1943

De bon matí, en deixar el llit, se sentia com de costum. La cosa no va començar fins més tard. Quan ell se’n va adonar, ja devien ésser les onze, potser quarts de dotze. En fi, ja no faltava gaire per a plegar.

Se sentia pesat, las. Així, tot d’una, com si hagués realitzat un gran esforç i ara en toqués les conseqüències. I, ben mirat, el matí havia estat particularment bo. Tot marxava bé. Havia hagut de canviar unes llançadores, ajustà una rosca en un dels telers de la Ramona, i no gran cosa més. Però se sentia cansat. Una fatiga que li pujava del tou de les cames i a poc a poc progressava cos amunt, pel tronc, pels braços…

No va dir res a ningú i dinà com de costum, però la fatiga no va desaparèixer. Al contrari, més aviat semblava augmentar. A més, per si fos poc, començà a sentir alguns calfreds. Tampoc no en féu cas i, a dos quarts de dues, se’n tornà al treball.

La tarda també fou tranquil·la. Aquell dia tot anava com una seda. Algunes insignificances que es presentaren, en Ma-cari, el seu ajudant, les resolgué sense ajuda. Ell va passar-se gairebé tota l’estona assegut al seu banc, entretingut en feines vagues.

Malgrat això, el cansament progressava més i més. Ara li havia pujat al llarg de l’esquena i començava a envair-li el coll. No podia girar el cap a dreta o esquerra sense sentir la tibantor de les cordes. Diverses vegades, s’hi va fer una frega amb la mà. Era com si tingués una mica de torticoli.

La seva cara devia reflectir quelcom del malestar aquell, perquè en Macari, cap allà a quarts de sis, li preguntà:

—Què us passa? No us trobeu bé?

—Sí… —digué ell—. Però no sé, em fa mal el coll —i amb la mà assenyalava l’indret afectat—. No sé pas què deu ser…

—Us deu haver tocat un cop d’aire —comentà l’altre.

A ell no se li havia acudit.

—Potser sí —féu—. Deu ser això…

A les set, però, en plegar, se sentia positivament malalt. Els calfreds havien augmentat i les galtes li cremaven.

A l’hora de sopar descobrí que no tenia gana. Començà a menjar-se les sopes, per compromís, però a la meitat ja en va tenir prou.

—No en vull més —va fer mentre apartava el plat del seu davant.

—Feu mala cara —remarcà en Lluís.

Aleshores els explicà què li passava.

—M’ha vingut tot de sobte, aquest matí…

—No et deus pas haver refredat? —preguntà la Rosa.

—Més val que us n’aneu al llit —suggerí el xicot—. I poseu-vos el termòmetre; no hi perdreu res.

Obeí. Mentre es despullava les esgarrifances es feren més fortes. Potser sí que tinc una mica de febre, va pensar.

El termòmetre pujà fins al trenta-set vuit. Quan en Lluís, després de la lectura, li ho va dir, ell s’impressionà. Mai no havia estat malalt. La Rosa, però, encara semblava més espantada.

—Potser que avisem el metge?…

Ara tots eren a la cambra del matrimoni. Els dos fills petits, en Ramon i la Mercè, no deien res. En Lluís i la mare havien de decidir.

A ell, el metge no li feia cap gràcia. No és que no hi tingués confiança. Però fer-lo entrar a casa li semblava de mal averany. Potser perquè no l’havia necessitat mai. És clar que hi havia entrat moltes vegades, sempre pels fills, quan eren menuts. Les malalties habituals. Xarampió, tos ferina… Allò, però, era diferent.

—No —va dir, amb una mica de timidesa.

En Lluís també es mostrava refractari.

—La febre sempre puja, de part de nit. Després de tot, vuit dècimes…

Ell devia saber de què anava. Era sanitari. A Sanitat Militar va fer el servei, i ara, als seus vint-i-quatre, l’havien mobilitzat de nou. El destinaren a l’hospital, on anava cada matí a passar llista i on tenia un sol servei cada setmana, de guàrdia, perquè no estava en cap sala. Havia fet tot els possibles per evitar-ho, perquè els infermers tenien tot el matí ocupat; els altres, en canvi, un cop passada llista, podien tornar-se’n a casa.

—Amb una nit de suar em passarà tot —va dir ell—. Ja ho veureu.

—Si demà al matí segueix febrós, aleshores el podem avisar. No cal precipitar-se —decidí en Lluís.

Li’n feren cas, perquè era un xicot molt assenyat i formin. Potser massa i tot, pels seus anys. Tenia una gravetat d’home de trenta. D’altra banda, sempre es mostrava molt segur d’ell mateix. I això a tots els impressionava una mica.

—Bé, esperarem…

L’endemà al matí, en absència d’en Lluís, que era a l’hospital i encara no havia tornat, la Rosa mirà de nou la temperatura del seu marit. No en tenia. De fet, no arribava ni al normal. Trenta-cinc sis.

—No el deus haver posat bé…

—Em penso que sí…

Per si o per no, ho van repetir. Ara assenyalà un petit progrés. El mercuri s’havia aturat als trenta-cinc nou.

—Potser no l’hi tens prou estona…

—En Lluís va dir un minut…

—No ho entenc, doncs.

—De totes maneres —manifestà ell—, l’interessant és que no tingui temperatura. Em llevaré.

De fet se sentia bé, molt més bé que la tarda anterior. El coll seguia fent-li una mica de mal, els tendons no es volien plegar al seu desig quan tombava el cap… Llevat d’això, gairebé no podia queixar-se de res. Potser tenia els braços més pesats que de costum, però no n’estava ben segur. Es llevà, doncs, i se n’anà a la fàbrica.

A migdia, però, les coses havien empitjorat. Ara tota la closca li feia mal. Des dels tendons, el dolor semblava haver progressat crani amunt. No era mal de cap, sinó com si li haguessin donat uns quants cops. De febre, en canvi, no en tenia.

No sabien què fer. En Lluís havia tornat de l’hospital a mig matí, dient que li tocava guàrdia. A les onze havia marxat de nou perquè la rellevada es feia a migdia en punt.

—Esperem fins al vespre —va dir a la fi en Rogeli—. Veurem com em sento.

En aixecar-se de taula, però, perquè havia volgut menjar poc o molt, el cap li feia tant de mal que no es va veure capaç de tornar a la fàbrica.

—Fica’t al llit —va fer la Rosa.

—No, no en tinc ganes. I no tenint febre…

Envià en Ramon a la fàbrica. El noi va mormolar una mica, perquè la comissió no li venia de gust, però va obeir.

La tarda va passar monòtona, al costat de la finestra. Tan aviat li semblava sentir-se més bé com haver empitjorat. Allò de no fer res l’empenyia a fumar més que de costum.

El temor que el tabac podia ser-li nociu, d’altra banda, el retenia. No va fumar, doncs, totes les cigarretes que hauria volgut, però així i tot en fumà massa. La Rosa es queixava:

—Si no et trobes bé, no sé per què fumes…

—Una cosa no té res a veure amb l’altra —contestà ell.

Al vespre se sentia una mica marejat i tot. La temperatura era de trenta-vuit dos. La Rosa va decidir que ja era hora d’avisar el metge, tot i que ell encara no ho volia.

Hi va anar la Mercè. El metge vivia a la carretera i feia molts anys que els coneixia. El tenien des que eren casats. No era a casa quan el van anar a cercar, de manera que no va presentar-se fins a quarts de deu.

Era un home d’una seixantena danys que sempre anava per feina. No s’entretenia. En part perquè era nerviós de mena, en part perquè tenia molta clientela.

Féu l’entrada deseixida que és pròpia de tots els metges.

—Qui és, el malalt? —preguntà mentre ja s’endinsava pel pis.

—Entri, doctor —féu la Rosa des del menjador—. És en Rogeli.

—Ah! Què li passa?

Però ja entrava al dormitori. En Rogeli, en veure’l, intentà un pàl·lid somrís. Ell s’atansà al llit.

—I doncs?

La Rosa va fer les explicacions. Tots havien entrat a l’habitació i voltaven el llit. En Rogeli se sentia vagament angoixat.

—Té trenta-vuit dos… —acabà ella.

—Ah!

La mà sobre el canell, li comptà les pulsacions. Després va mirar-li la temperatura.

—De manera —resumí— que tot començà amb una gran fatiga general… I ara us fa mal el cap… Vejam la llengua?… Molt bé.

Li va treure el termòmetre i se’l mirà. Tot seguit, sense comunicar-los el resultat, es girà a la dona:

—Cal treure’l d’aquí. Que dormi sol…

Tots s’espantaren.

—És greu?

—No. Una grip com una casa. No serà res. Però no hi ha cap necessitat que l’agafeu vós, també. —Es tombà al malalt—. No us enquimereu, que tot anirà bé.

Va encaminar-se a la porta i, al menjador, va asseure’s davant la taula, on formulà una recepta. En Rogeli va sentir que deia:

—Per menjar, feu-li brou. Amb una mica de sèmola, si vol.

I un tros de pit de gallina… Coses que no l’enfarfeguin. I que es prengui dos d’aquests comprimits, tres vegades el dia. Li calmaran la febre.

S’aixecà amb un gran soroll de cadira, i ell i la Rosa s’allunyaren cap a la porta del pis, encara parlant.

Més tard, van canviar-lo de cambra. El posaren a la de la noia, perquè la Mercè pogués dormir amb la seva mare. Els dos nois dormien en una altra habitació, junts.

Un moment, van preguntar-se si calia que algú es quedés a vetllar-lo. En Rogeli, però, tot i la febre, semblava eixerit. D’altra banda, assegurava que, si no fos pel cap, se sentiria bé. Se’n van anar a dormir.

L’endemà la febre havia desaparegut. Trenta-sis vuit. Estava bé. En Rogeli va dir que tenia gana i que de bon gust es llevaria. No li ho van permetre.

Començaren a passar les hores lentes. L’habitació de la Mercè era més aviat fosca, i la Rosa no veia la necessitat d’encendre el llum. En la penombra, en Rogeli s’entretenia pensant en la fàbrica. Què devien fer, en aquell instant? Li feia estrany no trobar-s’hi, com tots els matins. Li feia estrany trobar-se al llit, on ni els diumenges no es quedava fins tan tard. Era una rara sensació, aquesta d’estar malalt. A ell, però, no li semblava estar-ho. Tenia el cap adolorit i, tot i l’absència de febre, se sentia les cames molt calentes sota els llençols. Fora d’això, res.

En Ramon i la Mercè se n’havien anat. Ell a la barberia, ella a les «capses», al carrer Papin. La Rosa, per fora, trafiquejava. Dues o tres vegades trucaren al timbre, una d’elles més tard, quan la dona era fora, perquè, és clar, se n’havia hagut d’anar a comprar, com cada dia.

—Suposo que et puc deixar sol… —li havia dit.

—Sí, dona. Vés, vés…

Va estar a punt d’aixecar-se. Però no devia pas ser el metge, encara. I, després, pensà que, si s’aixecava, els altres s’enfadarien. Quan la Rosa va tornar, sota la porta hi havia un paperet de la companyia del llum. Va tenir la gran enrabiada, perquè allò significava haver d’anar a pagar al centre de Barcelona, perdre tot un matí. I, és clar, li tocaria anar-hi a ella.

—Són tranquils, tanmateix! Ja que mai no vénen el mateix dia, podrien avisar…

Remugà una bona estona. En Rogeli, des de la seva cambra, la sentia. Ara pensava que hauria fet bé d’aixecar-se.

El metge es presentà a les dotze tocades.

—Com segueix, això?

—Jo em sento bé… —digué ell.

Quan va posar-li el termòmetre, però, descobrí que tenia febre.

—Un parell de dies de llit i no us recordareu de res, després —el tranquil·litzà.

—I no podria llevar-me una estona?

—Ni pensar-ho!

En Lluís no va tornar de l’hospital fins a quarts de dues. Encara que rellevessin a les dotze, fins a casa hi tenia un bon trajecte. Els dies que havia estat de guàrdia sempre venia molt fatigat. Per bé que a la nit podia dormir quatre hores seguides, perquè suprimien un lloc, el de la porta, mai no havia pogut acostumar-se a descansar en aquells catres pixo-sos. Preferia, encara, muntar guàrdia a les ambulàncies, com deia ell, perquè allí es tancava dins d’un dels vehicles i, ajaçat en una llitera, feia becaina rera becaina, el fusell entre les cames.

—El teu pare és al llit —va sentir que li deia la Rosa només obrir-lo.

—Què té, a l’últim?

—Vam avisar el metge. Diu que és la grip.

—En aquest temps?

Semblava tot admirat.

—Doncs ja veus… —replicà la seva mare—. L’hem canviat d’habitació. Diu que val més, que tots els malalts haurien d’estar sols…

—Sí, té raó.

Entrà a veure’l.

—I això? —féu—. Com us trobeu?

—Jo bé, si no fos pel cap.

El xicot li va somriure.

—De totes maneres, unes petites vacances no us aniran malament.

Havent dinat, tothom se’n torna a la seva feina i en Lluís se’n va a dormir com fa sempre que li ha tocat una nit de guàrdia. Els altres dies treballa.

A mitja tarda, la Rosa també fuig. No hi té cap feina, fora de casa, però no sap estar-se al pis. Ni avui que ell està malalt. Deu pensar que, havent-hi en Lluís, l’home ja no es queda sol.

Ell té ganes de fumar, però no s’atreveix. Per a arribar al tabac s’hauria d’incorporar massa. D’altra banda, el metge li ha dit que se n’abstingui. Ell, però, no sap què fer de les hores buides que s’allarguen una darrera l’altra, interminables, com si el temps, de sobte, s’hagués multiplicat. Desconeixia encara aquesta experiència que fan tots els malalts.

Els llençols, ara, li pesen com si fossin de plom. Instintivament, cada pocs minuts, cerca un lloc fresc, evita de tocar-se una cama amb l’altra. S’allarga, s’encongeix, es desplaça amb tot de gestos maquinals. El seu esperit, però, resta foraster a aquests moviments que no el poden distreure.

La llum, a fora, va minvant. Minva molt de pressa, des d’aquesta habitació. Els seus ulls, però, s’han acostumat a la penombra i destria, un a un, tots els objectes que el rodegen. De cop, el sorprèn trobar-se en aquest dormitori. No és el seu. Ensems, té quelcom de familiar. És, en certa mesura, com si ja pressentís que no se’n mourà més, que, d’ara endavant, serà la seva habitació.

És, però, la cambra de la seva filla. L’armari, aquest armari envellit de línies, llarg i estret, és ple de les seves coses. La mateixa atmosfera, encara guarda quelcom d’ella, un residu de perfum que a poc a poc s’esvaeix. Les habitacions de les noies sempre fan olor de perfum, es diu. Recorda que és la mateixa olor, o molt semblant, que se sentia quan entrava al dormitori de la seva germana, a casa seva, quan ell tenia divuit anys i ella encara no havia fugit…

Aquests pensaments l’entretenen una estona, mentre el dia es va escolant. No sap quina hora és i, en el fons, tant li fa. Saber l’hora només té sentit quan hom es proposa fer quelcom, quan alguna cosa o algú us espera. Ell, però, sap que ha de quedar-se en aquest llit tot el dia, i encara un parell de dies més, potser, com ha dit el metge.

Ara, així ajaçat, el cap gairebé ja no li fa mal. Només si, en desplaçar-se una mica, es mou amb brusquedat, sent la tibantor dels tendons i com un retruc dolorós al capdamunt del crani. Un moment més tard, però, quan s’aixeca a orinar, la primera cosa que el detura, en trobar-se dempeus, és aquesta pesantor de tota la testa. El mal ha progressat, perquè de cop àdhuc el front li retruca. El dolor li davalla fins a les parpelles, que se sent grosses, com inflades. Els ulls, també, li couen una mica.

Sota el llit no troba l’orinal, com esperava, i li cal sortir fora, després de posar-se els pantalons. En ajupir-se, una gran fiblada l’ha colpit i, quan s’incorpora de nou, li sembla que acabarà per perdre el coneixement. Tot roda al seu entorn. Clou els ulls i aleshores el malestar li passa.

A fora, tot és fosc. A les palpentes s’adreça al wàter. Quan torna, duu una mà a la testa, premuda als polsos, perquè aquesta pressió li proporciona un petit consol. Per això, en gitar-se altra vegada, la primera cosa que fa és lligar-se el mocador ben estretament a l’entorn del cap. El dolor cedeix altra vegada.

Pensa que podria haver encès el llum, perquè ara ja no s’hi veu gens. No té ganes, però, d’aixecar-se de nou i roman en l’obscuritat Pel que ha de fer… Pensar, igualment es pot pensar a les fosques.

A poc a poc s’abalteix. Malgrat la calor que l’obliga a moure les cames contínuament, malgrat el petit dolor que encara s’obstina en algun lloc de la seva testa, un dolor llunyà, enfonsat no sap en quines profunditats, una son dolça el va submergint, i ell hi cedeix.

Quan obre els ulls de nou, en Lluís és al seu costat. Tampoc ell no ha encès el llum, però per la porta oberta de l’habitació n’entra un raig de fora. El xicot s’ha quedat immòbil al costat del llit, sembla sotjar-lo amb atenció.

—Lluís… —fa ell.

—Pensava que dormíeu… Com us trobeu?

—Si fa no fa. M’he endormiscat una mica…

Deu ser tard, ja, perquè en Lluís els dies que surt de guàrdia sempre dorm fins ben entrada la tarda. EU no comprèn com després, a la nit, encara té son.

—Quina hora és? —li pregunta.

—Quarts de set.

Ara, a les set, sap que se n’anirà a esperar la Dolors, la seva promesa. Es volien casar aquest any, però ho han hagut de deixar córrer per culpa de la mobilització. Es casaran tan aviat com li donin la llicència. Aleshores, ella deixarà el treball. Ara fa de dependenta en una merceria. És una noia fina, la Dolors; mai no ha volgut treballar a la fàbrica. Potser massa fina i tot, per a en Lluís. Ell, en Rogeli, no està segur que sigui la dona que li convé. No sembla noia per a un obrer. I en Lluís, malgrat tot, és un obrer. És cert que no ho aparenta. En sortir del taller d’ebenisteria on treballa, sempre es canvia. Diu que ell comprèn les coses així, que a Nord-Amèrica tots els treballadors fan el mateix, que àdhuc es posen capell. Ell, però, no ha arribat a tant. En part, potser perquè té una tendència natural a la calvície. Té les entrades molt profundes, per la seva edat.

—On és la mare? —pregunta el noi després d’un silenci.

—No ho sé. Se n’ha anat a mitja tarda. No m’ha dit res.

—I us ha deixat sol?

—Com que tu eres a casa…

—Però dormia, no us podia servir de res… Cony de dona!

Hi ha un altre silenci. En Lluís fa un pas cap a la porta, després retorna al costat del llit.

—No has d’anar a buscar la Dolors? —pregunta ell.

—No, si la mare no torna. No us he de deixar pas sol!

—Sí! Ja pots anar-te’n. Jo estic bé.

Ell no contesta ni es mou. Després va fins a la finestra i tanca els finestrons. Aleshores se sent la porta del pis. Surt al menjador.

—Ja sou aquí? —el sent preguntar en Rogeli—. ¿On heu anat?

—He hagut de sortir —diu la Rosa.

—Però no teníeu cap necessitat de passar-vos tantes hores fora!

—Suposo que no voldràs que et demani permís cada vegada que he de sortir.

—No, però el pare no es pot deixar sol, ara que està malalt.

És la manera de fer d’en Lluís, aquesta. Sempre es mostra enèrgic. Sovint, la seva mare s’hi enerva. Més que res, perquè ell no crida mai. Diu les coses amb aquesta tranquil·litat d’ara, però hom sent que seria millor que s’enfadés, perquè aleshores podríeu alguna cosa contra seu. Ara no hi podeu res. És per això que la seva mare calla. Molt sovint, amb ell ha de callar. La dona, però, se’n recorda, d’aquestes derrotes. Entre ella i en Lluís hi ha una hostilitat que no és natural entre mare i fili. El xicot no aprova moltes coses de la dona. I ella gairebé no aprova res del seu fill. I menys que res aquest festeig seu. No hi fa res que coneguin de tota la vida la família de la Dolors, que el seu pare sigui un vell amic d’en Rogeli. La mossa no li plau. A ben segur perquè, en el fons, s’assembla massa al seu fill. És serena com ell, potser una mica distant i tot. Sap que, en aquest matrimoni, ella no hi podrà entrar mai per res.

En Rogeli sofreix d’aquest estat de coses, sofreix d’aquestes quatre paraules secretament violentes, malgrat el to calmós, que es creuen entre mare i fill. Fins a cert punt, a més, ell en pagarà les conseqüències. Ara mateix, la Rosa ja comença per no entrar a preguntar-li com segueix. S’encamina a la cuina mentre en Lluís fa mitja volta i torna al costat del malalt.

—No necessiteu res? —li pregunta.

—No, em sembla que no…

—Si és així, me’n vaig. Tornarà el metge, aquesta nit?

—No ho sé. Em sembla que no ha dit res.

—Preneu-vos la temperatura.

Després, se’n va. De lluny, el sent saltar les escales de quatre en quatre, apressat. És tard, ja, i la Dolors deu estar a punt de sortir de la merceria, és veritat, però, que mai no són puntuals. La mestressa és una vella que sempre troba la manera de fastiguejar el personal amb alguna ordre d’última hora.

En Lluís ha deixat la porta oberta i el llum del menjador encès. L’ampla faixa que en penetra a l’habitació s’estén als peus del llit, s’enfila per la polida fusta de l’armari, on es queda a mitja altura, perquè el muntant de la porta no permet que progressi més enllà. És una llum una mica trista, perquè la bombeta no és gaire potent i la distància encara li fa perdre intensitat.

A la cuina espetega el carbó que la Rosa ha encès. Tenen gas, però ella no l’usa gairebé mai, només en cas de necessitat. Ha calculat què li surt més a compte, i és el carbó. En Lluís diu que això passa perquè ara la companyia factura també l’aire, cosa que abans no feia. És possible.

Quan el timbre es dispara, segueix feinejant a la cuina, com si no l’hagués sentit. No es mou fins que insisteix.

És la Mercè, naturalment. La Rosa està de mal humor i li crida:

—Si que ets impacient, noia!

—Com que no venia a obrir…

—¿Que et penses que m’he de passar la vida darrera la porta?

La noia calla. Als seus quinze anys, la Mercè és una mosseta més aviat una mica tímida. Com moltes noies d’aquesta edat. Ja és tota una dona, però. Encara té el rostre una mica infantil, però durant els darrers dos anys el cos se li ha desenrotllat molt. Des que treballa.

—Com segueix el pare? —pregunta.

—Com vols que segueixi? Bé!

La dona torna a travessar per davant de la porta, sense aturar-se. Ja s’ho temia. El repte del fill, el paga ell. Sempre que les coses no li surten com vol, ja se sap qui és la víctima.

La Mercè treu tímidament el nas per la porta oberta.

—Ja pots entrar, ja, que no dormo —diu ell.

—Esteu més bé? —demana ella, i entra.

—Així, així…

Després, ja no saben què més dir-se. Passats uns moments de vacil·lació, la noia fa:

—Vaig a desmudar-me. No sé si la marc em necessita per alguna cosa…

Toma a quedar-se sol. No gaire estona, perquè al cap de pocs minuts entra la Rosa. Més ben dit, no passa del llindar. Pregunta:

—Que vols sopar, tu?

—Bé…

Desapareix de nou i es passa una bona estona trafiquejant per la cuina. La Mercè abandona la seva habitació i va a retrobar-la.

—Té —sent que li diu—, porta això al teu pare.

«Això» és una sopa de brou, com el metge havia ordenat. Ella la deixa sobre la tauleta de nit mentre en Rogeli s’incorpora i s’arranja el coixí a l’esquena. La noia surt encara per anar a buscar la cullera.

—Teniu més mal de cap? —pregunta després, perquè ell es prem els polsos.

—No, igual.

Agafa el plat que ella li allarga. Abans de provar-ho, li sembla ganejar. Ara, però, descobreix que no. S’empassa unes quantes cullerades, més per sentit del deure que per veritable gust. Potser ho fa, també, que se sent la llengua molt pastosa. Tan grossa, que s’estranya que li càpiga a la boca.

Acaba rebutjant el plat.

—No en voleu més? —pregunta la filla, que no s’ha mogut del seu costat.

—No; no tinc gana.

La noia agafa el plat i se l’enduu a la cuina. Des del llit, com que la porta segueix oberta, sent que comunica a la Rosa:

—Diu que no té gana.

—Ell ho deu saber —és el comentari de la dona.

Està cansat de jeure. És per això que ara segueix assegut, mig assegut, l’esquena recolzada al coixí, el cap reclinat enrera, sobre la fusta del capçal. Aquesta positura fins i tot sembla procurar-li algun consol. El cap no li fa tant de mal. Les parpelles, en canvi, les té més pesades que mai. Ja és una grip ben curiosa!, exclama per a ell.

Passen els minuts. Les dues dones són a la cuina, però no es diuen res. Aleshores tornen a trucar el timbre. La Mercè va a obrir. És en Ramon, ja.

Com havia fet la noia una estona abans, treu el cap a l’habitació. Se sorprèn de veure’l incorporat.

—Hola, pare! —diu.

Durant l’últim any, en Ramon ha fet una gran estirada. Té divuit anys. Se’l veu una mica desmanegat, com molts adolescents. Sembla no saber què fer dels braços, de les cames. Té tot el rostre ple de granets vermells. També és cosa de l’edat, això. A més, ell, sense veritable necessitat, s’entossudeix a afaitar-se una vegada la setmana. S’afaita ell mateix, a la barberia, quan la feina afluixa. Els grans, sotmesos a aquest tractament, no hi guanyen res.

—Gaire feina? —pregunta en Rogeli ara.

—Com sempre…

—Ramon! —el crida la veu de la Rosa, des de la cuina.

Hi va. La dona li diu quelcom en veu baixa. Ell assenteix en veu alta. Després, quan torna a passar per davant de la porta oberta, sense entrar diu al seu pare, mig rient:

—Sembla que em menjaré el vostre sopar…

—Sí, jo no tenia gana…

Es torna a quedar sol. L’esquena ja comença a fer-li mal perquè aquesta positura, per bé que de moment li semblés còmoda, no ho és gens. S’ajaça de nou. Els llençols, a la part de baix, són frescos i agradables al tacte. És amb una certa voluptuositat que allarga les cames. La sensació agradosa, però, no dura gaire. Els llençols en un no res s’han escalfat altra vegada. Recomença el joc de desplaçar els membres d’un costat a l’altre.

S’ha ajaçat sobre la banda esquerra i ara sent que el cor li bat de pressa i molt fort. S’hi posa la mà i asseguraria que vol saltar-li fora del pit. Se li acudeix que podria mirar-se les pulsacions, però quan tracta de buscar-se el pols no el troba. O ell és molt inhàbil o el pols molt profund i dèbil. No ho entén. D’altra banda, però, tampoc no li serviria de res trobar-se’l, perquè no sap quantes pulsacions són normals, ni té el rellotge a mà per a controlar-se-les. Entre una cosa i l’altra, se sent una mica enquimerat. Canvia encara de posició, es posa de sobines. El cor, una estona, continua desbocat. Després, a poc a poc, sembla calmar-se. Devia ser culpa de la postura, es diu.

Sigui per l’instant d’angoixa que ha viscut, sigui per la febre o l’escalfor del llit, ara comença a suar. Això és bo, pensa. Bo, sí, però desagradable. De bon grat es mouria una altra vegada, perquè li sembla que així defugiria aquesta humitat que el va penetrant. Tem, però, fer-se aire i estroncar la bella transpiració. Segueix immòbil mentre a fora comença a sentir-se el soroll dels coberts que la Mercè posa a taula.

No sap què s’ha fet d’en Ramon. Fa estona que no se’l sent. Deu haver-se tancat a la seva cambra. Quan és a casa, sempre hi passa moltes estones. Ignora què pot fer-hi. Entre ells, la vida sempre ha tingut lloc al menjador, que serveix de tot, de menjador i de sala d’estar a la vegada.

La suor no s’estronca. Es toca la pell amb els dits i es sorprèn de trobar-se unes gotes tan grosses. Li rellisquen estèrnum avall, pesades i lentes.

A les nou entra en Lluís. Ell no tanca mai la porta d’una empenta, com els altres. Àdhuc en aquest detall es mostra un xicot reposat. L’empeny fins que se sent el crac del pany de cop. Amb la mateixa calma travessa el passadís, el menjador.

—Hola, Lluís —diu la Mercè, que segueix parant taula.

En Rogeli endevina el moviment de testa del seu fill quan pregunta en veu baixa:

—Dorm?

—Em penso que no —contesta ella.

Aleshores entra.

—Encara seguiu a les fosques? —fa—. ¿Voleu que obri el llum?

—No, estic molt bé així.

—Teniu temperatura?

—No ho sé, no m’ho he mirat; però em sento una mica calent.

El termòmetre és sobre la tauleta de nit. En Lluís l’agafa i el sacseja. El pare treu una mica la mà.

—Ja me’l posaré jo —diu—. Estic tot suat.

—Això és bo.

A fora comencen a entaular-se. Soroll de cadires desplaçades, de coberts remoguts.

—Lluís! —crida la Mercè.

—Ja vinc.

Dóna repetides ullades al rellotge, atent a la marxa de les busques. A fora, més soroll de cadires. Ara s’entaula la Rosa.

—Ja us el podeu treure.

Va fins a la porta per tal de mirar-lo.

—Trenta vuit —fa.

Els altres, des de taula, escolten.

—Faríeu bé de prendre-us un parell de comprimits, ara. Porta-li una mica d’aigua —diu mirant la Mercè.

La noia s’aixeca, ell torna a deixar el termòmetre damunt de la tauleta de nit, després de sacsejar-lo, i surt a sopar.

—Voleu que us tanqui la porta, si us molesta el soroll?

—No, encara m’agrada.

La Mercè entra amb un vas amb dos dits d’aigua i una cullereta. Ella mateixa tira els dos comprimits dins del líquid, els remena fins que s’han dissolt.

—Beveu…

Després, es queda sol de nou. La suor ara ha minvat una mica. Se sent tot humit, però ja no li regalima pit avall.

Els altres sopen. Li arriba cl soroll de les culleres que graten els plats. Ara i adés un mot, no gaires, perquè no semblen en disposició de parlar massa. Després, la remor d’una cadira que es desplaça: la Rosa o la Mercè que s’aixequen per anar a la cuina. Tot es combina i es barreja en la seva testa, tot li sembla una mica llunyà i irreal. Tracta de copsar distintament les poques paraules que diuen, però no pot. Potser parlen en veu massa baixa, aquesta veu que la gent es descobreixen quan hi ha un malalt a la casa.

Les parpelles se li clouen a despit seu. La febre li treballa per dintre, l’ensopeix, l’embolcalla en un singular benestar que seria gairebé perfecte si no fos que s’ha de preocupar de tenir separades les dues cames ardents. Els comprimits deuen començar a fer el seu efecte, perquè ara sua de nou. Es troba la boca seca, però no té set.

El cap, dèbil, se li’n va. No aconsegueix de coordinar un sol pensament; tot, dintre i fora d’ell, sembla afectat d’una gran imprecisió, com si sentís a través d’un cos aliè, com si entre ell i ell mateix, com si entre ell i el restant, s’interposés un vel gairebé opac.

Confusament, li arriba més soroll de cadires, de plats. Deuen haver acabat de menjar, els altres. Si ara mateix havien començat! Uns segons després, en Lluís i en Ramon són al seu costat, observant-lo. Tots dos han encès les cigarretes d’havent sopat, perquè en Ramon també fuma, ja fa prop d’un any. No li diuen res, el miren i prou. Tampoc ell no diu res, perquè no té ganes de parlar; només té ganes d’anar-se oblidant en aquest curiós i contradictori benestar que li ve de la febre i que no és perfecte per culpa de la mateixa febre. Tanca els ulls.

Quan els torna a obrir, els fills ja se n’han anat. El llum del menjador continua encès, però sembla no haver-hi ningú. Una silueta es planta al pas de la porta, ho sap perquè es retalla contra l’armari il·luminat. Després desapareix, sense haver-li dit res. I aleshores sent el soroll de l’aigua a la cuina. Freguen plats.

A poc a poc perd consciència. Hi ajuda aquesta mateixa remor monòtona que arriba de la cuina, entre el silenci de la casa, del carrer, aquest silenci nocturn que ho devora tot, àdhuc una part d’ell mateix. Adesiara, però, quan hi ha una remor més forta, un plat que aürta violentament el marbre, o un esgarip de l’aixeta, o bé, al contrari, quan de sobte la dona s’immobilitza i de cop no se sent res, absolutament res, aleshores sorgeix un instant de les profunditats de la seva inconsciència i es retroba vivent i lúcid en aquest llit vagament il·luminat per la resplendor de fora.

Li sembla que ja és molt tard quan, en obrir els ulls, sol·licitat malgrat seu per la consciència de quelcom d’insòlit, de quelcom de nou si més no, es troba amb en Lluís al seu costat. En veure que desclou les parpelles el xicot li pregunta:

—Com seguiu?

—Igual.

La seva veu sona pastosa, ell se la sent pastosa, potser perquè té la boca tan seca. No se li acudeix, però, de demanar una mica d’aigua, alguna cosa per beure. En realitat, continua sense tenir set.

—Ens n’anem a dormir, nosaltres —diu en Lluís—. Si us sembla que algú es quedi…

—No, no cal. No estic tan malalt com això…

Després entren els altres, la Mercè, en Ramon, la Rosa, només un moment, per donar-li la bona nit. A ell no li agrada veure’ls així, a l’entorn seu, mirant-lo amb aquells ulls encuriosits, com si fos a punt de morir. Contesta a llur bona nit d’una manera una mica sorruda, com si l’haguessin fet enfadar.

En quedar-se sol se sent millor. En Lluís ajusta una mica la porta al seu darrera, sense arribar a cloure-la del tot Després, tanca el llum del menjador i tot es queda a les fosques. Comença la nit.

Tot li fa mal, ara. Se sent els ossos adolorits per la llarga estada al llit. Els inevitables canvis de positura no li duen cap consol. Es posi com es posi, el cansament no se’n va. No se n’anirà fins que pugui llevar-se. De fet, es llevarà d’aquí a un moment. De primer, però, s’assegura que no sua.

Incorporant-se, estira el gec deixat damunt la cadira, al costat del llit, amb l’altra roba. Se’l posa abans d’abandonar els llençols. No s’ha recordat de dir-los que no li havien portat l’orinal i ara s’ha de posar els pantalons i tot per sortir fora. Se sent dèbil, perquè ha menjat poc, perquè ha suat tant. La febre també hi ajuda.

No vol encendre el llum del menjador, per no cridar l’atenció dels altres, i obre el del dormitori. Tot i aquestes precaucions, el senten caminar. O potser ha estat la porta del wàter, que grinyola una mica. El cas és que en sortir es troba amb en Lluís, que ha abandonat la seva cambra a mig vestir.

—Què feu? —pregunta, estranyat.

—He hagut d’anar al wàter —explica ell.

—Però és que…

Acaba de travessar el menjador i truca a la porta del dormitori de la mare. A ell li diu:

—Apa, no us entretingueu!

Des de dins, la Rosa pregunta:

—Què passa?

Mentre ell es treu els pantalons i torna a ficar-se al llit, sent les explicacions del seu fill, molest Des de dins la Rosa contesta quelcom que no entén. En Lluís treu el cap per la porta de la cambra.

—Ara us el portaran —diu.

El porta la Mercè. Discretament, el deixa sota el llit, sense dir res. Ell s’ha girat de l’altra banda i tampoc no parla.

Després tot torna a quedar fosc i silenciós. En Rogeli se sent una mica empipat amb el seu fill gran. Comprèn que ho ha fet a fi de bé, però no li agrada aquesta mena de publicitat donada a detalls humiliants que més val no remarcar.

En la quietud que s’ha ensenyorit de la casa, per la porta entreoberta li arriba el tic-tac pausat i monòton del rellotge de paret. El temps prossegueix el seu curs.

De cop, obeint una curiosa i incontrolable associació d’idees, es troba pensant en la fàbrica. ¿Com s’ho deu haver arreglat en Macari, tot sol? Descobreix, però, que en el fons tot allò el preocupa ben poc. A despit d’això, segueix pensant-hi, evoca la quadra, l’estrèpit dels telers, les dones que es mouen d’un costat a l’altre, el moviment dels llavis que parlen sense que en surti cap so. Els llavis es fan grossos, creixen més i més, els substitueixen uns llavis semblants, però no idèntics, uns llavis que parlen més de pressa, més a poc a poc… Abans d’adormir-se encara té temps de preguntar-se a qui pertanyen, si és possible que, sense adonar-se’n, hagi remarcat aquesta qualitat, aquest dibuix particular que té la boca de cada teixidora, de cada persona, aquesta qualitat, aquest dibuix que en fan quelcom d’únic…

L’endemà es desperta tard. No sap quina hora és, però està segur que és molt tard. Li estranya de no haver sentit marxar en Lluís. Surt molt d’hora, perquè a l’hospital passen llista a les set. Abans, se n’anava amb la Mercè, perquè llur horari i part de llur trajecte coincidien. A ella, tampoc no l’ha sentida, avui. Ni a en Ramon.

L’habitació és tancada i a dins tot és fosc. Des del llit, no pot veure la minsa ratlla lluminosa que deu entrar per sota la porta, des del menjador. Al costat del llit no hi ha pera, de manera que si vol sortir d’aquesta obscuritat s’haurà d’aixecar i obrir els finestrons. Se sent molt calent, però, i una mica entresuat de la llarga dormida febrosa. Per això es decideix a cridar:

—Rosa!

No obté resposta. La Rosa no deu ésser al pis. Potser és a comprar. Aleshores, no és tan tard com creia. A mesura que passen els minuts, ara, se sent més bé. Troba que pot suportar el contacte de les cames l’una contra l’altra, cosa que vol dir que la febre l’ha abandonat. Voldria col·locar-se el termòmetre tot seguit, però li fa una mica de mandra incorporar-se, es diu que d’aquí a un moment i, quan el moment ha passat, s’ho repeteix. En aquests ajornaments inacabables el sorprèn la tornada de la seva dona. Només sentir la porta del pis, crida:

—Rosa!

Ella entra a l’habitació. I, amb ella, un raig clar i poderós de llum, de la finestra del menjador.

—Ja t’has despertat? —pregunta.

Travessa la cambra i va a obrir els finestrons. La llum pàl·lida i glaçada d’aquests vidres combat la llum de l’altra finestra. La cambra, un moment gairebé alegre, torna a entristir-se de cop.

—És molt tard?

—Prop de les onze…

—Si que he dormit!

S’incorpora i ell mateix es posa el termòmetre. Amb l’altra mà agafa el rellotge de butxaca, però ningú no es va recordar de donar-li corda, anit, i s’ha aturat. Li cal acudir als serveis de la Rosa.

A ella, sembla haver-li passat el lleu enfurrunyament d’ahir i es mostra més aviat servicial, per bé que no particularment amable. Mira el rellotge del menjador mentre serva el termòmetre sota l’aixella.

—Ja te’l pots treure —diu passat un minut.

A en Rogeli, li costa una mica descobrir la minsa línia de mercuri, en aquesta llum pobra, i també és ella qui l’hi ha d’agafar de les mans i anar-lo a mirar al costat de la finestra.

—No en tens —fa—. Trenta-sis, set.

El sacseja i el deixa damunt de la tauleta de nit.

—Vols esmorzar? —pregunta.

—Sí, em sembla que tinc gana.

La dona, aleshores, es troba que no sap què donar-li. El metge no va dir res, les seves instruccions foren molt limitades i, ensems, una mica imprecises. A la fi li porta una torrada de pa amb oli i sal. Això no pot fer-li cap mal.

En acabar, ell se sent tan animat que ja s’aixecaria.

—Espera migdia. Deurà venir el metge.

Es resigna i torna a ajaçar-se. Ara li sembla mentida poder tenir les cames juntes sense que el molestin, li sembla mentida que sigui tan agradable la tebior dels llençols. Anit, ben mirat, es trobava molt malament. Quelcom ha empitjorat, però, d’ahir a avui: se sent el cos més adolorit que mai. Mai no havia trobat el matalàs tan dur com ara. El mal de cap, en canvi, sembla haver-se fos.

El metge compareix per allà a les dotze. Entra amb la seva fàcil despreocupació professional, seguit de la Rosa, que es queda prop de la porta, les mans sota el davantal.

Li cerca el pols, li posa el termòmetre, el seu, i no el que hi ha damunt de la tauleta; pregunta:

—Com heu passat la nit?

—Així, així. Estava gairebé a trenta-nou. Em sembla que he tingut un malson —diu en recordar els llavis.

—Teniu gana?

—Sí…

—Vejam la llengua…

Ell la hi mostra.

—Molt bruta —diu el metge.

—Em podré aixecar?

—No aneu tan de pressa.

—Si no tinc febre…

—Si això us preocupa, aquesta nit en tornareu a tenir.

Es gira a la dona:

—Res —diu—. Tot va bé. Que mengi el que vulgui, per dinar. No massa, és clar. A la nit, si en té ganes, un plat de sopes, una mica de peix bullit…

Fa un gest cap al malalt.

—Fins demà. I no us amoïneu.

—No, jo no… —diu en Rogeli.

La Rosa l’acompanya a la porta, com el dia abans. Després, directament, se’n va a la cuina.

En Rogeli es torna a quedar sol. Tantes hores de llit el comencen a posar nerviós. Aquesta manca d’activitat no li fa cap bé. Només que pogués fer quatre passos ja seria una altra cosa. I els ossos, aquests ossos tan sensibles que es cansen de seguida, que l’obliguen a incorporar-se una mica, a gitar-se de nou… No se sent còmode de cap manera. I l’esmorzar tampoc no se li ha posat tan bé com creia d’antuvi. Ara l’estómac li pesa, el gust d’all li torna a la boca… Només li faltava això, pastosa com se la senti Potser faria bé de netejar-se-la una mica. Altres vegades ho ha fet.

—Rosa!

La remor d’una tapa de llauna que cau per terra. La dona corre al seu costat.

—Si em portessis una mica de vinagre i un drapet… Tinc una llengua molt bruta.

—Ara t’ho duré —diu ella, complaent.

Quan li ho porta es queda a tocar del llit, observant-lo. Ell humiteja el drap en el vinagre i es frega la llengua enèrgicament. Li vénen nàusees i el coll se li contreu. Descansa un moment; hi torna, ara amb més precaució. Les nàusees, però, es repeteixen, no ho pot evitar.

—Mentre no vomitis… —fa ella.

—No —diu, no massa convençut.

A la fi, però, ho ha de deixar córrer. Per suavitat que hi posi, les nàusees persisteixen. Allarga la tassa a la dona, la qual se l’enduu altra vegada. La provatura, amb tot, no ha estat pas inútil. Li sembla sentir-se la llengua més baldera dins la boca. Al cap d’una estona, però, comprèn que només era una il·lusió.

Ara es queda incorporat, passeja els ulls per la cambra. L’estómac sembla haver-se-li alleugerit una mica. Si tingués el diari el llegiria, pensa, sense parar esment en la penombra del dormitori. Ells, però, no el compren mai. S’assabenten del que passa per les converses de la gent. De vegades, quan passa pel costat d’un quiosc, ell s’atura i dóna una ullada a l’edició gratuïta. Això, ho va llegir no sap on, o algú li ho va dir, però la frase li ha quedat, la troba molt encertada.

A partir de la una comencen a arribar els fills. D’antuvi en Lluís, perquè treballa més a prop. Després la Mercè i, finalment, en Ramon. Tots entren a la cambra, li pregunten com segueix, s’interessen pel dinar, una mica endarrerit. Els gestos de sempre, les paraules de cada dia. Només hi ha això de nou: que ell està malalt.

A l’últim s’entaulen. La Rosa, abans, entra un moment a dir-li que li portarà el dinar quan ells hauran acabat. Ha esmorzat tard. Assenteix.

Del llit estant, segueix la conversa que tenen a taula. Com a la vetlla, han deixat la porta entreoberta, perquè no se senti tan sol. Ara és en Lluís qui té la paraula. Conta quelcom de l’hospital, com s’ho ha fet per defugir els esguards del caporal que, mentre passen llista, cerca homes per a fregar les dependències de la companyia, per a pelar patates… Abans, a la cuina només hi destinaven els qui es queden a dinar a l’hospital. Devien protestar, perquè són pocs i els tocava servei dia per altre. Des d’aleshores no hi ha distincions.

—… per això sempre em poso al costat de la porta que duu al pavelló dels oficials, que és a sobre —explica el xicot—. Quan m’han cridat m’amago a les escales, o darrera l’ascensor. Molts ho fem. Massa i tot, ara. Algun dia es descobrirà i haurem de trobar alguna altra cosa.

Els altres riuen. També en Rogeli, des de l’habitació, somriu. En Lluís se les pensa totes, és un noi molt eixerit. Ell sí que pot anar pertot arreu. Sempre es defensarà.

Des del llit només veu l’esquena de la Rosa, el perfil d’en Ramon, un perfil xuclat, de trets aguditzats. Duu els cabells molt llargs, tipus artista. Se’ls deixa així des que treballa a la barberia. També intenta deixar-se el bigoti. Sense èxit, però. Encara té poc pèl.

La Rosa s’aixeca una i altra vegada. Sembla mentida les vegades que una dona s’aixeca de taula, en el transcurs d’un dinar. Mai no ho havia remarcat com avui que roman al marge de tot, sol en el seu llit.

Quan acaben de menjar, els dos nois tornen a entrar al dormitori. Mentre les dones se’n van a la cuina i la mare comença a fregar plats, ells s’asseuen entre el llit i la finestra. A la cambra només hi ha una cadira, però en Lluís n’ha entrada una altra del menjador.

—No us molestem pas? —pregunta.

—És clar que noi —protesta ell, satisfet.

—És que de vegades, quan no s’està bé… No us molesta, el fum?

—No. Jo mateix fumaria, si em deixaven fumar.

Entra la Mercè amb un plat de sopa de brou. En Rogeli, per sota el llençol, mou les cames, es redreça una mica.

La sopa és bona i menja amb gana. En Ramon comença a contar una discussió que han tingut a la barberia per un assumpte de propines. Les propines, les posen en una capseta, en comú, i a final de setmana se les reparteixen. Avui han sorprès un dels companys que es reservava la que acabava de donar-li un client. Ja feia temps que sospitaven que procedia així. Avui, però, l’han ben enxampat. Hi ha hagut una llarga i violenta discussió. El mateix amo hi ha intervingut. A última hora, però, no ha servit de res, perquè el culpable s’ha entossudit a negar la mateixa evidència.

—El resultat és —acaba en Ramon— que ara no volem les seves propines a la capsa comuna. Que se les guardi! Repartirem només nosaltres tres… Potser encara hi perdrà.

Després de la sopa li porten mig pit de pollastre. Mentre menja, els fills segueixen parlant. Ell gairebé no diu res, perquè té la boca plena, perquè en té prou d’escoltar. És feliç de tenir els fills així, al seu costat. Es veuen molt poc, en general. Cadascú tira per la seva. Suposa que a totes les famílies deu passar el mateix. Els fills es fan grans, tenen els seus interessos, el seu treball. Sí, no era gaire diferent a casa seva, quan ell era jove.

En acabar, com aquell que no diu res, fa:

—No m’aniria gens malament, una cigarreta… amb l’esperança que en Lluís li n’allargui una. El xicot, però, s’hi oposa immediatament.

—Ja tindreu temps, de fumar.

—Sí, però havent dinat…

—No sigueu criatura. Que potser no us voleu posar bo?

S’ha de resignar. Quin remei li queda? Ells, ara, ja han acabat les cigarretes, han tirat les puntes per terra. Una delies, la d’en Ramon, encara treu una mica de fum, es crema tota sola.

Es fa tard. En Lluís i la Mercè han de tornar al treball. En Ramon, tot i que ell encara no se’n va, surt amb el seu germà. Sol, no sabria què dir-li, al pare. És eixut. Tots dos ho són l’un amb l’altre. No pas per malvolença, no. Són fets així. Potser és que mai no han sabut situar-se convenientment l’un enfront de l’altre. De vegades hom parteix malament, crea una situació tensa, o falsa, i ja no hi ha manera de redreçar les coses, perquè hom no sap com prendre-s’ho, o perquè no es disposa de temps, o perquè no s’hi pensa…

La noia treu el cap per la porta.

—Adéu-siau, pare.

En Lluís, darrera d’ella, el saluda amb la mà.

—Fins a la nit.

La porta del pis que es tanca suaument. I, aleshores, el silenci. No pas per massa estona. La Rosa, que encara és a la cuina, crida:

—Ramon!

Ell no contesta, però en Rogeli sent els passos que s’encaminen on és la seva mare. Unes paraules en veu baixa. Silenci. Més paraules. El soroll d’un plat, d’un got, no sabria dir-ho. La cosa no li ve de nou, ni aquest secret n’és un. La dona sempre guarda algun suplement alimentari per al fill. No hi hauria res a dir si no fes les coses d’amagat. En Ramon és molt jove i li convé menjar. També és jove la Mercè, encara ho és més, però ella creix forta, i aquest no és el cas del noi. En Rogeli, però, troba lleig aquest procedir de la Rosa.

Ara s’estan molta estona a la cuina, mare i fill. Sembla que és ella qui parla. Què pot dir-li? Deu queixar-se d’alguna cosa, potser d’ell. Un dia li va sorprendre aquests mots:

—És tan difícil, el teu pare!

Precisament els deia a en Ramon. El xicot no hi va fer cap comentari, perquè la confidència, si de confidència es tractava, el devia neguitejar una mica. Si més no, així s’ho imagina en Rogeli. A ell l’hauria neguitejat. A més, al xicot devia constar-li que no era veritat allò que deia la seva mare. Difícil ell, ell que sempre diu amén, ell que fa la seva via sense ficar-se amb ningú perquè fa temps que ha descobert que aquesta és l’única manera de tenir una mica de tranquil·litat, una mica només.

Prefereix no pensar-hi. D’altra banda, en Ramon ja abandona la cuina. Ara se’n deurà anar. En efecte, treu el cap per la porta, un paquetet a la mà.

—Fins al vespre, pare —diu.

—Adéu, Ramon.

El cop de la porta, perquè aquest sempre la fa petar. El silenci s’apodera de nou del pis. Un silenci que ara durarà tota la tarda, perquè no és probable que la Rosa vagi a donar-li conversa, a ell.

Tot és senzill i tot és complicat. Senzill restar així, sense fer res, amb el pensament com esbarriat, fixant-se ara en una cosa, després en l’altra. Complicat tenir tot aquest nombre d’hores al seu davant i esmicolar-les a poc a poc, ésser més fort que elles, que llur inèrcia, que les obliga a durar, a perdurar. Senzill romandre immòbil en la quietud de la casa, en ta mitja penombra del dormitori reduït. Complicat enervar-s’hi, foragitar de dins aquest silenci que amb el pas dels minuts esdevé gairebé intolerable, pesat com una llosa…

La Rosa s’ha instal·lat al menjador, ha sentit el soroll de la cadira desplaçada, el seu sospir feixuc de dona enfeinada o que s’ho pensa. No sap què fa, però deu estar cosint, perquè la seva activitat no trenca pas el silenci; el trenca, en tot cas, molt de tant en tant, quan mou una mica la cadira, quan belluga els peus.

El temps es dilata. Fragments de pensaments, d’idees, li travessen la testa. Són, però, pensaments i idees familiars que no el distreuen. No sabria pensar res de nou. Si no pensa en els llavis de les teixidores… Ho fa. Però per a pensar la cosa adequadament, com havia començat a fer anit, li cal el concurs de la febre. Lúcid, no se li acudeix res, no troba res, tots els llavis són iguals i és una ximpleria sobreposar-los els uns als altres, comparar-los. Llavis prims, llavis gruixuts… I què més? La Glòria, per exemple, aquesta noia que ja està a punt de maridar-se tot i ésser tan jove, perquè no sembla gaire més gran que la Mercè, té els llavis gruixuts i carnosos, un rostre afable, tota ella es veu carnosa, encara que en realitat sigui prima. La Ramona, en canvi, té la boca tallada com un ganivet… Què més, què més?

Quan la llum comença a minvar, i no triga gaire en aquesta habitació, encara segueix cercant aquest «què més» que ara ja no té gaire sentit en la seva testa, perquè ja s’està endormiscant i els seus pensaments, els seus fragments de pensament, es disgreguen en mil direccions que s’anihilen entre elles…

En despertar-se ja és gairebé de nit La porta segueix oberta, el mateix silenci plana sobre la casa. Res no ha canviat, res llevat de la llum. Només la llum, la manca de llum, permet d’assegurar que el temps ha passat. Escolta un moment. La Rosa ja deu haver abandonat el menjador, tot sembla quiet. Potser se n’ha anat? No, la sent tancar un calaix, a la seva cambra. Aleshores, truquen al timbre.

Sent veus conegudes que pregunten per ell, encara al replà. La Rosa fa entrar els visitants.

—No sé si dorm… —diu.

S’apropa a la porta de l’habitació després d’haver encès el llum de fora.

—Rogeli…

—Qui hi ha?

—Et vénen a veure… No dorm, no —diu als altres—. Ja podeu passar.

Fa girar l’interruptor de la cambra. Aquella sobtada resplendor, d’antuvi l’encega. Clou els ulls, parpelleja. Després mira els dos homes. Són el manyà i en Macari. No estan acostumats a fer visites. Es mouen amb toixarrudesa, com si tinguessin por de trencar quelcom, tot i que no hi ha res susceptible d’ésser trencat en tota la cambra. S’atansen al llit. La Rosa entra cadires.

—No cal, no cal, no es molesti! —fa en Macari.

—I doncs? —pregunta el manyà—. Que ja teníeu ganes de fer vacances?

Se’ls veu forçats, i en Rogeli també s’hi sent. Li agrada que hagin vingut, però li fa estrany veure’ls allí… Inicia un somriure indecís.

—Sí… vacances —fa—. Galdoses vacances, a fe!

—Però sembleu eixerit… Nosaltres que ja ens fèiem el pensament de veure-us amb una cama a l’altre barri.

—Home —protesta ell—, home, potser que no corris tant! Em sembla que encara me’n sortiré, d’aquesta.

—Hi ha una mica de passa —diu ara en Macari—. A la fàbrica han hagut de plegar també un parell de mosses…

El talla l’estrèpit del timbre. La Rosa, que havia abandonat el dormitori després d’entrar les cadires, obre la porta i es desfà en exclamacions. Després, sent la veu d’en Llorenç:

—I doncs, diu que està malalt, aquest murri?

La Rosa riu, tots dos s’atansen a la cambra. En Llorenç, en veure els altres, s’atura al llindar.

—Ah!… Així que ja tens visites…

En Rogeli, sense presentar-los, explica que són uns companys.

—Sí, ja cl conec, aquest —diu l’arribat de nou, referint-se al manyà.

La Rosa ha entrat una altra cadira i en Llorenç també s’asseu. L’habitació, petita, sembla desproporcionadament plena. I més perquè ara, amb l’arribada d’en Llorenç, tots s’han animat una mica i, a poc a poc, han anat aixecant les veus, parlen alhora.

—Quan la noia em va contar que feies llit…

—El dia abans ja havia dit que no es trobava bé —fa en Macari—. Recordeu? Jo pensava que no fos un cop d’aire…

En Rogeli és l’únic que gairebé no diu res. Tanta animació el molesta una mica, perquè el cap li torna a fer mal. No massa, però li’n fa.

—Coses del temps. Al costat de casa fa tres dies que tenen el fill al llit…

—La gent es confia, perquè comença a fer bo…

—Jo la vaig tenir l’any passat…

A ell es diria que l’han obligat Parlen entre ells, com si fossin al cafè. Totes les frases acaben en punts suspensius. Tornen a trucar al timbre. Qui deu ser, ara?, es pregunta.

És la Mercè. Entra a veure el seu pare. Els homes, educats, s’aixequen, es tornen a asseure, insegurs de llur capteniment. Tots plegats se senten més confortables quan ella se’n va i els torna a deixar sols.

—És benigna, de totes maneres…

—Dos o tres dies de llit…

—Una mica de febre…

—Però tu no dius res! —fa de cop en Llorenç.

—Què vols que digui? —i aleshores troba una frase espiritual, potser l’única que dirà en tota la seva vida—: Jo sóc el malalt!

Riuen, el tracten de plaga. Després entra en Lluís. Amb la gatzara, no havien sentit la porta.

—Ja veig que esteu ben acompanyat —diu.

El saluden, en Llorenç li tusta l’esquena.

—I doncs, noi, que t’has oblidat de la Dolors, avui?

—Ella m’ha oblidat Una companya m’ha dit que més valia que no m’esperés, que la vella li havia confiat un encàrrec abans de plegar…

Ho diu amb rancúnia contra la mestressa de la noia. No és la primera vegada que passa, això. La vella sembla que ho faci a posta.

Els altres s’aixequen, diuen que ja han abusat prou, que és tard. Hi ha un moment d’indecisió. Després, en Macari allarga la mà al malalt. Encaixen superficialment.

—Vejam si ens posem valents aviat!

En Llorenç se’n va amb ells. En Lluís protesta que és d’hora.

—No —explica l’home—. Una estona està bé. Massa, cansa.

Els acompanya fins a la porta. La Rosa surt de la cuina i també els escorta. Des de la cambra se senten les darreres frases:

—I perdoni la molèstia… —diu el manyà.

—I ara! Al contrari, molt agraïts…

—I és clar! —confirma en Lluís.

Després el xicot torna a la cambra del seu pare. La Rosa treu les cadires suplementàries al menjador.

—Us podríeu mirar la temperatura —diu ell.

Se la mira. El termòmetre assenyala trenta-sis nou. En Rogeli no se’n sap avenir. Se sent calent, ara.

—És el neguit de passar tantes hores ajagut —explica en Lluís.

—Vejam si demà ja cm podré llevar… En tinc unes ganes!

La satisfacció de no tenir febre gairebé li fa oblidar que el cap encara no li va com cal.

L’endemà, el metge constata que ha experimentat una sensible milloria. La febre no ha reaparegut. Amb tot, a despit dels seus precs, no li permet d’abandonar el llit.

—No sigueu tan impacient —li fa—. Demà serà un altre dia.

Més hores buides, la tarda solitària, lliurat als seus pensaments. La Rosa, ara que veu allunyat el perill, si és que n’hi havia hagut, torna a mostrar-se més displicent. És així, ella. En silenci, li fa retret dels jornals perduts, com si fos culpa d’ell. És dura, la dona. I el pitjor de tot és que només ho és amb els altres, sobretot amb ell. Ni tinc dret d’estar malalt 1, pensa amb amargor.

L’amargor és àcida, però serveix per a entretenir-lo. En el silenci de la casa, rumia els seus greuges, se sent una víctima. No se li acudeix, però, de revoltar-se. Els anells de la cadena s’han anat forjant d’un a un, i ara és un home empresonat, lligat de peus i mans. No hi ha res a fer, la cosa és clara.

Ella, encastellada en la seva estúpida rancúnia, no li pregunta com se troba, no li pregunta si necessita alguna cosa. Es mou per la casa, com una estranya. Surt i entra, se’n va a comprar, a cercar el racionament, sempre sense dir-li res. En silenci li serveix l’esmorzar. El dinar i el sopar, els hi entra la noia.

L’endemà, per fi, el metge el deixa llevar.

—Res de sortir al carrer, però —l’avisa—. Us lleveu tres o quatre hores, i al llit altra vegada.

A pesar d’aquesta restricció, per ell es tracta d’un esdeveniment. De cop, en saber que podrà passar unes hores dempeus, se sent fort i àgil. És la il·lusió d’un moment. Tot just llevat, s’adona que ha presumit massa. El seu cos no sols és dèbil, sinó bla, com el d’aquests animals sense ossos. Els seus primers passos pel menjador gairebé són vacil·lants.

El metge ha dit que ja no tornarà, si no és necessari; que el malalt s’ha recobrat més de pressa que no esperava. Un parell de dies, tres, de convalescència, segons com se senti. Després, podrà tornar al treball.

D’antuvi, llevat, el temps li sembla més suportable. Passeja pel menjador, es passa llargues estones al costat de la finestra tancada, mirant la casa del davant, el fragment de carrer solitari…

A la tarda, la Rosa se’n va. Aquesta vegada, més aviat innecessàriament, li pregunta si pot deixar-lo sol. Des que sap que d’aquí a dos dies podrà tornar a la fàbrica, és una altra.

Ell aprofita l’ocasió per a encendre una cigarreta, la primera des que s’enllità. Es tanca al dormitori. Després, quan haurà acabat, obrirà la finestra perquè se’n vagi l’olor del tabac. D’aquest moment, d’aquesta primera cigarreta, se n’havia fet una festa. La realitat, però, és una altra. La seva boca encara pastosa no hi troba gust. Malgrat el desplaer, però, no es decideix a llençar-la. Se la fuma fins al final.

Al vespre, quan anava a enllitar-se de nou, compareixen en Llorenç i en Poblet. S’han d’esperar al menjador mentre ell es despulla. La Rosa els dóna conversa, animada, riallera. Causant, com sempre que vol, una impressió magnífica a la gent.

Després entren, s’asseuen al costat del llit. En Llorenç, familiar, es porta la cadira ell mateix, per estalviar feina a la Rosa. Ella els fa un instant de companyia, però acaba deixant-los per anar-se’n a la cuina.

Parlen de la grip, perquè davant d’un malalt s’ha de parlar de malalties. En Poblet, però, sempre a la seva dèria, aprofita el tema per a contar un acudit que s’hi relaciona. Com tots els seus, és molt pujat de color. Si no fos així, ja no s’hauria pres la molèstia de recordar-lo. Tots riuen. No és gaire bo, encara que sigui atrevit, però estan acostumats a riure les coses d’en Poblet.

El temps passa alegrement. Una història en porta una altra. Els dos homes s’atansen més al llit i en Poblet segueix divertint-los. Parla en veu baixa, amb reiterades ullades a la porta, per si entra la Rosa. Els sembla que fan quelcom de prohibit, i això els excita.

Se’n van molt tard, quan la Mercè i en Ramon ja fa estona que són a casa i en Lluís ja deu estar a punt de tornar. Només són fora, la Rosa mormola:

—Em pensava que no se n’anirien mai!

Ha sentit les rialles, els murmuris, i això l’ha molestada.

—Per una vegada que vénen… —diu ell.

—No caldria sinó que vinguessin cada dia!

Decididament, no hi ha manera de parlar-hi, amb ella. Més val callar. La seva hipocresia, però, fereix en Rogeli. Al davant tot han estat bones paraules; a darrera només troba vituperis. Ell no acaba de comprendre com es pot ésser així. Ell sempre va amb el cor a la mà.

Abans de sopar, encara es pren la temperatura, per a tranquil·litat de consciència, perquè en Lluís insisteix que ho faci. Trenta-sis, set. Tot va bé. Una mica de paciència i de nou podrà tornar a sortir al carrer, treballar…

Després, la nit. Llarga nit, perquè li costa de dormir. Té el cos massa reposat. Està fet a cansar-lo. Es regira pel llit, perquè, encara que no tingui febre, té calor. Molt tard ja, sent els passos del veí de dalt que retira. Demà és diumenge. Si les coses no s’espatllen, pensa aleshores, dilluns ja podré tornar a la fàbrica. Començarà la setmana. Després de tants dies de no sentir-lo, gairebé enyora el triqui-triqui-trac dels telers. Allí es troba en el seu ambient, entre l’estrèpit, les converses mudes…

L’endemà es lleva tard. El primer que fa és afaitar-se. En tots aquests dies no ho havia fet. Sortosament no té gaire pèl, ell, mai no n’ha tingut massa i, amb l’edat, encara sembla haver-li disminuït.

A tres quarts d’onze se’n va en Lluís. Els diumenges no ha d’acudir a l’hospital, si no té servei. Ara se’n va a cercar la seva promesa, com cada diumenge. Es passegen una mica, fan el vermut… Més tard, també desapareix en Ramon. Més que res, perquè la casa li cau al damunt. La Mercè, en canvi, no es mou. Arranja les seves coses, ajuda la seva mare, s’enllustra les sabates per a la tarda…

En Rogeli, un cop afaitat, ja té tota la feina feta. Com que no ha de sortir, s’ha posat el vestit dels dies feiners. Per a arrossegar-se per les cadires de casa no val la pena de mudar-se.

S’asseu davant de la taula, mirant vagament al seu entorn, com preguntant-se què podria fer. Recorda que a la tauleta de nit de la seva habitació hi ha un joc de cartes, molt vell i llardós, però això no té importància. El va a buscar i es posa a fer solitaris. Només en coneix dos, i els prova l’un darrera l’altre. Fa temps que no s’hi ha dedicat i equivoca les cartes. C potser és que el seu pensament vaga per altres indrets. Torna a escartejar i comença de bell nou.

La Mercè s’atura al seu costat i es queda mirant-lo. La Rosa, en canvi, diu:

—Amb això t’has d’entretenir, ara?

—I què vols que faci?

Ella no contesta. En efecte, ¿què ha de fer, sinó passar el temps? Les cartes, però, el distreuen ben poc, ara.

Maquinalment, es fica la mà a la butxaca i es treu el tabac i el paper de fumar. Quan se n’adona, torna a embutxacar-ho. S’ha promès de no fumar fins havent dinat. Això sí, avui no permetrà que ningú interfereixi. Tant si els agrada com si no els agrada, fumarà. Ara ja està bo.

A les dotze ja en té prou i torna les cartes a la tauleta de nit. No li ha reeixit ni un sol solitari, tot i que a darrera hora la Mercè s’ha posat a ajudar-lo, indicant-li les badades que feia. És la seva col·laboració, precisament, allò que ho ha empitjorat tot, perquè a ell no li agrada que es posin en la seva manera de jugar. De bon grat li hauria dit que el deixés tranquil. Vista la seva bona fe, però, no s’ha atrevit a protestar.

A quarts d’una compareix en Ramon, a ben segur cansat de vagabundejar pel carrer. Duu un periòdic esportiu, perquè l’esport és gairebé l’únic que li interessa, encara que ell no en practiqui cap. S’asseu al costat de la finestra i el llegeix d’un cap a l’altre, sense perdre’s res.

—Podries deixar-me un full —li diu en Rogeli.

En Ramon obeeix, no de gaire bona gana, li sembla. Els fulls del periòdic són grans i en Rogeli s’instal·la de nou davant la taula. D’antuvi llegeix tots els titulars, cercant-ne un que l’atregui, per poc que sigui. Futbol, lluita, ciclisme… tot això no li diu res. Amb tot, intenta de llegir la relació d’un combat de boxa. No hi entén paraula. Encara que sembli mentida, no n’ha vist mai cap. El tecnicisme del cronista és, per a ell, lletra morta que el fatiga. Quan acaba, no sabria explicar què ha llegit. Llegeix lentament, movent una mica els llavis, confegint gairebé, perquè té poca lletra, com diu ell. L’altre costat de full no és pas més interessant. La majoria de coses, per si fos poc, vénen de primera pàgina. El torna a en Ramon, el qual no li ofereix l’altre tros. Ni ell el demana, perquè ja en té prou amb el que ha llegit.

No s’entaulen fins que ve en Lluís, el qual sempre fa tard. Sembla que no tingui mai prou hores per a estar al costat de la Dolors. Els diumenges, sobretot, no cal pas que li demaneu res. Dina amb l’esguard penjant del rellotge, com si el temps s’acabés, sense saber ben bé què es fica a la boca.

Amb la seva actitud sembla demanar-los que no s’entretinguin, que vagin més de pressa, perquè el tren està a punt de sortir. És potser per això que parlen tan poc, que parlen menys que els altres dies.

A dos quarts de tres ja han acabat, i ell s’aixeca tot seguit per anar-se’n a la cuina a rentar-se les dents. Els dies de feina només se les renta a la nit, abans d’anar-se’n a dormir, els dies de festa se les renta dues vegades, havent dinat i havent sopat. Els altres no són tan primmirats. La Mercè ho fa quan se’n recorda i en Ramon potser un parell de vegades la setmana. Ells dos, la Rosa i ell, no se les renten mai. Quan eren joves, això no es feia. Si més no, el costum no estava generalitzat. I no és pas qüestió de començar a les portes de la vellesa, quan les boques ja han perdut més de quatre peces.

En Ramon torna a desplegar el periòdic, fent temps, mentre la Mercè ajuda la seva mare.

—No us podríeu esperar una mica? —protesta en Lluís a la cuina, en veure-les entrar amb els plats bruts.

—Només vull apilar-los aquí! —diu la noia.

—Però em podries tacar…

Un quart després ja s’ha pentinat, s’ha arranjat el nus de la corbata i s’ha canviat d’americana. S’assegura que duu diners a la cartera.

—Au, fins a la nit.

—Que et diverteixis! —crida en Ramon sense aixecar els ulls del periòdic.

Quan acaba, el deixa damunt del bufet, rebregat, s’estira i badalla. Consulta l’hora, diu:

—També me n’hauré d’anar, jo…

Encara fa temps, però. Es neteja les ungles, sense pressa, recolzat contra la finestra. Després se n’entra a la seva habitació, on es queda molta estona. En surt fumant una altra cigarreta, acabada d’encendre. En Rogeli encara té la seva entre els llavis, apagada. Ningú no ha protestat, quan l’ha cargolada. Ni se’n deuen haver adonat.

—Bé… —diu en Ramon—. Fins després…

La noia se’n va més tard, tocades les quatre. Com cada festa, ve a cercar-la una amiga. Una noia que treballa amb ella a les «capses» i que viu al carrer Badal. És una noia que només sap riure. Com de costum, la Mercè la fa esperar. La mosseta entra tímidament, saluda, no gosa asseure’s.

—Estic de seguida —diu la Mercè.

En Rogeli, sol amb ella, no sap què dir-li. Cerca desesperadament uns mots, perquè no ignora que ella no l’ajudarà gens, que té una gran capacitat de silenci. Només que ell li digui alguna cosa, però, esclafirà la rialla, encara que no vingui a tomb. A la fi troba:

—Què, fan un bon programa, avui?

En efecte, ella riu:

—Hi, hi, hi! No sé, em sembla que sí… hi, hi, hi! Anem al Mistral. Fan una pel·lícula de Clark Gable…

Definitivament, pensa en Rogeli, aquesta noia sembla lirona. D’altra banda, ell gairebé no sap res de Clark Gable.

—És un bon artista, oi? —pregunta.

—Treballa molt bé, hi, hi, hi!

La Rosa surt de la cuina.

—Hola, Marta! La Mercè estarà de seguida.

—Sí senyora.

En Rogeli no comprèn com a la seva filla pot agradar-li de sortir amb aquesta noia. Potser no li agrada tant com això, si ho aneu a mirar. Potser no n’ha trobada d’altra. Quan es pregunta què més podria dir-li, torna la Mercè, ja empolainada.

—Anem?

La Rosa, com cada diumenge, recomana:

—No feu tard, eh?

—No senyora, no! —fa la Marta.

Ja sol amb la seva dona, en Rogeli encén de nou la cigarreta que tenia apagada. Mirant la finestra, diu:

—Està una mica ennuvolat…

—Sí…

Després ella desapareix cap a la seva habitació, en surt amb una peça de roba, volta una mica pertot arreu sense cap objectiu determinat, esperant que es faci una mica més tard per anar a jugar a cartes amb les veïnes. En Rogeli segueix assegut a taula.

Prop de les cinc, la dona diu:

—Bé, també jo me n’aniré una estona…

Ell no s’hi oposa. En definitiva, ho prefereix:

—Vés —fa.

Una vegada sol, s’aixeca, agafa el diari, que encara és damunt del bufet, i torna a provar d’interessar-s’hi. Naturalment, no pot; tot allò el deixa indiferent. Quin diumenge!, pensa. De bon gust se n’aniria ell també; la taverna és a prop. Podria fer-hi una escapada, més tard. No la hi farà, però. Sense confessar-s’ho, és una mica supersticiós. El metge li ha dit que passi dos dies a casa, que les recaigudes són dolentes. D’altra banda, si ells se n’assabentaven, i no sap pas com podria evitar-ho, l’atracallarien. Oh, i imagineu-vos que per atzar recaigués realment, quins morros no faria la Rosa!

Pel carrer passa gent mudada, no massa, perquè aquest carrer sempre és una mica desert. I només semblen viure-hi vells i criatures. És el que veu ell: vells i criatures. Després passa una parella, agafats de la mà. Es perden per sota els balcons.

Entra al dormitori, en surt, torna a atansar-se a la finestra, l’abandona de nou, s’asseu a taula, s’aixeca, va a la cuina, darda amunt i avall. Torna a agafar el periòdic, hi dóna un cop d’ull, el plega ben plegat, el deixa de nou damunt del bufet, s’atansa a la porta, s’hi queda un instant, escoltant, escoltant no res, perquè l’escala és silenciosa; retrocedeix altra vegada fins al menjador…

El pensament de sortir, d’arribar-se fins a la taverna, el torna a temptar. Li cal lluitar per a rebutjar-lo. La salut és primer. Li han dit que no surti. Ja tindrà temps de fer-ho. Demà anirà a la fàbrica. Reprendrà la vida de sempre, clourà aquest parèntesi obert per una grip inoportuna. Una mica de paciència, unes hores de paciència. Aviat serà de nit. Tornaran els fills, tornarà la dona. Després, a dormir.

Les hores, però, ancoren dintre seu amb una profunditat penosa. Són lentes si s’asseu, són lentes si s’aixeca i camina… ¿Quantes vegades ha mirat per la finestra, quantes vegades s’ha ficat a l’habitació sense necessitat? No ho sap. A poc a poc, però, la tarda avança, ignorant-lo, ignorant el seu gest i la seva impaciència, ignorant que espera i que no espera res. La tarda avança cap al capvespre i el capvespre es dissol sense pressa, d’antuvi dins la casa, després en el carrer, i més enllà, sobre els teulats, sobre els arbres que es van apagant.

La Rosa és la primera a tornar. A un quart de nou ja és a casa. Ve amb el rostre satisfet, cosa que fa deduir que avui ha guanyat uns cèntims. Per pocs que siguin, ella està contenta. No ha perdut el diumenge.

La Mercè tampoc no tarda. Retorna tot just acabada la sessió cinematogràfica. Els nois es fan esperar més. En Lluís es fa esperar tant, que sopen sense ell. Els diumenges, sovint sopen sense ell.

En Rogeli està tan cansat de voltar per casa que, només fumada la cigarreta d’havent sopat, es retira a la seva habitació.

—Així, demà vas a treballar? —li pregunta la Rosa.

—És clar —es limita a dir ell.

Ja al llit, ha de lluitar amb l’insomni altra vegada. Ell que sempre havia dormit bé, fins ara. Li costa tant d’abaltir-se, que encara segueix despert quan torna en Lluís.

—És a dormir, el pare? —el sent preguntar.

—Ja ta estona que se n’hi ha anat.

Els altres, llevat de la Rosa, també s’han retirat a les respectives habitacions, perquè, dites aquestes breus paraules, cap veu ja no torna a trencar el silenci. Només les remors que fa en Lluís menjant. Aquestes remors que, a la fi, s’aniran perdent en la inconsciència del son…

I, després, l’endemà, la represa de la vida diària, aquell sortir aviat de casa, al carrer tranquil i solitari de les primeres hores del matí, aquell incorporar-se tot seguit, des de la carretera de la Bordeta, a la corrua de treballadors que, com ell, s’adrecen a la fàbrica. Aquest sentiment de continuïtat que experimenta l’home que, dia darrera dia, durant tota una vida, realitza els mateixos gestos, petja les mateixes llambordes a la mateixa hora, troba les mateixes cares, se sent familiar amb el paisatge que el rodeja…

Quan enfila el carrer de Navarra ja troba un grup de dones que treballen amb ell. Més endarrera en vénen dues més. Li pregunten què li ha passat, si ja es volia morir. Junts, recorren els pocs metres que els separen de la fàbrica.

El pati, la porta que comunica directament amb la nau, la porta que mena al despatx. L’Ernest és al llindar, fumant mentre contempla amb mirada crítica les dones que entren.

—Carall! —diu en veure’l—. I doncs, home?

Ell somriu, se li atura al davant.

—Sí, ves… —fa—. Coses que passen.

—Gairebé no m’ho podia creure. Vós, que no heu fet mai ni un dia de festa…

—Bé s’ha de començar, una vegada o altra —bromeja.

Es dispara la sirena. Gairebé simultàniament, se’n disparen mitja dotzena més. Comença la jornada de treball.

—Serà qüestió d’anar-hi —diu ell.

—Sí —assenteix l’Ernest amb un sospir. Però ell es passarà l’estona assegut davant la seva taula, de la qual només s’aixecarà per fer una volta pels quadros i apropar-se a alguna mossa més o menys complaent.

Llença la punta de cigarreta pati enllà.

—Som-hi —diu.

En Rogeli entra a la quadra. Els telers ja zumzegen. Tocant al llindar, s’atura un moment, contempla d’una sola mirada l’ample local, les dones que es desplacen d’un costat a l’altre… De cop, li sembla que aquells dies de festa, de malaltia, no han existit. Tot és igual que quan ho deixà, res no ha canviat. I aleshores comprèn per primera vegada que avui és un dia com un altre. I se’n sent joiós.

En Macari ja és al banc, on ordena sense necessitat tot de coses que té al seu davant.

—Ja ens sentim valents del tot? —li pregunta.

—Em penso que sí…

El manyà, que és a l’altre costat de nau, també s’atansa.

Un peó, des del fons, el saluda amb la mà; les dones el miren, li sembla que amb curiositat. Com si no fos el de sempre. I potser sí que no ho és ben bé. S’ha enflaquit. Les dues arrugues que des de la basc del nas li davallen fins a les comissures dels llavis s’han aprofundit. Les galtes, xuclades, fan ressaltar la prominència dels pòmuls, ja de sempre una mica sortits. Es veu que ha estat malalt. I ara els altres li ho fan recordar.

Vint minuts després, però, s’espatlla un teler i, des d’aleshores, ja no té cap per a res més. Comença l’anar i venir amunt i avall de la quadra, la carícia dels dits femenins, ara uns, ara uns altres, que li tusten l’esquena o li freguen cl braç per tal de cridar-li l’atenció.

—Rogeli, podríeu venir un moment?

Hi va, es posa a la tasca, s’embruta les mans de greix, es culiva, s’incorpora, posa el teler en marxa.

—Ja està, noia…

L’Ernest surt del despatx, fa el seu recorregut habitual, s’atura al costat d’una teixidora, li mira la feina, li diu unes paraules. En l’estrèpit de l’ambient no se sent de què va, però sembla reptar-la. Quan, després, s’allunya fileres enllà, la dona li fa una llengota. La seva companya riu.

El treball prossegueix. En Rogeli, quan ha d’ajupir-se, encara se sent el cap adolorit, però no en vol fer cas, sap que això passarà.

El matí se’n va de pressa. Hi ha hagut molta feina, avui, tots dos han hagut de treballar de ferm, ell i el seu ajudant. Ha tingut temps, malgrat tot, de fumar tres cigarretes. Encara no les assaboreix com cal, perquè la pastositat de la boca no ha desaparegut del tot. Tot arribarà, però.

A les onze compareix el burgès. Com sempre que es deixa caure per la fàbrica, fa una volta per la nau. Una volta apressada, perquè és un home que no es torba. I fa bé, amb els negocis que té. Aquesta fàbrica només és una de les seves moltes empreses. I la més petita de totes. Passa entre les treballadores, s’atura un moment ací i allà, prossegueix sense dir mot. Al capdavall del local fa la volta.

Elles treballen absortes, sense mirar-se’l, una mica encarcarades, una mica cohibides. No vol dir que no n’hi hagi alguna que, en haver passat ell, no esbossi un gest burleta per fer riure les companyes, per mostrar que a ella l’amo no la impressiona ni poc ni gaire.

A tocar del banc d’en Rogeli sempre s’atura uns segons.

El coneix bé, a ell. Fa tants anys que treballa a la fàbrica! El mira com si anés a dir-li quelcom de transcendental. Fa:

—Com va això, Lacosta?

—Anar fent, ja ho pot veure.

Sempre la mateixa pregunta, sempre la mateixa resposta. Avui afegeix:

—Heu estat malalt…

—Una mica de grip. No ha estat res.

—Ho celebro —contesta l’altre—. Ho celebro.

Després, seguit de l’Ernest, que l’acompanya en la seva volta, torna a desaparèixer per la porta del despatx. És un home encara jove, lacònic.

Ell fora, el treball agafa un altre ritme, menys febrós, més lliure, com si tothom distengués els músculs contrets en un esforç.

Ara hi ha una pausa. Des del seu banc, en Rogeli mira cap a fora, com ha fet tantes vegades, cap aquella llenca de cel visible entre les branques de l’arbre. L’arbre, avui, ni es mou, no fa una gota de vent. Té unes fulles verdes i noves, perquè és primavera i no fa gaire que ha fullat. Des d’ací dins, però, aquestes fulles sempre són brutes, una mica renegrides per culpa del vidre de la finestra.

Arriben les dotze sense adonar-se’n. Ha estat un matí molt curt. Com tots els matins que hi ha feina de veritat. Al lluny es dispara una sirena, la primera.

En sentir-la, les dones ja es preparen. Altres sirenes prolonguen el concert, entre elles la de la fàbrica. Dues vegades cada matí i ducs vegades cada tarda, durant cinc minuts el cel s’omple d’aquestes vibracions estridents que posen fites a l’activitat del suburbi.

Entre crits i rialles, les dones comencen a abandonar la quadra. A fora fa un matí esplèndid. Encara udola una altra sirena, considerablement endarrerida. Per la carretera de la Bordeta passa un tramvia, ple de gom a gom.

La riuada de cada migdia convergeix un moment, després es va disgregant pels carrers i carrerons de la barriada. Els homes i les dones caminen en grupets que es desfan a poc a poc per les cantonades. Tothom camina apressat, sense distreure’s, perquè només disposen d’hora i mitja per a dinar i no tothom viu a prop.

A la carretera, en Rogeli se separa dels seus companys, en Macari, el manyà i un peó que ha sortit amb ella. Han anat parlant tota l’estona, frases lentes i familiars, dites amb blanesa. En Rogeli, però, no hi ha parat atenció. És massa feliç per a escoltar aquests mots que se sap de memòria.

S’acomiaden sense aturar-se. D’aquí a una hora i mitja es trobaran de nou. I demà, i demà passat, i tots els dies de la seva vida si no passa res d’impensat, si cap d’ells no canvia de fàbrica.

—Adéu.

—Apa.

—Fins després…

En Rogeli segueix sol.

A la cantonada del carrer Alpens es troba amb un conegut, en Simó Volart, que havia viscut un any al pis de dalt. Després va canviar de casa. Ara viu al carrer Guadiana, prop de la carretera de Sants. Però ell, en lloc de tombar cap al passatge Crillón, segueix Guadiana enllà, fins a la cantonada del Rei Martí.

—Què dieu de nou? —fa en Simó.

Aquest no sap que ha estat malalt, no s’adona del seu rostre demacrat.

—Podeu comptar… —contesta.

La pregunta ha estat purament retòrica: no ho és menys la resposta.

—De cara a la sopa, vaja.

—Aquesta és.

—I encara gràcies que n’hi hagi, oi?

—Ni que ho digueu.

—No sé… —fa aleshores l’altre—. ¿Què heu sentit dir, d’això dels jornals?

Sí, en Rogeli també n’ha sentit parlar.

—Corren rumors…

—No sé… —torna en Simó—. Potser sí, potser no. El que jo dic, però, és que en definitiva sempre ens quedarem on estàvem, mentre continuï aquest estat de coses. S’augmenten els jornals; aleshores augmenta el cost de la vida… Compreneu?

Sí, en Rogeli ho comprèn molt bé.

—Abans, quan sabies que amb un duro podies anar a la plaça i encara te’n sobrava per a fumar…

—Els temps han canviat —assenteix en Rogeli.

L’home se’l mira com si fos totxo.

—Redéu, si han canviat!

A la cantonada del Rei Martí se separen. Cadascú cap a casa seva. A l’escala d’en Rogeli algú menja sardines, avui per dinar. L’aire empudega. Arribat dalt del pis, descobreix que les sardines són per a ell. No li cal preguntar pel dinar, perquè la Rosa ja ha parat taula.

—Hola, noia.

—De seguida porto això… —diu ella.

En Rogeli es treu el gec, el penja en una cadira del menjador i se’n va al dormitori a cercar la tovallola per rentar-se; a la cambra on ha dormit aquests dies que ha estat malalt. Només d’entrar-hi, quelcom el sorprèn. Totes les seves coses són ací. Totes les seves coses, de moment, vol dir les espardenyes noves, que treuen el nas per sota el llit, els dos paquets de tabac que tenia damunt de la tauleta de nit de l’habitació comuna, una americana vella que no han llençat no sap per què…

S’ho mira i s’ho remira, sense saber-se’n avenir. Després, d’una revolada, obre l’armari. En efecte, la roba de la Mercè ha desaparegut i, en el seu lloc, hi ha el seu vestit de mudar, una bufanda que es va treure quan començà a fer bo i que la Rosa encara no s’ha preocupat de desar. I la seva roba interior, les camises, els mitjons… tot, tot és allí dins.

Amb la tovallola a la mà, surt al menjador, s’adreça a la cuina. La Rosa treu alguna cosa del foc. Té la finestra oberta perquè se’n vagi la bravada de sardina.

—Escolta —diu ell—. Què vol dir, això? —i amb la mà assenyala en direcció a la cambra.

—Això, què? —pregunta ella.

—¿Per què has traslladat totes les meves coses a l’habitació de la Mercè?

—Ah! —fa ella. S’arronsa d’espatlles—. He pensat que hi estaries més bé…

—Però ara ja estic bo! —protesta.

—I què hi fa? La noia i jo dormirem juntes.

La sorpresa gairebé ni el deixa parlar.

—Però… —comença.

Per què insistir? Què li importa, després de tot? Ell i la Rosa… en fi, ja no són tan joves com abans. Les coses han canviat. Ja fa un parell d’anys que entre ells dos no hi ha hagut res. Ella ho ha volgut, també. Mai no s’ha interessat molt particularment per aquest aspecte de la vida conjugal, llevat dels primers mesos. Amb el temps, després de la naixença d’en Lluís, començà a posar-hi dificultats. De primer, amb excuses. Després, sense excuses. Acabà declarant que a la seva edat era ridícul i vergonyós, que els fills ja eren grans, etc. I ara…

—… almenys podies haver-m’ho consultat —acaba, vençut.

Ella no contesta. En Rogeli resta encara una estona esperant. Després, lentament, obre l’aixeta i comença a rentar-se.

No és fins al vespre que s’adona que no li han fet el llit. Tot i la tarda que ha passat entremig, se sent encara massa ferit per a demanar-li res, a la Rosa. Compadint-se d’ell mateix inicia un gest que, d’ara endavant, repetirà sovint.

Encara no és això, però. Hi ha hagut altres coses, abans. La seva llibertat ha estat retallada a poc a poc. Cada etapa l’ha sorprès, i segueix sorprenent-lo ara, en reflexionar-hi. Cada vegada ha pensat: que dèbil que sóc! Ella l’ha anat encadenant a una sèrie de limitacions, de renúncies, que no fou prou perspicaç per a valorar degudament. Cada episodi semblava començar i acabar en ell mateix. I no és així. Tot es relaciona. Al llarg dels anys, un acte en porta un altre. I devia haver-hi, deu haver-hi hagut un acte que ell, en el moment oportú, podia no haver consentit. És aquest l’acte que cal trobar. Aleshores, si el troba, podrà abastar d’un sol cop d’ull la cadena que l’ha menat al dia d’avui i que l’ha convertit en un home acorralat, més dependent dels altres que un infant. Un home sense voluntat.