PROLECH DEL BIBLIOFIL

Per Sant Joan farà deu anys que va posarse a la venda en les llibreries de Barcelona un cuadernillo estampat a Montpeller, titulat «Conçells, Maximes y Veritats dictades per la Sapiencia Divina a Fra Pere Benet de Sanctes Creus». Era editat el tal aplech de refrans, per un senyor de Mitjdia de França anomenat Frederic Lluis de la Forestau. En el prefaci feya constar el dit senyor, qu’el llibre qu’ell publicava era sols la reproducció d’un manuscrit del segle XIV trovat en un convent de Carcassona, y original del dit frare de Sanctes Creus.

L’any passat, regirant alguns escrits catalans antichs, en la Bibliothèque Nationale de Paris entre els qu’allí havien sigut enviats desde les biblioteques i arxius de províncies, per mor de la nova Secció de Manuscrits de llengues romanes que s’ha obert en el departament de la dita Biblioteca, vaig trovarhi un document qu’em va sorpendre al primer cop d’ull. El títul que portava el cuadernillo en les cubertes era el de Los Cent Conceyls del Conceyl de Cent. Darrera hi havia un escrit d’un Senescal del rey d’Aragó qu’el va comprar en una parada de llibres venturers a Nàpols. Impulsat per la curiositat vaig fullejarlo, y quina no va ser la meva sorpresa al trovarhi una infinitat dels refrans dels Concells, Maximes y Veritats de Fra Pere Benet de Sanctes Creus, y al veurer qu’en el prolech escrit de mà de l’autor hi figurava el dit Fra Pere, no com el qu’escrigué el dit llibre, sinó sols com a un dels que l’havien visurat. Cotejant després les dates vaig veure que la del còdice que tenia a la mà era anterior, y allavores vaig explicarmho tot.

El bon senyor de la Forestau havia pres com original lo que n’era tant sols una copia feta per algun frare ignorant (que també n’hi havien), el qual havent sentit de boca de Fra Pere alguns Consells, o haventne trovat alguns d’apuntats en troços de paper, els havia pres tot seguit per fills del senderi del dit Reverend. La distinta ortografia, algunes diferencies molt més racionals en el primer que en el segon, el número 100 a que arribaven els primers en lloch del 69 dels segons, en fi, una infinitat de detalls, no deixaven cap dupte de què el primer era el veritable y únic exemplar dels cèlebres Concells. A més, els dibuixos qu’acompanyaven a l’autèntic, y que reproduim pel fotogravat, són superiors en puresa y caràcter als ninots de romanço del segon, y per altra part més numerosos. En el segon s’en hi troven alguns que hi manquen en el primer y és que, evidentment hi foren introduits per mans poc expertes.

* * *

May s’hauria pogut dir am més rahó que en els pots petits és allà hont hi hà la bona confitura, perquè dupto qu’es puguin trovar més màximes morals, ni més profitoses veritats en menos lletres. De l’autor d’aquêt llibre si que s’en pot dir allò de què té molta lletra menuda, y am més rahó encara s’el podria comparar al gran Justus Liebig puix que son escrit és un verdader extret de carn espiritual, essentne sos concells concentrats globulillos de moral, molt més actius qu’els dels metges homeòpatas. Ja sé que se m’objectarà que la moral és una ciencia profunda que deu basarse en l’estudi de l’home físic é intel·lectual, sobre tot de la seva sensibilitat, que perquè es practiquin las verdaderes lleys morals és precís, primer un medi apropòsit, modificant els que no ho són, y després una adaptació llarga, y la transmisió d’aquesta per l’herencia, y qu’encare així, hi han casos d’atavisme que reprodueixen els tipos estrafalaris anteriors; però no cal pas respondre, puix que tot això no són més que romanços de gent moderna; perquè y sinó ¿ahont aniria a parar la sabiduria dels antichs, sobretot la sabiduria religiosa popular? ¿Què més sabi y més pregond qu’els Refrans, els Proverbis y las Màximes? És veritat qu’ells no han emancipat a ningú; que no han inventat cap ciencia; que no han mudat cap tarugo social; y que no han canviat cap govern. Però, ¿és que per ventura tot això és necessari? Els mateixos refrans ens donen la resposta a la pregunta, perquè si be n’hi ha un que diu «Qui muda Deu l’ajuda» també n’hi ha un altre antich que diu «Pedra movediça no posa molsa» y un altre més antich encare deya: «La persona que molt muda sempre la veuràs perduda». Que no tenen ciencia? Què més ciencia que la sabiduria que porten infusa? Qu’es contradiuen? Per ventura no hi ha hagut un filosop tudesc molt preuat dels madrilenys, un tal Hegel, qu’ha fondat tot un sistema dels coneixements humans en las contradiccions, y un revolucionari frances, un cert Proudhon, que hi ha volgut establir l’economia política? No ignorem que hi ha un refran català que diu «Vestiu un bastó—que vos semblarà un senyor», al qual contradiuen els dos refrans castellans següents: «Aunque se vista la mona de seda mona se queda» y «El hábito no hace al monje» però an això hi contestarem: que no és estrany, pus sempre hi ha hagut antipatia y disputes entre catalans y castellans. També n’hi ha de castellans qu’es contradiuen els uns als altres com el de «Tales padres, tales hijos». «Padre ganador hijo gastador». «El padre pulpero, el hijo caballero, el nieto pordiosero». Però hem de fer notar qu’els dos últims, són refrans de colonies: l’un és de l’Amèrica del Sud, l’altre de Cuba, paisos que han estat en guerra amb Espanya, emancipantse l’ún d’ells. Què d’estrany té doncs qu’estant en guerra civil dos paisos, hi estiguin també els seus respectius refrans? Res, refrans de mala lley, refrans filibusters rebel·lats contra la mare patria. Tampoc negarem que n’hi ha de catalans qu’es contradiuen com el que molt sàbiament diu que «Val més un té que dos te daré» y l’altre qu’amb el mateix to respon que «Qui no risca no’n pisca». Però aquí farem notar qu’el primer és de bona lley, pus ve apoyat per un refran castellà castiç que diu: «Vale más pájaro en mano que buitre volando» y el segon és un refran de poc més o menos fet per algun brètol aventurer que volia fer fortuna, el qual ve també apoyat per tres refrans més brètols encara—l’un català y de burdell, y els altres dos castellans y d’a bordo o de quartel, com «Home cobart no f. dona guapa». «Quien no se arriesga no pasa la mar». «De cobardes no hay nada escrito» y encare que tots plegats se veuen apoyats per un refran llatí que deya: «Audaces fortuna juvat» pus els dolents sempre s’apoyen, farem notar qu’aquêt proverbi llatí prou devia ser tret d’algun d’aquells brètols pretorians que tant s’assemblaven als nostres generals, y que sempre armaven bullangues per calçarse l’imperi, qu’a la cuenta valia un xic més que lo de calçarse les botes—encare que aqueixes siguin de cuiro de Russia fet am pell del cul del Czar.

Per fi seria qüestió de may acabar lo de la revindicació dels refrans, pus n’hi han com el de «Al amigo y al caballo no cansallo» y «Amigo que no vale y cuchillo que no corta que se pierda poco importa». «Qui quand jove no treballa quan és vell jeu a la palla». «Qui treballa ve de mala sanch». «Al que madruga Dios le ayuda». «No por mucho madrugar amanece más temprano» etc., etc.

Aquí farem notar qu’es necessitaria un bon arreplegador de refrans qu’els col·leccionés, com aquell cert y may ben ponderat bibliòfil d’auques que després de trenta anys d’estudi les va dividir en ante perlimplinesques, perlimplinesques y post perlimplinesques, y cal fer prompte una divisió racional, pus de refrans n’hi ha de sèrius y de broma, de senyors y de plebeus, de ben educats y de desvergonyits, en fi de totes menes, y dita clasificació serviria de criteri a tothom per utilisarlos y no fiarse del sufragi universal refranesc qu’al cap de vall, com tot lo democràtic, sempre és dolent, pus poden haverhi dos o més refrans que s’equivoquin contra un de cert, y cal trovar el criteri de la verdadera distinció.^[1]

Per acabar, en fi, a un altra objecció qu’en general se fa contra tota mena de refrans, concells, màximes, aforismes, proverbis i sentencies, y és la de que són com la tarregada de la moral, o els perdigons de la sabiduría; contestarem aquí allò de què de mica en mica s’omple la pica, qu’el que no pot tenir carbó, millor li és tarregada que res, sobre tot quand aquesta la trova de franc, y que, am perdigons també s’hi cacen aucells; y que més val espigolar en el camp de la moral que mirar com els altres la seguen. En fi, la sabiduria, la verdadera sabiduria sempre ha fet aforismes pels de fora, y sempre ha estat carregada de màximes pels de dins, pus encare que avuy alguns escriptors de tres al quarto els han volgut parodiar am pensaments qu’en diuen, nosaltres ferem notar que aquêts no són altre cosa que mals pensaments y res més.

* * *

Are entrem en el fondo del picotí ben curullat de veritats ben asahonades qu’oferim al públic.

Aquesta obra no és com una d’aquestes propies dels filosops moderns qu’amb índice y tot, van a parar al meteix, nó; és una obra essencialment catòlica, que exhala una certa farum de bona fe, una fortó de moral que ja els dich yo que pot anar. No s’ens objecti que hi ha alguns concells com el de diners fan tort, diners fan dret, e fan furgar, etc… perquè podriam respondre qu’el dit concell figura també en la col·lecció del cèlebre Codice trovat a la biblioteca de Carpentras per E. Morel Fatio conegut avuy per Lo llibre de les tres coses. Ademés que en aquell temps de santa ignocencia succeia allò de què Qui mal no fa mal no pensa; aixís aquells bons frares treyen cançons tan ignocentes com les de les monjes de Sanct Aimans, y les minyones en cantaven am la major bona fé de tant edificantes com la de la Filla del Marchant, y altres y altres!

En quan a la ciencia de què estan prenyats els dits concells, creguin que n’hi ha un tip. ¿Què componen Zoroastre, Confuci, ni els set sabis de la Grecia, ni en Darwin, ni en Linné, ni el pare Fita, al costat de Fra Feliu de Sanct Guiu? Zoroastre s’hauria quedat blau y Confuci confús si alsessin el cap y llegissin els Cent Conceyls del Conceyl de Cent. Estàn aquêts tan farcits de sabiduria qu’alguns dels seus versets foren capaços de fer l’educació d’un rey, dels de debó, d’aquestos que tracten a tothom de tu.

An aquêt plat tothom hi ha anat a picarhi; dels seus refrans s’en troven per tot arreu. En totes les col·leccions posteriors n’hi figuren. Sense citar els que van serne trets per formar els Concells, maximes y veritats, direm qu’en el llibre de les tres coses s’en troven alguns com el citat de diners fan tort, diners etc., que porta el número 146; y que Fra Anselm Turmeda va arreglar d’altra manera el de diners, salut e bon sol alegran a cualsevol, etc., Per boca mal no parlar per detras vent no gitar qu’encare qu’un poc cambiat de forma se trova en el num. 21 del dit llibre.

També n’hi han alguns que figuren en els «Proverbis e dicts de Philosops» traduits dels àrabes pel jueu Jafuda fill d’Astruch, de Barcelona, per comanda del senyor rey En Jaume II. El qual jueu desagrahit com a tal, hi posa com a primer proverbi el següent: Hom prudent se deu guardar—de rey, dona, temps e mar. També s’en troven bastants ya molt més modernament, en la col·lecció feta pel doctor Juan Carlos Amat, titulada Quatre cents aforismes catalans, útils a tota classe de personas, en el qual hi han els següents: May se sap si es gros lo nap fins que ha descobert lo cap; Sempre lo bon català—diu que menjarem demà; (incomplet) Los ques casen per amor, sempre viuen ab dolor; (incomplet) A la sglesia per orar—a la plassa per tractar; (incomplet) Oiràs y miraràs, si veus res ho callaràs; (incomplet y variat) Val més esser cap de llus—que no cua d’avestrus; (incomplet y cambiat) Treu de casa lo minyó—avans not fassia felló, qu’és evidentment el de Treu de casa lo minyó—avans not fassia cabró; Los sabis tenen a mengua… Ni de burlas ni de veras— ab ton senyor partias peras, y molts d’altres.

També hi trovem ressabis dels meteixos en els aforismes d’una certa Estètica infantil, composta ja fa temps per popularisarse en els estudis, no de pintors y esculptors, sinó de minyons, la qual no logrà popularisarse entre els partidaris de l’Art, ni tan sols entre els que’el tiren.

Per acabar, fins l’autor del drama sacro La Passió degué anar a inspirarse en els Cent Conceyls del Conceyl de Cent, pus entre aquestos s’en trova un que diu:

Diguintho ó no los rabins ya podeu ficaus’hi dins…

En fi crech que, amb el senyor de la Forestau y am certs micrògrafos del catalanisme, podem dir amb ocasió de havernos caigut a les mans el present recull, allò de «Oidà! sovint ne poguessim fer de troballes com aquesta!».

J. M. BUSCAENGRUNAS

* * *