swerdlow. Eviten d’empipar-se, i defugen (potser fins i tot l’odien) l’elaboració psicològica.

—Quan va ser la darrera vegada que els vas veure?

—A l’època de Lakewood —digué Swerdlow discret. Evità parlar de la mort del meu pare, probablement un tema dolorós—. Em sembla que va ser quan Sorella parlava tant de Billy Rose.

—Hi estaven implicats. Ell es negava a cedir… Així, què els en vas sentir parlar?

—Fins la gent assenyada perd el cap per les celebritats. Quins drets tenia Harry sobre Billy Rose, i per què havia de fer Billy més del que va fer? Un home com Rose ha de limitar el nombre de gent amb qui es relaciona.

—Com els rètols dels ascensors («Pes màxim tres-cents quilograms»)?

—Si ho vols dir així…

—Sempre que penso en l’assumpte de Fonstein i Billy —vaig dir—, tendeixo a pensar també en els jueus europeus. Què va passar en realitat? Tal i com jo ho veig, el terme clau és justícia. D’una vegada per totes es va veure que les esperances de justícia, o la confiança, no tenien fonaments. Calia oblidar-se de la justícia…, calia oblidar-se de si, després d’haver-la presa seriosament durant tant temps, encara era possible prendre-se-la seriosament.

Swerdlow no podia permetre’m de continuar. No era el seu estil de conversa.

—Mira-t’ho com vulguis, però, què té a veure amb Billy? Què se suposa que hagués hagut de fer ell?

Bé, no esperava que Billy assumís això, ni cap altra cosa. Quant a Hyman Swerdlow, em vaig adonar que parlar de justícia amb ell no només estava fora de lloc, sinó que era impossible. I si el baró Charlus hagués estat escoltant, a dins del meu telèfon amb el micròfon de Quimper, s’hauria apartat d’aquesta conversa amb menyspreu. Jo no em culpava excessivament a mi mateix, i certament no em sentia ridícul. Com a molt, havia estat un error telefonar Swerdlow per obtenir informació, i llavors, sense cap preliminar, desviar la conversa sense aturar-me a pensar sobre un tema com aquest, intentant que ell s’hi interessés tant com jo. Aquests eren temes sobre els quals jo pensava en la intimitat, eren les preocupacions subjectives d’una persona que vivia sola en una gran casa a Filadèlfia en la qual se sentia fora de lloc, i que ja no veia clarament la diferència entre meditar i allò que és permissible en una conversa. No tenia dret a parlar a Swerdlow de cop i volta de la Justícia i l’Honor o les idees platòniques i les esperances dels jueus. De totes maneres, ara quedava clar pel seu to de veu que volia desempallegar-se de mi, així que li vaig dir:

—Aquest rabí X/Y de Jerusalem, que parla anglès més que bé, em va fer prometre que localitzaria Fonstein. Va dir que no havia aconseguit de trobar-lo.

—Estàs segur que Fonstein no és a la guia telefònica?

No, no n’estava segur, oi que no? No ho havia mirat. Era típic de mi.

—He donat per suposat que el rabí ho havia mirat —vaig dir—. Em sento avergonyit. No hagués hagut de refiar-me’n. Ell sí que ho hagués hagut de mirar. Ho he donat per suposat. Segurament tens raó.

—Si et puc servir per a alguna altra cosa…?

Dient-me el que ell hauria fet per trobar Fonstein, Swerdlow em demostrava com estava jo de desequilibrat. Certament era estúpid per part meva no consultar la guia telefònica. Molt viu, molt viu, però un ruc, com acostumava a dir la gent gran. Perquè, efectivament, els Fonstein eren a la guia. Vaig aconseguir el seu número a través del servei d’informació. Allí eren, accessibles com milions d’altres, en lletres menudes, una filera darrere l’altra, els llistats inacabables.

Vaig marcar el número dels Fonstein, disposat per a una conversa —preparats els mots inicials, les excuses per haver-los oblidat pensades amb tendresa, amb tota la tendresa que de fet sentia—, i és que la culpa era meva.

Però no hi eren, o bé havien desconnectat el telèfon. Sent grans com eren, segurament se n’anaven a dormir d’hora. Quan el telèfon hagué sonat una dotzena de vegades, vaig deixar-ho córrer i me’n vaig anar, jo també, a dormir. I quan em vaig posar al llit —sense massa por d’estar sol en aquell lloc immens, i no perquè faltin espanyaportes assassins a la ciutat—, vaig agafar un llibre tot preparant-me per a una llarga sessió de lectura.

Els llibres que Deirdre llegia al llit havien passat a ser els meus. Sentia curiositat per saber què llegia ella per adormir-se. Tot allò que hi havia hagut a la seva ment esdevingué important per a mi. Durant els darrers anys, havia començat a llegir llibres com Koré Kosmu, l’Hermetica que havia publicat Oxford, i també seleccions del Zohar. Com l’heroïna de «Morella», la narració de Poe. Era ben estrany que Deirdre no me n’hagués comentat res. No era una dona reservada, però com tanta altra gent, no s’escoltava ningú en qüestions d’ideologia i religió. M’agradava molt veure-la absorta en un llibre, embolicada al seu costat del llit d’antiquari, totalment immòbil a sota els llençols. A cada costat del llit hi havia un parell de làmpades que semblaven arços de bronze. Sempre intentava convèncer-la que comprés llums adequats per llegir. No hi havia manera de persuadir-la —quan es tractava dels seus gustos era molt obstinada— i tres anys després de la seva mort, jo encara en cercava uns d’adequats: mai no trobaré substituts per a aquells esbarzers esculturals.

Hi ha homes que s’adormen al sofà després de sopar. Generalment això té com a conseqüència l’insomni, i com que no suporto no poder dormir a la nit, tinc costum de llegir al llit fins a mitjanit, concentrant-me en els fragments que Deirdre va subratllar i en les notes al final del llibre. Aquest ha esdevingut un dels meus rituals sentimentals.

Però aquella nit em vaig adormir al cap d’unes quantes frases, i immediatament vaig començar a somiar.

Els meus somnis són molt variats. Sovint passo nits mogudes. Tinc somnis angoixants, somnis divertits, somnis de desig, somnis simbòlics. Tanmateix, hi ha somnis que són ben pràctics i van al gra. Suposo que tots tenim els somnis que ens mereixem, i que potser fins i tot ens són preparats en secret.

Sense preliminars, em vaig trobar en un sot. Era de nit, una planura fosca, un pou, i des del començament jo intentava escalar per sortir-ne. De fet, feia estona que ho intentava. Era un sot que algú havia excavat, no una tomba, sinó una trampa que m’havia parat algú que em coneixia prou bé com per preveure que hi cauria. Arribava a veure-hi al capdamunt, però no podia sortir trepant perquè tenia les cames atrapades i lligades amb cordes i arrels. Esgarrapava el fang tot cercant alguna cosa per agafar-me. M’havia de servir de les mans. Si aconseguia de pujar fins a la vora, potser podria alliberar la part inferior del meu cos. El que passava era que estava extenuat, i sense alè, i encara que aconseguís de sortir, estaria massa cansat per lluitar. La persona que m’havia parat la trampa observava els meus esforços. Jo arribava a veure-li les botes. Més avall, un sot semblant, hi havia un altre home que també intentava sortir. Tampoc ell no semblava que pogués aconseguir-ho. El que sentia per sobre de tot no era desesperació, ni por a la mort. El que feia que el somni fos terrible era el convenciment total que tenia d’equivocar-me, de calcular malament la força, i el reconeixement que les meves forces estaven totalment esgotades. Tot el meu cos estava abatut. No hi havia ni un múscul que no hagués fet servir, i per primera vegada me’ls notava tots, fins el més menut, i tanmateix tota la força que poguessin fer no era prou. No podia demanar-me més, no podia estar a l’altura, no podia sortir. No tinc cap dret a demanar-vos que sentiu el mateix que sentia jo, i no us culparé si ho eviteu; jo mateix ho he fet moltes vegades. Sempre evito els extrems, fins i tot quan dormo. A més, tots comprenem el significat del meu somni: la vida tan diversa, la grandiosa farsa dels mortals marcint-se en un sot a terra. Tot i així, això no esgotava el sentit del somni, i el que me n’ha quedat és essencial per a la interpretació de tot el que he dit de Fonstein, de Sorella, o fins i tot de Billy. Sense això no ho hagués pogut descriure. No es tracta ja que el somni fos una revelació. Se’m mostrava —i n’era conscient durant el somni—, que havia comès un error, un error que havia durat tota la vida: quelcom equivocat, fals, ara completament evident.

A la vellesa, les revelacions poden tirar per terra tot el que un ha anat col·locant al seu lloc des del començament —la destresa de tota una vida d’experiència i esforç, interpretant i reinterpretant en el procés de posar pedaços a les enganyoses il·lusions consolidades, la tasca d’eixam de les tropes de defensa, que continuaran alçant més barreres perverses (o folles). Tot això queda recollit en un somni com aquest. Quan es té un somni d’aquests, l’únic que es pot fer és inclinar-se davant les conclusions inevitables.

El concepte de força està relacionat amb les percepcions de la brutalitat, en què la brutalitat és plenament manifesta o absoluta. La meva visió de la realitat és una visió del Nou Món —que em permet de creure la premissa que hi ha alguna cosa de real. Al Nou Món, no que no s’exhaureix la força. Per això els teus pares europeus, els teus avantpassats, et nodriren tan bé en aquesta terra de joventut. S’havien educat en la submissió, i tu eres fort, i aquí no et podien condemnar a mort, com havien fet amb els jueus d’allí.

Però la teva ànima et mostrà la veritat amb tanta força que et despertares en el teu llit —meitat jueu, meitat wasp—, ja que, gràcies als poders de la memòria, eres propietari d’una mansió a Filadèlfia (una recompensa massa desproporcionada), i en aquell punt el somni s’havia acabat. Un home vell que reprenia la consciència quotidiana obrí els seus ulls encara immòbils de temor i veié el llum en forma de tulipa amb les bombetes enceses. El seu clatell, repenjat sobre dos coixins, escarxofat per llegir, estava corbat com la gaiata d’un pastor.

El somni no va ser l’únic esfereïdor, tot i que va ser prou dolent; la revelació que comportava era el més difícil d’acceptar. El que m’havia espantat no era la mort, sinó la revelació: jo no era el que havia cregut que era. No comprenia, de fet, la brutalitat despietada. I amb qui podia discutir ara aquestes coses? Deirdre era morta; no puc parlar de coses com aquesta amb el meu fill —és un administrador i un executiu de cap a peus. Em quedaven Fonstein i Sorella. Potser.

Sorella havia dit, ho recordo, que Fonstein, amb la seva bota ortopèdica, no podia saltar per damunt dels murs ni fugir com Douglas Fairbanks. A les pel·lícules, Douglas Fairbanks sempre era més fort que els sues enemics. No eren capaços de retenir-lo. A El pirata negre inutilitza un vaixell de vela tot sol. Amb un ganivet a la mà, es deixa caure per la vela major i l’estripa per la meitat. No es podia tancar un home com ell en un camió; l’hauria destrossat. Sorella no parlava de Douglas Fairbanks, i tampoc no es referia només a Fonstein. En darrer terme, el seu comentari anava dirigit a mi. Sí, parlava de mi, i també de Billy Rose. Perquè Fonstein era Fonstein —era de Mitteleuropa. I jo, en canvi, era de la Costa Est —nascut a Nova Jersey, educat al Washington Square College, un triomfador en mnemotècnica a Filadèlfia. Era un jueu d’una casta totalment diferent. I en conseqüència (sí, continua, ara ja no ho pots evitar), més a prop de Billy Rose i la seva operació de rescat, la clandestinitat personal que havia inspirat La pimpinella escarlata —el Hollywood de Leslie Howard, que feia de Pimpinella, substituït pel Hollywood de Douglas Fairbanks. No hi havia, per tant, manera possible que jo pogués comprendre els fets reals en el cas de Fonstein. No havia entès Fonstein versus Rose, i ara necessitava desesperadament dir-los això a Fonstein i a Sorella. Cal pagar un preu pel fet de ser fill del Nou Món.

Vaig decidir tancar el llum, que, momentàniament, vaig associar amb la garriga on Abraham-avinu havia trobat el be enganxat per les banyes —com podeu veure, em bombardejaven de massa costats. Ara em venien a la ment trossos lluminosos de la història dels jueus.

Un home vell ha tingut tota una vida per aprendre a dominar els nervis a les nits. Fos el que fos (i això, encara ara, en aquest període tan tardà, estava per veure), l’endemà al matí necessitaria força per continuar les meves investigacions. Calia, per tant, que prengués mesures per evitar de passar la nit neguitós. Potser les grans ànimes agraeixen l’insomni i estan contentes de poder pensar en Déu o en la ciència enmig del silenci de la nit, però jo estava massa trasbalsat per poder pensar amb claredat. Tanmateix, una tècnica important del Sistema Mnemòsine és la d’aprendre a deixar la ment en blanc. Senzillament un decideix que no pensarà res, i expulsa totes les distraccions. Casualment les interferències d’aquesta nit eren molt serioses. Havia descobert durant quant temps m’havia protegit d’imaginacions insuportables —no, imaginacions no, reconeixements— d’assassinat, de gust per la tortura, d’allò més baix de la brutalitat, sense les quals no sona mai cap música humana.

Així doncs, vaig posar en pràctica el meu famós mètode. Vaig proposar-me de no pensar res. Vaig deixar fora tots els pensaments. Quan no es pensa res, la consciència desapareix. Quan la consciència desapareix, un s’adorm.

Em vaig adormir. Fou una benedicció.

L’endemà al matí em sentia per damunt del normal. Em vaig esbandir la boca a la pica del bany, ja que la tenia molt seca (sovint els vells pateixen d’una eixutesa com aquesta). Em vaig afaitar, em vaig rentar les dents i vaig fer una mica d’exercici amb la màquina d’esquiar (cal no deixar que els músculs perdin força), i llavors em vaig vestir, i, un cop vestit, vaig passar les sabates pel raspall giratori. Novament en possessió vertadera d’una casa elegant, de la qual en un temps fou veí Francis X. Biddle, i on Emily Dickinson havia estat convidada a prendre el te (podia llistar altres personatges), vaig baixar a esmorzar. La meva assistenta sortí de la cuina amb cereals, maduixes i cafè. Primer el cafè, més dosi de l’habitual.

—Com ha dormit? —em digué Sarah, la meva minyona antiquada.

Tanta prudència, tant discerniment, tanta saviesa de la vida embotida en aquesta corpulenta dona negra! No ens comunicàvem amb paraules, però intercanviàvem informació tàcitament a un nivell força elevat. Per la quantitat de cafè que vaig engolir, ella va veure que jo feia veure que em sentia per damunt del normal. Per part meva, era conscient que potser li atribuïa poders molt amplis a Sarah perquè trobava a faltar la meva dona, perquè trobava a faltar el contacte amb la intel·ligència femenina. Vaig reconèixer també que havia començat a posar les meves esperances i necessitats en Sorella Fonstein, que ara tant desitjava veure. La meva ment insistia a situar els Fonstein a Sarasota, en una residència d’hivern amb els descendents dels elefants d’Hanníbal, enmig de palmeres i herbes tropicals. Una Sarasota idealitzada, per la qual, aparentment, el meu cor sospirava.

Sarah em portà més cafè a l’estudi. Segurament, durant la nit m’havien sortit més arrugues —senyals que indicaven la demolició d’una estructura ja vella. (Com podia haver estat tan cec!).

Finalment la meva trucada als Fonstein va tenir resposta —hi anava trucant cada mitja hora.

Em respongué un noi jove.

—Hola. Qui és?

Que hàbil havia estat Swerdlow de suggerir-me que provés de trucar al número de la guia.

—Que és la residència dels Fonstein?

—Sí.

—No deus ser pas Gilbert Fonstein, el fill?

—No —digué el jove, despreocupat però amable. Estigué sorprès. Cap insinuació que el molestés—. Sóc un amic de Gilbert, que vigilo la casa. Trec el gos a passejar, rego les plantes, encenc els llums. I vostè qui és?

—Sóc un parent, un amic de la família. Ja veig que hauré de deixar un missatge. Digues-los que té relació amb un altre Fonstein que viu a Jerusalem i diu que és oncle o cosí de Harry. He rebut una trucada d’un rabí X/Y que creu que s’hauria de fer alguna cosa, ja que aquest vell està en la misèria.

—En quin sentit?

—Està desequilibrat, deteriorat, és un profeta, un psicòpata. Un vell en decadència, però encara està enèrgic i dóna guerra.

Em vaig aturar un moment. És difícil de saber amb qui es parla, tant si se’l veu com si no. I el que és més, jo sóc una persona influïble, i fàcilment agafo l’apunt del meu interlocutor i adopto la seva manera de parlar. Vaig detectar una certa simpatia despreocupada en el jove a l’altre extrem de la línia, i es produí un intercanvi de simpatia per simpatia. Evidentment, jo volia captar l’interès d’aquest jove. En dues paraules, imitar-lo, guanyar-me’l i treure’n informació.

—Que aquest vell personatge de Jerusalem diu que és un Fonstein i vol diners? —digué—. Tinc la impressió que vostè mateix deu estar en situació d’ajudar-lo, i per tant, per què no li envia diners?

—És veritat. Però Harry el podria identificar, revisar les seves credencials, i lògicament li agradaria de saber que és viu. Potser figurava a la llista dels morts. Només t’encarregues de vigilar la casa, tu? Sembla que siguis amic de la família.

—Ja veig que hauré de parlar. Esperi’s un moment, que agafo un mocador. Comença a ser temps d’al·lèrgies, i tinc tot el cap en carn viva… Qui és vostè?

—Porto un institut a Filadèlfia.

—Ah!, l’home de la memòria. Ja n’he sentit parlar. És de l’època de Billy Rose (aquell barrut). A Harry no li agradava parlar-ne, però Sorella i Gilbert en parlaven sovint… Li fa res esperar-se un moment, fins que trobi el mocador? Si m’eixugo la barba amb kleenex m’hi queden trossets de paper.

Així que ell deixà el telèfon, vaig aprofitar la pausa per fer-me’n una imatge versemblant. Em vaig imaginar un noi corpulent —una mata abundant de cabells, panxeta de beure cervesa, una samarreta amb un logotip o un eslògan. Ara n’estava de moda un que deia Act up. Em vaig imaginar un membre representatiu de la població jove com els que es veien als carrers de tots els racons del país i fins i tot als pobles més petits. Botes bastes, texans rentats a la pedra, per afaitar —com els miners de Leadville o de Silverado del segle passat, sinó que aquests joves no treballen, no treballarien mai, amb un pic. Ben segur que donar-me conversa el devia divertir. Un senyor vell de Filadèlfia, moderadament conegut i forrat de diners. No podia imaginar-se la mansió, l’esplèndida sala on jo era assegut amb el telèfon francès a la mà, el cable del qual havia costat molts diners de canviar, un aparell que en altres temps havia estat propietat d’un descendent de la noblesa merovíngia. (No desistia en la meva idea del baró de Charlus).

Aquell noi no era un penjat, un hippy manyós sense problemes intel·lectuals, ni de cap altra mena. N’estava segur. Podia dir-me moltes coses. No tenia manera de saber si era malèvol o no. Tanmateix, era dominant, i ja havia aconseguit de marcar el to de la conversa. Definitivament, tenia informació sobre els Fonstein, i informació era el que jo volia.

—Vaig molt enrere —vaig dir—. Fa massa anys que no tinc cap contacte amb els Fonstein. Què han fet un cop retirats? Que passen la meitat de l’any a Nova Jersey i l’altra meitat en un clima més càlid? No sé per què, però me’ls imagino a Sarasota.

—Li fa falta un nou astròleg.

No parlava en un to satíric, sinó més aviat protector. Ara em tractava com un jubilat. M’apaivagava.

—Fa poc em vaig quedar molt sorprès quan vaig calcular les dates i em vaig adonar que la darrera vegada que els Fonstein i jo ens vam veure va ser fa uns trenta anys, a Jerusalem. Però emocionalment estava en contacte (de vegades aquestes coses passen).

Vaig intentar persuadir-lo, i de fet jo sentia que era veritat.

Curiosament, ell hi estigué d’acord.

—Donaria per a un tema de tesi —digué—. Que la gent no es vegi, no vol dir necessàriament que no pensin els uns en els altres. La gent s’entotsola i llavors inventen amors imaginaris. És un estat molt comú a Amèrica.

—A causa dels Estats Units continentals, de les grans distàncies?

—Pennsilvània i Nova Jersey són estats veïns.

—No sé com, però sembla que per algun motiu vaig esborrar Nova Jersey del mapa —vaig admetre—. Per la manera que parles, sembla que hagis estudiat…

—Gilbert i jo vam estudiar junts.

—Que no va fer físiques a Cal Tech?

—Es va canviar a matemàtiques (teoria de probabilitat).

—En aquest camp sóc totalment ignorant.

—Ja som dos —digué, i després afegí—: Se’m fa molt interessant de parlar amb vostè.

—Un sempre busca gent amb qui poder parlar de veritat.

Va semblar que hi estava d’acord.

—Tinc tendència a trobar temps per a fer-ho, sempre que és possible.

Havia dit que feia de vigilant de la casa, sense esmentar que tingués cap altra ocupació. En un sentit, jo mateix feia de vigilant d’una casa, malgrat que en fos propietari. Segurament el meu fill i la seva dona em veien com a tal. Un bon corol·lari era que la meva ànima feia de vigilant del meu cos.

De fet, em va passar pel cap que aquell jove no estava totalment desinteressat. Que jo era objecte d’un examen o avaluació. De moment no m’havia dit dels Fonstein sinó que no passaven l’hivern a Sarasota i que Gilbert havia estudiat matemàtiques. No havia dit que ell mateix també hagués estudiat a Cal Tech. I quan havia dit que quan la gent no es veu no vol dir invariablement que no es recordi, vaig pensar que la seva tesi, si n’havia escrita una, segurament tractava temes de psicologia o sociologia.

Em vaig adonar que segons com em feia una mica de por fer preguntes directes sobre els Fonstein. Pel fet d’oblidar-me’n durant tant temps, d’alguna manera havia perdut el dret de preguntar amb llibertat. Hi havia coses que al mateix temps volia i no volia sentir. El vigilant se n’adonà, ho trobà divertit, i em deixà continuar. Era alegre i parlava animadament, però aviat vaig començar a notar que també era una mica macabre.

Vaig decidir que havia arribat el moment de parlar, i vaig dir:

—On puc trobar Harry i Sorella, o bé és que hi ha algun motiu pel qual no em pots donar el seu número de telèfon?

—No en tinc cap.

—Parla clar.

—No se’ls pot trobar.

—Què em dius! He esperat massa?

—Em temo que sí.

—Així, són morts.

Estava commogut. Quelcom essencial a dintre meu s’esfondrà, es trencà. A la meva edat, un home està preparat per rebre notícies de morts. El sentiment més punyent i més immediat que vaig tenir era que havia abandonat dues persones extraordinàries que sempre havia dit que apreciava i estimava. Vaig començar a fer llistes de noms: Billy és mort; la senyora Hamet, morta; Sorella, morta; Harry, mort. Tots els personatges principals, morts.

—Que estaven malalts? Que potser tingué càncer, Sorella?

—Van morir fa uns sis mesos, a l’autopista de Nova Jersey. Pel que diuen, un camió i un remolc van perdre el control. Però tant de bo no li hagués d’explicar tot això, senyor. Sent un parent, s’ho agafarà a la valenta. Van morir instantàniament. I gràcies a Déu, perquè el cotxe va quedar plegat damunt seu, i van caldre soldadors per poder treure els cossos (deu ser molt dolorós per a algú que els coneixia bé sentir això).

Per cert, m’estava explicant els fets. Fins a cert punt, m’ho esperava. Però en qualsevol moment, durant aquells trenta anys, qualsevol de nosaltres podia haver mort en un instant. Jo també. I ell s’equivocava si pensava que jo era un jueu dels d’abans, que reaccionava sentimentalment davant de notícies com aquesta.

—Vostè està jubilat, ha dit. I ho ha d’estar per força, si comptem els anys.

Jo parlava amb veu baixa. Li vaig dir que sí, que ho estava.

—On anaven els Fonstein?

—Venien de Nova York i anaven a Atlantic City.

Veia els cossos ensangonats mentre els treien del cotxe i els estiraven damunt l’herba —els llums de la policia, l’aglomeració dels cotxes desviats i l’aire fosc i pudent de gasolina, els udols estridents de l’ambulància, els auxiliars sanitaris i les bosses per als cossos. La calor de l’estiu passat va ser martiritzant. S’hauria pogut dir que els morts suaven sang.

Si calgués decidir quina és l’autopista més dificultosa del país, la Jersey Pike seria sens dubte capdavantera. No era el lloc adequat perquè hi morís Sorella, a qui tant agradava Europa. Els quaranta anys americans de Harry de compensació per l’anihilació de la seva família a Polònia s’havien acabat de cop.

—Què hi anaven a fer, a Atlantic City?

—El seu fill era allí, i tenia problemes.

—De joc?

—Ho sabia molta gent, vol dir que no hi fa res que ho digui. A la fi, acabà escrivint un estudi matemàtic sobre la manera de guanyar jugant al vint-i-u. Els entesos en matemàtiques diuen que era un treball molt interessant. I a la vida real s’ha posat en problemes a causa d’això.

Moriren quan corrien a ajudar el seu fill americà.

—Deu ser molt trist sentir tot això —digué el noi.

—Esperava tornar-los a veure. Feia temps que em prometia que restabliríem el contacte.

—No crec que la mort sigui el pitjor… —digué.

No tenia ganes de parlar d’escatologia amb aquell noi per telèfon i començar a delinear els diferents graus del mal. Malgrat que, ja se sap, el telèfon potser dóna peu a moltes formes de revelacions, i es pot saber tant o més d’una persona parlant a llarga distància que cara a cara.

—Qui conduïa?

—La senyora Fonstein, i potser imprudentment.

—Ja… Una emergència, i una mare amb moltíssima pressa. Encara era tan grossa?

—Igual que des de feia molts anys, i arribava a tocar fins al volant. Però no hi ha gaire gent com Sorella Fonstein. No la critiqui.

—No la critico —vaig dir—. Hauria anat als funerals per presentar els meus respectes.

—Llàstima que no vingués i fes un discurs. No va ser un acte gaire commemoratiu.

—Potser hauria explicat la història de Billy Rose a la concurrència d’amics a la capella.

—No hi havia concurrència —digué el noi—. I sap que diuen que, quan Billy es va morir, van haver de trigar molt a enterrar-lo? Van haver d’esperar fins que el tribunal va decidir què s’havia de fer amb la disposició que hi havia al seu testament d’una tomba d’un milió de dòlars. Hi hagué una batalla legal sobre el tema.

—Mai no en vaig sentir dir res.

—Perquè no llegeix el News o Newsday. Ni tan sols el Post.

—De veritat va anar així?

—El van conservar amb gel. Els Fonstein en parlaven moltes vegades. I es preguntaven què passava amb les lleis jueves sobre els enterraments.

—Que té algun interès en la cultura jueva, Gilbert? Per exemple, en la història del seu pare.

L’amic de Gilbert dubtà lleugerament —suficient com perquè jo pensés que ell també era jueu. No dic que renegués de ser jueu. Evidentment, no volia tenir-ho en compte. L’única vida que li interessava viure era l’americana. Tan absorbent. Tan absorbent que una existència era massa poc. Podia empassar-se un centenar d’existències, si les tenies per oferir-les, i encara demanar-ne més.

—El que acaba de preguntar és (tradueixo), si Gilbert és un d’aquells fenòmens de la ciència amb un mínim de motivació humana —digué—. Ha de recordar com és d’important per a ell el joc. Mai no podria ser el mateix per a mi. No aniria a Atlantic City ni que em pagués, sobretot després del desastre de l’autobús de dos pisos. Van posar un autobús de dos pisos a la carretera, ple de passatgers, en direcció al casino. Era massa alt per passar per sota d’un dels viaductes, i es va estavellar la part de dalt.

—En van morir molts? Se’ls van tallar els caps?

—Hauria de mirar-ho al Times per esbrinar-ho.

—No ho faria mai. Però on és, ara, Gilbert? Suposo que ha heretat.

—Sí, és clar, i ara mateix és a Las Vegas. Es va emportar una noia. Ella coneix el seu mètode, que consisteix a memoritzar la baralla a cada donada. Cal fer llistes mentals de les cartes que ja s’han jugat, i aplicar diversos factors de probabilitat. M’han dit que la part matemàtica és fantàstica.

—El sistema es basa a memoritzar?

—Sí. És el seu tema. Que si Gilbert és l’amant de la noia? És la següent qüestió. Bé, no funcionaria sense l’interès sexual. El joc sol no faria aguantar una noia gaire temps. Que si a ella li agrada Las Vegas? Com podria no agradar-li? És el centre turístic més important del món (el cor de la indústria de la diversió americana). Quina ciutat s’assembla més a una ciutat santa avui dia, com Lhasa, o Calcuta o Chartres o Jerusalem? Aquí podria ser Nova York pels diners, Washington pel poder, o Las Vegas per atraure la gent a milions. No hi ha res en la història de tot el món que se li pugui comparar.

—Ah! —vaig dir—. És més de la vena de Billy Rose que de la de Harry Fonstein. Com se’n va sortint, Gilbert?

—Encara no he acabat de parlar de l’assumpte del sexe —digué l’implacable i enginyós jove—. El joc porta al sexe, o bé el sexe fomenta el joc? Concebut com una sublimació. Però passat un cert grau d’abstracció, diuen que la gent es torna definitivament boja.

—Pobra Sorella (pobre Harry)! Potser la seva mort el va perdre.

—No em puc responsabilitzar d’un diagnòstic. El meu propi problema narcisista és prou gros, per descomptat. Confesso que esperava que em deixessin una herència testimonial, perquè jo era gairebé un membre de la família i cuidava Gilbert.

—Ja veig.

—No ho veu. Això posa la meva fe en els sentiments cara a cara amb les condicions reals de l’existència.

—Els teus sentiments per Fonstein i Sorella?

—Els sentiments que Sorella em va fer creure que tenia per mi.

—Pel fet de comptar amb tu per cuidar-te de Gilbert.

—Bé… Ha estat una conversa molt interessant. Ha estat molt bé parlar amb una persona del passat que apreciava tant els Fonstein. Tots els trobarem a faltar. Harry tenia la dignitat, però Sorella tenia el dinamisme. Ja entenc que estigui trasbalsat (ha fet tard). Però no plori massa.

Després d’aquesta commiseració, vaig penjar el telèfon, i allí quedava un tros de conversa d’una altra època davant d’un home que tenia una necessitat punyent de conversar. Turmentat per les paraules del vigilant. També vaig pensar que, a causa de Gilbert, els Fonstein m’havien evitat —prometia tant, el prodigi que ells havien tingut la sort meravellosa de produir i que per raons misterioses (Fonstein hauria pensat que eren misterioses raons americanes) havia sortit malament. No haurien volgut que me n’assabentés.

Quant a plorar —bé, aquell jove m’havia encès. Era un d’aquells dimonis menors que surten de tots els porus de la societat. L’únic que cal fer és prémer el sòl social. Es mofava de mi —pels meus sentiments jueus. Déu, Déu! Dos amics més morts, justament quan jo estava disposat, després de trenta anys de silenci, a obrir-los els meus braços: «Asseguem-nos junts a recordar el passat i a parlar una altra vegada de Billy Rose» —«històries tristes de la mort dels reis». I el «vigilant» m’ho havia estat explicant amb estil existencialista. Com: Qui hi ha, la desaparició del qual t’ompli de desesperació? Qui hi ha sense el qual no es pugui viure? Qui anheles de veure desesperadament? Quin dels teus morts et persegueix constantment? Explica’m on i com t’ha mutilat la mort. On són les teves ferides? A qui seguiries més enllà de les portes de la mort?

Quin imbècil! Que no sap que ja les sé, totes aquestes coses?

Estava decidit a tornar a trucar el noi i parlar-li del seu nihilisme barat i de baixa categoria. Però seria absurd si tenia com a objectiu de millorar la seva comprensió. Aquestes estructures mentals modernes no es poden desmantellar. N’hi ha tantes que s’enfronten a tu com una ciutat vasta i interminable.

Suposem que li parlés de les arrels de la memòria en els sentiments —sobre els temes que recullen i mantenen la memòria; que li expliqués el que realment significa el record del passat. Coses com: «Si dormir és oblidar, oblidar també és dormir, i el son és a la consciència el que la mort és a la vida. De manera que els jueus fins i tot li demanen a Déu que els recordi, “Yiskor Elohim”».

Déu no oblida, però la teva pregària li demana que recordi especialment els teus morts. Però com podia influir un noi com aquell? En lloc d’això, vaig decidir deixar escrit tot el que recordava de la Connexió Bellarosa, i posar-ho tot amb una rúbrica Mnemòsine.