Tenebra egípcia^[17]

On és tothom el dia del meu aniversari? On són els fanals elèctrics de Moscou? La gent? El cel? Darrere les finestres no hi ha ningú! La tenebra…

Estem aïllats de la gent. Els primers fanals de querosè són a nou verstes de nosaltres, a l’estació del ferrocarril. Parpelleja allà segurament un fanalet que va expirant a causa de la tempesta. A mitjanit passarà udolant el ràpid de Moscou, i ni s’hi aturarà: no hi té res a fer en una estació oblidada, sepultada per la tempesta. Suposant que no estigui tallada la ruta.

Els primers fanals elèctrics són a quaranta verstes, a la capital del districte. Allà la vida és agradable. Hi ha cinema, grans magatzems. En el mateix moment en què la neu udola i s’abat sobre els camps, a la pantalla possiblement sura un canyís sobre l’aigua, les palmeres es gronxen, birbilleja una illa tropical…

Nosaltres estem sols.

—Tenebra egípcia —observà el practicant Demian Lúkitx, aixecant l’estor.

S’expressa amb solemnitat, però amb molta exactitud. Mai millor dit: egípcia.

—Una copeta més —el vaig convidar. (Ah, no jutgeu! Al capdavall el metge, el practicant, les dues llevadores també som persones humanes! Durant mesos sencers no veiem ningú, tret de centenars de malalts. Treballem, estem colgats de neu. No hem de poder beure dues copetes d’esperit de vi aigualit per prescripció mèdica i picar uns seitons fumats del districte el dia de l’aniversari del metge?).

—A la seva salut, doctor! —digué emocionat Demian Lúkitx.

—Li desitgem que s’acostumi a estar aquí amb nosaltres! —digué Anna Nikolàievna i, mentre trincàvem les copes, s’agençà el vestit de festa estampat.

La segona llevadora, Pelagueia Ivànovna, també féu trincar la seva copa, en va fer un glop i tot seguit es posà a la gatzoneta per atiar el foc de l’estufa. Una brillantor càlida s’agità a les nostres cares, el vodka ens escalfava el pit.

—Decididament, encara no entenc —vaig dir de forma excitada, tot mirant el núvol de guspires que aixecava l’atiador— què va fer aquella bona xicota amb la belladona. Un autèntic malson!

Aparegueren els somriures a les cares del practicant i de les llevadores.

El fet era el següent. Aquell mateix dia, a la consulta del matí, havia entrat al gabinet una rubicunda doneta d’uns trenta anys. Va fer una reverència al seient ginecològic, que era al meu darrere, tot seguit es tragué del pit un flascó de boca ampla i cantussejà amb veu aduladora:

—Gràcies, ciutadà doctor, per les gotes. M’han ajudat tant, però tant… Sisplau, doni-me’n una altra ampolleta.

Vaig agafar-li el flascó de la mà, vaig donar un cop d’ull a l’etiqueta i la vista em va fer figa. A l’etiqueta hi havia escrit, amb la lletra ampla de Demian Lúkitx: «Tinct. Belladonn…», etc. «16 de desembre del 1917».

En altres paraules, jo li havia prescrit el dia abans a aquella xicota una dosi considerable de belladona, i em ve l’endemà, el dia del meu aniversari, amb el flascó buit i demanant-me que li repeteixi la dosi.

—Tu… tu… te la vas prendre tota ahir? —li vaig preguntar amb veu dura i incrèdula.

—Tota, bon senyor meu, tota —cantà la xicota amb veu ensucrada—, que Déu li doni salut per aquestes gotes… Mitja ampolleta en arribar a casa, l’altra mitja quan me’n vaig anar a dormir. Va anar de meravella, com un encanteri…

Em vaig repenjar al seient ginecològic.

—Quantes gotes t’havia dit, jo? —vaig exclamar amb veu ofegada—. T’havia dit cinc gotes… Què coi has fet, xicota? I tu… i jo…

—Per Déu que me les vaig prendre! —digué la doneta, pensant que jo no em creia que l’hagués guarit la meva belladona.

Li vaig subjectar les galtes rosades amb les mans i li vaig examinar les pupil·les. Però les pupil·les eren com totes, força boniques i perfectament normals. El seu pols també era magnífic. En resum, que res d’aquella doneta mostrava cap senyal d’enverinament per belladona.

—Això no pot ser!… —vaig dir, abans de cridar—: Demian Lúkitx!!!

Demian Lúkitx, amb bata blanca, sorgí sobtadament del corredor de la farmàcia.

—Miri i admiri, Demian Lúkitx, el que aquesta bona xicota ha fet! Jo no entenc res…

La doneta, espantada, movia el cap com havent comprès que havia comès un error.

Demian Lúkitx s’emparà del flascó, el va ensumar, el va fer girar a les mans i declarà amb severitat:

—No dius la veritat, bonica. No t’has pres el medicament!

—Per Dé… —començà la xicota.

—Mira, noia, no ens vinguis amb enganys —digué, durament, Demian Lúkitx, torçant la boca—, ho entenem tot d’allò més bé. Confessa, qui has curat amb aquestes gotes?

La doneta va alçar les pupil·les perfectament normals cap al sostre polidament blanc i es va senyar.

—Que em…

—Prou, prou… —rondinà Demian Lúkitx, abans de dirigir-se a mi—, ho fan així, elles, doctor. Una comedianta qualsevol com aquesta va a l’hospital, li prescriuen el medicament i, de tornada al poble, convida les altres dones.

—Què dius, ciutadà practi…?

—Prou! —la tallà el practicant—. Porto vuit anys entre vosaltres. Ho sé. Està clar, ha anat repartint tot el flascó porta per porta —afegí per a mi.

—Doni’m més gotes d’aquestes —demanà entendridorament la doneta.

—Doncs, no, noia! —li vaig contestar, eixugant-me la suor del front—. Ja no en tornaràs a tenir necessitat, d’aquestes gotes. Tens millor l’estómac?

—I tant, millor! M’han anat de meravella, com un encanteri!

—Doncs magnífic. Te’n receptaré unes altres, també molt bones.

I vaig receptar valeriana a la xicota, que se n’anà decebuda.

Era sobre aquest incident que conversàvem al meu apartament de metge el dia del meu aniversari, quan a fora hi havia, penjada per la tempesta de neu com una cortina, la tenebra egípcia.

—I ves què? —digué Demian Lúkitx, mastegant delicadament un peix marinat a l’oli—. Ves què? Nosaltres ja hi estem avesats, a aquest lloc. Però vostè, estimat doctor, després de la universitat, després de la capital, encara s’hi ha d’acostumar molt i molt. Som en un cul de món.

—I quin cul de món! —replicà Anna Nikolàievna, com un eco.

La tempesta brumí per algun tros de xemeneia, després va mormolar darrere la paret. Es veia un reflex porpra a la pantalla metàl·lica de davant de l’estufa. Beneït sigui el foc que escalfa i conforta el personal mèdic en un cul de món.

—Del seu predecessor Leopold Leopóldovitx ja n’ha sentit a parlar? —va dir el practicant i, després d’oferir delicadament una cigarreta a Anna Nikolàievna, se’n va encendre una per a ell.

—Un excel·lent doctor era! —exclamà, entusiasmada, Pelagueia Ivànovna, tot contemplant amb ulls brillants el foc benefactor. Una pinta de festa, adornada de falses pedres precioses, deixava anar, ara sí ara no, esclats lluminosos enmig dels seus cabells negres.

—Sí, una personalitat excepcional —corroborà el practicant. Els pagesos l’adoraven sense reserves. Sabia la manera d’abordar-los. L’operació l’havia de fer Liponti? Doncs és clar, endavant! Perquè en comptes de Leopold Leopóldovitx l’anomenaven Liponti Lipóntievitx. Hi creien. I sabia conversar amb ells, ja ho crec. Miri, un dia el va venir a veure a la consulta el seu amic Fiódor Kossoi des de Dúltsevo. Doncs ves, diu, Liponti Lipóntievitx, tinc el pit molt tapat, i no puc respirar. I a més a més, és com si m’esgarrapessin la gola…

—Laringitis —vaig deixar anar maquinalment, ja acostumat, després d’un mes de desenfrenada cursa, als diagnòstics instantanis propis del camp.

—Del tot exacte. «Bé, doncs», diu Liponti, «et donaré un remei. D’aquí a dos dies ja estaràs com nou. Aquí tens uns cataplasmes de fulla de mostassa francesos. Te’n poses un a l’esquena entre les escàpules i un altre al pit. Els hi mantens durant deu minuts i després te’ls treus. Au, en marxa! A fer-ho!». L’altre agafa els cataplasmes i se’n va. Al cap de dos dies torna a la consulta. «I ara què passa?», pregunta Liponti. I Kossoi li diu: «Doncs que els teus cataplasmes, Liponti Lipóntievitx, no m’han servit de res». «M’ensarrones!», respon Liponti. «No pot ser que no serveixin els cataplasmes de mostassa francesos. Segur que no te’ls deus haver posat, oi?». «Com que no me’ls he posat? Si encara els porto posats!». I amb aquestes paraules es gira, i portava el cataplasma enganxat a la pellissa!…

Vaig esclatar a riure, mentre Pelagueia Ivànovna reia més discretament, tot picant acarnissadament un tronc amb l’atiador.

—Com vulgueu, però això és un mer acudit —vaig dir—, és que no pot ser!

—Acudit!? Un acudit!? —exclamaren alhora, trepitjant-se, les llevadores.

—I ca, senyor! —exclamà enutjat el practicant—. Aquí, vostè ja ho sap, tota la vida està feta d’acudits com aquest… aquí passen coses com aquesta…

—I el sucre? —exclamà Anna Nikolàievna—. Expliqueu allò del sucre, Pelagueia Ivànovna.

Pelagueia Ivànovna tancà la porteta de l’estufa i es posà a contar amb la mirada baixa:

—Un dia arribo a aquest mateix Dúltsevo a veure una partera…

—Aquest Dúltsevo és un lloc famós —no es va poder estar de dir el practicant, i afegí—: Perdó! Continua, col·lega.

—Doncs bé, com ja s’entén, la vaig examinar —prosseguí la col·lega Pelagueia Ivànovna— i noto sota els dits, al coll de l’úter, una cosa incomprensible… entre engrunes i grànuls… Es tractava de sucre refinat!

—Això sí que és un acudit! —remarcà solemnement Demian Lúkitx.

—Em perdonareu… però és que no entenc res…

—L’àvia! —replicà Pelagueia Ivànovna—. La curandera l’hi havia ensenyat. El part, deia, era difícil. La criatura no volia sortir a aquest món de Déu. S’havia de fer alguna cosa per atraure-la. I vet aquí que decideixen fer-la sortir amb una cosa dolça!

—Quin horror! —vaig dir.

—Donen a mastegar cabells a les que van de part —digué Anna Nikolàievna.

—Per què?

—Aneu a saber. Tres vegades ens han dut parteres així. Hi havia una pobra dona ajaguda que anava escopint. Tenia la boca plena de cerres. Creuen que així el part serà més fàcil…

A les llevadores els brillaven els ulls a causa dels records. Ens vam estar força estona asseguts davant del foc, prenent te, i jo escoltava com encisat. Per exemple, que, quan calia dur la partera del poble a l’hospital, Pelagueia Ivànovna era sempre l’última de marxar, per si canviaven de parer mentre eren de camí i havien de tornar-la a l’àvia curandera. O com un dia havien penjat del sostre pels peus una partera que duia la criatura en mala posició, per tal que el fetus es girés en el bon sentit. O com una àvia curandera de Koróbovo, que, com que havia sentit dir que els metges fan un tall a la bossa de les aigües, havia tallat el crani del petitó amb un ganivet de cuina, de tal manera que ni un home tan famós i hàbil com Liponti l’havia pogut salvar, i encara gràcies que salvés la mare. O com…

L’estufa feia estona que era tancada. Els meus convidats se n’anaren. Durant un cert temps, encara vaig veure brillar a la finestra d’Anna Nikolàievna una llum somorta, que aviat s’apagà. Tot va desaparèixer. A la tempesta s’hi havia afegit una densa nit de desembre, i una cortina de negror m’ocultava cel i terra.

Anava amunt i avall del gabinet, sota els meus peus cruixia el parquet, l’estufa holandesa escampava la seva escalfor i se sentia en algun lloc el rosegar d’una rata.

«Doncs, no, senyor», pensava, «lluitaré contra la tenebra egípcia tot el temps que el destí em retingui aquí, en aquest cul de món. Sucre refinat… Bé, vaja!…».

En els somnis nascuts a la claror d’un llum amb pantalla verda creixia una enorme ciutat universitària, i, enmig d’ella, una clínica, i a la clínica, una sala enorme, amb terra de rajoles, aixetes lluents, draps blancs esterilitzats, un assistent de barbeta punxeguda, molt saberuda i grisa…

Que truquin en aquests moments sempre sobta, espanta. Em vaig estremir…

—Qui hi ha, Aksínia? —vaig preguntar, traient el cap per sobre de la barana de l’escala interior (l’apartament del metge era de dues plantes: a dalt, el gabinet i el dormitori, i a baix, el menjador, una altra habitació —d’utilitat desconeguda— i la cuina, en la qual s’allotjaven l’Aksínia, que feia de cuinera, i el seu marit, el guàrdia permanent de l’hospital).

Ressonà el feixuc pany, la claror d’una llàntia entrà vacil·lant a baix i penetrà una glopada de fred. Llavors l’Aksínia m’informà:

—Ha arribat un malalt…

Jo, si he de dir la veritat, me’n vaig alegrar. Encara no tenia son i, entre el rosegar de la rata i els records, m’havia posat una mica trist, entotsolat allà. I a més, «un malalt» volia dir que no era una dona, i per tant que no era allò més temut: un part.

—Pot caminar?

—Sí que pot —contestà, badallant, l’Aksínia.

—Doncs que vagi al meu gabinet.

L’escala cruixí una bona estona. Pujava un home sòlid i de pes. Mentrestant, jo ja m’havia assegut a la taula del despatx, esforçant-me perquè la vivacitat dels meus vint-i-quatre anys no desbordés, en la mesura possible, l’embolcall professional de l’esculapi. La meva mà dreta reposava damunt de l’estetoscopi com si es tractés d’un revòlver.

Per la porta va fer la seva entrada una figura amb pellissa de corder i botes de feltre. Duia la gorra a les mans.

—Per què ve tan tard, bon home? —vaig preguntar-li amb respecte, per tranquil·litat de consciència.

—Perdoni, ciutadà doctor —respongué la figura, fent gala d’una veu baixa, suau i agradable—, la tempesta, una autèntica calamitat. I per això hem arribat tard, ves que si pot fer, ja em perdonarà!

«Un home cortès», vaig pensar amb satisfacció. La figura m’havia agradat molt, i fins i tot la seva espessa barba rogenca m’havia produït bona impressió. Era evident que aquella barba era objecte d’acurat tracte. El seu propietari no tan sols la retallava, sinó que fins la greixava amb una substància que qualsevol metge que hagués estat, ni que fos per poc temps, al camp podia identificar sense gaire dificultat com a oli de quaresma.

—De què es tracta? Tregui’s la pellissa. D’on ve?

La pellissa formà una muntanya damunt de la cadira.

—Em turmenta la febre —contestà el malalt, i em mirà afligit.

—La febre? Ah, ja! Ve de Dúltsevo?

—Exactament. Sóc moliner.

—Bé, i com és que el turmenta? Expliqui-m’ho.

—Cada dia, quan és mitjanit, el cap comença a fer-me mal, després em puja la febre… em consumeix un parell d’hores i se’m passa.

«Diagnòstic a punt!», féu una veueta triomfal dins el meu cap.

—I la resta del temps res de res?

—Les cames febles…

—Ah, ja! Descordi’s! Hmm… així.

Cap al final de l’examen el malalt ja em tenia fascinat. Després de les velletes obtuses, dels adolescents que reculen espantats davant de l’espàtula metàl·lica, després d’aquell afer matinal amb la belladona, el meu ull universitari trobava repòs en aquell moliner.

Les paraules del moliner eren coherents. A més a més, resultà que era instruït, sabia llegir i escriure, i fins i tot cadascun dels seus gestos traspuava respecte envers la ciència que jo considerava la meva preferida, la medicina.

—Vet-ho aquí, estimat meu —vaig dir-li, tustant-li el pit ample i càlid—, té malària. Febre intermitent… Ara mateix tinc tota una sala lliure. Li aconsello encaridament que es quedi aquí hospitalitzat. L’atendrem com cal. Començarem tractant-lo amb unes pólvores, i, si això no va bé, li posarem unes injeccions. Farem que es posi bo. Què? Es queda?…

—No sap com l’hi agraeixo! —contestà el moliner, amb molta cortesia—. Es parla molt de vostè. Tothom n’està satisfet. Diuen que cura tan i tan bé… I amb les injeccions hi estic d’acord, si m’han de refer.

«No, això sí que és un raig de llum enmig de la tenebra!», vaig pensar, i em vaig asseure a la taula del despatx per escriure. El sentiment que experimentava amb tot allò era tan agradable que no semblava que tractés amb un moliner estrany, sinó amb un germà que hagués vingut a visitar-me a l’hospital.

En una recepta vaig escriure:

I vaig estampar-hi una valenta firma.

I en una altra recepta:

Ja ficat al llit, vaig rebre de mans d’una Aksínia emmurriada i badallant la nota de resposta:

I em vaig adormir…

… I em vaig despertar.

—Què passa? Què? Què hi ha, Aksínia? —vaig balbucejar.

L’Aksínia s’estava davant meu, tapant-se púdicament amb una faldilla de rodones blanques sobre fons negre. L’espelma d’estearina il·luminava tremolosament la seva cara endormiscada i inquieta.

—La Maria acaba de venir corrents. Pelagueia Ivànovna l’ha enviada a dir que hi vagi vostè immediatament.

—I això per què?

—Diu que el moliner s’està morint a la sala 2.

—Que què? Que s’està morint? Què és això que s’està morint?

A l’instant els meus peus descalços sentiren el terra glaçat, ja que no havia trobat les sabatilles. Els llumins se’m trencaven i vaig trigar força a fer que s’encengués el ble del llum amb la seva flameta blavosa. Al rellotge eren les sis en punt.

«Què és tot això?… Què passa? Que és que potser no era malària?! Però aleshores què té? El pols era magnífic…».

Al cap de tot just cinc minuts, amb els mitjons posats del revés, la jaqueta descordada, despentinat i amb les botes de feltre, vaig travessar cuita-corrents el pati, encara sumit en una foscor total, i vaig irrompre a la sala 2.

Damunt del llit desfet, al costat d’un manyoc de llençols, només amb la roba de l’hospital, s’estava assegut el moliner. L’il·luminava un petit llum de querosè. Tenia la barba rogenca del tot esborrifada, i els seus ulls em semblaren negres i enormes. Es balancejava com si estigués borratxo. Mirava al voltant espantat i respirava amb dificultat…

La infermera Maria, amb la boca badada, contemplava el seu rostre de color morat fosc.

Pelagueia Ivànovna, amb la camisa de gairell, sense res al cap, es precipità al meu encontre.

—Doctor! —exclamà amb veu enrogallada—. Li juro que no en tinc cap culpa! Qui s’ho podia imaginar? Vostè mateix m’ho va deixar escrit: «cultivat»…

—Però què passa?!

Pelagueia Ivànovna alçà els braços i exclamà:

—S’ho pot imaginar, doctor?! S’ha empassat els deu sobrets de quinina tots de cop! A mitjanit.

* * *

Era una tèrbola aurora d’hivern. Demian Lúkitx recollia la sonda gàstrica. Feia olor d’oli de càmfora. La palangana de terra era plena d’un líquid marronós. El moliner jeia esgotat, pàl·lid, cobert fins a la barbeta amb un llençol blanc. La seva barba rogenca sobresortia eriçada. Jo, inclinat sobre seu, li vaig prendre el pols i vaig quedar convençut que se n’havia sortit més que bé.

—Què, com estem? —li vaig preguntar.

—Tinc una tenebra egípcia als ulls… Oh… oh… —contestà el moliner, amb una veu feble de baix.

—Jo també! —vaig respondre, irritat.

—Eh? —replicà el moliner (encara hi sentia malament).

—Explica’m només una cosa, home: per què ho has fet? —li vaig cridar ben fort a l’orella.

I la veu de baix, ombriva i hostil, contestà:

—És que vaig pensar que era fer-vos perdre el temps prendre els sobres d’un en un. Me’ls vaig prendre tots de cop i llestos!

—És monstruós! —vaig exclamar.

—Un acudit, senyor! —replicà el practicant, com en un mordaç estat d’ensonyament.

* * *

«Doncs, no… lluitaré. Ho faré… Jo…». I un agradable son, després d’aquella nit difícil, s’emparà de mi. S’estengué com un mantell la tenebra egípcia… i enmig em semblava veure’m o amb un sabre o amb un estetoscopi. Camino… Lluito… En un cul de món. Però no pas sol. Ve la meva host: Demian Lúkitx, Anna Nikolàievna, Pelagueia Ivànovna. Tots ells amb bata blanca, i sempre endavant, endavant…

El son, quina gran cosa!…