12

En Bernard no va respondre, i en Tom va obrir la porta, va entrar i la va tancar.

—Bernard?

—Mmm… Tom?

—Sí. Perdona’m. Puc encendre el llum?

—És clar. —En Bernard semblava força tranquil, i va trobar ell mateix la làmpada de la tauleta de nit—. Que passa res?

—Oh, no. D’això… només és que he de parlar amb tu i en veu baixa, perquè no vull que en Chris ens senti. —En Tom va apropar la cadira de respatller recte ben a prop del llit d’en Bernard, i s’hi va asseure—. Bernard… tinc un problema i vull que m’ajudis, si et sembla bé.

En Bernard arrufà les celles, atent. Va allargar la mà vers el paquet de Capstan Full-strength, i en va encendre un.

—Quin és el problema?

—En Murchison és mort —va dir en Tom en veu baixa—. Per això no t’has de preocupar per ell.

—Mort? —En Bernard tornà a arrufar les celles—. Per què no m’ho havies dit?

—Perquè… el vaig matar. Aquí, al celler.

En Bernard va agafar aire.

—De debò? No ho deus dir seriosament, oi, Tom?!

—Xxxt. —En Tom va tenir l’estranya sensació que en aquell moment en Bernard estava millor del cap que ell. Això li complicava les coses, perquè havia previst una reacció més complicada per part seva—. El vaig haver de matar aquí, i ara està enterrat al bosc de darrere de casa. El problema és que me l’he d’endur d’aquí aquesta nit. La policia ja comença a trucar, saps? Potser vénen demà i investiguen la zona.

—Assassinat? —va dir en Bernard, encara incrèdul—. Però, per què?

En Tom va sospirar mentre s’estremia.

—En primer lloc, cal que et digui que tenia la intenció de destapar en Derwatt? Derwatt Ltd. En segon lloc, i encara pitjor, em va reconèixer al celler. Les meves mans. Va dir: «Tu et vas fer passar per en Derwatt a Londres». En un moment tot es va destapar. Quan el vaig dur aquí, no tenia cap intenció de matar-lo.

—Mort —va repetir en Bernard, garratibat.

A mesura que passaven els minuts, en Tom s’impacientava.

—Creu-me, vaig fer tot el que vaig poder perquè deixés les coses com estaven. Fins i tot li vaig dir que tu eres el falsificador. Tu, el paio amb qui va parlar al bar del Mandeville. Sí, et vaig veure allà —va dir en Tom abans que en Bernard pogués parlar—. Li vaig dir que ja no pintaries cap més Derwatt. Li vaig demanar que et deixés en pau. Però en Murchison s’hi va negar. Així que… m’ajudaràs a treure el cadàver de casa meva? —En Tom va donar un cop d’ull a la porta. Encara estava tancada, i no se sentia cap soroll procedent del passadís.

En Bernard va sortir lentament del llit.

—I què vols que faci?

En Tom es va aixecar.

—T’agrairia que em donessis un cop de mà, d’aquí a vint minuts. M’agradaria endur-me’l amb la furgoneta. Serà molt més fàcil si ho fem entre tots dos. És evident que no puc fer tota la feina sol. Pesa molt. —En Tom es va sentir més bé, perquè estava parlant tal com sovint pensava—. Si no vols ajudar-me, d’acord. Ho intentaré sol, però…

—D’acord, t’ajudaré.

En Bernard parlava d’una manera resignada, com si ho acceptés. Amb tot, en Tom no se’n refiava. Podia ser que tingués una reacció imprevisible més tard, al cap de mitja hora? El to d’en Bernard havia estat el d’un sant dient a algú… en fi, algú que fos superior a un sant: «Et seguiré, vagis on vagis».

—Et vesteixes? Els pantalons que t’he deixat avui. Procura no fer soroll. En Chris no ens ha de sentir.

—D’acord.

—Podries ser a baix, a fora, davant les escales, d’aquí a quinze minuts? —En Tom es va mirar el rellotge—. Ara són les dotze i vint-i-set minuts.

—Sí.

En Tom va baixar i va obrir amb clau la porta d’entrada, que Madame Annette tancava cada nit. Després va pujar coixejant a l’habitació, on es va treure les plantofes i es va posar sabates i una jaqueta. Va tornar a baix i va agafar les claus del cotxe de la taula del rebedor. Va apagar els llums de la sala d’estar, tots tret d’un: sovint deixava encesa una làmpada tota la nit. Després va agafar un impermeable i es va posar sobre les sabates unes botes de goma, que eren a terra, al lavabo suplementari. Va agafar una lot del calaix de la taula i un fanalet del mateix lavabo. El petit fanal s’aguantaria dret a terra.

Va treure la furgoneta i es va dirigir al caminoi que menava als boscos. Tenia encesos només els llums de posició i, un cop va arribar al lloc que va considerar convenient, els va apagar. Es va endinsar en el bosc amb la lot, va trobar la tomba i, tot seguit, agafant la lot de manera que tapés tant com pogués el feix de llum, va fer cap al cobert de les eines i va agafar la pala i la forca, que va carregar fins a la taca fangosa: la tomba d’en Murchison. Després va caminar amb calma seguint el caminoi cap a la casa, volia conservar les forces. En Tom estava preparat perquè en Bernard es retardés o no aparegués.

Però en Bernard hi era, dret com una estàtua, en el rebedor fosc, i portava el seu propi vestit, el que s’havia mullat unes hores enrere, tot i que l’havia estès sobre el radiador llarg de la seva habitació, segons havia observat en Tom.

En Tom va fer un gest, i l’altre el va seguir.

Al caminoi, en Tom va veure que la finestra d’en Chris encara era fosca. Només estava encès el llum d’en Bernard.

—No és lluny. Aquest és el problema! —va dir en Tom, tot d’una divertint-se com un ximplet. Va donar a en Bernard la forca i es va quedar la pala, perquè considerava que la feina amb la pala era més dura—. Em sap greu dir-te que és força profunda.

En Bernard es va posar a treballar amb una estranya resignació, però clavava la forca amb energia i convenciment. Llançava la terra a fora, tot i que aviat només es va dedicar a remoure-la mentre en Tom estava dret dins la fossa traient-la tan de pressa com podia.

—Descansaré una mica —va dir finalment en Tom, però el descans va consistir a carregar dues pedres grans, cada una devia pesar més de quinze quilos, fins al darrere de la furgoneta. Va obrir el portaequipatge, i hi va empènyer les pedres.

Va ser en Bernard qui va destapar el cadàver. En Tom va baixar i va intentar fer servir la pala per aixecar-lo fent palanca, però la fossa era massa estreta. Tots dos, cadascú amb els peus separats a cada costat del cadàver, van estirar les cordes. La corda d’en Tom es va trencar o es va desfer. Va renegar i la va tornar a lligar, mentre en Bernard aguantava la lot. Potser alguna cosa havia xuclat en Murchison terra endins: era com si una força treballés contra ells. En Tom tenia les mans enfangades i adolorides. Potser li sagnaven.

—Pesa molt —va dir en Bernard.

—Sí. Val més que diguem: «Un, dos, tres», i estirem amb força.

—Sí.

—Un… dos… —Estaven preparats—. Tres! Ara!

El cos va pujar fins al nivell del terra. A en Bernard li havia tocat la part més pesant: les espatlles.

—La resta hauria de ser més fàcil —va dir en Tom, només per dir alguna cosa.

Van ficar el cadàver a la furgoneta. La lona encara deixava anar terrossos, i la part davantera de l’impermeable d’en Tom estava feta un nyap.

—Hem de tornar a posar la terra a dins. —La veu d’en Tom era aspra a causa de l’esforç.

Un cop més, aquesta era la part més senzilla, i per precaució en Tom hi va posar a sobre un parell de branques que hi havia per terra. En Bernard va deixar caure despreocupadament la forca, i en Tom va dir:

—Anem a deixar les eines a la furgoneta.

I així ho van fer. A continuació van engegar i en Tom va fer marxa enrere pel caminoi en direcció a la carretera, mentre maleïa el brogit del motor. Al camí no hi havia per on girar. I aleshores, en Tom va veure amb horror que el llum d’en Chris s’encenia, just quan entrava a la carretera per continuar la marxa. En Tom va donar un cop d’ull a una finestra lateral que hi havia a l’habitació d’en Chris i també s’hi va encendre un llum, com si els saludés. No va dir res a en Bernard. Allà no hi havia enllumenat públic, i en Tom confiava que en Chris no pogués distingir el color (verd fosc) de la furgoneta, tot i que els llums de posició del vehicle ara estaven encesos per necessitat.

—On anem? —va preguntar en Bernard.

—Conec un lloc a uns vuit quilòmetres d’aquí. Un pont…

Ara no hi havia cap altre cotxe a la carretera, cosa que no era estranya a aquelles hores (faltaven deu minuts per a les dues). En Tom ho sabia bé: havia tornat moltes vegades de festes i sopars a aquelles hores.

—Gràcies, Bernard. Tot va bé —va dir en Tom.

En Bernard no deia res.

Van arribar al lloc que tenia pensat en Tom, Era al costat d’un poble anomenat Voisy, un nom al qual no havia prestat mai gaire atenció fins aquella nit, quan van passar per davant del rètol del poble perquè l’havien de travessar per arribar al pont que recordava. El riu era el Loing, va pensar, i desembocava al Sena. Tot i que, de fet, en Murchison no havia pas d’anar gaire lluny riu avall amb aquelles pedres a sobre. En aquella part del pont hi havia un fanal que feia una llum tènue i esmorteïda, però l’altre extrem era fosc perquè no n’hi havia cap. En Tom va conduir fins a l’altra punta, i va deixar el vehicle uns metres més enllà del pont. En la foscor, i amb el mínim ajut de la lot, van ficar les pedres dins la lona i van tornar a lligar les cordes.

—Ara el deixarem caure —va dir en Tom en veu baixa.

En Bernard es movia amb una eficiència tranquil·la, i semblava que sabia exactament el que havia de fer. Tots dos van carregar el cadàver, amb les pedres incloses, amb força facilitat. El parapet de fusta del pont feia més d’un metre d’alçada. Mentre caminava cap enrere, en Tom va mirar al voltant: al poble fosc, que tenia darrere seu, només s’hi veien dos fanals, i davant seu, el pont desapareixia en la negror.

—Crec que ens hauríem d’arriscar a fer-ho al mig del pont —va dir en Tom.

Van fer cap a la meitat del pont i van deixar el cadàver un moment a terra fins que van recuperar forces. Després, es van ajupir, es van redreçar i, amb un esforç conjunt, el van aixecar ben amunt i el van llançar.

El soroll de l’impacte va ser impressionant; en aquell silenci, va fer l’efecte d’una bomba, com un canó que pogués despertar tot el poble, i tot seguit es van sentir esquitxos. Van tornar al cotxe.

—No corris —va dir en Tom, tot i que potser no calia, perquè, els quedaven forces?

Van entrar al cotxe i van arrencar. En Tom seguia la carretera, malgrat que no sabia ni li importava on anava a parar.

—S’ha acabat! —va dir en Tom—. Ja ens ho hem tret de sobre! —Se sentia meravellosament feliç, lleuger i lliure—. Crec que no t’he comentat, Bernard —va dir en un to alegre i ara no se sentia ni la gola seca—, que he dit a la policia que dijous vaig deixar en Murchison a Orly. Hi vaig deixar el seu equipatge. Així, doncs, si en Murchison no va agafar l’avió, no és culpa meva, oi? Ha! —En Tom va riure, tal com ho feia sovint quan estava sol i notava un alleujament semblant després d’alguna mala experiència—. Per cert, van robar El rellotge a Orly. En Murchison el duia a la maleta. M’imagino que, quan qui sigui vegi la signatura d’en Derwatt, es quedarà el quadre i no en dirà res a ningú!

Però, el sentia, en Bernard? Perquè no deia res de res.

Començava a ploure una altra vegada! En Tom tenia ganes que continués. Probablement eliminaria les roderes que la furgoneta havia deixat en el camí prop de casa seva, i sens dubte milloraria l’aspecte de la tomba, ara buida.

—He de sortir —va dir en Bernard, agafant el mànec de la porta.

—Què?

—Em trobo malament.

Tan aviat com va poder, en Tom es va atansar al voral de la carretera i es va aturar. En Bernard va sortir.

—Vols que vingui amb tu? —va preguntar en Tom de seguida.

—No, gràcies. —En Bernard va caminar cap a la dreta més d’un metre, on s’alçava abruptament un terraplè fosc d’una certa altura. Es va inclinar.

En Tom va sentir compassió. Ell, que es trobava tan content i tan bé, i en Bernard, amb l’estómac regirat. En Bernard s’hi va estar dos minuts, tres, quatre…

Per darrere s’apropava un cotxe a poca velocitat. En Tom va sentir l’impuls d’apagar els llums, però els va deixar com estaven, amb els de curta distància. A causa d’un revolt que hi havia a la carretera, durant un segon els llums d’aquell cotxe van pentinar la figura d’en Bernard. Era de la policia, per l’amor de Déu! El sostre tenia un llum blau encès. El cotxe va passar pel seu costat i va continuar amb la mateixa lentitud.

En Tom es va relaxar. Gràcies a Déu. Es van pensar que en Bernard s’havia aturat per fer un riu, i a França fer-ho al voral d’una carretera no anava contra la llei, fins i tot a ple dia i a la vista de tothom. Quan va tornar a la furgoneta, ni l’un ni l’altre no van dir res sobre el cotxe.

Un cop van ser a casa, en Tom va entrar la furgoneta a poc a poc al garatge. Va treure la pala i la forca i les va repenjar a la paret, i després va netejar la part del darrere de la furgoneta amb un drap. Va ajustar, en comptes de tancar, el portaequipatge, perquè no volia fer soroll. En Bernard s’esperava. En Tom va fer un gest i van sortir del garatge. Va tancar les portes i va passar el cadenat amb suavitat.

Davant la porta d’entrada, es van treure les sabates i les van portar a les mans. Quan havien arribat amb la furgoneta, en Tom ja havia vist que el llum d’en Chris no estava encès. Ara feia servir la lot i van pujar les escales. Va fer un gest a en Bernard perquè anés a l’habitació, i li va indicar que tornaria de seguida.

En Tom va buidar les butxaques de l’impermeable i el va deixar caure a la banyera. Va esbandir les botes sota l’aixeta de la banyera i va desar-les en un armari. Més tard també podria netejar l’impermeable i penjar-lo a l’armari, per tal que Madame Annette no el veiés al matí.

Després va anar en silenci, amb pijama i plantofes, a veure en Bernard.

En Bernard s’estava dret, sense sabates, fumant un cigarret. Tenia la jaqueta enfangada sobre una cadira.

—A aquest vestit ja no li pot passar res de pitjor —va dir en Tom—. Deixa que me n’ocupi.

En Bernard es va moure a poc a poc, però, si més no, es va moure. Es va treure els pantalons i els hi va donar. En Tom va endur-se els pantalons i la jaqueta a la seva habitació. Més tard podria treure el fang i dur la roba a una bugaderia. No era un bon vestit, cosa típica d’en Bernard. En Jeff o l’Ed li havia dit a en Tom que en Bernard no acceptava tots els diners que li volien donar de Derwatt Ltd. En Tom va tornar a l’habitació d’en Bernard. Era la primera vegada que apreciava la solidesa del terra de parquet: no cruixia.

—Vols que et porti una copa, Bernard? Crec que t’aniria bé. —Va pensar que ara no hi havia perill si el veien a baix, tant en Chris, com Madame Annette. Fins i tot podia dir que ell i en Bernard havien tingut el caprici de fer un breu tomb amb cotxe, i que acabaven d’arribar.

—No, gràcies —va dir en Bernard.

En Tom es preguntava si en Bernard aconseguiria dormir, però tenia por de proposar-li res més, com un sedant o fins i tot xocolata calenta, perquè creia que tornaria a respondre: «No, gràcies». En Tom va dir, xiuxiuejant:

—Em sap greu haver-t’hi ficat. Si vols, pots dormir tant com vulguis. En Chris se’n va al matí.

—D’acord. —En Bernard tenia la cara pàl·lida, de color oliva. No va mirar en Tom. Els llavis li dibuixaven una línia recta, com els d’algú que rarament somriu o parla… i ara la boca semblava transmetre decepció.

En Tom va pensar que semblava traït.

—M’ocuparé també de les teves sabates —va dir, i les va recollir.

Al seu lavabo (ara amb la porta de l’habitació i del lavabo tancades, possiblement perquè no hi entrés en Chris) en Tom es va rentar l’impermeable, i amb una esponja va fregar el vestit d’en Bernard. Va esbandir les botes de pell girada d’en Bernard i les va posar sobre un diari prop del radiador del lavabo. Malgrat que Madame Annette entrava a l’habitació per dur-li el cafè i fer-li el llit, només l’endreçava potser un dia a la setmana. Qui la netejava a fons, Madame Clusot, hi anava un cop a la setmana i tocava aquell dia, a la tarda.

Finalment, en Tom es va ocupar de les mans, que no tenia tan malament com se les notava. S’hi va posar crema Nivea. Tenia la curiosa sensació que l’última hora l’havia somiada, l’havia viscut de manera que li havia provocat dolor a les mans… i que allò que havia passat no era real.

El telèfon va fer un truc, com si fos un avís. En Tom s’hi va abalançar i el va agafar a mig truc, que sonava sorprenentment fort.

Eren gairebé les tres de la matinada.

Bip bip… bum… dup dup dup… bip!

Sons de submarí. D’on procedia la trucada?

—Vous êtes… Ne quittez pas… Athènes vous appelle…

Heloise.

—Hola, Tome…! Tome!

És tot el que en Tom va poder entendre durant uns segons desesperants.

—Pots parlar més fort? —va dir ell en francès.

L’Heloise li deia, i ell amb prou feines entenia, que se sentia infeliç i avorrida, terriblement ennuyée. I que alguna cosa més, potser algú, també era desagradable.

—… una dona, la Norita… —Lolita?

—Torna a casa, estimada! T’enyoro! —va cridar en Tom en anglès—. A pastar fang aquests tifes!

—No sé què hauria de fer. —Ara la veu arribava amb claredat—. Fa dues hores que intento parlar amb tu. Ni tan sols funciona el telèfon, aquí.

—No està pensat perquè funcioni a tot arreu. Només és un aparell per buidar les butxaques. —A en Tom li agradava sentir-la riure una mica… com una sirena rient al fons del mar.

—M’estimes?

—És clar que t’estimo!

La línia es va tallar just quan millorava el so. En Tom estava segur que l’Heloise no havia penjat.

El telèfon no va tornar a sonar. En Tom va suposar que a Grècia eren les cinc de la matinada. L’Heloise havia trucat des d’un hotel d’Atenes? Des d’aquell iot poca-solta? Desitjava molt veure-la. Amb els anys s’havia acostumat a ella, i ara la trobava a faltar. Era això estimar? O el matrimoni? Però, ara, el primer que volia fer era posar fi a tot aquell problema. L’Heloise era més aviat amoral, però no seria capaç de suportar tot allò. I, a més, no sabia res de les falsificacions dels Derwatts.