Notes

^[1] El dit bibliòfil prenia com tipo l’auca Don Perlimplin de 48 redolins gravats al boix, cada un d’ells amb un dístic per l’estil:

En la ciudad pega fuego se orina y lo apaga luego.

Y totes les qu’es trobaven dintre d’aquestes condicions eren declarades auques de l’edat d’or de les auques.

Els anteriors o siguen les primitives, e anteperlimplinesques eren les que tenien sols una ratlla sota del redolí. Per exemple:

Va con mujeres malas. Es muy bueno con cebollas. Per Sant Francesc, vetllas.

Les auques posteriors a la de D. Perlimplin, són totes les modernes que per sa perfecció indiquen ja una decadencia. Les unes són gravades am procediments tals com la zincografia, les altres són litografiades, y els seus versos, o són tercetos y quartetos, o quant són pareados no tenen aquella bona fe e ignocencia primitiva. A més, els gravats adquireixen ya verdaderes pretencions d’ilustració. És a dir, són auques refinades.

Per fi, el dit aucòleg considerava com pseudo-auques totes aquelles que no tenien, o tenien més de 48 redolins, no sent aquestos quadrats y de tamany regular, o sent pintats o estant destinats a la loteria, com aquell de:

Pierde el estudiante por su modo de vivir de una manera bergante…

Y tenia rahó. En l’auca, manifestació artística especialment infantil e ignocenta, per res hi deu entrarhi l’interes, y molt menos el joch.

¡Deu vulgues que pels refrans en surtís un altre bibliòfil metodista com el dit aucòleg! [Torna]