Malgrat que alguns fragments d’aquesta novel·la són trets de fets reals, tots els personatges que hi apareixen són ficticis i són producte de la fusió de diversos individus i de la imaginació. En cap moment no es pretén de fer referència a personatges reals.

Com a membre fundador de l’Institut Mnemòsine de Filadèlfia, i després de quaranta anys en el negoci, he format molts executius, polítics i membres del sector de la defensa, i ara que estic retirat, i que l’Institut està en les mans destres del meu fill, m’agradaria oblidar-me de recordar. La qual cosa és un joc de paraules com els d’Alícia al país de les meravelles. Quan un es troba en el crepuscle de la vida, després d’haver penjat l’uniforme (o embeinat el sabre), no li ve de gust fer el mateix que ha estat fent durant tota la vida: un canvi, un canvi —el meu regne per un canvi! L’advocat esquiva els seus clients, el metge el seus pacients, el general es dedica a pintar porcellana, el diplomàtic a pescar amb mosca. En el meu cas és diferent perquè jo dec els meus èxits mundans al meu do innat de la memòria —una paraula delicada, aquesta d’«innat», que fa referència als orígens ocults de tot allò que realment compta. Com acostumava a dir als meus clients: «La memòria és la vida». Era una manera fantàstica d’impressionar els membres del Consell Nacional de Seguretat que preparava, però ara em posa en una situació difícil perquè, quan s’ha treballat sempre amb la memòria, que és la vida mateixa, no hi ha retir possible sinó en la mort.

Però cal comptar amb altres inconvenients: aquest do meu de la memòria fou el fonament d’un èxit econòmic —uns ingressos d’X milions prudentment invertits, i una casa a Filadèlfia d’abans de la Guerra de Secessió que decorà la meva darrera muller, una dona que sabia tot el que calia saber dels mobles del segle XVIII. Com que no sóc un d’aquells racionalitzadors defensius i tossuts que es neguen a acceptar que malmeten les seves facultats i que mantenen que poden enfrontar-se a Déu amb la consciència tranquil·la, m’obligo a recordar que no vaig néixer a Filadèlfia en una casa amb els sostres a trenta pams d’alçada, sinó que vaig començar a la vida com el fill d’uns jueus russos de Nova Jersey. Un arxiu ambulant de memòria com jo no pot de cap manera confondre els seus orígens ni distorsionar la història dels primers anys de la seva vida. És clar que, dins el procés universal d’autorevisió, qualsevol pot allunyar-se dels fets veritables. Els americans europeïtzats que viuen a Europa, per exemple, adopten una postissa correcció anglesa o francesa i agafen una inquietant consciència de si mateixos en la relació amb les seves amistats. Ho he observat moltes vegades.

Fa una impressió desagradable. Així doncs, cada vegada que em sentia temptat de fingir, em feia aquesta pregunta: «I com estan les coses a Nova Jersey?».

Les qüestions que ara m’ocupen van tenir el seu origen a Nova Jersey. No són informacions tretes del banc de dades d’un ordinador. Em preocupen els sentiments i els desigs, i la memòria emocional no té res a veure amb l’armament de coets ni amb el producte nacional brut. El que ens ocupa és el darrer Harry Fonstein i la seva dona, Sorella. Segurament la imatge que en tinc és massa clara i agradable per ser certa. Per tant, cal representar-los primer pictòricament i després esborrar-los i reconstruir-los. Però aquestes són consideracions tècniques, relacionades amb la diferència entre els records literals i els afectius.

Si visquéssiu en una casa d’aquelles dimensions, envoltat d’armaris, quadres, catifes perses, trinxants, llars de foc de pedra, sostres ornamentats —amb un jardí interior i una banyera sobre una tarima de marbre amb una aixeta que no desentonaria a la Fontana de Trevi—, potser entendríeu més fàcilment per què el record d’un refugiat com Fonstein i la seva dona de Newark pot ser significatiu.

No, Fonstein no era un pobre infeliç; va triomfar en els negocis i va fer força diners. No es podia comparar amb els milions que jo vaig fer a Filadèlfia, però no estava malament per a un home que arribà després de la guerra de Cuba i que començà tard en el negoci de la calefacció —i, a més a més, era un galitsià coix. Fonstein portava una sabata ortopèdica, i tenia altres peculiaritats: els cabells semblaven molt fins, però no eren gens dèbils; eren forts i negres, i, per bé que no eren massa abundants, els tenia molt arrissats. Només el cap ja era prou pesant per fer caure un altre home menys resolut. Tenia els ulls foscos i càlids, i potser si al mateix temps semblaven sagaços era per la manera com els tenia col·locats. Potser era l’expressió de la boca —no era severa, ni tan sols desagradable—, combinada amb aquells ulls foscos. Aquell immigrant t’inspeccionava de dalt a baix.

No dúiem la mateixa sang. Fonstein era nebot de la meva madrastra, que jo anomenava tieta Mildred (una cortesia eufemística —jo ja era massa gran perquè em fes de mare quan el meu pare, que s’havia quedat vidu, s’hi casà). La major part de la família de Fonstein moriren en mans dels alemanys. A causa de la bota ortopèdica que duia, a Auschwitz l’haurien enviat de seguida a la cambra de gas. Un doctor Mengele hauria fet un senyal cap a l’esquerra amb el seu bastó elegant, i potser ara la bota de Fonstein seria al museu del camp de concentració —hi tenen un munt de botes d’esguerrats, i un munt de crosses i de braguers, de cabells humans i d’ulleres. Objectes que podrien haver estat útils als hospitals o a les llars alemanyes.

Harry Fonstein i la seva mare, la germana de la tieta Mildred, havien fugit de Polònia. Havien aconseguit arribar a Itàlia. Tenien parents refugiats a Ravenna, que els ajudaren tant com pogueren. També allí perseguien els jueus italians, perquè Mussolini havia adoptat les lleis racials de Nuremberg. La mare de Fonstein, que era diabètica, morí aviat, i Fonstein marxà cap a Milà, amb papers falsificats i aprenent italià tan de pressa com pogué. Tot això m’ho explicà el meu pare, a qui apassionaven les històries de refugiats. Ell confiava que si sabia com havia patit la gent a Europa, al món real, m’adreçaria.

—Vull que coneguis el nebot de Mildred —em digué el meu pare a Lakewood, Nova Jersey, deu fer uns quaranta anys—. És un noi jove, potser més jove que tu. Es va escapar dels nazis arrossegant una cama. Acaba d’arribar de Cuba en vaixell. No fa gaire que és casat.

Tornava a trobar-me davant el tribunal dels judicis paterns, acusat de puerilitat americana. Quan estaria finalment format?! Tenia trenta-dos anys i encara em comportava com si en tingués dotze, sempre voltant per Greenwich Village, immadur, em deixava arrossegar pel corrent, em barrejava amb noies de Benington, era un intel·lectual xafarder i esbojarrat, que no tenia al cap més que banalitats —el fundador, deia el meu pare amb còmic desconcert, de l’Institut Mnemòsine, que venia a ser tan profitós com pronunciable.

Tal i com els agradava de dir als meus companys del Village, ser pobre —o jugar a ser pobre, un altre joc americà—, no costa més de mil dos-cents dòlars l’any.

Fonstein el supervivent, amb tots els furors d’Europa a les espatlles, em feia quedar malament. Però ell no en tenia la culpa, i de fet la seva presència feia més fàcils les meves visites. Només un diumenge de tant en tant presentava els meus respectes als parents a casa del meu pare, a Lakewood, prop de Lakehurst, on als anys trenta el zepelí Hindenburg havia esclatat en flames quan s’apropava fatalment al pal amarrador, i els crits dels qui moriren se sentiren des de terra.

Fonstein i jo fèiem torns per jugar als escacs contra el meu pare, que ens guanyava fàcilment a tots dos —competidors apàtics que sentíem el pes arquitectònic del diumenge sobre els nostres caps cariàtides. De vegades Sorella Fonstein seia al sofà, que tenia una funda de plàstic tancada amb una cremallera. Sorella era una noia de Nova Jersey —correcció: una senyora. Era grassa i duia maquillatge. Tenia les galtes suaus. Duia els cabells recollits en una castanya. Duia un pinçanàs, que era una cosa molt poc habitual, com a disfressa deliberada, i que li donava un aire teatral. Aleshores encara era novella en l’art de provar aquests trucs. El seu objectiu era el d’aconseguir un aire autoritari i declaratiu. Tanmateix, no era gens ximple.

Em penso que Fonstein havia nascut a Lemberg. Tant de bo tingués més paciència amb els mapes. Sóc capaç de visualitzar els continents i el perfil dels països, però em costa molt de recordar la situació exacta de les ciutats. Ara Lemberg és Lvov, igual que Danzig és Gdansk. La geografia no ha estat mai el meu fort. Jo em dedicava, invertia sobretot, a cultivar la memòria. Quan estudiava, em lluïa a les festes emmagatzemant mots que em llançaven un cercle de vint persones, i llavors els deixava anar d’una tirada. És per això que podria explicar-vos molt més del que us interessa saber de Fonstein. El 1938, el seu pare, que era joier, no sobrevisqué les incautacions que els alemanys feren de les seves inversions (objectes de valor) a Viena. Quan esclatà la guerra, i els paracaigudistes nazis començaren a llançar-se dels avions vestits de monges, la germana de Fonstein i el seu marit s’amagaren al camp, però els agafaren a tots dos i acabaren als camps de concentració. Fonstein i la seva mare fugiren cap a Zagreb i eventualment arribaren a Ravenna. La senyora Fonstein morí al nord d’Itàlia, i l’enterraren en un cementiri jueu, potser el de Venècia. Allí s’acabà per a Fonstein l’adolescència. Com a refugiat que duia una bota ortopèdica havia d’anar molt amb compte amb els moviments que feia. «No podia saltar per sobre dels murs com ho feia Douglas Fairbanks», deia Sorella.

M’era ben fàcil entendre per què al meu pare li agradava Fonstein. Aquest havia sobreviscut l’ordalia més important de la història dels jueus. Encara aleshores feia la impressió que res no podia agafar-lo per sorpresa. Donava una imatge d’una fermesa excepcional. Quan parlava, captivava la mirada del seu interlocutor i no la deixava anar, cosa que no fomentava precisament que es parlés de temes superficials. Tanmateix, a les comissures dels seus llavis i a l’entorn dels seus ulls, s’insinuava una certa penetració, de manera que et passaven les ganes de fer el ximple amb ell. Jo el vaig classificar immediatament com el tipus de jueu d’Europa Central. Segurament ell em tenia per un jueu americà immadur i inestable, humanament ignorant i més o menys agradable: un nou tipus humà a la història de les civilitzacions, potser no tan dolent com semblava al primer cop d’ull.

Per poder sobreviure a Milà, havia hagut d’aprendre italià molt de pressa. Per tal de no perdre temps, intentà de parlar-lo fins i tot en somnis. Més tard, a Cuba, aprengué també espanyol. Tenia molta habilitat per a les llengües. Poc després d’arribar a Nova Jersey ja parlava anglès amb fluïdesa, per bé que de tant en tant a mi em parlava jiddisch per complaure’m; era la llengua adequada per a les seves experiències europees. Jo havia passat la guerra molt còmodament —com a oficinista d’una companyia a les illes Aleutianes. Així doncs, jo l’escoltava, m’inclinava davant seu (com el bàcul d’un bisbe; jo era entre quinze i vint centímetres més alt que ell), perquè ell era qui havia viscut la guerra de veritat.

A Milà treballà de cuiner, i a Torí féu de mosso d’hotel i d’enllustrador. Quan arribà a Roma, ja era assistent de conserge. En poc temps arribà a treballar a la Via Veneto. La ciutat era plena d’alemanys, i, com que Fonstein parlava bé l’alemany, de vegades el llogaven d’intèrpret. Captà l’atenció del comte Ciano, el gendre de Mussolini i ministre d’afers estrangers.

—Així que el vas conèixer?

—Sí, però ell a mi no, no sabia el meu nom. Quan feia una festa i necessitava més intèrprets, m’enviaven a buscar. Hi hagué una recepció per a Hitler…

—Vols dir que vas veure Hitler?

—El meu fill també ho diu així: «El meu pare va veure Adolf Hitler». El dèspota era a l’altre extrem de la grande salle.

—Que va fer un discurs?

—Gràcies a Déu jo no ho vaig veure. Potser va fer una presentació. Va menjar uns quants pastissos. Anava vestit d’uniforme.

—Sí, ja he vist fotografies d’ell en alguna visita, fent-se el simpàtic.

—Una cosa és certa —digué Fonstein—, no tenia color a la cara.

—Aquell dia no matava ningú.

—No hi havia ningú que no pogués matar si li venia de gust, però allò era una recepció. Vaig estar molt content que no es fixés en mi.

—Em sembla que jo també ho hauria agraït —vaig dir—. Es pot arribar a sentir amor per una persona que té el poder de matar-te i no ho fa. Un amor horrible, però no deixa de ser un tipus d’amor.

—Hauria acabat matant-me. Amb aquella recepció van començar els meus problemes. La policia va demanar la documentació, els meus papers no estaven gaire clars, i per això em van arrestar.

Concentrat en els cavalls i les torres, el meu pare no alçà la vista del tauler, però Sorella Fonstein, asseguda cerimoniosament com fan les senyores obeses, es tragué el pinçanàs (havia estat copiant una recepta de cuina) i digué, segurament perquè en aquest punt de la narració el seu marit necessitava ajuda:

—El van empresonar.

—Sí, és clar.

—No és tan clar —digué la meva madrastra—. Ningú no endevinaria qui el va salvar.

Sorella, que havia estat professora en una escola de Newark, féu un gest propi d’un professor. Alçà el braç com si anés a fer una creu a la pissarra, al costat d’una oració escrita per un alumne.

—Ara ve la part estranya de la història. És quan Billy Rose entra en escena.

—Billy Rose a Roma? —vaig fer jo—. Què hi feia allà? Parlem del Billy Rose de Broadway? Voleu dir l’amic de Damon Runyon, l’individu que es casà amb Fanny Brice?

—Li costa de creure —digué la meva madrastra.

A la Roma feixista, el fill de la seva germana, la seva mateixa carn i la seva mateixa sang, havia vist Hitler en una recepció. L’empresonaren. No li quedaven esperances. S’emportaven els jueus de Roma amb camions a coves fora de la ciutat i allí els afusellaven. Però a ell, el salvà una celebritat de Nova York.

—M’esteu dient —vaig dir jo— que Billy dirigia una organització clandestina a Roma?

—Durant un temps, sí, duia una organització italiana —digué Sorella. En aquell precís moment jo necessitava un intermediari americà. L’anglès de la tieta Mildred era limitat. A més a més, era una dona insípida, lenta en tot el que feia, l’altra cara de la moneda del meu pare, que era impacient, viu. Mildred tenia una aparença empolsinada, com l’strudel que ella mateixa feia. L’strudel era el millor. Però quan parlava abaixava el cap. També ella tenia el cap massa gros. Era més fàcil veure la ratlla que li partia els cabells que no pas veure-li la cara.

—Billy Rose també ha fet coses bones —digué jugant amb els seus dits damunt la falda. Els diumenges portava un vestit verd fosc amb tot de granets.

—Ell! Quina empenta! Quin personatge! No m’ho puc imaginar. L’home de l’espectacle aquàtic? Ell et va salvar de la policia de Roma?

—Dels nazis —novament la meva madrastra abaixà el cap per parlar. Vaig haver d’interpretar la clenxa dels seus cabells tenyits.

—Com ho vas esbrinar? —vaig preguntar a Fonstein.

—Estava sol en una cel·la. Suposo que en aquells anys totes les presons d’Europa eren plenes. I llavors un dia es presentà un estrany i em parlà a través de la reixa. Saps què? Vaig pensar que potser l’havia enviat Ciano. Se’m va acudir perquè Ciano podia haver preguntat per mi a l’hotel. Anava vestit d’uniforme i caminava amb la mà sobre un punyalet molt llarg que duia al cinturó. Era un fals oficial, però jo vaig creure que realment ho era. Era amable. I quan s’apropà a la reixa i em mirà, jo m’hi vaig acostar i li vaig dir: «Ciano?». Em va fer que no amb el dit i em va dir: «Billy Rose». Jo no tenia ni idea què volia dir. Era una sola paraula o bé dues? Un home o una dona? El missatge de l’italià va ser: «Demà a la nit, a la mateixa hora, la teva porta estarà oberta. Surt al passadís. Camina i gira sempre a l’esquerra. Ningú no t’aturarà. T’esperaran en un cotxe, i et portaran al tren de Gènova».

—Caram! Quin element! Billy tenia una organització clandestina per a ell sol —vaig dir—. Devia haver vist Leslie Howard a La pimpinella escarlata.

—L’endemà a la nit, després de sopar, el guàrdia no tancà la porta de la meva reixa amb clau, i quan no hi havia ningú al passadís, vaig sortir. Em sentia com si tingués whisky a les cames, però sabia que m’estaven retenint per deportar-me, i que les SS ja hi treballaven, i per tant vaig obrir la porta, vaig caminar escales amunt, escales avall, i quan vaig arribar al carrer hi havia un cotxe esperant-me i uns homes repenjats al cotxe que parlaven en un to de veu normal. Quan vaig sortir, el conductor em va fer pujar al darrere, i em portà a l’estació del Trastevere. Em donà una nova documentació. Va dir que ningú no em buscaria perquè havien robat el meu expedient a la policia. Al seient de darrere hi havia un barret i un abric per a mi, i em donà el nom d’un hotel de Gènova que era el costat del moll. I allí em van contactar. Em van donar un passatge per a un vaixell suec que anava a Lisboa.

Sense Fonstein, Europa podia anar-se’n a fer punyetes.

El meu pare ens mirà de reüll amb els seus ulls penetrants. Havia sentit moltes vegades la mateixa història.

I jo també vaig arribar a saber-me-la. La vaig sentir per episodis, com una sèrie de Hollywood —el film de suspens dels dissabtes que presentava Harry Fonstein i Billy Rose, o Bellarosa. Perquè a Gènova, mentre estava amagat ple de por a l’hotel al costat del moll, Fonstein l’anomenava d’aquesta manera. Durant el viatge, ningú del vaixell de refugiats no havia sentit parlar de Bellarosa.

Quan les dones eren a la cuina i el meu pare era al seu despatx, jo demanava a Fonstein més detalls de les seves aventures (els seus turments). Ell no podia saber a quins arxius mentals anaven a parar, ni que estaven sent sotmesos a referències creuades amb Billy Rose —un d’aquells personatges insignificants plens de significació el nom del qual reconeixeran sobretot els historiadors del món de l’espectacle. El Billy dels darrers anys, el company de negocis dels goril·les de la llei seca, el camarada d’Arthur Rothstein; Billy el multimilionari, el protegit de Bernard Baruch, el prodigi de la taquigrafia que Woodrow Wilson, que es tornava boig per la taquigrafia, invità a la Casa Blanca a una discussió sobre els sistemes rivals de Pitman i Gregg; Billy el productor, el consort d’Eleanor Holm, la reina de les sirenes de la Fira Internacional de Nova York; Billy el col·leccionista de Matisse, Seurat, i altres… Billy, el que apareixia a la premsa de tot el país, el columnista xafarder. Un amic meu del Village era membre del seu equip d’escriptors fantasmes.

Aquest era el Billy a qui Fonstein devia la vida.

Vaig parlar d’aquest escriptor fantasma —es deia Wolfe—, i a partir d’aleshores potser Fonstein em considerà un possible canal d’accés al mateix Billy. I és que no l’havia conegut mai. Aparentment Billy es negava que els jueus que la seva organització clandestina de Broadway havia salvat li donessin les gràcies.

Els agents italians que havien dut Fonstein d’un lloc a l’altre no en volien parlar. L’home de Gènova esmentà Bellarosa, però no respongué cap de les preguntes de Fonstein. Suposo que gent de la màfia de Brooklyn havien organitzat l’operació de Billy a Itàlia. Després de la guerra, alguns gàngsters sicilians reberen condecoracions dels anglesos per la labor que havien fet per a la Resistència. Fonstein deia que als italians, quan tenien un secret per guardar, els sortien uns músculs petits a la cara, que, si no, no es veien. «Aquell home alçà les mans com si volgués agafar una ombra de la paret i posar-se-la a la butxaca». Ahir un assassí a sou i avui treballant contra els nazis.

Fonstein encaixava dins el tipus edel^[1] —ben educat—, però també era un jueu implacable. De vegades tenia l’aspecte d’un home va, al capdavant en una competició de cent metres braça. Si no el mataven, segur que guanyava. Tenia alguna cosa en comú amb els mafiosos que l’havien salvat, els secrets dels quals els desfiguraven la cara.

Durant la travessia, pensà molt en la persona que l’havia ajudat a sortir d’Itàlia, imaginant diversos tipus de filantrops i idealistes disposats a gastar-se fins el darrer dòlar per rescatar el seu poble de Treblinka.

—Com havia de suposar, jo, el tipus d’home (o potser un comitè, la Societat Bellarosa) que m’havia salvat?

No, havia estat Billy tot sol en un impuls de sentiment pels seus germans jueus i disposat a ser més llest que Hitler i Himmler i enganyar-los robant-los les víctimes. Igual que un altre dia s’hauria pogut encapritxar d’una patata al forn, d’una salsitxa, d’un recorregut en metro per Manhattan. Tanmateix, dins la seva frivolitat, també hi havia esquitxos de sentiments profunds en el frívol de Billy. El Déu dels seus pares encara pesava. Billy estava tan tacat com un quadre de Jackson Pollock, i enmig dels molts ragets hi havia la seva naturalesa jueva, amb altres vetes que fluïen cap a l’encobriment —vetes de debilitat sexual, d’humiliació sexual. Al mateix temps, tenia necessitat que el seu nom sortís als diaris. Com havia dit algú, tenia un tropisme de xinxa per a la publicitat. Tanmateix, l’operació de rescat a Europa romangué secreta.

Enmig de la multitud de refugiats que navegaven cap a Nova York, Fonstein es preguntava quants altres entre els passatgers podia haver salvat Billy. Ningú no parlava gaire. A partir d’un cert moment, la gent amb experiència comença a refiar-se del seu propi criteri i a estar-se d’explicar la història de la seva vida als altres. A Fonstein no el deixaven viure les fantasies sobre el que faria a Nova York. Deia que de nit, mentre el vaixell balandrejava, ell semblava una corda amarrada que es cargolava i es descargolava. Esperava que Billy, si havia salvat molta gent, també hauria fet plans per al seu futur. Fonstein no imaginava que s’ajuntarien tots i l’ovacionarien com Josep i els seus germans. Res més lluny d’això. No, els allotjarien en hotels, o potser en un vell sanatori, o els posarien a dispesa amb famílies caritatives. Alguns voldrien anar a Palestina; la majoria optarien pels Estats Units i estudiarien anglès, i potser trobarien feina a la indústria o bé anirien a escoles tècniques.

Però a Fonstein el retingueren a Ellis Island. Aleshores no deixaven entrar els refugiats.

—Ens alimentaven bé —m’explicà—. Jo dormia en un caixó, a la llitera de dalt. Veia Manhattan. Però em van dir que hauria d’anar a Cuba. Encara no sabia qui era Billy, però esperava la seva ajuda.

»I al cap d’unes quantes setmanes, arribà una dona que enviava Rose Productions per parlar amb mi. Anava vestida com una noia jove (els llavis pintats, talons alts, arracades, un barret). Tenia unes cames que semblaven pals i tenia l’aspecte d’una actriu del teatre jiddisch, com si estigués a punt d’actuar de dona vella, decebuda i trista. Ella mateixa deia que era una dramatisten i devia tenir uns cinquanta anys o més. Va dir que havien passat el meu cas a la Societat d’Ajuda als Immigrants Jueus, que ells s’encarregarien de mi. S’havia acabat Billy Rose.

—Et devia descoratjar.

—És clar. Però estava més encuriosit que decebut. Li vaig preguntar per l’home que m’havia salvat. Li vaig dir que m’agradaria donar-li les gràcies a Billy personalment. Ella ho descartà.

»Era irrellevant. Va dir:

»—Potser després de Cuba.

»Vaig veure que dubtava que arribés a passar. Li vaig preguntar si Billy ajudava molta gent. Ella va dir:

»—Sí que n’ajuda molta, de gent, però primer de tot s’ajuda a si mateix, i hauries de sentir com es posa a cridar per només deu centaus.

»Era molt famós, era ric, era el propietari de l’edifici Ziegfield, i sortia contínuament als diaris. Com era? Menut, golut, astut. Mal pagava els seus treballadors, i ells el temien. Anava molt ben vestit, i era un personatge de Broadway i passava les nits assegut als cafès.

»—Pot trucar al governador Dewey i parlar amb ell sempre que vol.

»Això em va dir. També em va dir:

»—Em paga vint-i-dos dòlars, i només que insinuï que vull que m’apugi el sou m’acomiadarà. I aleshores què? La Segona Avinguda és acabada. Hi ha un excés de talents per a la ràdio jiddisch. Si no fos pel cap, jo desapareixeria al Bronx. Així, com a mínim, treballo a Broadway. Però tu ets menys experimentat, i tot això que t’explico no ho pots entendre.

»—Si no m’hagués salvat de ser deportat, hauria acabat com altres de la meva família. Li dec la vida.

»—Segurament —digué ella.

»—No seria ben normal tenir interès per l’home per al qual has fet una cosa així? O, com a mínim, veure’l, donar-li la mà, dir-li alguna cosa?

»—Hauria estat normal —digué ella—. Una vegada.

»Vaig començar a adonar-me —digué Fonstein— que estava malalta. Em penso que tenia tuberculosi. Si tenia la cara tan blanca no era perquè dugués pólvores. El blanc era per a ella el que el groc és per a una llimona. El que veia no era maquillatge (era l’Àngel de la Mort). Moltes vegades la gent que té tuberculosi és nerviosa i inquieta. Es deia senyora Hamet (en jiddisch khomet vol dir “collar de cavall”). Era de Galítsia, com jo. Teníem el mateix accent.

Un cantussol xinès. La tieta Mildred també el tenia —còmic per a altres jueus, escandalós en un teatre de varietats jiddisch.

—Els de la Societat d’Ajuda als Immigrants Jueus et trobaran feina a Cuba. Us cuiden molt bé, als refugiats. Billy creu que la guerra ha entrat en una nova fase. Roosevelt està a favor del rei Saüd, i aquests àrabs odien els jueus i mantenen la porta d’entrada a Palestina tancada. És per això que Rose ha canviat les seves activitats. Ara ell i els seus amics noliegen vaixells per als refugiats. El govern romanès vendrà els passatges als jueus a cinquanta dòlars cada un, i n’hi ha setanta mil. És molta pasta. Val més afanyar-se abans que els nazis no envaeixin Romania.

Fonstein digué molt raonablement:

—Li vaig dir que jo podia ser molt útil, que parlava quatre llengües. Però ella era insensible a la gent que suplicava, que volia guanyar-se els seus favors amb la seva gratitud carregosa.

»La història de sempre —digué Fonstein, recolzant tot el pes del cos en la sola de deu centímetres de la seva bota lligada. Les mans, que tenia a les butxaques, no prengueren part en el gest eloqüent amb què arronsà les espatlles. La seva cara era, en una paraula, com una cara famosa en una vitrina d’un museu, en una sala fosca, la pal·lidesa il·luminada de manera que la pell semblava granelluda, i produïa un efecte curiós, com pell de gallina de pedra. Sinó que no estava exposat pels seus actes brillants. Com a home era més vulgar que el sifó.

Billy no volia la seva gratitud. Primer, el suplicant se t’agafa als genolls. Després, et demana un petit préstec. Vol una almoina, uns pantalons, un lloc per dormir, un tiquet per menjar, una mica de capital per començar un negoci. La gratitud d’un home és com un verí per al seu benefactor. A més, Billy era molt difícil d’avenir-se amb les persones. Al principi les rebia amb bona voluntat, però el posaven histèric quan el perseguien.

—Com que no havia posat mai els peus a Manhattan, no en sabia res —digué Fonstein—. Imaginava coses estrafolàries, però, de què em servien? Nova York és una fantasia col·lectiva de milions de persones. Una sola ment en pot fer tantes coses!

La senyora Collar-de-cavall (per força la seva família havien de ser camioners de classe baixa del vell continent) avisà Fonstein:

—Billy no vol que esmentis el seu nom davant els de la Societat d’Ajuda als Immigrants Jueus.

—Doncs com representa que he arribat a Ellis Island?

—Inventa’t el que vulguis. Digues que una italiana casada t’estimava i que li va robar diners al seu marit per aconseguir-te la documentació. Però ni una paraula de Billy.

En aquest punt el meu pare digué a Fonstein:

—Et faré escac i mat en cinc moviments.

Si hagués estat una mica més apartat dels afers humans, el meu pare hauria estat un bon matemàtic. Sinó que l’únic que el feia concentrar-se era la idea de guanyar. El meu pare no es dedicava de ferm a res si no tenia un oponent per guanyar.

Jo tinc la meva pròpia manera de posar a prova les meves capacitats. I el meu terreny és la memòria. Però també és cert que les meves facultats no són el que eren en altres temps. No tinc Alzheimer, absit omen o nicht da gedacht —no tinc matèria defectuosa a les cèl·lules de memòria del meu cervell. Com es deia l’home per a qui Fonstein havia treballat a l’Havana? En altres temps aconseguia de recuperar noms com aquest immediatament. No hi havia sistema electrònic que pogués guanyar-me. I ara de vegades m’ofusco i cerco a les palpentes. Però, gràcies a Déu, de seguida em ve l’absolució —l’amo de Fonstein a Cuba es deia Salkind, i Fonstein era el seu ajudant. Hi havia diaris jiddisch per tota Amèrica del Sud. A l’hemisferi occidental, els jueus cercaven parents supervivents i inspeccionaven les llistes de noms que sortien publicades. Molts expatriats anaven a parar al Carib i a Mèxic. Ràpidament, Fonstein afegí l’anglès i l’espanyol al polonès, l’alemany, l’italià i el jiddisch que ja parlava. Anà a classes d’enginyeria en una escola vespertina en lloc de rondar pels bars o els cafès dels refugiats. Per als turistes, l’Havana era una ciutat de vacances per jugar, beure i anar de putes —també era el lloc per anar a avortar. Moltes noies desgraciades hi anaven des dels Estats Units per donar fi a un embaràs. Altres, amb més vista, hi anaven per cercar marit o muller entre els refugiats. A trobar una dona amb arrels europees estables, una persona educada en el sofriment i l’endurança. Algú que hagués escapat de la mort. Les dones que no trobaven marit a Baltimore, Kansas City o Minneapolis, noies decents que no rebien proposicions de cap home, trobaven marit a Mèxic, Hondures i Cuba.

Al cap de cinc anys, l’amo de Fonstein ja es veia amb cor de respondre d’ell, i envià a buscar Sorella, la seva neboda. Durant els primers anys, quedava més enllà de les meves possibilitats imaginar-me què havien vist l’un en l’altre, Fonstein i Sorella, quan els havien presentat. Sempre que ens trobàvem a Lakewood, Sorella duia un vestit-jaqueta. Només veure el volum de les seves cuixes quan encreuava les cames, un observador americà com jo podia imaginar-se, i s’imaginava inevitablement, aquella dona totalment despullada, i, depenent de la seva experiència de la vida i dels seus coneixements d’art, potser podia fins i tot atribuir aquell model a un pintor determinat. En la imatge que tenia de Sorella, em vaig decantar per Saskia de Rembrandt més que pels nusos de Rubens. Però és que Fonstein, quan es treia la bota ortopèdica, era…, bé, ell també tenia imperfeccions. I per tant marit i muller es podien perdonar l’un a l’altre. Crec que els meus gustos haurien estat més aviat al costat dels de Billy Rose —nimfes marines, Loreleis o bé coristes. Els homes de l’Europa de l’Est tenien estàndards més sobris. Si hagués estat al lloc del meu pare, hauria hagut de senyar-me davant la cara de la tieta Mildred abans de posar-m’hi al llit —algun exorcisme (quelcom enrevessat) per treure el malefici. Però és clar, jo no era el meu pare; jo era el seu consentit fill americà. Els estoics avantpassats s’autocastigaven al llit. I a Billy, amb els pantalons i els calçotets abaixats fins al turmell, perseguint noies que havien anat a veure’l per a una audició, li hauria anat millor amb la senyora Collar-de-cavall. Si s’oblidava de les seves mamelles, que semblaven gaites, i de les varices de les seves cames, ella perdonaria les seves parts poc heroiques, i podrien unir les seves ànimes miserables i fer-se costat en la sort i en la desgràcia.

L’obesitat de Sorella, la còfia dels seus cabells, l’absurd pinçanàs —una afectació de «senyora»— em feien pensar: «Què passa amb gent com aquesta? Que potser són imitadors de dona, transvestits?».

Aquesta era una conclusió falsa a la qual havia arribat un noi de classe mitjana que es considerava un bohemi culte. Estava impregnat de l’apassionant sofisticació del Village.

Estava equivocat, totalment equivocat quant a Sorella, però en aquell temps la meva perversa teoria es recolzava en la història de Fonstein i les seves aventures. M’explicà com havia marxat de Nova York en vaixell i havia començat a treballar per a Salkind a l’Havana mentre aprenia espanyol i anglès al mateix temps i estudiava tècniques de refrigeració i calefacció a l’escola nocturna.

—Fins que vaig conèixer una noia americana que havia vingut a l’Havana de visita.

—Vas conèixer Sorella. I te’n vas enamorar?

Quan li vaig parlar d’amor, em va clavar una mirada severa, típicament jueva. Com es pot distingir entre amor, necessitat i prudència?

La gent amb experiència —això sempre m’impressiona molt— es guarden les coses per a ells mateixos. La qual cosa ja està bé per a aquells que no pretenen d’anar més enllà de l’experiència. Però Fonstein pertanyia a una categoria encara més avançada, a la d’aquells que no s’autoimposen restriccions com aquesta i que se senten capaços d’entrar a la propera zona; en aquesta propera zona l’objectiu és convertir les debilitats i els secrets en matèria combustible. Un home de primera categoria subsisteix a partir de la matèria que destrueix, de la mateixa manera en què ho fan els estels. Però ara vaig més enllà de Fonstein, i em surto del tema innecessàriament. Sorella cercava marit, i Fonstein necessitava els papers per poder entrar als Estats Units. Jo ho veia com un mariage de convenance.

Sempre ens sentim més orgullosos de les formulacions més falses.

Fonstein agafà una feina en una tenda de Nova Jersey que subcontractava la manufactura de peces per a la instal·lació de calefaccions. Li anà molt bé, sent com era una bèstia de feina, i ràpidament féu grans progressos en la seva sisena llengua. En poc temps ja conduïa un Pontiac. La tieta Mildred deia que era un regal de casament de la família de Sorella.

—Estan tan contents —em digué la tieta Mildred—. Uns quants anys més, i Sorella ja hauria estat massa gran per tenir un fill. —I un fill és el que tingueren els Fonstein; un nen, Gilbert. Deien que era un prodigi en matemàtiques i física. Passats uns quants anys, Fonstein em va fer una consulta sobre l’educació del seu fill. Aleshores tenia diners per enviar-lo a les millors escoles. Fonstein havia millorat i patentat un termòstat, i amb l’ajuda indispensable de Sorella s’havia convertit en un home ric. Era una dona lluitadora. Sense ella, m’havia de dir ell, no hauria fet la patent. «Els de la meva empresa m’haurien robat amb tota la facilitat del món. No seria l’home que avui veus».

Aleshores vaig observar el Fonstein que tenia dret davant meu. Duia una camisa italiana, un corbatí francès, i la seva bota ortopèdica era feta a Anglaterra —feta a mida a Jermyn Street. Amb aquell taló hagués pogut ballar flamenc. Que diferent de la bota rudimentària i grollerament mal feta amb la qual havia ranquejat per Europa i s’havia escapat de la presó de Roma! Aquella bota que no havia gosat treure’s a les nits quan esquivava els nazis, perquè si la hi haguessin robada, l’haurien agafat i matat en la seva nuesa camacurta. Les SS no s’haurien molestat a portar-lo al camió.

Que content hauria hagut d’estar el seu salvador, Billy Rose, de veure el Fonstein d’avui: la camisa italiana de color rosa i coll blanc, el corbatí de la rue de Rivoli, lligat com Sorella li havia ensenyat a lligar-lo, la caiguda del tern d’importació, el bon color de cara que feia, que ara ja no era blanc com una pedra, i tenia els tons d’una magrana madura.

Però Fonstein i Billy no arribaren a conèixer-se mai. Fonstein s’havia proposat de veure Billy, però Billy no volgué veure mai Fonstein. Li retornaven les cartes. De vegades amb un missatge, que mai no escrivia Billy personalment. El senyor Rose desitjava a Harry Fonstein molta sort, però en aquell moment no podia veure’l. Quan Fonstein envià a Billy un xec acompanyat d’una nota d’agraïment i la petició que utilitzés els diners per a finalitats caritatives, l’hi retornaren sense cap comentari. Fonstein anà a veure’l al seu despatx i el feren fora. Un dia havia intentat d’apropar-se a Billy a Sardi’s i un dels cambrers l’havia interceptat. En aquell lloc no permetien de molestar les celebritats.

En veure que no el deixaven passar, Fonstein digué a Billy amb aquella cantarella galitsiano-xinesa:

—He vingut a dir-li que sóc una de les persones que vostè va salvar a Itàlia. —Billy es girà cap a la paret i Fonstein fou acompanyat fins al carrer.

Durant molts anys li envià llargues cartes. «No vull res de vostè, ni tan sols no vull donar-li la mà; només vull parlar d’home a home durant un minut».

Tot això m’ho explicà Sorella a Lakewood, mentre Fonstein i el meu pare estaven encantats davant el tauler d’escacs.

—Rose, aquest individu tan especial, no vol veure Harry —em digué Sorella.

—Em trenco el cap intentant entendre per què és tan important per a Fonstein —vaig comentar—. L’han rebutjat, no? Doncs l’han rebutjat.

—Per expressar la seva gratitud —digué Sorella—. Només li vol donar les gràcies.

—I aquest pigmeu s’hi nega totalment.

—Es comporta com si Harry no hagués existit mai.

—Per què et sembla que deu ser? Perquè té por de les emocions fortes? Perquè per a ell seria un moment massa jueu? Perquè el fa baixar de la seva posició com a americà plenament adult? Què en pensa el teu marit?

—Harry pensa que és una mena de transformació que es produeix en els descendents dels immigrants que venen a aquest país —digué Sorella.

I recordo, encara avui, quin descans va representar per a mi aquesta resposta seva. Moltes vegades havia pensat sobre l’americanització dels jueus amb remordiments. Només calia començar per les diferències físiques. El meu pare feia un metre seixanta-cinc i jo un metre vuitanta-cinc. D’alguna manera, al meu pare li semblava que això era un malbaratament inútil. Potser el motiu era bíblic, perquè el rei Saül, el cap i les espatlles del qual sobresortien per damunt de les dels altres, estava verrucht —era un dement i estava condemnat. El profeta Samuel havia avisat el poble d’Israel que no tingués cap rei, i Saül no fou mai ben vist als ulls de Déu. Per tant, un jueu no havia de ser innecessàriament corpulent, sinó més aviat delicat, fort però compacte. El més important era ser destre i àgil. Així era el meu pare, i així s’hauria estimat més que hagués estat jo. La meva alçada era supèrflua, tenia el tronc i les espatlles massa grossos, les mans massa grosses, la boca ampla, una sanefa de bigoti negra, massa veu, i cabells en excés; les camises que em cobrien el tronc tenien massa ratlles vermelles i grises, brillaven d’una manera ostentosa. Els ximples havien de sortir en talles petites. Un fill alt era una amenaça, un parricidi. Però, malgrat la cama curta, Fonstein era un home com calia, ben proporcionat, elegant, sensat i intel·ligent. El nazisme havia accelerat el seu desenvolupament. Perdre el pare als catorze anys suposa la fi de la infantesa. El fet d’enterrar la mare en un cementiri estrany, sense tenir temps per al dol, que t’agafin sense documentació, haver de passar el temps en una cel·la (la paraula jueva és «assegut»: «Er hat gesessen»). Un home que coneixia la desgràcia. No havia tingut temps per a frivolitats ni per a rialles imbècils, per a futilitats ni jocs, per enfilar-se per les parets, per a efeminaments ni per a planys infantils.

Naturalment, jo no estava d’acord amb el meu pare. Els de la meva generació érem més alts perquè havíem estat més ben nodrits. A més, estàvem menys limitats, teníem més llibertats. Havíem crescut amb una gamma més àmplia d’influències i de pensaments —érem els fills d’una gran democràcia, ens havien educat en la igualtat, i vivíem en la disbauxa sense tanques que ens limitessin. I és que fins a finals del segle passat, a Roma tancaven els jueus a la nit; el Papa anava cerimoniosament al call un cop a l’any i escopia ritualment damunt els vestits del Gran Rabí. Que aquí érem eixelebrats? Sens dubte. Però no hi havia camions esperant-nos per dur-nos a cap camp de concentració ni a cap cambra de gas.

Es pot pensar en aquestes coses —i pensar i pensar—, però no es resol res amb aquestes meditacions històriques. Pensar no arregla res. Les idees no són res més que potències imaginàries, bombes atòmiques (que no destrueixen res, ni creences) que sorgeixen de la consciència encegadora.

I Billy Rose no era alt; devia ser com Peter Lorre. Oh! Però era americà. Billy tenia quelcom de la dringadissa dels salons recreatius, de l’espetec de les galeries de tir, del xerric-xerrac dels billars romans, el feble crit humà dels dragons de Times Square, la mirada de llangardaix dels prodigis de l’espectacle. Per veure’l tal com era, cal situar-lo enfront de la resplendor blanquejada de Broadway a les hores punta. Però fins i tot llocs com aquests tenen els seus grandes —gent els defectes dels quals poden ser reconvertits per sembrar diners per a les empreses. En aquest país no hi ha res que no es pugui vendre, no hi ha res que sigui massa estrany per treure-ho al mercat i que no pugui representar una fortuna. I un cop s’era propietari de tants béns immobiliaris com ho era Billy, aleshores no importava que fos un dels cérvols humans que pujaven des de Lower East Side per fregar els papers greixosos dels entrepans. Billy? Bé, Billy havia intimidat gegants bojos com Robert Moses. Comprà l’edifici Ziegfeld per no res. Instal·là Eleanor Holm en una mansió i omplí les parets d’obres d’art. I a partir d’aquí havia continuat. A la Irlanda feudal deien que un home orgullós és un home encantador (el Parnell de Yeats), però a l’exuberant Nova York ell podia ser encantador perquè els columnistes deien que ho era —George Sokolsky, Walter Winchell, Leonard Lyons, «el comte de mitjanit»— i també els amics de Hollywood i concertadors de la vida nocturna. Era cert que tenia escriptors fantasmes al seu servei, però ell era una ment directora que prenia totes les decisions importants i revisava cada paraula que publicaven.

Fonstein aviat estigué al cas de la conducta de Billy, molt més al cas del que mai no ho vaig estar o ho vaig voler estar jo. Però és que Billy l’havia salvat: l’havia tret de la presó, li havia pagat el bitllet fins a Gènova, l’havia instal·lat en un hotel, li havia procurat un passatge en un vaixell neutral. Fonstein no hauria pogut fer res de tot això tot sol, i mai no se li sentia dir el contrari.

—És clar —digué Sorella fent gestos que només podia fer una dona de cent quilos, perquè la seva delicadesa rau en l’excés desenfrenat de les seves anques—. Tot i que ja s’ha resignat a no contactar-hi mai, el meu marit no ha deixat, ni pot deixar, d’estar agraït. Ell és un individu digne, però també és un home molt intel·ligent i ha de ser conscient del tipus de persona que el va salvar.

—No li molesta? Podria molestar-li que l’hagi salvat de la mort un entremetedor.

—De vegades li molesta, sí.

Resultà ser ben xerraire, aquella Sorella. Vaig començar a esperar les nostres converses amb il·lusió, tant per la manera amb què deia les coses com per l’interès intrínsec del tema. També és cert que jo havia comentat que era amic de Wolfe, un dels escriptors fantasmes de Billy, i potser volia informar-me. Potser Wolfe faria arribar l’assumpte a Billy. Molt directament vaig fer saber a Sorella que Wolfe no ho faria.

—Aquest Wolfe —li vaig dir— és un tipus estrany, un tipus menut que es dedica a seduir dones grans. Molt espavilat. Va molt a Birdland i idolatra els prodigis de Broadway. A més, és un intel·lectual villà preparat a Yale, o almenys així li agrada que se’l conegui; té les seves manies en gran consideració i li encanta fer-se el profund. Per exemple, la seva mare li fa de dona de la neteja. Fa poc, un dia que jo observava una dona que li fregava el terra, em va dir: «La vella que mires és la meva mare».

—El seu propi fill? —digué Sorella.

—I fill únic —vaig dir.

—El deu estimar moltíssim.

—No en dubto ni per un moment. Per a ell això és profund. Tot i que és honrat, per sota de tot això. De totes maneres ha de mantenir-la. Quin mal hi ha a estalviar-se deu dòlars a la setmana en la neteja? I, a més a més, així ell es crea una reputació com a nihilista extravagant. Vol ser el Thomas Mann de la ciència-ficció. Ell diu que aquest és el seu objectiu de veritat, i que si és a Broadway és només per passar l’estona. El diverteix escriure els articles de Billy i empescar-se expressions com: «Li colpejaré el cap de carbassa».

Sorella escoltava i somreia, tot i que no volia donar la impressió d’estar familiaritzada amb aquests personatges underground i la seva parla o els seus costums, amb el sexe del Village o les mesquineses de Broadway. Tornà a portar la conversa cap al tema del rescat de Fonstein i la història del jueus.

Ella i jo ens quèiem bé, i en poc temps jo hi parlava igual com parlava en una conversa del Village, per exemple amb Paul Goodman al Casbah, i no com si ella només fos una dona quadrada i grossa sortida de la fosca nit de la burgesia de pa sucat amb oli de Nova Jersey —només una portadora o un reemplaçament genètic per produir un savi de la ciència de la propera generació. S’havia casat respectablement (i «menyspreable»). Tanmateix, també era una dona lluitadora, una mare lluitadora. No era una persona insignificant la que havia patentat el termòstat de Fonstein i aconseguit els diners per a la seva petita fàbrica (al principi era petita), mentre criava un fill que era un geni de les matemàtiques. Era una dona enèrgica, una dona d’idees. Aquella dona vestida sòbriament estava extremadament ben informada. Jo no em sentia inclinat a discutir la història dels jueus amb ella —al principi em crispava— però ella vencé la meva resistència. Coneixia molt bé el tema, i, a més a més, carall!, no es podia dir no a la història dels jueus després del que havia passat a l’Alemanya nazi. S’havia d’escoltar. Va resultar que com a dona d’un refugiat s’havia proposat de dominar el tema, i li vaig sentir explicar moltes coses sobre les tècniques d’anihilació, i el caràcter d’indústria a gran escala de tot plegat. Allò del qual ella sovint parlava mentre Fonstein i el meu pare miraven el tauler d’escacs de fit a fit, tancats en el seu encantament, era l’humor negre, l’aspecte bufonesc de les activitats d’alguns camps d’extermini. Com a professora de francès, coneixia Jarry i Ubu Roi, la Parafísica, l’Absurd, Dadà, el Surrealisme. L’estil burlesc amb què portaven alguns camps obligava a fer aquestes associacions. Enviaven els presoners despullats a un aiguamoll i els feien raucar i fer saltirons com si fossin granotes. Penjaven els nens mentre peons morts de gana i de fred desfilaven davant les forques i una orquestra del camp tocava valsos vienesos.

No volia escoltar totes aquestes coses, i li vaig dir impacientment:

—Molt bé, Billy Rose no era l’únic que estava en el món de l’espectacle. Els alemanys també hi estaven posats, i el que posaren en escena a Nuremberg fou més sonat que la concentració de Billy a Madison Square (la desfilada «Mai no morirem»).

Jo comprenia Sorella: la finalitat de les seves recerques era ajudar el seu marit. Ell era viu perquè a un petit empresari jueu se li havia posat al cap d’organitzar un rescat a l’estil de Hollywood. Em convidava a meditar sobre temes com: «Pot ser divertida la mort?» o «Qui riu l’últim?». Però jo no volia. Primer, aquella gent et matava, i llavors t’obligava a cavil·lar sobre els seus crims. Em produïa asfíxia. La recerca de causes era una horrible imposició afegida a la «selecció» original, a la cambra de gas, als crematoris. No volia pensar ni en la història ni en la psicologia d’aquestes abominacions, les cambres de la mort i els forns. Els astres també són forns nuclears. Aquestes coses queden més enllà de les meves possibilitats, i pensar-hi seria un exercici absurd.

Per tant, el meu consell per a Fonstein —que li donava mentalment— era: «Oblida-te’n. Fes com els americans. Treballa en el teu negoci. Ven els teus termòstats. Deixa la part teòrica per a la teva dona. Ella hi és afeccionada, i és una dona intel·ligent. Si li agrada de fer-se una biblioteca de l’Holocaust i vol reflexionar sobre el tema, per què no? Potser acabarà escrivint un llibre sobre els nazis i la indústria de l’espectacle. La mort i la fantasia de les masses».

Jo sospitava que hi havia un cert grau de fantasia encarnat en l’obesitat de Sorella. Estava biològicament concretada en ondes i rotlles de teixit. Tot i així, en el fons era una dona seriosa totalment dedicada al seu marit i al seu fill. Fonstein tenia les seves qualitats; tanmateix, Sorella tenia el cervell per als negocis. I a Fonstein no li calia que ningú li digués que es comportés com un americà. Tots dos junts aviat passaren d’una prosperitat discreta a tenir diners de veritat. Compraren terrenys a l’est de Princeton, prop de l’oceà, donaren estudis al seu fill, i a l’estiu, quan l’havien enviat a un campament, viatjaven. A Sorella, la que havia estat professora de francès, li agradava molt Europa. D’altra banda, havia tingut la sort de trobar un marit europeu.

Cap a finals dels anys cinquanta anaren a Israel, i casualment també jo havia hagut d’anar a Jerusalem per qüestions de negocis. Els israelians, que culturalment tenien un exemplar de tot el que hi havia al món, em van convidar a obrir un institut de la memòria.

I em vaig trobar els Fonstein al vestíbul del King David.

—Fa anys que no et veiem! —digué Fonstein.

Era veritat, jo me n’havia anat a viure a Filadèlfia i m’havia casat amb una dona de Main Line. Vivíem en una mansió de pedra de marès, que tenia un jardí tancat i unes escales del 1817 que havien fotografiat els de la revista American Heritage. El meu pare havia mort; la seva vídua se n’havia anat a viure amb una neboda. No la veia gairebé mai, i vaig haver de preguntar als Fonstein com estava. Durant la darrera dècada només havia tingut contacte amb els Fonstein una vegada, una conversa telefònica sobre el seu fill superdotat.

Aquell any l’havien enviat a un campament d’estiu per a joves prodigis de la ciència.

Sorella estigué especialment contenta de veure’m. Estava asseguda —amb el seu pes suposo que s’està més còmode assegut—, i estigué sincerament contenta de trobar-me a Jerusalem. Vaig pensar que era bo per a un expatriat poder tenir un llast abundant en la seva dona. A més, em penso que l’estimava. La meva dona era una mica raquítica. És difícil encertar-ho del tot. Sorella, que em deia «cosí», digué en francès que encara era una femme bien en chair. Jo em preguntava com un home podia trobar el camí enmig de tants plecs. Però no era assumpte meu. Semblaven ben feliços.

Els Fonstein havien llogat un cotxe. Harry tenia parents a Haifa, i volien fer una volta pel nord del país.

—Quin lloc més extraordinari! —digué Sorella, abaixant la veu fins al to d’un xiuxiueig teatral. (Què era el que havia de mantenir secret?). Hi havia jueus que feien d’electricistes i de paletes, policies jueus, enginyers i capitans de vaixell. A Fonstein li agradava molt de caminar. A Europa havia caminat dos mil quilòmetres amb la seva bota polonesa. Però Sorella no tenia la constitució adequada per fer el turista—. M’haurien de portar en una llitera —digué—. Però aquest no és ofici per als jueus, no? —Em va convidar a prendre el te amb ella mentre Fonstein anava a visitar gent de la seva ciutat natal —veïns de Lemberg.

Abans del te vaig pujar a la meva habitació a llegir el Herald Tribune —un dels plaers clars de ser a l’estranger—, però em vaig asseure amb el diari per poder pensar sobre els Fonstein (el meu doble costum —com el de fer servir la música com a rerefons per a la reflexió). Els Fonstein no eren els parents de lluny pronosticables i menyspreables que es classificaven a si mateixos amb la roba que duien, la seva conversa, els cotxes que tenien, el carnet de soci del seu club, la seva política de partit. Malgrat les botes de Jermyn Street i els vestits a la italiana, Fonstein seguia sent l’home que havia enterrat la mare a Venècia i havia esperat a la seva cel·la que Ciano el salvés. Tot i que tenia un aspecte seriós i una manera «socialment avançada» de comportar-se —era l’únic terme que li podia aplicar: lluny de l’estil jueu que s’agafava a les comunitats de Nova Jersey—, crec que pensava molt en els seus orígens europeus i la seva transformació americana: la Part I i la Part II. Gairebé mai no se m’escapen els símptomes de memòria tenaç en els altres. Tanmateix, sempre em pregunto què en fa la gent, dels records. La repetició rutinària, l’emmagatzematge mecànic, una capacitat poc comuna de retenir els fets, només m’interessen fins a un cert punt. Fins els imbècils poden tenir aquesta facultat. I tampoc no m’interessen massa la nostàlgia i els sentiments a ella associats. En la majoria dels casos em desagraden. Fonstein sí que feia alguna cosa amb el seu passat. I això donava aquell aspecte viu, actiu, a la seva mirada fixa. Però igual com no se li podia preguntar a un home com se sentia amb aquella bota suau amb sola de deu centímetres, tampoc no s’hi podien discutir aquestes coses.

I llavors Sorella. No era una dona vulgar, i havia trencat amb tots els indicis de vulgaritat. La seva obesitat, suposant que ella pogués fer alguna cosa al respecte, n’era un senyal. Podria haver-se proposat d’aprimar-se, perquè tenia la força de caràcter per fer-ho. Però en lloc d’això, acceptava el repte de les seves mides de la mateixa manera que un Houdini podria haver demanat nusos més estrets, més traves, rius més profunds dels quals escapar-se. Estava, com es diu avui dia, «fora del continu» —el seu gràfic anava més enllà del quadre i omplia tota la paret. En el meu somieig del King David, vaig pensar que havia hagut d’esperar que un oncle de l’Havana li trobés marit —havia estat una persona deficient en termes de matrimoni, una persona rebutjada. Sortir-ne li havia donat un impuls revolucionari. No quedaria ni rastre de la seva humiliació d’abans, en cap forma, cap residu amarg. Calia enterrar per sempre allò que no es volia. Havia estat malament de salut, deforme. El greix l’havia feta pàl·lida i maldestra. Ningú, ni tan sols un brètol, li havia fet la cort. I què es pot fer ara amb aquest historial de desgràcies tan dolorós? No es pot ni enterrar-lo ni transformar-lo; s’anihila i llavors s’utilitza l’espai que ha deixat lliure per dibuixar una trama més atractiva, que es dibuixa amb llibertat perquè un s’ho pot permetre, no perquè hi hagi res per amagar. La nova trama, tal i com jo la veia, no era una invenció. La Sorella que jo veia no havia estat construïda sinó revelada.

Vaig arraconar el Herald Tribune i vaig baixar amb l’ascensor. Sorella s’havia escarxofat a la terrassa del King David. Duia un vestit d’un beix blanquinós. El cos anava ornamentat amb un gros quadrat de fistó. Em va fer pensar en els Cavallers de Malta —una cosa curiosa d’associar amb una senyora jueva de Nova Jersey. Però a l’altre extrem de la vall hi havia la muralla medieval de la ciutat. El 1959 encara no hi deixaven entrar els israelians; aleshores era un país indi. Tanmateix, en aquell moment, jo no pensava en els israelians i els jordans. Em trobava prenent un te civilitzat amb una dona immensa que era clarament i autoritàriament refinada. Ja no duia els cabells rossos recollits en una castanya. Els duia curts, calçava sabatilles turques, i tenia els peus, menuts, innocentment encreuats l’un damunt de l’altre per sota el llautó picat de la tauleta. La Vall de Hinnom, que en altres temps havia estat una reserva otomana, estava verda i florida. Una cosa que he de dir ara és que era conscient —l’experimentava directament— del batec del cor de Sorella mentre afrontava el repte de subministrar un organisme tan extens. Per a mi era una operació intrèpida, de més envergadura que les instal·lacions de banys turcs. El meu cor s’inclinava d’admiració davant el seu —l’abast del projecte amb què s’havia d’enfrontar.

Sorella em calmà.

—Lluny de Lakewood.

—Ara es viatja així —vaig dir—. Li hem fet alguna cosa a la distància. Una mena de transformació, de desconcert.

—I has vingut a obrir una branca del teu institut (que el necessiten aquesta gent?).

—Ells creuen que sí —vaig dir—. Tenen una idea alterada de l’Arca de Noè. No volen quedar enrere en res del que tenen els països avançats. Han d’estar al dia de com va el món i ser un microcosmos complet.

—T’importa si et faig un petit examen?

—Endavant.

—Te’n recordes com anava vestida el dia que ens vam conèixer a casa del teu pare?

—Duies un vestit-jaqueta gris, no massa fosc, amb una ratlleta clara, i unes arracades d’atzabeja.

—Pots dir-me qui va construir el zepelí Graf?

—Sí, Hugo Eckener.

—El nom del teu professor de quan estudiaves segon curs, fa cinquanta anys?

—La senyoreta Emma Cox.

Sorella sospirà, menys d’admiració que de pena, compadida per la càrrega que representava tanta informació inútil.

—Déu n’hi do —digué—. Com a mínim, el teu èxit amb l’Institut Mnemòsine té una base legítima. Però em pregunto si recordes el nom de la dona que Billy Rose envià a Ellis Island per parlar amb Harry.

—Es deia senyora Hamet. Harry creia que tenia tuberculosi.

—Sí, correcte.

—Per què m’ho preguntes?

—Al cap dels anys vaig tenir contacte amb ella. Primer vingué a visitar-nos. Llavors vaig anar a visitar-la jo. Vaig cultivar la nostra amistat. M’agradava aquella dona, i jo també li queia bé. Ens vèiem molt.

—Parles en passat.

—És que pertany al passat. Es va morir fa poc en un sanatori a la vora de White Plains. Jo anava sovint a visitar-la. Podríem dir que entre nosaltres es va crear un lligam. No tenia família per parlar de…

—Era una actriu jiddisch, oi?

—Sí, i era teatral a nivell personal, però no només a causa de la nostàlgia de l’art perdut (el Vilna Troupe, o la Segona Avinguda). També ho feia que era una persona combativa. Hi havia molta sofistificació en aquell personatge, molta empenta. I moltíssima paciència. I una gran quantitat de cautela.

—Per què la necessitava, la cautela?

—Durant molts anys vigilà els moviments de Billy. Ho escrivia tot en un diari. Guardava tan bé com podia un arxiu documentat (notes sobre les anades i vingudes, reculls de converses telefòniques, amb la data, còpies de cartes en paper carbó).

—Personals o de negocis?

—Seria difícil de distingir.

—I de què serveix tot aquest material?

—No ho sé exactament.

—Que l’odiava? Que volia enfonsar-lo?

—De fet, em sembla que no. Era molt tolerant (era tan tolerant com podia, portant com portava una vida miserable i sentint-se com se sentia maltractada). Però no crec que volgués comprometre’l per les seves perversitats. Per a ella, ell era una celeb (l’anomenava així). Ella menjava a l’Automat; ell era una celebritat, i per tant anava a menjar a Sardi’s, a Depmsey’s, o al local de Sherman Billingsley. Això no li sabia greu. A l’Automat donaven bon menjar, i ella sempre deia que així feia una dieta més sana que ell.

—Em sembla recordar que la tractava malament.

—També tractava malament tots els altres, i tots deien que el detestaven. Què te’n deia, el teu amic Wolfe?

—Deia que a Billy li faltava un fusible, que era una mena de plaga. Tot i així, a Wolfe l’extasiava tenir un conegut de Broadway. Pel fet de ser un dels escriptors fantasmes de Billy, ja tenia un atractiu especial al Village. Això revestia Wolfe d’un interès especial davant les noies llestes que baixaven al centre des de Vassar o Smith. No tenia les credencials d’intel·lectual de primera categoria del Village, no era un geni de molta volada, però tenia moltes ganes de pujar, que és el mateix que dir que estava disposat a aguantar maltractaments (en tenien molts per donar-li) dels teòrics llestos de dalt de tot, dels pesos pesants set-ciències, per tal de poder aconseguir una educació en la vida moderna (la qual cosa volia dir poder combinar Kierkegaard i Birdland al mateix temps). Sempre empaitava les dones, però no les maltractava, ni els treia diners. Quan volia seduir una noia, començava regalant-li una caixa de bombons. La fase següent, sempre la mateixa, era un jersei de caixmir (tant els bombons com el caixmir els treia d’un individu que tractava amb objectes robats). Quan s’havia acabat, les noies passaven a algun altre més ordinari i situat més avall al pal totèmic…

En aquest punt em vaig aturar. I va ser culpa del pal totèmic. Un jueu a Jerusalem, i un que era capaç d’explicar on érem —com Moisès havia passat la llei a Josuè, i Josuè als Jutges, i els Jutges als Profetes, i els Profetes als Rabins, de manera que al final de la línia, un jueu de l’Amèrica seglar (una diàspora a dins d’una diàspora) podia mofar-se amb poca sinceritat i amb eloqüència de l’alegre escena del Village dels cinquanta i dels pals totèmics, de la mala vida i la misèria de Broadway. Sobretot si teniu en compte que aquest jueu en concret no hauria sabut dir quin lloc ocupava en aquesta gran desfilada històrica. Feia molt temps que havia arribat al convenciment que els elegits havien estat escollits per llegir la ment de Déu. Al llarg dels mil·lennis, això resultà ser un absurd.

Però no volia entrar en aquests temes.

—Així que la senyora Hamet es va morir —vaig dir en un to trist. Recordava la seva cara com Fonstein me l’havia descrita, més blanca que el sucre de pastisser. Gairebé era com si l’hagués coneguda.

—No era una pobra dona —digué Sorella—. Ningú no li va demanar que hi participés, però ella era una jugadora nata.

—I ho escrivia tot. Per què?

—Billy l’obsessionava d’una manera exagerada. Creia que eren de la mateixa casta perquè s’assemblaven (perquè tots dos eren imperfectes). Els indignes, els rebutjats, que s’ajunten per ajudar-se a portar la càrrega.

—Que volia ser la senyora Rose?

—No, no (això quedava fora de dubtes). Ell només podia casar-se amb celebritats. Ella no tenia cap valor públic (era vella, no tenia figura, ni una cara bonica, ni diners, ni status). Era massa tard fins i tot perquè la salvés la penicil·lina. Però es proposà de saber-ho tot sobre ell. Quan es deixava anar era terriblement obscena. L’obscenitat anava relacionada amb tot. Ben bé que coneixia tot el vocabulari. Sabia parlar com un home.

—I va pensar que t’ho podia explicar? Que podia compartir amb tu les seves investigacions?

—A mi, sí. S’acostà a mi a través de Harry, però, l’amistat, la tenia amb mi. Ells dos es veieren molt poc, gairebé mai.

—I et va deixar els seus arxius?

—Un diari i proves addicionals.

—Uf! —vaig dir. El te havia reposat massa estona i era molt fosc. La llimona el féu més clar, i el sucre era precisament el que jo necessitava a aquella hora de la tarda per recuperar-me. Li vaig dir a Sorella—: De què et serveix aquest diari? No necessites res de Billy.

—És veritat. Amèrica, com generalment es diu, s’ha portat bé amb nosaltres. Tanmateix, no és un document qualsevol, aquest que em va deixar. Em penso que tu opinaries el mateix.

—Si em molestés a llegir-lo.

—Si comencessis, no t’aturaries.

Me l’oferia. L’havia portat a Jerusalem! I per què ho havia fet? Ben segur que no per ensenyar-me’l. No podia saber que m’hi trobaria. Feia anys que no sabíem res l’un de l’altre. Jo no tenia massa bones relacions amb la família. M’havia casat amb una dona wasp, i el meu pare i jo ens havíem barallat. Ara jo era de Filadèlfia, i no tenia contactes a Nova Jersey. Per a mi, Nova Jersey només era un obstacle en el camí a Nova York o Boston. Una tenebra psíquica. Sempre que podia evitava de passar per Nova Jersey. Bé, de totes maneres vaig decidir no llegir el diari.

—Et deus preguntar quin ús en puc voler fer —digué Sorella.

Bé, naturalment em preguntava per què no havia deixat el diari de la senyora Hamet a casa. Francament, no tenia intenció d’especular sobre els seus motius. El que vaig veure clarament és que tenia moltes ganes que jo el llegís. Potser volia que l’aconsellés.

—Que l’ha llegit el teu marit?

—No entendria el llenguatge.

—I et faria vergonya traduir-li?

—Més o menys —digué Sorella.

—Vol dir que hi ha trossos escabrosos? Has dit que ella coneixia el vocabulari. Els termes clínics no li feien por, a la senyora Hamet, oi?

—En aquests temps d’estudis científics sobre el sexe, no hi ha gaires coses que siguin noves o escandaloses —digué Sorella.

—L’escàndol ve de les fonts. Quan es tracta d’una persona coneguda públicament.

—Sí, ja ho he pensat.

Sorella era una persona decent. No em suggeria que compartís amb ella cap impudícia. Res més lluny d’ella que comunicacions malintencionades. Mai no havia seduït ningú en tota la seva vida —m’hi jugaria el sou d’un any. Era tan estable de caràcter com immens era el seu cos. El quadrat de la pitrera del seu vestit, amb aquell dibuix de fistó, era com una repudiació de qualsevol mal fútil. El mateix fistó em semblava una mena de missatge en lletres cursives, que prevenia qualsevol interpretació tortuosa, qualsevol atribució perversa.

No deia res. Semblava que em preguntés: «Dubtes de mi?».

Bé, érem a Jerusalem, i generalment els llocs m’influeixen. En un instant m’havia vist envoltat dels Croats, de Cèsar i Crist, dels reis d’Israel. També sentia els batecs del seu cor (i del meu) amb la persistència de la fidelitat, una fe en la necessària continuació d’un misteri radical —no em demaneu que el desxifri.

Al Trenton obrer no m’hauria sentit així.

Sorella era una persona massa grossa per jugar cap joc busca-raons o per provocar cap mal inofensiu. Els seus ulls eren com respiralls de blau atmosfèric, i la nineta et transportava al negre de l’espai universal, on no hi ha cap objecte que reflecteixi el flux de la llum invisible.

L’aclariment arribà al cap d’un parell de dies, per mitjà d’una notícia que sortia en aquella porqueria del Post. S’esperava que arribessin aviat a Jerusalem Billy Rose i el dissenyador, planificador artístic i arquitecte-escultor Isamu Noguchi. Rose el magnífic, sempre amic d’Israel, feia donació d’un jardí d’escultures i l’omplia amb la seva col·lecció d’obres d’art. Havia persuadit Noguchi que li fes els plànols —o bé, si dir això no quedava prou bé, que presidís la seva creació, perquè Billy, com deia el periodista, tenia impulsos filantròpics, però era un inútil amb els requisits estètics. Sabia el que volia; i encara més, sabia el que no volia.

Havien d’arribar en qualsevol moment. S’havien de trobar amb els funcionaris de planificació urbanística de Jerusalem, i el primer ministre els havia de convidar a sopar.

No en vaig poder parlar amb Sorella. Els Fonstein se n’havien anat cap a Haifa. El xofer els havia de dur a Natzaret i a Galilea, a la vora de la frontera síria. Genesaret, Cafarnaüm, el Mont de les Benaurances estaven a l’itinerari. No hi havia necessitat de fer preguntes; ara entenia el que Sorella planejava. Segurament, la pobra senyora Hamet (aquella sapadora, aquell talp, aquella investigadora consagrada), li ho havia fet saber, i no devia haver estat difícil d’esbrinar la data de l’arribada de Billy amb l’eminent Noguchi. Sorella, si volia, podia cantar-li les quaranta a Billy utilitzant el diari de la senyora Hamet com a llibre de notes. I jo em preguntava com seria. L’únic que podia preveure era la intenció general. Si Billy sabia obtenir el màxim d’atenció (mig magnificència, mig bajanades), si Noguchi era enginyós en el terreny dels entorns estètics, quedava per veure amb què sortiria Sorella quant a ingenuïtat.

Tècnicament, era una dona de casa. En qualsevol formulari o sol·licitud, ella hauria posat una creu a la casella de dona de casa. No res del que això implica —decoració de la casa, elecció d’estores, utensilis, paper de les parets, estris de cuina, el control de la sal, el colesterol, els carcinògens, la preocupació per la perruqueria i la manicura, els cosmètics, les sabates, la llargada dels vestits, el temps dedicat a comprar als grans magatzems, els clubs naturistes, els dinars, els còctels—, cap d’aquestes coses, o forces, o poders (perquè també els entenc com a poders, o fins i tot esperits), podien mantenir submisa una dona com Sorella. Ella era tant una dona de casa com la senyora Hamet havia estat una secretària. La senyora Hamet era una artista dramàtica sense feina, una tuberculosa, una moribunda, i al capdavall una vella demoníaca. En deixar el seu diari de dinamita a Sorella, havia fet una elecció ben calculada, fascinadorament apropiada.

Com que Billy i Noguchi arribaren al King David mentre Sorella i Fonstein eren de vacances a la costa de Galilea, i malgrat que jo estava enfeinat amb l’assumpte del Mnemòsine, vaig observar els nouvinguts com si Sorella m’hagués encarregat de vigilar-los i informar-la després. Com era de preveure, l’arribada de Billy provocà un enrenou entre els clients del King David —la majoria jueus dels Estats Units. Per a alguns era un privilegi veure una personalitat llegendària al vestíbul i al menjador, o a la terrassa. Per la seva banda, ell no fomentava els contactes, no volia precisament conèixer ningú. Tenia el color pujat de la gent que és observada —el rubor de ser el fitó de totes les mirades.

De seguida armà un escàndol al vestíbul encolumnat i encatifat. El Al havia perdut l’equipatge. Un missatger de l’oficina del primer ministre vingué a dir-li que l’estaven buscant. Podia ser que hagués anat a parar a Jakarta. Billy digué: «Més us val trobar-lo de seguida. És una ordre! Només tinc aquest vestit que duia pel viatge, i com se suposa que m’he d’afaitar, rentar les dents, canviar els mitjons, els calçotets, i dormir sense pijama?». El govern se n’encarregaria, però el missatger es veié forçat a escoltar que les camises eren de Sulka’s, i els vestits del sastre de la Cinquena Avinguda que vestia Winchell, o Jack Dempsey, o els alts executius de la RCA. El dissenyador devia haver escollit un model de la línia dels ocells. El tall de la jaqueta de Billy recordava l’elegància de les grives i els pit-roigs, que caminaven amb una lleugeresa fascinant, eren grossos de pit i tenien les ales plegades corbades cap amunt. Allí acabava l’analogia. La resta era complexa vanitat, arrogància sorruda, ultratge fred —una actuació de borratxera orgullosa, les premisses de la qual eren que ell era una figura famosa, un personatge de Broadway que requeria una consideració especial, i que es veia obligat a picar de peus, a cridar, a exigir, a amenaçar a causa del seu negoci del món de l’espectacle. I tanmateix, si es mirava amb atenció aquella carona rosada, histriònica i oriental, s’hi podia veure un tros petit però inequívoc. Contenia dades força diferents. Billy produïa la impressió que, el Billy personal, tenia altres preocupacions, que provenien de comptes interns i secrets. Havia sortit del no-res. Però això, a Amèrica, la terra de les oportunitats, ja estava bé. Si encara li quedava alguna cosa dels barris baixos, no calia que l’amagués gaire. Als Estats Units es podia venir del no-res i mantenir-se dret, sobretot si es tenien diners. Si l’atacaven, Billy es resquitaria, i si algú es pot resquitar conserva el seu amor propi. Podia fins i tot permetre’s de ser vulgar, no valia la pena l’esforç de dissimular-ho. Tant se li’n donava el que pensessin d’ell. D’altra banda, si volia tenir un monument a Jerusalem, un lloc de bellesa cultural, aquell regal noble era un concepte a l’estil Billy Rose, i cal no oblidar-ho. Aquells components el feien un home digne de ser mirat. Es pentinava els cabells endarrere com George Raft, o aquell presumit de Rodolfo Valentino. (En els temps de Valentino, Billy havia fet d’afinador a Tin Pan Alley —havia composat algunes peces, n’havia robades d’altres, i n’havia promocionades moltes). La seva mirada era al mateix temps feble i forta. No podia pretendre res del que podia pretendre un wasp —per exemple, un home l’avi del qual hagués anat a Groton, els avantpassats del qual haguessin tingut el dret de portar plastró i espasa. Les armes eren una cosa prohibida per als jueus en aquells temps remots, igual que ho eren els cavalls de pura sang. O les grans guerres. Però el millor que es podia fer en els temps actuals, si s’era de llinatge privilegiat, era vestir-se amb un monòton i car bon gust i comportar-se amb el que quedava de l’estil Brahmin o Knickerbocker. Però a hores d’ara, també això s’havia convertit en una cosa pesada i plorinyosa. Tanmateix, per a Billy, el guarda-roba de sastre era indispensable —com tenir un lavabo de luxe per a ell sol. No podia presentar-se enlloc sense els seus vestits, i això és el que alimentà la seva ira amb El Al i desesperació. Així és com el veia jo mentre es desplaçava d’un cantó a l’altre. Noguchi, en un estat que jo imaginava el de la calma del Zen, també observava en silenci mentre Billy representava el seu atac de nervis.

En altres moments més tranquils, quan era a la sala d’estar bevent un suc de fruites i llegint missatges de Nova York, semblava que Billy pogués deixar de lamentar-se dels llargs sofriments dels jueus i, a més a més, dels seus propis fracassos en mans d’altres jueus. Jo suposava que els seus fracassos amb dones jueves eren els que més l’havien ferit. Contra els homes podia guanyar. Les dones, si jo no estava mal informat, eren massa per a ell.

Si hagués estat un antic jueu de l’Europa de l’Est, no hauria donat importància a aquests fracassos sexuals. Com que el lligam més important l’hauria tingut amb el seu Déu, no li hauria concedit tant poder a una dona. La misèria sexual que es traslluïa en l’aspecte de Billy era un turment americà —totalment americà. El Billy de Broadway estava posat, a més, en els negocis del plaer. A casa seva, a Nova York, tot es resolia amb el joc, les bromes, les rialles, les aparences, les bromes pesades. I els seus esforços en els negocis es veien recompensats amb diners. Inquiet dorm aquell que no té una corona de diners per portar. Billy no s’havia d’amoïnar per aquestes coses.

Combinant aquests temes, es pot entendre el capficament residual de Billy, la seva resignació davant les forces que no podia controlar. Allò que sí que podia controlar, ho controlava amb molta eficàcia. Però hi havia tantes coses que comptaven —i com comptaven! I prou que sabia ell que no podia fer-hi res.

Els Fonstein tornaren de Galilea abans del que estava previst.

—Sensacional, però més aviat per als cristians —em digué Sorella—. Per exemple, el Mont de les Benaurances. —I també digué—: No hi havia cap barca de rems que fos prou grossa perquè m’hi assegués jo. I de nedar, Harry es va banyar, però jo no he portat vestit de bany.

El seu comentari quant a l’equipatge perdut de Billy fou:

—Deu haver posat el govern en un compromís. Ha vingut a construir-los una atracció turística molt important. Si hagués continuat vociferant, ja m’imagino el mateix Ben Gurion assegut davant la màquina de cosir per fer-li un vestit.

Aleshores ja havien trobat les maletes perdudes —objectes d’aspecte refinat, com baguls de pell, rivetejats de llautó, i amb les seves inicials gravades. No eren de Tiffany, sinó del fabricant italià que hauria proveït Tiffany de maletes si Tiffany n’hagués venut (obtingudes a través de contactes, com els bombons i el caixmir de Wolfe, l’escriptor fantasma: per què pagar el preu total al detall només perquè ets un multimilionari?). Billy donà una conferència de premsa i felicità Israel per ser part del món modern. L’ombra sorruda li desaparegué de la cara, i ell i Noguchi sortiren cada dia a parlar a l’emplaçament del jardí d’escultures. L’ambient del King David esdevingué més acollidor. Billy deixà de disputar amb els recepcionistes, i per part seva ells deixaren de confondre’l. Així que arribà, Billy cometé l’error de preguntar-li a un d’ells quina propina havia de donar al grum que li portà la cartera a l’habitació. Els va dir que encara no estava acostumat a la moneda israeliana. El recepcionista s’havia enutjat. L’indignà que un home que tenia tants diners fos gasiu amb la xavalla, i li ho féu saber. Billy s’encarregà que la direcció renyés el recepcionista. Quan se n’assabentà, Fonstein digué que a Roma un recepcionista d’un hotel de categoria mai no li faria una escena a un dels clients.

—Arrogància jueva —digué—. Ni recepcionistes ni clients, sinó un jueu plantant cara a un altre jueu (parlant clar).

Jo esperava que Fonstein reaccionés davant la presència de Billy —client al mateix hotel els preus del qual només podien pagar els acabalats. Fonstein, a qui Billy havia salvat de la mort, no era més que un jueu americà com un altre, assegut dues taules més enllà al restaurant. I Fonstein era un home obstinat. Per res del món no s’hauria acostat a Billy per presentar-s’hi o encarar-s’hi: «Jo sóc l’home que la seva organització va treure de Roma. Em vau portar a Ellis Island i us en vau rentar les mans, i mai no us va importar el futur d’aquest refugiat. No em vau voler saludar a Sardi’s». No, no, Harry Fonstein, no. Ell comprenia que no es podien forçar les coses. A més a més, avui dia la gent no acostuma a desplegar-se, a involucrar-se en la sort de qualsevol que s’acosta.

«Senyor Rose, sóc la persona que vostè no volia veure (que no podia fer encabir en el seu horari)». Una mirada d’ironia esglaiadora a la cara venjadora de Fonstein. «Ara tots dos, sota els ulls del terrible judici de Déu, som en aquesta ciutat santa…».

Mots impossibles, un guió impossible. Ningú no diu coses com aquestes, i ningú no les escoltaria seriosament si algú les digués.

No, Fonstein s’acontentava amb observar. Als seus ulls es veia una llum curiosa quan Billy passava parlant amb Noguchi. No recordo ni una ocasió en què Noguchi respongués. Fonstein no em comentà ni una sola vegada la presència de Billy a l’hotel. Un cop més, m’impressionava la importància de mantenir la boca tancada, la mena de fertilitat que pot arribar a ocasionar, els secrets avantatges d’uns llavis ben tancats.

Però sí que li vaig preguntar a Sorella com s’havia sentit Fonstein en trobar-se Billy allí, després del seu viatge cap al nord.

—Ha estat una sorpresa absoluta.

—Per a tu, no, que no ho ha estat.

—Ho has entès, oi?

—No calia ser especialment perspicaç —vaig dir—. Ara em sento com es devia sentir el Doctor Watson quan Sherlock Holmes el felicitava per una deducció que Holmes havia fet així que li esbossaven el cas. Que en sap alguna cosa el teu marit, de l’arxiu de la senyora Hamet?

—Li ho vaig dir, però no li he comentat que he portat la llibreta a Jerusalem. Harry té el son molt profund, mentre que jo pateixo d’insomni, i m’he quedat moltes nits desperta fins tard llegint el diari d’aquesta dona, que maleeix el tipus de la suite del pis de dalt. Però encara que no tingués insomni, això em mantindria desperta.

—Tot sobre els seus negocis, els seus vicis? Material destructiu?

Primer, Sorella arronsà les espatlles; i després, féu que sí amb el cap. Crec que ella mateixa estava perplexa, i no acabava de saber com qualificar-ho.

—Si tingués intenció de presentar-se a les eleccions a president, no li agradaria que aquesta informació es fes pública.

—Segur que no. Però no té intenció de presentar-s’hi. No és un candidat. És el Billy de Broadway, no el director d’una escola de noies ni el pastor de l’església de Riverside.

—És veritat. Tot i així, és un personatge públic.

No vaig continuar amb el tema. Billy era certament una persona estranya. En l’aspecte físic (i també a causa de la seva personalitat), també Sorella era vertaderament estranya. Ara era molt més grossa que la núvia que jo havia conegut a Lakewood, i jo no sabia estar-me d’especular sobre la seva extensió. Et feia mirar dues vegades al marc de la porta. Quan travessava una porta, omplia l’espai com un vaixell en la tanca d’un canal. De fet, la consciència —i ara em refereixo a la meva pròpia ment conscient— també era una cosa ben estranya. Però l’estranyesa de les ànimes no és res de nou en els nostres dies.

Fonstein l’estimava, això era ben clar. Respectava la seva dona, i jo també la respectava. Que em meravellessin les seves mides no volia dir que em mofés de cap d’ells dos. Mai no vaig perdre de vista la història de Fonstein, o el que volia dir ser un supervivent d’una destrucció com aquella. Potser Sorella intentava aportar, en forma de teixit greixós, part del que ell havia perdut —membres de la seva família. És impossible de saber què era capaç de fer. L’únic que puc dir és que ho feia amb una certa classe o estil (fes el que fes, en el fons). Els grans cantants aconsegueixen que la gent oblidi el greix que tenen a la ronyonada. A més a més, Sorella feia amb una sobrietat plena allò que les sopranos delirants ens venien amb una falsa intoxicació wagneriana.

Tanmateix, el seu apropament a Billy fou qualsevol cosa menys sobri, i dubto que cap moviment mesurat hagués tingut cap efecte sobre Billy. El que va fer va ser enviar-li unes quantes pàgines, tres o quatre fragments copiats del diari d’aquella pobra tuberculosa de la senyora Hamet. Sorella s’assegurà que el recepcionista posés el sobre a la casella de Billy, ja que el material era explosiu, i hauria pogut ser mortal en altres mans.

M’ho explicà quan ja era un fait accompli. Ja era massa tard per aconsellar-li que no ho fes.

—L’he convidat a fer una beguda —em va dir.

—No tots tres…?

—No. Harry no ha oblidat l’escena de quan el van fer sortir de Sardi’s (te’n deus recordar), quan Billy se li girà d’esquena. Mai no tornaria a acostar-se a Billy ni a cap altra celebritat.

—Tot i així, podria ser que Billy t’ignorés.

—Bé, diguem que és com un experiment.

Per una vegada vaig deixar de banda la mirada d’acceptació social que tants de nosaltres hem arribat a dominar a la perfecció, i li vaig fer saber el que jo pensava del seu «experiment». Que parlés «científicament» amb el seu fill adolescent, el futur físic. Jo no era un nen a qui es podia enganyar xiuxiuejant una paraula prestigiosa. Experiment? Era una dona enginyosa i forta que tramava plans intricats, brillants, esglaiadors i provocadors. El que tenia en ment era una confrontació, una lluita mà a mà. El terme de laboratori era fals. «Temeritat», «Diplomàcia», «Passió» i «Justícia» eren els termes apropiats. Tot i així, potser ella no n’era prou conscient. I després, ho vaig pensar més tard, el contrincant era el Billy Rose de Broadway. I ella no podia pas esperar que ell la volgués rebre en el terreny que ella havia escollit, oi? Què li importaven a ell les seves grans abstraccions? Tenia tota la llibertat de dir: «No sé de què carall em parla, i no m’importa en absolut, senyora».

La mar d’interessant —almenys per a una ment americana.

Vaig anar pels meus assumptes del Mnemòsine a Jerusalem, assegut a la taula del seminari, desplegant els meus mètodes per als israelians. A la fi, el Mnemòsine no va arrelar a Tel Aviv. (Però sí que va prosperar a Taiwan i a Tòquio).

L’endemà, a la terrassa, Sorella, amb aspecte d’estar complaguda i complaent, em va dir durant el te:

—Hem quedat per trobar-nos. Però vol que vagi a la seva suite a les cinc.

—No vol que el vegin en públic, discutint una cosa com aquesta…?

—Exacte.

Vol dir que, després de tot, el que tenia sí que era dinamita. Ara em sabia greu no haver aprofitat l’oportunitat de llegir el diari de la senyora Hamet. (M’havia perdut tant fervor, tanta malvolença i tanta tendresa). Ni tan sols vaig gosar preguntar per què creia Sorella que Billy s’havia avingut a parlar amb ella. Estava segur que tenia intenció de discutir teories morals a la seva habitació. Ben segur que no hi haurien revelacions, ni confessions, ni especulacions. La gent com Billy no es preocupaven dels seus actes, no tenien el costum de passar comptes amb ells mateixos. Molt pocs de nosaltres, de fet, ens molestem a passar comptes o a fer fulls de càlcul de la consciència.

El que ve ara està basat en allò que Sorella em va explicar i completat amb les meves pròpies observacions. No cal que digui «si la memòria no em falla». En el meu cas serveix, no hi ha dubte que serveix. A més a més, mentre ella parlava vaig prendre algunes notes al revers de les pàgines de la meva agenda (el regal anual del meu banc de Filadèlfia als impositors).

El comportament de Billy al llarg de l’entrevista fou entre auster i hostil. Més que res estava contrariat. La seva actitud fou negativa des del principi. La suite del King David satisfeia els seus estàndards. Aquí a Jerusalem s’havia de viure sense comoditats, va dir. Però era un país jove. Amb el temps es posarien al nivell. Aquests comentaris els va fer en obrir la porta. No convidà Sorella a seure, però amb el seu pes, i aquells peus tan menuts, no podia estar-se dreta, i s’instal·là en una butaca de ratlles, justificant-se amb el soroll que féu en el moment de seure —sospirant de la mateixa manera que els coixins gemegaren.

Aquesta fou la primera oportunitat d’inspeccionar Billy, i tingué algunes impressions sorprenents: així que aquell era el Billy del món de les estrelles. Anava molt ben vestit, amb la roba per causa de la qual havia fet tant aldarull. En alguns moments donava la impressió que duia les mànigues farcides del paper que fan servir les dones de la neteja de categoria. Jo li havia comentat que el tall del seu vestit recordava els ocells, i ella estigué d’acord amb mi, però on jo havia vist una griva o un pit-roig, rodanxó per sota la camisa, ella digué (amb l’experiència que tenia d’haver instal·lat un menjador d’ocells a Nova Jersey) que més aviat semblava un bec-gros; fins i tot en feia una mica l’olor. Tenia un ull més a prop del nas que l’altre, i això li donava un toc de patetisme jueu. En realitat, va dir ella, s’assemblava una mica a la senyora Hamet, que tenia un ull borni en aquella cara de tuberculosa teatral i blanca com la mort. I malgrat que anava pentinat, no acaba de dur els cabells al seu lloc. Tot plegat tenia l’aspecte desordenat d’un bec-gros.

—Al principi va pensar que hi havia anat a demanar-li alguna cosa —digué ella.

—Diners?

—Sí (segurament diners).

Li vaig anar dient que sí amb el cap i deixant anar mitges paraules, mentre ella m’anava descrivint aquesta trobada. Naturalment: xantatge. Un home tan astut com Billy podia recorre a molts anys de sentit comú; tenia moltíssima experiència de com portar les persones que se li acostaven per treure’n alguna cosa —estafadors, aprenents d’artista, llunàtics.

—He fet una ullada a les pàgines —digué Billy—. Quantes n’hi ha, i fins a quin punt se suposa que he d’estar amoïnat?

—Deborah Hamet em va donar un munt de material abans de morir-se.

—És morta?

—Ja ho sap que sí.

—Jo no sé res —digué Billy, donant a entendre que aquesta era una informació d’un sector que no li importava gens.

—Sí que ho sap —insistí Sorella—. Aquella dona estava boja per vostè.

—El seu temperament emocional no tenia per què ser problema meu. Era un dels meus treballadors i cobrava. Quan es va posar malalta, vaig fer enviar flors a White Plains. Si m’hagués imaginat com m’espiava, no hagués estat tan considerat (la porqueria que anava amuntegant en contra meu aquella vella bruixa salvatge).

Sorella em va explicar, i jo la vaig creure sincerament, que ella no hi havia anat a amenaçar-lo, sinó a parlar, a explorar, a treure’n l’entrellat. Es negava a entrar en una discussió. Sabia que l’embalum del seu cos li conferia un aspecte de la calma més absoluta. Billy tenia un temperament quantitatiu —com tots els homes de negocis—, i tenia al davant una dona en grans quantitats. I no sabia sortir-se’n ni amb la noia més prima. La més insignificant tenia el poder de posar-li mal d’ull (el senyal indi). La mateixa Sorella se’n va adonar. «Si m’hagués pogut canviar de sexe, hauria pogut lluitar amb mi». Aquest era un indici de la masculinitat probablement inherent al seu volum. Però tenia els canells diminuts, els peus menuts, i una veu lírica i femenina. Duia perfum. Havia portat el seu jo de senyora davant seu, massivament… Quina dona més formidable i intel·ligent que tenia Fonstein! La protecció que li havia mancat quan fugia de Hitler l’havia trobada al nostre cantó de l’Atlàntic.

—Senyor Rose, no m’ha dit pel meu nom —li digué ella—. Ha llegit la meva carta, oi? Sóc la senyora Fonstein. No li sona aquest nom?

—I per què m’hauria de sonar…? —digué ell negant-se a reconèixer-lo.

—Em vaig casar amb Fonstein.

—I la meva talla de camisa és la catorze. I què?

—L’home que vostè va salvar a Roma (un d’ells). Li va escriure tantes cartes. No em puc creure que no se’n recordi.

—Recordar, oblidar (a mi tant se me’n dóna).

—Vostè va enviar Deborah Hamet a Ellis Island a parlar amb ell.

—Senyora, aquest és un incident entre un trilió en una vida com la meva. Per què me n’hauria de recordar?

Bé, sí, ja ho entenc. Aquests detalls eren com les escames d’innombrables bancs de peixos —els mars poblats de cavalla: com les partícules d’aquelles masses que anihilaven la llum, la densa matèria dels forats negres.

—Vaig enviar Deborah a Ellis Island (molt bé…).

—Amb instruccions per al meu marit de no acostar-se mai a vostè.

—No me’n recordo gens. Però, i què?

—Ni una mica d’interès personal per a l’home que va salvar?

—Vaig fer tot el que podia fer —digué Billy—. I per aquells temps, era molt més del que podia dir la majoria de la gent. Vagi a cridar a Stephen Wise. Vagi a protestar amb Sam Rosenman. Ells no movien ni un dit. Anaven a trobar Roosevelt i Cordell Hull, a qui dels jueus no se’ls en donaven un clau, i estaven tan orgullosos i contents d’estar prou a prop de la Casa Blanca, que fins el fet de rebre falses promeses era un privilegi deliciós. FDR esclafà aquells famosos rabins quan el visitaren. Els encegà amb el seu joc de cames, aquell geni lisiat. També Churchill jugava el mateix joc. Els maleïts documents oficials. I? Hi havia centenars de milers de refugiats per enviar a Palestina. Sinó ara no hi hauria un Estat. Per això vaig abandonar l’operació de salvament d’individus i vaig començar a recollir diners per evadir del bloqueig britànic en aquells vaixells mercants grecs rovellats… I ara què vol de mi? Que no vaig rebre el seu marit! I què? Veig que les coses els han anat bé. I ara cal que tingueu un reconeixement especial?

El nivell, segons m’havia de dir Sorella, baixava i baixava, i la grandesa dels esdeveniments quedava més enllà de les possibilitats de ningú… De vegades feia comentaris com aquest.

—Bé —li preguntà Billy—, què vol ara vostè amb aquest fastigós material d’escàndol que aquella vella guilla tocada de l’ala va recollir? Posar-me en un compromís a Jerusalem, quan he vingut a començar aquest projecte tan important?

Sorella digué que ella havia alçat les dues mans per calmar-lo. Li digué que hi havia anat per tenir una xerrada sensata, que no li estava insinuant cap amenaça…

—No! Només que aquesta Hamet recollia verí en ampolles, i vostè en té tota la col·lecció. Intenti de col·locar aquest material als diaris (hauria d’estar totalment boja). Si ho intentés, aquest material es tornaria en contra seva en un no res. Miri quines acusacions (que vaig subornar la gent de Robert Moses perquè la meva Aquacade patriòtica fos un èxit a la Fira). O que, com a venjança, vaig llogar un home perquè calés foc als aparadors d’una botiga. O que vaig sabotejar Baby Snooks perquè estava gelós del gran èxit de Fanny, i que, fins i tot, vaig intentar enverinar-la. Escolti, encara tenim lleis de difamació. La Hamet era una dona malalta. I vostè (vostè s’hauria d’aturar a pensar). Si no fos per mi, on seria, una dona com vostè…?

El que volia dir era una dona deformada per l’obesitat.

—Això va dir? —la vaig interrompre jo.

Però el que em va sobtar no va ser el que ell havia dit. Sorella m’aturà de seguida. Mai no he conegut una dona que fos tan càndida amb ella mateixa. Quina demostració de pura objectivitat i d’autorealisme! El que allò significava era que, en una època en què la dissimulació i l’engany es practiquen tan extensament fins que arriben a insensibilitzar les capacitats de la consciència, només una personalitat notable podia reconèixer coses com aquelles.

—Semblo un camió. La meva carn no té límits. Un Everest de lipoides —em digué.

Juntament amb això, tàcitament, em féu un reconeixement addicional: confessava que era culpable de no saber moderar-se. «Aquesta deformitat, les meves mides escandaloses, una càrrega per a Fonstein, l’home valerós que m’estima. Qui més em podria voler?». Tot això quedava totalment implícit en el to senzill, gens forçat, del seu comentari. Grandesa és la paraula que pot descriure una franquesa com aquella, un reconeixement com aquell, fet amb tanta naturalitat. En aquest món de mentiders i covards, encara queda gent com Sorella. Un els espera amb la fe cega que existeixen.

—Em recordava que ell havia salvat Harry. Per a mi.

Traducció: les SS l’haurien liquidat ben aviat. Així doncs, si no fos per la intervenció màgica d’aquesta rata menuda de Lower East Side, el nen famolenc que havia sobreviscut amb guarnicions de pastrami i pomes robades dels carretons…

Sorella continuà:

—Li vaig explicar a Billy: m’havia calgut el diari de Deborah per poder acostar-me a ell. Ens havia girat l’esquena. La seva resposta va ser: «Ja tinc prou embolics (vaig fer el que vaig fer). No puc deixar augmentar el nombre de relacions i contactes. Prengui el que vaig fer per vostè tal i com és i alegri-se’n, però estalviï’m la relació i tota la resta».

—Això ho entenc —vaig dir jo.

No podria explicar com vaig paladejar el relat que Sorella em va fer d’aquesta trobada amb Billy. Aquelles revelacions extraordinàries, i també els comentaris que ella en feia. En allò que ell havia dit hi havia un regust del Discurs d’Acomiadament de George Washington. Evitar embolics. Billy s’havia de reservar per als seus afers, s’havia de consagrar en cos i ànima als seus superpublicats casaments fracassats; a més de les residències sòrdides i riques que moblava; més les columnes de xafarderia, les coristes, la terrible persecució de noies provocatives i farsants amb les quals, quan s’aturaven i es despullaven i l’esperaven, no podia fer res. Havia de tenir llibertat per arribar fins al final en el seu malefici. I ara, havia arribat a Jerusalem a posar un gran revestiment de magnificència jueva a la seva carrera de fura, a la seva pobra i castigada ànima de Nova York. (Penso en els closos diminuts de les presons —unes quantes estaques negres—, franges estretes de terra reservades per a fulles i herba al cor de Manhattan). Aquí Noguchi crearia per a ell un Jardí Rose d’Escultura, un racó artístic a uns quants quilòmetres de l’insensible desert que baixava cap al mar Mort.

—Digue’m, Sorella, què pretenies? L’objectiu.

—Que Billy es veiés amb Fonstein.

—Però Fonstein va desistir ja fa molt temps. Es deuen creuar al King David dia sí dia no. Què podria ser més senzill que aturar-se i dir-li: «Vostè és el senyor Rose? Sóc Harry Fonstein. Vostè em va treure d’Egipte b’yad hazakah».

—Què vol dir això?

—Amb la seva mà poderosa. Així va descriure Déu el salvament d’Israel (és part dels ensenyaments bàsics de la meva infantesa). Però Fonstein s’ha allunyat de tot això. Mentre que tu…

—Vaig decidir que Billy li havia de fer justícia.

Sí, i tant, és clar; Roger; ja ho entenc. Tot home deu alguna cosa a tots els altres homes. Però Billy no havia sentit ni volia sentir parlar d’aquestes vaguetats.

—Si coneguessis els sentiments de Fonstein com jo —digué Sorella—, estaries d’acord que hauria de tenir oportunitat de consumar-los. Per enllestir-ho.

En un esperit de discussió d’alt nivell, li vaig dir:

—Bé, és una bona idea, l’únic que passa és que ningú ja no espera consumar els seus sentiments. Tothom s’ha de resignar a no poder posar-hi un final. Senzillament, no és possible.

—Per a alguns, sí que ho és.

Per tant, una altra vegada em vaig veure obligat a pensar. Bé —i la història dels sentiments de la mateixa Sorella? Havia estat una indesitjada professora de francès de Newark fins que el seu oncle de l’Havana havia tingut un pressentiment amb Fonstein. S’havien casat, i, gràcies a ell, ella sí que havia pogut posar un punt final, s’havia convertit en una muller lluitadora, una mare lluitadora, havia esdevingut un monument biològic i una personalitat victoriosa…, una figura!

Però la resposta de Billy fou:

—I què té a veure amb mi?

—Passi quinze minuts amb el meu marit —li digué ella.

Billy s’hi negà.

—No és el tipus de cosa que acostumo a fer.

—Doni-li la mà i ell li donarà les gràcies.

—En primer lloc, ja l’he avisada quant a la difamació, i d’altra banda, quin poder es pensa que té sobre meu? No ho faria. No m’ha convençut que calgui que ho faci. No m’agrada que em treguin coses del passat. Això va passar fa temps, fa molts anys. Què té a veure amb ara, el 1959? Si el seu marit té una història bonica, millor per a ell. Que l’expliqui a la gent a qui agraden les històries. A mi no m’agraden. No m’importa ni la meva. Si l’hagués d’escoltar, em vindria una suor freda. I no aniria donant la mà a tothom a menys que em presentés a les eleccions a alcalde. Per això no m’hi presentaria mai. Dono la mà quan tanco un tracte. Si no, deixo les mans a les butxaques.

Sorella digué:

—Com que Deborah Hamet m’havia explicat el que calia saber d’ell i ell podia esperar-se qualsevol cosa, em plantava cara en la pitjor de les posicions, amb totes les màcules de la seva reputació, amb tots els maleficis (feble, vulgar, pervers). M’obligava a prendre’l pel que era (un vencedor jueu pervertit la història del qual era una desgràcia darrere l’altra). Mireu-lo: mai no va volar en cap missió a la guerra, ni havia practicat la caça major, ni havia jugat a futbol, ni s’havia submergit en el Pacífic. Mai no havia ni tan sols provat de suïcidar-se. I aquesta deixalla humana era una celeb!… I és que Deborah tenia cent maneres de dir celebritat. Generalment l’escurçava, però no deixava de ser una celebritat (calia no oblidar-ho). Quan els jueus americans es decidien a pronunciar-se sobre la guerra contra els jueus, havien d’omplir Madison Square Garden de celebs, cantant cançons en hebreu i «America the Beautiful». Estrelles de Hollywood que tocaven el shoffar. L’home que muntà aquest espectacle i organitzava els reportatges de la premsa era Billy. L’anaren a trobar, i ell se’n féu càrrec totalment… Quanta gent cap al Garden? Bé, era ple, i tothom anava de dol. Suposo que el lloc estava inundat de llàgrimes. El Times, que és el diari rècord, cobrí el reportatge, de manera que mostrà que l’estil dels jueus americans era reunir vint-i-cinc mil persones, com a Hollywood, i plorar públicament per allò que havia passat.

Continuant amb el relat de la seva entrevista amb Billy, Sorella em digué que ell adoptà allò que els negociants anomenen una postura de contracte. Es comportava com si tingués motius per sentir-se orgullós del seu passat, dels tractes que havia fet, i suposo que es mantenia ferm darrere aquesta façana d’orgull. Sorella encara no li havia formulat la seva amenaça. Al seu costat, damunt d’una butaca que els decoradors haurien anomenat una butaca per a l’amor, hi havia (i ell ho veia) un sobre gran de paper Manila. Contenia els papers de Deborah —quina altra cosa hagués pogut portar ella a la seva suite? Era impensable allargar el braç per agafar-lo.

—Jo el tenia més a la vora i pesava molt més que ell —digué Sorella—. I també podia esgarrapar-lo, o posar-me a xisclar. I el sol fet de pensar en una escena, en un escàndol, l’hauria posat malalt. De fet, feia cara de malalt. Tenia previst de fer un gest excepcional a Jerusalem, de passar a la història dels jueus, d’arribar a un nivell molt per damunt del món de l’espectacle. Només havia vist una mostra de l’arxiu de Hamet Collar-de-cavall. Però només s’havia d’imaginar el que els diaris, el món de la premsa sensacionalista, podia fer amb aquell material.

»Així doncs, ell esperava sentir la meva proposta —digué Sorella.

—Intento d’endevinar què tenies al cap —vaig dir.

—Volia concloure un capítol de la vida de Harry. Un capítol que calia tancar —digué Sorella—. Era part de la destrucció dels jueus. Al nostre costat de l’Atlàntic, on res no ens amenaçava, hem d’acceptar un deure especial…

—Acceptar? Qui, Billy Rose?

—Bé, ell hi va prendre part activament.

Recordo que vaig fer que no amb el cap i vaig dir:

—Demanaves massa. No tenies possibilitats d’aconseguir-ne gran cosa, d’ell.

—Bé, de fet va dir que Fonstein havia patit molt menys que altres. No estigué a Auschwitz. Havia tingut molta sort. No l’havien tatuat amb un número. No l’havien posat a treballar cremant gent morta a la cambra de gas. Jo li vaig dir a Billy que segurament la policia italiana tenia ordres de lliurar els jueus a les SS i que n’havien afusellat tants a Roma, a les coves Ardeatines.

—I què va dir ell?

—Em va dir: «Miri, senyora, per què he de pensar en totes aquestes coses? No sóc el tipus de persona per pensar en tot això. És massa dur per a mi». I jo li vaig dir: «No li demano que faci un esforç mental immens, només que s’assegui amb el meu marit quinze minuts». «Suposem que ho faig», va dir. «Què m’ofereix?». «Li donaré tot l’arxiu de Deborah. El tinc aquí». «I si no m’hi avinc?». «Aleshores el donaré a un altre, o altres». Llavors ell va esclatar: «Es pensa que em té ben agafat, oi? S’està aprofitant injustament de mi. No vull parlar grollerament a una persona respectable, però, d’això, jo en dic tocar els collons. En aquests moments em trobo en una posició especialment delicada, si tenim en compte què he vingut a fer a Jerusalem. Vull fer donació d’un monument. Potser seria millor no deixar cap record de la meva vida, i que no se’m recordés. I en aquest punt, vostè es presenta per venjar-se des de la tomba en nom d’una dona gelosa. Ja m’imagino l’arxiu que va ajuntar aquella boja, sobre els tractes que he fet (sé que mai no entenia les qüestions de negocis, i no discernia entre el subornament i el delicte d’incendiar). I només li quedava la porqueria privada i clínica que arreplegà de les noies que parlaven malament de mi. Però deixi’m dir una cosa, senyora: fins i tot un malànima té els seus drets. I, a més, ja no em queden tants secrets. Ja s’ha dit tot, de mi». «Gairebé tot», vaig dir jo.

—El vas ben pressionar —vaig comentar jo.

—Sí —reconegué ella—. Però ell es va defensar. Les denúncies per difamació amb què em va amenaçar no eren més que blufs que no podia complir, i així li ho vaig dir. Li vaig cridar l’atenció sobre el fet que jo li demanava ben poca cosa. No calia ni que li enviés una nota a Harry; amb un missatge telefònic n’hi hauria prou, i llavors quinze minuts de conversa. Després de rumiar-s’ho, mirant a terra i amb les seves mans menudes darrere un sofà (estava dret, i no s’asseia, perquè fer-ho hauria estat una mena de concessió), tornà a negar-s’hi. Digué que, definitivament, no es trobaria amb Harry. «Ja vaig fer per ell tot el que sóc capaç de fer». «Aleshores, no em deixa cap altra alternativa», vaig dir.

Asseguda a la butaca ratllada de la suite de Billy, Sorella obrí la bossa per treure un mocador, amb el qual tocà els polsos i els plecs dels seus braços, a l’alçada del colze. El mocador blanc no semblava més gros que una papallona. S’eixugà el sotabarba.

—Se’t devia posar a cridar —vaig dir.

—Va començar a escridassar-me. Era el que jo havia previst, un atac de xiscles. Va dir que fessis el que fessis sempre hi havia algú esperant amb una navalla per clavar-te-la, o amb àcid per llançar-te’l a la cara, o amb urpes per arrancar-te la roba i deixar-te despullat. Aquella maleïda meuca, la Hamet, que ell no havia abandonat per caritat (per si no tenia uns ulls prou excèntrics, es posava aquelles ulleres gegantesques i tortes). Perseguia aquelles noies que asseguraven que ell tenia el grau de desenvolupament sexual d’un nen de deu anys. Tant era, perquè l’havien humiliat tota la seva vida i no es podia fer més del que ja li havien fet. També l’alleugeria que ja no li quedés res per amagar. Tant se li’n donava el que Hamet hagués escrit, aquella mòmia amb ulls de gossa que escopia sang i havia guardat la darrera gleva per a l’home que més odiava. I jo, jo era una pila de porqueria greixosa!

—No cal que ho repeteixis tot, Sorella.

—Si no cal, no ho faré. Però vaig acabar perdent els nervis. Va tocar la meva dignitat.

—Vols dir que tenies ganes de pegar-li?

—Li vaig llançar el document pel cap. Li vaig dir: «No vull que el meu marit parli amb gent com vostè. No està a l’alçada…». Li vaig llançar el paquet de Deborah. Però no tinc gaire punteria, i va sortir per la finestra, que era oberta.

—Quin moment! Què va fer Billy aleshores?

—Immediatament la seva ira es va esfumar. Agafà el telèfon i comunicà amb la recepció. Va dir: «Un document molt important ha caigut per la meva finestra. Vull que el pugeu de seguida. Entesos? Immediatament. Ara mateix». Jo vaig anar cap a la porta. No tenia intenció de ser grollera, però en el fons sóc una noia de Newark. Li vaig dir: «La porqueria és vostè. No vull saber-ne res, de vostè». I vaig fer el gest italià que la gent feia a les baralles de carrer, posant la mà al mig del braç.

Discretament, i rient mentre ho feia, tancà el puny i alçà l’altra mà fins al bíceps.

—Un acabament molt americà.

—Oh! —va dir ella—, des del principi fins a la fi va ser un esdeveniment cent per cent americà, de la nostra generació. La dels nostres fills serà diferent. Un noi com el nostre fill Gilbert, que és al campament d’estiu de matemàtiques? Que no faci res més en la seva vida que matemàtiques. No hi ha res que pugui ser tan diferent dels habitatges d’East Side o els carrers de Newark.

Tot això va passar cap a la fi de l’estada dels Fonstein, i ara em sap greu no haver anul·lat per ells algunes de les cites que tenia a Jerusalem —i haver-los convidat a sopar a Dagim Benny, un bon restaurant de peix. M’hauria estat ben fàcil deslliurar-me d’alguns compromisos. Per què? Per passar més temps a Jerusalem amb una parella que es deien Fonstein? La resposta és sí. I ara em sap greu. Com més penso en Sorella, més encant li trobo.

Recordo que li vaig dir:

—Sento que no vagis tocar-lo amb el paquet.

Vaig pensar, aleshores i temps després, que l’excés de greix que tenia a sota els braços li impedia de llançar res amb un mínim de precisió.

—Així que vaig deixar de tenir el sobre a les mans —va dir ella—, em vaig adonar que tenia moltes ganes de desempallegar-me’n, i de tot allò que hi estigués relacionat. Pobra Deborah (senyora Collar-de-cavall, com a tu t’agrada anomenar-la). Ara veig que em vaig equivocar identificant-me amb la seva causa, la seva tràgica vida. Això em fa pensar en la part elevada i la part baixa de la gent. Se suposa que l’amor és quelcom elevat, però imagina’t caure per un ésser com Billy. No volia res de res del que aquell home ens pogués donar a Harry i a mi. Deborah em va reclutar perquè jo continués la seva campanya en contra seu, per mantenir el foc viu des de la tomba. En això, ell tenia raó.

Aquesta va ser la nostra darrera conversa. Ella i jo esperàvem que Harry baixés al costat de l’entrada de l’aparcament del King David. Havien col·locat l’equipatge al Mercedes —en aquell temps un de cada dos taxis de Jerusalem era un Mercedes-Benz. Sorella em va dir:

—Com veus tot l’assumpte de Billy?

En aquells dies, jo encara tenia la debilitat de la gent del Village de teoritzar —el joc de profunditat tan popular entre els nois i les noies de classe mitjana en els anys de joventut bohèmia. Crèiem que trucaves a la porta de qualsevol, i t’obrien la finestra i t’abocaven una palangana plena de pensaments damunt el cap.

—Billy ho veu tot igual com el món de l’espectacle —vaig dir—. Res que no sigui un espectacle no és real. I ell no volia actuar en el teu espectacle perquè és un productor, i els productors no actuen.

Per a Sorella, aquest no era un comentari significatiu, i, per tant, ho vaig tornar a intentar.

—Potser el punt més interessant de Billy és que no volia trobar-se amb Harry —vaig dir—. No era capaç de ser el contraexemple en un cas com el de Harry. No podia estar a l’alçada.

—Això és més probable —digué Sorella—. Però si vols la meva opinió, és aquesta: els jueus van poder sobreviure a tot el que Europa els va llançar al damunt. Vull dir, els que van tenir la sort de sortir-ne vius. Però després ve la prova següent (Amèrica). Podran mantenir-se ferms, o bé els Estats Units serà massa per a ells?